poemes en prosa  
sol i de dol
les irreals omegues
on he deixat les claus...
onze nadals i un cap d'any
desa aquests llibres als calaix de baix
altres poemes

escrits catalanistes
 
 

on he deixat les claus...
(1953)
 

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS 

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus... 

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà. 

-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang. 

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal? 

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van. 

El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants. 

Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal! 

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau. 

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant? 

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant. 

 Setembre de 1942
 

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR 

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata. 

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era, 

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una sola metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina, 

 Abril de 1939
 

ONSEVULLA TINC PORT 

D'una tija faig palma
A l'arenell eixut;
De quatre rocs la balma,
I en la celeste calma
Un núvol m'és llagut. 

De l'or que l'alba cela
Faig rem i escuma ensems,
I d'un pètal, la vela
Que amb parpelleigs d'estela
Navega enllà del temps. 

Tot m'és sender, tot platja, 
I onsevulla tinc port;
Pertot la teva imatge
M'és oasi i miratge
I d'un sospir faig nord. 

I a l'ombra que es cabdella
En irisats topants,
D'un res de canya vella
Ajust la caramella
Qua afina cants i plants. 

 Maig de 1949 

Musicat per M.D. Laffitte: Estimats poetes

DÈIEM: LA NIT!

Dèiem: la NIT!, en una nit oberta
al rost del Temps, més enllà del morir,
quan les negres frescors són un florir
d'aigües i veus, i focs, en mar oberta.

Per tu i per mi no hi havia deserta,
ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
tots en el Tot, sabíem el camí
just i reial de la Contrada oberta.

Junts érem U en la immortal sendera,
l'alè indivís, el vent que venta l'era,
i un Mot, al Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
forts en el fort i assejats per Ningú,
ens ombrejava una sola bandera.

inici

foix 

Pàgina de presentació MAG POESIA