Al•lots poetes

Jo tenia un lloretó
amb plomes verdes i grogues
amb ungles fermes i fortes
i amb un bec molt perillós.

Menjava pipes i dolç,
tot el que a l'abast tenia,
i vaja una fantasia
la que em va fer al dit gros.

Jo li donava amorós
tot el que a ell li agradava;
mai en la vida pensava
que el meu dit fos com un dolç.
 Josep Manuel
 (CP Pràctiques, 6è)
 

Els ninets juguen plegats.
Els nins d'ahir ja no són els 
d'avui, perquè abans no eren 
tants i jugaven al carrer.
No li diguis al teu padrí que
et digui el que és una Game Boy,
però que ell no et pregunti
què era el joc dels xinesos.
 Ignasi Montojo
 (CP Pràctiques, 3r.)
 

Les illes
plenes d'alzines
tan i tan petites.
Sentiu la remor
de les ones amb amor.
Illes amades
sou catalanes.

La natura
que sempre perdura
plena de perfums
dins el nostre cor
com una vida d'or.
Illes amades
sou catalanes.

I el blau de fondalada
com s'endinsa dins la mar
s'emporta els records de la Mediterrània
què hermós és navegar.
Illes amades
sou catalanes.

Cinc són les illes
que callades sempre estan
a mercè del vent, les muntanyes
em fan el cor més gran.
Illes amades
sou catalanes.
 (CP Pràctiques, 5è)

inici
 

Vicent Andrés Estellés
 

LA MORT, CONTADA  AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets  i amb  els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap

inici

Miquel Bauçà

*

El roser
del teu terrat, 
quan feia vent
s'ajaçava:

treia el cap
per la meva finestra.

*

Vaig veure un ca tot nu
que mirant-me de reüll
va agafar un os del carrer
i corrents es va aficar
sota l'escala.
 

*

Potser avui m'he fet enfora:
m'he perdut a la mar gran.
Mal que cridi i que gemegui,
sé segur que no em veuran.
 

En la fosca de la nit
    sento com el mul rosega
    les faves dins del cofí.
    Un soroll tan agradable
    m'allibera i em torna a mi.

inici

Blai Bonet
 

JOC AMORÓS

El mar canta, lila, lila.
Malves, verdes, les penyes escoltant.
-Què me dius, mar lila, lila?
-Penya malva, penya verda, què em diràs?
-Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrera, lilejant...
i et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà, 
que la penya serà lila,
lila, lila, com la mar...

inici

Joan Brossa
 

LA MOSCA

 Crèdit nord-americà a Espanya. 
  De la premsa

Salta a la cara.
De la cara
a les mans
i del coll 
a la cara.
Salta a les mans.
De les mans
a la cara.
Salta al coll.
Del coll 
a les mans,
de la cara
al coll.
Salta a la cara
la mosca pesada.
La mosca importuna
que vola pertot arreu.
La mosca,
la mosca intolerable.
Pertot arreu,
a les parets,
a les fustes,
els mobles,
les portes, 
el sostre,
la mosca,
la mosca intolerable.

Hi ha papers matamosques
i tasses de vinagre
amb una gota de sucre
que serveix de trampa.

Una mosca
diposita els seus ous
en un tall de meló,
diposita els seus ous
al femer.
Una mosca 
diposita els seus ous
al femer. 
Una mosca
diposita els seus ous
a les flors,
damunt el pa,
a les escopidores
i fins a les capses de cigars
la tapa de les quals hagi quedat oberta.
 

LAI

--Té nas,
boca, braços
i cames.
Tria una part.

--Els ulls.
 

*

Sóc a casa meva
La casa és al carrer de Balmes
El carrer de Balmes és a Sant Gervasi
Sant Gervasi és a Barcelona
Barcelona és al Principat
El Principat és als Països Catalans
Els Països Catalans són a Europa
Europa és una de les cinc parts del món
El món és un astre
i l'astre ens transporta sense treva
espais enllà.
 

ENTREACTE

  Homenatge a Pompeu Fabra

Els mots corren a canviar-se
de vestit. Baixen els telons, i les bambolines
vénen de nou damunt els bastidors.
Els subjectes, els verbs i els adverbis,
ja vestits d'altra manera, tornen
a escena. Resta un grup
d'adjectius mirant pel
forat del teló.

El poema següent ara començarà.

inici

Josep Carner
 

L'ANGUILA

-Homes, us he vist devora,
homes, us conec els nius
encara que marinera,
quan no crio, vaig pels rius.

Llisco, i el perill defujo;
el viatjar m'espavila;
quan no es pot ésser lleó
val la pena d'ésser anguila.

Tinc el geni rodamón;
quan més dubten si passava,
jo ja sóc a un altre cap
de la terra o en mar blava.

Llibertat, goig de l'anguila!
Ni es dóna el meu cor ni es ven;
fujo de qui m'amenaça
i rellisco de qui em pren.
 

EL DRAC

-És la primera vegada
que ataco un erro molt vell:
no he mai topat un Sant Jordi
ni mai tastat un anyell,

ni he volat damunt les serres
ni he fet cap mort ni ferit,
per la raó, tan senzilla,
de no haver mai existit.

Capireu que no tinc culpa
ni em sabríeu condemnar
si un poruc va somiar-me
i un pintor se'm va empescar.

I vegeu si en són d'estranyes
les manies d'un boirós;
com em reca de no veure'm
com em veien els pintors!
 

EL GAT

-Amb diferents matisos
d'ira o de goig, arreu
el meu instint modula
el mèu o el marramèu.

El mèu encara tímid
suplica a un d'atansat;
hi ha un mèu de la tendresa
i un mèu d'exasperat.

I si un mèu-mèu pidola
a mig camí dels plors,
un marramèu imposa,
irat, el cos a cos.
 

LA MOSCA

-No caldrà pas que m'entabanin
dient-me:  "Calla, aparta't, jeu".
Per a ficar-me a tot arreu,
no caldrà mai que m'ho demanin:
us vaig al nas i allà on suqueu.

I ara afegeixo als estordits:
Jo vull la llum, dies i nits;
i així el remei contra les mosques
serà quedar-vos a les fosques...
en companyia dels mosquits.

inici

Enric Casassas
 

A LA BARRIADA

Els orfeons del vi canten
a peu dret, a l'avantguarda
de totes les arts, s'aguanten
a la barra matí i tarda.

Les famílies no s'espanten
si la petita s'atarda
i a la placeta s'encanten,
que el barri no fa basarda.

Al meu carrer nens i nenes
ells amb ells saben, aprenen,
són feliços, i amb antenes

sense mirar-me comprenen
si vaig bé, i em treu de penes
la llibertat que ells estrenen.
 

D'equivocar-se així

Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres,
la veritat.

I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres,
la veritat.
 

CANT

Jo quan vivia
al 3 i 7 fan 13
tot era més fàcil

i ara que em dus
al 2 i 2 són 4
vaig al naufragi

inici

Guillem d'Efak
 

LES ILLES

Les illes
enramades de savines
i de somnis de gavines
engronxades per la mar.
Qui us reveurà
sense plorar?

Les albes
batejant l'alta muntanya
i omplint la terra plana
de remors i mitges llums.
De la llar, fum
de pau, perfum.

I el blau sense fites...
I els blancs farbalans
que broden les ones
les ones del mar
i els pàmpols que escolten
la cançó del blat.

Les illes coronades com núvies
de mil boires i falzies
i de flors blanques i grins
i cor endins,
remor de pins.
Els homes entrecavant l'esperança
i portant ansa per ansa
la somada de la Sort
i a bé coll la mort i el sol.

inici

Josep Maria Llompart
 

LLIBERTAT [fragments]
(de Paul Eluard)

Als meus llibres d'anar a escola 
En el meu banc i en els arbres
A l'arena i a la neu
Escric ton nom

A les pàgines llegides
A les pàgines en blanc
Pedra sang o paper cendra
Escric ton nom [...]

En els camps de l'horitzó
A les ales dels ocells
 En el molí de les ombres
Escric ton nom

A cada glop de l'aurora
A la mar i en els vaixells
A la muntanya enfollida
Escric ton nom

Sobre l'escuma dels núvols
A les pors del temporal
A la pluja densa i fada
Escric ton nom [...]

Al llantió que s'encén
Al llantió que s'apaga
A totes les meves llars
Escric ton nom

A la fruita migpartida
Del mirall i d'una cambra
Al meu llit conquilla buida
Escric ton nom

Al meu ca tendre i golafre
Damunt ses orelles teses
A ses potes esburbades
Escric ton nom [...]

A tota carn concertada
En el front dels meus amics
A tota mà que s'allarga
Escric ton nom [...]

I pel poder d'un sol mot
Recomenç la meva vida
Jo som nat per saber-te
Per dir el teu nom

Llibertat

inici

Joan Maragall
 

NADAL  [fragment]

 Caieu, fulles; caieu, fulles,
 que ja s'acosta Nadal.

En les nits de desembre -tan llargues!-
els pastors s'estan sols entre el vent,
contemplant la foscor de la terra...
I en el cel hi ha l'estrella d'Orient.
En les nits de desembre -tan llargues!-
entre el vent i invisibles remors,
 que n'hi caben de vols d'àngel
 en els sòmits dels pastors!
 Van els àngels per la terra
 i pel cel les resplendors.
 Prova el fred de fer-se etern,
 la tenebra també ho prova,
 pro al cor de la nit d'hivern
 se bada la Bona Nova;
 i al punt de la mitjanit
 tot aucell ha refilat,
 i tota l'herba ha florit,
 

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
 

L'AMETLLER

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l'alegria.

inici

Maria Mercè Marçal
 

CORRANDES DE LLUNA

Avui, si venia
la lluna morta,
l'amor cantaria
que truca a la porta.

I si ens arribava
amb gep a Ponent,
l'amor cantaria
en quart creixent.

Si la lluna era
rodona i roja,
l'amor cantaria,
l'amor boja.

Mes ai, si ve blanca
rodona i blanca,
l'amor cantaria
que la porta tanca.

I si duu la lluna
un gep a Llevant,
l'amor cantaria
l'amor minvant.

*

Cega, cega estrella.
A l'hora foscant
l'òliba clara
porta meravella.
Arrenca'm l'estella
d'enamorada.

Boja, boja lluna.
A l'hora foscant
l'òliba clara
crema a la llacuna,
boja, boja lluna
d'enamorada.

inici

Miquel Martí i Pol
 

PLOU I FA SOL

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,
al cel triomfa l'arc de Sant Martí, 
el món fa la rialla entre boirines
i el verd és més lluent i el groc més fi.

Plou i fa sol!, una alegria nova
xiscla i s'ensenyoreix del pensament,
i el poble vell, estès tal com la roba,
comença a retrobar-se lentament.

Plou i fa sol, cor meu, pla ho endevines,
plou i fa sol, i riu clar l'horitzó,
plou i fa sol, les bruixes es pentinen...
I el vent manyac s'emporta la cançó.
 

PRIMAVERA

Heus ací:
Una oreneta,
la primera, 
ha arribat al poble.

I l'home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques 
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.

L'oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l'aigua del riu,
s'ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s'ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l'escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l'home que empeny un carretó pel carrer,
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades
i n'ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
 

ABRIL

Per l'abril,
si cada gota en val mil,
cada rosa en val deu mil
i cada llibre cent mil.

Amb pluja, roses i llibres 
celebrem la festa gran,
que ningú no en quedi fora,
ni els d'ara ni els qui vindran;
els d'ara, per fer patxoca
al costat de l'alt patró,
els qui vindran, per si toca
d'afegir-hi més saó,
perquè sant Jordi se senti
sempre ben acompanyat
i ens ajudi, als uns i als altres,
a poder guanyar el combat
que fa tants segles que dura
i encara no s'ha acabat.

Per això, quan l'abril pinta
tots els marges de color
i fa les nits molt més tèbies
i el cel més encisador,
convé que tots, nois i noies,
cantem ben fort la cançó:

Per l'abril,
si cada gota en val mil,
cada rosa en val deu mil
i cada llibre cent mil.
 

TRUITA

La truita és una bona menja
des del dilluns fins al diumenge.

Sola, resulta molt plaent,
i encara més amb farciment.

Truita amb patates, amb mongetes,
amb espinacs, també amb gambetes,

amb botifarra, amb ceba, amb alls,
ben pocs hi fan escarafalls.

Truita amb verdures, amb pernil,
té cadascuna el seu estil

I el seu gustet determinat,
perquè la truita és un gran plat

que fet així o fet aixà
sempre ens encanta el paladar.

inici

Pere Quart
 

PORC

Em cal un règim per a amagrir.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m'engreixo com un garrí,
--allò que passa.

Però, ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.

Ja tothom parla de Sant Martí!
 

COLOMÍ

L'home voldria tenyir
les teves ales de sang.
No et paris, colomí blanc.
No paris blanc, colomí.
 

BACIL

Ni
bri
bo:
mi-
cro-
bi.
 

ELEGIA

Reservo aquest lloc
per a uns versos senzills i secrets
a la mort d'una fulla.

Invoco la pausa
de les ales segures del temps;
l'estranya celístia
que a penes esborra el camí, 
els adéus de flongíssima veu,
la ruïna enfebrada del cor
i les ombres finals de la ment.

Planarà mortalment
un instant a mig aire potser,
tan sola i enterca;
lleugera com un pensament
sense rels ni desig.

Cap avall,
sota el cel,
la comuna infinita, massissa
que soterra -o el llamp que desterra!
 

Dotze aiguaforts de Josep Granyer

[Dibuix: un colom que camina amb un peu per damunt una corda d'equilibrista]

La petita pau parrupa
i passa la corda fluixa.

L'eixalen: joc sense risc
no congrega prou cretins.

El brot d'olivera al bec
serà un indici discret.

Almenys que es faci aplaudir
com a número de circ.

(Serva servil de l'empresa,
la pau s'afanya les veces.)

La petita pau parrupa
i passa la corda fluixa.
 

[Dibuix: un cavall que cavalca damunt un cavallet de cartró]

El cavall puja a cavall
d'un cavall.
Aviat aprendrà el dret
del genet:
estirar-se com un gall,
el fuet,
l'esperó.
El renec. I el gargall
escopit de cantó.
 

PROJECTE D'HIMNE NACIONAL
Entremig de clams i cants
planarà nostra bandera
i els farà més triomfants!

Au germans, enarborem-la
com a símbol d'unitat,
vells i joves despleguem-la
en senyal de llibertat,
que bategui, contemplem-la
en sa noble majestat!

Oh bandera catalana
tot un poble t'és fidel.
Volaràs com au galana
pel camí del nostre anhel,
per a veure't sobirana
alçarem els ulls al cel.

Per les terres heretades
et durem i tu ens duràs 
i en bonança o maltempsades
el demà assenyalaràs.

Dóna seny a les gentades,
sang al cor i força al braç!

inici

Joan Salvat Papasseit
 

NADAL

Sento el fred de la nit
   i la simbomba fosca
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
   que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa  a la cuina
    prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes
   i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
   Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar
 

DIVISA

L'estel d'un esguard
i el d'una senyera,

la guerra i l'amar:
la sal de la terra.

Al llavi una flor
i l'espasa ferma.
 

L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu  l'ésser fuster:
-serra que serraràs
   i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans  oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n'enjoia
   car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
   com els duen claror.

I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa  el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
   de colors a pleret.

I encara més
si us deia l'ofici de paleta:
    de paleta que en sap
    i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
  sense escales
    pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
  i els sòcols
    i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

inici

Jaume Vidal Alcover
 

EL LLORETÓ

Del lloretó lloretó,
el blat mill i l'escaiola,
dins la gàbia color
de gessamí i corriola.

Del lloretó lloretí,
la ploma cossiolaire,
filferrada, broda l'aire
de clívia i dematí.

Bec becoi sense cançó,
i el ficus i la donarda,
del lloretí lloretó,
se m'empalmera la tarda.

Se m'esgrella el colorí
i el caramel·lo de menta,
la vida muda i contenta
del lloretó lloretí. 

inici

Marià Villangómez
 

SENSACIÓ D'EIVISSA

El llarg matí d'estiu. El sol ardent.
l'ombra de la figuera, travessada
de brisa, entre el rostoll, clou la manada
de les ovelles i el pastor indolent.
S'alça cap a la punta un floc de pins,
d'on ve una olor calenta i aromada.
Brilla el mar, i un veler, la vela inflada,
la proa a rumb, s'allunya blau endins.

inici

Cèlia Viñas
 

SEMPRE QUE VEIG LA MAR

I sempre que veig la mar
sent que a l'esquena m'hi neix
com una cua de peix
empeltada de volar.
 

I sempre que veig la mar
la pell s'escata salada,
i la trena pentinada
verda d'algues, es desfà.

I sempre que veig la mar
ma veu de fonoll marí
al coll clava el volantí,
i ja no puc més cantar.

Diria quan veig la mar
que a les prades de la mar
els crancs em mengen els ulls,
mes el cor saupa xalest.

inici

Altres poemes
 

Damià Huguet

Fa una feina
davall una figuera
coll-de-dama:

es torca
amb una fulla
verda
 

Joan Margarit

GAROTA

Sota l'aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre
ni perles, la bellesa no m'importa:
sóc un guerrer de dol que amb negres llances
s'amaga en una escletxa de la roca.
Viatjar és arriscat però a vegades
em moc amb les espines fent de crossa
i em rebolquen maldestre les onades.
En el mar perillós busco la roca
d'on ja no moure'm mai. Dins l'armadura
sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa sense risc la vida.
A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu la fosca: la seguretat.
 

Josep Palau i Fabre
 

SENYERA 1942

Ets blava en el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, color de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.
 

Màrius Torres

UN ARBRE

 Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
 a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.
 

FINESTRA

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar,
sembla que voli endins de la meva alegria;
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,
 ai, que lluny va!
 

Andreu Vidal

M'ESTIM LA NIT

Demà no tinc feina
 i tal vegada em desperti tard.
M'estim la nit,
 perquè sé que tothom dorm
 i que el carrer baixa buit de silenci.
M'estim la nit,
 perquè de dia no es veuen les estrelles
 ni se sent el soroll dels camions del fems.
M'estim la nit,
 perquè la nit és somni,
 i el somni és...
“és un llac d'aigües cristal•lines
on els cignes marxen cap al sol
 i els xiprers siulen tranquils
 vora una tomba oblidada.”
M'estim la nit,
 perquè la nit pot ser dia.

inici

Cançons
 

Uc

EIVISSA, PETIT BOCÍ

Ben pagesa i ben galana
la cançó m'ha de sortir,
redoblada i coblejada
com solem fer per aquí.
Pels pujols i per la plana
voldria que fes camí:
tan fort com una campana
jo la faré retrunyir,
i el qui té orella sana,
que escolti i podrà sentir,
que fa temps que en tenc gana
i avui us ho vénc a dir.

Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí.

Que som terra catalana
ja és ben fàcil d'advertir,
llevat que un tengui lleganyes
o cervell de ratolí.
La llengua ens agermana,
la història no pot mentir:
som néts d'aquells que arribaren
l'any mil dos-cents trenta-cinc
amb el comte Nunó Sanç
i amb en Guillem de Montgrí.
El vuit d'agost comandaren
i els moros es van rendir.
La derrota musulmana
en festa es va convertir
i avui és la berenada
que feim al Puig dels Molins.

Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí.

Va florir i ara ja grana,
i arriba el temps de collir,
i enc que bufin tramuntanes,
tot comença a reverdir:
la memòria i les solanes,
les feixes i els vells amics.
I basta que ens separaren,
que molt més ens hem d'unir:
com els grans d'una magrana,
que no ens puguin departir.
Entre germans ningú mana:
no ens podem desavenir.
La feina no serà vana
si arribam a aconseguir
la llibertat sobirana
que un dia vàrem tenir
i els drets que junts defensàrem
lluitant contra en Felip V,

Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí.
 

Antònia Font

EN S'ESTIU

Aquí damunt m'esguarden les ones
la barca va on vol 
el penya-segat de pedra roja
m'admira i me fa por.
He vengut a pescar la mar
però he enrocat 
i sense voler he pescat la Terra.

El sol d'agost m'esclafa la cara
i jo somric al vent
que me refresca adesiara
no puc estar més content
just devora Tramuntana
estirat damunt la barca,
que som de dolent!

Com si res passen les hores
encenc un cigarret
res d'aquest món no m'importa
jo només vull ser un trosset
de natura en miniatura
me fondré davall les ones
com un glop d'aiguardent.

És que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.

És que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt la barca
amb un tassó de vi.

Aquí damunt m'engronsen les ones
crec que m'he adormit
el volantí tremola a estones
això és un paradís
de silenci que m'envolta
botaré per damunt les ones
com ho fan els dofins.

Faré que tota la meva vida
sigui un viatge com aqueix
en de dia trec la barca
en sa nit arròs de peix
no puc demanar res més
he resolt tots els problemes
dient: tanmateix.
 

Paco Muñoz

EL VELL MONTGÓ

El vell Montgó es desperta
el sol badalla per dalt la Plana
com un peix d'argent
va penetrant Segaria endins,
la llum dibuixa l'Aitana.
La mar es torna daurada
les barques pentinen l'alba,
és el millor regal dels déus
etern vigilant
del meu país acaronat pel mar.
Juguen els eriçons
amb els escarabats
per enmig del fonoll marí.
L'aranya de la creu
espanta un alacrà
corrent per l'herba de Sant Blai.
La llengua de cavall
creix entre els margallons,
s'amaguen les perdius
i la colobra acaça un falciot
a l'ombra d'un llentiscle i un pi bord,
herba de les llunetes, romer
i un àguila de Bèrnia ve volant.
 

Brams

DE BAR EN BAR

Alcem els gots somiant
que un dia el plany es torna goig
i arreu del país també brinden amb el vi
de la ferma convicció.

La mar sent nostre dringar
i les ones s'han copiat
i la marinada s'endú aquesta remor
per què ho senti el raïm que està madurant al sol.

Terra, vent i sol i mar
i el brogit permanent del dringar del nostres gots
veremaran   el vi de la victòria
que beurem quan el plany es torni goig.

De bar en bar
de Salses a Guardamar.

Si és la Patum de Berga
si a Solsona és Carnaval, 
Sant Joan a Ciutadella, 
Ribagorça o Alacant.

Si és diada castellera
o si és l'Aplec dels Ports,
Santa Maria a Formentera
o Festes del Tura a Olot.

Si són Fires a Girona 
a Banyoles o a Figueres
l'Aplec del Cargol
l'Alternativa de Manresa.

Si són Falles, l'Aquelarre
o bé Moros i Cristians
si és Festa del Cava a Prades
o avui juga la U.S.A.P.

Agafa la garrafa
que és festa Major.
 

Sopa de Cabra

L'EMPORDÀ

Nascut entre Blanes i Cadaqués
molt tocat per la Tramuntana
d'una sola cosa en pots estar
segur, quant més vell més 
tocat de l'ala.

Sempre deia que a la matinada
es mataria,
però cap al migdia anava
ben torrat.
Somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys
i en siset encara aguantava
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no s'hi tirava.

Sempre...

I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar 
potser que avui no em suïcidi
potser ho deixi fins demà.
 

Ja t'ho diré

SUSPÈS EN L'AIRE

Es blat quan vola es separa des gra
quan no hi ha més llavor que sembrar
quan la mar
es brufa pes vent de gregal
i es cabells
volen as seu desig.

Suspès en l'aire
com un estel de colors
jugant sa pell
quan ja no n'hi ha més.

Sa mirada i es somriure
d'un infant innocent 
dins una falsa societat.

La mar, mare de tot lo que hi ha
un dia me'n durà
per sempre més
i un altre en sortirà que canti més

Suspès en l'aire
com un estel de colors
em sentiré lleuger
em sentiré més bé

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA