Un lluent escarabat
agafava fort l'almoina,
per la grava, enmig dels peus
de la gent que s'arborava.
L'empenyia a rodolons
per deixar-la dins la barca.
Més enllà, a dalt de tot,
sant Vicenç feia un miracle:
extreia aigua amb un paner
i els fidels s'esgarrifaven.
Balbuceja Déu capcot,
amb les mans damunt les cames:
és quan mostra un tros de pell
-venes blanques, virons neutres-.
Balbuceja entre la gent
i un barret li treu la cara.
Al baix ventre, hi té el repunt,
que figura estrènyer l'hèrnia.
Dents serrades, tremolant,
dels infants, en rep potades.
Dins un temple desertat,
és espelma que s'apaga.
Altre temps va ser gentil:
oferí sovint estrenes
a donzelles i donzells.
Ara just són ancianes
qui l'escolten amb menyspreu.
Cap al port ara davalla.
A la barca no hi haurà,
quan hi pugi, cap fotògraf.
S'admiren mútuament
com cans de raça
que saben quan és hora
de pegar urpades
seques i teatrals.
I ara torno -són les sis-
pel carrer de prop de casa.
Els escassos vianants
trepitgen la lleu rosada.
Algun cotxe dreturer
desvetlla alguna veïnada.
Les fulles dels arbres quiets
ensumen sense immutar-se
la frescor de la calçada.
Jo no sé on aniré,
sense diners ni mesada.
¿Caminaré cap al centre,
davallaré cap al Port
o bé em quedaré a la plaça?
Vaig sortir de casa
amb les butxaques plenes
d'aranyes de plata.
Vaig pujar a l'autobús.
Es veu que algú
em va tocar l'espatlla:
varen tornar vives,
varen començar
a mossegar-me la cuixa.
Jo suava i les premia.
Vaig davallar
i vaig córrer cap a casa.
Em vaig eixugar la suor,
vaig estendre els pantalons,
em vaig pintar amb iode les ferides.
Des del terrat podia veure
que un ventet fresc de ponent
inflava milers de bragues.
Cada primer de mes
la mestressa viuda sortia fora.
Dreta, esperava el tren de tornada.
Mirava l'horitzó, fitava
de cua d'ull
les pupil•les de sa filla guerxa.
Un petit funcionari amb espardenyes
descobria dues vaques
al seu fill bellugadís.
La dona del catedràtic,
carregada de fills pentinats,
encara tenia esma de dir
beneitures al seu home
per tal que no es mirés tant
un bell estol de verges
que cantaven cançons nostrades.
Però éreu tu i el teu macarra
qui formàveu la parella més heroica.
No podia entendre com encara
el podies retenir
i fer-lo vagar pels boscos,
malgrat la teva enèrgica mirada.
Al pis on m'ajec
i em masturbo
la porta mira al replà,
i diu un no solemne
com totes
les de l'escala.
En canvi,
a la part de darrera
hi ha un balcó obert
a tots els terrats
per on es passegen
senyores mostrant faldilla
i senyors amb mariol·lo.
En ella tot era funcional
-la fe, la pàtria, l'amor-
als seus diligents i minuciosos
quefers sentimentals.
Drets, escolten la Sibil·la
homes públics, convençuts,
i després el crit de l'orgue.
El punxó del ganivet
o el canó de la pistola
sempre els surt de la butxaca.
Les foravileres de Provença
fan mamballetes.
Ben arreplegades
s'alcen les faldes.
Els nins sense alè
miren les cuixes;
després corren al port
a espolsar-se les sandàlies.
Les coses
poden lligar o no.
Les coses
tenen potes, ventoses
que no acaben d'encaixar.
Jo encaixo
de vegades
si puc pujar a l'autobús,
si sé dir la paraula
que volen.
Veig clarament el perill
de sentir-m'hi bé.
Demà,
si algú m'afalaga,
si tinc feina,
si fa sol,
hi ha el perill
de sentir-m'hi bé.
Però penso
que quan me n'adoni
que tot s'ha de pagar
minuciosament,
potser
no ho voldré fer,
potser em voldré fer creure
que aquestes coses
no cal que es paguin.
I m'equivocaré.
El roser
del teu terrat,
quan feia vent
s'ajaçava:
treia el cap
per la meva finestra.
Crec que tot ja està perdut.
Doblego el cos,
m'assec
enmig de la ciutat
per esperar-la.
Escupo la brutor del pit
i me n'hi torn a ficar.
Sis obrers en cos de camisa
em miren amb mala cara.
No tinc cap ideologia
on arrapar-me.
Tot entrant dins l'estertor
de la gran ciutat metròpoli,
viu encara aquell afany
que a la fuga em duia amb força
oblidant del tot les mans
de la mare collint figues
martinenques i el roser
i el recer d'aquelles lloques,
és possible que em cregués
que podries emparar-me
o trobar-me guariment
a les mans que em tremolaven.
Però això no va anar així.
Aquells rètols que em ferien
no em deixaven alçar el crit
i els xofers, no sé per què,
insistien traficant
per davant cavalls de ferro.
Altre cop vaig creure que
només tu amb una paraula
em faries lliure, absolt,
del pecat que em perseguia,
com abans, entre els albons,
les sivines i les mates.
I calgué que constatés
la follia del propòsit.
Vaig veure un ca tot nu
que mirant-me de reüll
va agafar un os del carrer
i corrents es va aficar
sota l'escala.
Sé ben cert que anit passada
s'escondia vora mar
una dona del tot nua
que es donava tot seguit
a la fam de les oblades.
A trenc d'alba, a l'espadat
i a la sorra hi havia suros,
i tumbagues i penjolls
d'una incerta dinastia.
Pel boirim encara espès,
s'enfugia urgent la lluna
i les llises tot rogents
no sabien com tapar-se.
De sobte, damunt un ull
aparegué, rodona
una grossa llàgrima,
a punt de rodolar
damunt la taula.
Sense que ningú s'hi fixés
vaig tirar-me-la davall
una sabata.
El vellut,
els llevamans, les ruques
estan mig adormits:
aprofiten el solellet.
Els garrofers, de puntetes,
fugen coster amunt.
Ens perdérem, caminàrem
nits i dies dins el bosc.
Arribà aquella hora exacta,
a sopluig de tot esglai,
que trobàrem dona encesa,
cremant dins un romeguer,
que amatent volgué donar-nos
una llesca amb saïm cru.
No volíem tornar a casa.
Era al Port, a sol ixent,
a la part de la Duana.
Nerviosos, apressats,
els bous treien la pescada
-congre, alatxa, pop, gerret-.
Untuoses, recollides,
nets encara coll, botons
de les seves bates blanques,
amatents a carregar,
feien cua peixateres.
Pit i braços plens de sang,
a les dues del migdia,
malvenent peix a barrisc,
bramulaven esgolades.
La polla negra tenia
una cama trencada:
amb els ulls rojos,
amb el peu esquerre
i l'ala dreta
s'arrossegava
dins les buines
de l'estable.
Els galls adolescents
feien cua
per tirar-se-la.
Després,
mirant al cel
de la inútil feta
en feien un escàndol.
Al paper de la paret
de l'alcova campanyola,
s'hi escolava la humitat.
De pols blanca i teranyina
els sofàs eren coberts.
Otomana, llit, consola
s'aguantaven, peus vinclats.
Jesucrist i Magdalena
no tenien nas ni ulls.
Tocador de marbre lívid
sostenia pinta d'os,
fent-hi sola tota una illa:
uns cabells potser emigrats
o dissolts dins una cripta,
amb ardor o a poc a poc,
temps hi havien relliscat
amb ferotge melangia.
De vegades, són les peces
que es disposen de bon grat.
És quan baixo bé l'escala
i no caic a l'autobús
i no dic paraules vanes.
Era un vespre de febrer.
Gemegaven fort els moixos
per la clastra i pels terrats
i floria esponerosa
la tristesa ventre avall.
La nostàlgia em fitorava
la feblesa dels tendrums.
I era foll creure possible
de trobar un poal de llet
just gosant sortir de casa.
El temps.
No volen perdre el temps.
Són expeditius
en la conversa i en el tracte.
Van per feina.
No volen perdre el temps.
El temps.
El temps de les margarides
grogues i blanques.
El temps.
Home, tota la tristor ja és teva
i ja amb la falç enlaire, sigilosament,
ho podràs cridar a les verdes muntanyes.
Tot el goig, tota la tristor molsuda,
tots els dies bords, l'amor fètid,
la tranquil•la pau del pelegrí són teus.
Tot és així perquè ja tota pedra dansa,
tota blancor ja declina, tota pols exulta,
com un salm infernal de boira.
No ho diràs pas per això,
ara que ja no surt aigua
al grifó que hi ha a sa Font,
ara que no duu llaçada
la pubilla a can Picó,
i n'Antoni de sa Clota
s'ha trencat el ballador
mal botant aquella tanca.
Sòlid dins el buit m'aixec,
lentíssimament constato
que el dia és clar
però no en faig cas.
Penso... però no ho faré
per no fer més ample
la grandària del buit.
L'exterior és alhora
dur com el pes de peixatera,
flonjo com l'estopa,
insegur com les aigües
que estopegen
al Caló d'en Marçal.
inici
