vida i obra
poemes en prosa
sol i de dol
les irreals omegues
on he deixat les claus...
onze nadals i un cap d'any
desa aquests llibres als calaix de baix
altres poemes
escrits catalanistes
POEMES EN PROSA:
gertrudis
krtu
darrer comunicat
gertrudis
(1927)
DIARI 1918 (fragments)
M'assegurava que eren dos-cents els joves del
poble que tenien un cavall negre com el meu. Però vaig espiar, una
a una, llurs estables i vaig comprovar el seu engany. Les estables són
buides i són buides les cases. Al poble només hi som jo i
el meu cavall que errem de nit i de dia pel laberint de les seves ombres.
Quant a Gertrudis, és ben morta al fons de l'abisme on la vaig precipitar.
¿O és que tants de milers d'estels que guspiregen en la negror
celeste no exalten la joia de la meva solitud?
Et vaig sorprendre quan el teu nou amant et
donava un estoig magnífic. No era, però, un estoig: era un
llibre; ni era tampoc el teu amant ans jo mateix que et regalava una capsa
de tubs d'aquarel.la amb les colors de l'iris.
Que hagin aparedat portals i finestres; que
dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses
cloguin els passatges; que els arbres per damunt els murs s'estenguin en
rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats
en esculls temibles; que els cavalls siguin a mos i senyors de la meva
vila i s'hi passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin
en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist
miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist
saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció
cancerosa que destrossa llurs entranyes?
NOTES SOBRE LA MAR, 2
Ben lligat el nas de cartó, grotesc, em passejava pel moll amb
un imponent diccionari de sinònims sota el braç. El barquer,
vulgues no vulgues, em féu navegar mar endins. Era un pastor anglicà,
i em volia demostrar com els miracles més bells s'han esdevingut
a la mar. En adonar-se, però, del meu nas arbitrari, tingué
la polidesa de calar-se el seu. Aleshores, emfàtic, em digué
que només la vanitat dels homes fa que, en el viure humà,
del nostre planeta en diguin la Terra, però que Déu i els
sants en diuen en llur llenguatge etern, la Mar; que la terra era només
en el nostre planeta un accident, un fenomen transitori. "Els homes -em
deia- són la colomassa de la mar." La gran inconeguda dels homes
era, per al meu barquer, una peixera esfèrica errant pels espais
celestes per a esbargiment dels àngels.
krtu
(1932)
RETORN A LA NATURA [fragment]
Só jo que porto, més alt que tots, l'ocellàs
d'alumini que posem, a les nits de lluna, damunt la font de la pedrera.
Pere, Lluís! On sou? Sento les vostres veus de joc a la placeta.
No sóc orb, però em resteu invisibles. Veniu: amb tres rodes
i un cordill li he farcit les entranyes i aqueta nit batrà les ales.
Joan, Ernest! No voleu jugar més amb mi?
Ja el vespre es descompon en una escampadissa de fulls de paper
de seda. Tot sol aniria a provar el mecanisme enginyós; però
aquell capatàs m'ha dit que no em mogués d'aquí, i
que aguantés hores i hores aquesta llarga barra de ferro, l'ombra
de la qual, en projectar-se damunt la mar, s'hi insinua amb irregulars
corbes obscenes.
ON ANIRÉ TOT SOL
Vaig aconseguir que em deixessin ésser pintor de parets.
Dret, dalt un tauló sostingut per dues escales, pinto rètols
a totes les cases: COTILLAIRE, COTILLAIRE, COTILLAIRE, COTILLAIRE. L'olor
del vernís m'embriaga tant, que, a mig matí, deixo la feina
i, presa d'una folla joia, corro carrer amunt i carrer avall, i crido oia!
oia! Però el flequer que m'havia contractat ahir, em perseguí
llanterna en mà fins a la placeta i m'obligà a acabar la
T del rètol de casa seva. Era fosc, fosquíssim. Sense moure'm
de dalt de la bastida em vaig posar a tocar valsos sentimentals amb un
violí. Les acàcies havien plegat ja les branques damunt les
soques i la pica de la font, somorta, engolia pètals marcits d'estel.
Del fons misteriós del garatge de l'amo sortí, empesa per
tot d'infants, i de la grandària d'una roda de carro, la lluna.
Els ocells, a milers, brollaren del fons de les xemeneies i li volien buidar
els ulls.
(Jo també hi vull ésser! Jo també hi vull
ésser!, hauria cridat de dalt estant si els llavis m'haguessin obeït.)
D'un bot salto a terra, m'entrebanco i caic. els infants m'insultaven i
em llançaven, furiosos, grosses boles de neu. (Jo també hi
vull ésser! Jo també hi vull ésser!, hauria cridat
si la veu no se m'ofegués sempre, Déu meu, sempre.) Quan
els vaig voler atènyer, havien desaparegut darrere els velluts blau
de nit amb què els veïns del meu poble amaguen els cancells
de llurs cases.
Sola, immensurable, la lluna havia estat abandonada al mig de
la plaça i projectava, en con, la seva ombra damunt una llarga planxa
d'alumini. M'hi vaig voler acostar per empènyer-la, però
un fred intensíssim em glaçava les mans. De les canaleres
dels teulats saltaven, monòtons, rajolins d'oli. Al fons del carrer
més baix una mà fosforescent es movia en pèndol.
(On aniré tot sol!: reprendria la tonada dels meus valsos,
si m'hagués restat cap corda al violí; trucaria al Ton del
bar... Però só geperut i, de dia, la gent del carrer riu
quan passo i diu que só boig. Demà de matí em venjaré...
Amb un carbó que tinc dibuixaré una ratlla a la paret de
totes les cases, començant per la barraca dels burots i acabant
per la rectoria. A la torre del portal nou de la carretera pintaré
un rètol que dirà COTILLAIRE i, tot posant-me el barret ben
de cantó i amb un pot de vernís a cada mà, m'amagaré
darrere l'atzavarar de cal Canet per a escoltar al fons de mi mateix les
cançons que em sangloten a la gorja i que moren a flor de boca.)
darrer comunicat
(1970)
DARRER COMUNICAT
A Joan Prats Vallès
A Mercè Ros Soler
Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven,
i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures
em saltaven, sorpresos, per entre les camies. Mirava les vinyes, els olivars
i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents,
com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la
fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els
primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de
les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port,
el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les
carreteres perquè l'home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del
mar que mancava. Mirava com naixien els estels i com passen les noies amb
aires de festa, sense draps ni lligats, com un infant que acaba de venir.
Un que conec, del Pòsit -el qui boga amb més delit quan el
motor s'enfarritja-, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa
de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu:
Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot
just si guardem la paraula. Els han passats per la mola dels màrtirs,
els han penjats a la forca més alta, els han lapidats a les barricades,
els han guillotinats al pla de l'alçament, els han assassinats a
l'altra cantonada, els han posats sota la roda d'un vehicle, els han estripats
com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han
polvoritzats els ossos per adobar els erms, els han desvirginats a les
redaccions dels diaris, els han vomitats els novel.lastres i els poetastres,
els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals
de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur
com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les
terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu
pas de dir-ho: us escurçaran la llengua.
inici
Pàgina de
presentació MAG POESIA
|