dades i comentaris

POEMES
cants jubilosos
els cans resaven
una bella història
el noble joc
poemes
notes i comentaris
les mirsines (colònia de vacances)
carrer marsala
el crepuscle encén estels

EL CANVI
el canvi (1)
el canvi (2)
els estats de convivència

      Els somnis

   Diari de l'estiu
del
dos mil dos
        (inèdit)


EL CANVI (2)
(1998)
 
 

Alegries imbècils:
   en som culpables.
   A l'Eixample, les madones
   conten coses, juguen molt
   a no fer res i no tenen
   por del lleig engolidor
   de percebre com és l'Ésser. 

Amb el poc que costa ésser
   llest i sent els benifets,
   ponderables fora mida,
   poca gent fa el breu esforç
   de provar-ho, de gosar-hi. 

A tres-cents peus de fondària,
    des del fons de la foscor
    més immunda, vil i blana,
    he arribat a descobrir
    la llum vera, que és secreta. 

Avui és el primer dia
    en ma vida que puc fer
    allò que em dóna la gana.
    No sé com m'he torbat tant.
    Ni una ordre em grata el ventre
    i no haig d'anar a comprar
    unes cols que no m'agradin.
    D'altra banda, els enemics
    han fet rua cap als cingles:
    només sento en Ramon Llull,
    que predica per les balmes.
    Quan acabi, passarà,
    i podrem fer la xerrada...
    satisfet i sadollat,
    com si fos una madona
    que ja té el dissabte fet;
    la canalla, en bona escola
    i el marit, ensinistrat. 

Cadascú té un patrimoni,
    afectiu -vull venir a dir-,
    on es pouen tots els somnis. 

Cal tenir força: la justa,
    Contra la imbecil•litat.
    De primer, contra la pròpia. 

Cansat de mirar en els ulls
    dels humans on just s'albira
    malvestat, cobdícia, sang,
    sedegosos de cometre
    occiments a tort i a dret,
    vaig venir aquí a l'Eixample. 

Caure en mans del Creador
    És tan fàcil... I no es guanya
    res de res. És indecent...
    i ningú no en té vergonya. 

Com un gat amb una troca,
    cada instant jugo amb el temps:
    ara en sóc un tros enrere,
    ara corro un tros davant. 

-Defensem la nostra terra,
    diu el passerell, volant.
    ¿T'has begut l'enteniment...?
    li contesta la terrola.
    No en tenim, els catalans:
    tot el món sempre ha estat nostre...
    ¿Però els nostres enemics
    que ens ocupen i ens trepitgen...?
    -Dissimula. Fes-me cas.
    Ells no entenen l'estratègia. 

Déu no ho vol, no sé per què.
    Jo no puc estar pendent
    dels capricis o criteris
    d'un que em mira i no fa res.
    Si sóc jo que he d'arriscar-me
    he d'estar d'acord amb mi.
    Tots els àngels també ho pensen. 

Déu serà tot el que vulguis,
    però quant a complicat,
    jo li guanyo a totes bandes.

Dolors incontaminats
    són els que ara assaboreixo.
    Abans no podia ser.
    Dóna gust tenir pixera,
    si hom pot miccir a voler,
    sense taxes ni molèsties.
    Si no és així, més val
    no tenir-ne mai ni mica. 

El paràclit m'ha negat,
    enfadós, el do de llengües.
    Segur que no deu voler
    que propagui la doctrina,
    sinó entre els meus veïns,
    que no volen escoltar-la. 

Els cabdills cacen vellards
    Els esclaus els arrosseguen
    i carreguen fins als tucs,
    on els tallen els testicles,
    i els llencen d'un en un
    damunt d'una pedra plana
    i l'esquitx que fa el cervell,
    l'esclafit de les entranyes,
    s'usen per endevinar.
    Geòmetres amb compassos
    fan dibuix de l'escampada. 

Els diumenges fa miracles:
    cura els cecs vora el Mercat
    i durant els altres dies
    entra i surt dels llogarrets
    engolint la llet dels mascles.
    És tot el seu aliment:
    tothom diu que és una santa. 

"Em sorprenc a mi mateix",
    diu el neci. Ja era hora. 

En el súper sota títols
    diferents ja s'ofereix
    carn humana preparada. 

En la fosca de la nit
    sento com el mul rosega
    les faves dins del confí.
    Un soroll tan agradable
    m'allibera i em torna a mi. 

Ens és lícit de fugir
    del rabeig amb la brutícia...?
    Els mossens diuen que no.
    Què farien sense quisca! 

És un do de sants i savis
    poder dir: "no vull saber",
    i no pas un privilegi,
    com es pensen els cretins:
    han sentit a dir de sempre
    que el saber no ocupa espai:
    l'abasseguen, no el contenen
    i se'ls vessa pel carrer:
    són el riure de les dones. 

Feliç com un viltà
    que ha pogut  fer una porcada
    i li ha sortit de franc. 

Fer un poema és con trobar
    la cullera més idònia
    o bé el clau que clavarà
    dues fustes separades. 

"Fusteret, no em diguis coses",
    diu la bella, "que em faràs
    travelar i trencar la gerra!"
    "Jo hi seré -diu el bergant-:
    serà tova la caiguda" 

Has d'aprendre a caminar
    sense crosses. Mai no oblidis
    que el primer regal que et fan
    és un índex del catàleg.
    I el duràs per sempre més,
    car el fan obligatori. 

He fet tantes coses bones,
    bones en el bon sentit,
    que em comença a fer vergonya.
    Sort que no s'han adonat. 

He sortit. Plovisquejava.
    La mestressa m'ha mirat.
    Jo he fet que no la veia.
    M'he posat a caminar:
    tot de gent desenfeinada
    blastomava pels carrers. 

Hi ha dies que l'estimo,
    malgrat tot, malgrat el temps.
    Les veïnes se n'adonen:
    moc els mobles, pinto el marc
    de la porta del vestíbul:
    les motllures, color falb,
    de vegades lapislàtzuli...,
    resolut i amb gran vigor.
    El bany és un cul de monja:
    les aixetes i el bidet
    enlluernen. Les aranyes,
    me les guarden: no vull pas
    que distreguin o que ensurtin
    l'estimada que vindrà...
    És aquí: truca a la porta. 

Jo no sé què pots voler.
    No voldràs que t'apallissi...
    Per això tenim un saig,
    que paguem, costi el que costi. 

Jo que he estat a la presó
    sé girar-me i rebolcar-me
    en espais molt reduïts,
    com fa un cuc dins de sa botja. 

L'escrutini ha estat molt d'hora.
    Vint-i-set han dit que sí:
    ara hauran d'executar-lo. 

Mai no facis res en va:
    el que fas pensant en l'altri,
    per exemple. Només fes
    el que et digui la teva ànima.
    Ja veuràs com et sorprèn
    i que rics són els productes. 

No podré participar
    en la guerra venidora,
    que ens haurà d'alliberar
    d'aquests enemics tan nicis
    i tan nostres, fa tants d'anys. 

Parla amb prosa com un porc,
    de la Casa de la Vila,
    arborant-se a si mateix
    amb bandera forastera,
    protegida pels venals.
    La corrupta pagesalla
    està atenta i assenteix,
    escortada pels esbirros,
    un llenguatge que no entén. 

Però sé que la rutina
    pot ser causa de menyscapte.
    Per això, de tant en tant,
    resto mort dins la cabana
    uns quants dies o bé un mes:
    tot per néixer a una altra vida. 

S'ha avesat a caminar
    amb les crosses, cada dia.
    Ja no sap fer altrament.
    Avicia la canalla. 

S'ha begut l'enteniment.
    No en té d'altre. Què farà.
    Plorinyar per les andrones. 

Tinc ferides en el pit,
    m'han sortit grans a l'aixella
    i no puc caminar dret:
    m'arrossego per la sorra...
    i malgrat que hàgim perdut
    la batalla i aquesta guerra,
    continuo disparant
    amb la mà que em resta bona.
    Sé que faig el que haig de fer
    i que els déus faran la resta. 

Tractar amb gent intel.ligent
    té el confort inapreuable
    de poder dir estirabots,
    sense témer una catàstrofe. 

Tu no siguis carallot:
    fes allò que més et plagui.
    Creu-me a mi: no en facis cas
    de la crida del profeta
    que retrona pel mercat.
    Pren exemple de les dones
    més conspícues que fan
    el seu deure i no l'escolten. 

Unes penses massa baixes,
    si pretenen volar alt,
    fan més ruda llur baixesa. 

Un poeta ha d'evitar
    d'enrotllar-se en la luxúria,
    tenir tracte amb els pintors,
    confiar massa en sa tribu. 

Vols callar, betzola meva.
    Ets baciva i gens galant.
    És de tu, aquest sèu que et raja
    de tes bleves. Tot el bac
    ja n'és ple. L'escassa molsa
    i els líquens obstinats
    han perdut la bledania.

inici

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia

MallorcaWeb  i  Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca))