|
*
Llompart, Josep M. La literatura moderna a les Balears. Palma, Moll, 1964
Miquel Bauçà. Procedent de nissaga camperola,
En Bauçà apareixia en els versos primerencs com una força
incontenible de la naturalesa. L'any 1962, el llibre Una bella història
ha reflectit la presència d'un poeta d'extraordinària empenta.
Malgrat la tònica realista i la intenció social (una mica ingènua,
tanmateix) que l'animen, hi ha en aquest volum un lirisme gairebé
visionari, que fa pensar en les sorprenents endevinacions de Blai Bonet.
[...] Miquel Bauçà és d'aquells poetes que corren el
risc d'ésser cremats i destruïts per la poesia mateixa. Però
no hi ha dubte que si assoleix la pròpia contenció i guanya
la batalla, les seves possibilitats no tindran límit.
*
Albertí, Josep. "Notícia de Miquel Bauçà".Diario
de Mallorca, 30 novembre 1975
[...] Miquel Bauçà amb "Una bella història"
traspassava la vulgaritat, per oferir-nos la bellesa aspra d'un costat del
quotidià que, en les seves mans, es feia insòlit. Als vint-i-dos
anys, aquesta no era troballa de poc valor. [...]
[Amb "El noble joc" i "Poemes"] Miquel Bauçà donava al lector,
ara, peces molt breus, epigramàtiques, on hi participava a voltes
un humor àcid, quasi negre, sobre la vida quotidiana. Comparables a
una zona concreta de la poesia de Joan Brossa [...]
"Notes i comentaris" és un llibre de poemes on es juga amb el significat,
més que mai, del quotidià nostre com un element d'absurd. És
la contorsió de la coherència. Frases sentides, pensaments
com una fletxa, situacions grotesques, el paisatge bucòlic o l'urbà
tenyits del que està més enllà del real, una poesia
tan fràgil com la centra, i tan dura com la resistència. [...]
Un destí marca el poeta: la reflexió sobre la cara oculta
de la realitat.
*
Huguet, Damià. "Just quatre retxes per començar el joc",
pròleg a la segona edició d'Una bella història.
Damià Huguet, 1975.
"Miquel Bauçà aquest a qui avui que som a mitjan
juny i per la felanitxera reedició tenc el gust, la satisfacció,
la convidada, l'envit i el delit de conèixer just una micona des
de ves a sebre quants de versos que prou gran fan de set, de caliu i de foc
amb una llunyana forania que vetla i fer, que fer i cura, com la mar de tothom."
*
Barnils, Ramon, "Ap. 9.471 (Barcelona)", El temps [1985]
Professor d'institut, i en situació de baixa per causa
de malaltia llarga, Bauçà, proveït de quaranta-quatre
anys i d'una lògica de pedra picada, es va adreçar als seus
patrons i els va suggerir, vista la llargària de la malaltia, que fóra
millor per a ell, per a ells, per als seus estudiants i per a la societat
en general, que el passessin a la categoria laboral de jubilat.
*
Pla i Arxé, Ramon. "La inconfessable tendresa de la causticitat".
Avui, 17 de març de 1985.
L'editorial Empúries ha tingut l'encert de publicar
Carrer Marsala de Miquel Bauçà, un text d'extraordinària
força literària. El primer en prosa que publica Bauçà,
però si se'm permet una comparació potser improcedent, molt
més intensament líric que bona part de la seva poesia que
aconseguí tan alt crèdit en l'ambient de la literatura realista
dels anys seixanta. Carrer Marsala és un text breu, corrosiu i patètic,
que no vol ser bona literatura: que simplement ho és. Jo no sabria
fer un millor elogi.
S'escriu perquè els tractes de l'individu amb les coses,
amb les idees i amb ell mateix generen una sensació tan complexa -emocionalment,
intel.lectualment o sensorialment tan complexa- que els conceptes i els
mots comuns no ho poden reproduir, i és per a donar-ho a entendre
que es fa literatura.
El que hi llegim no és un argument, és a dir,
no és un encadenament de fets que menin a una resolució amb
casualitat lògica, sinó una espiral de referències que
van precisant una situació estàtica: l'estat en què
viu el protagonista. Les referències són, a vegades, gestos
físics precisos, a vegades records o previsions del futur, a vegades
valoracions aforístiques o referències a d'altres personatges
de la seva vida laboral familiar o afectiva. [...] El procediment impedeix
radicalment una lectura causal dels fets i obliga a percebre els efectes connotadors
de les al.lusions, que s'integren, en una perfecta recurrència d'imatges,
no pel que designen sinó pel que evoquen: amb un procediment estrictament
poètic, doncs.
El narrador, en efecte, adopta un to contingut, de mesurada
valoració dels fets, de serena elucubració sobre les situacions
més absurdes, com un conversador especulatiu i distès. La
sensació de sarcasme es fa patent i s'intensifica en tota la narració.
Però de tota manera, aquest tipus de narrativa, desproveït
de les guies i les seduccions de l'argument i la intriga, exigeixen un
sentit de la paraula, de l'elecció del mot just, molt més
afinat que en una novel.la de plantejament més realista i tradicional.
Una mica com el sentit tan exigent del ritme que reclama el vers lliure.
*
Coca, Jordi. "Una nota per a Miquel Bauçà", Reduccions 32,
Vic. Desembre 1986.
Ell voldria que la vida fos diferent i, desconeixedor com se
suposa que és de les mínimes "normes" habilita estratègies
que li permetin de ser i comportar-se com els altres per tal d'assolir-ne
els mateixos guanys.
Hi ha, efectivament, en l'obra de Miquel Bauçà
una clara preferència pel pecat. Es tracta d'un pecat laic -potser
fortament social-, però al capdavall és un pecat perquè
el que ell fa és cometre faltes contra uns preceptes que considera
superiors, incomprensibles i omnipotents.
Però de mica en mica, i a causa de la seva demostrada
incapacitat per a moure's entre els altres, ha anat sacralitzant les diferents
pressions a què estava sotmès i ha sublimat la impossibilitat
de comprensió.
*
Coca, Jordi. "La faç de Déu i la brutor dels homes". Avui,
5 d'abril del 1987.
Bauçà no percep el món des de l'esperança
de la crítica social o des de la dialèctica; el percep, si
de cas, des d'una esquizofrènia segons la qual la majoria d'experiències
esdevenen l'esgarrifança i l'horror més insuportables.
En terrenys diferents, i amb totes les reserves que requereixen les comparacions
i les extrapolacions cronològiques, el cas de Bauçà
és semblant als de Hölderlin, de Nietzsche, d'Artaud... De seguida
cal fer-se, doncs, la pregunta obligada: ¿fins a quin punt la malaltia
que sabem distorsiona la recepció de l'obra? [...]
No hi ha dubte, però, que una de les percepcions més actives
a l'obra de Bauçà és el patiment, el dolor agut de
voler ser com els altres i de saber-se a cada nova provatura, més
i més diferent.
Hi ha una mirada que determina, doncs, l'obra poètica
de Miquel Bauçà i, també, l'obra en prosa, majoritàriament
encara inèdita, és la mirada d'algú que probablement
té transtorns en els processos d'associació i que sempre
se sent empès a actuar segons una lògica provadament diferent
de la raó de la majoria.
*
Sala-Valldaura, J. M. "Miquel Bauçà. Lluny i prop de la
realitat i de la literatura". Serra d'or 336, octubre de 1987.
[Comenta Carrer Marsala Compara Miquel Bauçà
amb Thomas Bernhard i amb Franz Kafka.]
El sarcasme, o la ironia, de Miquel Bauçà, que
no ha perdut gens de força- no amaga moralitat: és, si més
no en l'aparença, objectiu, i deixa per tant el lector sense la defensa
de comparar dues escales de valors, la dominant i la del poeta.
[També compara Bauçà amb Foix, perquè com
ell "deforma per l'apropament de la seva lent de contacte amb la realitat,
pel detallisme que fa perdre el panorama general i per la falsa precisió
que se'n deriva."]
[Comenta també els canvis que ha fet en l'Obra poètica
a alguns poemes publicats anteriorment, i diu:] A part d'un major treball
fonètic del vers, a la darrera versió la inseguretat és
més gran i així mateix la sensació d'agressió
del món (persones, objectes, naturalesa) és encara més
forta.
l'Obra poètica 1959-1983 de Miquel Bauçà
mostra com un dels autors amb més d'interès del realisme històric,
gràcies a Una bella història, ha arribat, sense canviar de
camí, a ésser un dels poetes més originals i radicals
de les nostres lletres. [...] El públic interessat, però,
haurà de completar la lectura de la poesia completa amb el llibre
que resumeix i intensifica aquest singular acostament a la realitat, ja que
Carrer Marsala és la segona aportació imprescindible de Miquel
Bauçà a la literatura catalana contemporània, després
d'aquell poemari inicial. El seu ritme paranoic, com el qualificava més
amunt, no pertany, doncs, a l'àmbit de la mòrbida curiositat
lectora per una obra que emmiralla, sense embuts retòrics, una dificultat
patològica de viure. L'adjectiu no ens ha d'enganyar, perquè
substancialment enraonem sobre literatura i no pas sobre malaltia.
*
Marfany, Joan Lluís. "Miquel Bauçà", dins "El realisme
històric". Història de la literatura catalana 11. Barcelona,
Ariel, 1988. 244-245.
[Ressenya d'Una bella història]
hi havia certament en la poesia de Bauçà [...] alguna cosa
de rimbaldià, una barreja de truculència tenebrosa de poète
maudit i de sentiment adolorit davant el sofriment i les injustícies
del món. Els poemes, que oscil.laven entre la sàtira sarcàstica
i punyent (com en el conegut "Al final s'ha comprovat..."), la vinyeta realista
i trista dels ambients proletaris, la confessió personal, l'elegia,
i fins i tot el madrigal, donaven tots la impressió d'una sensibilitat
exacerbada i pura que es donava tota despullada i que, per la mateixa raó,
era fàcilment ferida per un món cínic i brutal.
*
Bou, Enric. "Miquel Bauçà" dins "La literatura actual".
Història de la literatura catalana 11. Barcelona, Ariel, 1988. 369-370
[El noble joc] El món, amb la mirada encantada del poeta,
esdevenia transfigurat, des d'una posició més propera al vessant
màgic i misteriós del popularisme que no pas al surrealisme.
Les Mirsines (Colònia de vacances) (1983) obrí
unes perspectives noves, pel que fa al lirisme anterior, ja que aquest fou
modificat per una tendència a la narrativitat, com un presagi d'allò
que posteriorment ha desenvolupat a Carrer Marsala (1985).
*
Coca, Jordi. "Miquel Bauçà". Lletra de Canvi 18. Juny 1989.
De fet, l'obra de Bauçà no té res que
la faci formalment diferent de la de tants poetes de la seva mateixa generació.
[...] el conjunt continua sense ser heterodox. [...] Bauçà,
de fet, al llarg de la seva vida no ha intentat altra cosa que ser ortodox;
és a dir: sempre l'ha bellugat l'impuls de ser com els altres, d'integrar-se
plenament en els corrents dominants, de tenir un comportament artístic,
cultural, social i estic per dir que fins i tot d'urbanitat, impecablement
semblant al dels altres. Per desgràcia, s'ha trobat amb veritables
impediments per poder dur a terme el seu projecte: malalties psíquiques
i físiques i una distorsió incurable de la percepció
del món que arrenca dels anys de solitud salvatgina a Mallorca i passa
pel seminari i la brutalitat d'una topada amb la Barcelona de finals dels
anys seixanta. Aquestes dificultats l'han dut a protagonitzar situacions
límit en les quals, per una ànsia d'assemblar-se als altres,
d'actuar com actua tothom, ha acabat construint complicadíssimes
maniobres absolutament aberrants.
La seva obra, ja ho he dit, té poca cosa d'heterodox.
És l'obra, si de cas, d'un home que no ha sabut adaptar-se -encara
que fos com a malalt- a una societat on es premia la lleugeresa.
*
Lluró, Josep M. "L'estratègia del desordre". Lletra de canvi
33, 1991
una cosmogonia que ja era present a Carrer Marsala, però
que a L'Estuari apareix de forma més estilitzada, sense violència
ni angoixa. [...] des de la perspectiva particular de Bauçà,
aquest món que ell decreta ateny allò que és substancial
a l'home: absurd, gratuïtat, mecanicitat, confusió entre el
ser i el fer, circularitat, inconsciència. [...] És possible
comparar aquest món amb un sistema cibernètic sense finalitat.
Les peces funcionen soles, les informacions són precises i s'activen
les unes a les altres, l'efecte feed-back respon. Per a què serveix
el mecanisme? Objectivament, per a res, per a atorgar a les peces una funció,
en aquest cas perquè els personatges s'autoidentifiquin. És
per això que Bauçà anomena els seus personatges per
la seva funció, com faria qualsevol mecànic descrivint les parts
d'un motor.
L'estuari ha vist desaparèixer el perill de guerra.
Han estat trenta anys d'incertesa monòtona, els vells han oblidat
les preguntes, només les dones conserven certa memòria. No hi
ha, en rigor, passat, com tampoc no hi ha futur. Un país que surt d'un
túnel fosc sense saber que allò que es considera el cel és
la volta d'un altre túnel més gran. Un món sense passió,
sense desig, sense esperança, sense sentit. No és això
una proposta de lectura d'una realitat molt concreta, d'una història
que s'assembla sospitosament a la nostra?
*
Lladó, Ramon. "Un card entre llirs". Avui. 18 d'abril de 1992.
Bauçà és un card entre els llirs de la
literatura catalana. Una figura pertorbadora.
Amb aquest Crepuscle encén estels [...] La veu individual
s'amaga darrera un panteisme epigramàtic, que recorre al paisatge
i a un popularisme ritualitzat per constituir petites faules poètiques.
Cadascuna d'aquestes bellíssimamnet estranyes 147 paràboles
de la fragilitat són un purgatori on els mots paguen el preu de
la interrogació i de desassossec.
*
Entrevista a Avui, 18 abril 1992
PEP BLAY
-¿És necessària la solitud per a l'escriptor?
- No, Jo el que trobo important és deixar-se anar un mateix, no
tenir por d'un mateix.
-Poesia: ¿expressar o comunicar?
-Més que comunicar, expressar-se. El fet d'escriptor és
expressar-se, més que comunicar. Si escrius una carta a una noia,
per exemple, una cosa és pensar en seduir-la i l'altra és
expressar realment el que tu sents. Són dos termes diferents. Si
només vols seduir-la pensaràs en el que li agrada. En canvi,
una altra cosa és expressar el que tu sents. Els grans escriptors
no han sentit la necessitat de satisfer d'altri.
*
Izquierdo, Oriol. "Miquel Bauçà, incòmode". Avui.
20 de juny de 1992.
[Comenta tota l'obra fins a El canvi, que no havia sortit]
Bauçà reelabora i completa progressivament a cada nou llibre
una descripció interior del món i del jo que parteix de la
inadaptació radical d'aquest en aquell, d'una experiència de
descentrament del subjecta. [...] observa l'exterior i en parla amb tanta
atenció al detall que la mateixa objectivitat acaba fent-lo corrosiu.
*
Coca, Jordi. "Notícia de Greta Garbo". Lletra de canvi 37. Primavera
1994. 36-39.
[Publica un escrit amb el mateix títol a DD.AA. Escriptura i combinatòria.
B.: Generalitat de Catalunya 1994.]
Amb en Miquel Bauçà passa el mateix [que amb
Greta Garbo i amb Marilyn Monroe]. El sol fet de parlar-ne embruta, pol.lueix
i limita la possibilitat d'arribar a aclarir mínimament les coses.
Bauçà és un malalt.
si algú estudia detalladament la producció poètica
de Miquel Bauçà haurà de reconèixer que, del
talent inicial, de la força del seu món particular, a partir
de Les mirsines en queda menys del que sembla. Contra aquesta anàlisi
necessària nosaltres anem vivint del mite, del personatge, de Greta
Garbo. Sincerament, ho lamento molt.
*
Quetgles, Joan. "En Miquel Bauçà. La resplendor". L'estel,
1 d'agost de 1998
La llibertat conquerida li permet dir coses que ningú
altre s'atreviria a dir.
*
Hac Mor, Carles. "Miquel Bauçà constata i, doncs, no profetitza".
Avui. 31 de desembre de 1998.
El llibre El canvi, tan imprescindible, de l'immens Miquel
Bauçà, és un simulacre d'ordre, presentat alfabèticament
a partir del desori immanent al jo plural de la genialitat.
Bauçà, anacoreta de -significativament- l'Eixample
barceloní (el barri més assenyat) mira d'aixecar la bandera
del caos. El seu és un nihilisme aparent que, per damunt de totes
les idees establertes, afirma el valor de l'escriptura fins a anorrear-lo.
La lectura de tot just unes quantes pàgines d'aquest
Bauçà un pèl moralista que s'oculta darrere El canvi
-un barrejum de gèneres- ens demostra que llegir, això tan
elogiat pels capellans de les lletres, pot ser una droga dura, un desfici,
una calamitat. [...] fugiu-ne, si no voleu pensar.
*
Casasses, Enric. "Bauçà i el monopoli de la veritat". Avui.
21 de gener de 1999.
Quan diu a Presència Puigdevall que "ni Pere ni Pol
ni Porcel: el candidat català al premi Nobel, ara, només pot
ser Miquel Bauçà...", la frase la subscric tota i si de cas
[...] perquè la frase quedi ben dita: "El Nobel ara només pot
ser Bauçà".
aquest autor no es limita a ser universal: és internacional
Bauçà, doncs, que no escriu en anglès,
ni francès, ha de ser ràpidament traduït, i també
a l'alemany etcètera.
*
Barnils, Ramon. "Bauçà és aquí". El temps,
1-2-99.
Corre una llegenda s'ha de desmentir immediatament: es diu
que Miquel Bauçà s'amaga, que ningú no sap on és
ni on viu, ni què fa ni deixa de fer.
Si aquesta llegenda fos veritat no escriuria els llibres que escriu. Cada
llibre de Bauçà és una bomba: pels seus estralls se
sap perfectament on peta, qui l'ha feta petar i la professionalitat amb
què ho ha fet; què vol, i a qui vol matar, advertir o despertar.
Del darrer, El canvi, els crítics se n'han ocupat amb la deferència
habitual. A un lector com
qui signa, l'efecte de la darrera bomba col.locada per Miquel Bauçà
en els fonaments de les societats vàries que ens contenen ha produït
estralls superiors als habituals. Són més de cinc-centes pàgines
majoritàriament de textos de pensament, reflexió i acció,
amb algun conte i un grapat de poemes. Tot perfectament ordenat pel sistema
alfabètic -una manera com una altra d'ordenar els assaigs; Montaigne
no es va imposar ni aquest, d'ordre-.
*
-Hi ha algun sentit últim cap al qual aspireu a tendir amb
la totalitat de l'obra?
-La independència dels Països Catalans
(Entrevista Sebastià Alzamora, 1999)
*
Foguet i Boreu, Francesc. "Miquel Bauçà o la subversió
del coneixement". El pou de lletres. Manresa 13/14, primavera-estiu 1999.
Al costat de la seua poesia [...] i la seua prosa [...], la
publicació recent d'El Canvi. Des de l'Eixample (1998) ofereix una
vessant nova, complementària, de la creació bauçaniana:
l'exploració, des d'uns paràmetres ontològics, d'un
procés de canvis i modificacions radicals de la realitat. Així,
si el fet de "canviar, poder canviar, és un dels delers majors d'un
humà, car el canvi, la modificació, és el motor o inici
de tota creació", l'intent de percebre el Canvi en una articulació
mínima del coneixement, ni que sigui per subvertir-lo a discreció,
il.lumina tota l'obra anterior del poeta i ofereix una visió desmitificadora
de la contemporaneïtat.
Bauçà ha respost, per via epistolar, les preguntes
que li formulàvem i, fins i tot, ens ha enviat una fotografia amb
una nota reveladora: "M'he fet aquesta foto per tal d'indicar que tinc un
cos, car jo mateix sovint me n'oblido".
-Si la poesia és una mena d'homeopatia que no cura,
per què els poetes s'entesten a emmetzinar-se de paraula i, de retop,
a contagiar l'altri?
-Que la poesia no curi de soca-rel l'afecció, que no suprimeixi
el problema, no vol dir que no sigui un analgèsic. I alhora una eina,
l'única que tenim per afrontar el Mal. Si emmetzina o té efectes
secundaris no té cap importància, donada la magnitud del problema.
La poesia té dret a tot. Això de contagiar l'altri, contaminar
el medi ambient, tant de bo fos així. Això a part, la gent
no sent d'una manera tan viva el problema i està molt ben cuirassada.
Si no fos així, a l'ONU, hi hauria una Direcció General de
la Poesia i seria condició que el Director General fos poeta. Que això
no sigui així, vol dir que tinc tota la raó.
-El fet de pensar la realitat en forma de caos i desintegració
dóna les pistes per assajar de descriure el Canvi?
-Jo no penso la realitat en forma de "caos i desintegració". El
Canvi vol dir només això: un canvi, però un canvi que
ens depassa, és a dir, ontològic. El meu intent és gosar
de fer-ne un croquis, sense cap mètode concret. Només assenyalant
indicis, fets, tendències, exuberàncies... Trobant-m'hi dintre,
és impossible de fer-ne un mapa que pogués ser admès
pel Pentàgon, ni tan sols pel MIT.
-Fins a quin punt la teua obra és una reflexió
sobre la llibertat humana?
-Més que una reflexió o tractat sobre la "llibertat humana"
en general, la meva obra o exercici és un intent de determinar com
són les argolles.
-Són els somnis una font radical del coneixement? ¿Com penses
que han incidit en la teua creació?
-Els somnis són una font de coneixement excepcional, tan simple
i tan a l'abast que sembla mentida que no hagin cridat l'atenció.
Però més que una font o eina de coneixement -que ho podria i
hauria de ser-ho-, fins avui, són només com una esperança.
En tant que somnis, no han influït en la meva creació. Què
més voldria! La creació és un fet paral.lel als somnis,
però molt inferior. (v. pàssim)
-La confecció d'un diccionari del Canvi és un assaig poètic
sobre la condició humana que t'ha tocat de viure o una subversió
del coneixement instal.lat en l'absurd?
-És un intents de "subversió del coneixement instal.lat",
que tant mal ens fa, sobretot als catalans.
-La cultura catalana de l'actualitat és un reflex eloqüent
d'una tribu mesella?
-[...] Segons la meva teoria (v. pàssim), l'amesellament fóra
una manifestació superficial de l'instint d'estalvi de la catalanitat.
Fins i tot, gosaria dir que pròpiament no tenim cultura ni n'hem
tingut mai. Per tant, no podem qualificar o desqualificar aquests fets que
hom diu culturals o de la Caixa. Però aquest és un tema ontològic,
que no em faria res de parlar-ne més en una altra ocasió.
*
Foguet i Boreu, Francesc. "La sobirania dels somnis". El pou de lletres.
Manresa, primavera.estiu 1999.
aborda els processos del Canvi com una entesa secreta contra
tota mena d'estultícia i un envit a favor de la creativitat.
A partir d'un nucli inicial, una primera versió que
té unes cent planes, Bauçà es proposa d'ampliar Els
estats... amb la tècnica de l'expandiment des de l'interior, a la manera
d'un big bang tectual.
*
Miquel, Dolors, "Lectora amb Bauçà", Avui, 28 d'octubre
de 1999.
les paraules que ja conec, usades per en Bauçà,
esdevenien desconegudes.
*
Casasses, Enric. "Necessitat de Barcelona". El Mundo, 19-9-02.
En les seves especulacions publicades el 1998 en un llibre
fonamental que es diu El Canvi, el felanitxer Miquel Bauçà
-que no acabem de saber si és contemporani nostre o si parla des de
molt més endavant, des d'un futur que els futuròlegs de l'Institut
de Tecnologia de Massachusetts encara ni somien- afirma la sospita o la por
que li fa que l'adveniment de l'Europa dita hipòcritament "de les
regions" no representi per a Catalunya, com nació, com acultura, la
desaparició pura i simple"
*
Aragay, Ignasi. "Bauçà versifica el món". Avui. 25
set. 01.
Considerat el Salinger català, desinteressat de tothom,
Bauçà fa anys que esquiva tota aparició pública
i que, tal com queda palès al llibre, considera la poesia i els somnis
com a única via de sortida. Una sortida que ja no pot tenir res a
veure amb velles revolucions ni elaborades idees: Bauçà ja només
sembla creure en la tècnica i el coneixement del propi cervell com
a generadors de grans canvis. Per l'autor, la solució per als homes
consisteix a furgar en el seu cervell, però com que no ho fan, els
blasma i se'n riu.
*
Puigdevall, Ponç. "Des de la torre de vigilància". El País
Quadern. B., 13-9-01. p.5.
converteix la pròpia existència en alguna cosa
que s'acosta més al fet metafísic que no pas a l'anècdota
vital.
l'obscuritat poètica d'aquest llibre regala al lector
un camí per al millor coneixement d'un mateix: només s'ha de
tenir la valentia de Bauçà per descobrir-lo tot sol.
*
Vidal-Folch, Estanislau. "Somnis d'un eremita". El Periódico [B.],
5 d'octubre de 2001. [Ressenya d'Els estats de connivència]
Hi blasma la sociabilitat, la recerca de l'assentiment d'altri,
propagada -diu- per les mares a través de l'estructura familiar.
Això té un component misogin, però d'una misogínia
il.lustrada, secundària a una tradició de pensament que va
de Montaigne a Nietzsche: l'ideal de l'individu considerat com a ésser
autosuficient. Aquesta és,
però, una obra vestida a partir d'una idea troncal amb sinuoses
el.lipsis i sobtades arrencades,que vindica la validesa exclusiva del somni,
allò que és íntimament privat.
Rebutja la sexualitat, reclama l'espiritualitat. Fa críptiques
referències als parisencs (residuals) i als americans (lloats) enmig
d'una reflexió sobre la catalanitat, plena de punxes però
fonamentada en la voluntat i el caprici de ser. La salvació és
al laboratori, al cervell, referma: i enarbora una il.lustració que
redueix a l'absurd els principis il.lustrats.
La seva és una lectura plena d'expressions sorprenents
i paraules ritmades (inútil sense diccionari), que la converteixen
en una invitació a una exuberant festa lèxica, un testament
sobre un passat que vol renéixer. Més que a la placidesa, convida
al combat. Però és tantàlic. ¿Quin lector descabdellarà
la rastellera d'envitricollats monstres creats pel somni de la seva raó?
Tot i així, sóc dels que defensen les llums de la seva aposta
i s'ho passen bé llegint-lo.
*
GUILLAMON, Julià. "Obsesiones, versos punzantes, aforismos". La
Vanguardia [B.], 12 d'octubre de 2001 [Ressenya d'Els estats de connivència]
Miquel Bauçà no es un escritor cualquiera. Su
mundo hecha raíces en lo rural y lo sagrado (el mundo de la infancia
en Felanitx), para proyectarse en la levedad de los sueños y las imágenes
mentales que la tecnología aspira a reproducir frigorizadas.
Como Gombrowicz y Dubuffet toma distancia de la cultura, entendida
como algo secundario al hombre, que le aparta de la libertad y contribuye
a su alienación. Bauçà proclama la grandeza del alma
humana que se expresa en los sueños.
*
Entrevista 2001.10.12 La vanguardia
Bauçà es al mismo tiempo lúcido y obtuso,
santo y loco, síntoma y excrecencia.
Bauçà responde [...] las diez preguntas que le
envié hace más de quince días.
-¿Qué entiende usted por estados de connivencia?
¿Se refiere a la alienación de los humanos, a su afán
de gregarismo? ¿Se refiere también a las renuncias de los
catalanes? ¿A ambas cosas?
-Exactamente, a ambas cosas.
-Podríamos decir que uno de los argumentos de "Els estats
de connivència" es la desvertebración de las ideologías,
de las creencias, de las formas de vida que formaban un todo? ¿Es
esto "el canvi"?
-Hasta ahora no se ha desvertebrado nada. Todo es tan
rutinario como cuando san Pablo escribía a los efesios. Sin embargo,
hemos empezado a cambiar. Yo quiero ver una finalidad en estas modificaciones:
disfrutar de la creatividad de los sueños, como ya hago. Cuando
la Técnica fuerce a todo el mundo a hacer las mismas cosas, uno no
querrá ser consumidor de ideologías, como herramientas para
servir a otro: ni de macro ni de microideologías. La sexualidad y
su función gregaria se irá desvaneciendo. Contrariamente,
la gente se intercambiará casetes con los mejores sueños, según
el criterio de cada cual. Cuando digo casetes quiero decir la idea, porque
se habrá desarrollado una tecnología mucho más bella.
-En sus libros hay muchas referencias a América.
¿Qué es para usted América? ¿Encarna los ideales
de progreso, de tecnología, o se trata ya de otra cosa?
-No comprendo que todavía digas esto. Parece
que seas un sujeto del imperio austrohúngaro de la primera mitad del
siglo XIX.
-Usted ha llevado siempre una vida al margen de los
cenáculos literarios. Se deja ver poco, e incluso resulta difícil
de entrevistarle. ¿Cuál es su idea de lo que debería
ser un escritor? ¿Debe llevar el escritor una vida furtiva?
-Absolutamente. Desconfío del todo de los escritores
charlatanes. A algunos, incluso, los acuso de los desastres políticos
producidos desde 1975. [...]
-La idea del pecado, de la culpa, aparece muy claramente
en algunos sus libros. En "Els estats de connivència" se puede leer:
"He pecat. Déu em castiga". ¿Esta idea de pecado es uno de
los elementos esenciales de su obra?
-Al decir esto, hago befa del furor freudiano que se
ha amparado del Universo, que quiere que creamos que lo que nos sucedió
cuando éramos bebés, niños o impúberes, en el
aspecto "relacional" -como dicen-, lo explica todo. Han enloquecido y se
comportan, más o menos, como los inquisidores de la inquisición.
Como si otras experiencias que no son estas no tuviesen ninguna eficacia en
nuestra formación, conformación o, simplemente, inteligencia.
*
ENTREVISTA, Blai Pons. "L'entrevista somiada amb Miquel Bauçà"
Poeta (avui cultura, 15-11-01)
MB.- El somni és potser l'únic bé absolut
que ens queda als humans.
BLAI PONS.- "És quan dormo que hi veig clar", que deia J.V. Foix.
MB.- Sí, però més que com a recurs per a l'autoconeixement,
el somni m'interessa perquè és l'únic que pot donar
a l'home un sentiment honorable i probe de si mateix. El somni és
l'estat creador per excel.lència. Quan somiem, encara que no en siguem
conscients, sabem que somiem. El somni és també un reflex del
que vivim durant el dia, és clar. Si la teva cosina t'ha dit que cosa
empipadora, és possible que torni a sortir en el somni disfressada
d'una altra cosa. Però hem de superar aquesta noció limitador
i paorosa de l'inconscient com un pou de traumes, un pou de forces incontrolades,
i obrir-nos a la llibertat del somni.
BP.- Creu que la gent somia de manera diferent segons les seves facultats
o que el somni és una cosa democràtica, gairebé tan
igualadora com la mort?
MB.- Crec que el somni i la capacitat de somiar és igual per a
tothom, siguis de la raça o cultura que siguis. Hi ha gent que viu
d'esquena als somnis, però no perquè no tinguin la capacitat
de somiar.
Uns dies més tard m'envia per fax la següent entrevista
somiada:
Blai,
He llegit un cop i un altre
el que vaig dir a l'Estudiantil. Cada vegada ho trobo més lleig, sense
pal.liatius. La lletjúria és moral, sobretot. Jo no sóc
això. Si et plau, elimina-ho tot: llença-ho a un contenidor.
T'adjunto aquest draft d'una possible entrevista entre tu i jo. Tu podries
fer més preguntes, dintre i fora del draft.
-Quan parleu dels somnis, què
voleu dir exactament?
-Bàsicament fruïció.
-Fruïció de què?
-Fruïció de la
impesantor, de la bellesa i, alhora, de l'acció, cosa que a la vida
rutinària és impossible de gaudir, amb l'excepció dels
instants, sempre fortuïts. Si són calculats o, més greu,
viscuts amb l'altri -en un sentit molt vast o bé absolut-, són
imaginacions volenteroses, sense suc ni bruc. El cristianisme, per exemple,
és una mostra exemplar d'això, des de sant Pau fins a John
Ford (vid. Pel·lícules).
-Aleshores, no en queda un
pam de net...
-Sí, hi ha pams netíssims:
són els somnis. No tots, evidentment, però tenim l'assegurança
que es produiran, més atapeïts, com més intel·ligent
sigui la nostra vida mental i física de dia, d'una manera sostinguda.
-Què enteneu per 'intel·ligent'?
-Per mi, la intel·ligència
no té el significat corrent d'"una persona intel·ligent",
"un gos intel·ligent". Amb aquest significat no hem avançat
gens. Per mi és un fet objectiu, natural o històric -no faig
la diferència- que es produeix a causa de raons tan complexes que
avui no estem en condicions de destriar-les ni definir-les. Amèrica,
els catalans d'avui -més concretament els que habiten a l'Eixample-
i jo mateix, som actes o fets intel·ligents de la mena que vull dir.
-Què fan aquests catalans?
-Podria dir una niciesa: formen
un conjunt que malgrat les extremes condicions adverses, morals i intel·lectuals
en què es troben, en què han de viure, continuen existint com
sempre, sense dir-s'ho l'un a l'altre, sense que ningú ni res no
els animi a fer-ho, cosa que sí que han de fer els islàmics,
posem per cas.
-Ara que citeu els islàmics,
què en penseu de les Twin Towers?
-Que és el segon fet
històric més important després d'Auschwitz.
-Bé... Però,
tornant als somnis: creieu que tothom podria tenir aquestes experiències,
o és afer d'uns privilegiats?
-Forçosament. Pensa
que somiar és una funció del cervell, com qualsevol altra
funció de qualsevol altre òrgan. Somiar no s'aprèn,
com sí que s'ha d'aprendre a parlar, a llegir, a escriure, a viure,
etc. Ara bé, fruir mentre se somia, observar la meravella de la construcció
de cada somni, m'imagino que exigeix unes condicions mínimes. I viure
sol físicament i espiritualment en deu ser una. Tenint en compte la
manca absoluta de documentació i, sobretot, la desinformació
practicada tant pel poble com pels savis, només puc parlar de mi.
-En què consisteix la
desinformació?
-És de dues faisons:
una, la popular, que redueix els somnis a fantasia oposant-los a la realitat,
o bé creu que són reveladors d'un obsediment -plaent ("he
somiat en tu") o desplaent (malsons)- i també pressentiments o revelacions
de futur. No crec que n'oblidi altres variants. La segona, la sàvia
o freudiana, consisteix a veure els somnis com si fossin un pou d'informació,
una mena de registre, quan és tot el contrari. Això és
pensar-los com pensem de dia, és a dir, històricament. El
cervell no arrossega res ni li fan arrossegar res: opera amb les dades més
immediates i fresques. Tenen una retirada als llenguatges naturals, en els
quals cada vegada que diem "vull menjar figues de coll de dama" fem un acte
nou de trinca.
-No em direu que els somnis
són com el llenguatge...
-L'ultrapassen en dos aspectes:
el primer és que són molt més creatius, i el segon
és el fet que no costen res: el cervell els produeix, els afaiçona
pel seu compte i no espera, com fa Déu, que el regraciem.
-Parleu del cervell que somia
com si fos una altra persona.
Etcètera...
*
Pau Dito Tubau, "Denúncia involuntària dels simulacres diaris",
Avui, 15 de novembre del 2001
[Ressenya Els estats de connivència]
només el prestigi acumulat [...] o qui sap si el fet d'haver-se
convertit en una de les rareses per a minories més idònia per
a promoure com a raresa, poden permetre l'aparició d'una obra gairebé
privada o terapèutica com aquesta.
L'apologia del suïcidi i de l'home com a eremita; els
atacs als novel.listes, els filòsogs de carrera i els catalanistes
panxacontents, o l'odi a les mares educadores de nens; tot es tracta amb
tanta irreverència que pot ser divertit fins i tot per a qui no en
comparteix el judici. Bauçà limita amb el grotesc, l'oníric,
el salvatge, la deixalla mental i el corcó de la cultura, sense renunciar
a cap dels múltiples personatges que li són connaturals.
Si El Canvi ja era una obra difícil d'entomar, fora de tota mesura
o paràmetre des d'on observar-ne l'evolució, ara sembla que
Bauçà s'encamini a marxes forçades cap a l'exteriorització
d'un pensament encara sense nom, entre exaltat i vindicatiu, que deixaria
el món en mans de l'arquitectura quimèrica dels somnis. Ara
sembla que Bauçà estigui en disposició d'escriure
una epopeia sobre la llibertat creativa, tant dels somnis com de l'escriptura,
que bé podria ser un llibre inintel.ligible, però també
un llibre deliciós per al patidor que l'escriu o el somia.
*
Rocabert, Òscar. "Els estats de connivència. Miquel Bauçà.
El País (?), 19-9-02.
hi ha gent [...] que del mallorquí del 40 en diu "el
Salinger català", i dir o pensar això pensem que és
quedar-se a la superfície de l'assumpte. Primera i potser única,
perquè en Salinger té més mala llet, volem dir la mala
llet dolenta, és a dir la una mica destructora [...] D'aquesta mala
llet que diem, desenganyem-nos, Miquel Bauçà o no la té,
o no la mostra. Almenys avui dia. O potser, i ho veurem més endavant,
la supera en responsabilitat. L'altra analogia, la de l'apartat de correus,
doncs ens sembla que no és exclusiva ni d'ells dos ni de les altres
persones del món que el fan servir. A més, a efectes de correspondència,
l'apartat d'en Bauçà és tan vàlid com si hi
hagués un carrer amb un número en el sobre, en el sentit que
el poeta respon la demanda que se li pugui fer de la mateixa manera.
una escriptura destinada, creiem, a remoure consciències.
Amb això volem dir: 1) que Bauçà és un escriptor
molt atent al que passa aquí i al món, és a dir, 2)
que és un escriptor molt despert, i 3) que al nostre món (diguem-ne
país) aquest escriptor destaca per sobre de molta gent dramàticament
adormida, que poden escriure, o fer política, o senzillament anar
a treballar cada dia, i que podrien arribar a trivialitzar les paraules de
Bauçà si les llegissin, per aquesta mateixa son que diem que
porten a sobre.
La seva mala llet, la de Bauçà, tot i algunes
coincidències admirables, la veim més constructora que la de
Salinger. Repetim: Miquel Bauçà és un home tan normal
com tu i com jo, i un escriptor verament excepcional. Com menys sigui un
mite i més una realitat cultural normal, coneguda per tothom, doncs
molt millor.
*
Margalida Pons: Projecte docent 2002
"Montaigne escrivia: "Els autors es comuniquen amb el món mitjançant
estranyes i peculiars formes: jo sóc el primer a fer-ho amb tot
el meu ésser, com a Michel de Montaigne, no com a gramàtic
o com a poeta o com a jurisconsult". Bauçà escriu amb tot
el seu ésser."
MIQUEL BARCELÓ
“Va escriure Miquel Bauçà una bella història que va tornar lletja?”
Transcripció de la intervenció a les jornades Poesia és el discurs. Miquel Bauçà
Palma, 4 de novembre de 2005
Jo, més enllà de l’any 61 no vaig tenir cap relació fisiofísica amb Miquel Bauçà. Només els anys que vam anar a escola a les monges junts, el 55 i el 56, i a la primera adolescència. El vaig perdre de vista de jove i mai més no hi vaig tenir cap mena de relació.
Així, quan la senyora Margalida Pons es va posar en contacte amb mi per convidar-me a fer una intervenció sobre els textos de Miquel Bauçà, vaig dir sí, sense saber que em costaria moltíssim sistematitzar el que al llarg dels anys havien estat percepcions de lector. No vaig tenir contacte amb ell, però sempre el vaig llegir i anava prenent notes.
Tenc una experiència col·lectiva amb Miquel Bauçà per una banda, i per l’altra, com a historiador, som una persona que per ofici estic molt acostumat a manejar textos, confrontar-los i exigir dels textos mesures, extensions, volums, cosa que un lector normal no fa. Per consegüent, el meu intent de sistematització, tot i ser un lector que no pertany a les cohorts potentíssimes de la crítica literària catalana, és una lectura certament no inerme.
A mi, Bauçà, sempre m’ha causat alarma, i he comprovat que aquesta alarma era fundada. Com que hi ha poc temps, intentaré seleccionar allò que és més significatiu.
Tot comença el 62 amb un llibre amb un títol molt intrigant: Una bella història. A mi sempre em va parèixer un títol amb un significat poc immediat, on es mesclava una paraula que era història, és a dir, un conjunt d’esdeveniments narrats, un relat, que normalment no s’adjectiva com de bella. No obstant, Bauçà titula aquest estrany conjunt de poemes com Una bella història.
Amb el temps em vaig adonar que el que diu Bauçà s’ha de prendre normalment al peu de la lletra i seriosament. I la meva lectura actual és senzillament a partir de prendre’m literalment i seriosament el que diu Bauçà. És a dir: els seus textos tenen una intenció que cap tafaneria personal, biogràfica: “a jo em va dir”, “vaig estar amb ell”, “el vaig veure”, no contribueix a llegir-los. Tot això és un anecdotari que, en la meva opinió, no substitueix la lectura, com intentaré demostrar.
Aquesta bella història de Miquel Bauçà s’inaugura el 62. I quan acaba? Seria fàcil de dir “acaba amb la publicació d’El Canvi”, un títol triat per assenyalar clarament una interrupció. És un home canviat, una veu canviada, una veu, a més, amb heptasíl·labs automàtics.
En què consisteix el canvi? Ell no ho diu, no explica al lector en què ha consistit el canvi. El lector, però, ho pot aclarir justament llegint El Canvi i els altres títols fins a Rudiments de saviesa, que és un títol de manual de llibre de text dels anys 40, 50; és un títol on l’autor pretén donar un formulari de coneixements. Entremig queden un conjunt de llibres, Carrer Marsala, Les Mirsines, El crepuscle encén estels, i les dues grans narracions de Bauçà, que són El vellard i L’escarcellera.
Les Mirsines té un famós epíleg que tothom coneix, però per entrar en matèria esmentaré un dels darrers poemes del llibre, que conté un inventari d’allò que canvia, d’allò de què Bauçà no parlarà voluntàriament mai més.
El sodomita vindrà. Animat per les mestresses
i amb permís del comandant, es calçarà les sandàlies.
Amb una galleda plena, tot brandant pinzell de marca,
i amb un fuet enroscat, ens farà enllefernar
els espais encara nets, que al terrat encara avui
ocupen drets els geranis. Els escolans amb roquet
prendran uniforme malva i en lloc de tocar campanes
repartiran els prospectes. Si queda algun rapsodista,
serà emparedat de nou. Les epactes, mai ben vistes,
de moment, seran suspeses. La membrana que em cobreix
la substància medul·lar serà posada a la vista
per distreure la canalla. Els pesolers se’n doldran:
hauran d’estirar-se per terra. Ni els baladres que he estimat
aquest estiu en silenci res sabran estalviar-me.
Aquí hi ha una enumeració d’oficis i personatges. Qui són els personatges? Un de clar, que apareixerà fins a El Canvi: el sodomita. Els sodomites apareixen en el món pre canvi, en el món de la vila, aquesta vila imprecisa. A Carrer Marsala apareixen els sodomites, el del capell de palla, que abans no s’atreviria a sortir, un altre amb els calçons apedaçats, que apareixen com la carnissera, la fornera... Aquests personatges, fins i tot en els textos clarament situats a l’Eixample, són comunitat d’anomimats, gent que veu per la finestra, als replans, que es troben, que se saben els oficis; personatges amb formes anònimes, públicament col·lectives, de reconeixement.
Bé, aquests sodomites normalment apareixen amb alguna possibilitat imminent d’ésser punits, d’ésser castigats, fuetejats, separats, empaitats, de moltes maneres. Aquest és un altre tema recurrent. La justícia o els procediments de qui imparteix ordre i autoritat el vindran a cercar. És el gran tema d’El vellard, la punició arbitrària administrament decidida: un funcionari que amb una recurrent i impertorbable regularitat va a fer un servei que consisteix a atupar-los. A L’escarcellera apareixen molts personatges, i un personatge que surt pertot: l’algutzil; la paraula és d’ús raríssim, certament no popular, però és un personatge fonamental. L’algutzil és aquell que relaciona el delinqüent, que no se sap què ha fet, amb aquella severa autoritat que l’ha de castigar. És el trànsit legat per a la punició, tota la literatura de Bauçà és plena de flagel·lacions, de punicions arbitràries.
Un dels personatges és el sodomita, el sodomita rural. Bé, això és el paisatge de la vila de Felanitx. Aquest sodomita és un grup de gent que tenia noms i cognoms. I és també relatat a l’epíleg prodigiós de Les Mirsines amb una tècnica molt seva que és donar falses pistes biogràfiques; en dóna de bones i en dóna de falses. Diu que son pare, “home molt temerós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots varons pagesívols”: cantaven al cor dels teatins. Això sí que en Miquel i jo ho hem compartit. A ell això li ha quedat com una imatge de personatges que són externs però que formen part de l’estuari, d’aquest lloc on es connecten per veïnatge, es vigilen, s’entrecreuen, murmuren: cosidores, sobretot són dones, forneres, carnisseres, sodomites, rurals varons, devots. Aquí hi ha sintetitzats tots uns grups dels pobles de Mallorca que van acabar al seminari o en van sortir.
I aquí voldria fer un petit parèntesi per dir que l’experiència fonamental en tota la literatura de Bauçà és la transformació d’un al·lot de poble, de la pagesia de postguerra, feinera i molt pobra, molt violentament sotmesa a un altre: un urbanita. Això no és nou, el que sí que tal vegada ho és, és que això és una experiència col·lectiva, única i irrepetible. El que van passar els que van passar per això, no ho tornarà a passar cap generació més. No sé si m’he explicat. No hi tornarà a haver mai pagesos que col·lectivament hagin de fer aquest trànsit accelerat dels anys seixanta, als premis Formentor, a la presència d’escriptors peninsulars guapos, molt ben vestits i que sabien coses que nosaltres no sabíem. Això no tornarà a passar, i Miquel Bauçà dóna un testimoni particular d’aquesta trajectòria que d’altres hem fet d’una altra manera. Però això no tornarà a passar. O sigui que darrere hi ha un gruix col·lectiu, un relleu social, al qual ell mai no fa referència.
Un altre tema, comptin, seleccionin les vegades que els personatges de Bauçà abans d’El Canvi es componen per entrar a una escena que requereix una actitud nova, una desfressa: “em faré la clenxa”, “em posaré bé la camisa”... És clar, és l’entrada al món nou representat pels guapos de la Península, és la inadequació de l’autor, del seu propi físic, per entrar en escena. Això és tan dolorós i punyent que ell ho ha anat transformant en un llenguatge administratiu quasi de manual d’urbanisme: “al·lot, abans d’entrar, pentina’t, posa’t l’americana bé, saluda...” Hi ha tot un món de compondre’s per no ésser jutjat.
Tots aquests textos pre Canvi estan farcits de descripcions físiques. Algunes d’aquestes descripcions físiques jo les puc reconèixer facilment, les cohorts potentíssimes de la literatura catalana no ho podran fer mai. Un exemple d’El crepuscle encén estels, que no pot ser altre lloc de la zona de Felanitx que no sigui Binifarda, és una descripció d’una casa de pagès de Binifarda:
En aquell final d’octubre
piadós i fatigat,
condormida l’araucària,
ingluent el brollador,
el rebost era a les fosques;
el vestit, penjat al clau.
L’aiguavés restava immòbil.
Un exemple de Les Mirsines sobre la tènue frontera entre la incorrecció pública administrativament castigable i la punició, la flagel·lació:
Com que res no té per viure
i va sempre assedegat,
és normal que empaiti nenes
barbotejant blastomies.
Després ve que les mestresses,
enfurides pel comport,
l’apallissin en camp clos.
I ara una altra qüestió molt senzilla d’exposar: Miquel Bauçà no escriu cap poema d’amor, ni un. Bé, jo no som innocent i per poemes d’amor vull dir relacions negociades amb dones, ja em perdonareu. És allò que els mascles quan vostès no els senten diuen: “l’he haguda de convidar a sopar”, o “m’ha duit dues hores de xerrar”. Bauçà no s’ho planteja, això. Per contra, l’accés abrupte, no negociar o negociar molt poc, és un tema constant.
Quan apareix El Canvi ja és un altre, és un que ha abolit completament el seu passat, que li causava tant de neguit. És aquella transformació a la modernitat, per dir-ho amb una paraula que no m’agrada però que pot servir de convenció, ja ha entrat la televisió, ja és un eremita. I de cop als Rudiments de saviesa, que pretenen ser uns rudiments de saviesa, que no és una broma, trobam el següent, una pregunta molt de mascles:
--Com es fa per cardar bé?
--De primer, que te la mami.
Després amb el ganivet
l’amenaces de tallar-li
qualque cosa o que vols
fer-li un trau a l’ull esquerre.
Quan comenci a plorar,
aleshores, tu l’hi fiques.
--Això és molt complicat.
--És la moda. Te la peles
amb un plàtan, si no vols
excloir-te de les masses.
És un text que conté una trampa, la trampa és que el lector, o els qui m’han escoltat, pensin que es tracta d’un intent de subversió de la moral en ús, com si fos Lautréamont, i que per consegüent s’entengui com l’afirmació de la llibertat d’un autor de parlar del que vulgui: aquesta és la trampa. El que ell vol és escriure una violació que ha vist moltes vegades representada al cine. No és un acte d’afirmació personal, subversiva, per espantar. Té un context que és el context constant de com tenir accés abrupte, de no negociar amb dones. És un altre tema que va més enllà d’El Canvi.
En El Canvi el sodomita tendeix finalment a convertir-se en gai. Ja no hi ha sodomites, hi ha gais, que és una altra cosa, completament distinta.
Què és l’eremitisme? S’ha estudiat molt l’eremitisme dels segles VI a XI. L’eremita és un que s’aparta, que va al desert, no per amor a la soledat, sinó per adquirir prestigi per fustigar els que no hi han anat. Per adquirir prestigi col·lectiu, per tenir audiència entre els que no l’han seguit. Es converteixen en fustigadors de la tribu, en sermonejadors: “feis això malament”, “hauríeu de fer això altre”, “sereu castigats”. És el que fa Bauçà a partir d’El Canvi: “la meva tribu és estulta, gregaris, estan condemnats”. L’eremita no se’n va per callar, se’n va per parlar, per adquirir solemnitat, per fer que l’escoltin. És el que assenyalarà els defectes dels que no han assumit el seu sacrifici, és exactament el que fa. L’estultícia és el gregarisme. D’al·lot post pagès a la modernitat, a patriota.
A Rudiments de saviesa apareix un cos d’opinions polítiques de molt difícil maneig. Per exemple, el reguitzell de bromes sobre els alemanys que fa tothom: són bromes, no són rudiments de saviesa, no fotem. I arriba a emparellaments incòmodes: jueus i alemanys, entestats a fer-se mal els uns als altres. Aquests Rudiments de saviesa són analitzables a partir del que pretenen ésser. La intenció de l’autor és establir un cos de coneixement sobre el futur negre de l’home nou que ha arribat a ésser. Es podria fer un article sobre el tractament que fa Bauçà dels alemanys, en sortiria una cosa bastant inquietant.
A partir d’El Canvi va ésser claríssim que l’escriptura de Bauçà canvia d’intenció. I es planteja unes coses que no eren a la seva escriptura anterior. Ho diu moltes vegades: jo no tenc records, s’ha acabat, i apareix un substitut que són els somnis. Té la prudència, perquè és molt viu, de no dir en què consisteixen els somnis. I espera una meravella tècnica que consistirà en la possibilitat de filmar els somnis. Jo crec que això és el punt final: que l’escriptura ha canviat d’intencions i en realitat aquestes intencions són reeixides. No parla mai més de l'anterior.
Evidentment, en qualque moment reapareix el món físic en forma de referents, de modisme dialectal..., però això forma una mena d’arrossegament lingüístic, no està dins el cos gruixat de la nova escriptura. El lector ja sap que un dels seus procediments és fer diàlegs curts, dos que es troben, o preguntes aparegudes insospitadament. I aquí n’hi ha un que a mi m’agrada molt; jo no sé en altres pobles, però a Felanitx la forma de Miquel quan és interpel·lativa no és Miquel sinó Quel, “Quel, o Miquel”:
--Eh, Joan, sóc jo, en Quel!
Sóc un bon fisonomista.
--Continua caminant,
no et conec, no et vull conèixer.
Per acabar. Si hi ha una paraula, un adjectiu repetit a tota la literatura pre Canvi és “encontinent”. A partir d’El Canvi és molt escadussera, si hi és, no la tenc anotada, desapareix. Perquè el món d’El Canvi ell pretén que sigui un món ordenat, mentre que el món pagès, aquell originari, aquell regit per la follia representada en son pare que diu ell que construïa parets seques per tal de dividir i subdividir, és a dir, fer una acció sense objectiu, aquest món sí que produïa encontinència, el nou ja no. Aquesta transformació de Miquel Bauçà és feta molt lentament, al llarg de trenta anys. I vull acabar assenyalant que és una versió d’un procés que un grup molt ampli de mallorquins vàrem haver de passar, vam haver de fer, amb solucions personals molt distintes.
El canvi amb Miquel Bauçà acaba amb els somnis, acaba amb una exigència permanent de raó.
Bibliografia
Obra pròpia:
Obra poètica 1959-1983. Barcelona, Empúries,
1987. (Conté: Cants jubilosos, Els cans resaven..., Una bella història,
El noble joc, Poemes, Notes i comentaris, Les mirsines).
Carrer Marsala. Barcelona, Empúries, 1985.
L'estuari. Barcelona, Ed. 62, 1990.
El vellard. L'escarcellera. Barcelona, Empúries,
1992.
El crepuscle encén estels. Barcelona, Empúries,
1992.
El canvi. Barcelona, Empúries, 1998.
Els estats de connivència. Barcelona, Empúries,
2001.
Els somnis, Barcelona, Empúries, 2002.
Comentaris sobre la seva obra:
Albertí, , Josep. "Notícia de Miquel Bauçà".Diario
de Mallorca, 30 novembre 1975.
Antich, Xavier. "El Canvi de Miquel Bauçà". Caràcters
[V.], 7
Aragay, Ignasi. "Bauçà versifica el món".
Avui. 25 set. 01.
Badal, Josep Lluís. "Miquel Bauçà: "L'estuari"".
EM [B.], 43 (febrer 1991), 118-121.
Barceló, Miquel. "¿Bauçà?". El País, 11
de febrer de 2005.
Barnils, Ramon. "Ap. 9.471 (Barcelona)". El temps [1985]
Barnils, Ramon. "Bauçà és aquí".
El temps, 1-2-99.
Blay, Pep. Entrevista a Avui, 18 abril 1992
Bou, Enric. "Miquel Bauçà" dins "La literatura
actual". Història de la literatura catalana 11. Barcelona, Ariel,
1988. 369-370
Casasses, Enric. "Bauçà i el monopoli de la veritat".
Avui. 21 de gener de 1999.
Casasses, Enric. "Necessitat de Barcelona". El Mundo, 19-9-02.
Casasses, Enric. "El crepuscle encén estels". Avui, 11 de febrer de
2005.
Coca, Jordi. "La faç de Déu i la brutor dels
homes". Avui, 5 d'abril del 1987.
Coca, Jordi. "Miquel Bauçà". Lletra de Canvi
18. Juny 1989.
Coca, Jordi. "Notícia de Greta Garbo". Lletra de canvi
37. Primavera 1994. 36-39.
Coca, Jordi. "Una nota per a Miquel Bauçà", Reduccions
32, Vic. Desembre 1986.
Entrevista 2001.10.12 La vanguardia
Foguet i Boreu, Francesc. "La sobirania dels somnis". El pou
de lletres. Manresa, primavera.estiu 1999.
Foguet i Boreu, Francesc. "Miquel Bauçà o la
subversió del coneixement". El pou de lletres. Manresa 13/14, primavera-estiu
1999.
Frontera, G. "Miquel Bauçà, un llarg adéu".
Balears, 11 de febrer de 2005
Gomila, Andreu. "Un home de can Meravell". Avui, 11 de febrer
de 2005.
Guillamón, Julià. "Obsesiones, versos punzantes,
aforismos". La Vanguardia [B.], 12
d'octubre de 2001 [Ressenya d'Els estats de connivència]
Guillamon, Julià. "Un escritor misterioso". La Vanguardia, 11 de febrer
de 2005.
Hac Mor, Carles. "A favor del mite Bauçà". Avui.
25, oct., 01.
Hac Mor, Carles. "Miquel Bauçà constata i, doncs,
no profetitza". Avui. 31 de desembre de 1998.
Huguet, Damià. "Just quatre retxes per començar
el joc". Pròleg a la segona edició d'Una bella història,
1975.
Izquierdo, Oriol. "Miquel Bauçà, incòmode".
Avui. 20 de juny de 1992.
Izquierdo, Oriol. "Miquel Bauçà: Obra poètica
(1959-1983)."
Lladó, Ramon. "Un card entre llirs". Avui. 18 d'abril
de 1992.
Llompart, Josep M. "Pròleg" a Una bella història
de Miquel Bauçà. Barcelona, Proa, 1962
Llompart, Josep M. La literatura moderna a les Balears. Palma,
Moll, 1964
Lluró, Josep M. "L'estratègia del desordre".
Lletra de canvi 33, 1991
Lluró, Josep M. "Miquel Bauçà: ¿la
deriva de la veu?". Cultura [B.], 42 (febrer 1993), 36-37. [Part del dossier
"Marginats i marginals en la literatura catalana".]
Maluquer, Jordi. "Poesia: "Una bella història". Poemes
de Miquel Bauçà". Serra d'Or 11, novembre 1962.
Marfany, Joan Lluís. "Miquel Bauçà", dins
"El realisme històric". Història de la literatura catalana 11.
Barcelona, Ariel, 1988. 244-245.
Miquel, Dolors, "Lectora amb Bauçà", Avui, 28
d'octubre de 1999.
Nadal, Bernat. "Recordatori". Avui, 11 de febrer de 2005.
Pau Dito Tubau, "Denúncia involuntària dels simulacres
diaris", Avui, 15 de novembre del 2001
Pla i Arxé, Ramon. "La inconfessable tendresa de la
causticitat". Avui, 17 de març de 1985.
Pons, Bali. "L'entrevista somiada amb Miquel Bauçà".
Avui cultura, 15-11-01)
Puigdevall, Ponç. "Des de la torre de vigilància".
El País Quadern. B., 13-9-01. p.5.
Puigtobella, Bernat. "Un ejercicio de ocultación". El País,
11 de febrer de 2005.
Quetgles, Joan. "En Miquel Bauçà. La resplendor."
L'estel, 1 d'agost de 1998
Rocabert, Òscar. "Els estats de connivència.
Miquel Bauçà. El País (?), 19-9-02.
Roig, Albert. "L'estuari de Miquel Bauçà", Avui.
28 de juliol de 1990.
Sala-Valldaura, J. M. "Miquel Bauçà. Lluny i
prop de la realitat i de la literatura". Serra d'or 336, octubre de 1987.
Sastre, Francesca. "Bauçà viu en una roulotte
a Felanitx". Avui, Barcelona 5 d'abril del 1987.
Vidal-Folch, Estanislau. "Somnis d'un eremita". El Periódico
[B.], 5 d'octubre de 2001. [Ressenya d'Els estats de connivència]
CD
* Paco Muñoz. Vindrà
un vaixell. PM produccions València. (Al final s'ha comprovat)
* Espiral d'embulls. L'edat de plàstic. Blau, 2003. (Ja t'he vist
en bicibleta)
miquel bauçà
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
