| vida i obra
poemes en prosa
sol i de dol
les irreals omegues
on he deixat les claus...
onze nadals i un cap d'any
desa aquests llibres als calaix de baix
altres poemes
escrits catalanistes
sol i de dol
(1947 [1936])
NO.M CLAM D'ALGÚ QU'EN MON MAL HAJA CULPA
(Ausiàs March)
Totz lo món me par sol un ortz,
E mos chans no m'es mai conortz.
Raibautz de Vaqueiras
Me n'ané en un boscatge on estava en plor
Tan fort desconortat, que.l cor m'era en dolor;
Mas per ço car plorava hi sentia dolçor.
Llull
Così nel mio parlar voglio esser aspro,
Com' è negli atti questa bella pietra,
Maggior durezza e più natura cruda.
Dante
[1]
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
[2]
Oh! Si prudent i amb paraula lleugera
Sabés fixar l'imperi de la ment,
I amb hàbils mots, la passió naixent,
Del meu estil pogués fer presonera;
Si, fugitiu de la faisó estrangera,
Arromancés en dura nit, dolent,
L'amor del Tot i del Res, sense esment
Del fosc i el rar, i a l'aspriva manera
Dels qui en vulgar parlaren sobirà,
-Oh Llull! Oh March!-, i amb claredat de signes,
Rústec però, sever, pogués rimar
Pels qui vindran; si, ponderats i dignes,
Els meus dictats guanyessin el demà,
Sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes!
[3]
Saber narrar, en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós,
-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.
Saber sofrir sense llanguir, i amar
Sense esperar, i essent, ardit, del segle,
Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;
Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I enmig d'orats i savis, raonar.
[4]
Entre negrors veig mil camins oberts
I ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs;
Els gels són calds, i res no és confús,
Els cels són blaus i els prats, al lluny, més verds.
Membres lligats, encalç l'indret advers,
I són coixins i flors els rocs més durs;
Sóc a París, i entre ermots, a Lladurs,
Ensems vestit i nu, i en calls incerts.
El real, doncs, què és? Puix que a ple sol
Vaig per canals obscurs; i entre la gent,
En vast desert, perdut. El fadrí mol
Sens gra ni boll, i la passa indolent.
Oberts, els ulls són buits; i on va, què vol,
Ni el cuitós sap. I oposem cor i ment!
[5]
Bru i descofat, i descalç, d'aventura,
En dia fosc, per les platges desertes
Erra vol. Imaginava inertes
Formes sense aura i nom, i llur pintura.
I veia, dret davant llur sepultura,
Homes estranys amb les testes obertes,
Un doll de sang en llurs ombres incertes,
i un cel de nit fent dura llur figura.
Entre sospirs, el seny interrogava
Si veia just: ¿Les imatges funestes
Eren en mi o en la natura brava?
I m'ho pregunt encara en mil requestes:
Les ficcions -i jo en visc!-. ¿fan esclava
La ment, o són els seus camins celestes?
[6]
No pas irós, ni trist, si dellà el riu,
Entre pollancs, veig els celatges verds
D'un cap al tard, i d'uns mísers coberts
El fum negrós fa el paisatge soliu,
Pens en qui fuig pels colls, ploraire, i diu
Que res no val, i nega l'univers,
I del compàs i el plom tothora advers,
I del concret, als déus clama si viu.
Puix que un deler m'empeny; i tants d'atzars
Em fan fruir, sense albir, alba i nits,
Els rierols morents en prats florits,
El ras nocturn i el cim desert, i al març,
Els comiats d'amor en rústics bars,
A sol colgant, entre besars humits.
[7]
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,
L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.
[15]
Quatre colors aparien el món
On em dissolc i on la beutat consir;
Si de la mar faig el meu elixir,
Dels quatre tints assaig el joc pregon.
Bru del teu nu i del teu ésser abscon,
Blau de la mar i dels ulls on em mir,
Blanc de l'hostal i, puix que em plau el gir,
L'ardent vermell que el teu llavi difon.
Altre deport no sé, ni vull per mi;
Bàrbars sé els temps i els anys m'hi fan enclí,
La sang em bull, i el que vull és confús.
Oh Rafael, entre tots el Diví;
Brueghel però, i Bosch eterns i durs!
Davant la mar el meu goig és l'art clus.
[17]
No cerc ni amb aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós
Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.
Me cerc i amb aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.
I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes.
[18]
A Manuel Pla i Salat
És per la Ment que se m'obre Natura
A l'ull golós; per ella em sé immortal
Puix que l'ordén, i ençà i enllà del mal,
El temps és u i pel meu ordre dura.
D'on home só. I alluny tota pastura
Al meu llanguir. En ella l'Irreal
No és el fosc, ni el son, ni l'Ideal,
Ni el foll cobeig d'una aurança futura,
Ans el present; i amb ell, l'hora i el lloc,
I el cremar dolç en el meu propi foc
Fet de voler sense queixa ni usura.
Del bell concret faig el meu càlid joc
A cada instant, i en els segles em moc
Lent, com el roc davant la mar obscura.
SI POGUÉS ACORDAR RAÓ I FOLLIA
S'i'fosse foco, arderei 'l mondo;
S'i'fosse vento, lo tempesterei;
S'i'fosse acqua, io l'annegherei.
Cecco Angioleri
No sent, ne veig, ne oich, ne conech res
Ans m'és semblant qu'en aquest món no sia;
Volent fer jûy ab la rahó demés,
Que com més pens més mon seny se desvia.
E jo no só o no.s pot fer que sia
Res del passat semblant del qu'és present;
Ans só estrany, mir tot quan fa la gent
E mon semblant representa follia.
Pere Torroella
[19]
Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia
-Que el cor encén i el meu neguit desvia-
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia
Del meu errar per tamarius i lloses;
-Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!-
Tornessin ver l'Abscon, i en cales closes,
Les imatges del son que l'ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança
En ImmortalsAbsents, fos llum i dansa!
[21]
On són, oh mar, els déus i llurs imatges
Que et feren immortal? El tron espars
Per ribes closes i ports sense fars,
On és? Ets presa de l'or de les platges.
No hi ha velers ni llenys que et donin gatges
Sinó la nau veloç que ignora atzars
O els acers submarins prenyats de dards;
Pèlag vençut, no reclames ostatges.
Naus voladores en deserts celestes
T'albiren morta en llur esguard fugaç,
-Jaç d'ondines, solaç nocturn dels astres!
No et nodreixen tempestes ni malastres:
-Als qui vencen els cels, dóna la faç,
I al gosat dels teus fons, noves conquestes!
[25]
A Victòria
En tendre prat gaudir el paisatge estricte
Però trèmer amb el blat i la rosella
I la color que encén l'alba novella,
I coldre la Natura, el cor convicte
Davant la Ment, que la mesura dicta,
I caminar per l'ombrosa comella,
Escoltar ploriqueigs de fontanella
I preguntar-me, dubtós, ço que és ficte:
Els senys goluts -olfacte, tacte i ull
Que em fan el viure gai-, o el nombre cru
I sec, i nu de divina nuesa!
I a ple congost, que les remors acull
En defallent ressò d'aigua i devesa,
Copsar el Present fet de ment i de Tu.
[28]
A Carles Riba
La Nit, diem; i el cor comú batega,
brillen els ulls i l'esperança neix;
el respirar de tots és un sol bleix;
súbdits del Tot, vivim l'alfa i l'omega.
Oh pura nit d'estiu! Tothom ofega
el seu voler, però la Ment s'acreix,
i en el repòs de l'acimat relleix
fem nostre l'U sota el signe de Vega.
I comença el diàleg tu a tu,
més enllà de la carn i de la secta,
llum i cristall en un paratge nu;
i planegem -filòsof, arquitecte!-,
el futur transparent, en un cel blau,
del Temple, de la Farga i del Palau.
[32]
A Josep Obiols, record de Sa Tuna, 1923
Seguir, de nit, la mar, de punta a punta
-Es Plom i Cap sa Sal!-, quan tot reposa
I allà on l'areny amb la pedra s'ajunta
Copsar el respir del món en cala closa.
Ésser molts i ningú; i a cada cosa,
En les foscors de la fosca que munta,
Dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta.
I tenir por, com si ens colpís la llosa.
D'un destí sense flam. Però gaudir
De l'únic so i de l'irreal tremir,
Dels fòsfors conjugats que l'ull agenci
I dels mots que callem i el goig avenci
-I que mai no ens direm! I compartir
Amb els estels innúmers, el Silenci.
[36]
No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.
Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.
Sòl de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.
Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!
CHI È QUESTA QUE VEN, CH'OGN'OM LA MIRA
Chi è questa che ven, ch'ogn'om la mira,
E mena seco amor, sì che parlare
Omo non può, ma ciascun ne sospira?
Guido Cavalcanti
Axí.m té pres e liats en son carçre
Amors ardents com si estés en un cofre
Tancat jus claus e tot mon cors fos dintre,
On no pogués mover per null encontre.
Jordi de Sant Jordi
[37]
Entre els morats i l'ocre, en carrer clos,
A sol morent, arribes tu, llunyana;
Calla l'ocell, la font i la campana,
I al teu petjar hi ha un defallir de flors.
De pedra els ulls i el cor veire de plors,
Só el transeünt sense arma ni cabana
Amb heretats a la Més Alta Plana,
Del món novell el singular reclòs.
M'exalta el pler, mes l'angoixa m'atura
En l'abismal moment. Tu, indolent,
Sense demà ni enllà, del Tot captura,
Rael i flor d'incorrupta natura,
Forma uniforme amb semença de ment,
Ets en ma carn l'Immutable Present.
[40]
A quin abís tos dos, a quin repòs,
Entre clarors de sal en vasta platja,
Ens vam conèixer en equívoca imatge
I en cels innats junyíem cos i plors?
Sol cadascú en l'introbable clos,
Absent la ment en insòlit paratge,
Uns en l'engany però, a sang i oratge
Al vall ermós collíem falses flors.
¿Fores en mi la fútil aparença,
Aigua i abís en areny imprecís
O regueró de foc en horta i brulls?
En la sopor de l'alta coneixença
Veig Arbre i Fruit, Serpent i Paradís
A les cales secretes dels teus ulls.
[42]
Qui em viu en tu amb joia inseparable
Que em trob més sol quan, de ta forma esclau,
De mar i llum i atzur faig el palau
Que als ulls de tots és jaç grosser i establa?
Qui en mi et gaudeix i al teu misteri atansa
Com si jo fos, absent, pelló i clofoll
D'un fruit secret ocult en auri boll
O lleu parrac d'un cos sense esperança?
En camp gebrat som càlida sorgent,
Graner petjat per un déu evident,
Solc immortal d'una estranya semença;
I quan ma carn al teu desig s'avença,
Som, en el joc, astral pressentiment
D'ésser els lliberts de l'Etern Permanent.
TANT AI MON COR PLE DE JOIA
Tot me desnatura
... ... ... ... ... ... ...
Tant ai al cor d'amor,
De joi e de douçor,
Que'ls gels me sembla flor
E la neus verdura.
Bernatz de Ventadorn
Come fontana piena
Che spande tutta quanta,
Così lo mio cor canta.
Guido delle Colonne
[43]
Vinguen els rems que só d'estirp romeva,
Em penja el sol al pit entre coralls
I dic, a bord, que enyor serres i valls
I la vida de l'orri en temps que neva.
Els llops mai m'han fet por; a casa meva
Empait bruixots amb flama d'encenalls
I fac cobert de sacs amb els cavalls
O funy, braç mort, la pasta que no lleva.
Só qui petjà el mallol i ullà la vella,
I em cabpús en gorg fred si el fadrí estella
O abraç la lluna en difícil meandre.
Cal risc en terra i mar, i en l'art novella,
Per a besar un cos xop sota canella
I caure als trenta-tres, com Alexandre!
[45]
Jo sóc aquell que en mar advers veleja
Escapadís de l'amorós parany;
En tronc antic faig figura de tany,
M'exalta el Bell i no em corca l'enveja.
Per què tantost el teu voler flaqueja
I en oda i cant deleges dolor i plany,
O de l'obscur em vols fer torsimany
En els severs nocturns dels prats d'Osseja?
Per a mi el mar. Tem, i en fuig, les muntanyes,
El bosc ombrós sense aiguamoix ni rec
I els seus verals, l'embruix, la claror incerta.
Pèlags de cel, oh Sol!, oh Mar oberta!:
Só lliure amb tu; muntanyès, era pec.
I amb braç segur t'escandall les entranyes.
[51]
Jo só l'apòcrif que tu creus insigne!
(-Ah las!, em dius, si jo em sé tan modesta-.)
L'amant dispers que canvia de testa
I oblida nom i hostal, i fa el maligne.
Carrer de Mar amunt, só l'home digne.
(-Ah las!: Recorda que em cruen honesta-.)
Nàufrag d'ex-vot en antiga tempesta,
Minyó i vellard, dels temps que som, el Signe.
Sóc el foll de la mar, fill de sirena,
Exclòs del llit de les nereides castes,
I ric de sol a sol i en lluna plena,
I plor de nits i sospir a balquena
En abstractes delirs, per platges vastes.
(-Ah las! Industriós, tu em fas obscena-.)
[52]
Sota les voltes diu Marta que es mulla;
-Treu-te el mallot, guarneix-te de lilàs,
Que sí que só, més que ningú, veraç:
Em plaus, quan plou, tan nua com la fulla.
Cendra i boirassa: Mar. Ni sol! La mulla,
Rou del teu cos! Babau: Omple el cabàs,
Balla damunt la palla, ¿capiràs
Per què entre aigua i lilàs no cal cogulla?
Porta el vi vell; arran de freu és dolça
La palma escassa. -Cobrim d'alga i molsa
Cossos i mots, bevem! De flor i ruixim
Farem ample dosser. Qui mira prim
En cada breu? Un tret és un impacte:
Sota paraigua som el Nombre Exacte.
M'ALLEGRO E CANTO NELLA STAGION NOVELLA
Bocaccio
A l'entrada del temps clar -eia!
Per joia recomençar -eia!
E per gelós irritar -eia!
Vol la regina mostrar -eia!
Qu'el'es si amoroza.
A al vi', a la via gelós
Laissaz-nos, laissaz-nos
Ballar entre nos, entre nos.
Dansa peitevina (Anònima)
[54]
Ballem peus nus a l'alba nova! (I ella,
Algues i sol, mostra un genoll precís.)
Llancem el disc muscle tibant! I ensella,
Que jo só Dionís i só Narcís.
Junts, enfilem la palanca; i querella
El satirell de baix, i l'indecís,
I afanya't a colrar monyó i aixella,
Que'jo só Dionís i só Narcís.
Sota l'ombrel.la em plau veure com pella
La teva cuixa d'or en l'areny llis,
I del cel del teu front ésser l'estrella!
Oh la doble natura: Jo, com ella,
Oòs Usura i Aventura; bis;
Que jo só Dionís i só Narcís.
[58]
Record de Roses, 1918
Porta les xifres ben altes! I tomba
Riba de Mar enllà: Som el jovent
De mil nou-cents divuit, i dins un rombe
Encabim la Natura i el Moment.
Qui diu, il.lús, que deu per deu fan cent
Si el diumenge s'enlaira en una bomba
I cal dur vesta per fer un art docent
I pintar el sol morent en fràgil tomba!
Qui crida irat, si ens domina l'esport
Del submergir que fem, fora de port
(Quan brollen llums sota les aigües manses),
D'un 1, un 9 i un 8, d'un vermell fort,
I escoltem Bach en un llagut estort
D'un naufragi dels temps de les romances!
[59]
Record de Sitges, 1919
Corren els trens d'estiu sota vitrina
I el mar, tot blau, per un tub de carei;
Passa'm, ple d'algues i sal, el botei
I acaba'm de pintar de purpurina!
Entre els grisos i el verd de la bina
Ajustem-hi el vermell; a la Remei
Se li inflen els pits sota el jersei
Mentre fem els catorze de benzina.
Ens banyarem de frac: Som a l'introit
D'aquest diví migdia, i a cad'ú
Li cal esquif i un braç llarg i segur.
Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud;
Tots som el pacient número u
I un llavi destenyit no és tabú.
[60]
Record de Port Lligat i d'Agnès, 1926
Nus i florits premem dins l'ample cup!
En fer-se fosc posem lleba a la porta;
Em fa por el teu malai de boca torta
Que m'enfoca el farell si en mar m'ajup.
Pintaré boca i gropa dins un cub;
I això ho fa el temps. L'aire d'ací m'emporta
A ponents broms, i al peu d'una aigua morta
Assaig els colorants d'insòlit tub.
De les ciències faig el meu oci:
Les mans mouen polígons de setí
I em dic que Y és funció de Ics
Mentre almívars i mels vessen del cossi
Que aple sol, entre mols i rocs antics
Guardes, Agnès, amb ulls de quars hialí.
FECIT QUOQUE DOMINUS ADAE TUNICAS PELLICEAS
Altr'amor, altre frondi ed altro lume,
Altro salir al ciel per altri poggi
Cerco (che n'è ben tempo) ed altri rami.
Petrarca
Senyor! Percep ab les orelles les mies
[paraules, entén lo meu crit.
Hages mercè de mi, Déu, car entre peus
[m'ha calcigat l'home.
Roïç de Corella
Psalteri
[63] [cant espiritual]
Això és ver i no. El cor encén
Espers ardents però l'hostal és sol;
I la remor fa el ball! Deman què vol
A cadascú, i a tots - i em sé indolent!
En hiverns blancs jo desafiu el vent
I d'ell gaudesc; el seu plant m'és consol,
En plaça i pont encalç qui de mi es dol,
Als ulls de tots em mir - i só l'absent!
Jo Us am, és ver; i és ver que Us ment, oh Déu;
Só peu i asfalt i el mal m'és escambell
D'on clam, irós, el Bé! Res no m'és lleu,
De què Us deman ajut. Exalt el bell
D'on sou exclòs, i dic que el negre és neu;
I em corba l'or sota el grosser burell!
[67]
Cerc el que lluu entre pedra i calçobre
I el gla perdut en l'octubrer callís,
Calç pellingots, i m'aparent al pobre
Que, inflat d'orgull, a tots es fa submís.
Vaig al portal que ja sé que no s'obre
I al mas caigut sense foc ni pallís,
Al freturós deman el que li sobra
I al camí ral preferesc el pendís.
I m'aliment de sèver, indigent,
Fantasma alçat en la Nit inclement,
Escarceller de la meva mentida.
Us clam per tot on Us voldria absent
I em faig un pler del meu propi lament
Quan, a camp ras, trob la inútil eixida.
inici
foix
Pàgina de presentació MAG POESIA
|
