(Bolxoi Fontan (Odessa), 1889 – Domodédovo (MOscou), 1966)
Anna Andrèievna Gorenko.  En la seva obra “cristal.litzen, per una banda, “els elements de l’Antic Orient, el classicisme francès i el Renaixement italià”, i, per altra, la tradició del folklore rus. [...] Però el que fascina dels seus versos, especialment en la lírica despullada i en els cants de dolor, és la subtilitat del sentiment, la senzilla, concentrada i fluïda expressió de la profunditat i de la riquesa de l’ànima.”



Sota el vel fosc les mans em prenia...
“I per què et veus tan pàl.lida, avui?”
-És que a glops d’una aspriva tristesa
jo vaig embriagar l’estimat.

Com podria oblidar-ho? Sortia
trontollant, amb els llavis guerxats
pel dolor. Vaig baixar al seu darrere
i, volant, vaig atènyer el portal.

Panteixant vaig cridar: “Era broma
el que he dit: si te’n vas, moriré”.
Somrigué amb una calma terrible
i em digué: “No t’exposis al vent”.

     (Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)

Qualsevol ho entendria,
és ben senzill i clar:
que no m’estimes gens
i que mai no ho faràs.
Per què així m’arrossego
cap a qui m’és estrany
i per què cada vespre
per tu he de resar?
Per què el company deixava
i el meu nen rinxolat,
la vila que m’estimo
i el meu país natal,
i, en ciutat estrangera,
vaig com captaire errant?
Oh quina joia sento
perquè et veuré aviat!

     (Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)

Totes les ànimes de la gent que estimo
són enmig dels estels: quina sort, ja no tinc,
doncs, ningú més per perdre i puc plorar!
L’aire d’aquí convida a repetir cançons.

Un desmai tot d’argent, a la ribera,
va acaronant les aigües resplendents de setembre.
Des del passat es dreça la meva ombra
silenciosament i em ve a trobar.

Per més que pengin tantes lires d’aquest brancam
hi ha lloc –sembla- també per a la meva,
i aquesta pluja dolça, assolellada,
ve curulla de bones noves, de conhort.

     (Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)

EPIGRAMA

Podria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d’amor?
He ensenyat a una dona a fer servir la veu.
I ara, com puc fer-la callar?


     (Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)


L’AMOR

És allò que embruixa vora el cor,
enroscat com una serp petita,
o el colom que es passa tot el dia
parrupant a la finestra blanca;

és allò que brillarà en el gebre,
s’intueix en un so de viola...
Tanmateisx en secret i infal.lible
ens aparta del goig i la calma.

I com sap sanglotar amb dolça veu
en el prec d’un violí que enyora!
I és terrible endevinar-lo en un
nou somriure encara per conèixer.

          (Trad. Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)


“ÉS VINT-I-U. DE NIT. I DILLUNS...”

És vint-i-u. De nit. I dilluns.
Uns contorns de ciutat en la boira.
És algun desvagat qui ha escrit
que a la terra pot haver-hi amor.

I per peresa o avorriment
tots ho han cregut, i és així que viuen:
esperen cites, temen adéus
i van cantant cançons amoroses.

Però a d’altres es mostra l’enigma,
i el silenci esls dormirà al damunt...
un atzar m’ha revelat això
i és aií que em sengo com malalta.

          (Trad. Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)

“QUAN EN L’ANGOIXA DEL SUÏCIDI...”

Quan en l’angoixa del suïcidi
el poble esperava ale salemanys,
i l’esperit sever de Bizanci
de l’Església russa s’alçava,
una veu em cridà, amb conhort.
Em digué: “Vine aquí, abandona
el teu país perdut i en pecat,
deixa per sempre la teva Rússia.

I et rentaré la sang de les mans
del teu cor m’enduré la vergonya,
i tindràs un nom nou per cobrir
el dolor de derrotes i ofenses.”
Però jo, impassible i tranquil.la,
vaig tapar-me amb les mans les orelles
perqujè aquestes indignes paraules
no em profanessin l’ànima trista.

         (Trad. Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA