La xardor, l'esgotament,
els rellotges de les viles,
el rector, l'ajuntament,,
els orats i rics notoris,
els coets, la fira, el sant,
els confetti, marxa i banda,
els confits, els cacauets,
i pertot l'Imperi, l'Himne.
Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l'esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s'aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
brufada d'esperit.
Amics, anit,
perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir... que he decidit seguir vivint,
vestir-me com vosaltres, correctament,
amb corbata; i, com cal, traçar-me
uns plans dignes, per tota la vida, plens de sentit.
Amics, anit,
ara que encara els meus ulls poden veure
coses belles -gessamins, donzelles, libèl•lules-
i tantes d'altres coses -escenes casolanes,
familiars, escenes de violència-,
anit, doncs...
Si arrib a ser vell,
em deixaré créixer la barba tot el que vulgui.
Una malaltia, potser, mortal, persistent
serà la meva amiga.
Un bell càncer, dic jo, dins la boca
potser m'haurà crescut talment una gardènia,
per haver parlat massa.
Ah! Aleshores, potser, també passi el rosari
i tingui unes lamentables ganes de parlar de gladiols...,
de donar definitius consells carregats d'experiència.
El més probable és que camini acalat sota el pes
de records, de records d'amics meus ajusticiats,
suïcidats o desapareguts fronteres enllà,
qui sap on,
si arrib a ser vell...
Amb guix ho han escrit a la pissarra.
Amb civilitzats, correctes i cal·ligràfics signes
ho han escrit a la pissarra.
A les onze li toca morir a Esteve Canals.
Ell hauria volgut, per exemple, estimar,
matar algú. Ara ja no vol...
El recolzaran a la paret del pati i
els ocells piularan, saltaran i s'estimaran
damunt les branques dels arbres del pati.
Creurà aleshores que deixar la vida
és un gest més com treure's el capell i deixar-lo.
Però ja no podrà creure res pus
perquè els soldats ja hauran carregat,
hauran ajustat aquells exactes ploms per a ell.
Els soldats tindran una certa pressa
i Esteve Canals es torbarà intensament
i tot aleshores serà massa tard.
El vell mariner que vaig conèixer
a l'illa del Gànguil es curava les ferides
posant els peus dins l'aigua. El mar, jubilós,
li pessigollava les cames. El vell mariner
fumava i dins el fum s'hi negaven ventures,
perills, dones, jocs i cassalles, pops enormes,
peixos manta...
Un dia el llevaren del treball i la Mort
com un cranc de cent cames se li arrapà al pit.
Es va anar consumint dins una camisa blanca
a la taverna del port excitant somins tendres
amb rom i cassalla.
Al final, s'ha comprovat, els camells
arriben tots
a passar pel subtil cós d'una agulla. Han
ben batut
aquell repte que els féu Crist amb xocant
facilitat.
Jesucrist no comprengué la gran manya dels
camells.
Però allò més trist és que,
que la trobin, just són ells,
la salut, l'art de passar, i en fan trust encontinent,
i tret d'ells ja ningú pus... Els camells,
passat el cós,
peguen salt i, fora pols, es netegen els unglots
i demanen, ultrancers, cafè, copa, premsa,
havans,
la coloma de la pau i amnistia per tothom.
Hem d'admetre amb gran disgust que ens han fet un bell
engany,
tot per culpa d'aquell Crist, d'aquell càndid,
bo de Crist.
Ara tot és tan confús... Un es troba
a tot arreu
amb els seus representants armats amb creus i vestits
de negror per fer-nos por, tot volent-nos produir
un tristíssim cansament, que ens amara del
matí
fins al vespre i fins més tard. Els camells
més atipats,
amb un frac i amb un fulard, ens permeten de flairar
el clavell que els penja al trau i ens proposen
d'exercir.
Aquells més impacients mai no solen
ser gentils
ni tenir el gep encalmat, ni fer res quan ve Nadal.
I és que entre ells no es miren bé:
es belluguen , es disparen,
posen trampes, s'associen, es barallen, compren
armes,
es desarmen i fan guerres, amnisties, armisticis,
emancipen i massacren aborígens, fan negocis.
Record que quan era infant
no era gentil en la conversa ni en el tracte
i una tendra inclinació al pecat...
Endebades vaig cercar un aixopluc
i, per això,
se m'ajupiren les ales del cor.
inici
