1919.- Forma amb Francesc Trabal, Armand Obiols i altres el Grup de Sabadell, que va fundar l'editorial La Mirada (el primer llibre de la qual L'any que ve, signat per Trabal, fou escrit col.lectivament), i va col.laborar amb el Diari de Sabadell. "Vaig fer una editorial una mica elitista, la veritat. Una editorial a l'anglesa, amb llibres molt ben enquadernats: vam fer obres de gent com en Guerau de Liost, en Carner, la Clementina, en Rovira i Virgili, en Josep Pla. També ens hi vam posar, naturalment, nosaltres, en Trabal i jo." (Roig).
Estiuegen a Pineda de Mar: "Els joves sabadellencs han comprat una catifa de parròquia. I van a la platja amb barret de copa, solemnes, per damunt de la catifa, que arriba arran d'aigua" (Riera)

1926.- Fixa la residència a Barcelona. Una mena d'orgull, peça de teatre estrenada a Sabadell. Fins a la guerra civil va col.laborar amb assiduïtat a La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya, etc. El 1928 publica les narracions Una tragèdia a Liliput i el 1929 la peça teatral Gairebé un acte. "Era un rambler habitual, li agradaven els cotxes, i els bons àpats, i les dones, i la gresca..." "se sentia rambler, recordava també els racons del "Barri Xino""Perquè jo crec que l'home no ha vingut al món a treballar, jo sóc enemic del treball, eh?, l'home ha vingut al món per viure, per desenvolupar totes les seves potències, els sentiments, els sentits, el sexe, l'amor, l'amistat, l'esport, la contemplació de la meravella dels paisatges, els viatges, el coneixements d'altres terrenys." (Riera)

1934.- Publica Les decapitacions, el seu primer poemari, amb el pseudònim Pere Quart, amb el qual signarà tota la seva poesia. El 1935 es representa a Reus i a Barcelona la seva obra Cataclisme. 

1936.- Durant la Guerra "d'Agressió" (com en deia ell) funda i presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans i és Cap de Publicacions de la Generalitat. Fou una de les figures més destacades en la lluita intel.lectual a la reraguarda: autor de l'himne de l'Exèrcit Popular català, de l'Oda a Barcelona ;i de La fam, (1938) teatre militant. Aquests anys publica també Bestiari, Contraban, Cambrera Nova, i estrena L'emboscat i La fi d'en Cagalàstics, peces en un acte avui perdudes. "Jo hauria volgut ser director i autor del teatre de la Generalitat, tal com ho tenia parlat amb el conseller Pi i Sunyer." (Oliver, Joan / Calders, Pere. Diàlegs a Barcelona. Barcelona, Laia, 1984)

1939.- Exiliat a l'estat francès hi restarà prop d'un any, fins que el 12 de desembre embarca cap a Sudamèrica, amb en Trabal i d'altres, i fixa la residència a Santiago de Xile. "Jo me'n vaig anar completament desfet, sense gens d'esperança. Vaig haver de treballar: el 1941, vaig entrar a l'ambaixada anglesa, amb en Trabal. Ell es dedicava a fer programes  per ràdio. I jo també. Feia uns programes que en dèiem "Las guerrillas del aire". Era un programa a favor dels aliats. Atacava Hitler i Mussolini. També combatia, i això va ser per a mi un gran alleujament, posava en ridícul en Franco, donya Carmen i companyia. Feia unes farses que duraven vint minuts." (Roig). Estrena L'amor deixa el camí ral (Quadre Dramàtic del Centre Català de Santiago), i publica Saló de tardor, a la col.lecció "El Pi de les Tres Branques que funda amb Xavier Benguerel.

1948.- Torna a Catalunya, "i això em va costar renyir amb en Trabal. Perquè en Trabal era d'aquells que deien: "O Franco o jo. Mentre hi hagi en Franco, jo no vull anar a Catalunya, perquè això representa una col.laboració" (Riera ). Quan arriba és empresonat durant dos mesos i mig. A més es va trobar amb l'esfondrament del patrimoni familiar. El mateix any mor la seva dona. "En arribar, vaig trobar la meva mare molt envellida, la ruïna del patrimoni familiar, la mort sobtada de la meva muller, la presó... Potser és massa! Però, mira, sempre que m'he trobat escanyat, un amic m'ha allargat la mà sense que ho hagués demanat. Vaig passar dos o tres anys traduint al castellà novel.les dolentes a 13 pessetes el foli!" (Riera). Es tornarà a casar el 24 de maig de 1950 amb Eulàlia Serra. Tradueix El misantrop de Molière, Pigmalió, de G.B.Shaw, etcètera.  Estrena Quasi un paradís, Primera representació, Ball robat, La barca d'Amílcar, etcètera.  Escriu Epístola d'alta mar, Terra de naufragis (premi Óssa Menor), Vacances pagades (premi Ausiàs March 1959), Dotze aiguaforts de Josep Granyer, etcètera. Serà traductor, assessor i autor de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona.  Dirigirà, poc temps, "El Club dels Novel.listes". Col.laboracions a Destino amb el pseudònim Jonàs. Treballa a diverses editorials. Martí de Riquer, vinculat al franquisme amb feines de censor, el col.loca com a redactor en cap del "Diccionario Bompiani de Autores Literarios". (he tornat a pidolar una pensió al corsari -Joan March; va demanar una beca a la Fundación Juan March i no la hi van concedir- precisament per a un llibre de versos, tal com em va aconsellar en Sagarra). 
"Josep Maria Castellet ha parlat sobre el buit a què van ser sotmesos, aquells anys de postguerra, personatges com Joan Oliver. [...] Doncs bé: un d'aquests, Marià Manent -el seu Vel de Maia reflecteix una visió de la guerra civil diferent, si més no, que la de l'Oda a Barcelona- es va negar a prologar l'edició de la poesia completa de Pere Quart "per raons d'índole moral"" (Riera)

1963.- Passa a esser director literari de les Edicions Aymà-Proa, comprada per J. B. Cendrós, que s'havia enriquit com a fabricant de "Floid"; un dia que es queixava de la programació de l'editorial i la titllava de poc comercial "La resposta de l'Oliver va ser contundent: "Cendrós, heu d'entendre que una editorial és com una querida. ¿Qui voldria treure profit d'una entretinguda? Les coses del plaer són del plaer i les del negoci són del negoci.".  "i el meu germà Josep Maria -que el va tractar amb molta assiduïtat al llarg d'aquests anys- m'explica com decidia el color de les cobertes de cada llibre dels poetes  de l'Óssa Menor: "aquest gris, ben gris, que tot ell és gris...", "aquest de color de merda", "aquest, de color de caragirat, que sempre ha estat un caragirat" "publica Kafka (en una versió exemplar de Gabriel Ferrater!), Mann, Dos Passos, Kerouac, Kingsley Amis, Iris Murdoch, Faulkner, Pavese, Mauriac, Huxley," (Riera) Continua traduint teatre i escrivint narracions, teatre i poesia. A partir de 1964 col.labora en la revista Serra d'Or amb la secció "Tros de paper". "La gasiveria i la no acceptació de les seves crítiques féu que en els darrers anys de vida patís dificultats econòmiques (quan li fou suprimida la pensió de què vivia), i que la seva obra fos relativament oblidada." També relacionat amb la Nova Cançó: Albert Closas canta Mariona el 1959. Remei Margarit i Enric Vilaressau musiquen L'Oriol.

1966.- Assisteix a la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels caputxins de Sarrià, el detenen a Comissaria setanta-dues hores i li imposen una multa de 150.000 ptes. Lluís Llach en conta una anècdota: Els varen amollar per la pressió europea; el comissari Creix, català, veient ja que es preparaven canvis, els anava donant la mà a la sortida de comissaria i dient que ell obeïa l'ordre establert, que si un dia era la democràcia ell també l'obeiria. La gent li donava la mà i sortia. Joan Oliver, molt alt, va mirar el comissari Creix, molt baix, i sense donar-li la mà, li diu: Creix, però no et multipliquis.

1970.- Rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (És el segon que s'atorga). Participa i clausura el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, i li imposen una multa de 10.000 ptes. A més de diverses estrenes i reposicions teatrals, Ventura Pons, amb música de la trinca dirigeix l'espectacle Bestiari i escarnis de Pere Quart

1977.- Li tornen el passaport que li havien pres en tornar de l'exili. 1980. Premi de la Ciutat de Barcelona. Homenatge popular al teatre Romea de Barcelona. 1981. Homenatge públic a Sabadell amb motiu de la concessió de la medalla de la Ciutat: representació de La fam, etcètera. Poesia empírica, premi de la Generalitat de Catalunya. 1982. Refusa la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (com un rebuig més a la política de continuisme monàrquic del règim espanyol). Diu: "una Constitució i un Estatut que no reconeix el dret a exercir l'autodeterminació a les nacions sense Estat que hi ha a l'Estat espanyol no són democràtics. Per tant, la pressa que van tenir els primers de llista per anar al Parlament, per tenir poder i per tenir influència i per vanitat, ens va portar en aquesta situació realment confusionària." (Borràs)

1978.- En una de les cartes al seu amic Ferrater Mora, que viu als EEUU li diu: En Tarradellas s'ha venut a Madrid i es fot de tothom. Ens ha tornat monàrquic i carca i tan ase com sempre. Ens concedeixen una descentralització, la mateixa que atorgaran a Extremadura! Una autonomia, segons diuen a Madrid, descafeïnada. Vivim en plena covardia, submergits en la mentida i la hipocresia. No han guanyat pas els "nostres".  1979: Dijous vinent hem de votar l'Estatut amb què el senyor Suárez -o Sánchez- ha premiat la bona conducta dels nostres polítics, als quals anomeno "llepaculs de la Moncloa" en uns versos anònims que circulen profusament..  1980: Has de saber que gràcies a aquestes fotudes eleccions parlamentàries he fet política per primera vegada en ma vida. He anat, naturalment , amb els qui havien de perdre. Fa més de seixanta anys, que vaig amb els perdedors, com escau a una persona mínimament decent. El meu nom, seguit del meu pseudònim, ha figurat a la candidatura d'una coalició formada a darrera hora: els Nacionalistes d'Esquerra: formada sobretot per gent jove, estudiants, universitaris, escriptors, poetes, cantants. El nostre líder ha estat en Jordi Carbonell. [...] Ha guanyat en Pujo, banquer i missaire. I en una entrevista amb Xavier Borràs: una Constitució i un Estatut que no reconeix el dret a exercir l'autodeterminació a les nacions sense Estat que hi ha a l'Estat espanyol no són democràtics. Per tant, la pressa que van tenir els primers de llista per anar al Parlament, per tenir poder i per tenir influència i per vanitat, ens va portat en aquesta situació realment confusionària. 
El 1978 Pere Quart dedica un poema a Baltasar Porcel, que comença: "TU PORCELLUS ERIS! // Egregi Baltasar Porcel, / amb les mans ja toques el cel! // Davant un rei de dret diví / de gust se't va escapar el pipí! " El 1983 signa com a Anicet Serafí (5 febrer) un altre escrit sobre Porcel: "VOL ÉSSER AMBAIXADOR / En Baltasar, en efecte, / és un llepaire infecte / i un tifa bufonesc. / Com que el petit bandarra / vol ésser "botifarra" / en prosa cursi i trista / fa de periodista / i és com un anti-Cesc! / Per a ell lo Terradelles / és font de meravelles / i pepa genial. / I aquest petit bandarra / que va per "botifarra", / encara ens amenaça / guarir amb aquell ganassa / la crisi universal! / Car el Porcell de l'onda / -avui lacai del "conde"-. / sempre petit bandarra / i quasi "botifarra", / VOL  ÉSSER AMBAIXADOR! / I per això "camela" / la gent de la Sarsuela, / xuetó grimpador!"

El 1980, ran de la creació de Nacionalistes d'Esquerra, escriví els versos de l'Auca dels Nacionalistes d'Esquerra, amb ninots de Tísner; hi diu: "Si no fem un bloc ardit / nacionalista i d'esquerra / republicà i ben unit / aviat la nostra terra / serà un barri de Madrid". 
"Políticament, passades les eleccions autonòmiques de 1984, es mostra proper a l'Esquerra Republicana de Catalunya; però el que va portar cua van ser unes paraules seves a TVE desmitificant l'honor dels militars i qualificant d'ases tant Jordi Pujol com Raimon Obiols." (Busquets, Lluís. "Introducció" a Joan Oliver. Antologia. Barcelona, Barcanova, 1993).

1986.- Mor el 18 de juny.

"Amb motiu de la mort d'en Joan Oliver em pregunto què fa que un poeta sigui (declarat) "nacional". L'Espriu creia en Espanya, i a l'Espanya unitat es referia en parlar de respectar "les parles diverses dels teus fills" (cito de memòria). Havia demanat, si més no en una ocasió, que per res del món no ens "deixéssim perdre el castellà. Li mereixia una especial simpatia la família reial. Tot això es pot llegir en entrevistes periodístiques."
"L'Oliver, per la seva banda, mai no va fer manifestacions d'aquesta mena, es mostrava sempre molt crític amb les actuals "institucions", col.laborava amb moviments independentistes que ara, com es veu per les esqueles, el recorden com cal. I en cap moment no s'ha dit que fos un poeta "nacional"."
"Atesa una certa rellevància literària, és l'actitud poc conflictiva que hom valora. Un Espriu "contestatari" no reposaria sota la glòria de ser el nostre poeta "nacional". Convenia als regionalistes, i ara per ara ells decideixen, que ho fos." (Pedrolo, 1986, 20 de juny).
 

MANUEL DE PEDROLO.- Diari 1986.- Barcelona, Ed. 62, 1998

19 de juny
            En Joan Oliver, Pere Quart, és mort. Me n’assabento a la redacció d’El Temps, on algú comunica telefònicament la notícia. La veu més plena d’humor, el gran satíric de les lletres catalanes, ens ha deixat i, si no ens pot sorprendre, després del seu ingrés a la clínica i atesa la seva edta, sí que ens colpeix.
            Que jove era quan vaig llegir-lo per primera vegada! Era el volum de Les decapitacions que acabava de comprar el meu pare, i encara m’ha quedat a la memòria més d’un fragment del llibre. Poc m’imaginava, aleshores, que un dia el coneixeria i arribaríem a tractar-nos tan cordialment, que fins i tot, en alguna acció política, es deixaria influenciar per mi.
            Feia temps que no ens vèiem, ara. Ell no sortia de casa, jo sóc poc amic de visites. Recordo, però, les llargues converses que a cops teníem al seu despatx de l’editorial Aymà i algunes trobades posteirors pel carrer, quan el sorprenia rumiant i afilant els seus epigrames entre glopades de fum de cigarreta. M’hi sentia bé amb ell, m’agradava quan en plena diatriba indignada contra això o coantra allò se li obria un gran somriure entre la barba i els ulls se li posaven maliciosos contra la pròpia malícia.
            Costa de resignar-se a la idea que ja no el llegirem més; que ja tan sols el podrem rellegir...

20 de juny
            Amb motiu de la mort d’en Joan Oliver em pregunto què fa que un poeta sigui (declarat) “nacional”. L’Espriu creia en Espanya, i a l’Espanya unitat es referia en parlar de respectar “les parles diverses dels teus fills” (cito de memòria). Havia demanat, si més no en una ocasió, que per res del món no ens “deixéssim perdre el castellà. Li mereixia una especial simpatia la família reial. Tot això es pot llegir en entrevistes periodístiques.
            L’Oliver, per la seva banda, mai no va fer manifestacions d’aquesta mena, es mostrava sempre molt crític amb les actuals “institucions”, col.laborava amb moviments independentistes que ara, com es veu per les esqueles, el recorden com cal. I en cap moment no s’ha dit que fos un poeta “nacional”.
            No era tan bo, poèticament, com l’Espriu? És un tema sobre el qual, suposo, es podria discutir inacabablement. Però ens ho podem estalviar. Un poeta “nacional” nok el fa ben bé una bondat poètica superior a la dels seus col.legues, sinó la seva actitud “patriòtica”. I en una terra colonitzada, oprimida, la de l’Oliver és força més clara que no pas la de l’Espriu, tots dos escriptors únicament en català, llengua tanmateix “espanyola” per a un d’ells i només catalana per a l’altre.
            Arreu, però potser més especialment en indrets com Catalunya, allò que fa “nacional” un poeta és el seu conformisme o, si es vol, el seu relatiu conformisme. Si no fos així, ja no hauríem deixat passar, sense declarar-lo “nacional” un poeta com l’Agustí Bartra, de qualitat i impuls poètics prou segurs i demostrats, però, ai las!, home incòmode. Atesa una certa rellevància literària, és l’actitud poc conflictiva que hom valora. Un Espriu “contestatari” no reposaria sota la glòria de ser el nostre poeta “nacional”. Convenia als regionalistes, i ara per ara ells decideixen, que ho fos.
            I, apropòsit de tot plegat, m’ha sorprès desagradablement que en Foix aprofiti aquest moment per dir-nos que Pere Quart, bon escriptor, això si, no tenia la categoria d’un Carner, d’un Riba, d’un Salvat-Papasseit. Em sembla observar un cert “enfitament” en el poeta de Sarrià, i no és cap al.lusió al seu negoci de pastisseria. Potser no li han provat gaire tots aquests honors (algun d’ells, ben espanyol) que se li han concedit darrerament, en treure’l d’una penombra que, certament, no es mereixia.

inici
Una pàgina sobre Pere Quart
Una altra

Poemes fets per al.lots, dedicats a Pere Quart

Pàgina de presentació MAG POESIA