PROSA
mots propis i altres proses
humo de fábrica
notes autobiogràfiques
epistolari
*********************
J.S.P. Mots-propis
i altres proses. Barcelona, Ed. 62, 1975. (A cura de J. M. Sobré)
I. MOTS PROPIS
MOTS PROPIS
Ningú vagi a remolc d'allò que pensi aquell del costat
seu. Altrament, mai s'avença.
Podria parlar ara de les curses de braus embrutidores.
Que ningú mai no doni per resolt el problema candent de la instrucció
primària. Això es podria fer quan els mateixos nens escollissin
un mètode d'autoeducació, ço que no és pas
possible, enc que fos un sistema que podria portar-nos a una societat nova
verament. Mentrestant, el millor és no deixar els nens abandonats
a ells sols, però sense menar-los.
Si en qualque cosa té raó en Marinetti, més que
perquè ha exaltat la joventut és perquè ha fet combat
a l'esperit dels vells. Perquè el món camini sense obstacle
caldrà que els vells s'aprestin a obeir. Els infants, si convé.
I que no ens esparverin ni ens eixordin amb consells de prudència
En la meva actuació no em fan por les censures que puguin dirigir-se'm;
tinc por més aviat per les debilitats que m'escaigui tenir.
Aconsella’t dels vells, em diuen; ells tenen experiència. A això
replico, dic: -No estimo l’experiència, sinó la intel.ligència.
Epíctet no ensenyava; obrava solament, i ja n’hi havia prou.
Les mares ignorants són la ruïna del món.
Regularment, en els partits polítics, s’hi apleguen i conviuen
aquests dos estaments: els imbècils a baix, a dalt els vius.
Un home lliure? Es sotmet rarament i no es conforma mai.
Hi ha dues menes d’homes perillosos: el sincer i l’hipòcrita.
Amb una diferència capital, que mentre l’hipòcrita fa mal
a la societat, l’altre, l’home sincer, es fa mal ell mateix, vol dir, s’anul.la.
La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè
s’ha de guanyar.
Cal ésser l'etern insurgent.
Això, sí; si nosaltres que no estimem els déus
no estiméssim els homes, nosaltres pecaríem i seríem
culpables que améssim els déus altra vegada. -El qual fóra
gros mal, car els homes, alhora, avorririen i desconeixerien llur veritable
grandesa, per a entregar-se a una grandesa fantàstica, a més
d'aliena.
UN ENEMIC DEL POBLE
Que la vostra labor sigui de joventut, de vera joventut. Sense cridar
pas massa, mostrareu als altres com la sinceritat és la forma més
forta d'agressió que s'ha conegut mai.
No val sempre parlar com les donzelles. Cal que nostre parlar sigui
agre: dir coses agres a aquells que fan nosa.
No camino pels altres ni bellugo els peus si no és per avançar
i trepitjar quelcom. M’estimo els insurgents més que no els conformistes
i oprimits.
Sóc jo,
que parlo als joves
Només són Poetes aquells qui canten en la lluita i blasmen
en llurs cançons.
Sigui la vostra moda tota crua nuesa.
Aquell qui de vosaltres, i per la Llibertat, no hagi posat qualque
vegada sa llibertat en perill, aquell no és jove; aquell qui per
la Vida no s'apresti a morir, aquell tampoc no és jove. Ni ésser
lliure ni viure, no és donat a tothom.
No poséssiu mai límits a la vostra noblesa; vol dir:
no feu el mal en que comporti bé. Odieu el tirà àdhuc
si us ha caigut intel.ligent, odieu l’ignorant malgrat que sigui esclau”
LA NACIONALITAT I EL SOCIALISME
Les funcions de l’Estat, tal com en nostre temps es realitzen, són
una sèrie d’errors criminosos. L’Estat és constituït
perquè l’individu pugui fruir de plena llibertat, dels Drets de
l’home, i no perquè uns altres el puguin enviar al matadero, a presidi
o al pal si demana justícia. A més que, l’Estat, no té
drets sinó deures: el deure que els drets de l’individu no es vegin
menyspreats per cap raó. D’aquí la policia, aquesta institució
que lluny de fer servei als ciutadans, és un ramat de feres famolenques
per si cal perseguir-los. Però és perquè l’Estat no
fa son deure.
PRÒLEG A "LA BATALLA"
Amb la dominació, millor, amb la corrupció dels espanyols,
aquí, els catalans perderen la vergonya i el desig de tenir-ne.
Sols va quedar-los viu un sentit d’ésser pràctics, i oblidaren
els furs, com primer oblidaren que eren una nació. El sentit d’ésser
pràctics els dugué als millors llocs de l’Espanya política,
deixant arraconada llur missió veritable. [...] No parlem del temps
nostre, on, fins fent-los honor, a tot separatista se li dón el
bell títil de boig del patriotisme. [...] Cal que el qui no ha pactat
amb l’enemic, el qui no és dispost a donar-li les filles ni el tribut
de la sang quan els seus fills són homes, es situï en la guerra.
La invasió, no és un fet? ¿L’escarni, no és
constant? ¿És que noeu un pas que no sigui traint-vos? ¿Sou
boigs perquè us ho diuen quan així us expliqueu? Feu-vos,
doncs, un gran mèrit d’ésser separatistes.
II. LA PLOMA D'ARISTARC
CONCEPTE DEL POETA (1919)
Dir poeta vol dir exultament, sentir goig en copsar el bé de
la blasfèmia. El mal no ha existit mai. Almenys els homes lliures,
que són els homes forts, no l’han pogut conèixer. Però
existeix la nosa, que és la massa ignorant de la civilitat. Aquesta
massa enorme, tota la humanitat esporuguida i tonta, qui viu perquè
ha establert com norma social la hipocresia, és ço que el
poeta blasma. Per això la reflexió nok té un valor
an alt com l’optimisme i d’aquest l’entusiasme.
CONTRA ELS POETES AMB MINÚSCULA.
PRIMER MANIFEST CATALÀ FUTURISTA. (1920)
Separats com estem amb la resta d’Espanya per la nostra cultura superior
i cremant (cal recordar la influència més que funesta avui
als espanyols del Valle Inclan el “chivo” i de Rubén Dario, gats
de vi inflats de vent que és tota la cultura hispanoamericana) ens
havem deixat dur per la mateixa empenta, i perquè ells no valien,
havem també nosaltres prescindit de valer. Després de Maragall,
Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau
a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat i representatiu [...]
Entre els pecats mortals que els teòlegs castiguen, hi falta aquest
enorme que no mereix perdó i que és el convertir-se en homes
pràctics [...] Aquests poetes nostres, s’han empenyorat l’espasa
pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb un reverència.
La suor que acompanya les comoditats els ha ablanit la lira. [...]
Si tingúessim Poeta, aquest seria, amics, un home independent.
Potser, potser i tot, fins ni escriuria versos. [...]
I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes. Poetes amb
majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.
LA PLOMA D'ARISTARC (1921)
Diccionari de rimes vol dir fatalaitat ded l'impotent. Un nostre amic
cercava el consonant de "boira" i trobava "xicoira" i no altre consonant.
I va posar "xicoira"! Llegíem el poema i el poeta no el vèiem,
ni el vuríem mai més. I per
què, si el poeta no havia consonant, no inventava el mot? O per
què no destruïa el consonant? Perquè el poeta no hi
era, simplement. Hi havia un diccionari col.lector de mil menges païdes
per tothom.
****************
GLOSAS DE UN SOCIALISTA / HUMO
DE FÁBRICA
"Se puede ir con la izquierda y ser ladrón; lo que no puede ser,
lo que no ha sido nunca, es ir con las derechas y ser persona honrada"
"Els veritables enemics de l'home o, d'una manera més precisa,
de la lliure expansió de l'home són quatre: el Capital, l'Estat,
l'Església i l'Exèrcit. [...] De tuétano del pueblo
el Capital se nutre. Las tropas del Estado y de la Iglesia -millones y
millones de homes y mujeres inútiles al bien- así son reclutados
de la Humanidad santa y oprimida. La Humanidad malvada y dictadora vence
de esta manera. [...] Ciñe nuestra muñeca la honda de David;
el Goliat es uno, el Estado burgués con toda su carroña repugnante:
Militarismo, Iglesia, Capital [...] En todas las naciones existen dos verdugos:
el pueblo y el Poder. El Poder es verdugo, porque siendo Poder necesita
de haberlos: sin crimen no hay Poder; y el pueblo, porque siendo poder,
ues que todo lo puede, sumido en sus miserias sufre y calla. Mata el Poder
porque es Poder. El pueblo muere porque quiere. [...] Las revoluciones
sangrientas engendran dictaduras, aún matando tiranos. Yo, teniendo
cultura, soy más libre que un pueblo dado a la libertad.
De Glosas de un socialista (Sabadell s.a.) o Humo de fábrica
(Barcelona 1918), citat per Molas, Joaquim a "Salvat-Papasseit i el Regeneracionisme".
Lectures crítiques. Barcelona, Ed. 62, 1975
****************
NOTES AUTOBIOGRÀFIQUES
Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor,esbatanat.
Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes.
Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense
la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista
amb el cavall. Mai no he tingut fortuna ni mai no la tindré.
Però la joia és meva, perquè la sé sentir,
professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la
mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum.
Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer
als braços.
“Notes autobiogràfiques” (pòstumes)
*****************
EPISTOLARI
Epistolari de Joan Salvat-Papasseit. Barcelona, Ed. 62, 1984.
Visca Catalunya lliure!! Mori la burra Espanya gran! Visca
la virilitat dels irlandesos! Visca en Soler. Abaix la diplomàcia
de “La lliga”! Morin els butiflers! Visca el futurisme internacional.
Carta a J. Ventalló (Barcelona, 10 maig 1920)
Vet aquí aquest problema de la nostra nació, sotmesa als
castellans [...] Perquè no tenim res, res de comú. [...]
Dintre la selecció d’aquesta gent d’aquí, tots els del
98, sols hi ha un incomprensió per al nostre problema i tot problema
viu. En això els hem pujat un grapat de mils de colzes. Tots són
hijos de España. Que bon profil els faci! [...] Jo us dic, bon amic
meu, que no en seré dubtós mai per ami de la vida: no tinc
res d’espanyol.
Carta a Ll. Plandiura (Cercedilla, 25 desembre 1921)
He fet uns quants versos [...] que titulo Les conspiracions. Són
versos de guerra contra Castella. Què hi farem; per què em
deixen tantes hores aquí, barrina que barrina... Jo, per no perdre
el temps, he conspirat.
Carta a Miquel i Laporta (Cercedilla, 10 gener
1922)
Aquí en La rosa als llavis dic la sola tonada de l'amor. No penso
que cap jove la pugui dir com jo la vinc ara d'escriure. La forma? cap
angúnia [...] amb la vella forma jo puc dir un poema on l'imatge
és més viva que ells no l'haurien fet. [...] I encara hi
ha molts joves tancats als vents moderns que seguiran fent llibres
perquè quan vingui el temps, 50 anys o els que siguin, que es revisarà
tot, hom sols tingui la feina de deixar-los per res. Hauran posseït
la forma, evidentment, però això té valor entre nosaltres.
Dintre de 50 anys només tindrà valor lo que hi hagi de molla
i de carn viva en cada plana escrita.
Carta a J. Lleonart (El Vernet, setembre 1922)
no tot el món em trobarà com cal: i no pas per la forma,
sinó pel contingut. Jo, amic, sóc incapable, i aquí,
tots són capats. En el llibre La gesta dels estels faig moltes concessions,
però no en La rosa als llavis, que publicaré jo, perquè
crec que altrament no tindria editor que volgués exposar-hi.
“Carta a J. M. de Sucre” (El Vernet,14 setembre 1922)
inici
portada salvat-papasseit
poemes en ondes hertzianes
l'irradiador del port i les gavines
les conspiracions
la gesta dels estels
la rosa als llavis
óssa menor
poemes dispersos
fragments
prosa
dades
Antologia de poemes per a l'escola
Pàgina de presentació MAG POESIA
|
