El concepte de justícia
perd sentit, quan el combat
va directament en contra 
la natura, contra Déu.
Quan la Mare de Calcuta
diu que no ho fa pels indigents,
sinó per amor a Déu
fa molt mal, car la mà d'obra
que va a treballar a Kuwait
és més pobra que a Calcuta.
 

El conjunt de les idees
que circulen sense atur
i figura que serveixen
per posar un ordre al món,
cal saber: no signifiquen
res de res. Tanmateix,
no podem deixar d'usar-les.
I també: aquesta buidor
és allò que ens pot fer lliures.
 

El context, aquella cosa
tan robusta, fa uns quants d'anys
ha fet figa de manera
tan tangible que ningú
no en sent la menor mancança.
Jo mateix no en tinc ni brot.
El que tinc em dura un dia;
de vegades, mig matí.
Cada dia el rectifico,
perquè puc rectificar
el que es crea i no existia.
 

El discurs religiós
-com els altres, d'altra banda-
té tendència a tornar més,
més formal, fins a l'angúnia.
 

El duler, n'està cansat,
de parlar amb la dulera. 
 

El més lleig del món modern
són els blocs dels habitatges,
no per la construcció,
ans perquè s'hi encabeixen
les parelles per fer nens.
Avui ja podríem fer-los 
de manera molt millor
en un sol palau de vidre.
 

El millor procediment 
per tenir mirada errònia
és de fer-ho acompanyat.
Com més ulls miren la plana
més segur és el perill
que la Verge s'hi aparegui.
 

El mirall reprodueix
el seu rostre lleig de bèstia.
 

El mirar de cada dia,
no me l'imposeu, Senyor.
Permeteu que jo m’ho faci.
 

El passat immediat,
per exemple: els anys trenta,
no tenim procediment
per tal de fer-los entendre
a un noi d'avui mateix.
Pensa d'una altra manera.
- Què cal fer? És paorós.
- Res. No cal. Pot ben estar-se'n
 

El pecat de mirar enrera
tothom diu que és el pitjor.
No ho sé pas. Jo no ho diria.
També ho és mirar endavant.
Són cruels ambdues formes.
 

El penediment no salva,
ans corromp el pecador.
Ho sabem i no ens agrada.
 

El penjat encara es gronxa
i els parents més abrivats
ja comencen a bregar-se.
 

El perill d'un solitari
només és el de deixar
o de perdre aquest estatus.
 

El pitjor embrutiment
és el que hom diu psicològic.
 

El plaer de cagar a pler.
Bé caldria fer una escala
d'aquest tipus de plaers.
Així no hom confondria
uns amb d'altres, com matar,
o cridar per l'escullera.
 

El poder té dues formes
d'expressar-se: l'una és
la manera de les dones;
l'altra és tenir un Estat.
Cal triar: és lamentable,
però és ben prohibit
de passar d'un lloc a l'altre.
 

El primer que hom ha de dir:
que els productes de la màquina
no són pas allò que val:
el que val és l'artefacte,
que en produirà de nous,
que podran alliberar-nos.
 

El principi que regeix
les ciències humanes
-o que hauria de regir-
és del tot el metafísic.
Oblidar aquesta llei
porta a escriure llibres totxos.
 

El problema és ben senzill:
no és l'altri ni les regles:
és tenir-lo massa a prop,
cosa que es soluciona
practicant l'aïllament,
amb esment i paciència.
 

El problema no és si
t'ho creus o no. El problema
és que tu ets incapaç
d'arribar a poder entendre-ho.
 

El profeta Mohamet
va copsar el fet metafísic,
com els altres fundadors
de religions de masses,
i en van fer un Reader's Digest.
Hi ha molts més fets semblants,
com Amèrica o el nazisme,
que no troben erudits
per contar llur existència.
 

El progrés, tant metafísic
com no, s'ha originat
a mesura que la dèria
de saber què fa el veí
ha perdut intensitat
o bé s'ha fet impossible.
L’ampla disminució
dels promptuaris d'història
és el resultat del fet.
Una cosa ha anat amb l'altra.
 

El propòsit d'aquest llibre
no és altre que acordar
la distància necessària
que em demana, de fa temps,
la meva ànima. Cal fer-ho.
 

El que hom diu "centrar els problemes"
és el més ardu de fer,
sobretot, quan són diàfans:
els esclaus a Nord-Amèrica
i la catalanitat
són exemples de primera.
 

El que mai no comprendré
són els frares i les monges.
Si, en canvi, els ermitans.
Uns defugen la comuna,
per entrar en una altra més
virulent i viciosa.
Els que tornen ermitans
sembla que només en fugin.
 

El refús de la misèria.
Els que en fan escarafalls
prou refusen la dels altres
per millor no refusar
la que porten ells, endèmica.
 

Els adolescents, les velles,
tenen un mateix neguit:
parlar fort per fer-se veure,
també per fastiguejar
els que seuen a la vora.
 

Els anglesos parlen d'ells
i del món, allò que els rota,
convençuts que en són els caps
que en regulen les marees.
I emeten lliurement.
Fan posar els pèls de punta.
 

Els arcàngels riallers,
que m'entenen i m'abonen,
tenen la precaució
de no entrar en els meus somnis,
mentre treno allò viscut.
Són sobrers i ells ho saben.
 

Els bandits entren per l'osca. 
Si l'estiu no arriba prest
cap a dintre de l'obaga,
allargant-se pels pradells,
pot passar un gros sinistre.
Serà efímer? Res d’això.
Pensem en els vaquerisses.
Els bergants de tot el món
comencen a desvetllar-se.
Estan molt, molt decebuts,
deprimits, per la creixença,
imprevista, irracional,
de tots els nacionalismes,
tant els grans com els petits:
una pesta com la sida.
i avisen que serà
el flagell del pròxim segle.
Quins temps aquells quan podien
ofegar-los amb mitjans
senzills com sermons i llibres!
 

Els bimans, perquè calculen,
solen dir-se: Si fos jo…
D'aquí ve la meravella
del que hom diu la pietat,
el més rar entre els fenòmens.
A mi em causa gran esglai.
Convindria separar-lo
d'altres com el de l'amor
-incloent totes les formes-,
que no és tan netament
el producte d'una anàlisi.
 

El blackout, si és fortuït,
pot ser força pedagògic,
com passà a Nova York.
Quan hi ha una autoria,
causa estralls entre els mortals.
Una mare que n'hi faci
al seu fill, li produeix
lesions de tota mena.
És l'explic dels telefilms.
Per això, les marmanyeres
-des del Clot fins a Collblanc-
ja no van als pediatres.
 

Els científics, les comares,
pedagogs i escriptors
d'habitud només practiquen
una gran perversió,
consistent a explicar als nens
l'aparença de les coses,
no pas com podrien ser,
que és allò que el nen reclama.
 

Els científics, malgrat tot,
pixen fora de molts testos.
Els erudits són molt més 
criminals: trien, rebutgen,
enduts per la seva fe.
El producte és contemptible. 
 

Els detalls d'un enemic
que sabem que és invencible
amb les armes que tenim
és millor de no saber-los,
ignorar-los per complet,
car amplien la feblesa.
 

-Els déus volen sacrificis?
-No, exactament. ?Llavors,
què cony volen? ?No t'enfadis.
T'ho diré: el seu voler
és molt simple: només volen
que els enduris i no pas
fer-te pols, car els agrada
que pateixis, això sí.
S'alliberen, observant-te.
 

Els dos elements del món
-que el regulen i el mestregen-
són només dos, i encara un:
la misèria, que és filla amada
del desig de la violència.
 

El secret de la faustesa
consisteix a no tenir
i a tenir. És molt difícil.
 

El secret no és 'nar en contra,
el secret és anar amb un,
que és quan tot es modifica,
és a dir: tu vas amb tot,
però el tot rellisca, plana.
Llavors és el gran moment.
Aprofita'l i mantén-lo.
 

El secret no és 'nar en contra,
el secret és anar amb un,
que és quan tot es modifica,
és a dir: tu vas amb tot,
però el tot rellisca, plana.
Llavors és el gran moment.
Aprofita'l i mantén-lo.
 

Els humans d'avui només
som anella, sense d’altra
funció. No hi busquem 
cap misteri falinfaina.
 

Els humans, si volen ser-ne,
el primer que han de fer
és esdevenir eremites,
no buscar l'assentiment
del cosí, de la cosina.
Aquest és el primer pas
per entrar dins la Ciència
i deixar la brillantor
de la vasta cretinesa.
 

Els humans són massa lents.
Vet aquí llur gran defecte.
Pensen massa. Un esgraó,
s'hi arrisquen de pujar-lo
durant anys i quan ho fan
ja no saben pujar l'altre.
Sempre estan a mig camí. 
Mentrestant, tots sucumbeixen. 
 

Els macips i les floristes
fan els gestos que han de fer…
[…] 
Les novel.les són perverses.
Exhibeixen vanitat
i confirmen l'estultícia,
quan comença a fer pudor
o, pitjor, no funciona
per trobar la seva fi,
condemnada a mort pel Canvi.
El fet que tinguin lectors,
més ben dit, moltes lectores,
és l'indicatiu més clar
que són coses obsoletes.
[…]
El cervell ja sap què fa.
Basta de subministrar-li
aquella informació,
netejada de cultura.
Si no avui, demà podrem
fer això i moltes coses,
prohibides pels teutons
i per tota la misèria
repetida de París.
Els americans no compten,
ja que viuen el cel
del començament del Canvi:
llurs erros són molt més grans.
[…]
Cal parlar d'un doble canvi:
les relacions cos-cos
i també els canvi dels cossos
i la forma de pensar.
[…]
El present no existeix:
és així com ha estat sempre:
el futur se'n fa un bocí:
se l'empassa abans de néixer.
I en Canvi consisteix
en el fet que ha perdut força:
no rosega com abans
i el present no és creable
per si sol. Depèn del tot
d'un futur, sigui quin sigui.
La pudícia, el pudor,
hom el perd. Els escriptors
que tenien aquest mèrit
a la vista de tothom,
s'han posat a dir insolències,
mostrant llur gran desesper.
Els artistes, als anys trenta,
feien com, jugaren molt.
Però el Canvi fa impossible
de continuar aquell joc.
Cal resoldre's a oblidar-lo.
El mite de l’escriptura,
més ben dit: del llibre escrit,
no tant com l'acte d’escriure,
era un mite molt puixant:
permetia imaginar-se
que hom podia crear el món.
Les Sagrades Escriptures
consentien suposar
que, escrivint un altre llibre,
hom faria un altre món.
Un imperatiu del Canvi
exigeix, precisament,
l'esvaïda d’aquest mite.
Hem perdut tots els escrits 
i tot va com una seda.
Era un mite masculí,
que les dones no freturen.
[…]
Les madones, sempre pràctiques,
mai no han homenejat
el saber, tot i ser àvides
de tenir informació
exhaustiva de na Rita
o què passarà demà.
Són addictes als vidents
just perquè les amoïna
tota imprevisió. 
El saber, que ha tornat lliure,
femení, també és un
dels atots majors del Canvi.
Sí, però també és cert,
si les dones ja patien,
que avui duen la por al cos.
Pertot, hom les amenaça
que, si no fan el que cal,
l'infant pot tornar un belitre.
Les que miren telefilms
tornen més conservadores,
quan no hauria de ser així,
per poder adaptar-se al Canvi.
I per contra, hom repeteix,
els economistes diuen
que el treball serà a part-time
per raons inevitables.
Les empreses triaran
tot naturalment les dones.
No cal dir que això serà
un dels fonaments del Canvi.
[…]
Un senyal ben rellevant
o causant del nostre Canvi:
la desaparició
de la força de les masses.
És la televisió
la causant de la millora.
La gent a l'enterrament
de Mossèn Cinto ?un exemple-
és un fet irrepetible.
Els aplegaments d'avui
existeixen sense força
i són fruit dels locutors.
El que es parla a les tavernes
és la repetició
dels anuncis de la premsa,
que no poden ser més prims.
Vivim un drama ontològic:
hem passat milions d'anys
per trobar l’autonomia.
Ara que ja la tenim,
la usem per ser més gregaris,
quan de fet no ho volem ser.
Algun dia es farà el Canvi,
que, segur, ha començat.
Ho hi arribarà per força.
-Quins seran els fruits del Canvi?
-Tot just ara, més torpor,
i no tanta murriesa.
Amb això descobrirem
el cervell, la meravella
ignorada per complet.
I ja no caldran més llibres.
Retrograden?
No. Tampoc
no avancen com seria
la manera. Són enduts
endavant, pel fet del canvi.
Tot d'"El Canvi" és valuós:
per raó que és el meu ésser,
és a dir, la Veritat,
que hi és dita en forma nova:
això fa allunyar els cretins,
les mestresses desvagades
i els que fan col.leccions,
la qual cosa és garantia
de la seva qualitat,
de l'encert de la proesa. 
Sé que tinc la veritat,
però m'és ben impossible
demostrar-ho, si més no,
com un universitari.
Té més mèrit fer-ho així
que no pas de repenjar-me
en assaigs. Tenir raó
és un do inapreuable,
sobretot perquè no cal
cercar l'altri perquè ho digui.
Hom en prescindeix de pla.
[…]
Hem guanyat molt amb el Canvi.
Un excés de consciència?
És més savi de pensar
que és un canvi, una fractura
dins el funcionament.
El discurs sense ruptures
no suscita cap dolor,
però és la garantia
de no veure res del món,
si no en són les nicieses.
De debò s'ha produït
aquest Canvi que asseguro?
Si és cert, què ho ha fet
i quin fóra el seu caràcter?
La tecnologia n'és 
l'origen clar i el caràcter:
activar l'esborrament
dels sistemes de contacte
obsolets, com és l'amor
o sortir a ballar a les festes.
[…]
La política dels nostres
dirigents acondueix 
a crear un aire fètid,
que no té cara ni ulls
[…]
Els herois d'avui, ¿què tenen,
comparats amb els passats?
No proposen un model
de conducta com els altres,
perquè ja no en freturem.
Tothom sap com conduir-se.
 

Els mass media no són
el que el nom sembla indicar-nos,
és a dir, com si no fos
una cosa que ens afecta
[…]
 

Els orígens certs dels déus
no provenen de la ullada
ni de la reflexió
sobre els fets de la natura.
Això no causava esglai
en cap dels nostres ancestres.
Tot prové de disposar
d'una màquina enorme,
excessiva pels treballs
que havien de resoldre.
De fet, les divinitats
han de ser interpretades
com a al.lusió al cervell.
Els déus no eren a fora,
no venien dels estels:
el dimoni era dintre.
 

Els paràmetres poden ser
de catorze mil maneres,
és a dir, que cadascú
es fa el seu, que l'engarjola.
El racionalitzar
no és l'únic, ni de prop fer-hi.
 

Els poemes d'un poema,
com la vida, n'hi ha uns
que molesten més que els altres.
No vol dir, en absolut,
que continguin més gran vàlua.
Criden, sí, però no cal
escoltar-los més del compte.
 

Els polítics catalans
donen la impressió
que no són d'aquesta Terra,
tot i estar molt enfeinats.
Per aquesta meravella,
de vegades, sent enclí
a mirar-los, escoltar-los.
però no ho puc fer, no puc:
fent aquesta valentia:
ni el món, ni jo, ni ells
no em traiem cap benefici:
just desesperació
i l'augment de la misèria.
 

Els polítics malden per
ordenar la gent inerme.
I és un treball honest,
però ¿no fóra més vàlid
que es llancessin al combat
de lluitar contra la cosa
que fa ser els humans ximplets?
Sembla tasca molt més pràctica.
 

Els que em tenen presoner
no només parlen per ràdio,
parlen dintre i fora, arreu.
Els barrots no són frontera.
Què puc fer? No res: demà...
I escoltar la CNN.
 

Els retaules a l'església
són com ara els faîts divers
dels programes de la tele.
La mateixa intenció: 
tot és sexe i violència. 
 

Els status quo gaudeixen
de completa llibertat
enfront dels canvis polítics
i de tot canviament.
No s'oposen, funcionen
pel seu compte, sense cap
element que els defineixi
com els gens i nogensmenys
força que es reprodueixen!
El miracle consisteix
a no haver-hi un erudit
capaç de determinar-los.
Per comprendre Catalunya,
cal fer la distinció
entre tres geografies:
una és la humanal,
també dita psicològica;
l'altra, física, descriu
l'aparença de la còrpora
dels diversos habitants.
Finalment, la metafísica.
Mentre no ens puguem mirar
el cervell, caldrà recórrer,
treballar amb aquests mitjans
i deixar d'una vegada
la territorialitat
i allò que hom diu la Història,
que només han de servir
de serventes molt suspectes.
Per usar aquests instruments
només cal escoltar el poble,
que reté els trets distintius,
tot i que no sap usar-los.
Els poetes, al revés,
disposant de saviesa,
ho expliquen molt millor,
malgrat que això no serveixi.
 

Els treballs dels catalans
no contenen meravelles.
El que és meravellós
és l'instint d'aquesta tribu,
que de forma persistent
malda per suïcidar-se.
 

El teatre és repugnant:
Primer: és un lloc gregari,
quan això no cal, avui.
Vanitós, és l'altre greuge.
Malaurats els pobles que
juguen molt a fer-se creure
que té alguna utilitat,
car s'ensorren ells mateixos.
Kubrick vol dir això mateix,
en el film ?ai las- ben últim.
El teatre és repulsiu,
el que hom diu teatre, ara.
Molt ridícul, vanitós,
és del tot intolerable.
Facècies que no fan 
riure un negre. Les madones
expandides fan com si.
És millor d'anar a missa.
 

El Teatre Nacional
de la plaça de les Glòries
és el desencert més gran
dut a terme a Barcelona
en aquests darrers vint anys.
Just podem aprofitar-lo
-però això és voler molt-
per tal d'indicar el malastre.
 

El teatre no m'agrada:
si és lleig perquè ho és;
si no ho és, perquè és teatre.
 

El Tercer Món és dolent,
car serveix perquè a la tele
no facin el menor esforç
mentre duri. Un reportatge
sobre negres o esquimals,
sobre gossos o libèl.lules
ja fa el fet. No cal fer res
més. És inimaginable.
 

Em degollo a l'escenari,
però el públic no m'entén...
Ho sabia...! Preveient-ho,
-per poder-ho repetir-
m'he fet fer el raor de goma.
 

-Em fa por tornar a veure't...
-Però si mai no m'has vist...
-No pot ser... Jo que em pensava...
-Ets un obsolet, del tot.
No pots témer de no veure
el que mai no ha existit.
Barrufells com tu no en queden.
-Continuo tenint por...
-Tu ets un poruc d'ofici
 

-Em va convidar a sopar.
-Tot concorda: ella volia...
-Què volia? -No ho sé pas.
-Tu no saps com van les coses.
 

-Ens és lícit de pensar?
-A nosaltres, no, per ara.
 

Ens trobem com l'any quaranta,
amb els alemanys manant
cada cop amb més empenta.
 

En tens ganes o no en tens...
-No ho sé... -Tocacampanes!
Això es sap. Aquí el que passa
és que ets un carallot
dels més grossos... Au, fes via...
 

Era locutor de ràdio.
He passat per mèrits propis
a la televisió,
on em basta una ganyota
per fer caure qualsevol:
fins al rei, li faig paüra.
Ara: tot ho faig per bé.
Els pagesos em veneren.
Les mestresses més rebels
ja no pensen pel seu compte:
s'han retut al meu dictat.
Avui dic, com per provar-m'ho,
que tothom es farà ric
i demà dic el contrari.
Sempre em donen la raó.
Ni els déus tenen més força.
 

És al vol que és com es cacen
les ocelles, les millors,
les molsudes, virolades.
 

ÉS colló, en sentit estricte.
I vol ser-ho. En té tot dret.
Vol morir com varen fer-lo.
 

És damnatge que els poetes
tinguin tants versos dolents
barrinant sense vergonya
de l'amor o l'amistat
-sentiments massa ordinaris,
que figura que són alts-,
i no com és de bo l’ànima.
Feliçment, són molts el que
en són lluny, de sucumbir-hi.
 

És desvari de pensar
en cap resolució.
Per què adobes la teulada,
si fan figa els fonaments?
És millor mudar de casa.
 

És l'arrel de tots els mals,
la sociabilitat.
Els cretins i les cretines
en lloc de frenar l’impuls,
el fomenten amb corrandes.
És absurd de bufar al foc,
quan haurien d'apagar-lo.
Hi ha tanta passió
per la gresca, i de tocar-se,
que el mal no es curarà així.
El remei: el tecnocosmos
que serà la llibertat,
definida, delejada,
no viscuda per ningú
en cap lloc o circumstància.
 

És la sociologia
la ciència social,
la pitjor de totes elles. 
 

És millor anar en dejú:
la fartesa és cosa asfíctica.
 

-És millor dir que callar...?
-Sempre, sigui quina sigui
la situació. Sí.
-I si són animalades?
-Deixa-ho córrer. Hom veurà.
Ja ho diran les locutores.
 
 

És millor: tenir la idea
o posar-se a treballar?
Embriaga de tenir-la,
i també de construir,
recordant-la. De vegades,
és possible de gaudir
amb el càlcul, ell tot sol,
o cavar sense un projecte...
Ara bé: cal confessar:
la dolçor sol produir-se
quan no fem distinció
entre l'una cosa i l'altra.
 

¿És possible imaginar
un estat o dictadura
mundial, dels coneguts 
-que són molt mediterranis:
són els únics existents-?
No. Això no serà possible,
car la gregarietat
ha fet muda molt pregona.
El model americà
no serà el que ens espera,
car s'està modificant
ell mateix, sense adonar-se'n.
 

Es rebolca, assaciat,
i adquireix diners i fama.
 

És sublim, car combat i
no vol res. És repropi.
Les comares pensen que
és això. És el més lògic.
 

Està arran de aranejar
els vuitanta i carda encara.
Fa vergonya entre els veïns,
que voldrien estovar-lo.
 

Estalvio i em faig ric:
no llegeixo cap gazeta.
 

És tan gran l'enormitat
de ser homes que és bàmbol
de parlar-ne com si fos
un fet botànic curiós.
Hi ha tres solucions:
ser esclaus de déus cretins,
fer-ne gran filosofia
o passar a l'acció:
que almenys puguem conèixer
com és de debò el cap, 
no parar fins arribar-hi.
 

És una societat
que és corrupta, de natura,
és a dir, patriarcal.
Fa pudor, però perdura.
 

-És un orfe, de la guerra,
que no sap qui el va criar.
-Pobre nen... -I què dius, ara?
Això és avantatjós,
fa mil anys i ho serà sempre.
 

És un porc desgraciat:
just sap fer paradiàstoles.
 

-És un pou de sapiència.
-Ja se la pot ficar al cul,
que el té gros, com una vaca. 
 

Existeixen tres maneres
de sentir la coherència:
les madones al mercat;
la que hi ha en els projectes,
personals o col.lectius;
la que un té amb la seva ànima:
costa més, car no sabem
què farà d'aquí a mitja hora.
Ara: és més embriagant
que no pas les altres dues.
 

Expressar els sentiments
des de sempre ha fet angúnia.
Perquè en fa, hi fan plorar,
a la tele, les madones.
 

Fer novel.les, els qui en fan,
o bé són molt pobres d'ànima
o els agrada viure esclaus
de llurs míseres lligades.
 

Fortitud és el que ens manca,
des de temps i molt de temps.
Murriesa i continença,
en tenim per a llogar,
però això no s'escandalla.
 

Fou batut fins a la mort,
amb les mans engrillonades.
 

Gata maula, ploranera,
ho sé tot, m'ho han dit tot.
No t'acostis més al porxo.
Et conec. Amollaré
aquests gossos, gran reputa!
 

Guanyar espais de llibertat.
Sí, però ¿no fóra possible
fer barratges i no haver
de tornar cada vegada?
 

Ha arrencat arbres i arbusts.
Ara hi té un glever ben aspre.
 

Ha durat i durarà,
aquest vent que eixuga, eixorca.
 

Han transmès en diferit
-perquè el poble no s'esveri-
l'obra dita La unió
fa la força, on s'explica
l'episodi d'un poblat...
En principi, és molt correcte,
però falla, en algun punt...
Jo diria que és a causa
que la causa -l'enemic-
hi és molt mal definida.
Aleshores, la unió
és un vici intolerable. 
 

Has cavat tota la clota
i no has trobat enlloc
allò que buscaves. Para
i pregunta’t si existeix
o si és a l’altra banda.
Considera-ho. Poden ser
conseqüents ambdues coses.
 

Ha tornat dels santuaris,
decebut amargament
del comport de les fraresses,
no de la corrupció,
ans de llur perseverança.
 

He fet créixer el cep amb giny.
Ja puc dir: tinc una parra.
Els raïms són per sentir
el brunzeig de les abelles.
 

Hem entrat tots dins un somni.
I nosaltres, catalans,
dins la recta que ens emporta,
que serà la terminal.
Era això el que delejàvem.
 

He estat a sanaa, al yemen,
que és anar molt lluny avui.
He trempat amb una mora.
Ha estat un viatge curt,
però ple d’experiències.
 

Hem passat per quatre etapes:
De primer, ho sabíem tot.
De segon: érem més savis.
Aviat, vàrem dubtar.
Ara torna la fermesa.
 

Hem passat el segle vint.
Una vasta decadència
objectiva va seguir
a una vera Renaixença.
Tot són tombes flamejants.
És difícil de preveure
com serem d'aquí a cent anys,
què farem dintre del Canvi.
¿Fins a on s'ha descompost
el reglatge a terra nostra,
des de fa només vint anys?
 

Hem passat per quatre etapes.
de primer, ho sabíem tot.
De segon, érem més savis.
Aviat vàrem dubtar.
Ara torna la fermesa.
 

-He pecat, Déu, contra Vós.
-I com has tingut coratge?
-Mira, ves… Fent un esforç,
que no costa tant com diuen. 
[…]
 

He trobat el paradís:
com els gossos, jec en terra.
 

Hi ha dues classes d'homes:
uns que es creuen de poder
explicar la seva vida
a través dels incidents
descriptibles, per exemple:
vaig conèixer en Bernat,
vaig suspendre aquell examen,
vaig mudar-me a Sabadell,
vaig parlar amb en Tarradelles,
la xicota em va deixar…
Em resulta una madeixa
que els fa ser uns morts vivents.
No cal dir que no somnien.
I pitjor: malden perquè
els fets siguin solidaris
i menteixen amb l'atzar.
I tot per xerrar amb els altres.
N’hi ha d’altres, més valents,
que aïllen les conteses
i no volen contar res.
Així tenen una idea
més exacta de llur vida.
Jo sóc un d'aquests que dic,
sense cap biografia.
 

Hi ha tres classes d’amor:
un, l'eròtic, que pren, rampinya;
el segon, el “filial”, 
el dels pares, el que dóna;
 i tercer: l'amor de tot,
de les flors…, és a dir, l'àgape.
No ho sabia. Ara ho sé
i escriuré una novel.la.
Serà un vell de seixanta anys 
que viurà totes tres fases…
 

Hi ha tres fets repugnants:
l'art, que és una canallada
-sobretot el del carrer-,
sigui kitsch o ple d'astúcia;
que no venguin cianur
lliurement a les farmàcies
i no sebre distingit
entre "Amèrica" i Amèrica. 
 

Hom no és estult per manca
de recursos, de mitjans:
és que és més satisfactori.
 

Hom podria dir que no 
ha passat res, que la Terra
és igual, que tot i tot
és talment homologable,
que només cal canviar
el vestit de cada intèrpret
de les obres dels autors
i serveixen de primera
per parlar del món d'avui.
Un gitano és un gitano,
un jueu és un jueu
i l'amor és el de sempre.
És un malentès molt greu
que just portarà malures.
 

I per què faig d’eremita
i no em deixo veure al bar?
No sabria dir per què.
Només sé que els beneficis
són tan gràvids, garantits,
que no tinc temps per pensar-hi.
 

I per què faig d’eremita
i no em deixo veure al bar?
No sabria dir per què.
Només sé que els beneficis
són tan gràvids, garantits,
que no tinc temps per pensar-hi.
 

-Ja fa fosca. Au, anem.
-No podem anar a cap banda.
 

Ja no es renta. Té les cebes
dins el cossi i no vol
que la dona bugadegi,
ni que sigui a camp obert.
I en canvi xipolleja
com un porc al bassiol
del rasclum de l'emprivada.
 

Ja que estic sotmès a regles
-els ronyons i el pensament-,
l'objectiu del finalisme,
cal buscar-lo, sense por.
El de la intel.ligència
és l'autodestrucció,
si més no, fins avui dia.
Totes les religions
contenien el missatge
d'anar al cel i esdevenir
divinals, tal com els àngels.
Déu hi és sobrer del tot:
n'hi ha moltes que no en tenen.
L'objectiu: fugir del cos,
que ens fa ser esclaus tanoques. 
 

Ja no vaig als cementiris
Un diari em fa el mateix:
tot és ple de morts que parlen.
 

Ja són morts avui els llibres?
Totalment. També els films, que
de fet foren la mateixa
cosa. Què hem de fer? No fer
res. Tampoc no mirar la tele.
Què hem de fer, doncs? Descansar,
i cansar-nos, proposar-nos
de saber com pot ser l'ànima…
 

Ja tinc el que freturava:
ja he après a no tractar
amb bojors covardioses.
 

Jo faig versos més adustos
que els avets entotsolats
dins la neu de Pomerània.
 

Jo ja tinc el gra al graner.
Ja pot ploure, pot desfer-se
la tronada.
Un airet tot obtundent
ja llenega per la molsa. 
 

Jo, més que una processó
amb les Verges de la tribu,
òbviament m'abelleix
d'observar la polseguera
que alça al lluny dins un solar
sense esglais un caterpillar
 

Jo no he trobat ningú
que em mostrés com un respecte.
Si no hagués estat així,
què collons respectarien?
El que volen respectar.
I a mi no m'abelliria.
Per tant tot ha anat com cal:
no he hagut de suportar-los.
 

Jo puc dir animalades,
les que vulgui, no mirar
prim. Mai no seran tan porques
com les que he sentit dir
a doll fet i beneïdes.
 

Jo seré el darrer poeta
que ho faci en català.
La cornella m'ho explica.
 

Jo sóc jo i el meu context
és la més gran beneitura
barrinada pels bimans,
tant a Dormund com a Java.
Jo just sóc el meu cervell.
No hi ha cap circumstància:
de primer, hi ha aquest fet,
que és com és, com per ventura,
sense res que l'ajudés:
tot es produí de sobte.
És la forma cerebral,
la que impera i determina.
Que venguem en un mercat
o que el papa de Polònia
digui grans procacitats 
no afecta la nostra ànima.
Pitjor són encara i molt
les jugueres psicològiques,
sobretot dels parisencs.
Que una tribu d'Indonèsia
balli o begui a galet
no hauria d'immutar-nos.
El més raonable és 
ruminar que no és l'àmbit,
o bé els fets materials
el que explica la conducta
ans el fet que en un moment
el cervell donà la passa,
ell mateix. L'exterior,
qualsevol ?el gel, la pluja-
compta poc, potser ni res.
És aquest salt el que obliga
a trobar amortidors.
Ni el llenguatge ni les dones
no fan res. I tots busquem
un exterior plausible.
En aquest sentit, tant m'és
de parlar de grans miracles
com de masses i de Marx.
La malura és dins de l'ànima:
de les noies i dels vells,
dels infants i dels nadons,
i dels altres que han de nèixer.
El meu cas és exemplar:
malgrat tots els mísers canvis
a què m'he trobat sotmès, 
reconec que la meva ànima
no ha canviat un pèl:
podria ser l'arquitecte
primer de Tutankamon
i el meu jo seria idèntic.
Bé caldria revisar
el fardatge que ens ofega.
Abelleix de poder dir
que en condicions idònies
les tortugues i els coiots
I també els orangutans,
es sotmeten a les regles
de Charles Darwin. Ruminar
que els humans són com l'epíleg,
el final, d'aquest procés
és voler córrer molt massa.
No som pas el resultat
d'un progrés afable, simple.
Pensar així és corcuitós,
apressat i no gens congru,
hom diria parisenc.
El cervell és el producte
d'una gran commoció
ignorada, indemostrable, 
com, fa poc, la que extirpà
aquells rèptils del cretaci.
El concepte no existeix,
si més no, entre els scholars.
Del cervell, no en sabem res.
Allò que en sabem és una
part ben fútil: el comport
en estat de consciència
o forçat pels marginals,
just la part més matussera,
la que excita els grans pillets,
el que hom diu psiquiatres.
Fins i tot en aquest camp
-a part dels sants, dels bojos.
n’hi ha mil, mal coneguts:
per exemple, el metafísic,
que pot prendre mil models.
El comport suprem: els somnis
tampoc no ens fa astorar:
preferim anar a la Lluna.
Mentre no es miri així
no entendrem el mecanisme.
Mentre no es pugui desfer
-avui és del tot possible-
peça a peça i registrar
el que fa, tot són rucades,
confegides pels tomanys.
És mania teològica
proclamar que tot fa u,
que nosaltres amb la resta
de les coses som un bloc,
gloriós, immillorable
que ens trobam al capdamunt,
embriacs de tanta ufana.
El cert és tot l'oposat.
Tot és fet de grans catàstrofes:
la més gran: el cervell sol,
que es feu gros, enorme,
i restà immobilitzat,
no sabem per quina causa.
D'aquí, la complexitat.
Cal dir que la intel.ligència
és només un dels treballs,
al costat d'altres productes,
com els somnis ?és un cas-,
ignorats, com altres feines,
que el cervell perfà amb rigor.
Partint de la teoria
que el cervell és el mateix,
des de fa cent mil mil.lenis,
i que funciona igual,
cal donar-li confiança.
Ell faria d'allò més.
Som nosaltres, els culpables.
El gust de parasitar
i emprenyar-nos uns als altres
és allò que ens ha defès
de tenir més coherència. 
[…]
El que cal és aturar-se,
però no ho farem mai.
Serà la tecnologia
que ens farà rectificar.
Per tant, no li posem traves,
embrutits en el pecat,
i deixem que s’expandeixi. 
Els humans, la gent corrent,
allò que tenim idèntic
ho tenim tan amagat
que no compta per tractar-nos:
és allò que ens observem,
com els ulls o la titola,
fins i tot, els pensaments, 
que també són ben visibles,
el que rutlla i regeix
de manera inútil, vana.
Tot serà un malentès,
mentre no entrem dins l’ànima
és a dir: dins el cervell,
oblidant jocs psicològics.
[...]
El reeiximent seria 
descobrir i dominar
el secret de l'estultícia.
La solució no és
augmentar, fer més escoles.
El camí és explorar
el cervell de tal manera
que les suposicions
ja no siguin més possibles,
tot creant un aparell
que permeti filmar els somnis,
per exemple, i a l'abast
de la gent, car la casset,
carregada cada nit,
prou que substituiria
instructors agosarats
ia ltres savis furiosos
com en Freud o Wittgenstein. 
Les mestresses, lentament,
no dirien beneitures.
Això fóra el primer pas,
car després tothom podria
retocar al monitor
les neurones, la memòria...
Just caldria connectar
el cervell amb un computer.
 

Jo sóc un dels animals,
no classificats encara,
en perill d'extinció.
Fóra llàstima de perdre'm. 
 

Jo suprimiria el sexe,
just perquè és fet servir
per usar-lo contra els altres
i dir bestieses grans.
És objecte innecessari.
 

Jo te contaré una història
que et farà glaçar els collons,
si en tens, tros de bandarra.
 

Jo tinc la sensació
d’habitar aquella garjola,
la mateixa, del passat.
Menys visibles, els esbirros,
ho són més els locutors,
que han crescut en cretinesa.
És difícil no passar
un sol dia sense rebre
xiribecs en llocs que abans
eren uns ferms santuaris.
 

Jo tinc molt de fil a tòrcer,
abans de poder arribar.
Tanmateix, sé que puc fer-ho.
 

Jo treballo tot el dia:
ara canto, ara bec
o somnio discrets somnis,
els tendrums ben estovats...
Què m'importa que els pagesos
no comprenguin uns treballs
tan amens i necessaris
i m'acusin de gandul!
I no saben el que diuen,
puix que es cansen amb els llurs...
Bé que ho diuen i s'exclamen:
invectiven la llur sort,
com a serfs sense remença.
 

Jo voldria fer-li mal,
o, millor, assassinar-la.
Què hi hagi altre remei,
és mentida ben podrida.
 

Just tinc dues certituds:
m’orienten en el dubte:
una és: sóc immortal;
l’altra: els altres no existeixen.
Em consola de saber
que els cretins no ho poden creure.
 
 

continuació d'Els estats de connivència
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA