Agustí Bartra amb Anna Murià

I. Els alciònids cels

ALS LLAVIS DEL SILENCI

V

Dir la brusca sorpresa d'un record de gavina.
Naufragar dolçament en sensibles esculls
de temps i llunyania. Quina claror llatina
celebra i canta el déu que dormia als meus ulls!

Rialla de la vela: àmfora en blava testa!
Oh, les trenes salines esbadiant-se al pit
immòbil de la terra vestida de ginesta!
Als llavis de l'escuma mor i neix l'infinit.

Espera del meu ésser, com roca extasiada
per un somni futur de proa il.luminada
que calmarà el murmuri innúmer de l'atzar.

Oh, la sirga diàfana dins l'abís de tenebra,
l'assalt de l'ona tèbia que s'enduu tot el gebre!
Dir que en mi vetlla el cor profund del mar, del mar...

ÀNIMA I MÓN

              A J. Amat-Piniella.

I
Terra

Ni l'amor ni la joia no encenen primaveres,
sinó la mort que canta de cara al firmament.
Devers el roig altar de les secretes eres
porteu l'eterna ofrena, coèfores del vent!

Morir, deixar d'ésser hoste. En l'espera abolida,
enllà dels comiats, oh terres de l'ahir
d'on, tremolosos, s'alcen els braços de la vida!
Finalment ho sabràs: sols la terra és destí.

II
Cel

Si l'esguard l'interroga, el cor no s'hi asila.
Els déus que l'habitaven caigueren en la nit.
¿Serà d'alba o ponent l'estrella més tranquil.la
que, al fons del seu dolor, somia l'esperit?

I cap àngel, oh nits! De futur traspassada,
l'esperança camina dintre la soledat
d'aquesta ampla comarca de tenebra estrellada:
els signes de l'exili en llur tràgic esclat.

III
Mar

Oh, les aigües movents de l'etern parteratge
de la llum que abandona sos gèlids estimballs!
Redemptora paraula, verb clavat a la imatge:
sol obert a la Vela com un crist de coralls.

Reialmes de la veu, oh renaixent victòria:
quina Parca d'escuma, entre batuts niells,
en música apaivaga la dissonant cridòria
mentre, enllà, els pujols alcen un dolç dia d'ocells!

IV
Foc

Cim extrem de la flama: heroi! Diürn, completa
la gran corba visible del teu retorn al sol,
que ho fa tot més real i, com brillant sageta,
arriba en la darrera caiguda del teu vol.

Romans. Però el que passa, el vent infatigable,
t'acreix, i ets en l'hivern l'amant cor estival,
l'arrel, l'ocell que emigra, l'infant, la terra arable,
oh més pur com més cremes, i en tes desfetes ¡alt!

SOTA LES ESTRELLES D'ARKANSAS

La terra és de l'ombra, d'un hivern que no sé,
d'una nit estrangera que en mon ànima ajunta
pujols que ignoraré,
un fanal que fulgura com el cor de l'absència
i els arbres fantasmals amb sa muda pregunta...
I potser,
ben a prop, un gran riu de calmosa fluència
on la nit es fa immòbil -madona de tenebra
que s'ha posat al muscle el colom de la lluna.

I tot d'una,
els astres m'endolceixen l'atònita palpebra!
Són els astres de sempre de ma pàtria antiga,
són els astres de sempre dels meus somnis fidels,
les constel.lacions amb sa abraçada amiga,
les garbes radiants a l'era dels meus cels...

Però el cor és de l'alba que neix, entre agonies,
arrapada a les valls insomnes del dolor.
Arrencant la bandera massa alta dels meus dies
retorno al meu passat amb la nova cançó
d'amor i verdes llances.

Cantaré el sol profund a l'entranya de l'ésser,
l'esperit de la llum que mou l'ala del fang,
oh purs estels d'Arkansas
que amb impassible pressa,
ungint-me la ferida prometeica del flanc,
meneu l'àuria gesta
d'on s'alça del vol sonor d'un ocell de ginesta!

DAVANT EL MAR, A CENTER ISLAND

                         A Maria Dolors Canals

Mira i recorda. Encimbella aquest mai
del moment que t'assalta. Oh batega, mirada,
i contempla cor meu, aquesta aigua ajaçada
     dessota tant d'espai!

Mira i recorda. Emporta'ta aquest vent
     lacerat de gavina,
aquesta llum que ajeu sos esquelets d'argent
dintre trèmuls sepulcres d'algues i sorra fina.

Mira i recorda. El sol deixa en la neu
els seus esclops vermells, una barca deixonda
     un somni d'au i fronda,
i passen núvols blancs... Tot roman i és adéu!

Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela.
Car la flama és senzilla, com senzilla és la vela.

L'ELF DEL PONT DE BROOKLYN

II

La nit ha besat
el meu cor gebrat...

Mon ànima brilla
a cada cruïlla,

tot deixant un rastre
d'oreneta i astre.

A un costat du el vent,
l'amant transparent;

a l'altre, inclinant-se,
un vell arbre avança.

L'ànima s'afua,
cada cop més nua.

Son foc s'ha fet llum,
sageta que brum.

I l'urbs -puny de son-
tiba l'arc del pont...

IX

L'East River somia
un cavall de foc.

La boca del dia
s'obre a poc a poc.

L'arbre es rerassaga,
feixuc de passat,

i el vent ja es propaga
dins sa llibertat.

La gavina esborra
la nit amb son vol.

Mon ànima corre
pels camins del sol...

     Brooklyn, M. Y., 26-11-1949.

II. Poemes d'Odisseu

CANT D'ULISSES ALS ASTRES (L'evangeli del vent)

Cada cop és més alta la proa de ma vida,
no hi ha perill més cert que el son gris en un port.

Només en la llum pròpia he trobat sempre auxili.

LA CANÇÓ D'ELPÈNOR

Jo sóc el grumet que puja
per cordatges d'heura i or.
Duc una agulla de pluja
ensorrada dintre el cor.

Un velam de llum s'arbora
quan la nit s'esquinça el dol.
A la cofa de l'aurora
ja sóc el grumet del sol...

MAIALA

Nua, avançant per l'aigua que, dolçament submisa,
contempla sa bellesa amb pupil.les brillants,
Maiala gira el rostre al ponent i a la brisa,
i, alçant el cap, escolta... Terra endins, sonen cants.
Molts dolls i sangs antigues fan bruscament divina
la puixança del tors mig daurat i mig blau
on l'estiu fibla el flanc, arrodoneix la sina
i bressola en el ventre una solar allau.

S'ha torcat el cabell i refet la tannara,
i ha saludat l'estel amb un gest ample i lent.
Meitat de l'horitzó, meitat del mar encara,
la radiant ja es lliura al càlid bes del vent:
ran de sorra es detura i, com qui el déu invoca
més per goig de misteri que per real perill,
llargament crida un nom, amb les mans a la boca
a guisa de cargola. Lluny, contesta un renill..

Ajaguda a l'areny, de nou Maiala crida.
Un sord galop davalla de l'obscuritat tossal.
Una minva de lluna penja a l'est, enrogida.
I Maiala, sabent-se del seu desig vestal,
obre els braços al somni que filen ses parpelles:
l'esperit de la terra que l'aboleix d'atzar,
el genet d'ulls de foc i corona d'estrelles.

I sent com el cavall entra sol a la mar...

ELS CÍCLOPS

... Car els Cíclops baixaren, orbs, amb les últimes ombres
i als murs llegendaris palparen l'oracle del sol,
preguntaren a l'alta torres: "Qui som? Anem sols?"
Però per a ells, que traïren la imatge del món,
el silenci afirmava el fast d'una mort sense glòria,
tan lluny de la veu de la terra i l'amor com dels déus.
I cantaren la por....

                       La mà de la vida tapava
la boca de pedra dels ecos, i l'ombra de l'Au
no guardava el somrís dels morts ni baixava als abismes.
Només per als guaites floria la flauta del vent.

I cantaren llur odi contra la llum que dansava
entorn de les garbes, sollaren l'aurora en les fonts
i marxaren, oh terra!, sords a tes aures profètiques,
amb llurs torsos brutals...

                                   Vençuts pels arcs iris salvatges,
retuts a rampeu dels pujols per un gest de la dríade,
secs de somni en llur força buida de foc i misteri,
no van sobreviure al gran xiscle de la primavera...

III. Les gàrgoles coronades d'estrelles

CONTRAPUNT II: Argelers

A la sorra va néixer el meu cant de vidència.
Vora l'antiga mar, entre adormits,
                                               s'alça
el guerrer de l'espiga, l'atlant verd de mon ànima.
Pur en la soledat del vent i les gavines,
s'alçà com aquells arbres on el cel i els déus viuen,
on els aires somien en l'ocell sense pes,
on l'aigua va esborrant els seus braços de neu.
Tu sols eres el fill del cant, el qui segueix,
el blau genet de boira dalt de l'aire terrible.
En la nit dels cent mil penjaves, invisible,
del muscle de la pàtria talment un branc de liles...
Oh, l'aurora en els mots i el zenit en la imatge!

CONTRARIS

Oh... eh!

-¿Qui crida
            que el matí
                       s'atura?

Oh... eh!

-¿Qui lliga
            aquestes aigües
                                   dures?

Oh... eh!

-¿Qui posa
            jous blancs
                       al crepuscle?

Ella: Vine, vine!
Ell: Tanca, tanca
            la mirada!

QUI?

Va cessant el grinyol de la llunyana sínia...
A l'era solitària, un alt pollanc estén
una ombra de donzella. Prop, les granotes rauquen.
Arribarem tots dos, oh lluna de les messes!

-Bona nit, amics meus! Aquí em teniu, companys...

Avui porto un silenci agençat de misteri
i una branca esqueixada de l'arbre del crepuscle.
Aquí em teniu, companys... Alço l'ocell de foc
que duc a la mà esquerra, i els vostres rostres brillen.
Avui voldria dir paraules amansides
a la vostra esperança de mirades obertes.
¿Des de quan us conec, florits apòstols meus?
Em sou més coneguts que la terra ajaguda,
més fidels que les llunes del nostre mar etern...

Preneu i compartiu: aquesta és la meva ànima.
Han callat les granotes...
                                   -Ja podeu llescar el pa.

IV. Les cariàtides aterrades

CORAL A LLUÍS COMPANYS PER A MOLTES VEUS [L'evangeli del vent]

El poeta

Descalç vas ascendint per ta mort d'alta espiga,
oh pare de llorer sempre d'esquena al mur
i de cara a una pàtria que a sa súplica et lliga!
El teu nom rima amb anys i ta sang amb futur.
Ja neixes de ta glòria, doll ardent del teu mite,
apitrada d'escuma sobre els esculls d'ahir,
veritat de la terra amb estrelles escrita,
espetec de bandera amb el somni a tot dir...

[...]

El poeta

Amb el mot llibertat vas per l'herba adormida,
poses un puny de pètals al més indigne jou
i obres places de clams a la ciutat que oblida
la dríade i el bou.
Caus de ta sang a l'aire i voles dins la terra,
hoste vertiginós que passes i romans
talment un àngel.riu que amb el seu pur feix erra,
decantat a ses pròpies esplugues bategants.
De la pàtria aixeques els àmbits de corol.la
amb ta llum combatent-
coneixença en el somni que, eixamplant.se, s'immola
entre el mutable jaç i l'ull del firmament.

[...]

El poeta

Avances amb el mot que el vent diu a la fulla,
el mot que ve del llamp i acaba en el colom.
Enmig d'un gran silenci de terra que es despulla,
la tristes, en sentir-te, alça el seu cap de plom.
Amb tu marxen els arbres que propaguen el dia,
et segueixen, fidels, els herois més senzills,
els anònims humans que, en doll de germania,
són les fonts de la força voltada de perills.
Vers la pàtria et decantes en un dolç inventari:
comptes els sols i els rius, les aus i les canóns,
del nocturn firmament el brillant bestiari,
l'alta geografria de núvols i falcons;
llargament amanyagues les muntanyes maternes,
ets pastor d'esperança entre immòbils ramats,
i com un foc vestit de boira i de lluernes
davalles a abraçar les captives ciutats.
Entre llàgrima i pedra, qui no et nega t'invoca.
En la nit dels vivents, dins l'espera dels morts,
tu ja sembres els himnes a l'adormida boca
dels somnis militants, les fraternes cohorts.
Tu ja escoltes la sang que l'aurora reforça,
sentinella que puja cap a fruits i ramells;
ja toques i sorprens, sota la negra escorça,
el cos primaveral armat de verds dardells.
Però no dormiràs sense espines d'alerta,
vastament ajagut de cims a litorals,
fins que en un altre juny de la pàtria lliberta
no ressoni en la terra l'antic bon cop de falç...

                                                          18-IV-54

V. Poemes d'Anna

SOMNI

Dormo, dormo pel cel. Tinc el sol a la dreta.
Una lluna minvant se'm gela vora el flanc.
Prometeu de quin cel...? L'arbre de les estrelles
plou damunt el meu cor.
La llum és vent terrible. Ploren les nits, dessota.
Dormo... Quin fresc repòs! Veremes de distàncies....

Tu, foscament terrestre, maldes trucant amb flors
el portal infinit que et separa de mi!

           L'Havana, 1941

ET VEIG

Et veig
com una proa de futur i una dolça vela de passat,
com un segle entorn d'una campana.
Toco les llunes que habiten el teu front,
els rems d'or de la teva veu callada.

Et veig
arrencant anells de llampec negre de les mans del món,
somrient al teu cor de cérvol i rosella,
obrint l'hora invencible dels teus ulls.

Et veig
com una estàtua voltada de cavalls de vent,
com un huracà d'anèmones,
com una espasa dins un núvol,
com un cant de fruita en una dansa de foc...

I m'has fet vencedor diürn de les hores.

DOLÇA HEREVA DEL DIA...

Dolça hereva del dia, alta torre d'espigues,
oh captiva d'estrelles i de solars vencills:
els meus braços t'allunyen de segues enemigues
i als teus peus vinc a ajeure'm com la cançó dels grills.

En ton ànima plora l'estrella de la tarda,
al teu flanc dus clavada una dalla d'ocells.
Jo et llevaré del pit els núvols de basarda
i, fet pluja i rosella, besaré els teus turmells.

A les teves mans brilla l'ampla pau de les eres,
el meu amor d'avui ha deixat ses roderes
en ton cos estival de raïm i de nard.

Mes ara que la lluna a ta falda s'atura,
em sentiràs lleuger, com herba que murmura
el seu càntic a l'ombra del teu arbori esguard. 

PRESÈNCIA INNOMBRABLE

Existeixes
en les creus de foc i escuma
que aixequen les albe lentes,
en les columnes del dia.

En el litoral dels núvols,
en l'àgil peix de les hores,
en el cordam del garbí
existeixes.

En els molins de la llum,
en les ombres insurgents,
en el cos recte dels arbres
existeixes.

Existeixes
en els vells pont del recor,
en els parpres del futur,
en la campana del cel.

En el rostre de la neu,
en les ales de la cendra,
en la pàgina del mar
existeixes.

En els càntirs de la música,
en les vespes de la sorra,
en la boca de la lluna,
existeixes.

Existeixes
en les altes roses d'aigua
que pesen a dins dels somnis,
en la porta dels sospirs.

TOTS DOS I EL MAR

Tu i el mar! Tu i el mar! Oh, digues-me, hi atanses
ta antiga i decantada imatge dels adéus?
No saps que al teu pit dorm l'ala de les bonanaces
i que et taca els turmells l'onada d'or dels déus?

Tu i el mar! Ja no hi vas, com ahir, amb mà estesa,
ni tremola als teus llavis la groguenca cançó.
La nit broda al coixí la teva faç encesa:
s'ha mort en tu la dura captaire d'horitzó.

El teu foc es barreja amb la llum de l'aurora
quan l'atlàntic anhel en ton cos arremora
el gran somni del vent... Mon ànima et veu com

un arbre de corall, ple de fruita daurada,
que creix devers el cel de la meva mirada.
Jo i el mar! En faré el casal del teu nom.

                 Bayville, 20-XII-1949

L'EVANGELI DEL VENT [fragment]

-[...] Amor, himne complet entorn d'una bandera
on comencen i acaben tots els nostres camins.
Talment un bes immens amb remor de palmera,
vaig cercant en ton cos el més càlids jardins.

-Sempre que en mi es decanten tristeses de crepuscle
els teus ulls fan sentir-me més nupcial el cel.

-La teva trena cau damunt d'ara del muscle
com ofrena de mel.
Ets talment una tarda 'jaguda entre veremes,
una ombra d'au travessa l'ègloga dels teus pits
i pesen en ton front madures diademes...

-Tu t'estens dins la cala ardent dels meus sentits
com una ona florida d'escumes i rialles.

-Per a tu, en qui ma vida és viatge i sojorn,
aquestes són encara les meves presentalles:
un vel on l'ombra broda l'oronell del retorn
amb agulles de rou i verds fils d'esperança,
arracades de pluja, un fermall de penells
i una embosta d'imatges amb la nostra enyorança
d'una mateixa mar i uns mateixos ocells...
Només jo sé que et nimba una resplendor d'eres
i que a ta falda brillen les llavors de la nit.
Alça't! Obre'm els braços amb l'antic gest de Ceres,
car ja en mi la teva ombra novament ha florit.

-Ai, el vent..., l'altre vent, que ens esbulla la faula!
Ell, l'invisible intrús,
la por, oh l'hoste groc assegut a la taula...
la mort, el vent... el nus
obscur que ho lliga tot amb la pols, i s'ho emporta...
El darrer vent, amat, és l'enemic  vident...

-No hi ha mort en l'amor. Quan s'obrirà la porta
última naixerem a un nou començament.

[...]

agustí bartra

inici

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia