PER AL PÀMPOL DEL LLUM D'UNA DAMA CRIOLLA
Blau El mar no tan llunyà
la vena prima d'una mà
i el cel inabastable
Vermell Terra viva, rubor
de roses o bandera
d'una guerra d'amor.
Gris Un temps de mig dol
amb boires eixutes
i cendra de sol.
Verd De bins i de fulloles
la fresca prada i, dins,
els verms com brins de brins.
Blanc I ara cal dir la neu i la rosada
i no fer esment del gel ni de la pedra:
són aigua condemnada!
Groc Només el boll, encens daurat,
al sol, que és or, retorna.
Adéu-siau, espiga i blat!
Negre Tan blanca, i entenebrada!
Ceguesa d'una mirada
que somia nits de sol.
PINTOR MIRÓ, VELL I CADELL
Les teves pintures,
tan pures,
tan clares,
agraden a les criatures
però els pares
-animetes obscures,
mans avares,
ments dures-
les troben molt cares
i, bé que ho intenten,
no se les expliquen.
I ella diu: "Què coi representen?"
I ell fa: "Què collons signifiquen?"
SOMRIURE BLANC, MATERIAL POSTÍS
[...]
Sortia del seu club a l'alba
amb la saliva acerba
i el cor sorrat.
Al pòquer
acabava de perdre el darrer envit
i hagué d'estendre un xec substanciós.
El guanyador mirava, cúpid, de reüll,
com la tinta fluïa a poc a poc.
Els ulls obscens del guanyador.
I restà sol, tot sol.
Com enyorava, rabiosament,
l'amiga que l'abandonà
ja feis quatre nits.
Ella havia plorat
després de la renyina:
"No et vull veure mai més!"
Com l'enyorava, déus!
Bestiola dolça o folla, necessària,
fruita del temps, mitja virtut, en deien.
Ja dins el cotxe, el noi de casa bona
despertà d'esma el rondineig,
no el seu, el del motor...
¿Un ròssec aromat
flotava en l'aire clos,
present encara l'aura d'aquell cos?
Com l'enyorava, déus!
Anava a prémer l'accelerador...
Cap on?
Cap a un son o un insomni?
¿Cap a les ombres repintades
pel mateix sol d'ahir?
Espera encara, espera...
Com en un somieig imaginava
dits levíssims, elèctrics,
que per costum l'escabellaven...
Un turment, quin engany!
Però de cop
dues mans blanes com vellut calent
li cobrien els ulls... Era ben cert!
Agressió o manyaga? Baticor!
I es tombà:
agenollada rera d'ell
l'Ester li engrapa el front
i l'escomet amb una besar invbasor,
gormand, creixent...
Aquella nit van rescatar
les nits malaguanyades.
EDAT ANTIGA II (fragments)
Mossèn Enric va ser un mal capellà,
veritat inconcusa,
planeta previsible.
La culpa no fou seva!
L'avi el deixà tan ric com el mateix hereu
per tal que fos la providència
dels germans o germanes poc sortosos:
va ser una providència
sorda, cega i guita!
Hauria estat bon pare de família?
La mare així ens ho deia,
bé que la seva flaca,
ultra els diners, eren les dones;
en aquest segon punt fou coratjós
i un peoner, cal dir-ho.
Ja mort l'avi
mudava tot sovint de majordona
fins que en trobà un parell de prou xamoses
tan ben plantades com desaprensives,
l'una morena i l'altra rossa,
un ali de sarsuela!
Arrepapat entremig d'elles,
amb carretel·la descoberta,
transitava sovint per la ciutat.
"Escàndol i vergonya!" feia l'àvia
i els meus pares,
i amb ells tots els parents,
gent púdica i beguina
i en part molt ressentida
en veure que la font de l'oncle
es desviava de la germandat
i de la nebodalla.
I acudiren al bisbe
per tal que li parés els peus
o el que calgués parar-li.
Però el prelat,
còmode i diplomàtic, argüia:
"Mossèn Enric fa força almoines.
Potser són males llengües..."
[...]
L'àvia, anys després,
caigué greument malalta
a la casa pairal de Castellar.
Una agonia cançonera,
setmanes i setmanes,
la postrà al llit, tranquil.la,
però a penes lúcida.
Temps de verema, el pare era a les vinyes
i arribà l'oncle amb la tartana nova;
i el tartaner era un pinxo,
potser mig alcavot,
caninament afecte a l'amo.
El reveren entrà a la cambra,
amb una excusa n'allunyà la Rosa,
vella i fidel serventa,
i sigil·losament tractà de fer-se seves
les claus de la malalta,
que ella guardava a la tauleta.
Eren les claus sagrades dels armaris
de ciutat on l'àvia
escondia entre roba adotzenada
els seus tresors en joies,
mondededs d'or, els títols
de deute de l'Estat.
Ell ja obria el calaix, però de sobte
la dama es deixondí i endevinava
el brut designi del seu fill,
a qui d'altres vegades
ja havia denegat, enèrgica,
allò que ara intentava de robar-li.
"Enric, Enric, què fas?
Les claus són meves! Lladre!"
I llançà xiscles, crits d'auxili.
La cambrera i la mare
prou van sentir-los i també nosaltres
que tornàvem del bosc.
Les dues dones
entren al dormidor, desalenades.
I en aquest punt arriba el pare.
Els planys de l'àvia nok cessaven.
L'escena fou vertiginosa.
Escorregut, surt l'oncle de la cambra;
per la porta entreoberta la serventa
treu el cap i exclama:
"L'he vist com forcejava amb la senyora!"
D'un cop d'ull el pare
comprèn el cas i butxaqueja:
la mà empunya un revòlver
un Colt empavonat, de poc calibre--,
*
ell sempre duia una arma curta o llarga.
Enfuriat, en fred silenci,
encanona el germà;
aquest en fuig cercant una sortida,
es parapeta rera un moble,
després hissa
el nebot de menys pes
i amb ell es protegia.
La mare, com cridava!
"Antonino, no et perdis!
per Déu i per la Verge!"
El majordom irromp a l'escenari.
Home robust i rústec,
s'abraça al pare per tal de dominar-lo:
"Serenitat, senyor Antonino!"
Mentrestant el culpable
s'escapoleix com una rata,
sense guants, ni breviari, sense teula,
cap al carruatge que l'espera,
cap a la llibertat mal afanyada...
CONILL
Conill, per què tems el temps?
La pineda està tranquil.la
i tanmateix mous ensems
musell, orella i pupil•la.
--Escolto la veu dels pins,
flairo l'oratge que em fibla
i esguardo vers els camins
de la ciutat invisible
on homes de cor mesell
desengreixen el fusell
que fa aquell pet tan terrible.
CÉRVOL
Com un arbre rabent,
arrelat dins el vent...
GUINEU
¿Què en faria --pregunteu--
de la pell de cortesana?
Abrics per a la germana
guineu.
PORC
Em cal un règim per a amagrir.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m'engreixo com un garrí,
--allò que passa.
Però, ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.
Ja tothom parla de Sant Martí!
ASE
No capten tes orelles
el reny injust,
l'ordre abusiva.
Meselles han
esdevingut tes anques
de tantes vergassades
gratuïtes.
Practiques la doctrina
de l'esforç mínim.
Només el deure estricte!
No ets servil com el gos,
ni complaent com el cavall.
Ni ensuperbit esclau
com l'home que et fustiga.
VACA SUÏSSA
Quan jo m'embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut ànima d'esclau.
A mi em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
TIGRE CAPTIU
¿Les fuetades t'han ratllat la pell,
o potser l'ombra de la reixa?
COLOMÍ
L'home voldria tenyir
les teves ales de sang.
No et paris, colomí blanc.
No paris blanc, colomí.
PAPAGAI
Com a l'ombra de seny
que mostren qualques dames,
gran mèrit atorguem
als tres mots que declames.
POLLASTRET
--Ai, que se'n pensa una
la masovera, tant mirar!
--Emmalalteix, dejuna
si vols viure demà.
--I si fugís a França?
Què et sembla si ho provés?
--Allí no hi ha esperança.
Encara agrades una mica més!
CORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
GRIPAU
Ets àgil, ets au,
s'eixampla ton cau,
les ales espolses
i voles suau
per un cel de molses.
Somia el gripau
i passa hores dolces.
MOSQUES I MOSQUITS
La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja nok piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
OSTRA
Gargall de sirena!
(Àdhuc tapadora
té per higiene
cada escopidora.)
CRANC
Si a Tossa l'amiga
que es banya s'exclama:
--Un cranc em pessiga
el tou de la cama!,
el fet no propala
quan el cranc l'escull
en obscura sala
o en cotxe curull.
BACIL
Ni
bri
bo:
mi-
cro-
bi.
JO
Se m'arrapen coinquilles a desdir,
creixen arreu de mi
molses estranyes.
He naufragat temps ha
i resto encara sentimental il•lús
al cul de sac de les antimuntanyes
des d'on pretenc la mà
enguanatada de bus
que em desperti la pell i les entranyes.
CANÇONETA FOLK DEL NOU POBRE
Dono gràcies al destí
i a la meva poca tgraça
perquè un dia, a mig camí,
em deixaven sense un bri.
A pesar de tantes noses
em veig força independent
i més lliure que el torrent
que té marges i rescloses.
Ara sento pietat
dels companys que han fet fortuna
en diner i en potestat,
presoners de llur estat.
I no estic pas poc content
del treball obligatori
que m'imposa un deure urgent
com a tanta i tanta gent.
Pas a pas, i no de bou,
cada mes em gasto el sou;
em ve just, però en tinc prou.
No estalvio ni faig deutes
(tret que em sagnin terapeutes)
Així em trobo més a prop
dels petits que el gran menysprea
i com ells aguanto el cop
i rebullo per la idea.
Hi ha qui em diu: "Ets un esnob".
Però el cas és transparent:
ja no sóc terratinent,
ja no puc fer testament,
hissa, hissa, hissa, hissa!
Net de cor i de calaix,
tiro dret, no de biaix.
Ja no cal que vagi a missa!
ABSÈNCIA
Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m'acompanya,
avarament fidel, entre la gent!
Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alèn en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l'absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?
No pas com l'escultor que espera glòria
ans com l'amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l'enyor.
I així tu ets meva en la presó secreta
d'on mai ningú nok trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l'àngel mateix nok em pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.
CANÇÓ DE VELL
¿En què voleu que pensi
sinó en la mort?
En tinc vuitanta-quatre,
voleu més sort?
Amb la salut malmesa
mig enclaustrat,
a penes m'acompanya
la soledat.
Jo també he tingut somnis
com tu i com ell,
i amb els somnis bastia
tot un castell.
Era jove per sempre!
I enamorat!
M'era una primavera
l'hivern glaçat.
Ara el temps em devora
criminalment
de pressa, cada dia,
cada moment.
Les orelles em xiulen,
no hi veig d'un ull,
les cames em fan figa
i el cap em bull...
Per tal que allò que menjo
se'n vagi avall,
haig d'ingerir unes purgues!
Sí, de cavall!
Però encara vull viure
del cau estant
per a veure els qui creixen
al meu voltant!
UN LLAGOST AMB BICICLETA
El llagost,
ales i saltadors,
bota i vola.
No en té prou.
Que el llagost
ah! no rutlla.
El llagost
vol anar amb rodes.
LA COLOMA AMB EL BROT D'OLIVERA CAMINA PER LA CORDA D'EQUILIBRISTA
La petita pau parrupa
i passa la corda fluixa.
L'eixalen: joc sense risc
no congrega prou cretins.
El brot d'olivera al bec
serà un indici discret.
Almenys que es faci aplaudir
com a número de circ.
(Serva servil de l'empresa,
la pau s'afanya les veces.)
La petita pau parrupa
i passa la corda fluixa.
UNA VACA CANTA UN VOU-VERI-VOU AL SEU VEDELLET EN BRAÇOS
Non non,
vine, son!
Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per a la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d'escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.
Non noin,
vine, son!
LA SOLUCIÓ DE L'IL·LÚS
La democràcia sols
funciona sense trampes
en els pobles on abans
de votar-la i engegar-la
ja l'exercien, de fer,
per costum i per criança.
I per això no reïx
a l'Espanya retardada
on encara lleven fruit
caciquismes, tupinades,
capellanies i feus,
rebrots d'antigues usances.
¿Com pot Catalunya entrar
en la mateixa fornada
si ella, només per raons
-val a dir-ho., geogràfiques
supera cívicament
el míser estat d'Espanya?
Que ens deixin, doncs, anar sols
i podrem, amb el temps i palla,
ensenyar-los com se fa
una vera democràcia.
Llavors, i només llavors,
encetarem el diàleg
per arribar a ser germans
però cadascun a casa!
UN CAVALL QUE CAVALCA DAMUNT UN CAVALLET DE CARTRÓ
El cavall puja a cavall
d'un cavall.
Aviat aprendrà el dret
del genet:
estirar-se com un gall,
el fuet,
l'esperó.
El renec. I el gargall
escopit de cantó.
UNA OVELLA TOTA ESTUFADA QUE ES MIRA AMB UN MIRALL DE MÀ
La donzelleta, dòcil a l'amor,
no s'emmiralla pas per a ella sola.
És una ovella de candor
i quan es veu i es mira s'enriola;
i es diu: "Si sóc bonica li plauré".
"A qui plauré?" reprèn, esperançada.
(A un xicot mansuet i juganer,
a un marrà qualsevol de la ramada.)
Des de dalt la destria com si res
--ai la donzella, la primala!--
l'Oveller omnipotent, i l'assenyala:
"Aquella farà el pes!"
HOMES, GUERRES, DÉUS (fragment)
Doncs si.
El vostre enemic és l'home blanc,
cristià, civilitzat.
No en teniu d'altre.
És el vostre enemic en pau i en guerra.
En pau, l'escuma pútrida
del progrés blanc: Hong-Kong,
prostitució, joc,
alcohol, drogues,
capelles, capelletes
on uns apòstols càndids
us ensenyen a ser bons com nosaltres.
És un petit mostrari.
I així que les finances ho aconsellesn
ja se us llança damunt
tan prepotent, tecnòleg i estadístic.
Us desnia, us acaça
fins a l'extermini
i àdhuc desfà la geografia
de les contrades míseres
on vau néixer,
on vivíeu i moríeu
a la vostra manera miserable.
Però vosaltres
el combateu com vibres a la jungla:
que la voraç blanca justícia
* sempre al servei del dret de tots els pobles—
us ha fet sanguinaris, bestials
com les armes dels altres,
però a una escala, ai las, ridícula.
Ara temps ha que sou la subsistència,
menyspreada i alhora cobejada,
que el monstre de la pau reclama.
Sou necessaris, pobrissons,
als clans del cim. Sense vosaltres
n o els lluiria el pèl, als driopitecus
* els peus ensabatats damunt la taula--,
i els llombrígols de les primeres dames
no foren potser un súmmum
de pulcritud afrodisíaca.
[...]
UN ASE QUE VA FENT RODAR UNA BOLLA DEL MÓN
Sapiguen, ases, que el món és rodó,
que és fet de terres i de mars!
Orelluts, aprenguem el mapa
dels continents i les nacions!
S'estenen els camins molt més enllà
dels que petgem nosaltres sota el bast;
hi ha milions de vides com la nostra
i d'altres amos verga a mà.
Ja és hora de saber-ho, això:
pastura de tothom
és la Terra, germans;
i l'estatge, de tots els estadants.
Amb asenades tanmateix
mai nok ens en sortiríem, de segur;
parem bé les orelles, doncs;
fem-nos tots coneixents.
Aleshores el nombre
farà la força de debò.
UN BOU AMB UN PINZELL A UNA MÀ I A L'ALTRA UNA PALETA DE PINTOR
El bou somia la vaca
i en remuga l'enyorança.
Se l'afigura com és:
vedella tendra clapada,
vincladissa i camallarga,
ulls enfavats de menor,
musell de rosa encarnada,
remolí de pèl a front,
brot banyut a cada banda,
orelles amb borrissol
i cua de borla blanca.
El bou es posa a pintar
sobreeixit d'aquella imatge.
Pinta amb les potes, com tants
pinten amb les mans!
I només surten grumolls,
clapes, ratlles,
ziga-zagues i llepasses
d'aquell desig tan concret!
El bou espera la vaca.
DOS LLUÇOS QUE ES MOSSEGUEN LA CUA L'UN A L'ALTRE
Són dos i l'un empaita l'altre.
Velocíssims, la boca closa
i els ulls immòbils, de cristall.
Adesiara el que fugia
es tornava percaçador.
A mitja llum de llet translúcida,
vinga estrenar camins sobtats,
sordament, a cuades
violentes en llur mollesa.
Fins que topen dessota l'alga
i s'abraonen tan estrets
i entrellaçats; capiculats.
¿En lluita llliure
o en el joc d'un amor corrupte?
ADMETEM-HO
* Vós, mestre, per què ensenyeu?
* Ensenyo per tal d'aprendre!
PROJECTE D'HIMNE NACIONAL
Entremig de clams i cants
planarà nostra bandera
i els farà més triomfants!
Au germans, enarborem-la
com a símbol d'unitat,
vells i joves despleguem-la
en senyal de llibertat,
que bategui, contemplem-la
en sa noble majestat!
Oh bandera catalana
tot un poble t'és fidel.
Volaràs com au galana
pel camí del nostre anhel,
per a veure't sobirana
alçarem els ulls al cel.
Per les terres heretades
et durem i tu ens duràs
i en bonança o maltempsades
el demà assenyalaràs.
Dóna seny a les gentades,
sang al cor i força al braç!
