(1933)

LLIMONADA NOCTURNA

Quan s’han tancat els restaurants
i tots els quioscos i cafès,
que dolç és, després del desgel,
vagar pel Moscou matinal.

Corre el taxista sense esment,
no vol encara reposar,
i s’ha tornat la voravia
en Via Làctia dins l’asfalt.

Als mostradors guaiten cireres
i fa el cogombra tendra olor
i són els semàfors com gàbies
on hi ha virolats estornells.

I al cau humit de l’automàtic,
a l’ombra de branques secretes,
fulgura el got com una làmpada
del culte diürn dels infants.

I allí confús i ensopit,
com bordgàs amb cabells blancs,
tu beus nocturna llimanada
per a “tu”, en la nocturna pau.

Tu beus mut per a la ciutat
un poc semblant a una estació,
on fores foll, on fores jove
i on vas deixar d’ésser-ho.

I demanes amb llarga alenada
i beneïnt cada casal
que en el dia sigui la ciutat tan bona
com és a l’alba bona ciutat.

I res més per a tu no et cal,
sols que, a l’ombra d’aquelles branques,
el got brilli com una làmpada
del culte diürn dels infants.

     (Trad. Guillem Nadal)

ELL T’ESTIMAVA, VIDA

Dormia Mark Bernes.
Enviaren soldats amb teixidors a Presna.
Mes ni la malatia ni la mort
pogueren esborrar les cançons seves.

L’artista i el taxista
comprenien que el plor no és vergonyós.
“Oh, com t’estimo, vida...”
Cantava, lent, el disc sobre la tomba.

Les cançons eren dins
el pit dels qui a la tomba flors portaven,
cançons, com a fanals,
lluïen pels camins de Rússia.

Les cançons aclaparen
des d’ençà dels Balcans fins a Kamtxatka
i als màstils dels vaixells
s’han assegut, suaus, com a gavines.

Tractant d’aidar a tots
ell canta i canta, encara no cansat,
tant dins la fosca nit
com entre els nois de guaita a la frontera.

Quin és el seu secret?
Per què d’ell se’n recorda el planeta?
Perquè, en veritat,
mai en ell no hi hagué cap secret.

Bernes canta sens pressa,
no canta fort, mes dignament i bé.
La seva veu –una ànima,
i no tan sols una gola de llauna.

Canta, disc, i revolta,
omplena amb el passat el més present.
Ell t’estimava, vida...
Estima’l tu també i pensa en ell.

    (Trad. Guillem Nadal)

LÍRICA ÍNTIMA

Jo no ´se què contestar a la pregunta
“Què és això de lírica íntima?”
Potser són versos al murmuri dels bedolls
o a espatlles de dones després de la ruixada.

Mes quan jo escriguí versos sobre els nazis,
allí, a Finlàndia, en la nit inquieta,
els meus llavis eren ardents i secs,
m’era impossible de no escriure.
Vaig escriure, fins a l’alba no cloent els ulls,
gargotejant fulls i fulls de paper.
Allò era una directa comanda social
i, a l’ensems, la meva lírica més íntima.

Perdoneu-me, núvols i ponts,
perdoneu-me, arbres i rius,
perdoneu-me flors i perdona’m, tu,
que jo escrigui tan poc sobre vosaltres.

Mes tostemps, gairebé he començat a escriure,
a poc a poc, suaument,
com me crida de nou a la guerra gran
aquest no és què, no sé què de soldat!

I fins quan m’ofereixo com a artista,
de la lluita en la primera línia,
en la batalla purificadora contra alguna mentida,
vet allí la meva lírica íntima!

Avorreixo quan s’encensa i es menteix
profanant amb xerrameques el leninisme.
Lenin –és el meu amic més íntim.
Jo no us permet afrontar-lo!
Si volem construir el comunisme
no ens calen enredadors a la tribuna.
El comunisme és per a mi allò més íntim,
i del més íntim no en parlen debades.

     (Trad. Guillem Nadal)

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA