(Moscou, 1892 – Ielàbuga, 1941)
“En la veu de Tsvetàieva sona l’èxtgasi de l’amor a cor obert, la desbordada i brolladora emoció d’una ànima feta de pell i carn, la joia espurnejant i fugissera, però també el crit irat, el plany del dolor, de la separació, de la mort.”



No seduiràs la dona
amb cap pàgina funesta...:
Per a ella l’Ars amandi
és ben bé tota la terra

El cor és filtre d’amor,
un filtre sense remença.
Per a algú pecat mortal
és la dona, de naixença.

I és que el cel és tan llunyà,
tan a prop uns llavis tendres.
Déu, no jugis: no has estat
una dona aquí a la terra!

     (Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova)


“EL TEU NOM, UN OCELL A LA MÀ...”

El teu nom, un ocell a la mà,
el teu nom, tros de gel a la llengua.
Un sol, únic moviment dels llavis.
El teu nom, amb les seves cinc lletres.
Piloteta atrapada a ple vol,
picarol platejat a la boca.

Quan es llança al llac silent la pedra,
fa un sanglot com qui diu el teu nom.
En el lleu ressonar de peülles,
en la nit, el teu alt nom retruny.
I ens el diu igualment a les temples
el cruixit del gallet que espetega.

El teu nom –però, oh, impossible!-,
el teu nom és com un bes als ulls,
en el fred dolç d’immòbils parpelles,
el teu nom és un bes a la neu.
Glop gelat i celest de la font.
És profund, amb el teu nom, el son.

          (Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)

“COMENÇÀ DINS LA TENEBRA A AGITAR-SE EL MÓN...”

Començà dins la tenebra a agitar-se el món:
i així vaguen per la terra, de nit – els arbres,
es transmuten en vi d’or els carrolls – del cep,
i viatgen els estels d’una casa a l’altra,
i així els rius comencen sempre el camí – enrere!
i a la vora del teu pit jo em voldria ajeure.

          (Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)

ELS LECTORS DE DIARIS

Serpenteig subterrani,
serpenteig, ple de gent,
cadascun amb el seu
gran diari (amb el seu
gran abscés!). Amb un tic,
rosegant els diaris,
com qui màstec mastega,
els lectors de de diaris.

Són vells, soldats, atletes?
Sense trets, edat, rostre.
Esquelets sense cara.
La ciutat de París
és un full de diari
del del front al melic.
Deixa-ho, noia!
-tindràs-
fills lectors de diaris.

Gron –“viu amb la germana”-
Xen –“ha mort el seu pare”!-
amb foteses es gronxen
i acaben ben gronxats.

Què li diu, al senyor,
una posta o l’albada?
Engoleixen buidor,
els lectors de diaris!

És a dir: de calúmnies,
és a dir: de despeses.
Tota columna és falsa,
tot paràgraf repugna...

Quin bagatge dureu
al Judici Final!
Com engoliu minuts
els lectors de diaris!

S’ha perdut, sense rastre!
l’antic temor matern.
Mare! l’invent de Gutenberg
és pitjor que la pólvora.

I és millor el cementiri
que el llatzeret podrir
de gent que es grata crostes,
de lectors de diaris!

Què fa podrir-se els fills
en la flor de la vida?
Els qui barregen sang,
els qui escriuen diaris!

Vet aquí, amics meus
-i molt més que no dic!-
el que penso si amb un
manuscrit a les mans

em trobo cara a cara
-i no hi ha lloc més buit-
és, per tant, la no-cara,
d’un redactor d’aquesta

malignitat impresa.

                       1935

          (Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA