notes biogràfiques
comentaris
a l'obra de joan salvat-papasseit
comentari d'un poema
notes didàctiques
bibliografia
Notes biogràfiques
Papasseit va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894, al peu
de Montjuïc, on executaven els anarquistes; diu: "Aquell dia
posaven en capella uns condemnats a mort".
Son pare, fogoner de vaixell, mor quan ell tenia set anys, en caure
sobre les planxes del forn. Aleshores la mare l’envia a viure a l’Asil
Naval. A dotze any (1906)s surt d’aquell vaixell i s’ha de fer càrrec
d’una mare viuda amb pocs recursos i d’un germà un poc més
petit. Per això comená a fer diverses feines: a una drogueria,
a un taller d’escultura religiosa, de vigilant de nit al moll, restaurador
de caixes de núvia...
Mentrestant llegeix molt (Gorki, Tolstoi, Dostoievski, Nietzsche, Ibsen,
Maragall...) “Amb Salvat, en aquell temps, compràvem els llibres
a mitges, i un cop un els havia llegits, els passava a l’altre, amb els
marges de les planes plens de notes. Salvat escrivia en el marge esquerre;
jo, en el dret” (Alavedra). Amb Alavedra i d'altres fundà el "Grup
Antiflamenquista Pro-Cultura".
La feina de periodista la inicia a aquesta època, 1915, (comença
a escriure a Los Miserables ; d'aquí en sortirà Humo de fábrica,
publicat el 1918), i com a conseqüència dels seus escrits és
processat i duit a la presó. Després Un enemic del poble
(el 1917; hi escriuen J. Brossa, d'Ors, Torres-Garcia, López-Picó,
Mallarmé (la paraula en llibertat), Apollinaire, Marinetti (maquinisme)...);
en un escrit a aquesta revista diu: "Tan sols hi ha una ambició
que és plena de grandesa: la de voler anar a la vanguàrdia
sempre entre els intel.ligents i els gosats" "Àdhuc el Socialisme
n'és una nova forma, d'opressió, perquè és
un estat nou seguidor de l'Estat. SEré ara el glosador de la divina
Acràcia, de l'Acràcia impossible en la vida dels homes, que
no senten desig d'una Era millor." I Arc Voltaic (1918), amb el primer
dibuix que va publicar Joan Miró. Aquest mateix any publica Poemes
en ondes herzianes.
Finalment, el 1916, Santiago Segura li ofereix una feina que li agrada:
la direcció d’una secció de la llibreria Les Galeries Laietanes,
per on passen Carles Riba, Pla, Foix, López-Picó, Sagarra,
Junoy, J. M. de Sucre... Aquesta activitat dura dins a 1921. Aquest any
publica L'Irradiador del port i les gavines.
Es casa a 23 anys (1918) i viu a Barcelona i poc després a Sitges.
Allà, als 24 anys, emmalalteix. “Una terrible hemoptisi el sobta
a mitjanit, un dia que havia fet, canviant mobles de lloc a la botiga,
un esforç superior a les seves forces. La muller, enfollida, mig
nua, plena de sang, surt al balcó a demanar auxili.” Es succeeixen
estades a sanatoris, pagades pel seu ami Emili Badiella, de Terrassa.
A la Barceloneta, on es fixà després de l’accident de
Sitges, varen néixer les seves dues filles, Salomé el 1919
i Núria el 1922. Vivia a un pis molt petit de la casa 11 del carrer
del Dr. Giné i Partagas, a una casa avui ja esbucada.
El 1922 publica Les conspiracions i La gesta dels estels, i el 1923
La rosa als llavis.
En una carta des del sanatori de Les Escaldes, el 1919 diu: "tot el
secret d'aquest meu optimisme, amic, ve, i de no res més, de què
jo he sofert molt. A mida que he pogut lliurar-me de fatics he estimat
la vida i les coses del viure com un enamorat de primera volada.
I així em teniu avui a un Sanatori, però amb un contentament
de les coses que em volten que no en sé parió en el meu record.
I dels amics que tinc."
Mor el 1924, a 30 anys, pocs mesos després que la seva filla
Núria. Alavedra ho conta així: "-Amunt, amunt!... cridava
Salvat-Papasseit. I, dret sobre el seu llit
de mort, crispat el cos exsangüe per un esforç de la voluntat,
els braços enalire: -Amunt, amunt!... cridava.
Va caure així, aquella vida. Va morir així." (Tret de Molas
HLC9) "La seva mare va passar-se totes les hores, des de la seva mort fins
a l'enterrament, dient tot baixet coses a en Salvat i fins una estona diu
que es posà a cantar-li cançons de bressol." (Tret de Ricard
Salvat).
Comentaris
a l'obra de Joan Salvat-Papasseit
***
MOLAS, Joaquim. "Joan Salvat-Papasseit". Història de la literatura
catalana 9. Barcelona, Ariel.
Una característica de l'avantguarda és el vitalisme.
Picasso. J. Pérez-Jorba. J. M. de Sucre, amic de Maragall i
de Salvat. Marinetti, que conegué el terme futurisme de Gabriel
Alomar. Apollinaire. Sebastià Sánchez-Juan (1904-1974, el
39 fou nomenat censor), Carles Salvador (1893-1955, valencià; els
dos reculls més incisius són Vermell en to major i Rosa dels
vents), Carles Sindreu, Joaquim Folguera. Josep M. Junoy (1887-1955), poemes
visuals. El surrealisme. Dalí. Miró. ADLAN.
Diu a Un enemic del poble: "només és home bo aquell qui
sap comprendre ço que és bell i ço grandiós
que es troba arreu del món. Estimar la bellesa i viure per la bellesa,
ja és acabar perfecte. Déu, si acàs, és ço
bell."
Molas diu que el programa de Salvat és "un programa meitat nietzscheà
i meitat anarquista" (349).
""Canto la lluita", el poema que inaugura el recull [L'irradiador del
port i les gavines], identifica el poeta amb "l'incendiari de mots adolescent"
que blasma "els déus a ple vol" i que, per tant, és temut
per "l'arraulit bestiari". De fet "ha maridat la lluna", és a dir,
entre les opcions possibles, ha triat, no la social, sinó la poètica,
però, diu, no pot dormir "amb Ella si el filisteu governa els seus
domenys"." (352)
"Marxa nupcial" "desenrotlla, a través del dinamisme circenc,
una filosofia de la vida, que defensa l'individualisme i la revolta i que
assoleix la immortalitat amb l'amor i, més en concret, amb la comunió
carnal"
"Aparentment, "Les formigues" són un perfecte cal.ligrama, però,
en el fons, no són sinó la visualització d'un haikú"
(com els de "Vibracions").
"la guerra i l'amar" (La gesta dels estels) "l'amor constitueix l'autèntica
síntesi del goig de viure"
"Les conspiracions, un conjunt articulat de vuit "poesies" d'inspiració
nacionalista".
La rosa als llavis "fruit del nou amor que, el 1922, visqué a
Les Escaldes".
"realitzà alguns dels madrigals més bells de la literatura
catalana: Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa [...]"
"el poema [...] 1) suprimeix tota mena de component moral, retòric
o metafísic i, per tant, 2) limita l'amor a un exercici innocent,
és a dir, lliure i espontani de la carn."
***
MOLAS.- La literatura catalana d’avantgaurda 1916-1938.- Barcelona,
Antoni Bosch editor, 1983
Diu Molas que els grups modernistes ja anuncien l'avantguarda: tenen
en compte Nietzsche, Novalis... El futurisme de Gabriel Alomar.
***
Molas, Joaquim. "Pròleg" a Joan Salvat-Papasseit. Poesies. Barcelona,
Ariel, 1978
"Salvat utilitza les anomenades "paraules en llibertat" -descobertes
per Mallarmé [...] ús de distints tipus o cossos de lletra"
(XIII)
L'irradiador del port i les gavines, conjunta maquinisme i natura. Als
versos que figuren com a lema del llibre diu: S'estimen a les roques /
els irradiadors /amb les gavines boges.
***
Gavaldà, Josep. "L'irradiador del Port i les gavines", de Joan
Salvat-Papasseit. Barcelona, Empúries, 1987
"l'avantguardisme no era per a Salvat una qüestió formal.
En aparèixer l'esmentat manifest, Salvat ja havia publicat poemes
amb alexandrins, la qual cosa no li impedia ironitzar sobre la mètrica
i sobre la rima" 46
"les "vibracions" vindrien a ser dins la poesia salvatiana el mateix
que els Mots-propis dins la seua prosa: l'"aforisme" front a la "glosa"."
49
Una sinestèsia a L'irradiador
EPIGRAMA
Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
Perquè hom no sabés de sa sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca
***
J.N. Santaeulàlia. Fusions. Comentaris de poesia catalana del
segle XX. Barcelona, La magrana, 1997
Sota el meu llavi el seu...
"Salvat-Papasseit mescla en aquest poema, aplicant una tècnica
pròpia del simbolisme ("oh langoureux vertige / de tous mes sens
fondus en un!", escrivia Baudelaire), diverses sensacions -tàctils,
visuals, olfactiva l'última- per tal de recrear així un cert
estat de síntesi embriagant, equivalent de la unió dels amants.
Hi ha altres elements que també tendeixen a l'objectiu de reforçar
el clima de sensualitat que presideix, de principi a fi, aquest petit poema
[...] l'absència total de verbs, com si el poeta hagués volgut
abolir el temps, cantar la pura apoteosi de la unió amaorosa, sense
passat ni futur, el pur instant absolut dels amants."
***
M’agrada Salvat-Papasseit perquè és autènticament
popular, té una gran sensibilitat, una manera senzilla de dir. És
molt atípic en la poesia catalana tradicional, per la seva manera
directa d’expressió, davant els pretenciosos poetes noucentistes.
Joan Brossa (El temps, 30-5-94)
***
Malgrat tots els ropatges d’estrangeria, la paraula d’En Salvat era
lúcidament, tendrament catalana. D’aquella catalanitat que no falla,
perquè cada mot és inspirat per la fe en la terra, i duu
involuntàriament l’ocult sentit racial
Josep Maria de Sagarra.
***
"La rosa als llavisexposa l'amor en la seva més declarada exhuberància
sensual, reduït gairebé a l'acte mateix de la carn, sense rastre
de psicologismes (gelosia, nostàlgia, esperança, tedi, etc.)
ni de filosofies, contra el que és tradició en la poesia
amatòria europea des de l'època dels trobadors. I evoca escenes
i paisatges del seu modest món suburbial -L'ofici que més
m'agrada, Tot l'enyor de demà, Nadal, etc.- sense el menor gest
patètic, encantat amb el simple fet material de la seva vibració
humana. Perquè, per a ell, "res no és mesquí" -res
no és, diguem-ne, sòrdid, migrat, roí-: "res no és
mequí, / perquè la canço canta en cada bri de cosa..."
Aquesta convicció optimista és la clau d'aquella alegria
a què abans ens referíem, i la justificació de tota
la lírica de Salvat-Papasseit."
"De La rosa als llavis ha pogut dir-se que és el millor poema
eròtic de la poesia catalana. Podem afegir-hi, sense por d’exagerar,
que és un dels millor poemes eròtics de la literatura europea."
Joan Fuster (Literatura catalana contemporània. Barcelona,
Curial, 1976)
***
Palau i Fabre, Josep. "Joan Salvat-papasseit, cinquanta anys més
jove". Quaderns de l'alquimista. Barcelona, Proa.
Les noves generacions se'l llegeixen, quan poden, i n'han fet el seu
poeta, perquè troben en ell l'aliment que necessiten: un erotisme
sa, fresc, inequívoc, desbordant, i una posició política
també inequívoca, amb els seus dos vessants indestriables:
el social i el català. Tot això dit en un llenguatge directe,
planer, immediat i a l'abast de tothom[...]
D'on surt, en la Barcelona dels anys vint, aquella veu ardent per dir
l'amor? L'impuls de la Renaixença ha estat autèntic, però
aquella sensualitat, que esclata incontenible en la veu de Salvat-Papasseit,
havia estat fins aleshores enclaustrada. Verdaguer, inicialment un sensual,
la castrà -i la sublimà-, Maragall, gran sensual, la transposà
en la figura grandiosa del Comte Arnau; Alcover, sensualíssim, en
fa la matèria dels seus versos, que tenen qualitats tàctils,
fent així de la mort una cosa viva. Salvat-Papasseit parla, per
fi, en primera persona, que és com ens agrada avui que se'ns parli.
Comentari d'un poema
Danés, Francesc. "Lectura de "Bitllet
de quinze" de Joan Salvat-Papasseit". Anàlisis i comentaris
de textos literaris catalans 4. Barcelona, Curial, 1985.
"aquest poema pot ser "regularment" reescrit [...] com una llarga composició
d'hexasíl.labs, a l'estil d'altres poemes d'aquest mateix llibre
[La gesta dels estels]"
"només coixejaria un vers ("de l'Obiols -aquell que diu")"
"El títol [...] no "diu", sinó que "suggereix". Per quinze
cèntims, el preu del trajecte de l'autòmnibus, hom pot presenciar
tot això que el poeta hi veu i que, amatent, ens transmet.
Indrets com l'interior d'un autòmnibus o, més sovint, d'un
tramvia, són llocs comuns en la poètica de Salvat. El poeta
hi resta com ullprès per la promiscuïtat que es respira en
aquests espais reduïts i closos."
"Salvat enceta el poema amb una anècdota en aparença ben
trivial. La presència, a l'autòmnibus, d'una dida amb un
nadó."
"no és tampoc lluny de la imatgeria avantguardista el símil
que estableix entre el nadó i una "O de joguina"
"La darrera percepció d'aquest infant/anècdota, que ja
comença a difuminar-se davant la presència del record/evocació,
ja no té caràcter visual com fins ara, sinó olfactiu
("... té l'olor de la llet matonada...")"
"Vet aquí com la imatge olfactiva n'ha provocat una altra de
gustativa: la coca "ensucrada" [...] capacitat de reucperació -o,
potser, de no-distanciació- de Salvat de la seva infantesa."
Arriba a "la recuperació, pel camí d'aquesta evocació,
d'alguna part de la seva infantesa."
"tots ens hi reconeixem [...] I això, paradoxalment, no li lleva
cap mena d'originalitat ni li resta categoria poètica, sinó
que li n'atorga."
"L'escena de la fotografia "dalt de cavall" és un altre tòpic
en el reviscolament de tota aquesta mitologia infantil."
"L'acció de la dida (involuntària, és clar), protagonista
ara dels versos finals, trenca amb rotunditat amb el to exhibit fins ara
i serveix eficaçment de distanciador davant qualsevol possible concessió
nostàlgica. Aquest final,
entre la incongruència i la plagasitat, clou rotundament el poema
tot jugant una vegada més amb un dels mètodes més
espectaculars de totes les faccions de l'avantguardisme: la provocació.
Una provocació que, en el cas de Salvat a "Bitllet de quinze", és,
evidentment, de to menor."
Notes didàctiques
Trobam moltes figures a la poesia de Joan Salvat-Papasseit.
Hipèrbaton
Catalans! Tots en peu,
l’Escorial deixem-los
per trofeu
El.lipsi
li diré com la copa melangiosa és del vi
-i el meu braç del seu coll-
Aposició
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Adínaton o impossible
Si jo fos pescador pescaria l’aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol
Comparació
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa
La meva amiga com un vaixell blanc
PROVERBI
Així la rosa enduta pel torrent,
així l’espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.
Metàfora
Si l’assentava als meus genolls
era una rosa que s’obria.
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor
Troba ara les metàfores que hi ha a Divisa de Salvat Papasseit,
Cal.ligrames
Digau si veis versos en aquests dos textos
El poble, enc que no pensi, és també un instrument
per a la llibertat. Ell és qui llança els reis. Quan el poble
camina vers una Era més digna, els reis també caminen; sols
que és vers la vergonya i el merescut exili. Les Corts ho infecten
tot podreixen les nacions. El poble, en que un xic tard, se n’adona a la
fi: és quan els cortisans menen la tirania.
Papasseit, Mots propis (CIII)
Bibliografia
* Salvat-Papasseit, Joan. Poesies. Barcelona, Ariel, 1962.
* Salvat-Papasseit, Joan. Mots propis i altres proses.- Barcelona, Ed.
62, 1975. A cura de J.M. Sobré .
Salvat-Papasseit, Joan. Humo de fábrica.- Barcelona, Galba edicions
1977 (La primera ed. és de 1918).
Salvat-Papasseit, Joan. Antologia poètica.- Barcelona, Barcanova,
1990. A cura de Josep Borrell
Salvat-Papasseit, Joan. Avantguardista. manifestos, cal.ligrames i altres
poemes. B. Alter Pirene 1994. A càrrec de Ferran Gadea.
Salvat-Papasseit, Joan. Nocturn per a acordió. BarcelonaCurial
1975. (Espectacle sobre textos de JSP presentat pel grup Dagoll-Dagom.)
Salvat-Papasseit, Joan. Postals a les filles. Barcelona, La Magrana,
1986 i 1994.
Epistolari de Joan Salvat-Papasseit.- Barcelona, Ed. 62, 1984, per Amadeu
Soberanas. (A Carme Eleuterio, a Josep M. Junoy, a Emili Badiella, a López-Picó,
de Joan Estelrich, a Xavier Nogués, etc.)
* BILBENY, Jordi. L’independentisme de Salvat-Papasseit. Barcelona,
Sirius, 1991.
Butlletí dels mestres 237-238. Març-maig 1994. Generalitat
de Catalunya. Dpt. d’Ensenyament. (Hi ha escrits de Ferran Gadea, Jordi
Llorens, Jaume Vallcorba, Caqrles Miralles, Joaquim Molas, Josep M. Castellet,
M. Lluïsa Julià i Joan Martínez.)
CARDONA, Àngels. Joan Salvat-Papasseit. Barcelona, Columna, 1995.
(Gent nostra 11).
Centenari Joan Salvat-Papasseit. 1894-1994. Generalitat de Catalunya.
Dpt. de Cultura. 1994. “Hi ha una introducció d’Agustí Pons,
i una antologia, sobretot poètica. Després nota biogràgica,
Bibliografia, Traduccions de l’obra de JSP, Treballs discogràfics.)
Circulart 36. juliol.setembre 1994. Seminaris per a professors de ll.
i lit a l’ens. secundari. Gen. de Catalunya. Dpt. d’Ens.
FUSTER, Joan. Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial,
1971.
GARCÉS, Tomàs. Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits.
Barcelona, Selecta, 1972.
GAVALDÀ-ROCA, J.V.- La tradició avantguardista catalana.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988. (Estudi sobre les proses
de SP, Humo de fàbrica, Mots propis, etc.)
MOLAS.- La literatura catalana d’avantgaurda 1916-1938.- Barcelona,
Antoni Bosch editor, 1983
* MOLAS, Joaquim. "Joan Salvat-Papasseit". Història de la literatura
catalana 9. Barcelona, Ariel.
Palau i Fabre, Josep. "Joan Salvat-papasseit, cinquanta anys més
jove". Quaderns de l'alquimista. Barcelona, Proa.
SALVAT, Ricard.- Salvat Papasseit i la seva època.- Barcelona,
Ed. 62 (El galliner 59), 1981. (Vol esser una reconstrucció teatral
de l’època, ambient, idees)
AVUI, 14 maig 94.
EL TEMPS, 30-5-94.
Recull de poemes per a l'escola:
"El tinter dels clàssics" (Publicacions de l'abadia de Montserrat)
SALVAT-PAPASSEIT
ALGUNS CD
JOAN SALVAT PAPASSEIT
Mester d'amor / Arquer d'amor / Amada, amada / Sense el ressò
del dring / Ara no es fa, però jo encara ho faria / Amo l'aroma
(Josep Tero. LLADRE D'AMOR. Picap, Sabadell, 1995)
La meva amiga com un vaixell blanc / El berenar a les roques / Deu-me
una santa / Si jo fos pescador / Llegenda. (Rafael Subirachs. Album Subirachs.
Barcelona, Ariola, 1968).
Canto a la lluita / L'ofici que més m'agrada / Nocturn per a
acordió / Nadal / Divisa / L'enamorat li deia / Dóna'm la
mà / Platxèria / La meva amiga com un vaixell blanc / Posta
/ Marxa nupcial / Bitllet de quinze / Encara el tram / Si jo fos pescador
/ El berenar a les roques / Poema sense acabar / Res no és mesquí
/ Tot l'enyor de demà / Proverbi (Ovidi Montllor. SALVAT PAPASSEIT
PER OVIDI MONTLLOR. PDI, Barcelona, 1994. I Dahiz produccions, per a l'Ajuntament
d'Alcoi, 2000)
La meva amiga com un vaixell blanc (Ramon Muntaner. CANÇÓ
DE CARRER / PRESAGI. PDI, Barcelona, 1992)
Ara no es fa pro jo encara ho faria (Loquillo. CON ELEGANCIA. Picap,
Sabadell, 1998)
El somni (Maria D. Laffitte. ESTIMATS POETES. Picap, Sabadell, 1995)
Sageta de foc (Ovidi Montllor. DE MANARS I GARROTADES. PDI, Barcelona,
1996)
inici
portada salvat-papasseit
poemes en ondes hertzianes
l'irradiador del port i les gavines
les conspiracions
la gesta dels estels
la rosa als llavis
óssa menor
poemes dispersos
fragments
prosa
dades
Antologia de poemes per a l'escola
Pàgina de presentació MAG POESIA
|