PARÀBOLES [fragment]

[...]
I deia Arnau:

"No creguem en els mots si no són purs i no porten la càrrega 
del temps essencial tranfigurat de l'ésser.
Principi de pincipis serà aquest, germans meus de la terra,
perquè més que la xarxa el que compta és el braç.
Si en el doll del discurs a vegades dic déu,
cal que sempre entengueu que aquest mot representa
l'esperit de la vida en un context total i meteòric:
terra, llum, univers, herba, sang, sol, estel,
mort i llavor...
[...]
 

ESTANCES D'ARNAU I ADALAISA [fragments]

 ELL:

[...]
Amor, el cant et duc, ocell de l'alta brisa
que clava en el meu pit son bec de resplendors,
i per ell, Adalisa, la meva ombra s'irisa
voltada de clamors.

No ets brogit de somni, sinó real estança.
Esbatana't amor, verema de la nit,
car ja el fill de la terra, vermell de sa puixança,
sap que el bes venç el crit.
[...]

M'has fet alt, Adalaisa, amb silenci i mirada,
i jo et faig estremir com a l'heura l'oreig.
L'ànima ens resplendeix, estesa i encalmada,
aigua ampla de rabeig. 

De joia, els meus ulls salten de l'herba a les llimones;
avancen les carícies amb lentitud de mel.
Quan de l'èxtasi brunzen les ivarsoses fones,
la terra puja al cel.

Oh batuda del gaudi en grans eres de calma!
Perquè tu ets jo sóc som un hoste que riu
dins la joia de viure, aquest daurat reialme
que anomenem estiu.

Oh l'invencible estiu: riquesa de foguera
dalt dels pujols del cor on clamoreja el vent,
i, a baix, l'esperit d'or que vetlla l'olivera,
coèfora d'argent!

Ja el crepuscle, Adalaisa, et vesteix de rosella,
la mar aixeca un braç mig vermell i mig blau,
cada bou de silenci porta la seva esquella
a una establa de pau

i dintre dels teus ulls neix l'estrella tranquil.la...
L'aura de profecia que t'esborrona el pit
s'alça del déu que habita la nostra ombra d'argila
i corona la nit...

 ELLA:

Arnau, m'has dit madona, riu, foguera, balada,
verema de la nit, dalla, suau pujol,
immòbil soledat, heura, fenc i mirada,
falda de lluna i sol.
Amat, m'has dit madona, riu, foguera, balada.

Arnau, l'amor és com un monstre de farina
encatauat ña l'ànima talment un dolç intrús.
Oh, mira'm: per tu sóc un arbre que camina
entre xiscle i balbuç.
Amat, l'amor és com un monstre de farina.

Arnau, m'has dut al cor una llum d'armistici
segellat per una ombra d'intantànies flors,
i, filla de mes venes, vinclada de solstici,
combrego amb el teu cos.
Amat, m'has dut al cor una llum d'armistici.

Amat, ets tan lleuger com el pas de Soleia,
encar que vas feixuc de moltes cicatrius.
Tota jo m'il.lumino, mon ànima voleia
quan de lluny em somrius.
Amat, ets tan lleuger com el pas de Soleia.
[...]

Amor meu que pastures la lluna del meu ventre.
Alosa en la meva ombra, el teu nom em fendeix
i flairo la sentor de les estrelles mentre
ton amor m'envaeix.
Amat meu que pastures la lluna del meu ventre.

Arnau, cada nit segues la meva cabellera
i em trenes el gemec fins al consol dels joncs.
Per la finestra arriba un vent de primavera
que ha nascut entre troncs.
Amat, cada nit segues la meva cabellera.

Arnau, estic gelosa de l'aigua que et copia,
dels besos que t'agença la fada del plugim,
dels somnis del teu cor que t'esguarden, de dia,
amb ulls clars de raïm.
Amat, estic gelosa de l'aigua que et copia.

Arnau, ara et diré que amor és existència
de misteri i de flor, més enllà dels sentits.
Oh, sense amor tot és orfenesa i absència,
les cordes lluny dels dits!
Arnau, ara et diré que amor és existència.

Arnau, per ta mirada se'm transmuda la dança:
ara ja puc ser un himne trenat d'arbre i llampec.
Com un astre vernal, plena de deslliurança,
ran dels teus peus m'ajec.
Amat, per ta mirada se'm transmuda la dansa.

Arnau, ara tots dos habitem ja la terra.
Ascendim com l'heurera: tota saba i lligam.
Mira el símbol senzill: sobreeixint de la gerra,
la passió del ram.
Amat, ara tots dos habitem ja la terra.
[...]
 

CRITS I MURMURIS [fragment]

[...]
Ma veu va vestida d'heura
i, com fum enfiladís,
te l'acosto i et confesso
que d'amor ets el país.

Et diré, Arnau, la rosella
de la teva fonda sang.
Diré l'anhel d'Adalisa
i el misteri del seu flanc.

Cobert d'una ígnia capa
deixa que el món porti dol.
Arnau, surs de la teva ombra
amb barba de molsa i sol.

Arnau, vés cap a Adalisa
com una serpent de flors.
Frena sa dansa d'espasa
i cabellera veloç.

Arnau de punya i fermesa,
Arnau d'arrel i de cant,
posa el pàmpol de ta música
a sa cintura fragant.
[...]
 

rapsòdia d'ahab

EL CIM DE L'HOME

L'hora de la Muntanya era entre vent i brisa,
després de la cançó de les aloses àuries
i els parrups de vellut de la tórtora blanca.
La llum reia a la boca de ginestes i espígols
i s'acostava un scherzo de l'alta pollancreda.
Penosament Ahab i Soleia avançaven.

La terra, tota oïda, escoltava els murmuris
de les fulles dels faigs i dels bedolls de plata-
confessions alades al pit trèmul de l'aire,
paraules i balbuços, despullaments d'escorça,
misteris de la saba, secrets de la florida...
Feixugament Ahab i Soleia pujaven.

Només quan s'aturaven l'au oculta cantava
des de dins la verneda on el sol es perdia,
el rossinyol de gola on l'amor es feia aigua,
molsa regalimant, foc de dolçor filada,
i fremien les gespes i les amples falgueres,
i els llebrers de l'atzur es bevien l'arc iris.

Feixugament Ahab i Soleia pujaven
com ascendeix el fum per agonies d'aire.
A la falda materna que obria la Muntanya
saltaven xaragalls i s'adormien roques.
Els núvols desfilaven, carregats de falçs negres,
recolzant-se en gaiatos de llampecs instantanis.

Al gorg blau la paitida cantava l'a de l'aigua.
Fada de l'aigua, fada de tors i cabellera,
guspireig de les sines, síl.laba de nuesa
total i resplendida de llum rítmica i sòlida
en la joia de l'aigua que en aigua es transformava
per la mort de l'escuma que cantava les aigües.

agustí bartra

inici
 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia