Les decapitacions (1934)

     IV

     Triste objet où des dieux triomphe la colère,
     et qui méconnoitroit l'oeil même de son père.
                          Racine

Ací só. Tots m'anomenen
l'Escapçat de can Medir.
Si adés era famós lladre
ho só avui tant com ahir.
Calo foc a les pallisses,
traginers m'escau d'occir
i saquejo les capelles,
que això encara és més roí.
I quan, las i sol, arribo
al meu bosc sense camí,
deixo el cap sobre una pedra,
car no tinc altre coixí.
Els estels van apagant-se
mentre neix el verd del pi,
i aleshores se'm presenta
la visió que us vull dir.
Ja davalla l'Àngel negre
tot clamant: -ve-te'm ací!
Se m'acara i amb veu fosca
sol parlar-me sempre així:
-Tots els homes t'anoemen
l'Escapçat de can Medir.
Déu et féu a imatge seva
i ara ets com un bot de vi.
T'he fet lladre, t'he fet lladre,
t'he fet lladre i assassí,
el terror de la contrada
que a tots dóna mal dormir.
En dos trossos, en dos trossos,
el teu ésser vaig partir.
Ja no ets home i en ta vida
no ho podràs esdevenir.
Després calla, i rera una ala
el seu cap vol escondir
per estrafer la parença
que em donà el cop del botxí.
Aleshores semblants coses
acostuma d'afegir:
-Demà escanyaràs un frare,
aquell que de bon matí
sol anar a la Font del Roure
d'amagat a beure vi.
Escomet-lo a la impensada,
que no es pugui penedir
de la seva malifeta
amb la dona del veí.
Quan el vegis sense vida
pren-lo i penja'l dalt d'un pi
per exemple i vilipendi
de la gent del Monestir.

Vull plorar, però no ploro
car els ulls són lluny de mi;
vull parlar, mes no tinc llengua,
vull, què vull sinó morir?
Mon esguard des de la testa
em recorda el meu destí.
Per mos crims van escapçar-me
a la plaça de Robí.

Per tants crims no sóc un home
i el diable em cal servir
amb mon cap sota l'aixella,
tristament fins a la fi.
 

     XVII

     Perros crueles, que non me arrepiento
     llamándovos perros en forma de humanos.
          Retablo de la vida de Christo

Avia per telèfon una rialla trista
     de pur marxista.

Bloch l'anomenen els estranys: jo, Sara.
     Qui no la desempara?

Per segar roses la destral us cal,
     Adolf, brètol total?

Volava el cap de ma companya
pel cel dels creamtoris d'Alemanya.
 
 

Bestiari (1936)
 

 CÉRVOL

Com un arbre rabent,
arrelat dins el vent...
 

 CONILL

Conill, per què tems el temps?
La pineda està tranquil.la
i tanmateix mous ensems
musell, orella i pupil.la.

--Escolto la veu dels pins,
flairo l’oratge que em fibla
i esguardo vers els camins
de la ciutat invisible
on homes de cor mesell
desengreixen el fusell
que fa aquell pet tan terrible.
 

 GUINEU

 ¿Què en faria --pregunteu--
de la pell de cortesana?
Abrics per a la germana
  guineu.
 

 PORC

Em cal un règim per a amagrir.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m’engreixo com un garrí,
--allò que passa.

Però, ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.

Ja tothom parla de Sant Martí!
 

 ASE

No capten tes orelles
el reny injust,
l’ordre abusiva.

Meselles han
esdevingut tes anques
de tantes vergassades
gratuïtes.

Practiques la doctrina
de l’esforç mínim.
Només el deure estricte!
No ets servil com el gos,
ni complaent com el cavall.

Ni ensuperbit esclau
com l’home que et fustiga.
 

 ZEBRA

Pel desert corre la brama 
que no et saps treure el pijama.
 

 VACA SUÏSSA

Quan jo m’embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia  flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra, 
que sempre ha tingut ànima d’esclau.
A mi em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja hoi sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.

Que jo mateixa, si nok fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
 

 TIGRE CAPTIU

¿Les fuetades t’han ratllat la pell,
o potser l’ombra de la reixa?
 

 RATA-PINYADA

Esparracada,
negra i nocturna
rata-pinyada.

Errant espurna
tost apagada
d’un braserar
on manta bruixa
rosteix la cuixa
d’un ermità.
 

 COLOMÍ

L’home voldria tenyir
les teves ales de sang.
No et paris, colomí blanc.
No paris blanc, colomí.
 

 PAPAGAI

Com a l’ombra de seny
que mostren qualques dames,
gran mèrit atorguem
als tres mots que declames.
 

 POLLASTRET 

--Ai, que se’n pensa una
la masovera, tant mirar!

--Emmalalteix, dejuna
si vols viure demà.

--I si fugís a França?
Què et sembla si ho provés?

--Allí no hi ha esperança.
Encara agrades una mica més!
 

PEIX MORT 

El cos remunta i sura,
mes l’animeta, on vols que vagi?
Als cels marins, a l’aigua obscura
on mortal vida ja no hi hagi,
allèn el sostre on fins s’atura 
el més feixuc naufragi.
 

 GRIVA FÈTIDA

Per la summa recança
que sentia, mig viva
mig morta, dessagnant-se,
ara exhala la griva
amb punya retroactiva
la pòstuma venjança.
 

 GRIPAU

Ets àgil, ets au,
s’eixampla ton cau,
les ales espolses
i voles suau
per un cel de molses.

Somia el gripau
i passa hores dolces.
 

 MOSQUES I MOSQUITS

 La natura
diligent ens procura
 una bèstia
per a cada molèstia.
 Si a les fosques
ja nok piquen les mosques,
 hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
 

 MUSCLO

Anà perdent la salut
de tant beure a doble queix.
Fou enterrat en taüt
amb fons d’un arròs amb peix.
 

 OSTRA

Gargall de sirena!
(Àdhuc tapadora
té per higiene
cada escopidora.)
 

 CRANC

Si a Tossa l’amiga
que es banya s’exclama:
--Un cranc em pessiga
el tou de la cama!,

el fet no propala
quan el cranc l’escull
en obscura sala
o en cotxe curull.
 

 BACIL

 Ni
 bri
 bo:
 mi-
 cro-
 bi.
 

 JO

Se m’arrapen coinquilles a desdir,
creixen arreu de mi
molses estranyes.

He naufragat temps ha
i resto encara sentimental il.lús
al cul de sac de les antimuntanyes
des d’on pretenc la mà
enguanatada de bus
que em desperti la pell i les entranyes.
 
 

Oda a Barcelona (1936) [Fragments]

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires.

La nit s'atarda.

Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja!

Barcelona!
Barcelona, ferida i eixalada.
Repiquen les campanes soterrades,
volen les creus, 
ocells d'incert auguri.
Els murs suporten voltes invisibles,
fumeres, panys de cel,
roba blanca de núvols.

D'aquí estant, Barcelona,
el tumult és ordre.
L'or pàl.lid ni respira.

Bressen els asfaltats
deliris de les rodes inflades de tempesta,
veles terreres i envilides.

Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica,
matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.

Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes ha ha!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses.

[...]

Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l'antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis!
Sofrí tant!
I no pas fam o nuesa:
l'exaltació xarona del privilegi.
La vanitat erecta.
L'atzar estult.
L'oprobi de la beutat antiga.
La pau de l'ànima
bescanviada per monedes i voluntat esclava.
El treball prostituint-se
en les cambres secretes del negoci,
enllefriscant-se
en les llacors del luxe.

[...]

Barcelona:
pairal ciutat de Catalunya,
de València i les Illes.
Les comarquesç
gerdes, eixutes, alteroses, planes.
Màquines i collites.
Tiges en estol,
bestiar i aigües submisos.

Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d'una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!

Barcelona, contemp0la't.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia,
quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distreguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.

Treballa. Calla.

Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.

Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes.
 
 

Saló de tardor (1947)
 

LLETRA D'ASSASSÍ PER AMOR

Llavi, llavi, llavi blanc,
ull quiet i mà colltorta,
benamada Marta morta,
com pots viure sense sang?

Calenta, tot seguit freda
i espessa com el vi dolç,
la sang tenyia la seda,
la fusta del banc, la pols.

T'enganyen. No són prou savis
els metges per a tornar-te,
benamada morta Marta,
la sang -i la mel- als llavis.
 

PER AL PÀMPOL DEL LLUM D’UNA DAMA CRIOLL 

Blau  El mar no tan llunyà
  la vena prima d’una mà
  i el cel inabastable

Vermell Terra viva, rubor
  de roses o bandera
  d’una guerra d’amor.

Gris  Un temps de mig dol
  amb boires eixutes
  i cendra de sol.

Verd  De brins i de fulloles
  la fresca prada i, dins,
  els verms com brins de brins.

Blanc  I ara cal dir la neu i la rosada
  i no fer esment del gel ni de la pedra:
  són aigua condemnada!

Groc  Només el boll, encens daurat,
  al sol, que és or, retorna.
  Adéu-siau, espiga i blat!

Negre            Tan blanca, i entenebrada!
  Ceguesa d’una mirada
  que somia nits de sol.
 

CORRANDES D’EXILI 

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu 
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me  sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
 
 

Terra de naufragis (1956)
 

EPITAFI DE MARINER

De tant vetllar els estels com un avar
va perdre la mirada i el record,
amb el cor adormit de cara al nord,
camunt l'abisme horitzontal del mar.
 

INTERIOR

El botxí dina en silenci,
el botxí pensa en la feina.
La seva dona se’l mira;
els fills mengen amb presses.
El botxí beu en silenci.
Baixa de la claraboia
una llum de lluna freda.
La dona sempre dreta.
Els dos germans ón rossos;
riuen entre ells en silenci.
La dona despara taula.
El botxí pensa en la feina.

Els fills del botxí s’escapen
a l’ermot de l’eucaliptus.
El botxí pren cafè amb gotes
d’esquena a la finestra.
La dona renta i eixuga
amb aigua salada i cendra.
El botxí fa un eructe
i encén una caliquenya.
Els infants juguen a selva
entre llaunes i runa;
el gran apunta amb la canya
i l’altre estrafà la hiena.
La dona passa l’escombra
amb una fressa seca.
Més endins sona el rellotge.
El botxí pensa en la feina.

La dona escup a l’aigüera.
En mànigues de camisa
i en un balancí de lona
el botxí dorm la sesta.
Els infants compten estampes.
La dona sempre dreta.
El silenci nok es detura.
El botxí somia feina.
 

ELEGIA

Reservo aquest lloc
per a uns versos senzills i secrets
a la mort d’una fulla.

Invoco la pausa
de les ales segures del temps;
l’estranya celístia
que a penes esborra el camí, 
els adéus de flongíssima veu,
la ruïna enfebrada del cor
i les ombres finals de la ment.

Planarà mortalment
un instant a mig aire potser,
tan sola i enterca;
lleugera com un pensament
sense rels ni desig.

Cap avall,
sota el cel,
la comuna infinita, massissa
que soterra -o el llamp que desterra!
 
 

Vacances pagades (1960)

CODICIL DE POETA

Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis 
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

LLETANIA
 

Per als infants
                                    mentides.
Per als amors
                                    mentides.
Per als amics
                                   mentides
Per als clients
                                   mentides

Mentides plenes o primes,
fermes o tendres -juraments, besades-;
vives -com fresca sang-;
sàvies, agraïdes.
Guatlles i bòfies.
Mitges mentides.

I mentides històriques
que avui pengem als mentiders besavis.
Mentides literàries
--a cada vers dues mentides.
Mentides metafísiques
--l’ésser i el temps, redéu!
Mentides tècniques, científiques:
xifres que es tornen màquines
i màquines que menten
com llegendes folles.

I mentides de fe,
que són la trista gran misericòrdia
del cel per als sofrents
i els mísers de la terra;
altes mentides fabuloses
que un dia, no sé com,
diu que seran certeses,
(Gràcies, Senyor, per endavant,
acompte sense garanties,
per si així fos.
Amén, amén, Senyor!
Oïu el clam, Senyor?

Perquè la mort, quan ens remata, menti!)
 
 

Dotze aiguaforts De Josep Granyer (1962)
 

[dibuix:  un llagost que va amb bicicleta]

El llagost,
ales i saltadors,
bota i vola.

No en té prou.

Que el llagost
ah! no rutlla.

El llagost
vol anar amb rodes.
 

[dibuix: un colom que camina amb un peu per damunt una corda d’equilibrista]

La petita pau parrupa
i passa la corda fluixa.

L’eixalen: joc sense risc
no congrega prou cretins.

El brot d’olivera al bec
serà un indici discret.

Almenys que es faci aplaudir
com a número de circ.

(Serva servil de l’empresa,
la pau s’afanya les veces.)

La petita pau parrupa
i passa la corda fluixa.
 

[dibuix: tigre amb una pilota]

D’aquesta feta el nostre club
definitivament s’embala.
El gran rival, cap jup,
ha endevinat que tirarem amb bala:
ja es veu a l’altre grup!
Misèria de Di Stèfano i Kubala!
Nois, ara sí que els passaran pel tub:
fitxam un tigre de Bengala!
 

[dibuix: una vaca amb un vedellet en braços]

Non non,
vine, son!

Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per a la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d’escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou 
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.

Non noin,
vine, son!
 

[dibuix: un cavall que cavalca damunt un cavallet de cartró]

El cavall puja a cavall
d’un cavall.
Aviat aprendrà el dret
del genet:
estirar-se com un gall,
el fuet,
l’esperó.
El renec. I el gargall
escopit de cantó.
 

[dibuix: una ovella tota estufada que es mira amb un mirall de mà]

La donzelleta, dòcil a l’pamor,
no s’emmiralla pas per a ella sola.
És una ovella de candor
i quan es veu i es mira s’enriola;

i es diu: “Si sóc bonica li plauré”.
“A qui kplauré?” reprèn, esperançada.
(A un xicot mansuet i juganer,
a un marrà qualsevol de la ramada.)

Des de dalt la destria com si res
--ai la donzella, la primala!--
l’Oveller omnipotent, i l’assenyala:
“Aquella farà el pes!”
 

[Dibuix,  un ase que fa rodar una bolla del món]

Sapiguen, ases, que el món és rodó,
que és fet de terres i de mars!
Orelluts, aprenguem el mapa
dels continents i les nacions!

S’estenen els camins molt més enllà
dels que petgem nosaltres sota el bast;
hi ha milions de vides com la nostra
i d’altres amos verga a mà.

Ja és hora de saber-ho, això:
pastura de tothom
és la Terra, germans;
i l’estatge, de tots els estadants.

Amb asenades tanmateix
mai nok ens en sortiríem, de segur;
parem bé les orelles, doncs;
fem-nos tots coneixents.

Aleshores el nombre
farà la força de debò.
 

[dibuix: Un bou amb un pinzell a una mà i a l’altra la paleta de pintor]

El bou somia la vaca
i en remuga l’enyorança.

Se l’afigura com és:
vedella tendra clapada,
vincladissa i camallarga,
ulls enfavats de menor,
musell de rosa encarnada,
remolí de pèl a front,
brot banyut a cada banda,
orelles amb borrissol
i cua de borla blanca.

El bou es posa a pintar
sobreeixit d’aquella imatge.
Pinta amb les potes, com tants
pinten amb les mans!
I només surten grumolls,
clapes, ratlles,
ziga-zagues i llepasses
d’aquell desig tan concret!

El bou espera la vaca.
 

[dibuix: dos lluços que es mosseguen la cua l’un a l’altre]

Són dos i l’un empaita l’altre.
Velocíssims, la boca closa
i els ulls immòbils, de cristall.

Adesiara el que fugia
es tornava percaçador.

A mitja llum de llet translúcida,
vinga estrenar camins sobtats,
sordament, a cuades
violentes en llur mollesa.

Fins que topen dessota l’alga
i s’abraonen tan estrets
i entrellaçats; capiculats.

¿En lluita llliure
o en el joc d’un amor corrupte?
 
 
 

Circumstàncies (1968)
 

TIRALLONGA DELS MONOSÍL.LABS (fragments)
Déu
I tu, què vols?
 Jo
Doncs, jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.
[...]

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
[...]

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de verd
I un xic de blau.

Un poc de tren 
i un poc de nau;
i un xic de rem.
[...]

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
[...]

I un xic de font. 
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
[...]

I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
 

HOMES, GUERRES, DÉUS (fragment)

Doncs si.
El vostre enemic és l’home blanc,
cristià, civilitzat.
No en teniu d’altre.
És el vostre enemic en pau i en guerra.

En pau, l’escuma pútrida 
del progrés blanc: Hong-Kong,
prostitució, joc,
alcohol, drogues,
capelles, capelletes
on uns apòstols càndids
us ensenyen a ser bons com nosaltres.
És un petit mostrari.

I així que les finances ho aconsellesn
ja se us llança damunt
tan prepotent, tecnòleg i estadístic.
Us desnia, us acaça
fins a l’extermini
i àdhuc desfà la geografia
de les contrades míseres
on vau néixer,
on vivíeu i moríeu
a la vostra manera miserable.

Però vosaltres
el combateu com vibres a la jungla:
que la voraç blanca justícia
sempre al servei del dret de tots els pobles-
us ha fet sanguinaris, bestials
com les armes dels altres,
però a una escala, ai las, ridícula.

Ara temps ha que sou la subsistència,
menyspreada i alhora cobejada,
que el monstre de la pau reclama.
Sou necessaris, pobrissons,
als clans del crim. Sense vosaltres
n o els lluiria el pèl, als driopitecus
els peus ensabatats damunt la taula-,
i els llombrígols de les primeres dames
no foren potser un súmmum
de pulcritud afrodisíaca.
I Déu, què fa, què pensa menstrestant?
Potser “es passeja per l’Edén
a l’oreig del capvespre”
per matar el temps, sí, sí: matar-lo! 
[...]
 

HOM ENGEGÀ LA METAFÍSICA

Els mals que ara sofrim,
tan abundosos, tan complexos,
són només els efectes,
difosos i ramificats,
de poques causes remotíssimes.

Per exemple:
la por davant la mort,
i la supèrbia i l'esperança vàcues.

Si la carn es podreix,
l'ànima no
i cal salvar-la
de càstigs eviterns
per aun benviure sublim, immoridor.

Ànima i cos?
Distinguo gratuït i temerari!
¿Per què no s'acontenten, més sensats,
amb parlar solament de vida i mort,
fenòmens certs, universals i públics?

Però ca!
hom havia engegat la metafísica,
malsons i somnis per a tants
i també, qui en dubta?
instrument de poder en mans dels llestos.

I pensar que l'home és una bèstia
tan desenvolupada i enginyosa!
Especialment apta per al dolor,
però capaç de gaudi com cap altra!
Si s'hagués mantingut més bèstia,
més natural i genuí,
hauria estat potser feliç
-proporcions guardades-
entre totes les bèsties.

Avui les seves armes
-que foren defensives a la jungla-:
intel.ligència, pensament, magí,
sensiblement amonstruïdes,
l'arrosseguen
-no ho nego pas, amb èpica grandesa,
descomunal teatre de masses-
cap al seu propi anorreament.
Ara ja, tururut!
Fes-li un nus a la cua!

Així pensava amb veu molt baixa,
tot sol, de cara al mur,
un vell seglar
no pas de gaires llums,
de mala jeia,
però ben treballat 
pels dies i les penes.
 

ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA

     Al sempre admirat Salvador Espriu,
     si cal, amb disculpes.

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d'allunyar-me'n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer",
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d'aquest meu, tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un 
irrevocable amor
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.
 

CANÇONETA FOLK DEL NOU POBRE 

Dono gràcies al destí
i a la meva poca traça
perquè un dia, a mig camí,
em deixaven sense un bri.

A pesar de tantes noses
em veig força independent
i més lliure que el torrent
que té marges i rescloses.

Ara sento pietat
dels companys que han fet fortuna
en diner i en potestat,
presoners de llur estat.

I no estic pas poc content
del treball obligatori
que m’imposa un deure urgent
com a tanta i tanta gent.

Pas a pas, i no de bou,
cada mes em gasto el sou;
em ve just, però en tinc prou.
No estalvio ni faig deutes
(tret que em sagnin terapeutes)

Així em trobo més a prop
dels petits que el gran menysprea
i com ells aguanto el cop
i rebullo per la idea.
Hi ha qui em diu: “Ets un esnob”.

Però el cas és transparent:
ja no sóc terratinent,
ja no puc fer testament,
hissa, hissa, hissa, hissa!
Net de cor i de calaix,
tiro dret, no de biaix.
Ja no cal que vagi a missa!
 
 

Quatre mil mots (1977)
 

ELS CREADORS

De la cultura subalterns esnobs
acaben, entre molts, de posar en curs
un mot nectari: creativitat!

Així encensats per l'aura dels lacais,
grimparan fins a l'èxtasi celest
artistes, sociòlegs i tribuns.

Crear bellor, progrés, llocs de treball!

Com un saurí fal.laç suscita deus
al magí de l'obtús terratinent!

Creadors?
                (Ara cal escombrar el fems.)
 
 
 

Poesia empírica (1981)
 

SOMRIURE BLANC, MATERIAL POSTÍS [Fragment]

Sortia del seu club a l’alba
amb la saliva acerba
i el cor sorrat.
Al pòquer
acabava de perdre el darrer envit
i hagué d’estendre un xec substanciós.
El guanyador mirava, cúpid, de reüll,
com la tinta fluïa a poc a poc.
Els ulls obscens del guanyador.

I restà sol, tot sol. 
Com enyorava, rabiosament,
l’amiga que l’abandonà
ja feis quatre nits.

Ella havia plorat
després de la renyina:
“No et vull veure mai més!”
Com l’enyorava, déus!
Bestiola dolça o folla, necessària,
fruita del temps, mitja virtut, en deien.

Ja dins el cotxe, el noi de casa bona
despertà d’esma el rondineig,
no el seu, el del motor...
¿Un ròssec aromat
flotava en l’aire clos,
present encara l’aura d’aquell cos?

Com l’enyorava, déus!
Anava a prémer l’accelerador...
Cap on?
Cap a un son o un insomni?
¿Cap a les ombres repintades
pel mateix sol d’ahir?

Espera encara, espera...
Com en un somieig imaginava
dits levíssims, elèctrics,
que per costum l’escabellaven...
Un turment, quin engany!
Però de cop
dues mans blanes com vellut calent
li cobrien els ulls... Era ben cert!

Agressió o manyaga? Baticor!
I es tombà: 
agenollada rera d’ell
l’Ester li engrapa el front
i l’escomet amb una besar invasor,
gormand, creixent...

Aquella nit van rescatar 
les nits malaguanyades.

[...]
 

EDAT ANTIGA II [Fragments] 

Mossèn Enric va ser un mal capellà,
veritat inconcusa,
planeta previsible.
La culpa no fou seva!
L’avi el deixà tan ric com el mateix hereu
per tal que fos la providència
dels germans o germanes poc sortosos:
va ser una providència
sorda, cega i guita!
Hauria estat bon pare de família?
La mare així ens ho deia,
bé que la seva flaca,
ultra els diners, eren les dones;
en aquest segon punt fou coratjós
i un peoner, cal dir-ho. 
Ja mort l’avi
mudava tot sovint de majordona
fins que en trobà un parell de prou xamoses
tan ben plantades com desaprensives,
l’una morena i l’altra rossa,
un ali de sarsuela!
Arrepapat entremig d’elles,
amb carretel.la descoberta,
transitava sovint per la ciutat.
“Escàndol i vergonya!” feia l’àvia
i els meus pares,
i amb ells tots els parents,
gent púdica i beguina
i en part molt ressentida
en veure que la font de l’oncle
es desviava de la germandat
i de la nebodalla.
I acudiren al bisbe
per tal que li parés els peus
o el que calgués parar-li.
Però el prelat,
còmode i diplomàtic, argüia:
“Mossèn Enric fa força almoines.
Potser són males llengües...”

[...]

L’àvia, anys després,
caigué greument malalta
a la casa pairal de Castellar.
Una agonia cançonera,
setmanes i setmanes,
la postrà al llit, tranquil.la,
però a penes lúcida.
Temps de verema, el pare era a les vinyes
i arribà l’oncle amb la tartana nova;
i el tartaner era un pinxo, 
potser mig alcavot,
caninament afecte a l’amo.
El reverend entrà a la cambra,
amb una excusa n’allunyà la Rosa,
vella i fidel serventa,
i sigil.losament tractà de fer-se seves
les claus de la malalta,
que ella guardava a la tauleta. 
Eren les claus sagrades dels armaris
de ciutat on l’àvia
escondia entre roba adotzenada
els seus tresors en joies, 
monedes d’or, els títols
de deute de l’Estat.
Ell ja obria el calaix, però de sobte
la dama es deixondí i endevinava
el brut designi del seu fill,
a qui d’altres vegades
ja havia denegat, enèrgica,
allò que ara intentava de robar-li.
“Enric, Enric, què fas?
Les claus són meves! Lladre!”
I llançà xiscles, crits d’auxili.
La cambrera i la mare
prou van sentir-los i també nosaltres
que tornàvem del bosc.
Les dues dones
entren al dormidor, desalenades.
I en aquest punt arriba el pare.
Els planys de l’àvia no cessaven.
L’escena fou vertiginosa.
Escorregut, surt l’oncle de la cambra;
per la porta entreoberta la serventa
treu el cap i exclama:
“L’he vist com forcejava amb la senyora!”
D’un cop d’ull el pare
comprèn el cas i butxaqueja:
la mà empunya un revòlver
un Colt empavonat, de poc calibre--,
ell sempre duia una arma curta o llarga.
Enfuriat, en fred silenci,
encanona el germà;
aquest en fuig cercant una sortida,
es parapeta rera un moble,
després hissa
el nebot de menys pes
i amb ell es protegia.
La mare, com cridava!
“Antonino, no et perdis!
per Déu i per la Verge!”
El majordom irromp a l’escenari.
Home robust i rústec,
s’abraça al pare per tal de dominar-lo:
“Serenitat, senyor Antonino!”
Mentrestant el culpable
s’escapoleix com una rata,
sense guants, ni breviari, sense teula,
cap al carruatge que l’espera,
cap a la llibertat mal afanyada...
 

CALEFACCIÓ REIAL

Ja vell xaruc el rei David,
al seu palau de manta estrella,
es passava la vida al llit
amb una fogosa donzella.
Només així vencia el fred
que li afectava carn i ossos.

Jo, vell -i rei sense cap dret-,
fec amb un gos no pas dels grossos.
 

ADMETEM-HO
Vós, mestre, per què ensenyeu?
Ensenyo per tal d’aprendre!
 

PROJECTE D’HIMNE NACIONAL
Entremig de clams i cants
planarà nostra bandera
i els farà més triomfants!

Au germans, enarborem-la
com a símbol d’unitat,
vells i joves despleguem-la
en senyal de llibertat,
que bategui, contemplem-la
en sa noble majestat!

Oh bandera catalana
tot un poble t’és fidel.
Volaràs com au galana
pel camí del nostre anhel,
per a veure’t sobirana
alçarem els ulls al cel.

Per les terres heretades
et durem i tu ens duràs 
i en bonança o maltempsades
el demà assenyalaràs.

Dóna seny a les gentades,
sang al cor i força al braç!
 

PARLAMENT

-La gent, parlant no s'entén?

-Prou! Fa veure que es baralla
però pacta encontinent
per treure el gra de la palla.
La palla la llança al vent
i llu al sol com foc de falla;
i així el poble està content!

-I del blat que en fan?
   -Tu calla!

Parlament? Parla, doncs ment!
 

LA SOLUCIÓ DE L’IL.LÚS

La democràcia sols
funciona sense trampes
en els pobles on abans
de votar-la i engegar-la
ja l’exercien, de fer,
per costum i per criança.
I per això no reïx
a l’Espanya retardada
on encara lleven fruit
caciquismes, tupinades,
capellanies i feus,
rebrots d’antigues usances.
¿Com pot Catalunya entrar
en la mateixa fornada
si ella, només per raons
val a dir-ho--, geogràfiques
supera cívicament
el míser estat d’Espanya?
Que ens deixin, doncs, anar sols
i podrem, amb el temps i palla,
ensenyar-los com se fa 
una vera democràcia.

Llavors, i només llavors,
encetarem el diàleg
per arribar a ser germans
però cadascun a casa!
 
 
 

Més poemes
 

ABSÈNCIA (1947)

Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alèn en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú nok trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix nok em pot sentir, 
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.
 

A LA PLAÇA DE LA LLANA (1955)

A la Plaça de la Llana
fan cada any uns Jocs Florals
on concorren els poetes 
més florits d'aquests verals.

Escolteu si no l'estrofa
d'un poema aurifluent
i que el docte secretari
subratllava justament:

     M'albiren amb manta cura
     bo i curulls llurs ulls ferrenys,
     que àdhuc ací nogensmenys
     hi ha quelcom que em don fretura!

A la Plaça de la Llana
fan cada any uns Jocs Florals.
A la Plaça de la Llana
sonen versos immortals...

Tanmateix hi ha un feix de savis
plens d'enveja i turpituds
que els ignoren o fan mofa
de la llana i dels llanuts!
 

PINTOR MIRÓ, VELL I CADELL

Les teves pintures,
tan pures,
tan clares,
agraden a les criatures,
però els pares
-animetes obscures,
mans avares,
ments dures-
les troben molt cares
i, bé que ho intenten,
no se les expliquen.
I ells diu: "Què coi representen?"
I ell fa: "Què collons signifiquen?"
 

CANÇÓ DE VELL
¿En què voleu que pensi
sinó en la mort?
En tinc vuitanta-quatre,
voleu més sort?

Amb la salut malmesa
mig enclaustrat,
a penes m’acompanay
la soledat.

Jo tambçe he tingut somnis
com tu i com ell,
i amb els somnis bastia
tot un castell.

Era jove per sempre!
I enamorat!
M’era una primavera
l’hivern glaçat.

Ara el temps em devora
criminalment
de pressa, cada dia,
cada moment.

Les orelles em xiulen,
no hi veig d’un ull,
les cames em fan figa
i el cap em bull...

Per tal que allò que menjo
se’n vagi avall,
haig d’ingerir unes purgues!
Sí, de cavall!”

Però encara vull viure
del cau estant 
per a veure els qui creixen
al meu voltant!
 

EL BURGÈS

Es lleva a dos quarts d'una,
es banya i es perfuma
i amb l'aiga nou que té,
corre a firmar una estona
a un banc de Barcelona
on fot de conseller.

Finida l'àrdua tasca,
i per no caure en basca,
es pren un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.

Allà mateix el maître,
vinclant l'esquena dreta,
li cantarà el menú.
Ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un palpissàs mig cru.

És l'ofici del burgès:
menjar, jeure i no fer res.

Un cop llesta la teca
se'n va a la biblioteca,
s'enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l'armilla descordada
i un rot al paladar.

Després el gran sapastre
s'arribarà a cal sastre
per emprovar-se un tern:
l'arruga de l'espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l'amplada de l'infern.

Més tard com cada dia
seurà a la barberia
on el perfilaran.
-L'altre barbut.- La cita:
que avui toca Lolita
i cap al restaurant.

És l'ofici del burgès:
menjar, jeure i no fer res.

Endrapa en tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més.
Amb el que els mosso els cobra
a casa d'un manobre
viurien tot un mes.

Mata llavors tres hores:
a un fosc bar dels afores
es prenen molts gin fish.
Amb la saliva amarga.
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.

Al pis de l'amigueta,
que li farà, pobreta,
l'amor sense perills.
I a casa, a darrera hora,
on vetlla, i potser plora,
la mare dels seus fills.

És l'ofici del burgès:
menjar, jeure i no fer res.
 

DIÀLEG ENREVESSAT
Endreça a Miquel Martí i Pol
Tant el diàleg com la dedicatòria són enrevessats. Els primers 12 versos no s’endrecen ni es refereixen al poeta de Roda; són pura fantasia ornamental i pintoresca. Bé que, tal vegada, arqa hoi sospito, podrien disfressar una nota autobiogràfica, imaginària i falsa, no cal dir-ho, secreció traïdora del meu subconscient.

Els versos no et lleven diners,
diversos disgustos només.

T’odia, irós, un rival:
podria, per poc, fer-te mal.

La puta que té per amant
t’imputa cert plagi flagrant.

Sens mida i amb merda de gos
l’eixida t’emmerda un gelós.

Es riuen del teu pensament
i escriuen que ja no és vigent.

T’envegen la veracitat,
cobegen la pau que has guanyat,

tan lliure i tan pobre com cal
per viure o morir, tant se val.

Els versos, les meves arrels,
adversos nok em són ni rebels.

Susciten estima i amics, 
m’inviten a somnis bonics.

Remouen la immobilitat,
çdesclouen secrets del passat.

Apilen bocins de records,
perfilen deliris ja morts.

Com gatges de dies futurs
imatges projecten als murs.

M’ajuden a perdre la lpor
i em muden els fums en claror.

Tot i que són molts tos afanys
ni mica no ets home de planys...

Si em planyo nok és pas sols per mi,
que el nyanyo tots l’hem de sofrir.

La nostra contrada, ja ho saps,
té el rostre ple d’esparadraps.

L’estranya veïna que put,
ens danya la fe i la salut!
 

Musicat per Toti Soler i Ester Formosa: M'aclame a tu

ROSSINYOL CADUC

-L'amor em consola
si el cor es fa vell!

-La nit està sola;
no cantis ocell.

-La nit gust de menta
i olor de clavell.

-Ton pit se'n turmenta,
no cantis ocell.

-Vull foc a l'entranya,
frisança a la lpell!

-La lluna t'enganya;
no cantis ocell.


 

Per a Pere Quart
 

PARAULES INNECESSÀRIES PEL COMBATIU
MESTRATGE DE JOAN OLIVER,
ALTRAMENT DIT PERE QUART

Oh mestre i amic, company de trinxera,
ací
us
deixe
aquests
mots:
floriran,
floriran
qualque dia
si
no
els 
regueu
mai!
Floriran entre pedres i cards.
Creix
el
poble
de
crits
i
estendards.
Vós
dúieu
erecte
a
la
mà
l'arbre més gran i potent.

 VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
 "Quadern públic i notori"
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA