comentaris a l'obra de joan oliver - pere quart 
notes didàctiques sobre la seva poesia 
teatre 
la fam 
bibliografia 
 
 
 

Comentaris a l'obra de joan oliver - pere quart

"En Joan Oliver ha estat, per a molts, el retrobament amb la consciència anterior, sense falsos romanticismes ni miratges enlluernadors. Irònic, escèptic o pessimista, com vulgueu, els ulls potser cansats o entendrits del nostre poeta amaguen sempre un sentiment insubornable i una tendresa sense límits. Detractor a les seves obres de la mesquinesa i la falsedat de certes institucions, irònic i sarcàstic davant els cofoismes, destraler amb els botiflers, intimista amb els grans sentiments de la vida i de la mort, el nostre escriptor, amb un estol exemplar de llibres al darrera, és i ha estat una esperança moral per als joves escriptors, aprenents durant el temps de la misèria espiritual a què ens havien acostumat a viure." (Roig). 

"El comú denominador del conjunt de l'obra literària de Joan Oliver i Pere Quart és l'adopció d'una actitud crítica, intel.ligent, amb un interès constant per la realitat, l'aparent immediatesa. Així, amb una utilització deliberada i persistent de l'humor aconsegueix una determinada reacció en el lector: el desacord, la reflexió. Amb un registre lingüístic que es vol d'allò més normal: "Tots els vocables del Diccionari són poètics", va escriure al pròleg de Circumstàncies." (Bou).

"No hi pot haver construcció poètica si abans el constructor no s'excedeix en el coneixement d'ell mateix, és a dir, de l'home i de la seva història, i del present, i fins i tot del seu possible futur." (Turull).

"El missatge central de la poesia de Pere Quart és que l'home assoleixi la plena identitat a través de la pràctica subversiva" (Turull).
 

"Les decapitacions, [el seu primer llibre de poemes, és] un llibre originalíssim i diferent a tot el que es feia aleshores en poesia. La novetat s'aprecia des de la mateixa coberta del recull, il.lustrada amb un senyor que sosté, elegantment, el seu cap a la mà. A partir d'aquí, el llibre és un continuum d'escapçaments d'ambientació variada: tragicòmica, humorística, ridícula, dolorosa, lírica. [...] seguint la metàfora del botxí, talla el cap a determinats mites i convencions literaris en un exercici d'airejament global de la literatura catalana."  (Mesalles, p. 19)

El 36 escriu "Oda a Barcelona": Barcelona, / seràs si vols la capital altiva / de la petita Rússia d'Occident / U ERRA ESSA HAC / "Unió de Repúbliques Socialistes Hispàniques". També Verdaguer i Maragall havien fet la seva Oda a Barcelona.
 

"Oliver és un poeta "satíric", sobretot. Líric de vegades, i sovint entretingut en la mera broma inofensiva, la seva autèntica vena és la mordacitat càustica i detergent." "s'erigeix en un dels crítics més despietats del món de la seva procedència."  "Oliver encara guarda entre les seves conviccions una resta de cristianisme insatisfet, desmitologitzat, bé que sincer, però dispara les seves burles -censures o insults- des d'una altra trinxera: la seva és una òptica racionalista, i a través d'ella redueix a grotesc tot el que l'espectacle humà té d'inhumà -precisament inhumà per la seva irracionalitat. "A la seva manera fa la guerra al pecat i al desordre", diu de la seva pròpia poesia: cal entendre "pecat" i "desordre" en un sentit ampli, que, en definitiva, coincideix amb "l'anarquia de la pau corrupta", és a dir, amb les convencions, les hipocresies, els crims, les injustícies, i la por consubstancials a la seva societat. La crítica del món burgès, que hem al.ludit, és, en Oliver, aquesta "guerra al pecat i al desordre". (Fuster).

"La poesia de Pere Quart s'inscriu voluntàriament i explícitament en "un temps i un lloc" determinats, els de la pròpia vida del poeta. El tema central d'aquesta poesia és la circumstància personal, a frec d'història, de l'home que l'ha escrita." (Castellet p. 49).

"la guerra civil, la desfeta, l'exili, la segona guerra mundial, la bomba atòmica, l'imperialisme nord-americà, la revolució cubana, etc., són temes esbossats, esmentats o tractats explícitament en l'obra posterior al 36. Ara: Pere Quart no és un poeta polític malgrat mitja dotzena de poemes -i alguns d'immillorable qualitat- d'aquest caire, sinó simplement un home que sofreix el temps històric, que hi participa [...] és sobretot un poeta existencial". (Castellet, p. 495-6)

"Circumstàncies, però, no és un llibre només ric de les innovacions temàtiques o pel que significa de pas endavant en una obra sempre oberta al temps històric: hi trobem, també, un creixement de la capacitat expressiva del poeta, una suggestiva i renovada força verbal, una gran desimboltura narrativa, un humor punyent. I, encara, una llibertat formal i una inventiva de poeta jove." (Castellet, p. 509).
 

Notes didàctiques sobre la poesia

La "Tirallonga dels monosíl.labs", de Pere Quart segueix quasi tot el temps el ritme binari (Àtona Tònica):
Doncs jo sols vull [...] / Un poc de fam  / i un xic de pa. / Un poc de fred
i un poc de foc. / Un xic de son / i un poc de llit / Un xic de set / i un poc de vi / i un poc de llet. / I un poc de pau. [...] / Un poc de goig / i un xic de bes / i un poc de coit. [...] / I un poc de cant. / I un xic de vers. / I un xic de ball [...] 

A "Vaca suïssa" parodia la "La vaca cega" de Joan Maragall, també rítmicament en el començament. El ritme del primer vers és el mateix: 
u - u - u - u - u - u
Topant de cap en una i altra soca (Maragall)
Quan jo m'embranco en una causa justa (Quart)

Són nombroses les imatges que fa servir. Per exemple,

Apòstrofe:
TIGRE CAPTIU
¿Les fuetades t'han ratllat la pell,
o potser l'ombra de la reixa?
També "Vaca suïssa", en què la vaca parla amb l'oient.

Subjecció, o diàleg monològic, com a aquest fragment i al següent poema:
Vas de viatge? Cap a on?
Molt lluny, a l'altra part del món:
una illa rica i feliç,
una república, un país
regit només per la raó.
Increïble!
  Penso que no
Qui t'ho ha dit?
  Ho he somiat
i vull saber si és veritat

ADMETEM-HO
-Vós, mestre, per què ensenyeu?
-Ensenyo per tal d'aprendre!

Homofonia:
COLOMÍ
L'home voldria tenyir
les teves ales de sang.
No et paris, colomí blanc.
No paris blanc, colomí.

Paronomàsia, o repetició de paraules semblants.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Paral.lelisme:
PINTOR MIRÓ, VELL I CADELL
Les teves pintures
tan pures,
tan clares,
agraden a les criatures
però els pares
-animetes obscures,
mans avares
mans dures-
les troben molt cares
i bé que ho intenten
no se les expliquen.
I ella diu: "Què coi representen?"
I ell fa: "Què collons signifiquen?"

Enumeració.
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria

Comparació:
Dues mans blanes com vellut calent
li cobrien els ulls...

CÉRVOL
Com un arbre rebent,
arrelat dins el vent

Sinècdoque (ànima per persona):
Sens tija, sola
 corol.la
que en la nit serena
 vola
 donívola
ànima en pena

La personificació és corrent, sobretot als bestiaris.
 

Precisament, els poemes que parlen d'animals donen molt de joc a l'educació primària: 

Els al.lots poden fer poemes que parlin d'animals, o en què els animals parlin.

També es pot fer un muntatge, teatral o de titelles, amb poemes d'animals: així es treballa, a més de la llengua, el medi, la plàstica, l'expressió corporal, la música.
 

Vegem alguns poemes fets per al.lots a partir de poemes de Pere Quart: 

SI PLOU
Si plou, tot riu,
tot és moll
tot fa xim, xim.
Quan plou, tot és blau
i tot, tot plou.
Quan plou tot és moll:
el coll, el bosc i el cos.
Quan plou tot és moll. 
 Laura Savall (10 anys) (Fet  partir de la Tirallonga de monosíl.labs de Pere Quart)

ROSSINYOL
Rossinyol
quan vas pel cel
pareixes un llaç de sol 
i quan cantes en llibertat
deixes embadalida
tota la humanitat
 Arantxa (10 anys)(A partir del Bestiari de Pere Quart)

MOSQUIT
Per què piques tant
quan no estàs dormint
 Infantil. (Faristol 12) (A partir del Bestiari de Pere Quart)

CAVALL
Vius a la granja
i menges herba.
T'aixeques dret
quan ets a Menorca
 Infantil. Faristol 12. (Fet a partir del Bestiari de Pere Quart)

Si el nen riu,
Pere Quart escriu. 
Si el nen dorm,
Pere Quart s'adorm.

Pere Quart tu fas poemes
i jo els cant.
M'agraden els teus poemes.

 4t. Faristol 12. (Fet a partir del Bestiari de Pere Quart)

QUIN ANIMAL!

Si algú em demana
per una fera,
jo no diria
guepard ni pantera.

Ni tigre ni lleó
ni puma ni tauró.
No ho hauria de pensar:
respondria  el ser humà.

Fabrica armes per matar
i per animals caçar.
I a més fa animals
falsos i artificials.

Jo crec que els pitjors animals
som nosaltres, els éssers humans.

 Carles (5è. Faristol 12.) (Fet a partir del Bestiari de Pere Quart)

Mira a la pàgina de mag poesia els dos muntatges de bestiari. 
 

Teatre
 

"Quan comença a escriure pel teatre Joan Oliver ho fa amb l'intent de fer-se un lloc dins els circuits professionals, i adopta la forma de la pièce bien faite. Hi aboca, però, un grau important de mordacitat que fa de les seves comèdies un producte verinós, un revulsiu, completament nou, fins llavors, fins el panorama del teatre català."  (Fàbregas, Ha.). 

"Oliver no ha escrit mai una obra de teatre sense tenir en compte les condicions en què podia ésser representada, les circumstàncies escèniques i el destinatari." (Formosa, "El teatre"). (Formosa, T.)

"Tot i els propòsits d'Oliver, la seva obra dramàtica, té escassa incidència dins la vida teatral anterior a 1936: Cambrera nova, escrita el 1926, no és editada fins el 1937, i Allò que tal vegada s'esdevingué, escrita el 1930, no passa a la impremta fins el 1936; i ni l'una ni l'altra assoleixen d'estrenar-se. En realitat l'única obra de Joan Oliver que durant aquests anys circula d'una manera normal és Cataclisme (1935)." (Fàbregas, Ha.).

"A Catalunya vam saltar del quinqué al fluorescent, vull dir del postpitarrisme al cinema en colors." És així com Oliver defineix la ruptura i el retard que per al nostre teatre ha representat la incorporació tardana i insuficient del naturalisme, l'absència gairebé total de l'expressionisme (base de tantes revolucions escèniques posteriors), etc." (Formosa, "El teatre"). (Formosa, T.)

"L'obsessió oliveriana pel "ruralisme" del teatre català, pel seu to de "via estreta" era permanent. I no n'alliberava ni Sagarra, de qui l'Oliver envejava l'èxit de taquilla. A la sortida d'una representació del Romea, l'Oliver -versaire improvisador- es va inventar, com a comentari a l'obra, aquests versots:  "T'estimo, Rosa, perquè no ets bagassa. / Ni tens esqueix malvat al fons de l'ull. / T'estimo, Tosa, perquè no sé què em passa / però sí sé que, per tu, he perdut un bull. / T'estimo perquè tens perfum de pa de barra / i et besaré el pit dret al primer clau. / I menjarem bolets amb botifarra / i tindrem una cosa per palau..." (Riera). 

"La caricatura descarnada a què Joan Oliver, distanciat i sorneguer, sotmet la pròpia classe burgesa i els seus valors convencionals com ara la família  o el matrimoni, no fa sinó patentitzar l'existència d'una aferrissada actitud de revolta moral prou clara a Cambrera nova, escrita el 1928 [...] i El 30 d'abril (1935)."  (Gallén).

"Amb la guerra Joan Oliver utilitza l'escenari com el lloc on plantejar les tensions del moment. La fam (1938), guanya el premi del Teatre Català de la Comèdia i, a més, resulta el drama polític més important d'aquell període." (Fàbregas, Ha.). 

"Joan Oliver torna als escenaris amb un teatre realista, de pièce bien faite, amable, però no exempta de nus dramàtic: és un teatre burgès, crític, sense la mordacitat del produït per l'autor abans de la guerra, i que intenta presentar-se com un teatre "normal". Vull dir, acceptable pel "gran públic". La mostra més reeixida d'aquest intent és Ball robat (1958), estrenat per l'ADB. A les antípodes d'aquest teatre hi ha la poesia escènica de Joan Brossa: una poesia que subverteix, que agredeix les formes establertes, tot començant a investigar a partir d'elles." (Fàbregas, Ha.).

"Ball robat. [...] Tres matrimonis, units per una antiga amistat, al cap de deu anys de casats (aniversari que celebren plegats), s'encaren amb el fracàs [...] existencial. Tots han anat a l'encalç d'una mica de felicitat i, de sobte, es troben davant el fet cru i amarg que han estat perseguint una il.lusió. [...] Tanmateix, la revolta, només es tradueix en un desig: "Si pogués tornar a començar", diu un [...] personatge. I aquí se centra la clau de l'obra. [...] Tots creuen que, en escollir la parella [...] van cometre un error. La solució, per tant, fóra tornar a començar i canviar de parella, com en un ball robat. Ara: quan arriba el moment de confrontar el nou apariament [...] s'adonen que tampoc aquesta combinació no hauria alterat res. [...] Aquesta constatació actua de revulsiu i així, passivament, resignadament, tots són absorbits de bell nou, per la quotidianitat absurda i amarga de la vida."  (Arbonès).

EL 30 D'ABRIL, de JOAN OLIVER (Teatre original. Joan Oliver- Barcelona: Proa, 1977).
Escrita abans de 1936 (però que no representada fins al 1977), proposa "allò que fóra una Catalunya que, havent preservat i desenvolupat el seu Estat medieval, hagués arribat a l'època contemporània regida per una monarquia pròpia. Joan Oliver ens mostra, doncs, la feblesa d'una societat capitalista i expansionista, que impedeix la transformació social de Catalunya amb més eficàcia encara que el poder foraster".
"És clar que El 30 d'abril no és una obra perfecta: el mateix autor la qualifica de "peripècia històrico-burlesca". LA idea inicial es ramifica en episodis i personatges innecessaris, que enterboleixen la intenció en lloc de clarificar-la".
"És, en definitiva, una sàtira antimonàrquica i anticonservadora" (Gibert, Miquel Maria. "Joan Oliver i Salvador Espriu en el teatre de postguerra", dins Caplletra 14 Publicacions de l'Abadia de Montserrat, primavera 1993)

ALLÒ QUE TAL VEGADA S'ESDEVINGUÉ de JOAN OLIVER(Dins Teatre original. Barcelona: Proa, 1977)
Escrita el 1930, editada el 1936 i estrenada el 1970.
Adam, un calçonassos mandrós. Caïm, que és el qui du la farina a casa, que vol reformar la societat( educar els fills perquè aviat siguin lliures i independents). Abel, un fi més que fi. Querub, àngel que festejava Llucifer quan es revoltà, però que ara té un alt càrrec.
Adam casa Abel amb l'única filla Nara. Caïm demana a Eva que li faci una altra germana. Abel li fa befa perquè ell jaurà amb la Nara aquella nit ("vine-hi,  germanet de la meva vida! Aguantaràs la tella ..."). Caïm agafa una eina, l'empaita i torna amb les mans plenes de sang. Caïm diu "perdó, mare. Jo no sabia que els homes morien a cops com les bèsties vils". Yahvé el fa marxar... amb la Nara: "i Nara serà ta muller i pertot t'acompanyarà!".
Adam i Eva queden sols, i ara hauran de treballar i fer més fills.
L'obra ha estat rebaixada. Ara "Caïm no caça el colom trinitari—escena que provocà un fort terrabastall arran de l'estrena de l'obra el 1970 i ocasionà la conseqüent prohibició governativa- sinó que cull una pera de l'Arbre de la Vida. La crítica a la institució del pater familiae burgès roman, però la narració bíblica apareix més com la remissió a un lloc comú, que no pas com a objecte de burla per les incongruències que pugui contenir" (Xavier Fàbregas, al pròleg). 

Joan Oliver, com tampoc Pedrolo, no va aconseguir els seus objectius teatrals:"Com a autor teatral, em veig com un dramaturg frustrat, esberlat. Jo ho tenia molt ben preparat, m'havia preparat per a ser director i autor i crec que ho hauria aconseguit si haguéssim guanyat la guerra. En tornar aquí [1948], l'espectacle era desolador. Malgrat això, vaig escriure tres o quatre comèdies, es van representar en funció única." (Roig).
 
 

LA FAM

 "L'intent de cop militar obrí una perspectiva de revolució social a Catalunya: foren els anarquistes i la gent del poble qui aturaren de fet la sublevació; això va fer que el poder real passàs de la Generalitat  i dels partits del Front Popular a la CNT i, sobretot, a la seva base social. La col.lectivització d'indústries, serveis, transports, etc. fou general i el poble visqué uns mesos d'eufòria revolucionària insòlita i profundament engrescadora com bellament ha reflectit Orwell en el seu Homage to Catalonia. [...] Un any després de l'esclafament de la revolució, doncs, i a poc més d'un any de la desfeta, La fam se'ns apareix com una obra crucial en tenir com a paisatge social la problemàtica instauració d'una societat lliure i per la seva vigoria escènica, que destaca per damunt d'una producció teatral mediocre, pamfletària o al marge dels problemes del seu temps." (Buades).

"[La fam fou estrenada el 15 de juny de 1938 per una companyia en la qual figuraven coneguts actors de l'escena catalana i estava encapçalada per Maria Vila i Pius Daví.]
A La fam, per primera vegada, són plantejats amb rigor a l'escena els problemes que comporta una revolució socialista i els seu desenvolupament a partir d'una societat conformada segons les estructures capitalistes. [...] A La fam ens trobem davant unes situacions ben definides exposades per mitjà d'una tècnica realista que tendeix a la síntesi. Personatges i situacions són relacionats per Joan Oliver d'una manera dialèctica: cada personatge, segons la seva manera d'ésser -manera que ve definida psicològicament i ideològica- reacciona de manera diferent en cada una de les etapes de la revolució, i hi juga un paper determinat." (Fàbregas, T.).

"Quan, a la darreria de maig de 1938, Oliver llegí l'obra als actors abans de repartir els papers, els deixà més aviat desorientat: no s'havien trobat mai amb un text que els parlés d'uns fets que havien viscut de prop pocs mesos enrere. I feia al.lusió també a una necessitat fisiològica que ells mateixos patien en la seva pròpia pell. Una de les actrius, Àngels Guart, diuen que comentà humorísticament en sortir de la lectura: "Ja me la sé de memòria"." (Foguet, p. 17).

"A La fam assistim a un antagonisme gairebé biològic encarnat pels personatges de Samsó i Nel. Samsó és anàrquic, sensual, decidit fins a l'arrauxament, incapaç de sotmetre's a cap mètode o a cap partit; [...] Nel, en canvi, és l'home pacient, capaç d'arribar a la transacció, de fer marrada [...] és maniobrer, disciplinat, necessita l'escalf d'altri i esdevé una peça imprescindible en les organitzacions del partit. Nel es posposa sempre quan els interessos de la col.lectivitat estan en joc; però li falla el determini en els moments decisius [...] Joan Oliver ens mostrarà, però, com Samsó i Nel, cada un des de la pròpia idiosincràsia, són útils, són imprescindibles a la causa de la revolució. Enmig de Samsó i de Nel hi ha Lupa, els sentiments de la qual es decanten sempre envers l'home que en un moment determinat juga el paper preponderant en la consecució de la societat revolucionària, en la qual creu i espera." (Fàbregas, T.).

"Nel i Samsó no  són solament dos revolucionaris que s'oposen i per tant es complementen, sinó que tots dos junts poden ésser alhora contraposats a la massa, amb la qual no acaben de vincular-se." (Formosa, La fam).

"Samsó [...] és un home que passa fam i que tria la fam. Així veiem com passa d'ésser un desclassat, un "ric que no ha tingut sort" (són paraules de Sartre) en els episodis primer i segon, a ésser un revolucionari." (Formosa, La fam).

"Aquests personatges no són considerats mai en abstracte; ben al contrari, Joan Oliver els sotmet durament al sotragueig de la dinàmica històrica.[...]La fam representa un notable intent de clarificació, d'estudiar amb coherència l'evolució històrica a casa nostra a partir de 1936. I ve a mostrar-nos com no és possible una revolució si hom no duu a terme un canvi radical de les estructures." (Fàbregas, T.).

"Oliver ha estat potser l'únic intel.lectual nostre que s'ha avançat en el tractament dramàtic d'aquest tema i d'aquests problemes." (Formosa, La fam).

"El "buit" que hi feren les publicacions de l'òrbita socialista unificada responia a la consigna de no parlar de La fam llançada a la quieta pels òrgans de direcció del Partit Socialista Unificat de Catalunya, ja que l'obra oferia una visió del moviment revolucionari que no s'adeia amb els plantejaments ideològics defensats pel socialisme unificat oficial." (Foguet, p. 22).

"Samsó, a més de constituir un  personatge d'un extraordinari vigor escènic i literari, neix de l'amargor d'Oliver per l'estroncament d'un procés obert, popular, inusitadament nou i joiós en la història del món que anul.lava de fet les jerarquies, els gran principis, les actituds encarcarades, l'Ordre. El drama de Samsó, la seva lucidesa, rau a copsar que no hi ha una cultura diferenciada entre el nou i el vell Poder. Més enllà de les paraules, els nous caps revolucionaris mantendran una vida escindida i se separaran jeràrquicament del poble. Les formes han canviat (ara és per ordre del Sant Partit o per les "necessitats" superiors de la "Revolució") però el paradigma és el mateix." (Buades).

"A un any de la liquidació de la revolució i a un altre de la desfeta total encara incerta, la seva gosadia consisteix a escriure una obra dissident però no contrarevolucionària. A la vegada reïx a bastir un text literari  sòlid que no pot reduir-se a obra "menor" fruit d'una circumstància "excepcional". Crec que el més evident després d'una lectura de La fam és el seu segell oliverià de sempre: una certa amarguesa envers els fariseus que detenten el Poder. Si abans eren els burgesos, ara ho són els vencedors de maig de 1937 i les actituds d'alguns caps cenetistes: no hi ha una crítica de les ideologies sinó d'uns comprotaments morals concrets en uns individus concrets també.  Els fariseus d'ahir, els burgesos, tenen uns dignes continuadors en els Astals, Nels i comissaris polítics; fet i fet, el Poder, l'Ordre, la jerarquia subsisteixen. Des del punt de vista d'un Poder policíac i neostalinià com el que patia Catalunya a principis del 1938 això era força herètic i perillós. D'aquí les migrades dues setmanes de representació de l'obra durant l'estiu del 1938." (Buades).
 
 

Bibliografia
 

* Oliver, Joan. La fam. Barcelona, Proa, 2003.

Oliver, Joan. Obra poètica. Barcelona, Proa, 1975.

Oliver, Joan. Quatre mil mots. Barcelona, Proa, 1977.

Oliver, Joan. Poesia empírica: Barcelona, Proa, 1981.

Oliver, Joan. Refugi de versos. Barcelona, Proa, 1987. (Edició pòstuma de poemes esparsos i inèdits). 

Oliver, Joan. Teatre original. Barcelona, Proa, 1977.

Oliver, Joan. Versions de teatre. Barcelona, Proa, 1989.

Oliver, Joan. Prosa. Barcelona, Proa.

Oliver, Joan.Tros de paper.- Barcelona: Ariel, 1970

Oliver, Joan /Ferrater Mora, Josep. Joc de cartes 1948-1984. Barcelona, Ed. 62, 1988.
 

Arbonès, Jordi. "Joan Oliver". Teatre català de postguerra. Barcelona, Pòrtic, 1973.

Balaguer, Josep M. "La prosa de Joan Oliver". Centenari Joan Oliver "Pere Quart" . Generalitat de Catalunya, 1999

Buades, Joan. Lectura d'un teatre dissident: La fam, de Joan Oliver. Treball per a Joan Mas, UIB. 

Borràs, Xavier. Joan Oliver tal com raja. Barcelona, El llamp, 1987.

Bou, Enric. "Joan Oliver - "Pere Quart"". Història de la literatura catalana 10. Barcelona, Ariel, 1987

Castellet, J. M. "La poesia". Oliver, Joan. Obra poètica. Barcelona, Proa, 1975. (Pàgs. 494-511). 

Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978.

Fàbregas, Xavier. Teatre català d'agitació política. Barcelona, Ed. 62, 1969.

Formosa, Feliu. “Pròleg” a Joan OLIVER. La fam. Barcelona, Aymà, 1974.

Formosa, Feliu. "El teatre". De Joan Oliver a Pere Quart. Barcelona, Ed. 62, 1969.

Fuster, Joan. Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial, 1976.

Gallén, Enric. "Joan Oliver". Història de la literatura catalana 9. Barcelona, Ariel, 1987.

Gibert, Miquel M. "Joan Oliver i l'escena, una passió burgesa". Centenari Joan Oliver "Pere Quart" . Generalitat de Catalunya, 1999.

Mesalles, Helena. "Notes a la poesia de Pere Quart". Centenari Joan Oliver "Pere Quart" . Generalitat de Catalunya, 1999.

Pedrolo, Manuel de.Diari 1986.- Barcelona, Ed. 62, 1998. (19 i 20 de juny).

Pedrolo, Manuel de. Diari 1987.- Barcelona, Ed. 62, 1998. (26 de maig).

Riera, Ignasi. El meu oncle Pere Quart. Barcelona, La campana, 1992.

Roig, Montserrat. Personatges. Barcelona, Pòrtic, 1978.

Turull, Antoni. Pere Quart, poeta del nostre temps. Barcelona, Ed. 62, 1984.
 

Roig Montserrat. Personatges. Joan Oliver. Editrama, 2001. (Vídeo). 

Joan Oliver  / Pere Quart, l'escepticisme apassionat. Fundació videoteca dels Països Catalans. (Vídeo).
 

CD

Corrandes de l'exili (Ovidi Montllor. A ALCOI. PDI, Barcelona, 1995)

Absència (Celdoni Fonoll. PER UN PETÓ. Discmedi, Barcelona, 1998). Assaig de plagi a la taverna (Celdoni Fonoll. Traginer de cançons. 1981). Un ase considera (Celdoni Fonoll. He heretat l'esperança, 1978). Dins "Recital 1000", dos cassettes, hi ha Cel de palla, i recitats per Pere Quart: Natura viva i corrandes d'exili. 

El burgès (Francesc Pi de la Serra. FRANCESC PI DE LA SERRA. PDI, Barcelona, 1993)

El botxí  (Santi Arisa. TAVERNA DE POETES. Columna música, Barcelona, 1997)

Cançó de carrer  (Ramon Muntaner. CANÇÓ DE CARRER / PRESAGI. PDI, Barcelona, 1992). Lluna d'agost (Ramon Muntaner. El pas del temps). Decapitació (Ramon Muntaner. Cròniques)

Quin fred al cor, camarada! (Loquillo. CON ELEGANCIA. Picap, Sabadell, 1998)

Darreres paraules a Rafael Tasis  (Maria D. Laffitte. ESTIMATS POETES. Picap, Sabadell, 1995)

Vaca suïssa (Santi Arisa. TAVERNA TROPICAL. Global, 33400/03, 2000)

Corrandes d'exili (Lluís Llach. T'estimo. 1984)

Una vaca amb un vedellet en braços (Raimon. T'adones, amic? 1974)

Assaig de plagi a la taverna.( Celdoni Fonoll. Traginer de cançons. Barcelona, Belter, 1982.
 
 
 
 

inici
Una pàgina sobre Pere Quart
Una altra

Poemes fets per al.lots, dedicats a Pere Quart

Pàgina de presentació MAG POESIA