Akhmàtova, Anna (1889 –1966)
Bàtiuixkov, Konstantín Nikolàievitx (1787-1855)
Blok, Aleksandr (1880 –1921)
Briússov, Valeri (1873-1924)
Fet, Afanasi Afanàssievitx (Xenxín) (1820-1892)
Gumiliov, Nikolai (1886 –1921)
Iessenin, Serguei (1895 –1925)
Ievtuxenko, E. A. (1933)
Lérmontov, Mikhaïl Júrievitx (1814-1841)
Maiakovski , Vladimir(1893 –1930)
Mandelxtam, Ossip (1891 –1938)
Nikitin, Ivan Sàvvitx (1824-1861)
Pasternak, Borís (1890 –1960)
Puixkin, Aleksandr Serguéievitx (1799-1837)
Soloviov, Vladímir Serguéievitx (1853-1900)
Tiútxev, Fiódor Ivànovitx (1803-1873)
Tolstoi , Aleksei Koinstantínovitx(1817-1875)
Tsvetàieva, Marina (1892 –1941)
Viàzemski, Piotr Andréievitx (1792-1878)




Konstantín Nikolàievitx Bàtiuixkov

(1787-1855)
“Dins la seva obra, se’n valora sobretot la tendència a l’harmonia, a la musicalitat i a la precisió del llenguatge.”

LA BACANT

Totes a festejar Erígona
afluïen les bacants;
la ventúria en dispersà
els gemecs i la cridòria.
Al boscam pregon i aspriu
una nimfa quedà enrere;
vaig seguir-la: ella corria
més lleugera que un isard.
L’esbullaven tota,  els Euros,
enllaçats amb tanys d’heurer,
li alçaven la gramalla
per plegar-la en un cabdell.
La cintura, circumdada
per un llaç de llúpol groc,
i les glates abrusades
amb la porpra del roser,
i la boca, on es fonia
el raïm amarantí:
tot atreia, en l’enfollida,
verinosa, inflamadora!
Vaig seguir-la... ella corria
més lleugera que un isard;
vaig haver-la: ella va caure!
I el timbal dessota el cap!
Les bacants ens avançaren
amb cridòria, pel costat;
al boscatge ressonaven
evoés i el so del pler!

                      1815

          (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)


Piotr Andréievitx Viàzemski

(1792-1878)

EL DÉU RUS

No us cal pas una clarícia
de què cosa és el déu rus?
Aquí en dono una semblança
pel que jo he pogut saber.

Déu dels torbs, de les clotades,
dels camins que fan sofrir,
dels hostals farcits de xinxes,
així és, així, el déu rus.

Déu dels freds i els qui ganegen,
dels captaires de pertot,
déu de terres no rendibles,
així és, així, el déu rus.

Déu dels peus inflats i els lapti, (*)
déu dels pits i els culs caiguts,
de la llet i els rostres agres,
així és, així, el déu rus.

Déu del vodka i la salmorra,
dels servents empenyorats,
dels dos sexes de sergentes,
així és, així, el déu rus.

Déu dels pits guarnits de bandes,
dels criats sense calçat,
dels senyors amb quatre patges,
així és, així, el déu rus.

Ple d’amor al pobre llonze,
severíssim amb el llest,
déu del que és extemporani,
així és, així, el déu rus.

Del que passa de la ratlla,
déu d’allò que no ens escau,
de les postres a mig àpat,
així és, així, el déu rus.

Déu dels estrangers rodaires
que es presenten a l’atzar,
sobretot, déu dels tudescos, (**)
així és, així, el déu rus.

                            1828

          (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot. * Calçat fet d’escorça d’arbre. ** Hi havia molts alemanys en el comerç, la cultura i el funcionariat)


Aleksandr Sserguéievitx Puixkin
(1799-1837)


Fiódor Ivànovitx Tiútxev
(1803-1873)


Mikhaïl Júrievitx Lérmontov

(1814-1841)
“L’obra d’aquest personatge romàntica, turmentat, insatisfet, rebel, és d’una importància cabdal dins la història de la literatura russa.”

LA VELA

Sols una vela se destria
dins la calitja de la mar.
Què cerca per la llunyania?
Què de la pàtria l’engegà?

El vent s’aixeca. La mar dansa
i l’arbre, que se vincla, cruix.
Ai Déu! No cerca benaurança
ni de la benaurança fuig.

Passa damunt les aigües blaves
i sota els raigs del sol tot d’or...
Mes ella vol tempestes braves,
car sols allí hi ha pau pel cor!

     (Trad. Guillem Nadal)


“HI HA MOTS...”

Hi ha mots... el que diuen
és fosc o mínúscul,
mes sense commoure’s
no es pot escoltar-los.

Que plens, els seus timbres,
de folla delera!
Hi ha plors de partença,
tremors de trobada.

No troba resposta
a la terra vana
el mot que naixia
de llum i de flama.

En temple o batalla,
em trobi on em trobi,
al punt de sentir-lo
el sé reconèixer.

En plena pregària
al so respondria,
a mitja batalla
iria a cercar-lo.

          (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)


Aleksei Koinstantínovitx Tolstoi

(1817-1875)

*

Del temps novell era l’esclat,
la molsa encar brostava,
l’aigua corria, el despullat
bosquet ja verdejava.

Faltava encar del flabiol
la veu dematinera
i encara feien caragol
les fulles de falguera.

El temps novell era arribat.
A l’ombra dels polls era,
quan somrient m’has esguardat
amb mirada encisera.

I com resposta al meu anhel
tot ulls ‘naven baixant-se...
Oh vida! Oh bosc! Oh llum del cel!
Joventut! Esperança!

I jo plorava al teu costat
pres de dolça plorera...
El temps novell era arribat,
a l’ombra dels polls era!

Dels nostres anys era a l’envol...
Oh plors! Oh benaurança!
Oh bosc! Oh vida! Oh llum del sol!
Oh dels polls la fragància!

     (Trad. Guillem Nadal)


Afanasi Afanàssievitx Fet (Xenxín)
(1820-1892)


Ivan Sàvvitx Nikitin

(1824-1861)
“Moltes de les seves poesies s’han convertit en cançons populars.”

“CAURÀ LA TIRANIA INDIGNA...”

Caurà la tirania indigna,
cauran els ferros del pagès,
i tu, noblesa aviciada
hauràs de treballar a desgrat.
Als qui vindran, i no a nosaltres
daràs el teu fuet antic,
els semblaràs una ombra oiosa,
un esborrall en els ennals...
Els teus maneigs i roïneses
el temps descobrià per fi,
i la il.lustrada descendència
bo i maleint-t et colpirà.
El bon mugic –la teva crossa.
la teva bèstia, i no res més-
eixirà amb glòria de la infàmia,
i no el podràs comprar de nou,
que el sol del llaurador ja s’alça!...
No es venja encara, estamordit,
mes sàpigues que contra l’amo
temps ha que esmola la destral.

                              1857-1861

          (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)


Vladímir Serguéievitx Soloviov

(1853-1900)

“NO DEBADES ENS TROBÀREM...”

No debades ens trobàrem,
i no en va com un incendi
     bleixa el meu deler:
tots aquests turments en flama
són només fidels penyores
     de l’ésser potent.

A l’abisme encès de l’ombra
el seu raig vivent aboca
     l’eternal amor.
A l’ergàstul que s’ablama
de l’Ocell de Foc la ploma
     novament t’hauré.

La llum ve de les tenebres.
Sobre el fosc no s’alçaria
     ton roser florit,
si a l’entranya de les ombres
no n’entrava, submergida,
     la negrosa arrel.


Valeri Briússov

(Moscou, 1873-1924)
Inspirat en els clàssics i en els simbolistes francesos és considerat el mestre del simbolisme rus.

EL MANOBRE

-Digues, manobre de blanca cuixera,
¿què construeixes? Per qui?
-Vés, no ens destorbis, tenim molta feina...
Una presó construïm.

-Digues, manobre de destra paleta,
dins d’ella, ¿qui hi plorarà?
-No els teus germans, tampoc tu, que amb certesa
no us fa cap falta robar.

-Digues, manobre, ¿qui haurà de passar-hi
molt llargues nits sense son?
-Potser el meu fill, que és obrer com jo, hi vagi.
El destí ens és ple d’això.

-Pot ser, manobre, que ell sempre recordi
qui va portar-hi els maons.
-Eh! Res de bromes sota la bastida...
Calla! Axiò ho sabem tots!

     (Trad. Esteve Miralles / Ricard San Vicente)


Aleksandr Blok

(Sant Petersburg, 1880 – Petrograd, 1921)
“De forta influència romàntica en els anys joves, ja en les primeres poesies aparei l’empremta mística de V. Soloviov i els imbolistes.”

LA DESCONEGUDA

Als vespres, en els restaurants
l’aire és ardent, esquerp, somort,
i la flaire de primavera
domina els crits dels embriacs.

Alluny, pels carrerons polsosos
i el fàstic dels xalets forans,
el creixent brilla amb llum daurada
i ressona el plor dels infants.

I cada vespre, a fora porta,
entorcillant llurs barrets alts,
per les rondes van, amb les dames,
xistosos experimentats.

Als llacs, xiscla dels rems l’escàlem
i retruny el crit de les dones
i al cel, avesada a tot,
indiferent, la lluna es vincla.

I cada vespre, l’amic únic
dins el meu vas és empaitat
i en aspre suc misteriós,
com jo, està pres i entabanat.

En fila, a les taules veïnes,
hom hi veu ensonyats servents
i, beguts, amb ulls de conill,
criden “In vino veritas”.

I cada vespre, a l’hora justa
(o sols a mi me sembla així);
un cos de dona, embolicat en sedes,
entre la boira es mou a la finestra.

I a poc a poc, entre els borratxos,
sola i sempre sense company,
respirant boires i perfums
ella s’asseu a la finestra.

I exhalen antigues llegendes
les seves sedes ajustades
i el capell amb plomes de dol
i l’anellada i fina mà.

Copsat per l’estrany veïnatge
mir a través d’un vel obscur
i veig riberes encisades
i fetilleres llunyanies.

Un defallir misteriós
i el sol d’un altre em són donats
i tot el que el meu cor omplena
és penetrat per l’aspre vi.

I un ram de plomes esvanides
es gronxa dins el meu cervell
i uns ulls blaus i sense fons
floreixen en la lllunyania.

Dins el meu cor hi ha un tresor
i sols a mi la clau és dada.
Tu tens raó, pobre borratxo.
Ho sé. En el vi és la veritat.

     (Trad. Guillem Nadal)


Nikolai Gumiliov

(Kronxtadt, 1886 – Petrograd, 1921)
“Poeta fonamentalment líric, d’àmplia temàtica on dominen els ambients exòtics dels seus viatges, les diverses mitologies i la preocupació espiritual”

ELLA

Conec una dona: el silenci,
l’amarga gatiga dels mots
fa niu en l’espurna enigmàtica
de les seves amples pupil.les.

La seva ànima s’obre, àvida,
només cap al metall sonor
del vers i es mostra altiva i sorda
davant la vida llarga i plàcida.

Silenciós i sense pressa
té el pas estranyament suau,
no es pot pas dir que sigui bella
però ella em dóna tot el goig.

Quan jo desitjo anar a la meva
audaç i orgullós, vaig a ella
a aprendre el dolor savi i dolç
en el seu desmai i deliri.

És nítida en hores d’angoixa,
i té a les mans el llamp,
i té clars els somnis, com ombres
en les sorres ardents del cel.

                                1912

     (Trad. Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)

JO I VOSALTRES

Sí, ho sé, no sóc pas com vosaltres,
és d’un altre país que jo vinc,
i m’agrada no pas la guitarra,
sinó el so de les flautes salvatges.

ÉS als dracs que llegeixo poemes,
a núvols i cascades. No vaig
per salons, per estances, llegint
als vestits i a les jaquetes fosques.

Jo estimo com l’àrab al desert
que s’atansa a la font i en beu l’aigua,
no pas com el cavaller d’un quadreque mira les estrelles i espera.

I no penso morir-me en un llit
entremig d’un metge i un notari,
prefereixo una escletxa salvatge
ben al fons d’un clot d’heures espesses.

Perquè no vull entrar al paradís
dels protestants, pulcre i sense enigmes,
sinó on el bandoler, el turmentat,
la pecadora cridaran: “Alça’t!”

                            1918

     (Trad. Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)


Anna Akhmàtova
(Bolxoi Fontan (Odessa), 1889 – Domodédovo (MOscou), 1966)


Borís Pasternak

(Moscou, 1890 – Peredèlkino, 1960)
“Home que fa de l’art –la seva religió- una perpetuació de la vida, deidca el seu pas dolgut i espiritual pels turmentosos anys soviètics a un cant, primer simbolista i musical i després cada cop més rigorós i profund, clarament lligat a la tradició clàssica europea”.

*

Deixa eue els mots s’escorrin
com al jardí –l’ambre i el cedre,
distretament i abundosament
i a poc a poc, a poc a poc, a poc a poc...

     (Trad. Guillem Nadal)

PER SUPERSTICIÓ

Una capseta de roig de Pomerània és el meu amagatall. ¡Bé tampoc és qüestió d’embrutar-se amb habitacions d’hotel fins al taüt!

M’he instal.lat aquí, per segona vegada, per superstició. El paper pintat de la paret és de color marró, com el roure, i el cantell de la porta.

No deixava d’agafar la balda amb les mans. Volies fugir, sortir fora. I el teu serrell era més captivador que  una crinera i els teus llavis, més que les violetes.

Oh, delicada, en nom de les vegades anteriors, i també aqueta vegada, el teu vestit mormola com una flor de neu a l’abril: hola.

Pensar és pecat, i tu no ets una vestal: has entrat amb una cadira (t’hi has enfilat) i com d’un estant has pres la meva vida i li has bufat la pols.

     (Trad. Esteve Miralles / Ricard San Vicente.  Original en vers)


Ossip Mandelxtam

(Varsòvia, 1891 – en algun camp de Sibèria, 1938)
“En Mandelxtam el temps és un tot o, si es vol, no existeix: el poeta viu en Homer i en Dante, Ulisses i Puixkin són els seus contemporanis. [...] En l’obra de Mandelxtam, plena d’erudició, de saviesa, de fondària quasi surrealista, s’expressa com en els rocs polits d’un edifici clàssic la cultura universal filtrada per un oeta savi.”

“INSOMNI. HOMER. LES VELES INFLADES...”

Insomni. Homer. Les veles inflades.
Mitja llista de barques he llegit:
estesa de grues, les grans bandades
que de l’Hèl.lade havien fugit.

Amb guies xopes d’escuma dels déus,
grues creuant la frontera aliena,
on aneu? Què fóra Troia, egeus,
només per a vosaltres, sense Helena?

El mar i Homer: tot es mou per l’amor.
A qui haig d’escoltar-me? I homer que calla;
i el mar negre, bramulant un tro sord,
va apropant-se al capçal amb crits de gralla.

     (Trad. Jacint Bofias)


Marina Tsvetàieva
(Moscou, 1892 – Ielàbuga, 1941)


Vladimir Maiakovski
(Bagdadi (Geòrgia), 1893 – Moscou, 1930)


Serguei Iessenin

(Konstantínovo (Riazan), 1895 – Leningrad, 1925)
“Mai, des de Koltsov, la terra rujssa no havia produ¨ît res més arrelat, més natural, més oportú i més nacional que Iessenin” –escriu Pasternak.”

“NO VULL PAS ENGANYAR-ME...”

No vull pas enganyar-me,
l’angoixa boirosa s’empara del cor.
Per què tinc fama de xerraire?
Per què tinc fama d’escandalós?

No sóc malvat, ni bandit del bosc,
no afusello desgraciats a les presons.
Sóc només un dardaire esbojarrat,
que somriu a cada cara que veu.

Moscovita vagarós i entremaliat,
arreu, pels voltants del Tverskoi,
cada gos dels carrerons
coneix el meu pas lleuger.

Cada desferra de cavall
mou el cap en veure’m.
Sóc bon amic de les bèsties.
Cada vers meu guareix l’ànima d’un animal.

No porto barret de copa per les dones
-dèbil tinc el cor per a estúpides passions-
amb ell, tot minvant la tristesa, és més còmode
donar l’or de la civada a una euga.

No tinc amics entre els homes,
reto tribut a un altre regne.
Per al coll de cada gos
no hi planyo la millor corbata.

Però ara s’ha acabat el patir.
S’ha aclarit el remolí boirós del cor.
Per això passo per xerraire.
Per això passo per escandalós.

                                          1922

     (Trad. Josep M. Güell)


E.A. Ievtuxenko
(1933)


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA