|
l'arbre de foc (1946)
I
ESPERA
T'espero al vial, embrunida noia d'estadi i de platja; t'espero amb els meus músculs i el meu sol, harmonia vigorosa de cames àgils i aire als cabells, forma amb sentor de Mediterrània i ginesta, pell de mel i rosella, que pots sostenir com jo crepuscles i onades, llançar un crit de triomf a tres-cents metres i callar mots inútils.
Nimbada de tarda, em saludes de lluny, amb la mà. Apressa't! La meva ombra ja no s'esmola damunt la sorra mullada i el cel s'ha posat collarets de gavines. El vent ens ha cedit les dunes i les veles blanques ens guarden l'horitzó. Apressa't.
Deixa que et miri, flor de salut i alegria: tinc vents joves per als teus membres tatuats de sal i trobaré una ala per al teu cos d'estàtua viva. Ets natural i exacta a tu mateixa, ets tal com la naturalesa et somià en la gravidesa de la teva mare... El nostre amor no necessita la protecció de cap sostre ni pot ésser tancat dins una cançoneta de finestra o de plana, sinó desplegar-se com una bandera.
Deixa que els meus ulls pouin la blavor inefable de cel i mar dels teus i que les meves carícies se t'entortolliguin com heures vives. En anar-nos-en, deixarem a la nit l'empremta horitzontal d'un doble pes de vida bategant...
EL NÀUFRAG
La mare:
Deixeu la porta oberta;
aquesta nit vindrà.
Poseu més llenya al foc,
llesqueu, llesqueu més pa.
(Les germanes, movent el cap, es miren i miren.)
La mare:
Sento remor de passes
dintre el meu cor. Vindrà.
Porteu-me fil i agulla
i el vestit que deixà.
(Les germanes, movent el cap, es miren i miren.)
El mar:
Tot, tot és endebades.
Res no el despertarà:
anirà vestit d'algues
tota l'eternitat.
TORNO DE L'ALTA NIT, EN TEMPS DE GUERRA
El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.
No sé quina anenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.
Córrer! Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d'arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d'un bes o el d'una mà que un dia va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.
I, tot d'una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum
nova.
Brolladors de música s'aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s'estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l'últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l'Est i l'Oest...
1937
VEU EN LA NIT
Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs, apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.
A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sens cercles de ferro i
foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriço a les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostre dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...
Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.
El seu esguard em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
¿On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?
Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades pels sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,
i persguides de metralles persistents.
Durant mesos i meos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...
¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,
de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè
durin més?
¿Quès sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?
Les negres cornetes sonaran per a tots...!
BESOS
Travesso les vostres morts innominades, boscos de fills caiguts de la meva pàtria,
m'agenollo a frec de les vostres ombres dretes
i poso les semprevives del meu cor a les fornícules de la vostra absència.
Besos us dono amb els meus llavis de terra viva,
besos per als vostres cabells esbullats pels vents de les batalles,
besos per a les vostres sangs de blat escampat.
Oh, ni un plany no fugirà de la meva ànima: només besos, ara!
Besos sense comiat, perquè mai no us abandonaré a les molses de l'oblit, morts meus!, solpostats a mig cel.
Besos, només, ara. I la gola muada, i el dolor infinit...
1938
EL NOU DIA
Sí, hom veurà més enllà d'aquestes estrelles taciturnes,
més enllà d'aquesta llarga nit de mans crispades,
per damunt els meandres de sang i foc,
per damunt els munts de runes fumejants i tenebres xopes de llàgrimes,
per damunt el dolor dels vius i dels morts,
aixecar-se la màgica claror precursora.
Vindrà enmig del gran silenci de tots,
d'un gran silenci inefable de sang aturada i d'ala que s'allarga.
Vindrà lentament com una llum coronada de somnis naixents i d'innocències porugues,
com una plenamar de tremolosa placidesa i d'escumes de pures nostàlgies,
com un bressol curull d'astres recents, d'aigües immòbils d'estupors i d'aurores boreals exànimes.
Pujarà al món com una saba calenta amb anhels celestes.
Les aloses es perdran a l'infinit emportant-se les darreres angoixes,
les neus eternes dels cims es fondran per fer-se abraçada d'ample riu,
de sobte els perfils dels homes tornaran a ésser humans i familiars
i cada ànima serà un íntim repicar d'hosannes.
I a frec encara del record de la finida grandesa heroica del martiri
- espetec de banderes, nervis de clarins, terra a la boca i negres les mans -
els mateixos pensaments faran transparents els fronts i amples els somriures.
Pàtria Nova! Gegant de ferro i de pètals que acabes d'obrir els ulls al teu destí d'escumes i palmeres,
homèrica meravella que sorgeixes de la visió i el suplici dels que t'han volgut amb l'intel.lecte i amb les venes,
cor flamejant que rodoles pel glaciar d'una Europa pusil.lànime i bàrbara:
quin alè de volcà florit et gronxa? Quina tèbia cascada de vellut t'agombola?
Et redreces al centre de la història viva de la Humanitat com una imatge de bellesa eternal,
amb el geni vindicatiu d'unes races el fecund dolor de les quals grava el seu perfil damunt el granit de la Immortalitat.
Pàtria Nova! Els teus fills predilectes han eixamplat els àmbits dels teus futurs,
han fet rectilínies i infinites les teves rutes.
Comences a caminar pel Tiberíades de la Victòria amb una tristesa majestuosa.
Et saluden des dels fons dels segles tota la bondat i amor de la terra.
EL FILL AL FRONT
On ets?
Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.
Hauries pogut dir: "Tornaré aviat." O bé: "Fins a la nit, pare."
Sense tu, els meus dies passen lents, com bèsties cansades.
Amb el negre martell de les esperes clavo a les nues parets del temps les imatges del teu
record encès.
Sento l'aire del teu somriure sobre cada nova arruga de la meva cara,
i amb la meva veu d'heura marcida pujo fins a l'alt bronze de la teva vida.
On ets?
Dorms? ¿Quins torturats paisatges baixen dels teus ulls en cerca de figures de somnis?
¿Quins freds de mort brusca nien a les teves mans honarades?
Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim fragment d'història en marxa,
fill meu...
Descanses, infant i tità, com una fulla i com una muntanya.
Prop teu, sobre l'espiga de lluna de la teva baioneta, brilla la papallona de la llibertat.
II
AJAGUT
Roda, roda la sínia
lenta de l'enyorança.
Els catúfols s'emplenen
de daurades imatges.
El vent xiscla records
dalt la torre inclinada
de l'ànima...
(Penso en una donzella
blanca.
amb l'infant del crepuscle
a la falda.)
El meu somni camina
per un estrany novembre
de fulles enrogides.
D'una forca de lluna
penja
el cos del meu futur.
Ai, aigua a la mirada!
(Penso en una donzella
blanca
tota esquitxada d'ombra
d'acàcia.)
Camp d'Agde, 1939
A MOLTS LLOCS D'AQUEST MÓN ...
A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.
A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.
A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.
A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.
A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.
A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?
Camp d'Agde, 1939
MESSIES
Es va atansant,
implacablement, amb una bondat inflexible
que penetra el futur...
Ell és l'impuls nou, la instauració de formes inèdites, la irresistible harmonia del poder que anuncien els temps.
Serà la voluntat de puresa en acció que canviarà les marxes gregàries en lliures voliors.
No baixarà com un àngel ni brotarà com un crit.
Senzillament: arribarà i s'estendrà. Serà!
Oh, l'amor de les seves ires blances i la violència del seu esperit lluminós! Les noves fams! Revelació i destralada!
Constructor de gènesis! Metafísic de l'alegria! Purificador!
Assassí del somni i de la caritat -músic de la sang!-, abolirà l'agenollament i la florida de les llàgrimes.
L'ombra de les seves mans immenses enreixarà els oceans...
De l'espiga al volcà, dels corals a les constel.lacions, de l'anhel a l'acte, la seva glòria cobrirà la distància.
En èxode voluntari, hom seguirà la raó suprema del seu ésser, el pas sonor de la seva jornada...
Castell de Roissy-en-Brie, agost 1939
1940
A Joan Junyer.
L'home ja està cansat de no poder dialogar amb els insectes i que se li digui que hi ha coses més importants al món que la dona, les llavors i el martell.
Entre el seu petit cor i la vida
sempre troba un mur de bous adormits, tan alt, que ni el cargol ni l'heura no s'hi atreveien.
Entre les seves mans de carbó forjat i la tèbia llana de les ovelles
s'estén un cementeri de núvols i ocells sense creus de pluja.
Ja està cansat, l'home, de no poder recordar els seus somnis,
d'estremir-se en sentir que els gossos borden el crepuscle,
de pensar que excessives races de generals empudeguen l'aire,
de veure que els botxins es passegen amb un cor de joc de cartes enganxat a cada galta
i de t'èmer que cada flor que naixerà fins d'aquí a mil anys no tingui destinada la seva cadena.
Ja no pot contemplar les estrelles: tant els seus ulls estan acostumats a jeure.
Ja no pot besar els arbres: tant té la boca cosida.
Ja no pot cridar a les ribes dels grans rius: tant té la seva veu dividida en petites súpliques.
Pels grans ports d'oli immòbil, la seva ànima plora seguint les llargues avingudes aèries dels pals,
on el vent trenca els seus violins de vidre,
i els coloms degollats ploren roselles,
i les cançons dels grumets s'arrauleixen dins cabanes grogues...
Cada fill d'home i dona té marcat el lloc exacte on la mort obrirà els seus llavis violeta,
i li tenen preparada una mesura de calç per a la seva tomba infinitament col.lectiva,l
lluny de l'olivera i les fonts,
lluny dels sostres i les campanes.
A les recents flors dels ametllers hi ha tinta,
a la túnica de la pau les esperes van ponent llurs ous negres,
la sang, lligada, és duta als vells molins.
¿Hi ha algú encara que interrogui sobre els blats,
hi ha noies encara que mosseguin rams de lilàs,
és possible encara de trenar els llampecs
i recollir l'aigua dels cels?
"Cal organitzar la fam,
cal organitzar la fam,
cal organitzar la fam",
murmuren les encluses i les finestres apagades sota l'ombra i el silenci de les catedrals.
"És l'hora d'escollir camí,
és l'hora d'escollir camí,
és l'hora d'escollir camí",
insisteixen les espases, les verges i els llorers.
I se senten al.ldits els qui tenen les amples espatlles corbades,
els mestres de la pedra, el ferro i la cançó, els savis de la roda i l'arada,
els qui amollen sanglots amb so de mina
i els qui mostren a l'arbre llurs raïms de suor i voldrien enterrar l'enorme campana de llur ànima en el llot de les estrelles
i posar-se a cantar entre mareselves.
Només ells, només ells aixequen de nou llur dolor immòbil,
i per damunt les espatlles de la darrera nit vetllen per la innocència fecunda de la terra,
resen a l'àngel gris de les engrunes
i sangloten pel déu de les pasteres, els ruscos i els peixos...
República Dominicana.
INFANT
Prop teu, infant, la nit
de desembre constel.la
el seu fred i tenebres
baixes.
Una fada d'argent
et guarda de la por
que mou l'única fulla
de l'arbre.
Amb l'esguard faig florir
l'ombra del teu bressol.
La nit benigna plora
la neu que no fa caure.
Ve l'estel de cotó
que el teu front necessita.
Rodolen pel silenci
boletes de mimosa...
Brilla a les meves mans
el menut colibrí
del teu somrís...
Oh infant teu i meu!
QUATRE CANÇONS PER AL MEU FILL
I
Vent i pluja dansen,
dansen pels camps grisos.
Els camins s'amaguen,
els arbres s'inclinen.
La pluja du al pit
l'estel de la tarda,
anell de fred viu
i faldilla llarga.
El vent porta fils
de cel a la cara,
sand'alies de vidre
i mar a la barba.
Suaument vacil.la
la pluja cansada.
Però el vent enfila
devers la muntanya.
Ha caigut la nit.
Els camins viatgen.
El silenci fila
en totes les branques.
I mentre el vent crida
dalt de la muntanya,
la pluja tranquil.la
s'adorm amb agulles
de lluna a la galta...
II
Arbre ajagut
sobre l'aigua.
No sap plorar.
Ombra llarga.
Ah!
Cel. Avingudes
folles d'àngels.
Cau, cau la nit
a ta boca.
Oh!
III
El roser de l'alba
creix contra un mur negre.
Olairà!
L'àngel de la llum
alça les mans blanques.
Olairí!
El mur s'ha esvaït,
s'han obert les roses.
Olairà!
L'àngel de la llum
té la testa roja.
Olairí!
IV
El matí s'esquinça
en els alts penells,
l'hora va vestida
de lilàs i ocells.
El matí s'esquinça
en els alts penells.
El taronger mira
amb sos ulls daurats
les veles encintes
dels llaguts varats.
El taronger mira
amb sos ulls daurats.
Segador marí
de la dalla immensa,
talla per a mi
la més alta vela.
Segador marí
de la dalla immensa.
LLUNYANA
No et sento freda encara
que estiguis lluny
en ànima i distància.
(Amb un rem busca'm
a la muntanya.)
No et sento freda encara
que estiguis lluny
de besos i abraçades.
(Amb un branc cerca'm
per la mar blava.)
No et sento freda encara.
Ets raig de sol
en un sepulcre d'aigua,
cera i record
caient en lentes llàgrimes.
(Oh rem florit,
branca mullada,
sang de ponent
dalt la muralla!)
CANÇÓ DE BRESSOL
Nin non - dorm, nin.
Un nen blanc - un nen negre.
Un granet de sal - un granet de pebre.
Nin, non,
non, nin.
Des de la porta del molí
-dorm, nin, dorm-
el moliner els mira venir
-dorm, nin, dorm-.
Diu el nen blanc:
"Que bella és la lluna!"
Diu el nen negre:
"Que lletja és la lluna!"
Dorm, nin, dorm.
-Jo sóc blanc.
Nin, non.
-Jo sóc negre.
Non, nin.
Un granet de sal,
un granet de pebre.
El vell moliner
els vol fer farina.
El nen blanc rondina
i el negre també.
Dorm, nin, dorm.
Mola del molí,
roda, roda,
els faràs farina.
Mola del molí,
roda, roda.
La lluna és fadrina.
Nin, non,
non, nin.
El vell moliner
ja tanca el molí.
Dorm, nin, dorm.
I el vent juganer
se'ls emporta enlaire.
Dorm, nin, dorm.
Diuen els dos nens,
dins el vent, ballant:
"La lluna tindrem
si seguim pujant".
Nin, non - dorm, nin.
Un nen blanc - un nen negre.
Un granet de sal - un granet de pebre.
Nin, non,
dorm, nin.
A MI
I escolta sempre l'àngel...
Sigues l'obert camí
que et meni a tu mateix, des de l'ésser a la faula.
Mira el riu de la nit: mor a la teva taula
amb remor de ciutat i enyorança de pi.
És l'hora que pel cel passen les lentes relles.
Arma't! I que el teu somni, fet harmoniós cant,
tot ressoni amb el ritme del teu cor bategant.
Aixeca el feixuc rostre a les finals estrelles.
Posa a la teva sang immenses veles d'or
i fes que la teva ànima sigui tempesta i port.
Deixa sempre, a tot vent, l'obscura porta oberta.
No masteguis llorer ni t'enfitis d'atzur.
Si vols cantar l'arrel, oblida't del fruit pur.
Enllà del foc omença l'eternitat desperta...
Novembre, 1945
agustí bartra
inici
PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia
|
