La brutor en què ens trobem, 
que ens amara de continu,
¿és possible fer si com
no existís o fos altra
cosa diferent, no res
de com diuen les gazetes? 
Malgrat sigui sorprenent,
és possible, de vegades.
cada dia, és dir molt...
És així com són les coses.
 

La brutor que s'adhereix
caminant, durant el dia
es desfà durant la nit
trenant somnis i trenant-los.
 

La cançó era idiota
i el cantant era molt lleig.
L’alcaldessa s’ho mirava.
 

La comunicació
sempre és volenterosa,
o, diguem, contractual.
La comunicació
entre dos homes o dones
és un número de circ,
és un acte d'equilibri.
Ambdós tenen la fe cega
de pensar que cadascú
veu idèntic el que passa.
La comunicació
avui no sols és inútil,
ans perversa i causant
de desordres patològics.
La globalització
ha permès substituir-la.
Aquell xiuxiueig d'antany,
llavors era necessari,
com ho eren els cavalls
que servien l'estafeta.
Avui és exterior
i les noies són més lliures.
Ha estat un descans guanyat,
observable en els congèneres.
 

La deforestació
avui dia causa estralls.
Per exemple, els animals
ja no troben aixopluc
-com els tigres que hi ha a l'Índia-.
Jo faria no sé què
per salvar aquestes espècies. 
 

La defunció és greu,
però un acte tolerable,
fins i tot, convenient.
És pitjor tenir mamelles
i pensar. El desgavell
que això crea, ultrapassa
la imaginació,
malgrat que ningú no ho digui.
 

La deixebla enraonada
considera inescaient
que a l'església hom parli d'ella.
Ha jurat que matarà
el mossèn que de la trona
deixa anar detraccions.
 

La densitat de discursos
produïts arran de tot
prou indiquen que el llenguatge
ja no té cap funció.
 

La familiaritat
és perversa perquè crea
una forma de plaer.
La misèria no ho seria
si no produís també,
tant aquí com a Cambodja,
una forta addicció.
Cal sortir d’ambdues coses.
La familiaritat
és causant de mants desastres,
personals i generals.
Els més greus són els polítics.
Procurar que un capitost
sigui com de la família
és total perdició.
Un tirà és preferible
per un poble que no pas
un cabdill que orina a l’hora.
 

La felicitat bé rau
a escriure aquests poemes,
a les dotze de la nit,
que és quan veig els japonesos.
 

La gent fa la diferència:
l'objectiu i el destí:
volenter - inexorable.
No fem la distinció,
car són intercanviables.
Tothom té un objectiu
immanent, que l'arrossega,
hegemònic, dominant,
per raons clares o no,
raonables o bé folles.
Objectiu i paradís
són sinònims d'una peça. 
El que ens duu a la santedat:
acomplir amb el projecte,
la qual cosa fa pensar
que aquells qui l'aconseguiren
ja de joves, han estat
sants feliços i anònims,
i no diuen "Sóc feliç"
perquè en són sense adonar-se'n.
Malgrat que la plenitud
sembli ser més duradora 
que no la felicitat,
cal pensar que les petites
felicitats són també
plenituds més petitones.
Santedat i paradís...
Cal dir: la topografia
d'aquests llocs és ben igual
a la de la plenitud.
El meu era ser ermità.
Hi he reeixit just ara.
He tardat uns seixanta anys.
L'explic més satisfactori:
el defalt d'habilior,
el destret de la urgència 
i ser massa confiat.
Tots tres fets, obrant alhora,
han fet que trobés uns llocs
no idonis, invisibles.
Ara sóc al paradís,
i a més tinc la saviesa
per poder de defensar-lo. 
De fet, és ben bé el mateix
que tenia a la infantesa.
Al primer era feliç
car la terra era santa:
ara jo hi he esdevingut.
El plaer i la faustesa
i també la plenitud
no s'exclouen gens ni mica
i inexorablement
es generen uns als altres
i s'alternen en el lloc.
La faustesa és geogràfica.
Aquest paradís d'avui
consisteix en una casa,
construïda al vint-i-nou.
Tot plegat: setanta metres,
dividia en deu espais,
cadascun tancat amb porta,
d'una fusta de dos deu
i zero setanta, ample.
L'inquilí anterior,
que s'hi va passar la vida,
les va obrir i tancar durant
quaranta anys, sense adonar-se'n.
Jo n'he tretes només tres,
per considerar el fenomen.
I agrair als americans
el permís per poder treure-les
i justificar el rebuig
d'aquells qui n'hi afegeixen,
com són ara els parisencs.
Al primer, res no hi era
sollat o contaminat:
ni corrent ni automòbils.
Tot sincrònic amb el sol
o el belar de les ovelles.
Tot hi era tan dolç, tou,
que no vaig enderiar-me
per saber-ne el reglament
o el fi d'aquelles coses.
L'únic artifició:
el carbur amb què enceníem
els llums, per anar a collir
caragols, les nits plujoses.
I només un cabasset,
car aquestes criatures
eren par de l'aliment
o dieta equilibrada.
No cal dir que aquestes nits
eren embriagadores.
Entre els animals nocturns,
no cal dir que eren les òlibes.
Llurs xisclets intemporals
et glaçaven la sang, l'ànima.
La tornada pels camins
era llarga, pesant, trista.
Per a mi el meu paradís
era el que tocava ésser:
la civilització.
Cada pam o tros de terra,
un declivi en el terreny,
cada pedra havia estat
repensada mil vegades
pels ancestres més remots.
Cada garrofer creixia
i aombrava en un lloc
on s'havia previst que
hom freturaria ajeure's
una estona sota els brancs.
Les figueres s'escampaven
segons quan fruitaven i
segons la mena de fruites,
per tal que hom es pogués
afartar sense por al tedi.
Fins entrada la tardor,
era festa cada dia.
El treball no era això,
la suor tampoc no n'era.
Res no hi era forçat
ni sotmès a càlculs tèrbols.
No sabíem res del temps:
no teníem cap rellotge.
No estàvem obsedits
com hi estaren els egipcis,
pendents sempre d'aquell riu,
de natura turmentada.
Allí no calia ser
tolerant, car tot hi era
tolerable i abundant,
sempre dins d'una mesura
perquè mai no esdevingués
tediós per cap concepte.
Un exemple: l'aigua no
hi era demesiada,
com potser en forma de riu
ni tampoc om de fontana.
Hi havia una deu
soterrada. La traïa
la ufana d'un hortet,
amb aquelles tomaqueres
que esclataven amb joiells,
on els raigs s'hi reflectien
de costat, a sol ixent;
o amb aquelles patateres,
que amagaven llur secrets.
Jo, verdures com aquelles,
no les he trobat mai més.
I menys a la Boqueria.
I no era aigua, la mar?
És difícil d'explicar:
no era aigua: era un lloc,
quedava a uns deu quilòmetres.
Hi anàvem un cop l'any,
com qui va a un santuari.
La peregrinació
era el fet de més alçada,
l'absolut meravellós:
El viatge era de nit
i calia preparar-se
de queviures i menjar
per la bèstia que ens hi duia.
Aquest lloc tenia molts
atractius, a part de l'aigua:
hom podia veure els rics
concentrats. Eren uns éssers
tan distints i tan distants
que no feien ni enveja
ni animadversió,
només estupor, sorpresa.
Tot continuava igual,
car no els veia responsables
d'allò que era l'infern,
és a dir: fora de casa.
Era la informació.
I talment les lleis fonètiques,
que regulen els parlars,
les lleis de la saviesa
senyoregen el comport
de les tribus o comunes.
Qui sap més és més senyor.
Així, doncs, aquell sistema
era més complex del que 
hom podia imaginar-se:
una noia, un mossèn,
un cadàver o la Mare
de Déu, un jueu, un ric
figurava que no eren
allò que, maldestrament,
jo copsava a simple vista.
Aquest gran descobriment
fou com una embriaguesa,
que durà molt poc de temps,
car vaig perdre la innocència
i tota afectivitat
mantinguda amb aquests éssers.
Un exemple feridor:
Al camí de casa a escola,
molt estret i flanquejat
per parets d'un o dos metres,
els pagesos, afanyats,
m'aturaven i volien
saber més intimitats
de la marxa dels negocis.
Jo saltava la paret,
agotnat, fins que passaven,
però d'altres, més astuts,
s'amagaven ells mateixos
i saltaven d'improvís. 
L'escomesa era manyaga.
Jo tenia prohibit
de dir res: no contestava.
Em deixaven que marxés, 
decebuts, i m'insultaven.
El camí era l'emboc
de l'infern, que era l'escola.
Això hauria estat no res,
si no hi hagués hagut la guerra,
que va fer un gran blackout.
No havien caigut bombes,
hom no havia disparat,
cap dany en els edificis.
Tanmateix, una foscor,
que ningú mai no citava,
s'escampava, arreu, pertot.
Els pagesos que em miraven
coneixien el passat.
Les resultes: el silenci.
Tot i així, vaig deduir
elements de la catàstrofe,
malgrat que molt aïllats.
La tieta ploricava
per un fill mort en el front.
Però a on i en quina guerra?
Hi havia un regiment,
que els diumenges, a la missa,
abaixaven els fusells.
Cap al.lusió a cap guerra.
Era un fet irrellevant
com la plaça amb les verdures.
Tot: calmós, bonhomiós,
tret l'extrema violència
del comport relacional
molt semblant a la d'un poble
de Polònia als anys vint.
Que a l'escola hi hagués un mestre
que parlés llenguatge estrany
no em feria gens ni mica.
El que sí em feia terror
eren els primers vinyòvols
forasters, car, d'amagat,
hom parlava ja dels maquis.
Jo els vaig identificar
amb els nous serfs de la gleva. 
 

La Història s'ha acabat, 
per raons altament òbvies.
La Història freturà
que els humans protagonistes
convivissin molt a prop,
més ben dir, un damunt l'altre;
no com ara, on cadascú
viu a milles de distància.
La comunicació
no és ni de molt sagrada, 
com ho era en el meu temps.
No ha estat cap malifeta,
ans tothom va més lleuger.
Si encara es compra llibres,
no hi busca cap saber,
car de fet sap prou i massa.
La Història s'ha acabat.
Ara en comencem una altra.
 

La Història s'ha fet plana.
La globalització.
Internet té la seqüela
de fer més toixa la gent,
però, en canvi, és promesa
d'augmentar l'avorriment,
que serà intolerable,
i hom voldrà mirar el cervell
per sortir de la misèria.
 

La immortalitat no
era un fet innocent, noble.
A través d'aquest regal,
pertanyia a la comuna.
L'espiritualitat,
per tant, és la gran batalla
per a l'alliberament
d'aquest odiós servatge.
 

La infantesa dura massa,
i és temps suficient
per fer prendre males jeies
a les mares, car després
llur mirada de les coses 
és errònia per complet.
Un infant ja és un home.
La feblesa és el que fa 
que perfaci beneitures.
D'aquí ve l'arrel del mal,
el que causa tants malastres.
Un humà, nascut adult,
bé podria prescindir-ne,
de les mares. Jo ho he fet
i no puc comptar les gangues.
 

L’aire tebi del capvespre
em dissipa el pensament
de matar-li les gallines,
al bosquer, que s’encongeix
en veient la lleugeria
amb què gambo pel llenyer.
Ho faré un altre dia.
 

L'afer de la poesia
no és dir què passa al bar
o el que passa a l'oficina
de l'alcalde corromput;
ni tampoc l'astronomia
o les noies o els vellards.
L'afer de la poesia
és contar el reglament
que regeix aquestes formes.
 

La florista no és maca.
Si hi vaig, és perquè no
en tinc d'altra. És damnatge.
 

L'alegria de fer el mal
és tan pròpia de l'ésser,
que els humans han produït
el bé i altres succedanis
per poder de practicar
el mal més a consciència.
 

La matèria es descompon
en tres classes de matèries:
la natura, en general,
-des d'un àtom a una aranya-;
els productes del cervell 
en estat de consciència
i els somnis. No cal dir
que és la part de la matèria
de més vàlua, molt més
que no pas les altres dues. 
[...]
Les maneres d'expressar-se
del cervell són diferents.
Una d'elles són els somnis,
que és de molt la més brillant,
rica i consoladora.
Després ve la de carrer,
que és estulta sistemàtica,
idèntica a tot el món
-la dels pobres i dels rics
la dels mascles i les dones-,
la que entenen els mossens
i també els psiquiatres.
Té la gràcia d'encabir
tot el que pot encabir-se.
El cervell juga amb imatges:
d'aquí la diversitat.
Altra forma de discurs
és el que hom diu científic,
mentre just digui el que cal.
Les novel.les no són lícites, 
ni els contes. Els guions
són permesos si sostenen
les imatges en els films
que no siguin tediosos.
Els relats són del passat,
quan un carro era un carro
i una flor era una flor.
I podrien tornar a ser-ho,
si poguéssim netejar
el cervell i ajustar-lo.
Si no passa això que dic,
són brutor reaccionària. 
L'objectiu de suprimir
almanacs i calendaris
no és tan desassenyat.
Quan cada home sigui un home,
podrà viure i no saber
en quin dia cau un dia
i podrà passar Nadal
sense que res no el pertorbi.
Calcular el temps que hom perd
amb aquestes bajanades
fóra tasca més urgent
que fer viure un que té càncer,
que també és molt tomany.
Això no serà possible
mentrestant que no puguem,
cadascú a la seva cambra,
de jugar amb el cervell,
que serà un major esbarjo.
L'objectivització
és la font de la misèria,
però la necessitem,
el cervell en té fretura.
Fins avui ha estat així.
La pitjor és la de l'altri.
Hi ha moltes variants:
un nadó per una dona
o trobar-nos sexuats
són les mostres més preclares.
L'explotació, l'abús,
no podran ser evitables,
si, primer, no resolem
el problema de fer lliure 
el cervell. És ben en va
de distreure'l amb objectes
com la música o un guió
de cinema. Els anys trenta
són com són perquè va ser
el final d'aquesta etapa
de la gregarietat:
l'absolut abús de l'altri.
[...]
Cal dir que la gent corrent,
la que dorm i no somnia,
no viu contradiccions:
les arregla així que surten.
[...]
Què és l'ànima, no la ment?
És la part adamantina
i petita del cervell.
Del tot immodificable.
Mai no fa cap pacció
amb les dites de les mares.
Té una vida independent
de la resta de les peces.
Es revela mitjançant
els records d'unes imatges,
paisatges i olors...,
que no tenen una vàlua 
per poder significar
sentiments, esgarrifances,
menys res de libidinós...
Apareixen pel seu compte
en les situacions
totalment imprevisibles,
quan seiem en el carrer.
I no són comunicables,
car un interlocutor
no podria situar-les
[...]
Composar el nostre cervell
és el que cal per guarir-nos.
Si l'amor, en els humans,
crea interès, desfici,
és precisament perquè
és un fet contra natura:
és fugida per driblar
el cervell impertorbable.
[...] Cal pensar
que els cervells de tots els homes
són idèntics i per tant
bastaria d'activar-los
des de dintre i tothom
fóra un geni. La ciència
convindria que hi pensés
i enlloc de tractar el càncer,
remenés per dintre l'ànima,
bandegés tots els psicòlegs.
 

L’amenaça cristiana
s’ha acabat, car va ser fruit
purament de conjuntures.
Tanmateix, respon a un tic:
fóra estult de menystenir-lo.
 

La més gran experiència
d'un humà o dels humans,
fa mils d'anys i avui encara,
és el desarrelament.
És, sens dubte, la més gràvida.
Emigrants i exiliats
han vist créixer llur estima.
No cal dir que hi ha mil
variants de nomadisme.
 

La natura té un discurs,
però jo en tinc un altre.
Què puc fer? Com? -No hi fa res.
No s'adiuen? Són maneres 
de mirar-s'ho. Això a part,
pots conviure-hi. Fes la prova.
 

La necessitat del ritus
sembla que era un atifell
obligat, indispensable.
L’hem perdut, sortosament.
Resten restes cridaneres,
que no ens han de fer errar.
El món ja ha après a moure’s
sense aquest tapaforats,
sense aquesta immunda pròtesi.
 

La part fosca dels humans.
No hi ha fosca: seria
massa clar que hi hagués
parts. És una sola cosa. 
 

La política lingüística
ha estat un fracàs buscat
car l’efecte ha estat contrari:
els que l’havien après
han tornat a reciclar-se.
Parlar avui en català,
a l’Eixample, és menyspreable,
car els nostres enemics
han vist clar que basta i sobra
parlar alt, alçar la veu,
i hom canvia de llenguatge.
El missatge ha estat ben clar:
podem perdre l’idioma
i de fet no perdrem res:
un record de la família.
L’important: tirar endavant
no fer el ruc amb ximpleries. 
 

La política millor,
al present, consistiria
a dir tota veritat,
insistir-hi, encara que
pot semblar innecessari.
És erroni no parlar
més que d'uns punts, com la sida.
 

L'aprenentatge. Provar
El que hi ha és tirania.
Claudicar al que existeix,
per ruquesa, és gran vergonya.
Només cal accelerar
la crescuda. ¿Qui pot dir-nos
que un clònic fet adult
no aprendria en molts pocs dies
el que un nen aprèn amb anys?
No n'hem fet la menor prova.
Suprimir els anys cretins:
aquesta és la fita clara:
i les dones i els nens,
els mossens i les novel.les,
sobretot els serials.
No sabem com sortiria,
però no pitjor que avui.
Restarien malalties,
però les que hem suprimit
donen dret a comprovar-ho.
No hi haurien delinqüents
i menys criminals de guerra.
No hi hauria el Tercer Món 
i els vells es suïcidarien.
No queixar-se i córrer el risc.
Beneïts, els escocesos!
 

La redifinició
de "tabú" consistiria:
Com més i evident
és un fet o una cosa,
més s'evita de parlar-ne.
Un d'ells: l'educació
En concret: ningú no mota
que un nadó ja ho sap tot
i el que troba són obstacles,
i les mares no en són pas
les causants, car es limiten
a labor d'assistentat.
El mal ve de la comuna.
 

La revolució rau
a poder filmar els somnis.
[...]
L'objectiu és filmar els somnis,
no buscar arrapaments.
Ja no cal la mescalina,
els concerts, les obres d'art.
Acceptar el capitalisme
perquè faci ell mateix
el pas revolucionari.
[...]
 

L'assistència social
sent terror quan li proposen
que els xicots visquin tot sols,
cadascun en un estudi.
Ella vol que visquin junts,
formin bandes, delinqueixin,
perquè tornin socials
i s'uneixin amb xicotes.
 

L'audiovisual, ara
és, segur, molt repugnant.
No hi ha el menor dubte,
si, però se'n pot fugir.
El d'antany potser no n'era
tant, però era pitjor:
t'esclafava fins a límits
que, fins jo, no sóc capaç
d'explicar-los. Em fan riure
aquests savis matussers
que no en diuen sinó gràcies.
Colla de bergants cretins,
molt més repugnants encara!
[...] 
 

L'embalum de les idees
-si és que hom pot dir-ne així-
és allò que dificulta
d'actuar correctament
o d'actuar. Les idees,
hom hauria de poder
revisar-les cada dia.
 

L'error d'un americà
és visible i perdonable.
El que no en té cap ni un:
imitar-lo, repetir-lo.
 

Les consideracions
que cal fer sobre Alemanya:
s'espandeix i crea slums
fora del seu territori.
A Mallorca n'hi ha un,
el més important d'Europa.
 

Les idees en vigor
només tenen el propòsit
d'obligar-nos a cardar
o bé a reproduir-nos.
El remei per domenyar
la gregarietat dèspota
és aprendre a estar tot sols.
És la regla més senzilla.
 

Les maneres d’acostar-se
al que és són tres i prou:
una és usant idees;
una altra és considerar
els productes en directe;
la tercera és el que hom diu
poesia. La primera
ha acabat en un no res,
car permet escriure llibres:
teories i tractats;
la segona és molt bona,
però cal saber mirar;
la tercera és la més pràctica,
la que hi toca més, de molt,
des de tots els punts de vista.
 

L'espiritualitat
consisteix a obrir portes,
no a fer contorsions
en el circ o als monestirs.
 

Li degota tant la pixa
com el nas. I no sap què,
de primer, ha d'eixugar-se.
 

L’important ¿és barallar-se?
No, per Déu. Allò que val
és haver guanyat, a l’hora.
Avui, prou que ens barallem.
La Batalla, la vam perdre.
 

L'important és dir "marrano"
-en tot cas, ésser el primer-.
I la resta és feina feta.
 

L’infinit no m’és cap boga:
jo mateix sóc l’infinit,
en sentit tècnic i d’altres.
 

Llei i ordre és el que impera
al meu cau. Jo no hi faig res,
però cap de les consoles
no es mouria, mai de mai,
menys les copes o bé els gerros,
sense el meu permís exprés.
Ara bé: quan vaig a la plaça,
tots es muden cap al lloc
que fa temps que cobejaven.
De tornada, estan quiets,
però tot com jo volia.
 

Llesca-ho prim i així tothom
podrà heure un tros de menja.
 

L'únic que és racional
és el que tenim al crani.
Allò que és exterior,
allò que en diem la vida
és confusió banal:
les religions, les guerres,
el tropell dels sentiments,
els capteniments, les tribus,
els preceptes i l'amor,
els llenguatges i les ganes,
els estults i els assassins,
els vellards i les madones,
la luxúria, els infantons,
els pintors i els arquitectes
poden ser el que vulguin ser,
però no tenen excusa:
són desesperació
lletja i trista i miserable.
 

L'uniforme inic dels guàrdies
no ens fa por. Mai no ens n'ha fet.
És un tort, perquè caldria.
 

Mai no agrairem prou
de tenir bosses de plàstic.
Això ha fet canviar
el comport moral dels homes,
sense gerres ni bocals.
Ha estat la transparència
-que l'explícit fos banal-
que ha modificat les regles.
 

Mai no has de tolerar
que se’t riguin a la cara.
Si no saps el que has de fer,
sempre pots girar l’esquena.
 

Mal de cap o de collons?
T'ha baixat. Jo ja vaig dir-t'ho.
Has d'aprendre a creure en mi.
Tret d'un lloc, se'n va en un altre.
És que no es pot tenir tot,
cabotenc, i cal que triïs.
Ara encara pots triar.
Aviat no podràs fer-ho.
 

Malgrat que agradi a la gent,
un poeta no convé
que s'expliqui per la plaça
com li vénen o bé com
té un melic tan admirable,
tan rodó, que és impotent
per deixar de no mirar-se'l.
Això passa fa mils d'anys 
i és frèvol repetir-ho.
 

Me la xucla, de costat:
com vols que no vulgui dir-ho.
 

M'enrabia la lletjor,
car el més aconsellable
és fugir-ne, però això
no és gens aconsellable.
Mentre en fuges, creix, t'encalça.
Aturar-te i fer-li front?
Sempre és una animalada.
 

Mentre són joves les dones
es dediquen a agradar.
Quan això no funciona,
només viuen pel poder,
cadascuna en el seu àmbit.
 

M'he arriscat d'anar a combatre,
a primera fila, al front.
No ha estat un cataclisme,
però no hi he après res.
Convé fer-ho, de vegades?
No ho sé pas, car té un cost
i els guanys, costa veure'ls.
Tot i així, ho sento com
unes ganes que m'hi duen.
 

M’he fet fer uns collons postissos.
Me’ls cargolo un dia al mes,
el que surto de cacera.
M’han donat bon resultat.
Fins ahir, ho ignorava.
 

M'he pegat amb un martell.
Ha agradat a l'assistència.
 

Molt sedec de sang per vici
just es pot assaciar
assistint als genocidis.
 

Ningú no gosa de dir
que l'amor és una merda.
Per això, els joves cantants,
per no fer enfadar llurs mares,
continuen invadint
l'espai sacre que és un súper.
 

No crec en la dialèctica.
És la contradicció
allò que és impertorbable
i manté el pòndol del món.
És il.lús parlar de síntesis.
Fóra com de creure en Déu,
és a dir en la Providència.
Un pomer és un resum
de contínua violència.
 

No el puc veure. Així que el veig
jo mateix em torno imbècil.
 

No et confonguis d’adversari:
l’espiritualitat
consisteix a lluitar contra
els preceptes comunals,
no pas contra tu. Les regles
de la tribu són llisquents
i es disfressen amb perfídia.
Pots cardar o no cardar,
segons sigui el teu criteri,
sense gens de por a l’error,
sempre i quan hi vegis l’altri,
que és la gregarietat:
manaments de la comuna,
simplement. Són importants,
mentre puguis defugir-los.
Altrament, són el no-res:
vagues ones de brutícia.
 

No existeix en aquest món
una tribu com la nostra
-o bé jo no en conec-, tan
primitiva i metafísica,
tot ensems, ben integrat.
Desafia els exegetes.
 

No flastomis pel camí.
Tingues paciència, espera.
Podràs fer-ho millor al llit
que ens espera a la cabana.
 

No hi estem acostumats:
tenim molt, massa de tot,
fins i tot Mossos d'Esquadra.
No donem l'abast a tant:
la profusió ens nega.
Això fa que ens decandim,
de valent, d'un dia a l'altre.
 

No hi ha res de més bell
que un llarg son poblat de somnis,
sense aquella pesantor
que ens emporca al llarg del dia.
 

No saber genera angoixa
i conèixer, avorriment.
D'una cosa, hom fuig a l'altra.
 

No sabia que era lliure
fins que no m'he conegut,
a mi. Ves si n'era, fàcil.
Era previ, obvi i ardu.
 

No tenim cap més problema
que la circulació.
Si tinguéssim autopistes,
no ens caldria cap govern
ni cap altra regla interna.
 

No volem ser sobirans.
Ens han proposat de ser-ho,
mil vegades. No ho volem.
Fem de tot per impedir-ho.
El perill que ens extingim
no ens diu res i cal concloure
que ens atrau l'instint de mort,
segons dicta la ciència.
 

Ocupats i no vençuts,
retorquim, a les trobades.
Jo crec que és a l’inrevés.
De vençuts, ho volem ésser,
ocupats o no ocupats:
això és molt secundari.
 

Odiar o menysprear
són les facultats divines
que ens permeten mantenir
un estatus que s'acosta 
molt a la felicitat,
és a dir: la higiene.
 

-Oh, com creixen les maduixes
quan no hi ets...! -Tu vols dir...? Tant...?
-Pots estar-ne ben segura.
 

Oh, Déu, com em fa trempar,
la gran puta, l'hortolana...
Però jo puc acabar
amb aquest talòs desordre.
 

Oh, ma vella, putot vell,
amb la pell tota arrugada,
vols que et vegin a la Cort.
No n'estàs cansada encara?
 

Oh, que ets porca, Caterina!
Hom diu que li fas de tot:
m'han dit que ja l'hi xuclaves.
-I quin gust, oh quin gustet!
-Au, no diguis beneitures.
 

Oi, que és gran Nostre Senyor...?
Ha fet tantes meravelles...
Per exemple: jo mateix.
No puc acabar de creure-m'ho.
 

On em trobo?, diu el llosc.
I espera que l'hi diguin.
 

On rau la perversió?
A acceptar que la manera 
de pensar oficial
és aquella més rendible,
tolerable i moral.
N'hi ha d'altres, de possibles,
molt més ètiques, reals...
 

-On viuries, si poguessis...?
-A l’Eixample, de segur,
car és un puc adonar-me
dels errors, de la dissort,
més pregons d’aquesta espècie.
Si anés a un altre lloc,
no en veuria la misèria,
no hi tindria cap lligam,
i seria intolerable. 
 

Paradisos, n'hi ha mils,
tots reclosos dins de l'ànima.
 

Parasita com un porc.
Criatura contemptible!
 

Parlar de catalanisme
no té cap sentit, ni un. 
No serveix per a comprendre
res de res. Per als infants
és granment incomprensible.
Per als grans, inexistent.
Catalanitat, per contra,
és la clau per explicar
la conducta metafísica
del conjunt dels catalans.
Només amb aquest paràmetre
-o, millor, dimensió-
hom entén tota la història
i el sentit d'ella mateix,
com allò que és tan concret
que exigeix una mirada
de la mena per entendre-ho.
Moltes tribus periran
tot al llarg d'aquest mil.lenni,
però aquest dispositiu
és possible que ens permeti
perllongar una vida incògnita,
molt semblant a la d'avui,
que ningú no vol admetre.
 

Parlar de condició
humanal és ruqueria.
No tenim res en comú
amb els animals que corren
per la selva o pel Sahel,
ja que disposem de l'ànima.
No hi ha fixicitat.
Canviem de mil maneres,
segons els materials,
segons la tecnologia.
L'únic fix és el cervell,
que és en va voler conèixer
de resultes dels treballs
fets al llard dia i un altre.
 

Parlem de l'apocalipsi.
No serà a causa del foc,
ni de l'aigua ni de l'aire.
És l'acceleració
de la tècnica i la ciència
que faran de canviar
tan pregonament les dades,
que o bé sucumbirem
o bé ja serem uns altres.
És el que esperanço avui,
tal com dic en mants passatges.
Considero que és error
prevenir-la sembrant bledes
a l'hortet de la quintana.
Ningú no l'aturarà,
perquè no cal aturar-la,
per la possibilitat
que les eines ens canviïn. 
 

Per què els catalans no som
patriotes? La resposta:
¿És que no en copsem el guany,
ni a la curta ni a la llarga?
A més, ho considerem
de mal gust. ÉS un misteri,
car ens han apallissat.
Per mi, tot és metafísica.
Preferim morir de fam,
abans de dir grosseries,
com els nostres enemics.
No és just el mal exemple
el que ens fa ser més lleugers.
Si no hi fossin, ho seríem.
De fet ens volem morir,
però ens reca confessar-ho.
 

Poesia no és just
observar allò que passa.
També és de proposar
guariments a cada queixa.
 

Posar ordre a l'Univers:
vet aquí la meva fita.
 

Presumim de ser acollents
i ser molt antiracistes.
Ens agrada ser de tot,
catalans, també, amb mesura;
ens agrada ser de tribus,
com més llunyes, més, millor.
És un vici que ens consenten.
 

Quan els sentiments no corren
és que no són sentiments:
són convenis, hipoteques...
Més que res és molta por
tolerada i agraïda,
car, per força, els sentiments
corren massa, no podríem
deturar-los. Impossible!
 

Quan jo veig parlar la gent
-qualsevol sigui la plàtica-,
me n'astoro d'allò més.
Jo quan parlo no m'espero
que el meu interlocutor
em contesti de manera
pertinent, i el fàcil és
de pensar que em manca un bull
o que tinc un cargol fluix.
És la causa que no parli,
tret de com ho fa un sergent,
sense crits i molt afable.
 

Què deu ser la metafísica?
U: és l'evolució,
el seu demble, que pot prendre
moltes de modalitats,
fins i tot contradictòries,
més intenses en un lloc.
Catalunya és un exemple.
 

Què devem als nostres pares?
Essencialment, no res.
Vagues modes de conducta.
 

¿Què és allò que encalla els homes
tan definitivament
que fa ser-los morts en vida?
No pot ser un accident.
Ha de ser una altra cosa.
Potser queden enganxants
en un dèdal de preceptes,
que d'entrada no fan mal,
però acollen l'individu
i ja no se'n sap sortir,
perquè no en té cap gana.
Potser aprenen massa bé
la doctrina que circula.
 

-Què és la natura humana?
-El comport que hom diu real, 
només és un dels possibles.
Avui fa figa pertot,
car és la tecnologia
qui el comanda i avui creix
de manera accelerada
i les possibilitats
d'expandir-se la nostra ànima
són més grans i no es pot fer
que no ho faci. El conflicte
és voler de conservar
la corrent natura humana.
Són just observacions,
com consells per a les noies.
Poesia no és pas
cap guiatge: és una eina,
per anar a aquest objectiu,
per obrir portes a l'ànima.
 

-Què és la perversió?
-Els explics dits psicològics.
 

-Què és la prohibició?
Bé cal relacionar-la
amb la gregarietat,
i és l'acte més gregari.
Hom defèn el que pertany
al comú: una manera
de fregar-se i rebregar-se.
Tothom sap que torturar
és amor en un grau summe,
i el poder és el mateix.
El tabú no és paüra.
 

¿Què és molt més odorant:
escoltar una concertina
o ensumar els engonals
d'una monja primicera?
 

¿Què hi pot haver més bell
que la mà d'una xicota,
hialina, displicent,
sostenint un got de whisky?
Fins avui, no hem trobat res
que li sigui comparable.
 

Què m'hauràs d'explicar a mi,
tros de brètol que t'ofegues!
 

Què murmures, tros de boig?
Et faré una cara nova.
 

Què serà la solitud.
Evidentment, que no es tracta
de la manca -handicap-
de companys o de companyes,
car això no produeix
cap dolor, ben al contrari.
Malgrat que dir-ho és pecat,
en aquest sentit les dones
viuen soles constantment.
Solitud és una mena
de soscaire, d'abandó,
dels lligans més metafísics
que ens connecten amb el ser.
Donat llur deliqüescència,
sempre es trenquen en un punt.
Costa molt determinar-lo.
 

-Quin deu ser el deure suprem
per un home? -No complir-lo.
Tot allò que produeix
plaer com si fos sorpresa
ha de ser considerat
un regal ple de metzina.
El plaer s’ha de gruar,
no fent mai allò que ens manen.
 

Quin pecat és el més gros?
El criteri de les tribus 
és del tot coincident:
és tenir coses supèrflues.
N'hi ha uns que es salvaran,
quan vindrà l'apocalipsi
i seran només aquells
que han tingut el necessari.
Hi ha molts d'altres pecats,
però aquest és el més àvol.
 

Quin profit en podré treure
d’anar al parc aquesta nit?
Cap ni un, en aquella hora.
Per això hi haig d’anar:
per això convé que ho faci.
 

Recordem que un habitant
d'Amèrica és un home
que comet atrocitats,
com els altres, de natura.
El que el fa ben diferent:
va en un tren que se l'emporta.
 

Resumint: ja t’ho diré
-només amb dues paraules-
qui és qui i com és que
i per què floreix, la rosa...
Has entès això, animal?
T’ho diré d’una altra forma,
que no t’agradarà gens.
És millor que t’esvaneixis. 
 

Retrobar la identitat,
quina absurda bestiesa!
Això es té i mai no es perd,
com no puc perdre el meu fetge.
Tampoc no es pot buscar.
Això són jocs de canalla
i nosaltres ja som grans,
i en perill o en gran pressura,
per poder jugar en això.
Aturem aquesta roda.
 

Sap d'on ve i cap on va.
No és massa per un home?
 

Saps què vols? No ho saps pas.
Ah, fill meu! Cal de saber-ho.
 

Senyor, no m’allibereu
de pensar dolenteries.
Ja n’he après, a fer-ho, sol.
És més fàcil del que em creia.
 

Serà inintel.ligible
per a mi, sovint, allò
que he escrit. Més ha de ser-ho
pel lector. Serà així, prou,
si no hom fa la proesa
de comprendre que jo vull
procedir segons les rauxes
que té l'ànima quan vol.
Fóra fatu comandar-la.
 

"Ser el poeta del país"
produeix pocs beneficis,
si sempre hom ha d'amagar
com en Puixkin, que era negre.
 

S'ha averat que per millor
discernir, comprendre coses
-les que cal comprendre bé-,
és molt útil de no entendre'n
unes quantes, les que tots
van comprendre el primer dia.
No és clar el dispositiu,
però el fet és indubtable.
 

S'ha enviat tota la pruna,
el pinyol i el cuc dedins,
i flastoma per la prada.
La cornella se'n riu molt,
que no és gens astugosa
i s'empassa tots els cucs.
Amb alacritat, l'alosa
també canta pels sembrats.
El gasiu pagès no pareua
tal aptesa. L'animal
se n'adona i termina,
talla en sec el refilall 
i s'envola cap al nèdol.
 

Si el tedi és molt molest,
enutjós, intolerable
també n'és el tractament
per sortir-ne i és car,
però cal, segur, arriscar-se.
Cultivar l'avorriment
massa temps sol intal.lar-nos 
dins la banda dels cretins,
els pitjors de l'avinguda.
 

Si no fa més coquineses,
és perquè és un coquí.
Si pogués, la les faria.
 

Si no sap sortir dels seus
interessos, un artista
és dolent. L'art dóna fruits
quan comença a dir mentides,
quan l'artista reconeix
que no té interessos propis.
 

Si sabem que fer trobades
envileix -ho perdem tot-,
per què ho fem? Perquè ens agrada
la luxúria del pecat?
No: perquè tenim paüra
de la nul.litat que som
i ens conhorta la de l'altri.
 

Sóc més savi avui que ahir?
M’és difícil tolerar-ho,
car això voldria dir
que llavors era un poc totxo.
No. Tot sempre ha estat igual:
la mateixa saviesa.
 

Sóc un àngel no previst,
sense ulls blaus ni cabells rossos:
d'aquí, la dificultat
d'instal.lar-me en el registre.
No hi fa res, car l'important
és tenir unes bones ales.
 

Són ells que han de construir
les muralles de la pàtria:
no pas jo, que ja les tinc
ben bastides dins de l’ànima,
amb els rebles de metall.
No ho faran, perquè no volen.
 

Són una perversió,
les novel.les parisenques.
Una cosa és repugnant
i una errada, tot alhora:
el que hom diu "fets personals"
o bé les "experiències".
No existeixen, simplement.
El que té la garantia
d'existir és el cervell,
vull dir: el seu gran dinamisme.
Aquests "fets": construcció
generada per la tribu,
sense cap altre valor
que trempar o sentir llàstima.
Tot, retòrica: l'obscur
i mecànic -faiçó, demble-
del comportament humà,
que aviat farà vergonya.
Un cretí apregonat
es delata perquè explica
els motius i la faisó
dels estats de la seva ànima,
cosa que segons les lleis
del cervell és impossible:
parla del que li han dit.
 

T'acostumes a una cosa
i demà l'has oblidada.
-És així que és com ha d'ésser.
 

Tant s'han entrelligassat,
que ara ja no poden moure's.
 

Té dilemes i trilemes
perquè vol i en presumeix.
No sap que ja no són moda.
 

Té l'ofici de morir,
mica en mica, cada dia.
 

Tenir sexe és tan cretí
com tenir fetge, epífisi...
Convindria calcular
que és millor de corregir-nos.
És tan trist i tan fatal
com haver nascut a Espanya.
 

Tenir televisió
és tan o més metafísic
que tenir mames, collons...
Només cal de saber veure-ho.
 

Teresina, ¿per què hauria
de buscar-te pels carrers
o pels temples de les santes,
si jo ja em tinc a mi?
Fóra foll i poca-solta. 
 

Tinc tants d’anys com t’imagines,
filla meva, cotorró...!
Au, ajeu-te i fes via,
que tinc pressa! Haig d’acabar
de resoldre aquests encàrrecs.
 

Tota tribu té un destí.
El nostre era norrear-nos. 
Comencem l'acte final,
que és com havia d'ésser:
sòrdid i nauseabund.
Una passa, dada dia.

Tot canvia però alhora
queden mostres del passat
que permeten als imbècils
exultar-se i predicar
que els humans o llur natura
no ha canviat un pèl
i que Amèrica entera 
no té cap significat:
just caldria destruir-la.
 

Tot el fet ja no serveix.
Cal partir de nou de zero.
 

Tothom sap que el contingut
dels mitjans -les fonts- és zero.
Això és un benifet,
car obligarà a deixar-los.
Són un mal ben profitós.
Pot surar just fins que el tedi
ens emmeni a girar els ulls
cap al bosc verge de l'ànima,
a on cada instrucció
té un sentit i significa
quelcom que és de bo de bo:
no misèries per tocar-nos,
com les televisuals,
les de vídeo o dels llibres.
 

Tothom vol senyorejar
el domini del veí,
si s’escau, assassinar-lo.
Un poeta és aquell qui
no té aquesta dèria baixa:
prefereix de destruir
aquest joc porc i gregari.
Per això, no és entès,
però avui el món comença
a donar-li la raó,
mal que sigui a bufetades...
 

Tots els contes són roïns,
des que diuen "hi havia..."
 

Tots els punts de referència
ens pareixen capitals
i ens fan perdre molts de dies.
D'habitud, ens fa terror
pensar que els podríem perdre.
És error i dels més grans
que un humà pot construir-se
i causant d'insanitats.
De petits, hi som immersos.
De seguida que puguem,
cal posar-se a destruir-los.
La justícia és el pitjor.
Els paisatges, les persones,
tenen menys perversitat.
Fem-ne miques, vigorosos,
ja que l'ànima farà
que ens trobem de sobte d'altres,
totalment inesperats, 
que seran immillorables.
Com que és necessitat,
no patim per no trobar-los.
Allò únic que hem de fer
és fer lloc i denudar-nos.
 

Tots hem canviat, del tot.
No ens fa riure anar al teatre.
 

Tu tens set i no ho vols dir.
Fas ben fet. Sense adonar-te'n,
aviat t'haurà espassat
i després tot serà èxtasi
i no hauràs de demanar
a cap déu que t'assaciï.
Tu mateix podràs trobar
mil fontanes abundoses,
escondides, per les valls.
I les nimfes podran veure
com ets fort: t'estimaran,
com no ho havien fet fins ara.
 

Una cosa ha de ser clara:
si no tens collons, no vinguis.
Allí on m’haig de ficar
els turments no són de broma.
Cal que ho pensis. Ara tens
temps encara per fer enrera.
 

Una font inesgotable.
Existeix i la tenim
a l'abast. Hom en diu l'ànima.
N'hi ha dues: la que n'és
i la ficta o la dels llibres.
No vull dir individual,
oposant-la a col.lectiva.
Són, ambdues, ficcions.
Amb aquestes poden fer-se
moltes guerres i debats
a la tele. Amb la bona
podem viure i tenir
cada dia una esperança
-per tal de simplificar-.
L'important és no confondre-les.
Normalment, les confonem.
Confonent-les, en la pràctica,
en fem tres: la que he explicat,
la dels altres i la nostra.
El malastre de l'error
és en va de demostrar-lo.
Ja fa segles que el que dic
s'ha llucat de mil maneres,
però, ai las, de la real
o composta de matèria
se n'ha fet com un desig,
sense moure's d'aquest seti.
Per què això ha estat així?
Perquè era indemostrable.
Avui ja no és el cas.
Comencem a tenir estris
i demà podrem filmar-la.
Aleshores entendrem
tants de versos que fins ara 
han estat putinejats
per cretins inexplicables.
El món no serà millor:
just tindrà aquella flaire
preciosa, cordial,
que just dóna la neteja.
Un cop nets, no sabem què
pot passar: no interessa.
 

Una vella sense dents
li mamava la titola.
No és res de l'altre món.
En el temps, era de moda.
 

Un filòsof de carrera
és semblant a allò que hom diu
un paràsit o bé un gànster.
Pensa com pensa tothom,
amb el greuge d'atorgar-se
el dret a dictaminar
qui és el qui s'equivoca.
No fa res, no produeix,
no vol produir cap canvi.
 

Un pagès o una pagesa
sempre té feina per fer.
Té les vaques, les gallines,
la llaurada, el regadiu...
Tanmateix, s'infla i menysprea
les ciutats. Desgraciats!
No tindran perdó en aquesta
vida ni en l'altra. No.
Han triat l'infern en vida.
 

¿Un poal de xerigot,
és el premi que em proposes?
És migrat  l'al.licient:
digue'm cosa més profícua.
 

Un temps, era perdonable,
comprensible fins i tot,
que les dones barrinessin
en excés, car, d'un nadó,
hom sabia just mentides.
Avui ja en sabem prou.
No cal tanta vigilància.
 

Va acabar la "Renaixença"
quan hom va edificar
la columna de Colom,
com si fos regal de murri.
Va ser un acte humiliant:
començà la decadència,
cada dia més punyent:
una marxa decidida. 
 

Verifica allò que dius,
molt abans, abans de dir-ho.
 

Veure cossos en escena,
quin sentit té, exactament?
Si vull veure cossos, live,
només cal pujar en el bus.
El contacte és més dramàtic
en el bus, si és que vull,
de debò, anar al teatre.
Un teatre més modern,
instructiu i metafísic.
 

Viurelive la metafísica,
la no escrita, la que és,
és ofici de poetes.
 

Viure no planificat:
confiar del tot en l'ànima.
El contrari és foscor,
objectiva, carnal, flàccida.
 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA