|
(Bagdadi (Geòrgia), 1893 – Moscou, 1930)
“És el cantor de la “nova era”, el tribú de les masses revolucionàries
i [...] el creador d’un nou llenguatge per a un temps que havia de convertir
en runes tot el passat. La Revolució va donar ales (i veu) a un artista
innovador posseït per un esperit iconoclasta, sarcàstic, demolidor.
I l’artista va posar al seu servei la seva veu tronadora, el seu ritme majestuós
i trepidant, així com el quasi inexpressable lirisme de l’home gran,
maldestre, però abrumat per un gran amor.”
EL PORT
Llençols d’aigua llisquen sota el ventre dels vaixells,
com ones esquinçades per les dents blanques.
Les xemeneies fumegen com si correguessin
l’amor i la luxúria per les seves goles de bronze.
Als molls d’arribada s’hi afetgeguen les barques
xuclant la mamella de la gran mare de ferro.
A les orelles dels vaixells sords
hi cremaven les arracades de les àncores.
1912
(Trad. Joaquim Horta / Manuel de Seabra)
A PLENA VEU
Respectables
canarades descebdebts:
Quan furgueu
la merda endurida d’avui,
i estudieu
les tenebres dels nostres dies,
vosaltres
potser
preguntareu per mi.
I tal vegada
el vostre professor
digui,
mentre enllesteix
erudit
tot l’allau de preguntes,
que sí, que hi hagué un
lloador
de l’aigua bullida, (*)
enemic furibund de l’aigua natural.
Professor,
tregui’s les ulleres-bicicleta!
Jo mateix
parlaré
del meu temps i de mi.
Jo
netejawàters
i sanejador tempestuós
de la revolució,
que el cridà a files,
i que per vocació
vaig anar al front
des dels senyorials jardins
de la poesia,
dona capritxosa.
“Cultiva un jardinet,
llors, fulles i un xalet.
Jo mateix vaig plantar les flors,
i en sentia les olors.”
Uns aboquen els versos amb regadora,
d’altres els esquitxen amb la salivera.
Pixapolits, Mitreikins,
cabuts Kudreikos,
que el diable se’ls emporti!
Sense treva
grapegen la mandolina
sota les reixes:
“Mama-nina, mama-nina, mana-nin... (**)
No seria cap honor
que al mig d’aquestes roses
s’erigissin les meves estàtues,
en els carrers on escup la tisi
i per on ronden
pinxos
putes
i sifilítics.
De l’Agitprop (***)
n’estic fins al capdamunt.
Per a mi
compondre-us
romanços...
és
més lucratiu
i més agradable.
Però vaig contenir-me
torcent
el coll
de la meva pròpia
cançó.
Escolteu,
camarades descendents,
escolteu
l’agitador
el baladrer.
Eixordant
la torrentera
de la poesia,
vaig passar per damunt
dels llibrets lírics,
com a home viu
vaig parlar amb els vius.
Jo arribaré a vosaltres,
al llunyà horitzó comunista
no com un
avneturer líric esseninià.
El meu vers arribarà
remuntant les serralades dels segles,
per damunt de governs i de poetes.
El meu vers arribarà
però no ho farà
com una sageta
en una cacera amorosa i lírica,
ni com
li arriba al numismàtic
la moneda falsa,
ni com arriba la llum dels astres morts.
El meu vers
envestirà
i violentarà
el pes dels anys,
i sorgirà,
visible i cert,
massís i rude,
tal com als nostres dies
arribarà l’aqüeducte
construït
pels serfs de Roma.
En els cadafals de llibres,
tombes de poesia,
trobareu per atzar l’armadura dels meus versos,
i amb veneració
els tocareu
com arma vella
però temible.
No acostumo
amb la paraula
a mimar l’oïda.
L’orelleta d’una noia
sota el cabell arrissat
no enrogirà
per paraules blasfemes.
Desplegaré
les meves pàgines
en una gran desfilada
com ho fan les tropes,
i passaré revista
a les fileres de ratlles.
Els meus versos
s’alineen
segurs
i aplomats,
disposats per a la mort
i per a la glòria immortal.
Els poetes rauen dempeus
apuntant amb els canons
dels títols més esclatants.
La seva arma preferida
disposta per a la càrrega,
espera la cavalleria
de les subtileses,
ben altes
les llances afilades de les rimes.
Tots aquests exèrcits armats fins a les dents
que durant vint anys cavalcaren victoriosos,
te’ls lliuro,
fins a la darrera pàgina,
a tu,
proletariat del nsotre planeta.
L’enemic de la classe obrera
és el meu enemic,
aferrissat i vell.
Els anys de treball
i els dies de fam
ens feren
abraçar la bandera roja.
Obríem
cada volum
de Marx
com a casa nostra obríem
els porticons,
i fins sense llegir-los
sabíem
on anar i al costat de qui combatre.
Nosaltres
la dialèctica
no l’aprenguérem de Hegel.
Amb el fragor de la batalla
ella irrompia en el vers,
quan, sota les bales,
els burgesos
fugien de nosaltres,
igual que nosaltres
de vegades
fugíem d’ells.
Deixeu
que rere els
genis,
com una vídua inconsolable
s’arrossegui la glòria
al so d’una marxa fúnebre.
¡Mor, vers meu,
mor com un soldat,
com anònims
atacant morien els nostres!
Què m’importa
el bronze feixuc,
què m’importa
el marbre que és tan lliscant.
Repartim-nos la glòria,
som de la casa!
Que ens serveixi de comú monument
el socialisme
construït en mil combats.
¡Descendents,
comproveu les boies
dels diccionaris:
del Leteu
emergiran
deixalles de paraules com
“prostitució”,
“tuberculosi”
“bloqueig”!
Per a vosaltres,
els destres i saludables,
el poeta llepava
les escopinades plenes de tisi
amb la llengua rugosa dels cartells.
Amb la cua dels anys
em torno cuallarg
semblant als rèptils d’altres temps.
Camarada vida,
caminem més de pressa,
cobrim
els dies que
encara resten pel quinquenni!
A mi,
la poesia no m’ha fet estalviar
ni un sol ruble.
Els ebenistes
no em dugueren cap moble a casa.
Us ho dic conscient
i amb veu sincera:
llevat d’una camisa neta,
jo
no necessito res més.
Quan em presenti
al Comitè Central
dels lluminosos
anys futurs,
per damunt de bàndols
de poetastres,
pixatinters
i brètols,
alçaré,
per carnet d’identitat
bolxevic
els cent volums
dels meus
llibres de partit.
1930
(Trad. Joaquim Horta / Manuel de Seabra)
(* Maiakovski va treballar, fent dibuixos, en una
campanya perquè la gent bullís l’aigua per evitar el còlera)
(** Ridiculitza un poema de Selvinski, poeta constructivista,
com també ho són Mitreikin i Kudreiko)
(*** Departament d’Agitació i propaganda)
POESIES INACABADES
1.
M’estima? No m’estima? Em romp les mans
i els dits, que m’he trencat, a l’aire engego,
tal com pel maig es fa l’endevinalla
trencant les fulles de la margarida.
Que l’afaitat mostri els meus cabells blancs.
Dixeu venir en tropell l’argent dels anys.
Espero, crec, que en segles no vindrà
vers mi la vergonyosa sensatesa.
(Trad. Guillem Nadal)
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
