dades i comentaris

POEMES
cants jubilosos
els cans resaven
una bella història
el noble joc
poemes
notes i comentaris
les mirsines (colònia de vacances)
carrer marsala
el crepuscle encén estels

EL CANVI
el canvi (1)
el canvi (2)
els estats de convivència

      Els somnis

   Diari de l'estiu
del
dos mil dos
        (inèdit)


EL CANVI
(1998)
 
 

el canvi
(1998)

 

Abundor, L'. Consisteix no pas a tenir molt i molt del que sigui, ans a tenir tot allò de què tenim ganes, justament, no del necessari com diuen, que és tota una altra cosa.
            Fins que no em vaig establir a l'Eixample no havia sabut què era la veritable abundor, la plenitud, la lucidesa i la calma, que són una mateixa cosa, però diferent de la necessitat.

Acceleració, L'. [...]
            I conseqüentment em repugnen aquells que avui exhibeixen la seva cretina seguretat que entenen el present. He hagut de prendre mesures resoludes: no escoltar-los, no llegir-ne res. El que pugui entendre -la visió global- he de ser jo mateix que m'ho faci. Allò de la Bíblia que vindran falsos profetes és una magnífica intuïció. M'he acostumat a refer cada dia la visió de conjunt. És incòmode, però sense fer aquesta gimnàstica estic convençut que enfolliria definitivament. Segurament és l'horror d'aquest pensament que em fa fer aquest exercici de refús i de neteja.
            Ara bé: aquesta acceleració, essent universal, implica alhora una paràlisi forçada d'altres comportaments. És per aquesta raó que jo m'he fet eremita i he imaginat la teoria del Canvi per poder endurar-la i justificar-la. En la pràctica, jo no la puc viure. Però el fet que pugui fer el que faig vol dir que està bé. Molt bé. Molt bé, en el sentit que hom no hi pot corregir res. Abans, era constant la pressió de les iniciatives a voler canviar les coses o bé perquè no canviessin. Això s'ha acabat. Hem entrat en el Canvi.

Accessibilitat, L'. És ben difícil trobar l'equilibri. Una cosa realment abastadora cal que tingui dues condicions contradictòries: el màxim de visibilitat i el màxim de concentració. Un ordinador és això, però la llàstima és que no tot pugui ser així.

Acondicionament, L'. És un aspecte que em costa d'entendre de les dones. Molt equivocadament penso que és per fer goig. Això voldria dir que teòricament estan preparades per a practicar el sexe en qualsevol moment del dia, en qualsevol lloc. Jo, quan m'agenço i m'acondiciono és amb aquest propòsit, vull dir que no és perquè sí, com automàticament... [...]

Acostumar-se a acostumar-se. A mi em costa. De mena, tinc l'enclí al vagareig irresponsable. Potser és això, per corregir-ho, que he esdevingut eremita. Vagarejar entre imbècils només acondueix a l'infortuni.

Actitud inicial, L'. [...] No hi ha res més trist i miseriós que la màgia i la religió. Els que fan aquestes coses es pensen que fent una cosa tan mecànica com posar una espelma o portar una estampa, Déu hi farà res. Déu ni se'ls mira: els deixa fer en el seu infortuni de cretinesa. Si hom ha tingut la dissort d'embolicar-se amb alguna cosa d'aquestes, cal desempallegar-se'n de seguida i afrontar nuament les coses.

Activitat, L'. És tant la font absoluta de plaer que penso que la meva fascinació pels somnis és, fonamentalment, degut al fet que són també activitat, de la mateixa manera que cosntruir un pont o maldar per qualsevol causa. [...]
Comparant l'acció i la saviesa o el poder, l'activitat dóna més plaer; en tot cas, més sovint, més garantit. Hom podria considerar la saviesa o comprensió de les coses com una activitat múrria, més astuta, més refinada, però, ai las!, no sempre engega el mecanisme del plaer. [...]
En tot cas, per sortir d'un cul de sac, és més probable que trobem el procediment a través d'alguna acció que no pas a través de la contemplació, si no és una contemplació activa.[...]
De cada cent accions o actes, noranta-vuit han de ser manats pel plaer, pur i simple. Dels que queden: un s'ha de fer per obligació, que ens hem imposat nosaltres mateixos, i el veïnat, a causa de força major: un incendi... És la dosi perfecta. Hem de rebutjar qualsevol excusa per tal de modificar-la. No n'hi ha. Això o el desastre de la pedició.

Ajuda i singularitat. Mentre ens trobem entre els humans hem d'observar aquestes regles: mai no demanar ajuda i evitar de singularitzar-nos per al de passar aquest període de prova desapercebuts.
Dins de l'adversitat, l'ajuda d'altre -imaginant que pogués existir un altre realment ben disposar- només l'empitjora, és un plus innecessari de complicació que s'ha d'evitar sempre. Fins i tot la "solidaritat" entre tribus és perniciosa, car només serveix d'excusa a tribus com la catalana de no escollir la llibertat o la sobirania. Poc podien pensar els nens de Sarajevo que els uséssim amb un objectiu tan porc. [...]

Alegries imbècils:
                                   en som cupables.
                                   A l'Eixample, les madones
                                   conten coses, juguen molt
                                   a no fer res i no tenen
                                   por del lleig engolidor
                                   de percebre com és l'Ésser.

Amb el poc que costa ésser
                                   llest i sent els benifets,
                                   ponderables fora mida,
                                   poca gent fa el breu esforç
                                   de provar-ho, de gosar-hi.

Amistat, L'. Si l'amor és cosa tèrbola i bruta, l'amistat encara li guanya, car el fenomen de l'amistat és dominat per la truculència mental més truculent. És molt aconsellabe absternir-se'n, fer exercicis, respirar millor.
            Hom parla del tema d'una manera absurda: sembla que tenir o no tenir amics depengui del caràcter o decisió d'un hom. Mai no es diu si el territori o l'època produeix o no produeix candidats de talla convenient, qu és un aspecte que cal tenir en compte.
            Com el que hom  diu amor, inevitablement estreba en una coincidència de mancances, no de positivitats veritables. La buidor atrau més que no pas la plenitud de qualsevol mena.

Anarquisme, L'. És un fenomen molt interessant en l'aspecte que indica les ganes d'ordre. Efectivament, es produeix en aquells llocs on el desordre és més viu i intolerable, com per exemple, entre els catalans, que viuen l'experiència d'un dels desordres més greus: no tenir sobirania, no tenir un estat.

Angoixa [...]
El sentiment de les magnituds només es produeix quan s'és un nen o un impúber. Després, desapareix. Jo no crec en Déu per una raó elemental: si hi cregués augmentaria la meva sensació d'asfíxia -no de finitud-, cosa que no em puc permetre. Sento una mena de claustrofòbia -m'ha restat per sempre gravada l'experiència infantívola d'encabir-me dins d'una cova i no saber-ne sortir- respecte a les relacions de dependència, sigui quina sigui o de la manera que sigui. [...]

Ànima, L'. [...]
            No sé què és, la ment, però sí que sé que no té res a veure amb un dipòsit, un continent, un safareig, un llac, una galleda... Si hom parteix d'aquí no es va enlloc.[...]
            Hom ha dit que l'ànima era creació de Déu i no podia ser d'altra manera. Aquest pensament només pot ser fruit de l'observació o intuïció de la complexitat del fenomen. Déu mateix és un invent per poder justificar l'injustificable, allò que és excessiu dins la vida d'un humà.

Antics, El pitjor error dels. Creure que la moral, la religió, la instrucció, les humanitats... eren mals necessaris per tal de combatre la dolenteria natural dels humans. Avui sabem que aquestes coses no fan res i que, ben mirat, un humà no és dolent: és estult. La intel.ligència el fa beneit. Qualsevol altre animal és més intel.ligent. [...]

Aprenent de murri, Un. [...] La sobirania, als catalans, ens alliberaria d'aquesta xàquia, que no només no ens fa guanyar res, ans ens prepara per a ulteriors derrotes vergonyoses.

Aprofita el temps que et queda, si és que el saps aprofitar.

Ara puc dir que no em reca
                                               deixar tot això que veig:
                                               carrers, places i poetes,
                                               jo mateix, que ja he acabat.

Arqueologia, L'. [...]
No sé veure la importància de la Història. Nosaltres hem sobreviscut durant segles i segles assetjats pels nostres enemics i ocupants sense saber res de la nostra història, ni tan sols si algun dia vam ser sobirans ni qui va ser el nostre darrer sobirà, ni tal sols mitjançant la tradició popular. Per contra, estar-ne assabentat -si és que realment no es tracta d'una il.lusió, creure tenir-ne una idea- pot portar o porta a greus afeccions de paranoia d'ínfima categoria, com els esdevé a mantes tribus.

Arribar fins a la fi,
                                               ¿és d'estults i poca-soltes,
                                               o de savis primmirats?
                                               No hi ha una resposta.

Art, L'. Art engagé. És tenir una idea mísera de l'art i de l'engatjament.
            Art és un mot tan carregat que realment no se'n pot parlar. La poesia per exemple no és art segons les definicions més solemnes. I n'és ple, d'aquestes. Normalment la idea que circula de l'art és la que té un agrimensor, una marmanyera, un universitari o un polític. Segons això no es diferencia massa del que hom diu decoració, bon gust, i coses així.
            Amb el mot “engatjat” hom arriba a l'absurd o a la idiotesa més plana.
            Jo sóc artista -si no queda més remei que usar aquest mot que no vol dir res- i no necessito per a res l'additiu d'“engatjat”. És cosa de provincians diglòssics i escaladors maldestres.
            Jo tant quan dormo com quan poso una bombeta o miro la CNN o faig cua al metge sóc artista.
            Un artista no “treballa”: “ès”. I per aquest motiu no pot formar part de cap corporació, sindicat, associació, gremi, col.lectiu o coses així.
            Caldria mirar si l'art, que no és una altra cosa que un fet de comunicació,  no comença a ser arrecerat per altres mitjans de comunicació, planerament unsa altres, mirant-ho des d'un punt de vista metafísic. I el que entenem per Art fins avui comença a ser un fet obsolet, només intel.ligible o justificable dintre d'uns altres paradigmes. Com a fet metafísic de comunicació és un fet molt més fràgil que no pas el semen, que també és un fet de comunicació. [...]

Asèpsia, L'. Una possible raó del Canvi podria fonamentar-se amb l'aparició de l'asèpsia, que ha imposat el transistor. Les regles de joc són les mateixes encara, però la manera d'executar el joc és molt diferent. Jo puc fer les mateixes maniobres que feia fa cinquanta nays, però l'asèpsia em permet de fer-les molt millor. Abans, en els intercanvis, hom havia de flairar la suor de les aixelles de l'interlocutor. Això s'ha acabat. Per a mi era un handicap molt gros, gairebé infranquejable, insuperable. Dels predicadors, hom n'havia de veure la figura del cos. Ara continuen predicant, però no des d'una trona, només des d'una pantalla. El cos no és el mateix, la mateixa cosa. Jo vaig tenir la sort de poder assistir a sermons on el predicador era rodejat d'homes armats. Feia molta més por.

Assassinat, L'. [...]
            L'assassinat és natural i congènit. L'assassinat solitari, jo no el castigaria. Per contra, sí, i cruelment, l'associació de malfactors, talment qualsevol altra associació. [...]

Astronautes, Els. Allò que més envejo és llur sistema nutritiu. N'hi ha un que s'hi ha passat un any, dins la càpsula. No sé per què hom no pot trobar aquests nodriments al súper. Els nodriments via folklòrica els menyspreo. Representa la rèmora d'una agrarietat que ens fa molt mal.

A tres-cents peus de fondària,
                                               des del fons de la foscor
                                               més immunda, vil i blana,
                                               he arribat a descobrir
                                               la llum vera, que és secreta.

Atrevides, Dites. La més atonidora, esbalaïdora i atuïdora que he sentit mai és que “pròpiament no existeixen rics i pobres”. Els mossens i els feixistes n'eren els propagandistes més determinats. Va ser una moda, que va gaudir de molta audiència. [...]

Atributs o propietats divins, Els. [...]
De petit, aquest era un tema major de les meves reflexions: “com era possible que si ho sabia tot, tot, especialment el futur, no feia res...” Ara entenc que quan els mossens insistien tant en aquest punt no pensaven més que en una cosa: que no ens masturbéssim. La masturbació els era especialment odiosa, car era l'única cosa que sabien que es podia fer en solitari i tenia el plaer garantit. Els plaers que ells podien manifassejar -els derivats de la paidofília o sodomia, per ex.- no els causaven la menor preocupació. [...]

Automòbils, Els. Tot el que és espiritual  és bo. Avui podem comprovar-ho observant la contradicció entre dos sistemes de comunicació: l'electrònic i l'automobilístic. Podent veure i saber tot el que s'esdevé a la muntanya sense moure'm, ¿per què hauria de fer la grosseria de traslladar-hi el cos amb un vehicle? Abans era comprensible i potser útil i necessari, de viatjar. Avui aquestes riuades de cotxes són un atavisme trist, sense sentit. Dubto molt que aquests viatgers que visiten la muntanya hi vegin més coses que les que poden veure-hi mitjançant la TV. Estic convençut que el trànsit és una de les coses de què amb més seguretat, per molts conceptes, hom en pot predir la desaparició.

Autoobligació. Les autoobligacions són excel.lents, sempre que hom sigui coratjós per no complir-les, quan s'escaigui. Les obligacions tout court són una beneitura, una broma, especialment dins l'àrea dominada pel catolicisme.

Avesar-se a ser pobres. [...]
Els catalans, actualment, tot i tenir-ne la possibilitat, de ser lliures, no ho fem pas: continuem amb els mateixos hàbits d'esclavitud de sempre. Tothom ens hi anima, a deixar aquesta lletja habitud, però nosaltres fem el sord.

Avinentesa, L'. [...]
            També: no són avinents la majoria de diccionaris de l'Enciclopèdia Catalana, car a més de cinquanta per cent no trobes el que busques o si ho trobes és en un estat deplorable. Tampoc ho és la Direcció General de Política Lingüística, car fa tot el contrari del que figura que hauria de fer: és un destorb greu. Ara: satisfà l'instint profund i tàcit de la nostra comuna: fer moltes coses per tal de no només no fer res, ans de col.laborar activament a l'autodestrucció, que és una manera de destrucció  general, del Tot. Aquest fóra l'aspecte positiu de la seva tasca. Que, d'altra banda, tothom li reconeix. Per exemple: entre d'altres reeiximents cal assenyalar haver aconseguit l'alienació de tot el jovent, que ara parla amb ardor, exclusivament, la llengua dels nostres enemics. Haver apartat el català dels mitjans de comunicació moderns. Haver donat una palingenèsia al comport antic, general i clàssic de no fer res que sigui o pugui ser responsable, comprometedor... D'aquí deriva la magnífica pau social de què gaudim, que només pot servir per una ulterior explosió violenta. Però, fidels a la tradició, obviem aquesta falsa alarma i pensem “qui dia passa, any empeny”.

Avorriment, L. [...]
            Recepta per a no avorrir-se: fer o voler fer les coses bé o amb finura (finesa) i galania, com un cirurgià. Res no crea tantes dificultats. Són tants i tan continus els desafiaments que no és possible l'avorriment. Desapareix el seintiment i la idea. [...]

Avui és el primer dia
                                               en ma vida que puc fer
                                               allò que em dóna la gana.
                                               No sé com m'he torbat tant.
                                               Ni una ordre em grata el ventre
                                               i no haig d'anar a comprar
                                               unes cols que no m'agradin.
                                               D'altra banda, els enemics
                                               han fet rua cap als cingles:
                                               només sento en Ramon Llull,
                                               que predica per les balmes.
                                               Quan acabi, passarà,
                                               i podrem fer la xerrada...
                                               satisfet i sadollat,
                                               com si fos una madona
                                               que ja té el dissabte fet;
                                               la canalla, en bona escola
                                               i el marit, ensinistrat.

Axiologia. [...]
            També rau a haver aconseguit que la meva vida no sigui biografiable. Aquells que s'han acostat amb aquest intent han fugit corrents. Dec emanar un efluvi que els foragita. Jo no he fet res ni m'ha costat res, en aquest sentit. I tinc raó, car una de les coses que més mal han fet als humans ha estat que els proposessin vides modèliques. Si de mena, ja tendim a comportar-nos exactament com ho fa la veïna, si després resulta que també hi ha models abstractes i universals, que es divulguen en biografies i altres trucs, la vida d'un és un error. Tothom vol ser i fer com aquests models. Hom els justifica per tal com serien educatius. I només un mateix pot ser mestre d'un mateix, des de com agafar la cullera fins a com pensar dels déus. I sempre a la menuda i amb la praxi a la mà, sense cap pensament de cap llibre al cervell. Ja sé que als nens els agrada que els expliquin històries, però no haurien de contenir res de pedagògic, moralitzant, instructiu,  indicatiu de maneres,...

Baralles, Les. Veure o sentir barallar-se dos congèneres sempre m’ha produït angúnia, que ha superat de llarg la curiositat malsana. Durant molt de temps vaig pensar que era a causa que jo era un mig covard, que defugia el combat. No és així, car quan ha calgut no l’he refusat: és perquè és una cosa lletja. La guerra per contra, malgrat que els nostres enemics la denostin falsament i ambiguament dient que la guerra no és un instint, ans un invent, i malgrat les bombes d’Hiroshima, als catalans ens és necessària: és l’únic camí que tenim, especialment per tal de vèncer o esborrar l’enorme quantitat d’imbecil.litats que es diuen, s’escriuen i s’acumulen sobre els avantatges de no haver de fer-la en casos com el nostre.

Becaina, La. És l’eina més efectiva per ajudar la ment a perfer la seva feina. El trencament produït dins el procés amb la becaina és insubstituïble. Tant, que qui no l’ha descobert no pot fer res bé o mínimiment assenyhat. És quisca tot el que fa. Ens hem d’obligar a fer una becaina cada vegada que la tasca és mínimament important. I les que convingui, fins que trobem el bon camí. La becaina és la gran eina. [...]
            És una eina tan important per a treballar com la solitud. Els dos pedestals.

Believers, Els. Que hom els pugui denominar en plural, delata la impostura.
            Aquest planeta és infestat de creients, de believers.
            Per força han de tenir un concepte misèrrim de si mateixos, car admeten una cosa com Déu com a llur fautor. Els comprenc en escreix, però no cal organitzar-se de la forma tan rabiüda, com fan arreu.
            La fe: “Adhesió personal a Déu, a una religió, a una realitat o un ideal que hom pren com a sentit darrer de la pròpia existència...”
            I això, ¿no és una forma de patologia? Ningú no en parla de la “patologia del fidel”.

Benastrugança, La. Allò que més haig d'agrair als déus és que hagi tingut ab ovo l'instint de no fer res, tot i ser per fina força català. En realitat, no fer realment res és un altre aspecte, igualment cabdal, de la cultura catalana. Em sento com la persona més venturosa que hagi pogut existir, mil vegades millor que un faraó, car no haig de fer res per a mantenir aquest estat... Tenir temps és el tresor més valuós que hom pot cobejar. Temps per tudar.lo. La creació, la conformació de qualsevol fet, acte, només pot ser satisfactòria si hom té temps sobrer, com un espai obert, que permeti aturar-se, tornar enrere. En definitiva: que res no empenyi, estrenyi, constrenyi. Voler fer alguna cosa, tret de penjar la tovallola perquè el sol l'eixugui, per ex., és evidentment un parany terrible i els que són feliços fent coses que no són així és que són cretins irremiables, tret dels americans, que són una altra cosa.

Beneït sigui el Senyor. Perquè no m'apressa o em tortura fent-me tenir ganes de rentar-me, ja que m'ha pres l'aigua que corria just davant de la cabana. Dés és gran, car no solament no en tinc ganes, sinó que no em pica res. Ja no recordo la brutor. Beneït sigui el Senyor, que fa aquestes i d'altres meravelles, que jo mai no hagués cregut. Ara crec i comprenc les vaques que duen merda seca de fa anys. I s'hi ajeuen i no es renten. Els impius, que no saben que Déu m'ha fet aquesta gràcia, vénen i s'asseuen en un rost, aquí davant, per veure com pateixo i com em grato la sarna o la ronya. Ells ja veuen que no em grato, però frueixen més, pensant que no ho faig perquè ells em miren. Com pot arribar a ser d'estulta la impietat...!

Blastonar. Potser és la cosa més democràtica, car no implica cap despesa ni cap perill. Podem fer-ho, a la balquena, a la baldor. Ho sabem fer tots. [...]

Bondat, La. [...]
L'èxit del Cristianisme, a posteriori, ha consistit a exultar tant la bondat com la maldat, no pas en si, ans, com a mitjà per a justificar de viure uns sobre els altres, aquesta passió porca i primària. Tot això és en vies de desaparició. [...]

Break. Vet aquí un mot que cal que introduïm. Traduir-lo per “trencament” o “interrupció”... és una beneitura. Serveix, per exemple, per indicar una cosa tan moderna i necessària com saber aturar.se i canviar d'activitat. Aixó, tradicionalment, ha estat molt mal vist. Avui no solament és útil, ans necessari. Avui cal fer vint coses en paral.lel, perquè surtin bé, sense la basarda de dir o pensar que si deixem una cosa ja no podrem tornar-la a atrapar. No solament no passa així, ans, durant l'“absència” ella continua treballant i nosaltres contiuem trobant. Quan hi tornem la feina i nosaltres estem a punt, enriquits, i el resultat del nou contacte és ubèrrim. Per passar d'una a l'altra, endavant o enrera, cal fer un break. Volem dir que no trenquem res ni interrompem res.

Cadascú té un patrimoni,
                                               afectiu -vull venir a dir-,
                                               on es pouen tots els somnis.

Cal tenir força: la justa,
                                               Contra la imbecil.litat.
                                               De primer, contra la pròpia.

Camps ubèrrims del no ser... [...]
            L'Estat. Com sap tothom, els catalans rebutgem el concepte d'Ëstat, talment com hom rebutja el pare. No tant perquè els que ens tenen emmanillats en tenen un, d'Estat, i a través d'això pensen que ens sotmeten, com per un rebuig profund, que jo relaciono amb l'instint de l'estalvi. [...] Els catalans, jo diria que tenim l'objectiu -ocult, no dit, evidentment- de no voler tenir un Estat propi. Planerament: no ens agrada la idea.
            El parasitisme. Hom ha d'ampliar el significat del mot: no és només interespecífic.
            El desenvolupament de la informació s'ha de considerar una etapa més de l'instint vital, no només humà, del fenomen del parasitisme.
            Darrera la informació hi ha la voluntat de parasitar uns sobre els altres. Tothom vol informar. Informar té dos aspectes complementaris: satisfà el deler de poder sobre el veïnat i alhora el desig de parasitar sobre el veïnat, en el bon sentit: el de confondre's amb el veïnat, d'esdevenir el mateix, la mateixa cosa que el veïnat. La vida tendeix en les seves formes més complexes, com la humana, al fenomen de la formiguerització v. La informació és dins d'aquest procés.
            L'eremitisme no és gens natural. És un camí sense sortida, una excrescència. És el meu cas. No n'estic cofoi ni el contrari. No em fa fred ni calor. En tot cas, no m'impedeix de veure el fet general de la voluntat de parasitar i
parasitar, cada dia més i més.
            Actualment, podem distingir entre tot el món que parasita sobre Amèrica i Amèrica que parasita sobre tot el món. Mai no havia estat tan clar tot. [...]
            La regla de fer les coses per parts, només téu una excepció: la política. Nosaltres no atenyerem la independència començant amb un escamot en un pis del Besós ni per cap trobada al Montseny i menys per cap recital al Palau de la Música. Mai. Si eventualment es produeix serà per causes o decisions polítiques, molt diferents de les vigents avui, potser unes més semblants a les que van permetres que es produís en Fabra, l'únic espai de llibertat ponderable que hem atès fins avui. [...]

Cansat de mirar en els ulls
                                               dels humans on just s'albira
                                               malvestat, cobdícia, sang,
                                               sedegosos de cometre
                                               occiments a tort i a dret,
                                               vaig venir aquí a l'Eixample.

Canvi, El. Un fet significatiu del Canvi és que el clivell, la distància, entre els paràmetres que hom usa, perquè no n'hi ha d'altres i hom ha de parlar -hom els ha de dir, hom ha de dir alguna cosa- i la realitat, és més i més gran. [...] La introducció del Canvi ha fet que tot el que hom diu hagi esdevingut automàticament insignificant, en el sentit de no significar res. Els parlants en el fons ho saben: era inimaginable només fa uns anys la manca d'abrandament, tot parlant amb les mateixes paraules dels mateixos temes. No és una pèrdua d'entusiasme: és que la significança els buida. Això encara durarà un temps, mentre no s'arribi a la plenitud del Canvi, on apareixerà un altre llenguatge, que no tindrà el ròssec de la significació. La literatura desapareixerà i la que coneixem serà inintel.ligible. Hom no pot predir res més.
            Cal tenir esment de no lligar el Canvi amb el desenvolupament de la tecnologia. [...] Cal tenir present que no hi ha una Humanitat, però sí una Intel.ligència, que és la que realment és afectada i és el motor del Canvi. Les modulacions de la intel.ligència produeixen els Canvis. [...]
            En aquests temps de Canvi, no solament és lícit de dir qualsevol cosa, el que sigui, ans és obligatori. És l'únic procediment per a entrar-hi. Retocar.se només els plecs de la túnica allunya qualsevol possibilitat d'aproximació, si és que això és possible. [...]
            A mesura que el Canvi substitueix el futur, els periodistes, els polítics i els profetes prenem més importància, car són la veu del passat. El Canvi no es farà en un dia.
            El que hom diu “la crisi”, al.ludeix al Canvi.
            La “crisi” o com hom hom vulgui dir-ne, té molts d'altres noms. També hom en diu “mundialització”. El fet és que hom no pot anar pel carrer i contar: “he vist un humà que sortia corrents d'un estanc...” Tot és diferent. Primer no “ha vist”. No era cap humà. Si sortia corrents o a poc a poc és insignificant: com si portés una bufanda colot magenta o unes sabates amb cordons. I “un estanc” no és “un estanc”. Això vol dir que hom ha d'interpretar les coses en clau ontològica.
            Una novetat o modificació segura de la “crisi” és que ha desaparegut la ferotgia amb què hom es lliurava a controlar la intimitat del veïnat. Podem dir que només en resta la nostàlgia, representada pels programes “reality show” i pels periodistes que percacen pels terrats les princeses i les actrius. Cosa que aviat desapareixerà, per cansament i avorriment. Avui el veïnat no té aquella embranzida, perquè dubta d'ell mateix i del veïnat: ja no vol anar a veure perquè no sap què hi trobarà. Saníssim. Higiènic. Magnífic.  [...]
            La pèrdua generalitzada del refinament mental és un símptoma del canvi. Ens desprenem de coses que eren inútils, car de fet eren estirabots, curiositats, rareses. L'instint d'apreuar aquestes coses persisteix, però s'ha reduït, objectivitzat, homologat i normalitzat. Hem guanyat en lleugeria. Sembla que l'objectiu és arribar a un estat de cretinesa mitjana consolidada. Abans, entre els humans, existia una cretinesa més pregona, excessiva. Per això mateix, produïa desordres i catàstrofes, que és el que busquem d'erradicar. El Canvi es fonamentarà en un ordre tolerable.
            Un aspecte important del Canvi és la desaparició del temps. El temps s'ha aturat [...] Jo i les noies de la CNN hem esdevingut immortals, intemporals. Tots sabem que era la ignorància allò que creava la noció del temps. Les formigues són immortals, intemporals i sàvies a la seva manera. [...]
            El que passa avui no és una modificació: és un canvi.
            Hom podria dir que els canvis no deixen veure el Canvi. [...]
            Que els mitjans de comunicació no diguin res i que a tothom li sembli bé que sigui així és un bon símptoma del Canvi. És un fet que s'ha d`agrair. Per a mi, després de tanta cridòria, em fa bé aquesta calma. [...]
            Si goso dir res del Canvi, jo diria que el que el caracteritzarà serà la immobilitat, sempre relativa i comparada amb l'extrema agitació aparent del passat. El desenvolupament de les comunicacions, entre d'altres molts benifets, immobilitza, no només les cames, sinó una determinada mobilitat mental, la cretina [...]
            El canvi que dic és el tipus de canvi que es produeix en els animals o en la plaça tectònica.[...]

Canvi, Dret al. Canviar, poder canviar, és un dels delers majors d'un humà, car el canvi, la modificació, és el motor o inici de tota creació. [...]

Canvis, Els. [...] Aquest concepte actual de la no existència de Déu és modern i actual. Abans, només era cosa d'erudits i d'universitaris. De poetes, sempre ho havia estat. [...]
            Per a mi, el gran canvi s'ha produït i ha estat descobrir la sobirana fredor dels humans, talment els protozous eucariòtics. Si hi posem atenció, veurem que tots els llibres i documents de l'antigor deien tot el contrari: que en un humà tot era foc, fuga i passió. [...]

Capacitat. És en funció amb els projectes, com sap tothom. Per dir millor: puc segons el que vull. [...]

Capgirells, Els. [...] Un que talla el coll a la seva dona és perquè després de molts d'anys de ruminar-s'ho no ha trobat el procediment per iniciar el capgirell. Als consultoris sentimentals, si no fossin tan hipòcrites, començarien explicant la teoria del capgirell, però prefereixen la sang: amb sang pel mig els sembla més justificada llur funció. És un dels aspectes més repugnants de la misèria. [...]

¿Cap missatge d'esperança? Dissortadament, ni un.

Cap moment no és eixorc.
                                               I no em fa gens de paüra
                                               de pensar que correm tant...
                                               Cap racó de terbolesa,
                                               res que sigui vergonyant.

Caràcter, El. [...]
            Tan extravagant com “persona”: “Individu humà que transcendeix la realitat físico-biològica, gaudeix d'una radical sobirania, es realitza en la relació amb els altres i pot decidir per ell mateix el seu propi destí”. Delirant. Sembla la definició que es pugui donar a si mateix un brooker de Wall Street. Massa coses per a una criatura humana. Greta Garbo no era res d'això.
            És més assenyat considerar la “persona” en el seu sentit teatral simplement, que és com és de debò. [...]
            Sort que amb el Canvi, tota aquesta parafernàlia parisenca quedarà tancada a les golfes. Sense Amèrica, encara continuaríem dient aquestes poca soltades.

Carn, La. --No vull carn, que fa pudor... M'enteneu, molt bé, madona...: no la seva, no vull dir això... M'estimo més aquetes figues o bé aquest calop lluent... Quan es moren, es panseixen i no puden: sense escàndol, sense bulla...

Càstig, El. Els més sants i savis dels nostres ancestres van tenir la sensació que tot plegat era el fruit d'un càstig, d'una tèrbola conxorxa dels déus. En totes les comunes hom diu el mateix de maneres diferents. Evidentment, jo també ho veig així, però crec que la reacció no ha de ser de queixa o de lament, ans, com fan les dones, no fer.ne cas i aprofitar-se'n. Elles, procreant, fan el mal -tot el possible: el perllonguen- i alhora es vengen del mal. Imagino que el que busquen els déus és això: que ens queixem.

Catalanitat, La. [...] pertanyent a una tribu que basa la seva petició d'independència, sobretot, en el fet de tenir un nom propi més que no pas en el fet de ser d'alguna manera, almenys durant el període en què m'ha esdevingut de viure-hi [...] som raçuts i ben raçuts: ens distingeixen d'una hora enfora, sobretot els nostres enemics, que seria de qui ens hauríem de determinar d'una vegada de separar-nos, sense cap explicació [...]
            És possible que aquesta Europa alemanya triomfant, que aviat s'imposarà, sigui la fi per a la tribu catalana, havent ja complit la fita suprema que s'havia manat a si mateixa de no tenir mai un Estat propi. Serà una mort desapercebuda i indolora. Només els americans ens recordaran com una cosa geogràfica curiosa, com alguna vall de Madagascar.
            Europa, avui, és granment esperançadora, car promet o ens proposa, fetillera, un marc encara més gran per a satisfer les ganes no fartables de no existencialitat. Ningú no podrà resistir-s'hi.

Caure en mans del Creador
                                               És tan fàcil... I no es guanya
                                               res de res. És indecent...
                                               i ningú no en té vergonya.

Cent perruquers, Els. Només una ciutat gran pot oferir cent o més perruquers. Just per aquest motiu ja estaria  de sobres justificada l'existència de les grans ciutats..., a l'Eixample, encara és l'hora que algun perruquer m'ha de reconèixer. Quan he arribat al número cent, el número u ja no recorda res de la meva anterior visita. Això és un luxe absolut.

Chomsky. [...] Em dedico full time a l'estudi dels meus somnis, però no sóc tan privilegiat com vostè que pot consultar qualsevol llibre. Ni puc demanar diners a la UNESCO, que té tasques més urgents, a causa de l'Església Catòlica, obsedida en la reproducció i en el desenvolupament de misèria, urbi et orbi, worldwide. En resum: voldria descobrir la “sintaxi” dels somnis. [...]

Ciutat nova, La. [...] De primer, el veïnat va fugir dels llogarets, pel fet que tothom s'hi coneixia. Ara comença a deixar les ciutats grans per anar a viure a l'autopista, on encara és més anònim. El cas de Barcelona és més patètic, ja que han de conservar la ciutat si volen conservar la catalanitat. [...]

CNN, La. És l'única instància internacional que ens reconeix com a tribu. [...]
            És magnífica contra els atacs metafísics: el món, l'univers, desapareix. És un dispositiu dedicat a tot el món, però la manera de fer.ho és tan planera, senzilla, engrescadora, com la d'una adroguera de l'Eixample, que té una audiència, una parròquia infinitament més reduïda i sap que l'ha de seduir constantment. [...]
            Resumint: m'evita qualsevol temptació de saber res d'aquest allargassament del franquisme que hom viu tan alegrement i desvergonyidament.

Comiats, Els. Els humans tenen el costum de plorar quan s'acomiaden. No li veig el sentit, però ho fan. Fins i tot, el meu pare ho feia. I era molt desagradable, car, tot fent.me petons, que era repugnant, em deixava la cara mullada, entre les llàgrimes i la saliva. Ho havia d'endurar cada trimestre, quan tenia el peu a l'estrep de l'autobús. Aprofitava el darrer moment per cometre la malifeta.

Companyia, La. Res més antinatural que la companyia, car és un fre, un impediment directe i contrari a l'instint de modificació, que aquest sí que ho és.
            Al veïnat, per força, sempre han d'empipar-lo els nostres canvis. Tots volem que els gats continuïn essent-ho, cada matí.
            El veïnat és un infern, perquè ens converteix en presoners, automàticament, malgrat ell. L'extrem de la cosa és el matrimoni. [...]
            No he tingut sort. Les meves companyies sempre han estat persones sàvies, ultraràpides, que ja ho sabien tot, tant del passat com del futur, i de savis que n'havien fet una professió, d'exhibir calma i seny, però igualment savis a rompre, que trepanaven. Tanta saviesa em va fer perbocar i deposar cagarel.la. Ara no sé quines comes deu infectar o quins camins ramaders deu recórrer aquella turba immunda. [...]
            Essent una cosa tan simple, és un misteri: ¿per què realment el veïnat deleja i busca la companyia d'altres congèneres? ¿Per l'ajuda, l'auxili, eventual, que se'n podrà obtenir? És una mala inversió. Més val contractar els serveis d'una empresa especialitzada en intervenció en fets puntuals. Pel plaer que n'obté planerament? És taujà, si és que és així. Cal buscar plaers més forts. ¿Per poder abusar d'algú, gratis? També és una mala inversió: més val muntar una fàbrica, un negoci i explotar directament el personal a gran escala. De plaers espirituals, cap. Els plaers de la solitud ultrapassen de molt els plaers de l'intercanvi d'informació. El veïnat s'equivoca, també. I és feble.

Comprensió. [...] és precisament la creativitat allò que dóna accés a la veritable comprensió. [...]

Com un gat amb una troca,
                                               cada instant jugo amb el temps:
                                               ara en sóc un tros enrere,
                                               ara corro un tros davant.

Confiança en un mateix. [...] Penso que la meva ànima és com un pou on sempre hi trobo aigua. És l'única esperança contra el pànic de l'angoixa, produïda sempre pel tedi.

Confiança i esperança. És idiota confiar o esperançar en res altre que no sigui el propi cervell. Ara: cal ser.li fidel, obedient i confident, passi el que passi. [...]

Confidències, Fer.se. Implica familiaritat, franquesa, amistat, intimitat, per dir millor, tot allò que em repugna.

Conformació, La. Que algunes reflexions siguin renitents confirma que l'ànima té una determinada conformació, que no depèn de cap ensinistrament exterior. I aquí rau la meravella.

Confusió, La. [...]
            És present arreu. En una teranyina hi ha confusió; al bigoti d'ùna monja, hi ha confusió; al cervell, hi ha confusió.

Consciència, La. [...]
            Jec i dormo. Somnio. La pressió de l'orina dins de la bufeta fa despertar-me i llevar-me. Vaig a l'aixeta: descarrego i em mullo l'estri tibant, a punt de trencar-se. S'apaivaga. Sóc conscient de la consciència. Dins de la fosca, pampalluga un paisatge d'Irlanda. Torno a jeure i a dormir i a somniar i a perdre la consciència. [...]

Consciència, Els estats de. [...]
            No. Així com jo no puc acceptar la meva destrucció -i no l'accepto, perquè no la puc acceptar-, no puc acceptar la destrucció de la catalanitat que, de fet, tampoc ella la pot acceptar.

Consells d'un eremita a un altre eremita. [...]
            No tinguis por de no saber què has de fer, o de no tenir unes ganes clares de fer alguna cosa, que és el mateix. Sempre et vindrà la idea i et vindran les ganes. Tot i així, tinguis una llista de coses per a fer, per si de cas durés massa el temps mort. Jo fa anys que la tinc i encara no l'he usada mai. Més que res és una assegurança contra la impaciència, que, com sabem tant bé els eremites, és l'enemic que hem de témer més i més. Caure dins la impaciència és com renegar frívolament de l'estat que hem triat i tantes delícies ens dóna.
            Ara bé: cal que aprofitis sense cap contenció, a galop tirat, qualsevol possibilitat de plaer o distracció.

Consignes, Les. [...]
            El cost de les instruccions errònies que una tribu subministra als seus integrants és igual o superior a les correctes, belles o profitoses. L'esforç titubejant que han de fer després els particulars per alliberar-se'n té un preu incalculable, tant en termes econòmics estrictes com en d'altres. [...]

Contra Déu. Tot acte humà conscient i intel.ligent s'ha de fer contra Déu, eixsteixi o no existeixi. Per dir millor: s'ha de fer contra alguna cosa, que alhora actua com a testimoni de la nostra acció. Necessitem ambdues coses. L'ideal és que aquesta cosa no sigui massa concreta, com un cosí, un professor de grec determinat... L'ideal és Déu, si volem ser realistes i pràctics i efectius.

Contradiccions, postulats... Cap ni una, cap ni un. Tot: pedra picada. Ni cap concessió beneita o covardiosa, com féu Kant. En aquest escrit tot és evident i demostrable. I qui no ho sàpiga veure-ho així, millor que se la peli.

Convertir-se. [...]
            Si apreuo la catalanitat és per necessitat; en el sentit que també és necessari el fetge. Ambdues coses no són optatives. Això no vol dir que no pugui apreuar aspectes d'altres tribus. I també menystenir. Això ho puc fer, és bell de fer-ho i potser també és necessari.

Coratge, intel.ligència i eines. Vet aquí el secret de tot reeiximent. Cal entendre les tres coses en un sentit molt i molt ampli. Per a un eremita, disposar d'una cova plaent pot ser cabdal en el seu reeiximent com ermità. Si per les raons que siguin, no la troba pot tenir tot el coratge i la intel.ligència que vulgui, que no reeixirà a fer res. Serà un de tants que criden la seva desolació pels deserts. [...]

Crear, L'acte de. [...] És magnífic perquè consentim que l'ànima pugui obrar com li plau, planerament. Perquè li deixem fer el que vol, sense haver de pensar si serà escaient o no. [...] La llibertat és el fonament de tota creació.  [...] Si la població no crea res, no és perquè no pugui ni vulgui eventualment, és perquè està d'acord amb tot, en el fons i en la superfície. Forma part d'un conjunt meravellós. Fora absurd que volgués rebel.lar.se. [...]
            Simplement, és activitat mental. L'estat habitual de la gent és senzillament de no activitat: una àvia que rumina sobre els seus néts no és cap activitat. És zero activitat. [...]
            Els vicis, com l'amor i dàltres adhesions conegudes són el col.lapse de la creativitat.

“Crec en un Déu...”. És una mesquinesa.

Cultura, La [...] Així una cultura més que el tarannà d'una tribu és el sistema de rebuig de què disposa per afrontar les altres, hostils o no hostils.
            La cosa intolerable de la cultura que mostren i imposen els nostres enemics és que no és un fet aïllat, un meteor, ans una cultura, porca si hom vol, però cultura. No és com un constipat, és una malaltia crònica. L'error de molts dels meus compatriotes és que no l'han considerada així i no han pres cap mesura preventiva i han acabat contagiats, amb els seus símptomes més foscs i llords.

-Defensem la nostra terra,
                                               diu el passerell, volant.
                                               ¿T'has begut l'enteniment...?
                                               li contesta la terrola.
                                               No en tenim, els catalans:
                                               tot el món sempre ha estat nostre...
                                               ¿Però els nostres enemics
                                               que ens ocupen i ens trepitgen...?
                                               -Dissimula. Fes.me cas.
                                               Ells no entenen l'estratègia.

Deliri, El. [...] nosaltres ens equivoquem atribuint-nos dualitats, com seny-rauxa. Jo penso que els catalans som molt fidels a una cultura que ens mana de ser indiferents a qualsevol qüestió pràctica, pertinent i assenyada, que ens portaria a defensar.nos, per exemple. L'explic(explicació) és que vivim en ple deliri, en la coherència del deliri.

Desaparició, La. D'habitud,  diem que hem perdut una cosa o que no la trobem. I ens posem a nosaltres com a causants de la pèrdua. No: les coses, determinades coses, en determinades circumstàncies, planerament desapareixen. De vegades, tornen. En aquest cas, és impropi dir que les hem trobades. És un error d'obsedir-nos a buscar-les. Les trobarem quan elles vulguin. Passa el mateix amb els sentiments i els estats d'ànim.

Descoberta de l'espècie, La. [...] El mestre, a part de ser un porc i un beneit, era un pobre colló [...]

Déu. [...] Comprenc per fina força els autèntics creients, car creure en Déu té un doble avantatge: I: ho explica tot, tot mantenint un percentatge de misteri, que cadascú pot adaptar al seu demble;: 2: permet de mantenirse en un estat pueril: sentir-se irresponsable i alhora protegit. Els humans ja veuen que això és massa gratis: d'aquí que sentin la necessitat de correspondre els déus mitjançant sacrificis del tipus que sigui. Penso que aquest és el mecanisme bàsic a través del qual se'ns manifesta el Mal. [...]

Déu no ho vol, no sé per què.
                                               Jo no puc estar pendent
                                               dels capricis o criteris
                                               d'un que em mira i no fa res.
                                               Si sóc jo que he d'arriscar-me
                                               he d'estar d'acord amb mi.
                                               Tots els àngels també ho pensen.

Déu serà tot el que vulguis,
                                               però quant a complicat,
                                               jo li guanyo a totes bandes.

Didascàlic. Didàctic, preceptiu. És la pretensió d'aquest escrit, com els de tots els escrits dels poetes, sants i profetes, fins i tot el dels escrits de les beguines místiques.

Dolenteria de la gent, La. [...] la gent no és dolenta. Que ho vulgui ser és una altra cosa. L'Església catòlica és un intent desesperat de voler que la gent ho sigui. Si no ho fos, el Papa ja no podria fer més viatges i discursos sobre l'amor. [...]

Dolor, El. [...] Tenir mal de queixals, a les fosques, tot sols, és dolor. No aconseguir cardar amb la cosina no és dolor. És una altra cosa: pot ser manca d'organització...

Dolors incontaminats
                                               són els que ara assaboreixo.
                                               Abans no podia ser.
                                               Dóna gust tenir pixera,
                                               si hom pot miccir a voler,
                                               sense taxes ni molèsties.
                                               Si no és així, més val
                                               no tenir-ne mai ni mica.

¿D'on venim, on anem? Correcte: ¿què cony som?

Educar. Tothom parla d'educar el veïnat, de gent educada... Jo no he entès mai la idea.
            “Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat".
            Que jo sàpiga, ningú no ha fet això amb mi. Si és allò que sospito, més aviat me n'he hagut de defensar, de valent, sense un manual per fer-ho. Tot i així, estic molt satisfet del resultat.

El paràclit m'ha negat,
                                               enfadós, el do de llengües.
                                               Segur que no deu voler
                                               que propagui la doctrina,
                                               sinó entre els meus veïns,
                                               que no volen escoltar-la.

Els cabdills cacen vellards
                                               Els esclaus els arrosseguen
                                               i carreguen fins als tucs,
                                               on els tallen els testicles,
                                               i els llencen d'un en un
                                               damunt d'una pedra plana
                                               i l'esquitx que fa el cervell,
                                               l'esclafit de les entranyes,
                                               s'usen per endevinar.
                                               Geòmetres amb compassos
                                               fan dibuix de l'escampada.

Els diumenges fa miracles:
                                               cura els cecs vora el Mercat
                                               i durant els altres dies
                                               entra i surt dels llogarrets
                                               engolint la llet dels mascles.
                                               És tot el seu aliment:
                                               tothom diu que és una santa.

“Em sorprenc a mi mateix”,
                                               diu el nici. Ja era hora.

-Em voleu posar, madona, una lliura de lletons, de cabrit, aquests més grossos...?
            -Sí, fill meu... Mira quin goig!

Enclaustrament, La veritable causa del meu. [...] Hem arribat a l'extrem d'haver de sentir un noi fornit i condret de Mataró que diu que el més ferotge dels cabdills dels nostres enemics té “carisma”. El que té són ganes d'anorrear-nos. [...]

En el súper sota títols
                                               diferents ja s'ofereix
                                               carn humana preparada.

En la fosca de la nit
                                               sento com el mul rosega
                                               les faves dins del cofí.
                                               Un soroll tan agradable
                                               m'allibera i em torna a mi.

Ens és lícit de fugir
                                               del rabeig amb la brutícia...?
                                               Els mossens diuen que no.
                                               Què farien sense quisca!

Envelliment L'. Entre moltes d'altres coses, els somnis no envelleixen. Llur “estructura”, per fina força recordada, és la mateixa. Per això, avui se'm fa més irritant de no poder enregistrar-los d'alguna manera. El que hom diu el “pensament”, això sí que envelleix, car és en massa relació amb l'exterior, suposo i no diguem les capacitats.  [...]

Enyor, L'. [...]
            Es pot respectar el passat sense confondre-ho amb l'amor. Tomas Edison, jo me l'estimo molt, però no l'enyoro. [...]

Errors. [...]
            Un error tipificat i qualificat és imitar el comport de tribus equivocades i que, a sobre, són enemigues de la nostra. [...]

Escalf, L'. De la companyia és necessari. El més efectiu i ràpid és el que dóna o subministra l'observació de l'estultícia ben estulta. I el lloc on es produeix d'ùna manera més concentrada i sense segones intencions o vaguetats, amb l'exclusiva intenció de ser-ho és a la TV. La TV és un antidepressor magnífic, ella tota sola. [...]

Escriptor, Un. [...] Un escriptor “escriu” perquè no li queda més remei. No pas per juguera. [...]

Escriptura en ordinador, L'. [...]
            Un altre avantatge és no haver d'escriure una novel.la. Abans, aquell que escrivia una novel.la era perquè no tenia ordinador, era per a tenir un dispositiu que l'agafés, que no li consentís de perdre's. Avui no cal. Em costa molt d'entendre els novel.listes d'avui.

Esfereïdor, No és tan no pensar com tothom. De fet, jo mai no hi penso i no passa res, ni notable ni imperceptible. [...]

Espiritualitat, L'. [...] L'espiritualitat és també no passar a l'execució de res que no sigui estrictament necessari, a no “actualitzat” sinó l'imprescindible i, si és possible, no fer res. [...]
            Ara bé: quan l'acció pren una determinada magnitud esdevé espiritual. Amèrica en conjunt és el cas. Amèrica no és això o allò. D'aquí, la meva passió americana. [...]

Estat de gràcia. [...]
            És una cosa molt relacionada amb la fuga. Jo, per exemple, m'hi sento quan reïxo a fer-me passar per foll, quan de fet sóc foll. És una doble fuga.

Estimar. [...]
            ¿Estimem el que volem? L'amor no és com l'atzar, que és fugisser, inagafable. Podem suposar que l'amor obeeix a alguna raó. Per exemple: el meu amor real per una cosa real com la CNN deu obeir la sordidesa de la situació en què ens trobem avui els catalans. Sòrdida, sobretot, perquè no cal o no caldria. És com seure amb les anques nues damunt una gran merda, al costat d'un rierol net i plaent. La llengua catalana no figura entre els objectius nacionals catalans. Així, una dona catalana, especialment si és de classe mitja baixa, no té cap inconvenient a casar.se amb un enemic nostre, a condició només que sigui fornit i treballador. Vegi's les estadístiques on queda palès que és en aquesta categoria social on es produeixen més matrimonis mixts. Com que l'amor no hi existeix, cadascú parla la seva llengua. Hi ha un pacte tàcit. No passa el mateix si és ell que és el d'aquí: en aquesta avinentesa el català desapareix de la parla habitual i institucionalitzada. [...]

Estimar tothom. És una forma de patologia. Els amants universals o internacionals són potencialment perillosos. Jesús era d'aquesta mena i ha servit de model. Els desastres que ha ocasionat el mal exemple són incalculables.

Estil, L'. [...]
            Una cosa que decididament no és ensenyable, posem com la saviesa o la santedat, però sí que és relativament fàcil de reconèixer. Hi ha o no hi ha estil. Els japonesos podrien fer els artefactes i estris que fan sense estil i, per contra, tenen estil, cosa que no és possible que els petits japonesos aprenguin a l'escola. Els catalans també tenen estil, comparats amb llurs enemics. Els catalans ho saben, i en això fonamenten llur orgull. En la pràctica és el que els sosté o manté drets, malgrat tot. [...]
            Cal no confondre “estil” i “caràcter”. Tothom té un caràcter o bé un altre, però no tots tenen estil. Això passa tant entre particulars com entre tribus. Els nostres enemics tenen molt caràcter, el llur, però no tenen estil.

Estómac, La crida de l'. La solució fóra una píndola d'astronauta. Però amb mitjans més a l'abast també s'estova. El procediment més efectiu és recórrer a les ofertes de menges del lloc tècnicament més avinent, ja sigui de l'adroguer geogràficament més proper, ja sigui el súper de més a la vora d'una parada de la línia d'autobús que té parada davant mateix de casa. Res de llegir revistes, res de dietes mediterrànies. El cos agreeix molt i molt aquest comport sensat i ell mateix agafa el pes òptim, que fa mossegar-se la llengua d'enveja els farmacèutics quan vas a pesar-t'hi. Per rematar-los, hom pot demanar-los si és adient el pes amb la carcanada. A partir d'aquell dia et fan rebaixes en tots els articles, astorats i batuts.

Estrès, L'. No gosaria dir que no està bé fer les coses en un estat d'estrès. La majoria de les coses que he fet fins avui, les he fetes sempre estressat, com si fossin una qüestió de vida o mort. El fet és que no les puc arraconar: no estan tan malament com això. Que no siguin compatibles no vol dir res. A mi em serveixen no només perquè em serveixen de mirall per les que executo en calma, ans també perque`en si són vàlides, malgrat tot i tot. I aquí no intervé l'amor: que me les estimi perquè són meves. Puc dir que no hi ha amor: planerament són.
            Aquests “objectes” fruit de l'estrès, només tenen una excepció: aquells produïts enterament, per ordre directa del veïnat. Hom els ha de considerar “no-fets”. [...]

Estultícia, L'. [...] Un exemple: la duració de la Dictadura, entre d'altres coses, cal explicar-la pel plaer que els opositors hi trobaven de poder practicar una oposició estulta a una Dictadura estulta. [...]
            L'estultícia existeix. Aquest llibre no existiria si no existís l'estultícia. Tot ell és un al.legat contra ella, cabdalment. De la part que no n'és, no sé què dir-ne, no sé com dir-ne amb exactitud. En tot cas, aquesta part és mínima. [...]

És un do de sants i savis
                                               poder dir: “no vull saber”,
                                               i no pas un privilegi,
                                               com es pensen els cretins:
                                               han sentit a dir de sempre
                                               que el saber no ocupa espai:
                                               l'abasseguen, no el contenen
                                               i se'ls vessa pel carrer:
                                               són el riure de les dones.

Evidentment i òbviament. Són mots que abans, no fa massa, no s'usaven, car no se'n tenia cap fretura. Avui és molt difícil evitar-los, precisament perquè res no és evident ni obvi... [...]

Experimentar, La nostàlgia d'. Realment, comencem a acabar les possibilitats de fer provatures, a mesura que trobem la solució perfecta. Per exemple: en música ja hem acabat. Abans, el ritme de moda canviava cada temporada. Ara, ja fa quaranta anys, que és el mateix, car és el més natural: és el ritme del cardar simplement. La follia i hipocresia del ritme del vals implica un estat molt primitiu i poc seriós.

Explicació, L’. [...] Comprenc que els nostres ancestres tenien la dèria de preguntar-se qui eren. Per això construïen llur biografia. Això també explicaria la importància de la família, de la tribu, del lloc de naixença. Avui no cal aquesta pèrdua de temps, aquesta antigalla. L’entorn actual permet viure a l’instant sense la recança de no saber qui som o què fem. Hem entrat per fi en sintonia, hem ajustat el pas, amb l’Existent. Les estrelles i d’altres objectes còsmics operen sense necessitat de saber cap història. Jo he comprovat que un cop he oblidat la meva història, la meva activitat ha augmentat qui-sap-lo, sense preopcupar-me si d’aquí dues hores sofriré un infanrt definitiu. En aquest sentit, cal suposar que l’èxit americà en general és en relació amb llur manca d’història, entre d’altres coses. [...] Els catalans hem tingut l’avantatge de disposar d’un territori estable [...] i alhora nosaltres podem permetre’ns el luxe de no saber res dels nostres ancestres. D’aquí la nostra acttivitat i creativitat. D’aquí que els escassos historiadors que tenim siguin tan dolents. A nosaltres ens és prou la sardana, Montserrat i poques coses més. [...]

Facultats, Les. No en tinc cap. Ni tan sols per a fregar-me les dents. Per això me les he fetes canviar per unes que no freturen friccions per lluir tant com les d’una artista de cine. [...]

Falsa no-repressió. Els nobles romans quan cardaven amb un esclau és el mateix que avui pelar-se-la.[...] La libido, em en d’altres coses, en els humans, és una cosa més complicada. Naturalment, que jo subscriuria poder ajeure’m amb una noia que he vist dins el metro, però si no tinc el poder i la noia no té la sensació de ser una esclava... Ni jo ni ella no ho podem fer. [...]

Família, La. [...]
            No. Per a mi la família és intolerable perquè és una cosa contra natura, per dir millor, signar, perquè el veïnat ens vigili i controli. Involuntàriament, signem per la supressió de soca-rel de la creativitat. Els actes de cadascun sota la mirada del veïnat, tendiran a repetir-se d’aquella manera precisa que fa impossible fer-ne cap de nou. Aquest és el drama de la família i no l’avorriment.
            Allò que més caracteritza el fet és el reeiximent del grau zero d’opcionabilitat: tot hi és forçós: la mare hi fa de mare, mal que li requi, el germà gran fa de germà gran, i així tots els components. [...]

Familiaritat, La. [...] Les grans ciutats no obeeixen a cap necessitat econòmica, ans al deler d’independència i de justícia. Com tots els invents moderns de comunicació que busquen sobretot l’aïllament i la incomunicació. Per això tenen l’èxit que tenen. Les abelles han hagut de lluitar per tal de comunicar-se, potser; el humans, per descomunicar-se, per desenganxar-se: per no estar constantment sobre el veïnat i sentir-ne les olors. [...]

Fa un temps tan dolent, trist, lleig i llarg que fins i tot m’és tolerable, de sentir parlar alemany.

“Fa vergonya de dir...”. Res no ha de fer vergonya de dir, encara que cap scholar americà no s’hi hagi fixat. Per exemple: que els perpinyanesos són tan catalans com els manacorins, parlin o no parlin el català: les peixateres es comporten igual.

Fe, La. [...]
            A tots els efectes, s’ha de considerar com un mal infecciós. Basta mirar. [...]
            ¿Hom pot viure sense fe, de cap mena? Per fina força.
            Més: hom pot crear, sense cap mena de fe en res. La construcció és autosuficient. [...]

Feixisme, El. Un ingredient poc comentat del fenomen és el de la ràbia de controlar el veí, no del món ni d’aquestes coses. Els mossens també tenen aquesta dèria, però saben amagar-ne la ferotgia i són més eficaços. No hi ha dubte. [...]

“Felanitx”. Sembla un nom actual com “telecom”, “fax”... I, per contra, és el nom del meu poble. [...]

Felicitat, La. [...] La felicitat es produeix quan sortim a buscar alguna cosa, estant perfectament preparats per no trobar-la, i la trobem, ben conscients de l’atzarositat del fet. [...]
            El plaer espiritual pot allargar-se a voluntat, igual o més que els plaers materials -cardar, menjar...- Ara: cal suposar que la majoria del veïnat, la que s’empassa els productes de la TV no deu tenir capacitat per fruir dels plaers espirituals. [...]
Com tothom sap, vaig passar la meva infantesa tancat dins un seminari. [...]
Fer actes gratuïts, realment gratuïts, segons la idea de Gide: llençar una quantitat de diners per una claveguera... Sovintejar-los. [...]

Feliç com un viltà
                                               que ha pogut  fer una porcada
                                               i li ha sortit de franc.

Fer un poema és con trobar
                                               la cullera més idònia
                                               o bé el clau que clavarà
                                               dues fustes separades.

Fer via / estar aturat. Jo he caminat. Ho sé i no cal que ningú m’ho faci observar. I no he fet res que pogués cridar l’atenció del proïsme més arterós. Segons ells, fer d’eremita és estar aturat.
            Penso que a hores d’ara ja no és possible cap reencontre. No ens coneixeríem. Adesiara, m’arriben notícies del que fan i m’adono que han quedat avarats en la immobilitat més completa i pudent. Jo no podria tolerar-ho. ¿I per què ho fan? Perquè creuen que caminen.

Fer, Tenir coses per. És una facultat que serveix per a escatir si un és poeta o no. Un poeta sempre té coses sucoses per a fer i satisfer-se. No saber què fer, segons diuen els erudits, és l’estat habitual del veïnat, dels mascles sobretot.

Fesomia, La. [...] Potser una de les coses més repulsives dels humans és ser el que en diuen “espavilat, esparpillat, llest, viu, astut...”. I només per una raó: aquesta “llestesa” s’esgota en si mateixa: sembla ser que ser llest ocupa tot el temps i no permet ser altra cosa que llest. [...]

Fet humà, Fonts d’informació primera del. I. La literatura. 2. Els somnis, tots -els reals, físics o fisiològics, no els literaris-. 3. La fabericitat -els productes en general, incloent una cadira, una simfonia, un satèl.lit... 4. L’actuació live de veïnat i la televisiva. 5. Les dones: llur conducta, llunya i compacte, i per allò de buscar les arrels. 6. Un mateix, i de reüll, els altres espèciments que li ha tocat de conèixer... No són imprescindibles els sants, els vells, els generals... Poden ser contraproduents.

Folklore, El. [...]
            Cal entendre que el folklore no es limita a fer ballar les dones. Pot prendre formes més refinades. En el nostre cas, l’iberisme i la mediterraneïtat són maneres de folklore per tal d’obviar-nos a nosaltres mateixos. [...]

Formiguerització, La. Amb aquest mot designo un dels objectius, o l’objectiu, de la natura.
            Un formiguer s’ha de considerar una etapa superior a la de la situació de la sabana africana, per exemple.
            Un humà, per un altre camí, persegueix aquest mateix objectiu. El Canvi a què assistim avui s’ha d’interpretar com un moviment en aquest sentit.

“Fusteret, no em diguis coses”,
                                               diu la bella, “que em faràs
                                               travelar i trencar la gerra”
                                               “Jo hi seré -diu el bergant-:
                                               serà tova la caiguda”

Gaietat, La. [...]
            La gaietat és un fenomen més vast de com es mira o es mirava al meu temps, car no és ni de molt un fet estrictament sexual, lligat a una conducta sexual determinada. Així, hom pot dir que el papat i el catolicisme enter, potser, són fets gays. Així no hi hauria tanta diferència entre un sex-xhop i el Vaticà. Per no dir l’hitlerisme, que, com tothom ha observat, té un component marcadament gay.

Geografia. La geografia de ciutat dura més que no pas la de camp.
            Malgrat les destruccions, conservo i visc dins de la meva geografia, que, naturalment, no es podria acotar, de cap manera.
            L’estat i el color habitual del cel és tan geogràfic com una serralada, un llac... Com una caserna, un prostíbul... Si hom enderroca aquests edificis, també hauria de ser lícit fer el mateix amb un pujol -en el meu poble en van fer dsaparèixer un, live, en el breu espai de temps que em baig absentar-, un riu... -desllerar-lo, si nés no-, una catedral... Els americans ara enderrocaran un hotel de Las Vegas, que era  part del patrimoni dels humans i no passarà res de catastròfic. També és una cosa geogràfica els paquets de tabac americà de contraban buits que torbava en el camí de casa a l’escola. No ho són els condons usats que també trobava eventualment en algun altre lloc, car era un fet imprevisible.

Geografia itinerant. És aquella que transportem en qualsevol situació Cabdalment, és la del poeta.

Grecs, Els. Cal reconèixer que, malgrat que fossin uns porcs en molts d’aspectes, quan van desaparèixer o se’n van anar es van trobar a faltar. Tant és així, que vam caure en el cristianisme [...] Realment, es va produir un embeneitiment general després que van marxar. Per exemple: creure que aprenent el grec hom recuperaria alguna cosa seva. Això, ells no ho haguessin fet mai, car és una pràctica clarament màgica i ells mai no van creure ne la màgia, que és precisament allò que admirem d’ells. En tot cas, els humans menys grecs que he conegut eren hel.lenistes.

Gregarietat (Gregarisme), La. [...]
            És el millor que ha aportat l’ecologia: observar que hi havia animals gregaris i animals no gregaris. Un humà deu ser un animal ultragregari. Els convents serien la prova més indiscutible d’això. Un convent, hom podria definir-lo com una manifestació de gregarisme immoderat, comparat amb una ciutat, on el veïnat encara té el sentit de la mesura. [...]

Gurus, L’ocàs dels. Avui hom pot dir sense ambages que els gurus presents i inevitables, a escala mundial, en algre temps, han  desaparegut, talment com ha desaparegut la Bíblia i altres succedanis. És una beneitura dir que el veïnat en sent la mancança. Simplement s’han esvanit sense crear cap daltabaix. Aquest é un indici del canvi que estem vivint. Resten, això sí, encara, petits cabdills que hom diu que tenen carisma, però amb una clientela més i menys reduïda. La població es cansa. La Terra funciona per fina força igual sense ells, que és com ha de ser.

Has d’aprendre a caminar
                                               sense crosses. Mai no oblidis
                                               que el primer regal que et fan
                                               és un índex del catàleg.
                                               I el duràs per sempre més,
                                               car el fan obligatori.

Has d’aprendre a fer les coses.
                                               Mira. Jo, si el sac és buit,
                                               li doblego les voreres...
                                               ¿Has provat de no fer res...
                                               tu que has fet mil provatures?
                                               És difícil, però diu
                                               que res no és tan enèrgic.

He comprès el territori,
                                               massa, ara molt convé
                                               que comenci a descomprendre’l.

He fet tantes coses bones,
                                               bones en el bon sentit,
                                               que em comença a fer vergonya.
                                               Sort que no s’han adonat.

He sortit. Plovisquejava.
                                               La mestressa m’ha mirat.
                                               Jo he fet que no la veia.
                                               M’he posat a caminar:
                                               tot de gent desenfeinada
                                               blastomava pels carrers.

Hi ha dies que l’estimo,
                                               malgrat tot, malgrat el temps.
                                               Les veïnes se n’adonen:
                                               moc els mobles, pinto el marc
                                               de la porta del vestíbul:
                                               les motllures, color falb,
                                               de vegades lapislàtzuli...,
                                               resolut i amb gran vigor.
                                               El bany és un cul de monja:
                                               les aixetes i el bidet
                                               enlluernen. Les aranyes,
                                               me les guarden: no vull pas
                                               que distreguin o que ensurtin
                                               l’estimada que vindrà...
                                               És aquí: truca a la porta.

Hi ha dies que no hi veig.
                                               Ben segur: la culpa és meva.
                                               És quan erro esmaperdut
                                               pels avencs i per les coves.
                                               Una estona el titubeig,
                                               el desfici, les tenebres,
                                               m’envaeixen fins als ossos.
                                               Cap idea dins la ment...
                                               Si restés dins la cabana,
                                               fóra més, molt més funest.
                                               Això dura fins que penso
                                               que darrera cap matoll
                                               no hi haurà una petjada
                                               d’un mortal que em posi aguaits.
                                               Aleshores, el cel s’omple
                                               de milers d’esbarts d’ocells,
                                               i de brams de bèsties feres
                                               i de núvols de cobalt,
                                               que retronen i fan caure
                                               dels cimals gran pedregam.
                                               Els flamencs rosats aterren
                                               per la riba i en el llac...
                                               He tornat a tenir l’ànima.

Hom abusa del llenguatge. Per això ningú no s'entén. Hom diu que tot és terrible i no saben què és “terrible”: no és possible continuar per aquest camí. La bola del món és una olla de grills, cecs i satisfets d'estar dins la foscor humida i llefiscosa d'aquesta olla.

Home com cal, Un. Prefereix qualsevol turment al de la solitud, incloent-hi el més terrible: el de la companyia.

Homo narrator. És evident que les mans van fer el cervell. Ara: un cop conformat, va esdevenir autònom de la resta de la carcassa i va prendre el seu propi rumb. Fa massa temps que arrosseguem aquest decalatge, aquest malentès. Tots sabem que la tasca d'aquest òrgan és el discurs, per si mateix, sense cap altra intenció. Si el cervell encara esmerça una petita part de la seva capacitat a controlar la resta del cos és per un atavisme ben disculpable. Només els beneits confonen aquesta activitat amb el cervell mateix. Una equació, la conducta d'una noia, el desenvolupament d'una batalla, tota Amèrica, fins un poema, tot són discursos.
            Deixem-lo a lloure.

¿Hom pot viure tota la vida sense adonar-se de què es tracta? Per fina força. Com el que treballa dins d'una fàbrica i, tot i conèixer a la menuda el seu funcionament interior, no sabria respondre del seu sentit.

Iberisme, L'. [...]
            -Sempre ha acabat malament: sang, desolació, destrucció i algun poema dolent. [...]
            -Ha tingut sempre més èxit que la pancatalanitat, per moltes raons, que no seran mai ni anomenades a la Universitat. [...]

Idea d'un mateix, La. [...]
            Impossible de definir, si no s'és ruc.

Idees, Les. La generació de les idees no sabem com és, però això no ha de ser motiu per no estar-ne agraïts. [...]
            La població més repugnant que he conegut era gent que tenia idees, i aquest grup era format sobretot per provincians practicants i gent del Tercer Món il.lustrada. [...]

Ignorància, La. Això s'aprèn. De la mateixa manera que s'aprèn el que hom sap. Sense necessitat de cap mestre, un humà, en totes les comunes, aprèn només un determinat tipus de coses. Aleshores hem de suposar que aprèn a ignorar-ne totes unes altres, igualment difícils d'aprendre. Que ens sembli més evident aprendre una cosa que no pas ignorar.la no vol dir que no sigui com dic.

Imaginació, La. [...]
            És dolenta, és una cosa lletja, és l'acompanyant fidel i entusiasta, alhora, de l'estultícia. Ha animat totes les grans crueltat, les guerres, les creuades, les religions... [...]

Immigrants, Els. La integració. Si aquest era l'objectiu, hom ha seguit el camí contrari. Precisament, perquè els tractem amb miraments, ens menyspreen i per això no s'integren. [...]

Immortalitat, La. [...]
            Al meu temps, els intel.lectuals eren provincians de caire parisenc, tots, que sobretot, volien ser immortals. Avui ha desparegut aquesta espècie. He pogut observar que la “família” n'ha produït d'altres, d'espècies, més odioses encara. En aquells temps arrossegaven el cul pels seients dels bars; avui, l'arrosseguen pels platós de la TV, fent colla amb els cantants de flamenc pedòfils i les vidents incontrolables. [...]

Impagable, L'. Que no té preu. Anar de putes, per exemple. [...]

Importància, La. És delicat de dir que una cosa és important i als catalans ens repugna especialment pensar-ho i encara més dir-ho.
            Tot i així, podem arriscar-nos a dir que alguna cosa en té. Per exemple, la nostra independència, observades les conseqüències, els productes, generats pel fet de no ser independents. [...]

Impotència, El sentiment d'. [...]
            Hom el sent més vivament davant de fets que, d'una banda semblen planers, però, que, de l'altra, hom en pot avaluar lliurement la vastitud de la dificultat. Per a mi, n'hi ha dos d'aquesta mena: la independència de Catalunya i el control de la meva ànima, tal com jo l'entenc. I el que entenc per control vol dir una cosa molt senzilla: poder oblidar a voluntat la dependenta d'un súper, en el qual i amb la qual hi ha molt poques probabilitats que hagi de tornar-hi.

Incompatibilitat. Res no hi ha que pugui fer possible cap relació o intel.ligència entre nosaltres i els nostres enemics. Ells no podran rehabilitar-se mai. La monstruositat que van provocar o engendrar és massa gran, enorme, perquè puguin endreçar-la. Com que no els queda altre remei, parasiten sobre aquesta muntanya d'escombraries i, esgarriats, criden que en són els autors. I a més ens menyspreen perquè nosaltres no tenim una cosa semblant. Per a ells no tenim res de res. S'irriten, car consideren que d'alguna manera els hauríem d'agrair la vida.
            No ho fem. No ho entenen. Per això ens odien.

Indignitat, La. [...] Un parisenc col.laboracionista sabia que era indigne el que feia, però tenia una confiança il.limitada en la seva tribu parisenca, ben convençut que ho podria resistir. De fet, ho considerava una entremaliadura sense importància. [...]

Informar. ¿Informar? ¿Informar de què? De què s'informa quan hom informa? Probablement d'un mateix. I dirigit exclusivament a un mateix. Si hom no té aquesta pruïja, hom no diu res, hom calla, com fa tothom... En tot cas, la informació habitual de la majoria no té altra ambició que la que pot tenir la d'una formiga. Res que pugui fer canviar el curs de les coses.

Innatisme, L'. [...]
            Els filòsofs, els científics, els negociants, els provincians malden per estudiar la realitat, els poetes i les dones no senten aquest enclí, per ço que ja la coneixen i busquen de lluitar contra el tedi. [...]

Intoxicació. [...]
            La Dictadura bàsicament fou un estat d'intoxicació col.lectiva. Un fenomen d'aquesta intoxicació era pensar que quan s'acabés tot canviaria. I això ho pensava tothom. Si no és sota els efectes d'una toxina, hom no pot pensar coses tan extravagants com aquesta.

Invisibilitat, La. [...]
            Ja sigui perquè les coses molt cobejades es realitzen o perquè sóc un escollit de Déu, el fet excepcional o meravellóis és que ho hagi aconseguit. I és exactament com m'imaginava. Pràcticament sóc invisible i faig mil vegades més el que vull que no pas quan era un pobre noi tímid i aporuguit. Fins i tot, he saltat les portelles d'una estació de metro i ningú no s'ha adonat de res. Tanta és la pràctica que hi tinc en la simulació. Per a mi, saltar i entrar sense pagar fou com batre el rècord dels cent metres.

Ja no jec en matalàs,
                                               ni de llana ni de borra.
                                               Ja no tinc matalasser.
                                               He guanyat un pou de somnis.

Jo no sé què pots voler.
                                               No voldràs que t'apallissi...
                                               Per això tenim un saig,
                                               que paguem, costi el que costi.

Jo que he estat a la presó
                                               sé girar-me i rebolcar-me
                                               en espais molt reduïts,
                                               com fa un cuc dins de sa botja.

Joventut, La. [...]
            Quan hom és jove o primitiu, per raons òbvies, hom és més filòsof -vull dir que hom es preocupa verament per temes com el moviment continu, el sentit de les coses, l'eternitat del temps i d'altres essencialitats-; hom és verament nostàlgic -tot queda molt, molt lluny: remot-: hom és més malenconiós, en totes les formes de malenconia; i, sobretot, hom té el cor més moll o hom és més sentimental. L'edat i la civilització curen totes aquestes coses.

Jutgis i no seràs jutjat, No. De vegades, els llibres més venerats cometen extremes lleugereses. Tan impossible és no jutjar com evitar el judici dels altres, car suposo que no vol dir: no executar el judici, en veu alta, que seria pitjor: una covardia. Fins i tot suposant que hom vol dir això, és fals: seràs jutjat igualment. El meu consell és: jutja a tort i a dret: ja et corregiràs més endavant. El judici dels altres, no l'escoltis, cap, sense excepció.

La mestressa digué que havia sentit trets durant la decàrrega de les escombraries... L'inspector va mussitar: “detonacions”... Podia haver estat un explosiu ordinari barrejat amb les deixalles... Però la dona era l'única habitant que vivia a la vora de l'abocador: no hi havia altres possibles testimonis... Ni el xofer ni els altres empleats podien afegir res... Nogensmenys, hi havia traces de sang que s'estroncaven dins l'alt herbei que creixia pels promontoris de runa d'aquell paratge... Res no era engrescador per a l'inspector... Hi haviu un gust agre de lassitud i d'incomprensió entre els reunits... La fetor a estones acre, a estones fètida dels fems que cremaven soterrats, emetent petites fumeroles era allò que més atreia els sentits i no permetia cap suposició enraonada, mínimament satisfactòria... Malgrat tot, tant la dona com els empleats es mostraven animats a col.laborar... La mestressa ja havia convidat l'inspector a casa seva i els escombriaires l'abassegaven amb hipòtesis, que a tota evidència els satisfeia i els enardia. A la fi, l'inspector amb un vague sentiment de culpabilitat pujà al cotxe i deixà el paratge, sense però tenir una idea del que faria a continuació... Els quilòmetres de l'autopista passaven, però tot era blanc... I aturar-se, preveia que no serviria per a res...

L'escrutini ha estat molt d'hora.
                                               Vint-i-set han dit que sí:
                                               ara hauran d'executar-lo.

Mai no facis res en va:
                                               el que fas pensant en l'altri,
                                               per exemple. Només fes
                                               el que et digui la teva ànima.
                                               Ja veuràs com et sorprèn
                                               i que rics són els productes.

Malentesos irremeiables, Els. Un exemple: el que es produirà aquí mateix. Serà impossible acceptar que la meva devoció per Amperica no rau en els productes que fabriquen els americans ni en el que diuen o pensen de les coses, ni p'er com es comporten, menys encara en la idea que ells tenen de si mateixos. [...]

Males companyies. És el pitjor. Cal fugir-ne, encara que sigui a esgarrapades, com de la pesta. I n'hi ha tantes!
            Les males companyies no són dolentes per les dolenteries que t'ensenyen -en definitiva són habilitats-, ans perquè t'inoculen el virus de llur impotència, que és el pitjor: no té cura i s'agafa en molt poc temps, sota l'aspecte d'una altra cosa, naturalment.

Mal necessari. [...]
            Ja que és necessari o inevitable, és millor que aquest altri, la comuna, almenys, que sigui el més simple possible. La tribu catalana fóra més simple si tingués un Estat ben normal, tan normal com el de les tribus veïnes. Després, ja veurem.

Malparlar. He après que parlar malament -¿i quan, on, és que hom en parla bé?- d'algú no està bé, és lleig, faci's com es faci i sigui qui sigui que ho faci.
            Ho he après sobretot després de conèixer personalment el veïnat que té l'habitud de fer-ho. M'he promès que jo no ho faria mai, car m'assemblaria a aquests que menyspreo.
            Ara: jo mateix en aquest llibre de vegades em consento de fer-ho. Però miro de no abusar-ne. M'ho excuso dient-me que és una mena de necessitat sanitosa fer-ho d'algunes coses o simplement fer-ho. Talment un exercici de fitness. [...]
            Els catalans, a còpia d'estar anys i anys dejuns de poder, malparlar dels nostres enemics ens produeix una voluptuositat, ens fa entrar en un estat d'embriaguesa tal que fa que ens considerem sadolls i satisfets. Trobem idiota fer res per tal de recuperar una mica de dignitat, si malparlar fa el fet. No veiem que la força se'ns en va per la boca. No: no ho veiem. I això fa riure els nostres enemics, més acostumats a tenir-lo, el poder.

Marxisme, El. [...]
            Ara: a mi el marxisme em va ensenyar una cosa: que tot era possible i em va alliberar del pessimisme provincial professional, catedralici, canongil, de caire parisenc, tan de moda al meu temps, entre tots els sectors socials: des del mossèn abrandat que retronava per la trona fins a l'humil i calm boig que se la pelava darrera els barrots, davant la indiferència de les beguines, fartes de tanta calor. Tots eren uns fervents i obsedits pessimistes, que la sabien llarga, molt llarga... He arribat a pensar que el pessimisme era o és un tret específic del provincianisme, com ho és la diglòssia militant.

Massa sol, massa claror... Un greu inconvenient, per a mi, car, malgrat tot, malgrat Roma, m'estimo la Mediterrània. Sort de la il.luminació elèctrica...! Mai no agrairé prou als americans, a Thomas Edison, la troballa. [...]

Mediterrània, La. La cultura d'aquest nom, a part de no existir, és una grosseria. [...]
            Cada tribu cultiva i pateix uns mites específics. La mediterranietat és un d'aquells que els catalans fóra molt convenient que ens en desempalleguéssim. [...]

Melangia, tristesa, desmenjament, són coses que no he sentit o viscut mai. Per tant no les puc entendre quan els altres en parlen. Això no vol dir pas que hagi conegut el contrari: l'alegria, la bulímia... He conegut altres coses: el desemparament, la impotència, la misèria, la vergonya l'ansietat, la venjança i moltes altres sensacions, unes comunes, com la por, altres gens, com la percepció de l'ésser... L'amor, pròpiament, tampoc no l'he conegut. Tot plegat ha fet que no hagi sentit interès ni per les novel.les ni pel teatre i m'hagi sentit bastant aliè al que, de mitjana, en general, fa moure els humans com els coneixem. Es tracta d'un trencament efectiu amb l'espècie, encara que no sàpiga dir quin. [...]

Mentida, La. [...]
            Al veïnat li agrada viure dins la mentida. Sense aquest gust, no serien possibles les dictadures. Penso que aquest fet és comparable a tenir flors de plàstic... Però, mirant-ho d'una altra manera, també podríem dir que la mentida amaga un instint de creativitat. La mentida fóra una obra d'art.

Metafísica, La. [...] Ser metafísic és tenir consciència o vivència o sentiment de l'ésser. [...]
            L'única cosa que podem fer de transcendental i metafísic els catalans és maldar per ser lliures. Totes les altres coses que fem o puguem fer no té valor còsmic. No hem de ser beneits com d'altres i creure que signifiquem alguna cosa a ningú. Pensem que si per un miracle demà mateix desapareguéssim, tot continuaria ben igual. A la borsa de NY no es produiria cap moviment cap a l'alça o cap a la baixa. [...]

M'he fet una presó a mida.
                                               Puc mirar-me el forrellat:
                                               adobar-lo, repintar-lo,
                                               reforçar-lo, si convé.
                                               Quan me'n cansi, en tinc un altre.

Mimesi, La. Es produeix com un fet consecutiu i necessari al fet de l'amor. Quan s'imita, o s'intenta, és que hi ha amor. És la prova. Sembla mentida que hom hagi parlat tant de l'amor i quasi gens de la mimesi.

Misèria triomfant, La. Catalunya mai no havia tingut l'ocasió d'estudiar i fruit l'aspecte aparentment misteriós del seu tarannà com avui ho podem fer. No solament el quadre general és ben miseriós, ans cada dia apareixen en la pantalla detalls, episodis, de miseriositat, cada vegada més cernuda i alliçonadora. Aquesta extrema claredat fa que puguem dir que es tracta d'una misèria triomfant. Benvinguda sia, hagi o no hagi de servir per res!

Mudesa, La. Avui dia, podríem esdevenir muts i l'intercanvi d'informació es produiria exactament igual: a la fi, l'escriptura s'ha alliberat definitivament de la parla.
            Sembla que el camí és aquest. Ben aviat serem muts tots, de naixement. A mi em semblaria meravellós. Avui és decebedor haver de sentir per força el veïnat: als transports públics, als bars... Si només uséssim el llenguatge per donar ordres, avisos... No, han de comentar l'actualitat o han de comentar altres bestieses. Avui mateix ja no caldria parlar. Clinton va guanyar la reelecció. Va ser la seva imatge qui la va guanyar: no hagués calgut tants discursos inútils.

Mundialització, La. Els americans, si sabessin què fan, no podrien parlar a tot el món amb la desimboltura que ho fan, tan desimbolts com si parlessin amb la veïna pujats a l'escala del jardí. Res de urbi et orbi. Amb això vull dir que són metafísics quan dic que ho són. Per això vull dir que la CNN és Déu mateix. ¿I no és magnífic tenir Déu dins la cuina, a l'abast i quan volem? res d'excursions a santuaris o d'altres truculències per tal de veure'l. La població no el veu perquè té una idea equivocada de Déu, la que han rebut dels mossens i altres.

Muntanya d'escombraries, Una fètida. És el que constitueix el cos doctrinari de la pedagogia actual, amb els seus tediosos desenvolupaments. [...]

Narrativa, La. Cal dir les coses per llur nom: la narrativa apareix relacionada amb un determinat tipus de primitivitat.
            Una mateix cosa pot ser mirada d'una forma narrativa o no narrativa. És millot la segona.
            Les dones acabaran d'alliberar-se, quan puguin prescindir-ne.
            Ara: les coses no són tan senzilles. Però podem afirmar que la narrativa fa parella amb estadis de desenvolupament econòmics primaris, com l'agrarietat, i, segur, indica que hom s'és encara lluny del Canvi. [...]
            Entenc narrativa en un sentit vast: tanta narrativa és un mite -tots els mites s'estintolen en la narrativa-, com un conte pueril, com la xerrada d'una mestressa amb la seva marmanyera, com un partit de futbol. I no diguem el sermó d'un mossèn des de la trona. [...]

Natura, La. Estic content que hom la destrueixi i alhora que hom la vulgui salvar. Uns llocs són abocadors i la resta ha estat nacionalitzada o destinada a parcs naturals, controlada per ecologistes. Així els poetes venidors no tindran la temptació de perdre-hi el temps.
            És un mal exemple, per als nens i per a les dones, que són els dos col.lectius que s'hi interessen. Per als nens són més naturals els jos d'ordinador, que no fer de boy scouts pels boscos. No cal que ho demostri.
            Cal que l'eviti, de totes, car al.ludeix encontinent a l'Ésser. Per contra, l'artificialitat en distreu. Amèrica és tot artificial. És la metafísica dins la metafísica.

Necessitats innecessàries. Cal cobrir, satisfer, les necessitats innecessàries. Entre d'altres, per exemple, tenir la sensació d'entendre el món, el moviment de les coses, en què hom ha de viure. Per aquest motiu no agrairé mai prou la TV, especialment la CNN, car fa que les formes que haig de veure, per força, al carrer, no em sobtin: ja les he vistes a Amèrica, que és on congrien. Naturalment, sóin les més superficials i transportables.
            Les altres, ja les sé prou i massa.

Nens, Els. [...]
            Els nens són un problema metafísic. Els vells, comparant els uns amb els altres, gairebé no ho són. El primer que hom hauria de fer és prohibir l'existència de psicòlegs puerils i totes les organitzacions internacionals ad hoc. Després, hom podria començar a pensar el problema.

No ésser, La passió de. La catalana.

No podré participar
                                               en la guerra venidora,
                                               que ens haurà d'alliberar
                                               d'aquests enemics tan nicis
                                               i tan nostres, fa tants d'anys.

Nostres enemics, Els. Per raons pràctiques i epistemològiques és preferible de denominar-los així.

Obliteració, L'. Hem d'esborrar el passat. El futur manarà el futur. Deixem que els morts enterrin els morts.

Ocultes, Virtuts. En tenim

Odiar. [...]
            Per tal de conservar la fitness, mental naturalment, hom ha de trobar odiosa alguna cosa. Jo he triat el cristianisme, més concretament el catolicisme, que conec millor. Així, allò que trobo més menyspreable són els britànics conversos a aquesta secta ombrívola. Això em fa el fet: m'és suficient. Simultàniament, s'ha d'estimar alguna cosa. Jo he triat l'Eixample i els catalans, no pas per la pietat que em provoca llur situació actual, ans per les potencialitats que incuben.

Pancatalanitat, La. Els nostres enemics, a través de la Dictadura, van aconseguir de rebaixar el grau de la cosa, que tant havia costat. Naturalment, la victòria anava dins un paquet més gran: la victòria del provincianisme, avui tot floreixent i rabiüt. El fet és que a la fi del segle dinou hom era més pancatalanista que avui. I més líric. Sense això, en Fabra no s'hauria produït. S'hauria produït Alcover-Moll, que és molt diferent, diria que tot el contrari.

Papa de Roma, El. [...]
            El Papa sap per fina força el que fa: fer tot el mal possible. D'una manera pràctica i entenedora: la defensa de la natalitat desbridada, que dóna resultats immediats i tangibles. [...] el Papa, per ser coherent, amb la cosa de voler fer parir les noies per força, ara es veu obligat a demanar clemencia per a totes els condemnats a mort d'Amèrica. Usa el mateix imprès, cada vegada: només canvia el nom. [...]
            Té un gust molt humà: prima la reproducció de l'espècie per poder gaudir després de les guerres, exterminis. Està molt més enderiat en la reproducció que no pas en les atrocitats: si fos el contrari aniria a Ruanda a fer-se matxetar i enterrar com els altres. Probablement, Jesucrist ho faria. Al Papa li agrada més mirar-s'ho.

Parla amb prosa com un porc,
                                               de la Casa de la Vila,
                                               arborant-se a si mateix
                                               amb bandera forastera,
                                               protegida pels venals.
                                               La corrupta pagesalla
                                               està atenta i assenteix,
                                               escortada pels esbirros,
                                               un llenguatge que no entén.

Pedagogia, La. [...]
            Als nens, més que ensenyar-los coses, el que haurien de fer els mestres és ensenyar-los a esborrar o saber canviar les idees que ja porten. És infinitament més instructiu eliminar una beneitura que aprendre mil veritats. [...]

Perdre guerres. Hom diu que els catalans sabem perdre, que som bons perdedors. Jo ja he viscut tres guerres perdudes: la de l'Ebre, la de la Transició i ara la dels ordinadors. Aquestes dues darreres no calia de cap manera perdre-les, sobretot la del Windows. És ben bé el vici de perdre.

Periodistes, Els. Són com els filòsofs o com les dones: sempre diuen el mateix.

Però sé que la rutina
                                               pot ser causa de menyscapte.
                                               Per això, de tant en tant,
                                               resto mort dins la cabana
                                               uns quants dies o bé un mes:
                                               tot per néixer a una altra vida.

“Perro catalán”. Un gran vellard prenia el sol, acompanyat per una minyona peruana, en un seient d'una parada d'autobús. Acabava d'asseure'm al costat i vaig sentit: “como usted es catalán” i l'ancià d'esma va respondre, com volent completar l'expressió de la noia: “perro catalán”, assumint calmosament el penjament. Em va sorprendre l'antiguitat de l'expressió. Quan els nostres enemics ens titllen així, ‚què volen dir´ ‚Quan van començar a fer-ho´ Cal datar-ho. Aquests serien els temes pertinents perquè els estudiessin els catedràtics.

Pietat, La. Les dones tenen l'exclusiva de la reproducció, de la intendència i de la pietat. A nosaltres, no ens queda res. Som ben bé una colla de figurants maldestres i malsoferts. Som vanitosos, sí, però què podríem fer sinó: per les places hom hi veu molt més sovint estàtues de barons muntant cavalls abrandats que no pas filadores. [...]

Pintor, Avantatges i desavantatges de ser. [...]
            -L'avantatge absolut de la poesia sobre la pintura és que la poesia no es pot comprar i vendre. Sembla que no tingui massa importància, però és molt guanyat.

Plaer, El. [...]
            En tots els sentits, de la manera que sigui, encara que sigui cardar amb la reina Nefertiti, té un límit, natural i automàtic. Voler perllongar-lo és una beneitura. [...]

Pocs mitjans, Tenir. Haver tingut pocs mitjans en el passat, en mi en tot cas, ha produït una cosa odiosa: l'augment abassegador d'importància de fets que no en tenen ni en tenien cap. Suposo que deu ser el mateix efecte que a la presó, on una cagada de mosca pren un relleu extraordinari. Dic “tenir pocs mitjans” i no “ser pobre”. I tenir pocs mitjans vol dir no tenir exactament els que un fretura, cosa que, com tothom sap, çés extremadament aleatòria i personal. I els mitjans no serveixen per  a altra cosa que per treure o donar importància a les coses, segons el propi designi, no segons el del colló de la cantonada del davant. En el fons, la Independència de Catalunya és només un mitjà, però necessari. Ara mateix, ens trobem tots desmitjanats.

Poesia, Allò que no és. [...]
            No és la idea que divulguen els “scholars” americans i, de retruc, la resta del món, que vénen a dir que els poetes són com una mena de cantants, però d'un estil realment passat de moda. D'un estil periclitat. Que, científicament, s'han d'incloure dins del món, de l'entertainment, costi el que costi. Un joglar és l'espècimen més satisfactori. Per contra: jo trobo més afinitats entre un funcionari de presons i un poeta que no pas entre un cantat -un jugador de bàsquet...- i un poeta. [...]

Poeta, Un. Un poeta parla bàsicament de l'ésser.
            És aquell que sap reconèixer que la seva mirada de les coses no coincideix amb la dels altres. La mirada, simplement. I accepta el conflicte. Els poetes dolents o falsos són aquells que presumeixen d'entendre la mirada dels altres. Un poeta és fort, més que una dona, i no necessita haver de comprendre-la. És el punt que marca la diferència entre els poetes i els qui no ho són. Així s'explica que un poeta reconegui millor els fets històrics que no pas els historiadors, que conegui millor la biologia que els biòlegs, etc., és a dir, tots aqueslls que no poden desempallegar.se d'aquesta mirada. D'aquí deriva la beneitura que diu que el poeta hi veu més enllà. No: senzillament hi veu més. En un cistell de vímet d'una noia, hi veu més coses, totes elles exactes. [...]
            Quan un membre d'una tribu esdevé cèlebre per alguna proesa, hom diu d'ell que encarna les virtuts d'aquella tribu. Un poeta, cèlebre o no, a part d'encarnar-les, les coneix, sap com funcionen. [...]
            És un especialista de l'espècie humana, precisament perquè no hi pertany, pròpiament. És d'una altra, germana o cosina, però una altra. Les reivindicacions o escarafalls, sovint extemporànies, que alguns poetes han fet de ser molt humans, de ser ben bé iguals a tothom, és una prova del que dic: no ho són gens. [...]
            És un ésser especialitzat sobretot en la cosa nacional o racial o com se'n vulgui dir, en tractament i curació eventualment de les xàquies d'aquesta cosa. En absolut no és un psiquiatre. [...]
            Ha d'assumir tres coses:
-El que hi ha -l'existent amb el que exigeix: la llei de la gravetat, el sexe, l'estultícia, la grosseria de la vida...;
-El fet de no estar d'acord amb res d'això;
-Haver de maldar forçosament per a construir una altra cosa.
            Un poeta és aquell que copsa l'Univers i no només la veïna del replà, i a més no pretén explicar ni una cosa ni l'altra. [...]
            Un poeta pot ser i fer qualevol cosa. Però allò segur que no fa és el que vaig veure fer a un que havia adquirit un nom sota aquest paraigua i parlava per la TV, interrogat per un altre que havia intentat el mateix, però havia acabat essent presentador de TV. Doncs: el poeta interrogat va dir que aquell seria l'últim llibre, que ja era hora de retirar-se -sic-. Encara no he tornat de l'emoció: parlava igual que un showbusinessman. Realment, no en tenia res de poeta, sobretot perquè demostrava dient això que no tenia la menor idea de com funcionava un poeta autèntic. D'entrada, no pot deixar d'escriure -es publiqui o no es publiqui, hi hagi o no hi hagi Déu-. Cal assenyalar que un poeta pot escriure de cap: no necessita un estri determinat ni l'escriptura, si hom insisteix. És com si un peix decidís acabar de nedar. Impossible. [...]
            Ara bé: hi ha una “mena” de poesia i una “mena” de poetes que existeixen i que gaudeixen de l'acceptació popular. Aquests, evidentment, no neixen i són instruïts aproximativament igual que un venedor de cara al públic.

Pràctics, Hem de ser. Quan tinguem ganes de pelar-nos-la, fem-ho encontinent.

Premi Nobel de la pau, El. A ulls clucs, jo el donaria als autors del nou mapa de Bòsnia, que l'han fet en menys d'un tres i no res i sembla que tothom hi ha estat d'acord, encontinent. Qui ho hagués dit fa mig any, a Banja Luka| Els catalans els hauríem de contractar, però primer hem d'arribar a les mans, car aquests experts només actuen si hi ha proves que hi ha hagut sang i en una quantitat suficient.

Prioritats. [...]
            La prioritat de les prioritats és l'espiritualitat, com han fet sempre els catalans. Per això, tot i desarmats i amb uns veïns tan grossers, han sobreviscut i gaudeixen d'una salut magnífica.

Privilegis, Els. [...]
            És un privilegi inexplicable poder gaudir de l'estat espiritual de què gaudeixo, de què he arribat a gaudir. L'aspecte o ingredient més important del qual és l'absència de cap responsabilitat. Grau de responsabilitat: zero. No sentir-se responsable de res, no estar lligat o obligat a res o per res no és tan obvi com això. Un humà pot deslliurar-se de la seva família o de la seva comuna, o de l'espècie humana o de si mateix. Ara: deslliurar.se de totes aquestes coses alhora és extraordinari. [...]

Provincianitat, La. [...]
Un component important o essencial de la provincianitat és la familiaritat: la creença cega que tots som iguals. D'aquí que un provincià es delati ell mateix a causa del seu instint de parlar amb gests o senyes o bé en un llenguatge típicament el.líptic: “si tothom és igual que jo, tothom m'ha d'entendre”. Tot hi és sobreentès. En aquest aspecte, les dictaudres també exalten la família, la familiaritat i la igualtat entre els humans. És el paroxisme de la unanimitat. [...]

Psiquiatres. [...] Són pitjors que els traficants de drogues. [...]
            La psiquiatria i afins, fins avui, no té altre objectiu que controlar el veïnat, no pas de descobrir res de seriós. [...]
            Allò que revolta més un psiquiatre és trobar-se amb el que ells en diuen una personalitat narcisista, per dir millor, amb un que se'n sap sortir tot sol.

Pudícia, La. Hi ha hagut una pèrdua general de pudor, que no ha afectat només la lubricitat, ans tots els aspectes de la vida. Hi havia una norma estàndard i tot el que no fos allò era tabú i s'amagava ardidament. En poquíssims anys tot ha canviat. Per a mi això és esperançador, car vol dir que tot és possible, sobretot allò que ningú no sospita.

Quan el tedi estreny el coll,
                                               és millor estar-te quiet,
                                               tu mateix pots escanyar-te.

¿Quantes setmanes em manquen a morir? No és freqüent de fer aquests càlculs, si no s'és un condemnat a mort americà o un malalt terminal retingut en un clínica. Es parla d'anys i encara sense cap voluntat de precisió. [...]

Quatre barres, Les. Si fos l'alcalde de Barcelona excavaria quatre túnels a sota Montjuïc, destruiria totes les construccions que ara l'enlletgeixen i hi deixaria créixer les plantes naturals, les males herbes... Res de jardins mediterranis.

¿Què fan? Passen gust, segons diuen: mengen, carden, ballen... Bàsicament no pretenen fer altra cosa..., aquestes coses són de les que n'estan més. També es moren, però aleshores ploren i també frueixen. Hom diu que un temps havien adorat el foc, però ningú s'ho creu.

Qui coneix una altra tribu
                                               més valenta, intel.ligent,
                                               que la tribu catalana?
                                               Hom en pot buscar arreu,
                                               però més dolça, encisera,
                                               ben segur: cap altra més.
                                               Catalunya és al bell mig
                                               d'uns guerrers de fantasia
                                               i uns salvatges de debò.
                                               Aprenem de cada banda
                                               i som el model del món,
                                               tot i no constat en cap mapa.
                                               Qui fos turc i no fos grec:
                                               just un poc, just una estona!
                                               Qui ha vist moltes guspires
                                               de l'acer contra el pedreny:
                                               de cavar amb aixada orca
                                               en terreny escardalent
                                               i no pas en terra grassa
                                               i ha fet el que ha pogut
                                               i molt més, manta vegada
                                               per tal d'agradar els senyors,
                                               ¿no té dret a fer folgança?
                                               Quina brutor, quina brutor...!
                                               En els llibres, pels carrers...!
                                               Quina pau en el paratge,
                                               a pesar de tants furtius,
                                               que el recorren o s'hi esmunyen
                                               o bé criden per les fonts
                                               amb paraules forasteres,
                                               de gran innobilitat.
                                               Han esdevingut autòmats
                                               que es coltellen entre si,
                                               però d'esma, com fan sempre,
                                               i s'enyoren de no ser
                                               uns esclaus, com fa dos dies,
                                               argollats, les mans al rem.
                                               Jo no els veig i ells no poden
                                               ni per pensa veure'm mai
                                               destriar-me dins la boira,
                                               que és allò que més els dol,
                                               més que no pas la ceguesa:
                                               donarien els dos ulls
                                               de bon grat just per atènyer-me.
                                               ¿Quina hora és? Una hora tarda
                                               per voler tornar a refer
                                               la piràmide ensorrada...
                                               El desordre d'aquest món,
                                               la flaquesa de l'estómac
                                               no em consenten escalar
                                               com voldria la muntanya...
                                               Tot amb tot, en absolut,
                                              jo no em deixo pas abatre,
                                               com si fos un bon betzol,
                                               o un cabrer que perd les cabres...
                                               Fortament m'agafo al bruc
                                               i malgrat que les mosteles
                                               fan ganyotes, guirigall,
                                               per la meva maldestresa,
                                               no rodolo cap avall
                                               ans avanço amb vigoria...
                                               Aviat seré en el tuc
                                               agitant una senyera...

Realitat, El contacte amb la. Mai no hi he estat. Mai. La meravella, el misteri, és que he avançat o funcionat. L'explic no pot ser altre que la realitat no és tan d'una sola peça com diuen. La realitat tolera la impostura, un determinat grau d'impostura o una determinada impostura.

Rectificar. [...] Un pagés del meu temps no podia canviar ni provar res, car s'hi jugava la collita. La meravella dels americans és que poden provar i provar i tornar a provar. Ho saben i n'estan orgullosos. Ara: abans de tenir el capital suficient, els americans ja tenien la mentalitat, l'instint de gosar de canviar. Això és el que és metafísic. La riquesa per si sola no explica el fet. Els nostres enemics foren molt i molt rics un dia i no van canviar res. No és que en fessin un mal ús: és que no sabien que tenint el que tenien podien fer provatures. No ho sabien, ve-t'ho aquí.

Reeiximents i objectius. Haver reduït a zero les relacions afectives, sentimentals, amb la meva comuna, no pas les intel.lectuals i metafísiques amb l'espècie, no cal dir-ho. [...]

Reeiximents majors. Haver prescindit del paper higiènic -que, a part de col.laborar en el manteniment de la forest tropical, m'ha curat les morenes sense cap medicament-, de la dutxa i del llit. I de l'aigua calenta. M'haurien de donar un premi. A part que no tinc cotxe: pol.lució zero; estalvi d'energia: un deu. [...]

Regressió. [...] I jo mateix vaig fer o viure una regressió en tota regla: vaig passar de viur amb l'electricitat a viure a l'estadi anterior: sense. A la Natura, no liagraden gens, però gens, aquestes fantasies i les fa pagar molt car. Jo ho vaig pagar i potser encara ho estic pagant. [...]

Religió, La. [...]
            Catalunya i Estats Units són unes de les poques tribus -dintre de les estudiades- que podrien prescindir de la religió, com a element de cohesió tribal. En ambdós llocs és un accessori, un guarniment postís. A Amèrica les religions no tenen màrtirs i per això tenen aquesta lleugeresa que permet exportar-les. Cosa que fan amb ran profit. Tot l'odi dels nostres enemics es concentra en aquest punt: no hem d'arrossegar com ells les cadenes de tradicions obsoletes. La nostra lleugeresa i dexteritat els treu de polleguera. [...]

“Renaixença, La”. La Guerra ha demostrat que no va existir. No vam rénàixer al segle dinou, perquè els catalans renaixem constantment, sempre: és la nostra condició o propietat. Jo sóc exactament igual a aquells poetes mallorquins contemporanis d'Aribau que venien a Barcelona. I Barcelona és la mateix. Veure les coses així és més aproximat a la realitat. [...]

Repressió, La. [...]
            La simple repressió de la informació té molt d'efecte, almenys en mi l'ha tinguda. Tant que el fet de tenir una parabòlica em produeix un sentiment d'il.legalitat. Potser és a causa de l'ús que en faig, que és realment delinqüent: poder estalviar-me totes les televisions indígenes. Potser són les dues coses: el record de l'antiga repressió i la delinqüència de no voler saber. [...]

Reprimits, instints. Robar, matar -o ferir greument- i violar -subsidiàriament o eventualment- són instints específicament humans i sobretot masculins, en llur manera més clara i primària. A mi mateix, em vindria de gust poder fer les tres coses habitualment, dia sí dia no. El que hom diu la cultura no els llima gens ni mica: es limita a reprimir-los.

Repulsiu / repulsió: Que algun congènere faci gests de comprendre't: és com quan una cuca molla t'acarona els pèls del nas. Mai no comprendré l'abisme, el misteri , de feblesa i hipocresia, o d'hipocresia i feblesa, que el fet implica.
            Els nostres enemics i llur llenguatge.

Revolta, La. [...]
            Allò que resulta sorprenent és la no revolta d'un humà: accepta la seva condició i la seva situació, plàcidament, com un ramat d'ovelles. Les úniques manifestacions de revolta són origindades a causa dels seus veïns. [...]

Rutina, La. [...]
            Només una altra “rutina” pot desallotjar la primera, de debò. No hi ha altre camí. Ni un miracle no pot ajudar-nos: tan greu és la cosa. [...]

Satisfactorietat, La. [...] L'amor no vol dir altra cosa que tenir dret sobre tot i sobre tots. Grosser i repulsiu.

Saviesa popular. [...] És greu perquè impedeix clarament als possibles individuals de provar de fer-se una saviesa pròpia i a mida: floten, somnàmbuls, dins aquestes aigües fètides i ambigües de les consignes de la saviesa popular. [...]

Sentenciós, L'estil. doctrinari, dogmàtic, alliçonador, apotegmàtic, pedant, preceptiu, d'aquest llibre, no té altre origen, és una imitació nua del dels meus congèneres durant els meus anys primicers. En el meu vilatge la població caminava cap cot, silenciosa, tot ruminant instruccions per dir-les al primer que topava. N'hi havia també que pujaven als terrats i les cridaven. Aquesta activitat era constant, sense interrupció. Els mossens disposaven de mitjans més sofisticats com els campanars des dels quals no paraven de donar ordres en calu. Criat enmig d'aquella cridòria apassionada i delejant, no podria ser altrament que jo no fes el mateix. L'objectiu era ensinistrar, desqualificar, reduir l'altri. Aquells que trobaven les expressions més punyents eren òbviament guardonats i elevats de categoria immediatament. Aquells que no hi reeixien de cap manera, marxaven a Amèrica o havien de resignar-se a ser objecte públic de befa durant les festes. Els posaven dins d'una gàbia i hom els llençava pells i pedres. Per als nens era molt pedagògic i les mares els acabaven d'ensinistrar: “aquell no sabia... Tu, com ho diries?”.
            La prova que el món ha canviat és que aquesta dèria ha fugit dels vilatges i s'ha reclòs en els media. Si vols, no els escoltes. No diguem llegir, que ja és un vici.

Sentit, El. [...]
            Només veig dues coses que tinguin sentit: l'autodestrucció general o dedicar totes les energies a l'estudi del cerbell, amb l'objectiu de poder manipular-lo. Sabem per fina força el que volem. Doncs, això: fer-ho d'una vegada i no perdre més el temps fent volar miloques. Si no ens afanyem, el que hem arribat a saber es convertirà amb més crueltat. Hiroshima serà una broma insignificant, per fina força insignificant. [...]
            Ara: sé que el que dic és cru i violent. El consum d'arguments és tan rabiüt que les mares tenen fills només per ser protagonistes d'una història. S'equivoquen aquells que diuen altres coses. [...]

Sex-appeal. En dec tenir tan poc que en tota ma vida només he rebut dues propostes en aquest sentit i totes dues de gays que devien trobar-se en una situació límit. M'ho fa suposar que ambdues vegades fou en hores de retirada, en què tothom ja ha fet la tria i la collita.

S'ha avesat a caminar
                                               amb les crosses, cada dia.
                                               Ja no sap fer altrament.
                                               Avicia la canalla.

S'ha begut l'enteniment.
                                               No en té d'altre. Què farà.
                                               Plorinyar per les andrones.

Solitud, La. [...]
            El silenci i la solitud és allò que busquem en definitiva, a través dels sorolls i la companyia que figura que delegem. Ni el mot ni el conpte no existirien si no fos així. Si hom vol ser ric, és per poder estar sol i si la presó fa paüra és perquè és el contrari de la solitud. És la tortura millor trobada.

Somnis, Els. [...]
            Quart. Allò que realment hauria de cridar l'atenció dels somnis és llur creativitat, llur “combinatòria”, per si mateixa, senzillament a causa del plaer que ocasiona llur contemplació.
            Cinquè: cal no confondre la “combinatòria” amb el “meravellós” o “extravagant”, que lamentablement és la interpretació vigent, a causa dels psiquiatres, de les dones i de Walt Disney. Els defensors dels Drets Humans no avançaran un pas, si no tenen present aquesta precisió. [...]
            Allò que “la vida és un somni” és una beneitura: és exactament tot el contrari: els somnis són la vida vertadera, allò que té una entitat sòlida i coherent i, sobretot, fiable, absolutament incapaç de mentir, ni que sigui maldestrament. Avui només els rucs més rucs i grossers, que es torquen la merda amb els dits nus, poden barbotejar aquesta bestiesa ridícula. [...]
L'atractiu suprem dels somnis rau en que són la prova que hom pot ser lliure. [...]
            L'escolaritat. Una assignatura cabdal per a les criatures hauria de ser aprendre a dormir i familiaritzar-se amb els somnis. La meitat del temps escolar hom l'hauria de dedicar a dormir. Cap escola sense un dormitori. A casa, com que no tindrien son, podrien dedicar-se a jugar amb els ordinadors, amb els vídeos que haurien enregistrar durant els somnis. La qual cosa els seria més engrescadora que no pas els jocs actuals. L'endemà, una professora intel.ligent podria solucionar els petits conflictes. [...]

Sorolls de boca. [...]
            He abandonat definitivament la ràdio: ha tornat massa familiar i massa impúdica. Amb la TV, puc tallar la veu i el so. Els locutors avui a la ràdio ja hi escupen i fan tota mena de sorolls de boca i de butza, com pets i bufes. Fa uns anys si els hagués fet un nen, s'hauria guanyat una bufetada ben merescuda. Només dins del vagó del metro tinc la garantaia que no la podré sentir.

Succeït, Un. És comparable la lletjor d'interessar.se pels succeïts, com fan sobretot les mestresses, com tenir la barra d'explicar un succeït que ha esdevingut a un mateix. Els que ho practiquen habitualment mostren clarament la densitat de llur estultícia. Les coses que s'esdevenen resulten enterament inexplicables o contables. Fer-ho és voler congelar els collons de Déu. [...]

Tabula rasa. ¿En què es basaven  els partidaris d'aquesta doctrina, en un temps que no hi havia cap mitjà de provar-ho? No vull saber-ho. Jo tinc la certitud i una prova ben pesant de tot el contrari, per dir millor: l'essencial ja és per fina força traçat. ¿Per què hauria de ser altrament, si tot allò més evident -el color de la pell...- és com jo dic? Ara: definir què és l'essencial ja és un altre problema.

Teatre, El. [...]
            1. És un fet col.lectiu per natura, convivial, com la cacera de la rabosa a Anglaterra, o d'altres caceres primitives.
            2. El noranta per cent de la cosa es fonamenta en cops d'efecte, “físics” o mentals. I si hi ha altuna cosa que menyspreo amb tota l'ànima són els cops d'efecte: el pagès que et sobta saltant de la mata on s'amagava... Al veïnat li agrada molt sol veïnat: la passió que tenen de fer.se regals es fonamenta en aixó. Definitivament, no m'agraden les sorpreses, que no cal confondre-les en aboslut amb les novetats o innovacions, de les quals en sóc un fervent partidari. I puc anar molt lluny en aquest aspecte...!
            La població és definitavament desgraciada: prefereix anar al teatre perquè la distreguin que no canviar la cadira de lloc a casa seva, que seria molt més emocionant i transcendent, si en sabés i si pogués.
            Finalment, el teatre té una cosa verament insidiosa: la conclusió. El fet, el gènere l'imposa de totes. La població l'espera, sigui quina sigui. Si no en té, com alguna provatura del teatre modern, molt pitjor. [...]

Telefilms americans. [...]
            Semblen obeir a un programa terapèutic instructiu. I a més, eficient. Segur que moltes sones s'han curat. I molts d'humans han esdevingut més intel.ligents.

Temps, El. [...]
            Tinc tant de temps estalviat que podria balafiar dos anys ruminant on posaré la lleixa, tot i que sé que trobaré la solució d'aquí a deu minuts. [...]
            Dit altrament: m'he fet l'amo de les coses i no a l'inrevés, com abans. [...]
            Val a dir que a mi la TV, m'hi ha ajudat qui-sap-lo: simultàniament sóc a la Xina i a Los Angeles, sense saber el dia o l'hora o el per què. La situació extema oposada a la meva fóra viure com una monja tancada.

Tenacitat. Aquest mot sempre em recorda les noies catalanes. Encara avui m'admiren degut a llur capacitat d'organitzar petites empreses elles soles. [...] Per a mi de tot l'entrellat de les ordres que constitueixen la catalanitat, aquest és el tret tribal més vistent entre els visibles. I el més engrescador. La novel.lística i el teatre català són nuls, hem d'acceptar-ho. Per contra això que dic és esplèndid.

Tendresa, La. Aquest mot no és català: és parisenc. Per a nosaltres, només les hortalisses són tendres o no: raves tendres... [...]

Tinc ferides en el pit,
                                               m'han sortit grans a l'aixella
                                               i no puc caminar dret:
                                               m'arrossego per la sorra...
                                               i malgrat que hàgim perdut
                                               la batalla i aquesta guerra,
                                               continuo disparant
                                               amb la mà que em resta bona.
                                               Sé que faig el que haig de fer
                                               i que els déus faran la resta.

Tractar amb gent intel.ligent
                                               té el confort inapreuable
                                               de poder dir estirabots,
                                               sense témer una catàstrofe.

Transformació, La. És el mot més transcendent del Diccionari.
            La creativitat i els somnis són això.
            Aquest fenomen estrictament metafísic sempre ha cridat fortament l'atenció dels humans. Comprovar que una cabana de Creta, sostinguda amb soques, es va transformar en un temple grec sempre ha entusiasmat. I no diguem que un cuc esdefé una papallona... D'aquí que no sigui tan evident la idea de Déu, sobretot del jueu, que implica la no-transformació -la fixicitat (fixisme), cabdalment-, i si pensem que és una cosa que no ha entrat ni pot entrar dins el cap, que és on rau l'extraordinari de la cosa. Jo uniria aquest entusiasme amb el mite del llombrígol, essent la versió de la troca de fil d'Ariadna la més coneguda. Per dir millor: qualsevol transformació necessita una connexió.

Traves. Més necessari que els metges, els psiquiatres especialment, foren necessaris uns especialistes en observar, detectar, reconèixer, aquells que caminen amb traves. A ull nu, no són visibles. D'aquí que el mateix pacient travat no s'adona de la seva condició de travat. I també perquè, tot i travat, pot caminar d'alguna manera. Hauria de ser un servei assistencial gratuït, donat el perjuí que un travat ocasiona a tothom. Els motius poden ser molts i molts. Per tant, és millor deixar dórrer aquest aspecte i aplicar-se al destravament, com a objectiu primer i urgent. Així com un amb la sang infectada, de poc serveix saber si ho va ser a Tailàndia o a Minnesota. El que és urgent és fer.li una sagnia.
            Jo he hagut de descobrir el meu travament per mi mateix. I donats els benifets, hagués donat tota la meva fortuna per saber-ho un any abans. Deu ser una cosa molt semblant als rancallosos que són miraculats a Lorda. Aparentment, ningú no ho ha vist.

Treball, El. [...]
            Treballar és l'aliment i la cura de l'ànima. El cos està dissenyat per a l'acció. El pensament s'ha produït com un fong. Ara cal posar l'atenció al fong. No a l'inrevés, com és de moda, avui dia.

Treballar, no. [...]
            Jo de ben petit vaig rebre de pertot arreu l'ordre peremptòria de no treballar. Fer com si, sí; treballar, no. Això sembla una broma, però el treball era perseguit, imagino que perquè hom hi intuïa una font de plaer. Tal com pelar-se-la, s'havia de fer d'amagat. [...]

Trencament, El. En l'espècie humana és possible el trencament metafísic i de tota mena. No aprofitem gens aquesta facultat extraordinària. El que hom diu l'individu és una creació mental i teòrica, que no implica cap mena de trencament. A tot estirar, es pot dir d'aquò que és la manera com un individu s'encabeix, s'insereix, dins l'oceà de la gregarietat (gregarisme) exultant.[...]

Tres categories d'éssers. Les.
            -Els creients,
            -els no creients
            -i els altres. Jo pertanyo a aquesta darrera categoria.

Trets. Els trets de la meva ànima podrien ser: la paranoia, la lentitud en l'aprenentatge i l'anarquisme sistemàtic. Penso que tots tres aspectes es complementen sobergament i, alhora, expliquen el meu enderiament per a l'automatisme. No sé si a En Ramon Llull li esdevenia una cosa semblant i per això l'Església l'hagi foragitat. En això rau el seu triomf. Nosaltres, per contra, hauríem de considerar-lo el primer sant verament nostrat.

Tria, La. Cal triar: o bé l'estètica o bé l'erotisme. L'estètica és la santedat, l'eucràsia, l'estat de gràcia, la immortalitat, etc. L'erotisme és la infaustesa, la necessitat, la llei de la gravetat, Déu, la brutor, l'abominació, la mort, la lletjor, l'estultícia, etc.
            Que no és gens fàcil la tria, ja ho se´. Però no hi ha un tercer camí. D'aparença, sembla que els catalans l'hàgim trobat, a través de la nostra apaqrent murriesa, però sabem que no és així. La murriesa que exhibim és només una disfrressa per tal d'enganyar els nostres veïns, que saben que en realitat és això, un cordó sanitari contra llur obscena agressivitat i estat de pecat continu. I no reïxen a tolerar-ho.

Tribalitat, Consciència de la pròpia. [...]
            És repugnant, però a nosaltres, els catalans, tot el que tracti de tribus, races i coses així ens ha d'interessar, encara que no vulguem: ens hi fan interessar a bufetades.

Tu no siguis carallot:
                                               fes allò que més et plagui.
                                               Creu-me a mi: no en facis cas
                                               de la crida del profeta
                                               que retrona pel mercat.
                                               Pren exemple de les dones
                                               més conspícues que fan
                                               el seu deure i no l'escolten.

Turment més empipador de la vida, El. Per a mi no és el dolor físic o moral o l'avorriment o qualsevo altres: és estar sotmès als canvis espontanis i naturals del cervell, la qual cosa m'impedeix qualsevol planificació seriosa. El canvi d'estats d'ànim és constant i sense cap motiu exterior. Ttot endogen. D'altra banda, però, poser és un avantatge: és allò que em permet de suportar l'absurditat de l'existència.

TV, La. És el bé absolut, car és la higiene absoluta. No solament no fa olor ni produeix mosquits -i per tant, la malària-, ans les presentadores canvien, evitant així el desastre de la familiaritat, per millor dir, subministren la familiaritat necessària i s'aturen en el punt just. Això, abans, era inimaginable, contradictori. [...]
            Ara: com a malalt o pacient i sense tenir una pàtria -per dir millor, amb manca de punts de referència- la repetició d'uns mateixos programes amb les mateixes cares, en els moments o en els dies de confusió total poder mirar alguna cosa immòbil, he comprovat que m'és granment terapèutic per sortir del clot. És l'equivalent d'una alzina durant la meva infantesa.

Ubiqüitat, La. Evidentment, és la principal i primera propietat divina. És comprovat, per exemple, que si descargoles els cargols que collen la tapa d'un ordinador xinès, tots s'afluixaran de merabella, tret d'un. És el de Déu: és Déu que vol que pensis en ell. El millor és aturar-se, fer un badall, cap signe exterior d'impaciència, fer un tomb si ens abellexi en aquell moment, i, sobtadament, tornar-hi ja amb dos tornavisos i unes alicates i treure el cargol sense que Déu se n'adoni. Polidament.

Ultraprotecció. Les mares són, per regla, ultraprotectores. Això ocasiona un problema greu en l'infant: se li crea una visió deformada de les coses. Amb aquest sistema arcaic, l'espècimen humà que en surt o és un babau o un histèric. Caldria substituir les mares. Hem substituït moltes d'altres coses que semblaven intocables. En les noies, el problema no és tan cru, car es veuen compel.lides a repetir punt per punt la conducta general de llurs mares.

Un error emfasitzat
                                               és voler fer estalvis d'aigua
                                               quan se'n té a bastament
                                               i hom té el record encara
                                               de la set que hom ha passat.
                                               Un segon al teu costat
                                               són cent anys de beneitura.
                                               T'ho pots creure: és un pecat
                                               que ni jo puc consentir-me.

Unes penses massa baixes,
                                               si pretenen volar alt,
                                               fan més ruda llur baixesa.

Unitats pedagògiques. La primera és l'escola. És la primera vegada que un hujmà es troba amb l'espècie.
            La família no serveix, car és un garbuix d'elements fortament heterogènis: hi ha el fenomen del sexe, representat per mare i pare, hi ha el sexe simplement, hi ha el que hom diu els sentiments, hi ha el sentit del refugi i de l'ergàstul tot en un. L'infant en surt destrossat. La família s'hauria de prohibir per decret: hom hi viola gairebé tots els drets humans i totes les lleis de cada país.
            L'escola per contra centra més les coses: és un contra tots, sense sentiments, sense res.
            Després vénen altres unitats pedagògiques com pot ser fer el servei militar, treballar en una empresa, pertànyer a una secta o clan determinat, ser jugador de futbol... Tots, però, tenen com a model l'escola.
            Un viatge en autobús és un miniepisodi pedagògic..., tothom hi està callat i seriós, disposat a saltar a sobre de qui es desmanda o desmarca.
            La vida humana no és altra cosa que aquestes unitats.

Un poeta ha d'evitar
                                               d'enrotllar-se en la luxúria,
                                               tenir tracte amb els pintors,
                                               confiar massa en sa tribu.

Update, To. [...]
            El concepte inclou alhora “revisió” i “actualització”. Actualització, però, amb l'afany de controlar les coses, que és com es revisa... Un revisionista simple mai no actualitzarà res. [...]
            Als catalans, ens fa pànic sentir parlar de revisions. Realment, algun Déu ens deu voler bé, car no seria possible fer el que hem fet, malgrat aquesta paüra irracional i irresponsable. I és que ni tan sols volem revisar allò que ens pensem que va ser la causa de la nostra última drrota. I fóra molt convenient. La beneitura lamentable de la Continuïtat no és deguda a altra cosa que al pànic, que s'aguanta en una cosa tan aleatòria com la por, la Constitució inclosa. Aquesta Constitució hom l'hauria d'oblidar i exculpar, car cada ítem va ser redactat sota l'amenaça de les armes que apuntaven. Hauríem d'anar tots a fer uns Exercicis Espirituals al Montseny. Ens fa por tot: els nostres enemics, fer el ridícul...

Velocitat, La. [...] La demostració que els americans són al capdavant de l'evolució de la nostra espècie és llur desimboltura per emmudar-se ells mateixos d'un Estat al veïnat, d'una feina a l'altra, d'un amant a un altre. [...]

Venjança, La. [...]
            A part d'ingerir-la freda, hom ha d'evitar de personalitzar-la. Si hom fa així, es corromp i perd força i finesa: s'esmussa.
            És tan bella i té la pell tan tesa i és una mina tan rica de recursos, que de vegades hom agraeix haver tingut una tribu desmanegada i miserable només per poder practicar la venjança. Tal és la seva força i encís. No conec altra passió tan productiva i satisfactòria. Potser el seu atractiu és de no oferir dubtes, com les altres. [...]
            Sempre hi ha algun motiu per a venjar-se. No cal dir que els més rendibles són els d'abast metafísic. La venjança contra l'Existent és la suprema. [...]

Vergonya, La. [...]
            El problema no és haver tingut vergonya, sinó tenir-ne d'haver-ne tingut.
            No té vergonya. Hom ho diu, d'aquell que té més facilitat per a transgredir les normatives comunals o tribals conscients. Però també es pot dir o aplicar a tribus senceres. [...]

Veritat, La. Dir la veritat és l'objectiu suprem de tota persona que es preï, que es cartingui, que tingui una mínima ambició intel.lectual. Ara: no és una tasca fàcil. Per tal d'aconseguir-ho són lícites totes les mentides que siguin necessàries, escients, útils i convenients.

Víctimes. Aquells que són víctimes de la percepció de l'Ésser han de tenir cura, s'han d'esmenar, a permetre's i satisfer qualsevol deler, sen
se parar-se a avaluar-ne la seva bondat o perversitat.
            Aquells que són víctimes de la percepció de l'Ésser s'han de permetre una permissibilitat absoluta. I no és tan fàcil. D'habitud, la covardia s'imposa i no gosen.

Vida, La. [...]
            És com baixar per un riu subterrani atorrentat, constantment fent ramanxoles. Quan afluixa i torna bassa, cal continuar remant, car hi ha esllavissaments per totes bandes... És el més comparable. [...]
La vida no només són aquests trenta o seixanta anys: són els milions d'anys anteriors, que també formen part o són la “vida”. Aquesta consideració física a part, cal tenir present la particularitat d'un vivent. És evident que els anys de Mozart no tenen la mateixa duració que els de qualsevol [...]

Violència, La. El gust per la violència és un misteri. Jo el vaig sentir amb embriaguesa i ferotgi, de molt petit. Em sembla que, després, no he sentit res tan emocionant. I això en un medi d'aparença supremament calm i pacífic. Si ara mateix em repugna, és molt per l'esforç general d'ennobliment que he dut a terme, ja que la violència és especialment vulgar, com el sexe. I el veïnat es complau fortament en la violència. No sé què en pensarien de tot això les hienes... Potser elles també...
            Hom parla de la violència en les pel.lícules. Cal entendre que la “violència” és pseudònim de “mort”. Els films no en podrien prescindir, car l'amor és l'únic que el poble pot entendre. Sense pistoles, no hi podria haver una filmografia popular. Bergman, encara que tracta exactament i només de les mateixes coses, és massa el.líptic.

Virtualitat, La. [...] com tan bé va observar el marxisme.leninisme: un infant ja no pertanyia a la seva mare, ans a la comuna sobretot. Si va fallar va ser per voler anar massa de pressa en aquestes reflexions, a voler consolidar la virtualitat com fos i al preu que fos. Dit altrament: l'alienació es dispara o posa en marxa o s'engega no només segons el tipus de sistema de producció, ans a partir de qualsevol situació comunal o de companyia. [...]
            Una altra característica de la virtualitat és que una cosa real-real pot retrocedir a un estadi virtual. És el cas del català actualment: tothom el sap, però ningú no el parla. Cada dia és més i més virtual. Em sembla que l'única classe o grup social que l'usa habitualment són els nous-catalans que practiquen professions liberals, que van fer carrera a partir del fet de militar contra la dictadura, i van aconseguir d'instal.lar-se a Pedralbes, on cohabiten amb la burgesia catalana de sempre -que no el parlava abans de la dictadura, que no el parlà durant i avui més que mai. Els nou.catalans antifranquistes que el van aprendre però no han fet carrera continuen vivient a la Zona Franca i òbviament tampoc no el parlen. Totes les altres professions l'abandonen dia a dia. Fins i tot, les peixateres dels mercats ja comencen a practicar de deixar.lo.

Virtut, La. La virtut, com la saviesa i potser també el coratge, és acumulable, malgrat el Mal.

Virtuts, Les. [...]
            No podria fer de patès ni de rellotger, oficis en què cal tenir paciència, però per contra, puc fer d'ermità, que és un ofici tan digne com qualsevol altre.

Volem, Què. Ben mirat. No volem res.

Vols callar, betzola meva.
                                               Ets baciva i gens galant.
                                               És de tu, aquest sèu que et raja
                                               de tes bleves. Tot el bac
                                               ja n'és ple. L'escassa molsa
                                               i els líquens obstinats
                                               han perdut la bledania.

Voluptuositat, La. [...] Els catalans hauríem de corregir aquest error. Em fan vergonya aquests imbècils que proclamen que la catalanitat bàsicament és fonamentada en la voluptuositat -atipar.se, tirar-se jovenetes...-, tot pensant en la teòrica austeritat dels nostres enemics. D'una vegada: la voluptuositat és l'espiritualitat. I qui m'entengui que m'entengui. I l'espiritualitat no és altra cosa que el desafiament contra l'existent, contra el Mal, per simplificar.

Vulgar i popular. [...]
            Una característica essencial és la simplicitat: són fancament partidaris de les dicotomies. Una altra també cruel és la incapacitat de percebre res d'altre que la bellesa i la lletjor, la riquesa i la pobresa, guanyadors i vençuts, i així. No poden fer cap matís intermedi.
            Actuen així i són així: no tenen solució ni atenuant.
            Tot el que es fa a la TV és exclusivament per a ells, per al seu consum, exclusiu: serials, partits de futbo, campanyes humanitàries, reportatges ecològics, l'exaltació del sexe i de la fotografia i el vídeo... Tot fa suposar que la TV és en mans de bergants sense escrúpols i gays de la classe dels no refinats, corrents o automàtics. [...]

Vulgaritat, La. [...]
            La vulgaritat no consisteix en fer les coses d'una determinada manera: és no fer sinó unes determinades coses. Si el veïnat parla tant de sexe, és perquè és l'únic que té a mà. Pel mateix motiu hom diu que té o disposa d'un “riquíssim” folklore. [...]
            Més avall, encara hi ha la misèria, en tots els aspectes: una cosa poc dita o poc relacionada amb la misèria és la mitomania. Aquesta xàquia no té res d'alegre, com suposen molts especialistes beneits: potser fa més pudor que cap altra cosa. El meu olfacte hi és especialment sensible: la sento de mitja hora estant.


 

inici

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia

MallorcaWeb  i  Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca))