(1820-1892)
“Es mou sempre en l’interior de l’ànima humana. [...] Rarament surt dels límits voluntàriament imposats de la contemplació de la naturalesa, l’amor i la reflexió místico-filosòfica.”

“NO LA CRIDIS A TRENC DE MATÍ...”

No la cridis a trenc de matí,
que a aquesta hora té el son tan suau...;
el matí li respira en el pit,
i als clotets de les galtes fa foc.

I és ardent el coixí del capçal,
i és ardent el seu son lassador,
i, negroses davallen pel coll
dues trenes com cintes als flancs.

Ahir vespre, al costat del balcó,
molta estona va seure silent,
contemplant en els núvols el joc
que la lluna encetava, llisquent.

Més la lluna hi posava vivor,
més amunt refilava l’ocell...
ella més blanquejava pertot,
més el cor li batia punyent.

Per això, per això en el seu pit
i a les galtes hi ha flama al matí.
No la cridis, no, deixa-la estar...
que a aquesta hora té el son tan suau.

      (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)

“HE VINGUT A SALUDAR-TE...”

He vingut a saludar-te,
a cridar que el sol ja es lleva,
que amb la seva llum calenta
ja tremeix damunt les fulles;

a contar-te que el boscatge
és despert de tota branca,
que fremeix amb cada ocella,
ple d’anhel de primavera.

A cridar que amb la mateixa
passió d’ahir retorno,
com ahir amb el determini
de servir-vos, tu i ventura.

A contar-te que de totes
bandes l’aire em porta joia,
que no sé el meu futur càntic,
que, però, ja un cant madura.

     (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)

“AMB QUIN FULGOR HA PLATEJAT...”

Amb quin fulgor ha platejat
la lluna plena la teulada!
I a l’ombra, aquí, sota el tendal
on som, escolto com respires.

A prop del niu no encara fred,
el cant nocturn s’ufana i minva.
Oh, guaita com aquell estel
s’encén, s’encén, i, breu, s’apaga.

En pots comprendre la lluor
i fins la nit amb el seu càntic,
però el que a dintre meu s’encén
això ja no sabria dir-t’ho.

Sencera, aquesta nit amb tu
renaixerà en els sons del càntic,
però el secret d’aquest instant
hauré d’endur-me’l sense dir-lo.

     (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)

“QUE ÉS POBRA AQUESTA NOSTRA LLENGUA!...”

Que és pobra aquesta nostra llengua! Vull... no puc.
No es pot transmetre allò a amic ni a enemic
que pit endins xarbota, transparent onada;
és tot malaguanyat l’etern turment del cos,
i el savi reverenciable acota el cap
a tan fatídica mentida.

Només en tu, poeta, el so alat del mot
atrapa al mig del vol i fixa en un instant
del cor l’obscur deliri, l’olor lleu de l’herba;
així, deixant la trista vall per l’infinit,
s’envola enllà dels núvols l’àguila de Zeus
duent fidel, a l’urpa el súbil feix fulmínic.

     (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)

“EMPÈNYER D’UN EMBAT LA BARCA VIVA...”

Empènyer d’un embat la barca viva
damunt l’areny llisquívol del reflex,
amb una onada alçar-se a una altra vida,
flairar l’oreig del riberal en flor,

trencar el sopor mandrós amb una nota,
de cop tastar el que és nostre i insabut,
al viure dar un sospir i al dol dolcesa,
l’estrany apropiar-se en un moment,

alçar un mormol on emmudeix la llengua,
accelerar el batec dels cors ardits...
aquest és el poder de l’alt poeta,
el seu senyal i el seu coronament.

     (Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA