| vida i obra
poemes en prosa
sol i de dol
les irreals omegues
on he deixat les claus...
onze nadals i un cap d'any
desa aquests llibres als calaix de baix
altres poemes
escrits catalanistes
les irreals omegues
(1948)
PASSÀVEM PER CORRIOLS NOCTURNS AMB GAVETES AL CAP CURULLES D'INÚTILS
CIMENTS. ENS MIRÀVEM I NO ENS CONEIXÍEM. ELLES TAMBÉ
HI EREN, AL PEU DE LES FONTS ESTRONCADES
Delegàvem la mort per fosques travesseres
Amb els braços alçats. I dèiem: Tu, qui ets?
I aquell? Puix que érem molts, moreus, hi érem tots.
Mireu: elles també, opulentament nues
Amb els braços enlaire i moreues, al caire
Dels abismes vesprals, en errívols trencalls,
Collint de l'Arbre Intacte el fruit iridescent,
O amb frèjols fils de nit teixint malla secreta.
Delejàvem la mort per burgs arborescents.
Érem cors calcinats a l'octubre viratge
Que arribàvem vençuts als suburbis tardans;
Gustàvem, barbullents, els beuratges novells
I ens vèiem transparents, i, torbats, ens miràvem
Quan l'or dels àlbers mor i neixen les estrelles.
Ens escoltàvem sords al bleix dels blats, plaent,
Ensumàvem les pells i ens tocàvem, carnals
Vora els frèvols mallols d'una mar que fumeja:
Delejàvem l'amor en els molls clandestins.
Delejàvem fondals amb aigualls i fullaca
I planyívoles fonts en nocturns santmarçals,
Braços enlaire. I dèiem: Tu, qui ets? I aquell?
-L'espantall de cad'u a la plaça sense armes,
Bouers d'ull avetós plantats a la carena
Per senyalar el camí d'impúbers penitents,
Anònims ceretans amb fòssils a les mans
Inscrits, elles també!, als almanacs de pedra-.
Delejàvem la mar, i érem troncs i érem brancs.
Érem tots, braç alçat, herois sense llegenda,
Matinada i crepuscle del dia indistint.
Caminàvem balmats; ens aturàvem, erts,
Reculàvem: I tu? I aquells? I qui són elles?
(Vessàvem olis purs als patis millenaris.)
En la gran nit comuna érem somni de tots:
Ombres d'ombres en creu - murmuris convergents!
Damunt un mur de mar sense fossats ni portes.
Delejàvem plegats pels rocs del Cap de Creus.
Port Lligat, 1933
BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA
EM VAN ATURAR ELS CICLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ,
EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES
MEUS, IMPRESOS I NÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL
RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA
COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE,
AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT
Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa;
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire,
-Darrere els faigs, allà on la nit udola-,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues,
És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
-Nit d'avets delirant! Nit collectiva!
Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupilles
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigmals anacrònics,
Verure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis,
És gai i trist pels qui funyen els glaços
Emmurallats a les fleques alpines.
Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent foiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres,
És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
Lleva el pugó del pi de les tres branques.
Gualba, 1944 - Viladrau, 1948
inici
foix
Pàgina de presentació MAG POESIA
|
