BESTIARI
Joan Oliver-Pere
Quart
El lema del vestuari és aquest poema de Joan Brossa
direcció: Antoni Artigues
coreografia: Maria Antònia Font
direcció plàstica: Antònia Dols
música: Teresa Sureda
recitadors: Maria Adrover Fullana, Sílvia Cladera,
Xisca Crespí, Antònia Font, Maria Antònia Móra,
Marga Morro, Fina Ortiz, Maria Adrover Sansó, Maria Pilar Salort, Magda
Servera.
dansa: Rosa Calafell, Maria Antònia Font Aulí,
Carme Herrera, Catalina Femenies, Ester Rebollo, Mariona Sans, Vanesa Martínez.
confecció d’animals: Margalida Barceló,
Bernat Bibiloni, Sílvia Cladera, Tomeu Coll, Viridiana Ferrà,
Antònia Font, Eva Maria Martínez, Maria Antònia Mora,
Margalida Munar, Antoni Suñer
estrena: Teatre de Magisteri, Campus UIB, dijous 14
de gener de 1999, a les 20 h., (200 espectadors)
d'altres representacions: Teatre de Magisteri, Campus
UIB, dilluns 22 de febrer de 1999, a les 12 h. (250 al.lots de 8 a 12 anys)
Teatre de Magisteri, Campus UIB, dijous 4 de març de 1999, a les
12 h. (100 espectadors) (en el marc de la Setmana Cultural de Magisteri)
S'Escorxador, centre cultural de Palma, diumenge 7 de març de 1999,
a les 12 h. (100 espectadors) (En el marc de la Setmana del Llibre en Català)
sinopsi: Es tracta d'una escenificació de poemes
de Pere Quart, que enguany faria 100 anys (Els poemes són bàsicament
i més o menys amb el mateix ordre, aquests): 
(1899-1986), on a més de la veu hi ha música, dansa,
imatges planes, capgrossos... Tota la fauna, fins i tot la humana.
El lema de l'acte és un vers del mateix Joan Oliver: només
de vida viva vull ser ric. Com diu Antoni Turull "El missatge central de
la poesia de Pere Quart és que l'home assoleixi la plena identitat
a través de la pràctica subversiva."
Ell mateix diu, en una entrevista amb Xavier Borràs: una Constitució
i un Estatut que no reconeix el dret a exercir l'autodeterminació
a les nacions sense Estat que hi ha a l'Estat espanyol no són democràtics.
Per tant, la pressa que van tenir els primers de llista per anar al Parlament,
per tenir poder i per tenir influència i per vanitat, ens va portar
en aquesta situació realment confusionària. I el 1983
signa com a Anicet Serafí (5 febrer) un escrit sobre Porcel: "VOL
ÉSSER AMBAIXADOR / En Baltasar, en efecte, / és un llepaire
infecte / i un tifa bufonesc. / Com que el petit bandarra / vol ésser
"botifarra" / en prosa cursi i trista / fa de periodista "
crítica
.
.
.
____________________________
BESTIARI de Pere Quart
PER AL PÀMPOL DEL LLUM D’UNA DAMA CRIOLL (DIAPOSITIVES)
Blau El mar no tan llunyà
la vena prima d’una mà
i el cel inabastable
Vermell Terra viva, rubor
de roses o bandera
d’una guerra d’amor.
Gris Un temps de mig dol
amb boires eixutes
i cendra de sol.
Verd De brins i de fulloles
la fresca prada i, dins,
els verms com brins de brins.
Blanc I ara cal dir la neu i la rosada
i no fer esment del gel ni de la pedra:
són aigua condemnada!
Groc Només el boll, encens daurat,
al sol, que és or, retorna.
Adéu-siau, espiga i blat!
Negre Tan blanca, i entenebrada!
Ceguesa d’una mirada
que somia nits de sol.
PINTOR MIRÓ, VELL I CADELL
(DIAPOSITIVES)
Les teves pintures,
tan pures,
tan clares,
agraden a les criatures
però els pares
-animetes obscures,
mans avares,
ments dures-
les troben molt cares
i, bé que ho intenten,
no se les expliquen.
I ella diu: “Què coi representen?”
I ell fa: “Què collons signifiquen?”
POLLASTRET
(TERESETES)
--Ai, que se’n pensa una
la masovera, tant mirar!
--Emmalalteix, dejuna
si vols viure demà.
--I si fugís a França?
Què et sembla si ho provés?
--Allí no hi ha esperança.
Encara agrades una mica més!
CONILL
(TERESETA)
Conill, per què tems el temps?
La pineda està tranquil.la
i tanmateix mous ensems
musell, orella i pupil.la.
--Escolto la veu dels pins,
flairo l’oratge que em fibla
i esguardo vers els camins
de la ciutat invisible
on homes de cor mesell
desengreixen el fusell
que fa aquell pet tan terrible.
EDAT ANTIGA II (fragments)
(DANSA)
Mossèn Enric va ser un mal capellà,
veritat inconcusa,
planeta previsible.
La culpa no fou seva!
L’avi el deixà tan ric com el mateix hereu
per tal que fos la providència
dels germans o germanes poc sortosos:
va ser una providència
sorda, cega i guita!
Hauria estat bon pare de família?
La mare així ens ho deia,
bé que la seva flaca,
ultra els diners, eren les dones;
en aquest segon punt fou coratjós
i un peoner, cal dir-ho.
Ja mort l’avi
mudava tot sovint de majordona
fins que en trobà un parell de prou xamoses
tan ben plantades com desaprensives,
l’una morena i l’altra rossa,
un ali de sarsuela!
Arrepapat entremig d’elles,
amb carretel.la descoberta,
transitava sovint per la ciutat.
“Escàndol i vergonya!” feia l’àvia
i els meus pares,
i amb ells tots els parents,
gent púdica i beguina
i en part molt ressentida
en veure que la font de l’oncle
es desviava de la germandat
i de la nebodalla.
I acudiren al bisbe
per tal que li parés els peus
o el que calgués parar-li.
Però el prelat,
còmode i diplomàtic, argüia:
“Mossèn Enric fa força almoines.
Potser són males llengües...”
[...]
L’àvia, anys després,
caigué greument malalta
a la casa pairal de Castellar.
Una agonia cançonera,
setmanes i setmanes,
la postrà al llit, tranquil.la,
però a penes lúcida.
Temps de verema, el pare era a les vinyes
i arribà l’oncle amb la tartana nova;
i el tartaner era un pinxo,
potser mig alcavot,
caninament afecte a l’amo.
El reverend entrà a la cambra,
amb una excusa n’allunyà la Rosa,
vella i fidel serventa,
i sigil.losament tractà de fer-se seves
les claus de la malalta,
que ella guardava a la tauleta.
Eren les claus sagrades dels armaris
de ciutat on l’àvia
escondia entre roba adotzenada
els seus tresors en joies,
monedes d’or, els títols
de deute de l’Estat.
Ell ja obria el calaix, però de sobte
la dama es deixondí i endevinava
el brut designi del seu fill,
a qui d’altres vegades
ja havia denegat, enèrgica,
allò que ara intentava de robar-li.
“Enric, Enric, què fas?
Les claus són meves! Lladre!”
I llançà xiscles, crits d’auxili.
La cambrera i la mare
prou van sentir-los i també nosaltres
que tornàvem del bosc.
Les dues dones
entren al dormidor, desalenades.
I en aquest punt arriba el pare.
Els planys de l’àvia no cessaven.
L’escena fou vertiginosa.
Escorregut, surt l’oncle de la cambra;
per la porta entreoberta la serventa
treu el cap i exclama:
“L’he vist com forcejava amb la senyora!”
D’un cop d’ull el pare
comprèn el cas i butxaqueja:
la mà empunya un revòlver
un Colt empavonat, de poc calibre--,
ell sempre duia una arma curta o llarga.
Enfuriat, en fred silenci,
encanona el germà;
aquest en fuig cercant una sortida,
es parapeta rera un moble,
després hissa
el nebot de menys pes
i amb ell es protegia.
La mare, com cridava!
“Antonino, no et perdis!
per Déu i per la Verge!”
El majordom irromp a l’escenari.
Home robust i rústec,
s’abraça al pare per tal de dominar-lo:
“Serenitat, senyor Antonino!”
Mentrestant el culpable
s’escapoleix com una rata,
sense guants, ni breviari, sense teula,
cap al carruatge que l’espera,
cap a la llibertat mal afanyada...
ASE
(CAPGRÒS)
No capten tes orelles
el reny injust,
l’ordre abusiva.
Meselles han
esdevingut tes anques
de tantes vergassades
gratuïtes.
Practiques la doctrina
de l’esforç mínim.
Només el deure estricte!
No ets servil com el gos,
ni complaent com el cavall.
Ni ensuperbit esclau
com l’home que et fustiga.
TIGRE CAPTIU
(FIGURA)
¿Les fuetades t’han ratllat la pell,
o potser l’ombra de la reixa?
VACA SUÏSSA
(CAPGRÒS)
Quan jo m’embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!
La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut ànima d’esclau.
A mi em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
LA SOLUCIÓ DE L’IL.LÚS
(DIAPOSITIVES)
[Només en surt un hi ho recita, com si fos el poeta]
La democràcia sols
funciona sense trampes
en els pobles on abans
de votar-la i engegar-la
ja l’exercien, de fet,
per costum i per criança.
I per això no reïx
a l’Espanya retardada
on encara lleven fruit
caciquismes, tupinades,
capellanies i feus,
rebrots d’antigues usances.
¿Com pot Catalunya entrar
en la mateixa fornada
si ella, només per raons
-val a dir-ho., geogràfiques
supera cívicament
el míser estat d’Espanya?
Que ens deixin, doncs, anar sols
i podrem, amb el temps i palla,
ensenyar-los com se fa
una vera democràcia.
Llavors, i només llavors,
encetarem el diàleg
per arribar a ser germans
però cadascun a casa!
CRANC
(DANSA)
Si a Tossa l’amiga
que es banya s’exclama:
--Un cranc em pessiga
el tou de la cama!,
el fet no propala
quan el cranc l’escull
en obscura sala
o en cotxe curull.
PORC
(CAPGRÒS)
Em cal un règim per a amagrir.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m’engreixo com un garrí,
--allò que passa.
Però, ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.
Ja tothom parla de Sant Martí!
MOSQUES I MOSQUITS
(TERESETA)
La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
CANÇONETA FOLK DEL NOU POBRE
(DANSA)
Dono gràcies al destí
i a la meva poca traça
perquè un dia, a mig camí,
em deixaven sense un bri.
A pesar de tantes noses
em veig força independent
i més lliure que el torrent
que té marges i rescloses.
Ara sento pietat
dels companys que han fet fortuna
en diner i en potestat,
presoners de llur estat.
I no estic pas poc content
del treball obligatori
que m’imposa un deure urgent
com a tanta i tanta gent.
Pas a pas, i no de bou,
cada mes em gasto el sou;
em ve just, però en tinc prou.
No estalvio ni faig deutes
(tret que em sagnin terapeutes)
Així em trobo més a prop
dels petits que el gran menysprea
i com ells aguanto el cop
i rebullo per la idea.
Hi ha qui em diu: “Ets un esnob”.
Però el cas és transparent:
ja no sóc terratinent,
ja no puc fer testament,
hissa, hissa, hissa, hissa!
Net de cor i de calaix,
tiro dret, no de biaix.
Ja no cal que vagi a missa!
COLOMÍ
(DIAPOSITIVES)
L’home voldria tenyir
les teves ales de sang.
No et paris, colomí blanc.
No paris blanc, colomí.
PAPAGAI
(DIAPOSITIVA)
Com a l’ombra de seny
que mostren qualques dames,
gran mèrit atorguem
als tres mots que declames.
CORRANDES D’EXILI
(DIAPOSITIVES)
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
JO
(CAPGRÒS)
Se m’arrapen conquilles a desdir,
creixen arreu de mi
molses estranyes.
He naufragat temps ha
i resto encara sentimental il.lús
al cul de sac de les antimuntanyes
des d’on pretenc la mà
enguantada de bus
que em desperti la pell i les entranyes.
UN CAVALL QUE CAVALCA DAMUNT UN CAVALLET DE CARTRÓ
(CAPGRÒS A CAVALL)
El cavall puja a cavall
d’un cavall.
Aviat aprendrà el dret
del genet:
estirar-se com un gall,
el fuet,
l’esperó.
El renec. I el gargall
escopit de cantó.
LA COLOMA AMB EL BROT D’OLIVERA CAMINA PER LA CORDA D’EQUILIBRISTA
(CARETA)
La petita pau parrupa
i passa la corda fluixa.
L’eixalen: joc sense risc
no congrega prou cretins.
El brot d’olivera al bec
serà un indici discret.
Almenys que es faci aplaudir
com a número de circ.
(Serva servil de l’empresa,
la pau s’afanya les veces.)
La petita pau parrupa
i passa la corda fluixa.
PEIX MORT
(CAPGRÒS)
El cos remunta i sura,
mes l’animeta, on vols que vagi?
Als cels marins, a l’aigua obscura
on mortal vida ja no hi hagi,
allèn el sostre on fins s’atura
el més feixuc naufragi.
TIGRE AMB UNA PILOTA
(FIGURA)
D’aquesta feta el nostre club
definitivament s’embala.
El gran rival, cap jup,
ha endevinat que tirarem amb bala:
ja es veu a l’altre grup!
Misèria de Di Stèfano i Kubala!
Nois, ara sí que els passaran pel tub:
fitxam un tigre de Bengala!
UNA VACA CANTA UN VOU-VERI-VOU AL SEU VEDELLET EN BRAÇOS
(DIAPOSITIVA)
Non non,
vine, son!
Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per a la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d’escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.
Non non,
vine, son!
HOMES, GUERRES, DÉUS (fragment)
(DIAPOSITIVES)
Doncs si.
El vostre enemic és l’home blanc,
cristià, civilitzat.
No en teniu d’altre.
És el vostre enemic en pau i en guerra.
En pau, l’escuma pútrida
del progrés blanc: Hong-Kong,
prostitució, joc,
alcohol, drogues,
capelles, capelletes
on uns apòstols càndids
us ensenyen a ser bons com nosaltres.
És un petit mostrari.
I així que les finances ho aconsellesn
ja se us llança damunt
tan prepotent, tecnòleg i estadístic.
Us desnia, us acaça
fins a l’extermini
i àdhuc desfà la geografia
de les contrades míseres
on vau néixer,
on vivíeu i moríeu
a la vostra manera miserable.
Però vosaltres
el combateu com vibres a la jungla:
que la voraç blanca justícia
sempre al servei del dret de tots els pobles-
us ha fet sanguinaris, bestials
com les armes dels altres,
però a una escala, ai las, ridícula.
Ara temps ha que sou la subsistència,
menyspreada i alhora cobejada,
que el monstre de la pau reclama.
Sou necessaris, pobrissons,
als clans del crim. Sense vosaltres
n o els lluiria el pèl, als driopitecus
els peus ensabatats damunt la taula-,
i els llombrígols de les primeres dames
no foren potser un súmmum
de pulcritud afrodisíaca.
I Déu, què fa, què pensa menstrestant?
Potser “es passeja per l’Edén
a l’oreig del capvespre”
per matar el temps, sí, sí: matar-lo!
[...]
SOMRIURE BLANC, MATERIAL POSTÍS (DANSA)
Sortia del seu club a l’alba
amb la saliva acerba
i el cor sorrat.
Al pòquer
acabava de perdre el darrer envit
i hagué d’estendre un xec substanciós.
El guanyador mirava, cúpid, de reüll,
com la tinta fluïa a poc a poc.
Els ulls obscens del guanyador.
I restà sol, tot sol.
Com enyorava, rabiosament,
l’amiga que l’abandonà
ja feis quatre nits.
Ella havia plorat
després de la renyina:
“No et vull veure mai més!”
Com l’enyorava, déus!
Bestiola dolça o folla, necessària,
fruita del temps, mitja virtut, en deien.
Ja dins el cotxe, el noi de casa bona
despertà d’esma el rondineig,
no el seu, el del motor...
¿Un ròssec aromat
flotava en l’aire clos,
present encara l’aura d’aquell cos?
Com l’enyorava, déus!
Anava a prémer l’accelerador...
Cap on?
Cap a un son o un insomni?
¿Cap a les ombres repintades
pel mateix sol d’ahir?
Espera encara, espera...
Com en un somieig imaginava
dits levíssims, elèctrics,
que per costum l’escabellaven...
Un turment, quin engany!
Però de cop
dues mans blanes com vellut calent
li cobrien els ulls... Era ben cert!
Agressió o manyaga? Baticor!
I es tombà:
agenollada rera d’ell
l’Ester li engrapa el front
i l’escomet amb una besar invasor,
gormand, creixent...
Aquella nit van rescatar
les nits malaguanyades.
UN ASE QUE VA FENT RODAR UNA BOLLA DEL MÓN
(CAPGRÒS)
Sapiguen, ases, que el món és rodó,
que és fet de terres i de mars!
Orelluts, aprenguem el mapa
dels continents i les nacions!
S’estenen els camins molt més enllà
dels que petgem nosaltres sota el bast;
hi ha milions de vides com la nostra
i d’altres amos verga a mà.
Ja és hora de saber-ho, això:
pastura de tothom
és la Terra, germans;
i l’estatge, de tots els estadants.
Amb asenades tanmateix
mai no ens en sortiríem, de segur;
parem bé les orelles, doncs;
fem-nos tots coneixents.
Aleshores el nombre
farà la força de debò.
UN BOU AMB UN PINZELL A UNA MÀ I A L’ALTRA UNA PALETA DE PINTOR (CAPGRÒS)
El bou somia la vaca
i en remuga l’enyorança.
Se l’afigura com és:
vedella tendra clapada,
vincladissa i camallarga,
ulls enfavats de menor,
musell de rosa encarnada,
remolí de pèl al front,
brot banyut a cada banda,
orelles amb borrissol
i cua de borla blanca.
El bou es posa a pintar
sobreeixit d’aquella imatge.
Pinta amb les potes, com tants
pinten amb les mans!
I només surten grumolls,
clapes, ratlles,
ziga-zagues i llepasses
d’aquell desig tan concret!
El bou espera la vaca.
UNA OVELLA TOTA ESTUFADA QUE ES MIRA AMB UN MIRALL DE MÀ
(CAPGRÒS)
La donzelleta, dòcil a l’pamor,
no s’emmiralla pas per a ella sola.
És una ovella de candor
i quan es veu i es mira s’enriola;
i es diu: “Si sóc bonica li plauré”.
“A qui kplauré?” reprèn, esperançada.
(A un xicot mansuet i juganer,
a un marrà qualsevol de la ramada.)
Des de dalt la destria com si res
--ai la donzella, la primala!--
l’Oveller omnipotent, i l’assenyala:
“Aquella farà el pes!”
DOS LLUÇOS QUE ES MOSSEGUEN LA CUA L’UN A L’ALTRE
(DANSA)
Són dos i l’un empaita l’altre.
Velocíssims, la boca closa
i els ulls immòbils, de cristall.
Adesiara el que fugia
es tornava percaçador.
A mitja llum de llet translúcida,
vinga estrenar camins sobtats,
sordament, a cuades
violentes en llur mollesa.
Fins que topen dessota l’alga
i s’abraonen tan estrets
i entrellaçats; capiculats.
¿En lluita llliure
o en el joc d’un amor corrupte?
ADMETEM-HO
(TOTES LES BÈSTIES)
--Vós, mestre, per què ensenyeu?
--Ensenyo per tal d’aprendre!
PROJECTE D’HIMNE NACIONAL
(DANSA) (CANTADORS I TOTES LES BÈSTIES)
Entremig de clams i cants
planarà nostra bandera
i els farà més triomfants!
Au germans, enarborem-la
com a símbol d’unitat,
vells i joves despleguem-la
en senyal de llibertat,
que bategui, contemplem-la
en sa noble majestat!
Oh bandera catalana
tot un poble t’és fidel.
Volaràs com au galana
pel camí del nostre anhel,
per a veure’t sobirana
alçarem els ulls al cel.
Per les terres heretades
et durem i tu ens duràs
i en bonança o maltempsades
el demà assenyalaràs.
Dóna seny a les gentades,
sang al cor i força al braç!
POEMES DE PERE QUART-JOAN OLIVER
joan oliver-pere quart :100 anys
només de vida viva vull ser ric
(1899-1986)
SOBRE JOAN OLIVER-PERE QUART
No hi pot haver construcció poètica si abans el constructor
no s'excedeix en el coneixement d'ell mateix, és a dir, de l'home i
de la seva història, i del present, i fins i tot del seu possible futur.
[...] En comptes de dir coses vulgars elevadament, eufemísticament,
que és la vena poètica més tradicional i prestigiosa,
diu coses profundes prosaicament, vulgarment. [...] El missatge central de
la poesia de Pere Quart és que l'home assoleixi la plena identitat
a través de la pràctica subversiva.” (Antoni Turull)
“Joan Oliver mai no va acceptar la legitimitat del franquisme. I tampoc
del postfranquisme, és a dir; de la transició. Creia que érem
còmplices d'una claudicació greu quan, per exemple, acceptàvem
la monarquia, no era reivindicat Lluís Companys o no lluitàvem
per un espai polític: el de la Catalunya Gran o Països Catalans.”
(I Riera)
ANÈCDOTES:
Forma amb Francesc Trabal, Armand Obiols i altres el Grup de Sabadell,
Estiuegen a Pineda de Mar: “Els joves sabadellencs han comprat una catifa
de parròquia. I van a la platja amb barret de copa, solemnes, per
damunt de la catifa, que arriba arran d'aigua” (I. Riera)
“Josep Maria Castellet ha parlat sobre el buit a què van ser sotmesos,
aquells anys de postguerra, personatges com Joan Oliver. [...] Doncs bé:
un d'aquests, Marià Manent [...] es va negar a prologar l'edició
de la poesia completa de Pere Quart “per raons d'índole moral”” (I.
Riera)
El 1966 assisteix a la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants
de la Universitat de Barcelona al convent dels caputxins de Sarrià,
el detenen a Comissaria setanta-dues hores i li imposen una multa de 150.000
ptes. Lluís Llach en conta una anècdota: Els varen amokllar
per la pressió europea; el comissari Creix, català, veient
ja que es preparaven canvis, els anava donant la mà a la sortida de
comissaria i dient que ell obeia l'ordre establert, que si un dia era la
democràcia ell també l'obeiria. La gent li donava la mà
i sortia. Joan Oliver, molt alt, va mirar el comissari Creix, molt baix,
i sense donar-li la mà, li diu: Creix, però no et multipliquis.
Refusa la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (com un rebuig més a
la política de continuïsme monàrquic del règim espanyol).
Fragments de les cartes al seu amic Ferrater Mora, que viu als EEUU.- 1978:
En Tarradellas s'ha venut a Madrid i es fot de tothom. Ens ha tornat monàrquic
i carca i tan ase com sempre. Ens concedeixen una descentralització,
la mateixa que atorgaran a Extremadura! Una autonomia, segons diuen a Madrid,
descafeïnada. Vivim en plena covardia, submergits en la mentida i la
hipocresia. No han guanyat pas els “nostres”. 1980: Has de saber que gràcies
a aquestes fotudes eleccions parlamentàries he fet política
per primera vegada en ma vida. He anat, naturalment , amb els qui havien
de perdre. Fa més de seixanta anys, que vaig amb els perdedors, com
escau a una persona mínimament decent. El meu nom, seguit del meu
pseudònim, ha figurat a la candidatura d'una coalició formada
a darrera hora: els Nacionalistes d'Esquerra: formada sobretot per gent jove,
estudiants, universitaris, escriptors, poetes, cantants. El nostre líder
ha estat en Jordi Carbonell. [...] Ha guanyat en Pujol, banquer i missaire.”
I en una entrevista amb Xavier Borràs: una Constitució
i un Estatut que no reconeix el dret a exercir l'autodeterminació a
les nacions sense Estat que hi ha a l'Estat espanyol no són democràtics.
Per tant, la pressa que van tenir els primers de llista per anar al Parlament,
per tenir poder i per tenir influència i per vanitat, ens va portar
en aquesta situació realment confusionària.
El 1983 signa com a Anicet Serafí (5 febrer) un altre escrit sobre
Porcel: “VOL ÉSSER AMBAIXADOR / En Baltasar, en efecte, / és
un llepaire infecte / i un tifa bufonesc. / Com que el petit bandarra / vol
ésser “botifarra” / en prosa cursi i trista / fa de periodista /
tornada a recitals poètics
|
