| vida i obra
poemes en prosa
sol i de dol
les irreals omegues
on he deixat les claus...
onze nadals i un cap d'any
desa aquests llibres als calaix de baix
altres poemes
escrits catalanistes
vida i obra
poesia
sol, i de dol
les irreals omegues
on he deixat les claus?
prosa
més
comentaris sobre foix
comentaris
a alguns poemes
notes
bibliografia
Carbonell, Manuel. "J. V. Foix". Història de la literatura
catalana 9. Barcelona, Ariel, 1987.
VIDA
Neix el 28 de gener de 1893 a Sarrià.
"L'any 1917 dóna a conèixer els primers
poemes a "La Revista" i nua una estreta amistat amb Joaquim Folguera. Amb
ell, s'interessa pels moviments d'avantguarda italians i francesos. Als vint-i-cinc
anys, el 1918, dirigeix els dos darrers números de "Trossos" i presenta
la primera mostra pública d'obres de Joan Miró. [...] Aixií
mateix, participa en el moviment de fundació d'Acció Catalana
(1922) i, quan aquest grup adquireix i catalanitza íntegrament "La
Publicitat", passa a ser-ne director de la pàgina literària,
c'arrec que ocuparà fins al juliol del 1936. [...] L'any 1926 presenta
la primera exposició de Salvador Dalí a les Galeries Dalmau.
Arran d'aquest fet, s'estableix una estreta col.laboració entre ambdós
que es tradueix en la fundació de "L'Amic de les Arts" (1926-1930).
Col.labora taqmbé a "Revista de Poesia" (1925-1927). [...] Intervé
als actes de la celebració del Centenari del naixement de Ramon Llull
(1933-1935) amb diversos articles i conferències on reivindica la
modernitat de Llull. Aquesta brillant
activitat quedarà estroncada bruscament amb l'esclat de la guerra"
(Carbonell, pàg. 378-9). Tot i així publica i col.labora a
diverses revistes. A partir de 1946 esdevé un estadant habitual d'El
Port de la Selva. És Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Viu de la seva
confiteria de Sarrià.
"assaja la intervenció en el debat entorn del moviment
nacionalista amb articles a "La Publicitat" [...] El punt de partida són
les idees de Prat de la Riba (intervencionisme, enfront de separatisme o
inhibicionisme) passades pel federalisme d'Action Française (reestgructuració
de les quatre unitats estatals "llatines" sobre la base de la sobirania dels
sis poble "llatins" aplegats en una confederació supranacional). Aquest
ideal, el concretitza en la figura d'Escipió enfront de la Cèsar
i en la noció de germanor dels dos pobles sense estat: Catalunya i
Occitània. Però aquestes esperances s'esvaniran definitivament
amb la guerra civil i el seu desenllaç". (Carbonell, Ha..., p. 380).
"El mur insuperable que l'home s'ha bastit entre ell mateix
i la natura amb les seves produns industrials és el tema de "Krtu".
La tornada a la natura ja és impossible, perquè ara el medi
"natural" de l'home és la munió d'objectes artificials, "ja
fets i a punt" ("ready made"). Així, pregunta: "¿Per què
lloen els homes les muntanyes, els boscs, els rius i les fontanes, i menyspreen,
hipòcrites!, els laberints que en llurs projeccions metàl.liques
realitzen?" És un dels postulats de l'estètica futurista
on desemboca aquest text: a la sortida d'un túnel es troba en "una
vasta esaplanada on els homes gosaven exterioritzar llur divina aversió
a la natura tot estrafent-ne la seva desordenada espontaneïtat amb figuracions
tubulars de plom i argila". (Carbonell, Ha..., p. 383).
POESIA
Foix fa bones les paraules de Paul Klee, que diu que l'art
no ha de "reproduir el visible, ans ha de tornar visible allò que
roman latent, l'invisible".
Des de 1917 dóna a conéixer alguns poemes: cal.ligrames,
poemes en vers lliure, el sonet inicial de Krtu i un sonet de Sol, i de dol.
Sol, i de dol
Sol, i de dol "és el llibre per excel.lència
de Foix" (p. 385). Apareix publicat el 1947, però el peu d'impremta
dóna la data de 1936, ja que així ho volgué Foix, perquè
el 1936 era a punt de sortir i no ho feu per mor de la guerra.
Segueix models de la literatura toscana del Renaixement i
de la literatura catalana medieval.
Primer bloc.
"El sonet inicial, el primer vers del qual ha servit per a
donar títol al llibre, presenta el tema del despullament de la realitat
de l'individu. Aquest, assentat sobre la pròpia raó, es troba
abocat al dilema d'haver de decidir entre el bé i el mal, sense res
que l'hi pugui ajudar. Això és l'origen de la sensació
de solitud i desemparança que l'escomet. Ara bé, no és
pas aquest l'únic tema no tan sols d'aquest sonet ni de tot el llibre,
com tampoc no és pas el més important.
"Ja Pere Gimferrer havia remarcat com, per sota les unitats de les seccions,
els poemes se subagrupen segons motius propis. Així, la solitud esdevé
l'eix, a la primera secci, dels sonets números 1, 5, 9 i 11. Tot seguit,
el tema de la fidelitat a la llengua pròpia s'imposa amb els sonets
2 i 3. Aquests són uns dels més importants de Sol, i de dol,
perquè fixen el programa que es traça Foix a partir dels termes
que li marca el seu temps. La fita que s'hi enuncia és vèncer
l'oblit de les pròpies arrels i la tendència a abandonar-se
a models estètics mistificadors que no poden sinó menar a actituds
falses i a l'esnobisme. [...]
"La necessitat d'una voluntat forta que s'imposi al "mal del segle", a la
decadència i al nihilisme és un dels punts sobre els quals
insistirà més Foix en aquest llibre. La voluntat, aliada amb
la raó/seny, és la guia que ha de menar pel recte sender els
sentits cap a l'autèntic sentit de la vida: l'assoliment del real
concret. és la derivació lògica del fons conceptual sobre
el qual s'assenta el pensament de Foix. Aquest fons, el constitueix la tradició
idealista que arrenca de Plató, per a la qual la distinció
entre realitat i aparença (o simulacre, crf. els articles de "La Publicitat"
de l'any 33, Eternitat de la poesia[...]) és bàsica. Així,
reprenent-la [...] en tant que oposició raó-sentits, Foix l'aplica
a l'experiència pròpia dels conflictes en què es debat
el seu temps. L'ideal de conciliar aquests contraris és el tema del
grup més nombrós de la primera secció.
"Aquest grup apareix pròpiament amb el sonet quart, que es clou amb
l'exclamació: "I oposem cor i ment!" [...] la conseqüència
de la disparitat entre l'experiència sensible i l'aprehensió
intel.lectual és la perplexitat, que s'expressa en la pregunta que
introdueix els tercets: "El real, doncs, què és?" [...]
"La discussió entre subjectivisme i objectivisme circumscriu
alló que és l'art modern. La cosa que s'hi debat és l'estatut
de la realitat humana a l'època actual. Aquesta realitat, des del
punt de vista de l'anàlisi empírica, doncs, de l'objectiviat,
s'ha desmenbrat en els diversos nivells de la consciència, amb la qual
cosa s'ha eixamplat enormement la distància entre el món dels
sentits i el de la raó. Al mateix temps, s'ha imposat la convicció
que la substància de l'individu, de la consciència, és
allò que hi sotsjau i del qual emergeix: el subconscient. Aquest esdevé,
doncs, el nivell més alt de la realitat, és la superrealitat.
Per això, en una mesura potser estranya, hom hi ha trobat una certa
superació de la fractura entre sentits i raó, i, doncs, dels
límits que engrillonen la individualitat. Aquests límits són
les condicions de possibilitat de tota experiència, l'espai i el temps.
No és, doncs, gens sorprenent que el punt de confluència de
tots els moviments artístics d'avançada sigui la idea de simultaneïtat.
Aquesta idea, elevada a categoria fonamental, si bé a partir de plantejaments
diferents, per part dels futuristes i dels cubistes, i de llurs hereus, els
uperrealistes, és també la clau de volta que sosté el
tramat ideològic de Foix. Per això aquesta idea apareix ja
al primer sonet: "M'és present el paisatge / de fa mil anys" i es
recalca al quart: "Sóc a París, i entre ermots, a Lladurs."
"[...] A partir d'aquesta representació, el poeta basteix la categoria
de l'instant com a síntesi concreta dels opòsits, doncs, com
a assoliment del real ab solut. Passat i present s'hi fonen i s'obren al
futur. És el que s'enuncia exhortativament al vers 12 del sonet tercer:
"Viure l'instant i obrir els ulls al demà." En aquesta vivència,
la individualitat es dissol i s'integra a la idea d'home. En correspondència
amb aquesta dissolució, Foix reprèn la imatge de mar i l'eleva
a símbol d'allò permanent. Per això"la mar" és
la imatge més recurrent a Sol, i de dol, i d'una manera especial en
aquesta primera secció." (Carbonell, Ha..., p. 387-389).
"La segona meitat del primer bloc [...] gira quasi totalment
entorn de la idea de l'acord dels contraris [...] El conjunt, tot plegat,
s'encamina a formular un programa que permeti realitzar aquest acord, el
qual, en la mesura que l'idealisme platònic sotsjau al pensament del
poeta, s'haurà d'acomplir seguint un procés d'introspecció
sistemàtica. Aquí, hi sobresurt el primer sonet de la secció,
el 19, on s'evoca el mite de la Caverna.
"La conseqüència directa d'aquest pensament és el rebuig
de la idea generalment admesa de progrés. Els dos poemes següents,
20 i 21, ens ho diuen en forma de crítica de la civilització
urbana (sonet 20) i de la dominació tecnològica de la natura
(sonet 21). [...] el 22 planteja el caràcter ineluctable del triomf
de la raó sobre el desori dels sentits i la fixació de l'ordre
com a ideal estètic. És un argument més a favor de la
supremacia de les idees sobre els sentits.
"[...] El darrer subgrup, el constitueixen el 29, el 31 i el darrer de la
secció, el 36. El tema que els ocupa és la llibertat, que,
per a Foix, passa pel deure de lluitar contra les tendències que debiliten
la voluntat i dissolen el pensament i aparten de la idea que ha de guiar
l'acció." (Carbonell, Ha..., p. 390-391).
Segon bloc.
"El concepte de simultaneïtat expressat en la noció
d'instant és també el puntal de la concepció foixiana
de l'amor. Si en el primer bloc la individualitat se superava partint de
la reflexió, ara s'ultrapassa partint de l'experiència amorosa.
[...] Per això aquests poemes conjuguen una i altra característica:
són consirosos, i alhora, els travessa l'impuls vital que desborda
el pensament. El clímax amorós apareix com l'assoliment de
l'instant en el qual raó i sentits es fonen en un estat primigeni
on s'esborren els límits de la personalitat, les fronteres de la individualitat,
doncs, el temps." (Carbonell, Ha., p. 391-392).
Tercer bloc.
"la raó fonamental d'aquests poemes és la idea
de simultaneïtat, aplicada ara a la pràctica de la composició
poètic.
"Així, la matèria que elboren cada vegada aquests divuit sonets
és sempre una anècdota personal. [...] la substància
dels moments descrits, en especial l'erotisme, però també l'esport,
l'impacte dels descobriments tecnològics i el mite de la joventut,
entre d'altres punts, apareix condensada a l'altura de l'experiència
col.lectiva. Així mateix, gràcies a la llibertat de maniobra
que li confereix el caràcter anecdòtic de la vivència
tractada, Foix es troba en disposició d'explotar tots els recursos
estilístics que permet la forma del sonet. Així, per exemple
[...] el 60, on les cadenes metafòriques multipliquen el referent sexual
contingut ja al primer vers." (Carbonell, Ha..., p. 392-393).
Quart bloc.
"Els deu darrers sonets [...] Aquí, el model quasi
exclusiu és Llull, i, aquest, en tant que prototipus del convers.
De fet, revelen la condició paradoxal del convers, que, malgrat la
seva fe, no deixa d'escoltar el reclam de la raó i dels apetits mundanals.
[...] Amb tot, s'inscriuen en la llarga sèrie de testimoniatges de
la crisi espeiritual que s'abat sobre Europa arran de la segona guerra mundial,
i, sobre Catalunya, arran de la guerra civil. La problemàtica que havia
esperonat Foix a compondre Sol, i de dol ha desparegut aquí, i l'ha
substituïda la de la solitud existencial de l'home modern que es debat
entre els remodiments de la seva consciència i el silenci de Déu.
En ells mateixos, aquests poemes són l'expressió d'una crisi
personal les causes de la qual el poeta no ha deixat que s'hi traslluïssin."
(Carbonell, Ha..., p. 393).
Les Irreals Omegues
El conjunt d'aquests poemes abraça el període
que va entre el setembre del 1930 i el de 1939.
"El llibre s'encapçala amb dues citacions de Ramon
Llull que són dues advertències importants per a la lectura
dels poemes. Amb la primera, Foix, alhora que remet als orígens de
la llengua literària catalana, subscriu el camí de la creació
que hi és traçat: del real al fantàstic, tal com de la
substància als accidents. Amb això cal entendre que el fantàstic
i els accidents és l'àmbit de les aparences sensibles, mentre
que el del real i de la substància és el de la veritat. En
aquest sentit, doncs, el lector es troba advertit d'haver de procedir a la
inversa de la manera habitual de llegir.
"Amb la segona, es recalca la necessitat que ha de dirigir el lector: la
semblança exigeix un esforç per tal d'entendre-la i, com més
l'exigeix, més ajuda l'entenimenta a adonar-se d'allò que és
ell mateix. [...]
"El motiu entorn del qual es plega el conjunt del llibre és, per dir-ho
en paraules del poema final, l'ancestralitat. [...]
"Seguint l'ordre del llibre, el primer ens presenta el poeta com a "exiliat
a la pairal contrada" per culpa de l'esgarriament a què es veuen abocats
els seus compatriotes. El següent poema, de data anterior, s'obre amb
una estrofa que sintetitza tot el contingut: és l'afirmació
de la creença en la força unificadora de la cultura. [...]
"El poema quart s'aplica a considerar els temes que des de sempre han congregat
els homes entorn d'ells: l'amor, la mort i el mar, aquest en tant que símbol
de la magnitud insondable de la natura. És a partir del caràcter
supratemporal d'aquests punts que, una vegada més, Foix recalca la
naturalesa il.lusòria de la identitat personal i la realitat veritable
de la col.lectivitat. Amb el poema cinquè, s'assoleix un dels que
postulen més contundentment la presència de l'ancestral en
el present. Allò més antic és el fonament d'allò
més modern; l'art més actual i innovador és un calc
del més primitiu, tal com cada home no és res més que
un calc de tots els homes que seran o que han estat, perquè cada vegada
cada home és un simulacre de l'Home. Aquesta idea, que marca profundament
l'obra de Foix, troba la seva raó fonamental en la doctrina neo-platònica.
[...]
El sisè ha estat comentat per Ferrater (próleg a Els lloms
transparents), Gimferrer i Romeu. "Amb ell, Foix dóna testimoniatge
de la condició en què es troba Catalunya, obligada a la clandestinitat.
El dístic que clou cada una de les tres estrofes rebla el caràcter
paradoxal a què es veu constret el poeta i aquells que com ell pugnen
per restablir la dignitat nacional. Al primer, la veu del poeta convoca a
lluitar contra l'esclavitud pròpia i la de tots; al segon, advoca per
la resistència; al tercer, evoca la manera com hi participa el poeta
mateix.
El setè i el vuitè són sobre l'amor, i el novè
ens remet a la desfeta de 1939. "Els tres següents formen un altre grup
temàticament travat. Cada vegada s'estén davant els ulls un
panorama atapeït d'escenes heterogènies que ens mostren l'activitat
desficiosa i racionalment inabastable de l'home enmig d'una natura inesgotable,
on el primitiu es confon amb l'actual. [...]
El darrer poema "és un cant a la llibertat que, encara que momentàniament
perduda, cal recuperar mantenint-se fidels a la pròpia essència
històrica del poble català i no deixant-se portar per les veus
que, en l'hora infausta, li volen esgarriar la memòria." (Carbonell,
Ha..., p. 395-398)
On he deixat les
claus
"el primer poema. El poeta ha estat foragitat de casa seva,
perquè un decret oprobiós l'ha convertit en un exiliat dins
el seu propi país, imposant noms estranys, estrangers, als llocs coneguts
de sempre i també a un mateix, i això per la força criminal
i per la coacció de la por i de la fam, de tal manera que allò
que abans era una llar i un indret habitable ara s'ha convertit en un infern.
"[...] El tercer [...] és un ale.legat contra el caràcter repressiu
de la societat industrial, que engrillona els sentits i els instints." Els
poemes 5, 6 i 7palesen la nafra que l'esclat de la guerra causa en el teixit
moral. "Els quatre poemes de l'any 1939 [9 a 12] donen testimoniatge de la
llosa que ha caigut sobre la carn de Catalunya i del redreçament espiritual
a què obligarà el dolor general. [...]
"Els anys quaranta queden emmarcats per dos poemes, el XIII i el XIV [...]
La idea de Catalunya, "l'ampla imatge" del primer i "la teva imatge" de l'altre,
li és "oasi i miratge" i li fa retrobar en la natura l'empara, el
"port", on evadir-se de l'infortuni general. Els sis poemes restants, dels
anys cinquanta, desplegaran més i més la convicció d'una
pàtria que es redreá a poc a poc [...] altrament, els dos poemes
finals són un clam contra la situació política que atempta
contra els drets fonamentals de l'individu, el qual la comença a superar
guiat per la idea de la pàtria eterna." (Carbonell, Ha. 399-401).
A Onze Nadals i un Cap d'Any "El pretext "religiós"
es converteix ara en el teixit que configura els diversos temes que preocupen
sempre Foix, com ara el fet nacional català o també la seva
condició personal." (Carbonell, Ha. p. 402).
Desa aquests llibres al calaix de baix, publicat el 1964
PROSA
Diari 1918
"el grup de "Ombres darrere els lilàs" són exploracions
de l'altra realitat que s'endevina i que acaba de manifestar-se darrera allò
que és donat immediatament, el qual resulta així transformat.
Ara bé, el desencantament del desdoblament del real és cada
vegada un objecte artificial: un piano de maneta, un filferro en espiral,
un casquet exòtic, una nina, un maniquí, un embut, una pissarra.
Un altre grup, titulat paradoxalment "Retorn a la natura", il.lustra la impossibilitat
de tornar a la natura." (Carbonell, Ha..., p. 406)
El [poema en prosa] titulat "Res no és moridor" és
una afirmació apodíctica, una declaració categòrica
de la idea d'immortalitat, en tant que l'opinió comuna que veu l'existència
com a procés temporalment finit és un error, és una aparença."
(Carbonell, Ha..., p. 407).
"La part del diari publicada amb el títol de L'estrella
d'En Perris, l'ocupen sobretot textos que cerquen en la imaginació
popular la prova de l'insòlit i meravellós. La nit sol ser
la porta que obre la visió a la superrealitat. Un ofici ben banal
s'hi transforma i esdevé, així, extraordinari. Ara bé,
d'entre tots els oficis, en sobresurt un al qual és inherent la revelació
d'allò que és meravellós: el de poeta.
"És en aquest sentit que el text que fa de pròleg a aquest llibre
és paradigmàtic: El poeta es plany de l'error d'aquells que
escriuen "lletra morta", "versiares i metròmans" que, en comptes de
viure, confegeixen "llibres complets i espessos, on hi és tot, i massa";
la vanitat de l'autògraf és allò del quel s'hanm de
desempallegar per entrar en el viure anònim però efectiu dels
qui, en la nit, albiren els camins que menen al nou dia. Poeta és
aquell que es dedica a recollir testimoniatges d'aquesta obertura del veravellós
en el clos de l'habitual. Però també és el desmistificador
de les falses seguretats, com ara la de la identitat personal o la de la
novetat en art." (Carbonell, Ha..., p. 407).
Darrer comunicat. "D'una banda, el marc de l'episodi descrit
és prou banal: el poeta torna al Port de la Selva, "tot sol pel vell
camí de Roses" i contempla la natura que l'envolta "com si fos la
darrera vegada". D'altra banda, però, en arribar al moll, "el qui
voga amb més delit quan el motor s'enferritja" (que és versemblantment
un correlat objectiu del propi poeta), li fa avinent un paper on es comunica
l'estat de prostració total en què han caigut les paraules
per culpa de la manipulació a què han estat sotmeses." (Carbonell,
Ha..., p. 408).
Tocant a mà. "L'al.legoria de l'infinit que s'hi representa
descriu vivament l'afany de superar els límits. Aquests, per a la
concepció dins la qual es mou Foix, això és, el pensament
occidental, apareixen com a font de desfici, de desassossec i d'angoixa.
Però la visió del "buit-ple" que s'estén dellà
dels límits engendra quimeres en la imaginació dels transgressors.
Per això hom es posa tot seguit a reconstruir "la Paret". Els límits
esdevenen així l'única forma visible i palpable d'un "infinit
curullat de prodigis i de miracles latents". D'aqñuí neix l'actitud
pròpia de l'artista, que veu en els límits no pas la barrera
que tanca sinó la porta que obre." (Carbonell, Ha..., p. 410).
Més comentaris
sobre Foix
Molas, Joaquim. "J. V. Foix o la investigació total",
dins La literatura catalana d'avantguarda 1916-1938. Barcelona, Antoni Bosch
editor, 1983.
Diu Foix a Poesia i revolució: "l'ambició de
la poesia és satisfer-se a ella mateixa com a instrument immediat
d'investigació".
"De fet, la realitat és "trista i mòbil", és
a dir, plena de tensions, de desdoblaments i de confusions. I, per tant, el
poeta ha de buscar, a través del seu desordre, "la vera realitat, l'"altra
realitat" (el suprarreal, el superreal o el sobrenatural)". Una realitat,
"la vera", que dóna sentit a la de cada dia i que, per dir-ho curt,
és "anti-històrica" i, doncs, Absoluta. Aleshores, platònicament,
o plotinianament, "el poeta, a través de la caverna, escolta el món
misteriós dels ecos, i els reprèn". I, així, "una
mateixa tonada, enyorívola, es transmet, gràcies als poetes,
a través del quadriculat del temps". D'aquí que els poemes
foixians siguin fruit d'una lluita dramàtica. Una lluita entre els
sentits i la Raó." (Molas, 55).
"El 1921, en un assaig aparegut a la revista "Monitor", núm.
1, assenyalà "els quatre elements" que "contribueixen com a factors
principals a pertorbar la ràpida elevació de la nostra llengua
i de la nostra literatura a llur dignitat original": el desraçament,
l'avantguarda, el floralisme i la demagògia." (Molas, 57). Diu Foix
que Papasseit "no tan solament fracassà en el seu intent d'aportació
de formes noves, sinó que demostrà no comprendre'n ni llur significació
més elemental".
Foix "no realitzà cap proposta concreta de tipus programàtic
ni intervingué en cap dels seus actes d'afirmació, o provocació,
pública", ni amb avantguardistes, ni surrealistes, tot i que va traduir
Tzara, Breton, Éluard, i va publicar alguns poemes.
Comentaris a alguns poemes
Santaeulàlia. Qüestió de mots. Del simbolisme
a la poesia pura. Barcelona, La Magrana, 1989.
Comentari del poema 28 de
Sol, i de dol.
"Comentarem, finalment, un sonet de J. V. Foix, el que fa el número
10 de la secció Si pogués acordar Raó i Follia, de Sol,
i de dol, obra publicada l'any 1947, encara que la majoria dels sonets que
conté foren escrits entre 1913 i 1927."
"la nit -la Nit, en majúscula, elevada a la condició
de símbol absolut- esdevé ara l'espai on s'anul.la la individualitat
i on, de la multiplicitat, en sorgeix una unitat superior. Tot això,
i molt més, ja queda suggerit en el magnífic primer vers:
La Nit, diem; i el cor comú batega [...] El
nostre esperit, per poc que s'hi esforci, capta en aquest vers la ressonància
d'uns mots prodigiosament deixatats (Nit, cor comú, batega) [...] alternança
de síl.laba àtona i tònica, sístole i diàstole
del vers, compassats per les detonacions fòniques de les consonants
oclusives, especialment en la segona part del vers." (p. 115-6)
"El vers "Súbdits del Tot, vivim l'alfa i l'omega" clou el primer quartet:
la unió essencial dels éssers serveix per reintegrar-los a
la unitat absoluta (el Tot) i per obrir-los a una aboluta vivència,
il.limitada i completa, que inclou el començ i el final de totes les
coses." (p. 117).
"El segon quartet es clou amb una nova simbolització de l'experiència
fonamental i amb una tercera referència a la nit, aquesta vegada a
través d'un estel, Vega, que actua com a sinècdoque de tota
l'estelada i que apareix com a figura tutelar del prodigi." (p. 118). A més,
Vega, és de la constel.lació de Lira, símbol de la Poesia.
El primer tercet diu clarament que "La comunicació-unió
té una naturalesa espiritual, en la qual no intervé cap element
corporal -no és, per descomptat, una unió amorosa- ni ideològica.
[...] Arribem al final del poema. Què en resulta, d'aquesta experiència
unitiva? Si es tracta de la poesia, quin és el seu resultat? Ni més
ni menys que la diàfana visió dins el cor de la nit [...] Temple,
Farga i Palau: tres sinècedoques més, potser, de la realitat
absoluta (la Ciutat)". (p. 119)
"Ens comunica una experiència transcendent que té
lloc en la nit, lloc de revelació, com en el famós "És
quan dormo que hi veig clar" -o "Oberts, els ulls són buits", pertanyent
a un sonet de Sol, i de dol que comença amb aquests dos versos:
Entre negrors veig mil camins oberts / i ulls clucs, de nit, ateny els ports
segurs." (p. 120-1).
Miralles, Carles. "Un sonet de Sol i de dol de J. V. Foix".
Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 4. Barcelona, Curial,
1985 (A cura de Garolera, Narcís).
Comentari del sonet 15 de
Sol, i de dol.
"Aquest sonet és una il.lustració, referida
alhora al cos d'una dona, a tocar de la mar, i a la pròpia poesia".
"Notem, d'entrada, que el real immediat, com diria el poeta,
és hostil: el món és dissolució (vs. 1-2), versemblantment
de la personalitat, i els temps (v.10) bàrbars. Enfront del món
i dels temps, de l'aquí i de l'ara, Foix entronitza la figura femenina,
evocada en segona persona (segon quartet) i, abans, la mar (v. 3) i, d'una
manera més complexa, la poesia, el poema, que resulta de la combinació
-colors retòrics- "dels quatre tints" per a dir la nuesa i l'essència
(v. 5), els ulls i els llavis (vs. 6 i 8) de la dona. [...] el joc del poema
sembla consistir en un exercici de contemplació i meditació
davant la mar que s'estén al paisatge immediat i al cos d'una dona,
versemblantment a la platja, entre el mar i el poeta. En aquestes condicions,
el poeta supera l'hostilitat al.ludida de l'ara i de l'aquí amb la
compaosició poètica, "el joc pregon" del v. 1, el "deport" del
v. 9, que li produeix un goig ("el meu goig", v. 14) definit per ell (ibidem)
com "l'art clus". La dissolució és deturada, car els quatre
colors, la composició (l'ordre del poema), "aparien el món",
o sigui n'aconsegueixen la síntesi, la bellesa que consira el peota
(vs. 1-2): els contraris es concilien, tot casa, integrat, gràcies
al cos femeiní, en l'ordre creat pel poema".
Recull les qualitats colorístiques establint un doble
patronatge: dolç (Rafael) i dur (Bruegel i Bosch).
Nota el joc entre els homòfons "bull" i "vull" del
v. 11, i la referència als pintors.
"podem saber el que Foix vol dir [quan diu "art clus"], una
poesia subtil, rica de conceptes: aspra perquè és neta -com
els models lingüístics de què se serveix- i dura perquè
diu el dolor de les coses i del món, en la dissolució i la
confusió, alhora que intenta d'ordenar-les en la perfecció
del poema."
Ferrater, Gabriel. "Nou sonets de Foix, comentats", dins Sobre
literatura. Barcelona, Ed. 62, 1979.
Comentari del sonet 1 de Sol,
i de dol.
"Aquest primer sonet introdueix un dels temes cabdals, potser
el tema major, de la poesia de Foix. [...] Concerneix l'actitud del poeta
davant la seva pròpia vida imaginativa: ell mira el seu món
d'imatges, i té la sensació que la seva personalitat es desfà,
es descompon en la seva adherència a cadascuna de les imatges [...]
el conjunt de les imatges que una persona nodreix no és un conjunt
connex. [...] És [...] la facultat de renunciar a formar un tot personal
comprensible, i de donar-se amb passió a la localitat, a les particularitats
del món. Per a Foix, doncs, és un tema constant el de l'encarament
amb el seu món imaginatiu, i del sentiment que hi troba de desdoblament
de la personalitat, o millor d'innúmera multiplicació.
[...] el poeta se sent passiu, i dissolt en una immensitat de llocs i de
moments."
A "J. V. Foix", pròleg a Els lloms transparents de
Foix, comenta l'obra poètica de Foix i en destaca "la diversitat d'estils":
"la diversitat és un símptoma de llibertat". "L'argument essencial
de l'obra de Foix, en efecte, és la descripció d'una crisi de
la personalitat, o més precisament d'una crisi de la idea de la personalitat."
"al llarg d'uns quants segles que, en l'ordre literari, culminen en la poesia
romàntica i en la novel.la del XIX, es va anar constituint i enriquint
la noció que una persona és un caràcter, un teixit únic
de trets irrenunciables, definits sense revocació a través
de la peripècia biogràfica. És a partir d'aquesta idea
del caràcter que l'egoisme estilístic, la creació per
cada escriptor d'una forma pròpia íntima i (justament) característica,
es fa un imperatiu estètic. Doncs bé: l'experiència
de Foix es tradueix, no potser encara en una afirmació plena de la
nul.litat del caràter, però en tot cas en una mena de dubte
metòdic quant a la seva posició, quant a la possibilitat que
un home s'identifiqui amb un caràcter i s'hi reconegui."
"El sentiment bàsic de Foix és, podríem
dir, que l'individu és un col.lectiu, i això en dos sentits:
d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre
una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és
una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos
per molts altres homes. Una vegada em deia: "Sempre que escric jo, vull dir
nosaltres". (Gabriel Ferrater.- "J.V. Foix" dins Sobre literatura.- Barcelona,
Ed. 62, 1969)
Gabriel Ferrater, a Foix i el seu temps diu que la mètrica
de Foix no es basa en la musicalitat. "L'únic essencial per construir
una mètrica és això: que hi hagi, a més de l'esquema
de la llengua, és a dir, superposat a l'esquema de la llengua, un
altre esquema no significatiu." (p. 72). "Foix és un rimador brillantíssim"
"El poeta, actualment, ha de procurar no ser entès,
però no per perversitat ni per cap mena de gratuïtat, sinó
perquè li convé de no ser entès, simplement, per la
gent que ell no vol que l'entengui. [...] Els que convé que no entenguin
el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del
cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la
gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els
trivialitzaran." (Gabriel Ferrater.- Foix i el seu temps.- Barcelona,
Quaderns Crema, 1987). En aquest llibre comenta el poema VI de Les irreals
omegues; és un poema de postguerra, amb l'ambient dels estraperlistes,
que eren els qui s'aprofitaven de les dificultats de proveïment i que
venien a preus fabulosos els articles de primera necessitat.
Carbonell, Manuel (a cura de): J. V. Foix. Divuit sonets de
"Sol, i de dol". Barcelona, Ed. 62, 1985.
Els poemes que comenta són: 2, 7, 17, 18, 19, 21, 25,
36, 37, 42, 45, 51, 52, 58, 59, 60, 63, 67.
Al sonet 2 ens dóna a conèixer el model de poesia
que es proposa de seguir, que no és el dels Jocs Florals, sinó
el de la tradició catalana.
Sonet 7:
"El primer quartet ens parla del plaer que sent el poeta d'"errar" per un
indret ple de restes del passat" El vers 3 situa aquest passat en el Renaixement:
"el llorer és un senyal típic de la poesia de Petrarca".
"El segon quartet s'oposa al primer ja amb el compoement temporal "de matí
[...] ara ens trobem situats a l'hora del despertar d'aquest vigor, el Nou-cents,
el món de la modernitat. Els productes de la tècnica, representats
per les "fèrries tenalles i claus de tub", són ara l'expressió
d'aquest món; el saber que correspon a aquesta època és
un saber tècnic, mecànic, que permet reparar la "peça
llosca", amagada, que no deixa funcionar bé l'embragatge, o el coixinet
que encalla "l'eix", i així, "sense falles", "engegar per l'asfalt".
I si abans errava per les muralles del temps antic, ara enfila collades,
segueix valls poc conegudes i travessa "rabent" els rius. És, tot
plegat, una al.legoria del "món novell". I hi sobresurten, com a símbols,
la velocitat i, íntimament vinculada amb aquesta, la tècnica.
A aquests dos símbols hi correspon un nou esperit heroic ("venç")."
La diferència entre els dos móns és establerta també
amb els verbs "remembrar" i "engegar", tant pel sentit dels verbs, com per
l'arcaisme del primer, "per bé que el verb principal és cada
vegada el mateix, "em plau" -i així és el jou que els ajunta"
"Però les diferències substancials entre l'ahir i l'avui s'expressen
sintèticament al primer tercet. El món de la tècnica
desplega una força característica: dominar, "vèncer"
la natura. Mentre que als temps antics, i hem vist que per al poeta això
no és qualsevol temps, ans és sobretot el Renaixement, l'home
havia arribat a un notable grau d'harmonia amb la natura". Als versos 11,
12, 13 esmenta la pintura italiana renaixentista, amb les madones borroses
a l'ombra d'un tell, i el càndid rampell de la pintura moderna, totes
dues també lloades pel poeta.
"En suma, tot el poema és una gradació, una acumulació
entorn d'aquests dos pols fins a arribar a la síntesi final al vers
darrer."
Sonet 17:
"Els dos quartets ens presenten la forma essencial del derrotat. En canvi,
els dos tercets ens proposen la figura de l'Insurrecte. Entre l'un i l'altre,
el poeta esdevé el seguidor, és clar, d'aquest darrer. Per
la rotunditat sense pal.liatius de la confrontació, aquest sonet pot
recordar la forma dels manifestos artístics, des dels futuristes fins
als surrealistes [AQUÍ MANIFEST GROC, ETC.]." "¿Com és
l'un i com és l'altre dels models d'home modern?
El qualificatiu inicial del primer és "vagarós", es a dir,
aquell que va d'una banda a l'altra sense fer res per sortir del marasme.
El paisatge que li correspon, però, ens és ja habitual des
del primer sonet. És l'erm on es troba el poeta quan el dubte l'escomet.
[...] I en aquesta situació "clama febrós" (vegeu "deleges
foll", S. 1, v. 7): "On vaig", que és paral.lel a "on sóc"
també del sonet 1. [...] Ara apareix dibuixat com el poeta desil.lusionat
que s'exilia de la seva pàtria (vegeu la cadena metafòrica
i metonímica "llar" per "destí", i "fumeres"). La conseqüència
d'aquest exili és la seva conversió en un "miseriós
d'un Més Enllà" [...] "sense forma i colors", això és,
després de la realitat sensible. D'altra banda, la coordinada següent
emfasitza la dita condició amb el substantiu "pelegrí", emparentat
semànticament amb "miseriós", i la judica amb el qualificatiu
"impossibles", aplicat als camins que segueix a la recerca d'una salvació
inassolible." "En canvi, l'altre
model d'home és el d'aquell que no es pregunta "febrós" on
va, ans s'autoafirma donant-se ("se'n fa un tot") a la llar dels seus ("té
una llar, té pàtria"). ÉS aquell que no va d'una banda
a l'altra sense fer res, ans treballa (té "mester") i se sotmet al
destí que li ha pertocat ("acata lleis severes"). Aquest home és
el que viu a la llum ("a sol llevat") i té uns límits que no
l'empresonen sinó que el fan lliure, perquè són els
seus. Aquests límits, que el posseeixen i que, posseint-lo, esdevenen
el seu bé li marquen el sòl on pot viure, on la vida s'omple
de sentit. Per això el poema acaba amb un gest emblemàtic.
Aquest home està disposat a defensar el seu bé, amb les armes
si cal, i a fer-se càrrec, gens dubtós, de tot el que dins
aquest horitzó hi ha de possible, simbolitzat amb el mot "banderes".
[...] En el mot "enyor" és tot l'ésser propi que s'aplega sobre
si mateix per trobar al seu fons les bases que l'han format i que el formen,
bases que un dia brillaren sota el sol i que, reclamant-lo, l'impulsen a
aseguir l'únic amí possible, el seu."
Sonet 18:
"segueix expressament alguns models medievals i renaixentistes de poesia,
que es proposaven, sota l'esquema d'una polèmica escolàstica
entre els sentits i l'enteniment, descobrir quin és l'estatut de realitat
de les dades que uns i altre aporten a la Ment. És el que ens diu
la primera frase. La Natura, la res extensa, se li apareix, se li fa visible
no pas directament pels sentits ("ull") sinó per la Ment, la qual
els dirigeix i els desperta l'apetit ("golós"). La primera, sorprenent,
conseqüència d'aquesta podríem dir premissa és
la certesa de la seva pròpia immortalitat. [...] La Ment, que
és la manifestació d'aquest fons ordenador (per això
l'ús de la majúscula), col.loca, "ordena" segons llur grau
de realitat, és a dir, segons el grau de proximitat a l'U únic,
totes les coses percebudes a través dels sentits i, fent això,
revela el fons que es manté ferm sota elles. En suma, si la primera
cosa que el poeta percep sensorialment és el mutable i la seva pròpia
natura mortal, en superar aquest nivell de coneixement, descobreix el fons
permanent de tot allò que existeix i, doncs, la seva pròpia
existència immortal."
El segon quartet comença "D'on home só", "veiem que l'afirmació
de la humanitat de l'home es basa, doncs, en el fet de concebre la Ment pel
damunt dels sentits. Així, havent assolit aquesta certesa, el poema
desplegarà, fins al símil final, les formes que ha de prendre
l'existir autèntic. [...] ha de mostrar que això que hom anomena
l'Irreal, i que se sol identificar amb el "fosc", el "son" i l'"Ideal", i
que, per això, hom considera que és foll aquell qui el cobeja,
perquè en tant que no existent en acte és inassolible ("auraná
futura"), això, doncs, és el Real veritable, "el present",
l'aquí i l'ara ("l'hora i el lloc") i llur assumpció. Llavors
viure és "el cremar dolç en el propi foc", amb la voluntat
asserenada, en pau amb ella mateixa (v. 11). Assumir el propi destí
esdevé llavors "el càlid joc" (metàfora que refà
"el cremar dolç"), no pas la lluita amb fantasmes abstractes i informes,
ans el joc amb "el bell concret". I com que el concret e´s el present,
el concret és "cada instant" on passat i futur ("els segles") es fonen.
Per això es pot veure, per acabar, metafòricament representat
"davant la mar obscura" com el penyal ("el roc", que recull el quàdruple
ressò dels monosíl.labs de rima -lloc, foc, joc, moc-) que
més enllà del sensorialment perceptible es mou. Com el Temps,
que es mou restant fix."
En el sonet 19, la ment ha d'acordar els dos extrems en què
es debat: Raó i Follia. "la fantasia (...) de mots, de sons i tons"
li aporta el goig; això és el que fa la poesia, l'art: "fan
permanent, etern, l'Instant, el present, l'"avui", perquè el revelen
en la seva veritat".
"El sonet 21 es proposa situar-nos en un tombant crucial dels
Temps MOderns: la dominació tecnològica de la Natura."
El sonet 36 té com a tema la preocupació per
l'arrelament al propi país.
Sonet 51:
"L'interès d'aquest poema resideix en la llei que segueix per a la
seva construcció. Ens trobem davant d'una situació en què
dos personatges, el poeta i la dona, mantenen un diàleg al llarg del
qual ell la festeja i ella s'abandona de mica en mica a les seves sol.licituds."
És com el que en pintura s'anomena un Collage.
"En una primera lectura pareix que no hi ha coincidència de plans
entre el discurs d'ell i les tres frases que diu ella. Aquestes d'una manera
molt sintètica podríem dir que s'esdevenen en el pla concret
i directe en què té lloc tot enunciat quan és proferit,
per bé que siguin reproduïdes per la boca del poeta: "em dius".
En canvi, tot el discurs d'ell és com un monòleg que s'adreá
a si mateix, calladament. ÉS el fons autèntic de la imatge
enganyosa que li ofereix per tal de fer-se-li atractiu. ("Jo só l'apòcrif
que tu creus insigne!... i fa el maligne". No és l'amant fidel i segur,
ans és el "dispers que canvia de testa i oblida nom i hostal") Aquesta
disparitat entre la imatge pública i la privada es concreta al v.
5: "Carrer de Mar amunt, só l'home digne".
"La resta del sonet ens dóna l'altra cara de la que ha presentat la
primera part. El marc marítim, ja insinuat a "nàufrag" i, més
discretament encara, a "Carrer de Mar", reapareix també en aquest
poema com la condició de la seva natura ("fill de sirena"). Ara, però,
amb una restricció: els fruits ("castes nereides") d'aquest àmbit
propi que és el mar li estan prohibits (v. 10). Per això n'és
el folol i com a tal es comporta (vv. 11-13). I és amb aquesta hàbil
("industriós") figura de desvalgut que aconsegueix que ella cedeixi
finalment."
Sonet 52:
És un dels més volgudament anecdòtic.
"El primer quartet s'omple amb la presentació de dos personatges, el
poeta i Marta, en un indret on ja és sorprenent que ella pugui dir
el que diu: que es mulla sota cobert". Es pot tractar d'un "joc de sobreentesos
d'intenció eròtica. Aquest primer vers, doncs, és susceptible
dce ser interpretat metafòricament com a mostrant-nos la dona sexualment
excitada".
El poeta "es disposa a l'amor voltat de natura que regala i que ho impregna
tot, que, en la forma de temps inclement, excita, encara més, els
sentits. Per això, a cobert d'un "paraigua", al moment que fonen llurs
cossos deixen d'ésser dos i assoleixen l'U perfet, el "Nombre Exacte".
[...] Però, així, l'amor mateix és, una altra vegada,
l'al.legoria, al seu torn, d'un altre símbol superior: l'Instant com
a concreció efectiva de l'Etern."
Notes:
Muntatge poètic
A tercer cicle de Primària es pot fer un muntatge o
espectacle poètic amb el poema Tot n'és ple de Foix.
Algunes imatges
Paronomàsia:
Balla damunt la palla, capiràs
Per què entre aigua i lilàs no cal cogulla?
Paral.lelisme:
Quants pagerols que es venen la pineda
Tot n'és ple
Quants grapalluts que es venen les muntanyes
Tot n'és ple
Antítesi:
És quan dormo que hi veig clar
Reculls de poemes per a l'escola
"L'esparver poesia". (Barcelona, Edicions La Magrana)
Col.lecció de llibres de diversos autors (Brossa, Estellés,
Foix, Espriu...) al voltant de diversos temes. Alguns títols són:
Mites i somnis, Els ocells, L'aigua, Aire i llum, Les flors, Les quatre estacions...
Un CD
També vindrem, infant a l'hora vella / Si jo fos marxant
a Prades / Ho sap tothom i és profecia / Si l'altra nit jo cavalcava
al ras(LA VEU DELS POETES. PDI, Barcelona, 1993)
Bibliografia
Foix, J. V. Obres completes. Barcelona, Ed. 62, de 1974 a
1990. Són quatre volums: I Poesia, II Prosa, 3 Articles i assaigs
polítics, 4 Sobre literatura i art.
L'editorial Quaderns Crema, també ha editat l'obra de Foix.
Carbonell, Manuel (a cura de): J. V. Foix. Divuit sonets de
"Sol, i de dol". Barcelona, Ed. 62, 1985.
* Carbonell, Manuel. "J. V. Foix". Història de la literatura
catalana 9. Barcelona, Ariel, 1987.
Dantí, Fina (Edició a cura de): J. V. Foix.
Antologia. Barcelona, Barcanova, 1993.
Ferrater, Gabriel. "Nou sonets de Foix, comentats", dins Sobre
literatura. Barcelona, Ed. 62, 1979.
Ferrater, Gabriel. Foix i el seu temps. Barcelona, Quaderns
crema, 1987.
Ferrater, Gabriel.- "J.V. Foix" dins Sobre literatura.- Barcelona,
Ed. 62, 1969.
Gimferrer, Pere. "Notes a la poesia en vers de J. V. Foix",
dins J. V. Foix, Obres completes. I Poesia. Barcelona, Ed. 62, 1974.
Miralles, Carles. "Un sonet de Sol i de dol de J. V. Foix".
Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 4. Barcelona, Curial,
1985 (A cura de Garolera, Narcís).
Molas, Joaquim. "J. V. Foix o la investigació total",
dins La literatura catalana d'avantguarda 1916-1938. Barcelona, Antoni Bosch
editor, 1983.
Molas, J. i Bou, E. La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual.
Barcelona, Ed. 62, 2003.
Santaeulàlia. Qüestió de mots. Del simbolisme
a la poesia pura. Barcelona, La Magrana, 1989.
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
