Alighieri, Dante
Aretino, Pietro
Assisi, Francesco d'
Baffo, Giorgio
Bassani, Giorgio
Betti, Ugo
Boccaccio, Giovanni
Bruno, Giordano
Buonarroti, Michelangelo
Campanella, Tommaso
Capasso, Aldo
Cardarelli, Vincenzo
Carducci, Giosuè
Cavalcanti, Guido
Colonna, Vittoria 
D'Annunzio, Gabriele

Luigi Fontanella
Fortini, Franco
Foscolo, Ugo
Gareth, Benedetto
Gianni, Lapo
Govoni, Corrado
Graf, Arturo
Guinizzelli, Guido
Lentini, Giacomo da
Leopardi, Giacomo 
Luzi, Mario
Marino, Giambattista
Medici, Lorenzo de
Metastasio, Pietro
Montale, Eugenio
Pascoli, Giovanni
Pasolini, Pier Paolo
Pavese, Cesare
Penna, Sandro
Petrarca, Francesco (Renaixement) 
Polizianao, Angelo
Quasimodo, Salvatore
Saba, Umberto
Spaziani, Maria Luisa
Stampa, Gaspara
Tasso, Torquato
Thovez, Enrico
Trilussa
Ungaretti, Giuseppe

 POESIA ITALIANA


Francesco d’Assisi

(Assisi, 1182 – 3.10.1226)
“Escrit entre 1224 i 1225, a les darreries ja de la seva vida; quan va sentir, però, que la mort era imminent, va afegir-hi el famós verset: “Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mort corporal...” La complexitat del poema és molt més gran del que, a simple vista, podria semblar. Cal tenir present la doble possibilitat de lectura del per de la fórmula; “Lloat siguis, Senyor meu, per...” (les criatures lloen el Senyor i l’home lloa el Senyor a causa i a través de les criatures), que n’amplifica el sentit. I tanbé els seus orígens en un cert clima de misticisme intel.lectual (Hug i Ricard de Sant Víctor) segons el qual l’ànima no pot enlairar-se a les veritat invisibles sinó a través de les visibles.”

[CÀNTIC DEL GERMÀ SOL]

Altíssim, omnipotent, bon Senyor,
teves són les lloances, la glòria i l’hor i tota benedicció.
A tu només, Altíssim, s’adiuen
i cap home no és digne d’anomenar-te.
Lloat siguis, Senyor meu, amb totes les teves criatures,
especialment mossèn el germà sol,
el qual és dia, i per ell ens il.lumines.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor:
de tu, Altíssim, porta significació.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana lluna i les estrelles:
al cel les has formades clares i precioses i belles.
Lloat siguis, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, ennuvolat i serè i en tota mena de temps,
pel qual a les teves criatures dónes sosteniment.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat siguis, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual il.lumines la nit:
i ell és bell i alegre i robust i fort.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mare terra,
la qual ens sustenta i governa
i produeix diversos fruits amb flors de colors i herba.
Lloat siguis, Senyor meu, per aquells que perdonen pel teu amor
i suporten malaties i tribulacions.
Beats aquells que ho suportaran en pau,
que per tu, Altíssim, seran coronats.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mort corporal,
de la qual cap home vivent no pot escapar:
ai d’aquells que moriran en els pecats mortals;
beats aquells a qui trobarà en les teves santíssimes voluntats,
que la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor i regracieu-lo
i serviu-lo amb gran humilitat.

          (Trad. Narcís Comadira)


Giacomo da Lentini

(Lentini (Sicília), actiu del 1233 al 1250)
Se li atribueix la creació del sonet.

“L’AMOR ÉS UN DESIG QUE VE DEL COR...”

L’amor és un desig que ve del cor
per gran mesura d’adelitament;
els ulls primerament creen l’amor
i el cor, després, li dóna l’aliment.

Bé pot haver-hi algun enamorat
que estimi sense veure el seu turment,
però l’amor que estreny sens pietat
de la vista dels ulls té naixement:

que són els ulls que mostren dins del cor,
de tot allò que veuen, bo o dolent,
com s’haq constituït naturalment;

i el cor que n`és d’això concebedor
imagina, i vol allò plaent:
i aquest amor governa entre la gent.

          (Trad. Narcís Comadira)


Guido Guinizzelli

(Bolonya, c. 1230 - Monselice, 1276)
"Considerat com a cap dels stilnovisti [...] la seva cançó "Al cor genitl l'amor sempre retorna..." ha estat considerada sempre com la base "doctrinal" que marca el punt de partida de tota una nova concepció de la lírica."

"AL COR GENTIL L'AMOR SEMPRE RETORNA..."

Al cor gentil l'amor sempre retorna
com l'ocell torna al bosc i a la verdura;
que abans que un cor gentil no féu l'amor
ni que l'amor un cor gentil, natura:
que a penes hi hagué sol,
to9t seguit la claror hi hagué esplendent,
però no abans del sol;
troba l'amor en gentilesa un lloc
tan adient
qcom la calor en la claredat del foc.

El foc d'amor en cor gentil d'encén
com la virtut en pedra preciosa,
que el valor de l'estrella no hi té esment
abans que el sol la torni gentil cosa;
un cop el sol treu d'ella
pel seru poder allò que li és vil,
li infon valor l'esrella:
així al cor que és fet per la natura
pur, escollit, gentil,
dona, com fa l'estrella, l'enamora.

Amor per tal raó és en cor gentil
tal com el foc crema al cim de la torxa:
allà de grat hi esplendeix, clar, subtil;
no pot fer-ho altrament, tant és ferotge.
Així corrupció
allunya amor com fa l'aigua amb el foc
ardent, per la fredor.
Amor en cor gentil troba la terra
idònia i el seu lloc
com diamant en mineral de ferre.

Fereix el sol el fang al llarg del jorn:
i vil roman, i el sol no hi perd ardor;
diu el superb: "Sóc noble, és el meu torn";
s'assembla al fang; al sol, gentil valor:
que no cal escoltar
que noblesa rau fora i és costum
com el nom, d'heretar,
si per virtut el cor gentil no es té,
com l'aigua rep la llum
i el cel estels i resplendor reté.

Llu en la intel.ligència del cel
Déu creador més que el sol als ulls llu:
ella comprèn el seu factor, lla el cel,
iu el cel tot fent girar, a obeir Déu el du
i aconsegueix sens fi
de Déu, que és just, feliç acompliment,
tal cal que doni, així,
la dona bella, des que als ulls resplendeix
del seu gentil, talent
que fa que a ella sempre l'obeeix.

Dona, Déu em dirà: "Com has gosat?"
quan amb l'ànima sigui al seu davant.
"Ara ets al cel, a Mi ja has arribat
i a l'amor va Em donares per semblant:
que lloança a Mi escau
i a la regina del reialme digne,
per qui cessa tot frau."
Dir-Li podré: "A un àngel jo em semblava,
del teu reialme signe;
en m i no hi hagué error, car l'estimava."

          (Trad. Narcís Comadira)

"JO VULL LLOAR MADONA DE DEBÒ..."

Jo vull lloar Madona de debò
io comparar-la al lliri i a la rosa;
més que d'estrella és la seva esplendor
i la comparo a tota bella cosa.

 A l'aire la comparo, a verdes prades,
als colors de les flors, vermell i groc,
lapislàtzuli i or, joies preuades:
el propi Amor s'afina en el seu foc.

Ornada fa camí i és tan gentil
que l'orgull venç a qui ella diu: salut!,
i el fa de nostra fe si és que no creu;

no s'hi pot atansar cap home vil;
encara us dic que té més gran virtut:
cap hom pot mal pensar des que la veu.

          (Trad. Narcís Comadira)


Guido Cavalcanti

(Florència, 1259 - 1300)
"Un dels poetes més originals i importants de tota la poesia italiana.  [...] Absolutament irreligiós (d'aquí les desavinences amb Dante) [...] Amb Cavalcanti neix complidament el que serà un dels temes més importants de la poesia lírica europea: la idea de l'amor com una batalla interior, lliurada, però, no entre "temptacions" contingents sinó entre "figures", entre potències que representen in toto la condició humana."

"QUI ÉS LA QUE ARA VE, QUE TOTHOM MIRA..."

Qui és la que ara ve, que tothom mira,
que, de claror, l'aire fa trmolar
i amb ella porta Amor, tant, que parlar
ningú no pot, però tothom sospira?

Déu, i què sembla quan els seus ulls gira!
Ho digui Amor, que jo no ho sé contar:
amb tanta humilitat la dona va
que a tot, pel seu contrast, jo li dic ira.

No es pot contar la seva captinença,
que s'inclina al seu pas tota virtut
i la beutat com a dea la mostra.

Mai no ha pujat tan alta la ment nostra
i mai no ens ha tocat tanta salut
com en fer d'ella clara coneixença.

          (Trad. Narcís Comadira)

"VÓS QUE PELS ULLS EM PASSÀREU AL COR..."

Vós que pels ulls em passàreu al cor
i despertàreu la ment que dormia,
mireu-vos l'angoixosa vida mia,
que entre sospirs la destrueix Amor.

I va ferint-me amb un tan gran braó,
que el feble alè de la vida detura:
de mi només en queda la figura
i un poc de veu, que parla de dolor.

Aquest vigor d'amor que m'ha desfet
dels vostres ulls gentils veloç eixí:
una sageta em disparà al costat.

I tan precisa fou al primer tret,
que l'ànima espantada s'estremí
en veure mort el cor, i travessat.

          (Trad. Narcís Comadira)

"EN UN BOSQUET VAIG TROBAR UNA PASTORA..."

En un bosquet vaig trobar una pastora
més que l'estrella - bella, al meu parer.

Cabells tenia rossos, rinxolats,
i els ulls tots plens d'amor, galta colrada;
amb el bastó pasturava anyellets;
descalça, anava molla de rosada;
Cantava com si fos enamorada:
era adornada - de tot plaer.

D'amor vaig saludar-la encontinent
tot preguntant si havia companyia;
i ella va contestar-me dolçament
que sola sola enmig del bosc vivia
i va dir: "Escolta, quan l'ocellet nia,
llavors desitjaria - un drut haver."

Un cop ella va dir-me el seu estat,
i en sentir cants d'ocells a un arbrissó,
vaig dir-me: "Ja el moment és arribat
que frueixi del goig d'aquesta flor."
Permís vaig demanar-li d'un petó
i una abraçada,  - si era el seu voler.

Em va agafar les mans amb gran afany
i va dir-me: "El meu cor és generós."
Em dugué a l'ombra fresca del boscany
on ho vaig veure flors de tots colors;
i tant hi vaig sentir joia i dolçors
que el déu d'amor - semblà donar-me alè.

          (Trad. Narcís Comadira)


Lapo Gianni

(Florència, c. 1270 - 1328)
"Fou amic de joventut de Cavalcanti i de Dante (vegeu el sonet d'aquest: "Guido, voldria que tu i Lapo i jo..."). La seva lírica, encara que deutora de Cavalcanti, és plena de passió i de vigor."

"AMOR VOLDRIA LA DONA MEVA AMB MI..."

Amor, voldria la dona meva amb mi,
l'Arn com un bàlsam fi,
tots els murs de Florència platejats,
els carrers de cristall ben enllosats,
castells alts, merletats,
que amic fidel em fos cada llatí;
el món en pau i prou segur el camí;
mai tenir un mal veí;
hivern i estiu amb brises temperades;
mil dones i donzelles adornades,
i per l'amor preuades,
que cantessin amb mi tarda i matí;
de fruiters i jardins moltes vessanes,
amb ocells de tot color,
plens de recs d'aigua i de caça major;
i que jo em trobés bell com Absaló,
retirar-me a Samsó i a Salomó;
un servei de baró;
violes i guitarres i el so d'una cançó;
i després anar al cel, i, a més, amb ganes.
Que jove, sana, alegre i ben segura
em fos la vida mentre aquest món dura.

          (Trad. Narcís Comadira)


Dante Alighieri

(Florència, 5.1265 - 14.9.1321)
"El millor de la seva experiència stilnovista és la Vita nuova [...] Després, Dante es dedicà a la filosofia i a la teologia i posà les bases d'una obertura intel.lectual de gran ambició que el distancià del grup i de les maneres stilnoviste." Autor de la Commedia.

"GUIDO, VOLDRIA QUE TU I LAPO I JO..."

Guido, voldria que tu i Lapo i jo
fóssim posats per un encantament
en un vaixell que, fos quin fos el vent
anés pel mar, del voler nostre al so;

i que de cap tempesta ni el trepig
no pogués ser-nos un impediment,
i vivint sempre en un enteniment,
d'estar pelgats ens creixés el desig.

I que Na Vanna i Na Lagia després,
juntament amb aquella que fa trenta,
ens dugués aquell bon encantador:

i allà estar-nos parlant sempre d'amor
i, ves, que cadascuna fos contenta
com ho estaríem nosaltres, o més.

          (Trad. Narcís Comadira)

SONET

Tan gentil, tan honesta es veu passar
la meva dama, si ella algú saluda,
que, trement, tota llengua esdevé muda
i ja els ulls no la gosen esguardar.

Tot sentint-se lloada, ella se’n va,
benignament la humilitat la muda
i una cosa del cel apar vinguda
que un miracle a la terra ve a mostrar.

Es mostra tan plaent a qui la mira
que pels ulls dóna al cor una dolçor
que comprendre no pot qui no la sent,

i del seu llavi apar que es va movent
un esperit suau tot ple d’amor
que va dient a l’ànima: Sospira

          (Trad. Marià  Villangómez)


Francesco Petrarca
(Arezzo, 20.7.1304 - Arquà, 19.7.1374)


Giovanni Boccaccio

(Florència (o Ceertaldo?), 1313 - Certaldo, 21.12.1375)
Autor del Decameron. "Coneix Petrarca, a qui havia dedicat un opuscle elogiós."

"POT AIXECAR-SE EL SOL A L'ORIENT..."

Pot aixecar-se el sol a l'orient
sense cap raig i enrogit pels vapors;
i la lluna, tacada per colors
obscurs, sembla menys bella i menys lluent;

i del cel són sovint en un moment
preses pels núvols tantes  esplendors;
i les llums nostres, que són molt menors,
devenen res per poc que sigui el vent.

Però aquells ulls esplèndids, dins dels quals
Amor fabrica i trempa les sagetes
que em traveessen el cor amb passió,

boira ni vent no apaguen: són iguals
com foren sempre, dues vives flametes
que lluen més que cap altra esplendor.

          (Trad. Narcís Comadira)


Lorenzo de'Medici

(Florència, 1.1.1449 - 8.4.1492)
"D'ell, Carducci escriví que fou poleta "d'art, d'artifici, líric i descriptiu, elegíac i satíric, filosòfic i popular; continuador de la poesia toscana i iniciador del renaixement grec i llatí; escèptic i contemplatiu, crisità i epicuri"." Tingué el govern de Florència, centre cultural de tot Itàlia, i fou anomenat El Magnífic.

"CERQUI QUI VULGUI POMPES I ALTS HONORS..."

Cerqui qui vulgui pompes i alts honors,
places i temples i edificis grans,
delícies, tresors, que són germans
de mil pensaments durs, de mil dolors.

Un verd pradell ben ple de belles flors,
un riu que banyi l'herba pels voltants,
un ocellet que d'amor vessi els plants
aquieta millor els nostres ardors;

selves umbroses, roques i muntanyes,
avencs obscurs i animals fugitius,
alguna bella nimfa paorosa.

Allà jo m'imagino, a les entranyes,
els ulls més bells, talment que fossin vius,
i aquí me'ls pren sempre una o altra cosa.

          (Trad. Narcís Comadira)


Angelo Polizianao

(Montepulciano, 14.7.1454 – Florència, 28.9.1494)
Fou secretari del Magnífic, i després tingué la càtedra llatina de Florència (havia traduït la Ilíada al llatí).  “La seva poesia en vulgar no oblida la tradició popular toscana, però alhora és plena de topoi culturals.”

“QUÈ TÉ D’ESTRANY SI M’ÉS UN AFALAC...”

Què té d’estrany si m’és un afalac
un cant tan bell i si no hi faig el sord?
Aquest, enamorar faria un drac,
un basilisc i fins un àspid llord.
Jo hi he caigut i ara la pena en pac,
que m’hi trobo envescat, talment un tord.
Que tothom fugi quan a riure esclata:
amb el cant, lliga, i amb el riure, mata.

          (Trad. Narcís Comadira)

“TOTA PUNYENT I VERINOSA ESPINA...”

Tota punyent i verinosa espina
es veu de tant en tant treure florida;
cruel verí, posat en medicina
sovint el moribund torna a la vida;
el foc, que tot ho encén i en fa ruïna,
moltes vegades clou una ferida:
així esper que el meu mal porti salut,
que, com no mata, té alguna virtut.

          (Trad. Narcís Comadira)


Michelangelo Buonarroti

(Caprese, 6.3.1475 – Roma, 18.2.1564)
Es formà a Florència, a la cort del Magnífic, i és on esculpeix el David el 1501. “La majoria dels seus poemes d’amor són dirigits a Tommaso Cavalieri, un jove romà, o a Vittoria Colonna, la virtuosa i inassequible poetessa.”

“JO PLORO, CREMO, EN DESFAIG; I D’AIXÒ...”

Jo ploro, cremo, em desfaig; i d’això
el meu cos es nodreix. Oh dolça sort!
¿Hi ha algú que visqui de la seva mort
tal com jo ho faig, amb afanys i dolor?

Cruel arquer, tu saps disparar fort
i apaivagar-nos angoixes i penes,
fins les misèries tornes serenes;
que mai no es mor aquell qui viu de mort.

          (Trad. Narcís Comadira)

“DEIXA QUE ET VEGI, AH!, EN QUALSEVOL LLOC!...”

Deixa que et vegi, ah!, en qualsevol lloc!
Si per mortal bellesa só inflamat,
prop del teu foc, el meu serà apagat
i tornaré a cremar dins del teu foc.

Senyor estimat, només a tu t’enyor
contra el meu cec, tan inútil turment:
tu sol pots canviar-me cos i ment,
seny i desig i el meu escàs valor.

Tu lliurares al temps l’ànima meva
i en tan fràgil despulla fatigada
la vas empresonar, i amb fer destí.

Què més pot fer?, com obtenir una treva?
Sens tu, Senyor, de tot bé està mancada;
mudar la sort és sols poder diví.

          (Trad. Narcís Comadira)

BUONARROTI, MICHELANGELO
(Caprese –Arezzo- 1475 – Roma, 1564)

Sol, jo, cremant a l’ombra.
Barcelona, Vitel·la, 2010
A cura de Miquel Desclot

8

¿Com pot ser que ni jo ja sigui meu?
Oh Déu, oh Déu, oh Déu,
¿qui, doncs, m’ha pres a mi
per ser-me més veí
i poder més que jo sobre el cor meu?
Oh Déu, oh Déu, oh Déu,
¿què em traspassa amb el do
de ni tocar-me un rull?
¿Amor, què és això
que al cor entra per l’ull,
i en poc espai a dins sembla que creixi?
I si vessa, curull?

42

Digue’m, si et plau, Amor, si aquest ull meu
de veres veu la bellesa que aspiro,
o si la duc a dins, ja que allà on miro
li  veig el rostre en esculpit relleu.

Tu ho deus saber, que véns al costat seu
a prendre’m tota pau, de què m’aïro;
bé que jo tot sospir de grat sospiro
i no demano pas un foc més lleu.

-La bellesa que veus és ben bé d’ella,
però creix quan s’eleva a lloc més alt
i a l’ànima pels ulls mortals deriva.

Allà s’hi fa divina, honesta i bella,
com vol a si semblant cosa immortal:
no aquella, aquesta és la que als ulls t’arriba.

60

Tu saps que sé que saps, senyor volgut,
que jo vinc a gaudir-te més proper,
i saps que sé que saps qui sóc prou bé:
per què trigar a donar-nos el salut?

Si vera és l’esperança a què m’has dut,
si ver és el desig que de tu em ve,
el mur entre un i altra fem malbé,
que el mal ocult té doble fortitud.

Si estimo sols de tu, car senyor meu,
el que de tu més vols, no ho prenguis tort,
que s’enamora l’un de l’altre esprit.

El que anhelo i aprenc del rostre teu
i mal comprès és de l’humà comport,
quyi ho vol saber, caldrà que hagi perit.

102

Oh nit, oh dolç moment, bo i negrejar,
la teva pau tota obra a la fi assalta;
bé hi pot veure i entendre el qui t’exalta,
i el qui t’honora té intel·lecte sa.

Tu romps i trinxes tot feixuc pensar,
car l’ombra humida du repòs sens falta,
i de l’ínfima part a la més alta
en somnis portes, on jo espero anar.

Oh ombra del morir, per qui s’atura
tot mal a l’ànima, que el cor mustiga,
últim dels afligits remei millor;

tu fas guarir la nostra carn impura,
eixugues plors i calmes la fatiga
i al qui viu bé sostreus tedi i furor.

       

Vittoria Colonna

(Marino, 1490 – Roma, 1547)
“La seva poesia, com la seva vida, s’encastella en la pròpia dignitat.”

“ESCRIC NOMÉS PER DESFOGAR LA PENA...”

Escric només per desfogar la pena
on pastura el meu cor; res més no té.
No ho faig per afegir llum al meu bé,
que deixà el món en tan honrosa escena.

Justa raó a lamentar-me em mena;
em dol que el seu esclat puc fer malbé;
una altra ploma, i mots més alts també,
son nom prendrà a la mort que l’encadena.

La pura fe, l’ardor, la intensa pena
m’han d’excusar; la pena, greu ho és tant
que ni raó ni temps l’aturaran.

I ploro amargament, no dolça canto.
Només sospirs obscurs, no veu serena,
que no d’estil ans de dolor jo em vanto.

          (Trad. Narcís Comadira)


Gaspara Stampa

(Pàdua, 1523 – Venècia, 23.4.1554)
“Les seves Rime, editades per la seva germana Cassandra poc després de la seva mort, estan dedicades a la passió violenta que sentí per Collaltino di Collalto, amb qui tingué una curta relació i aqui continuà estimant amb obstinada desesperació. [...] L’epitafi que ella mateixa s’escriví diu: “Per haver estimat molt i amb poc profit, / visqué i morí infeliç i ara aquí jau / la més fidel amant que hagi existit”.”

“L’AMOR M’HA FET TALMENT QUE VISC AL FOC...”

L’Amor m’ha fet talment que visc al foc
com una nova salamandra, i tal
com és aquell no menys rar animal,
que viu i mor a dins del mateix lloc.

Els meus plaers són tots, també el meu joc,
viure cremant i no sentir cap mal,
sense pensar que qui m’ha fet aital
em tingui pietat ni molt ni poc.

Tan bon punt s’apagà el meu primer ardor,
Amor n’encengué un altre, i així ho féu
que em sembla molt més gran i més ardent.

I a mi de cremar tant no em sap cap greu
mentre aquell que altre cop m’ha pres el cor
del meu cremar en pugui quedar content.

          (Trad. Narcís Comadira)


Benedetto Gareth

(Barcelona, 1450(?) – Nàpols, 1514)
Arribà a Itàlia el 1468. La seva poesia fou molt estimada pels seus contemporanis.

“COM L’HOME QUE LLANGUINT EN FEBRE ARDENT...”

Com l’home que llanguint en febre ardent,
a qui li és negat el fred humor,
que es beu un riu somnia, i més l’ardor
li creix, enmig d’aquell líquid corrent;

talment jo vaig amb els ulls i la ment,
dona, cercant-te, oh meu primer amor!,
i ja present en la teva esplendor,
de mirar, tot mirant, sóc més fervent.

Que mai no s’assadolla el cor, errant,
incert de la dolçor on primer beuria,
al bell pit, o en l’esguard honest i sant.

L’una bellesa, de l’altra l’en desvia,
tanta perfecció i gaudi tant,
i com més mira, més es desficia!

          (Trad. Narcís Comadira)


Pietro Aretino

(Arezzo, Toscana, 1492 – Venècia, 1556)
Esperit satíric. Donà a la literatura una intenció política, social i cultural. Figurà a l’índex de llibres prohibits.

SONETS LUXURIOSOS

II

-Fica'm un dit al cul, bon velletó,
i empeny la pixa endins a poc a poc;
alça bé aquesta cama i fes bon joc,
i remena després sense cap por.

Que, a fe meva, això és un tast millor
que menjar-se el pa amb oli vora el foc;
i si en figa et desplau, muda de lloc,
que home no és el poc enganyador.

-Te la fotré a la figa una vegada,
i una altra al cul, i en figa i cul el piu
em tindrà a mi content i a tu encantada.

I qui vol ser gran mestre és un impiu,
car és ocell de cua destrempada
qui en altre que sucar troba incentiu.

I peti en reial niu
el cortesà, mentre la mort espera:
jo espero sols calmar aquesta trempera.

    (Trad. Miquel Desclot)


Torquato Tasso

(Sorrento, 11.5.1544 – roma, 25.4.1595)
“La seva poesia lírica és d’un gran refinament i d’una gran elegància, subtilitat i perfecció tècnica.”

“OH VIDA DE MA VIDA...”

Oh vida de ma vida,
t’assembles a una oliva pal.lideta,
a una rosa esvaïda;
mes, de beutat repleta,
freda o ardent m’ets causa de ferida,
esquiva o bé coqueta;
tant si véns com si vas,
suaument em consums, o bé em desfàs.

          (Trad. Narcís Comadira)

“MIRA, MURMURA L’ONDA...”

Mira, murmura l’onda,
i tremola la fronda
a l’aura matutina, i els arbrells,
i enmig de verdes branques bells ocells
canten tènuement,
riuen a l’Orient;
mira, l’alba ja apar
i s’emmiralla al mar,
i resserena el cel
i la campanya emperla d’un dolç gel
i els cims més alts colora:
oh bella i tendra Aurora!
l’aura t’és missatgera, i tu de l’aura
que els cors eixuts restaura.

          (Trad. Narcís Comadira)


Giordano Bruno

(Nola, 1548 – Roma, 17.2.1600)
Dominic, comentador de Llull, heterodox, que acabà, vícima de la Inquisició, a la foguera de Campo dei Fiori. La seva poesia “es revela en un estil agressiu i dramàtic i en una sistemàtica opció en favor de les llibertats formals.”

“JO QUE PORTO D’AMOR L’ALTA BANDERA...”

Jo que porto d’amor l’alta bandera,
gelat esper, tinc els desigs coents:
alhora em glaço i cremo en la foguera,
sóc mut i empleno el cel de crits ardents:

al cor tinc foc, i als ulls aigua i plorera;
i visc i moro i ric ple de laments:
vessen les aigües i el meu foc no es mor,
que tinc Tetis als ulls i Vulcà al cor.

A un altre estim, m’odio a mi mateix;
si jo em faig lleu, l’altre pesat com roca;
si puja al cel, de baixar a terra em toca;

sempre que fuig, seguint-lo perdo el bleix;
si el crido, calla, en paga;
i com més busco, més de mi s’amaga.

          (Trad. Narcís Comadira)


Tommaso Campanella

(Stilo, 5.9.1568 – París, 22.5.1639)
Dominic “La seva fi hauria estat la mateixa de Giordano Bruno si no hagués fingit hàbilment d’estar foll. Passà vint-i-set anys empresonat a Nàpols i tres a Roma. El 1629 fou alliberat i es traslladà a París, acollit per la Sorbona. “Pel que fa a la poesia, la seva veu és una de les més originals i independents de tota la poesia italiana.”

MANERA DE FILOSOFAR

El món és el llibre on el Seny etern
escrigué els seus conceptes, i el viu temple
on, pintant els seus gests i el propi exemple,
d’estàtues vives ornà cel i infern;

i així en ell tota ment l’art i el govern,
per no devenir buida, veu, contempla
i diu: “jo l’univers sento a la templa,
contemplant Déu com és en tot intern”.

I nosaltres, lligats a llibres morts,
captats del natural amb molts errors,
els preferim a magisteri tal.

Oh penes, de l’errar fetes cohorts,
plets, ignorància, planys i furors:
ens cal, per Déu, tornar a l’original!

          (Trad. Narcís Comadira)


Giambattista Marino

(Nàpols, 14.10.1569 – 25.3.1625)

PAL.LIDESA DE DONA BELLA

Pàl.lid sol meu,
a les teves blancors
l’alba vermella perd els seus colors.
Pàl.lida meva mort,
al teu alè de violeta lleu
tota porpra amorosa
perd, vençuda, la rosa.
Plagui a la meva sort
que dolç amb tu m’empal.lideixi jo,
amor meu pal.lidó!

          (Trad. Narcís Comadira)


Pietro Metastasio

(Roma, 3.1.1698 – Viena, 12.4.1782)
“L’amistat amb la famosa cantant Marianna Benti li féu abandonar les lleis i es dedicà a escriure teatre”, va escriure molts llibrets d’òpera, com per exemple La clemenza di tito, musicat per Mozart el 1791. “La gràcia, la claredat d’expressió, la controlada espontaneïtat, són qualitats de la seva poesia, escrita amb una forta base teòrica.”

“EL GUERRER VOL BATALLA...”

El guerrer vol batalla,
boscos el caçador;
i vol el pescador
la xarxa i l’ham.

Sòpit en dolç oblit,
el meu desig voldria
la flor que tot el dia
delejo i clam.

          (Trad. Narcís Comadira)


Giorgio Baffo

(venecià, s. XVIII)

ELOGI DE LA XONA

Dolça xona, que al mig de dos pilars
t'alces enlaire com un capitell,
amb les natges la cúpula et perfàs
i el cul de sobre t'és el cel més bell.

Perquè t'adoren nobles i vulgars
restes oculta sota blanc mantell,
car si te l'obren a les llums solars,
víctima al teu altar cau tot ocell.

El bosc sagrat em sembles de Diana,
amb bells mostatxos a tos dos cantons,
que del vas del mannà fossin bocana.

Dia i nit fas miracles a flotons,
perquè l'aigua que adolla tal fontana
don vida als morts, i esperit als collons.

    (Trad. Miquel Desclot)


Ugo Foscolo

(Zante, Illes Jòniques, 6.2.1778 – Turnham Green, 7.9.1827)
El poema que més fama li donà és “I sepolcri”

EL PROPI RETRAT

El front el tinc solcat, els ulls atents;
cabell roig, blanc de galta, aspecte ardit;
llavis molsuts, subtils, a riure lents,
cap inclinat, coll bell, i amb pèl al pit;
membres a punt; vestir simple, escollit;
ràpid de passos, fets i pensaments:
pròdig, sobri, humà, esquerp, polit;
jo contra el món, contra meu els events.

Trist tostemps, m’entotsolo en pensar, clos,
a l’esperança incrèdul i a la por;
el pudor em fa vil; valent la ira;
i, prudent, en mi parla la raó;
el cor, amb vicis i virtuts, delira:
oh Mort, tu em donaràs fama i repòs.

          (Trad. Narcís Comadira)


Giacomo Leopardi
(Recanati, 29.6.1798 – Nàpols, 14.6.1837)


Giosuè Carducci

(Valdiscatello [Lucca] 1835 - Bolonya 1907)
Fou el primer italià a rebre el premi Nobel (1906); el poble on va viure avui porta el seu nom. “El seu classicisme està tenyit de romanticisme [...] la seva visió del món clàssic està fortament connotada pel decadentisme. [...]Aquest intent d’adaptar els metres clàssics a les llengües modernes (recordem Hölderlin i, a Catalunya, Riba) sorgeix sempre en moments de voluntat fundacional. Carducci fou el poeta de la nova Itàlia.”

MIGDIA ALPÍ

En el cercle dels Alps, sobre el granit
retut i exsangüe, entre les neus candents,
regna aturat, intens i ja infinit
en el seu ample silenci el migdia.

Pins i avets blancs, sense l'alè dels vents
s'alcen al sol que temperat els mira,
i sola piula, amb fràgils sons de lira
l'aigua que tènue entre els còdols fa via.

         (Tra. Joan Tarrida)

FANTASIA

Parles, i de ta veu a l'aura pura
rendint-se a poc a poc l'ànima mia,
del teu parlar sobre les tendres ones
navega a llunyes platges.

Pel raig del foc que a l'hora baixa daura,
roent, les blaves soledats, navega.
Enmig de cel i mar, blanques aucelles
passen, i verdes illes.

Amb sa blancor marmòria, en les altures
del roig Ponent, els temples enlluernen;
perfumen, a la costa, les murtreres,
i los xiprers tremolen.

La matinada lluny s'endú l'aroma,
i ve el cantar dels marinets, planyívol;
i a la vista una nau, al port amaina
les purpurines veles.

Veig baixar de l'Acròpolis donzelles
en llarga fila; amb blanquinosos peplos,
llor a les mans, garlandes a la testa,
alcen lo braç i canten.

Plantada l'asta dins l'arena pàtria,
a terra salta un hom d'armes lluentes.
Serà Alceu tornant de les batalles
a les verges de Lèsbia?

(Trad. Joan Alcover, 1887)


Arturo Graf

(Atenes 1848 - Torí 1913)

LES VERGES QUI DANSEN

Damunt la prada verda clapejada
per les ombres del bosc alt i sonor,
les verges, ostentant ramells de llor,
descabdellen eròtica ballada.

Dansen lleugeres: voltejant en cor
calciguen amb llurs peus l'herba mullada:
del sol reben llurs membres la besada,
i vessen flors les cabelleres d'or.

Dels cossos virginals dolça alegria
sobreïx i s'estén pels fronts rosats,
pels ulls se mostra a la claror del dia:

mentre que al bug que, sots la llum gloriosa,
envia el mar als cingles enasprats,
canta dansant la selva tenebrosa.

    (Trad. de Jeroni Zanné, 1905)


Giovanni Pascoli

(San Mauro di Romagna [Forlì] 1855 - Bolonya 1912)
“Manté que la poesia prové del “fanciullo musico” que viu al fons de l’ànima de cadascú i des d’allà, com un nou Adam, dóna nom a tot allò que veu i sent. També defensa la funció consoladora de la poesia: alhora apaivagadora, per la via del coneixement, dels neguits psicològics i dels socials. [...] Mitificador del petit propietari rural, hereu, en certa mesura, de la vida retirada d’Horaci i de Virgili.”

VESPRE D'OCTUBRE

Mira al llarg del camí, sobre verds mats,
riure el fruit roig en rams a cada passa;
al mas retornen, des dels camps llaurats,
     els bous a jaça.

Ve pel camí un captaire que el pas lent
entre les fulles queixoses tragina:
als camps, una noieta entona al vent:
     Oh flors d'espina!...

         (Trad. Joan Tarrida)

LA DARRERA FRUITA

Jo t'am, rosada, cerva tardana
tu qui madures dins l'ampla cuina
a ramells o garlandes penjada
on no arriba amb els dits la mainada.

Fruita que porta de tots els arbres
el mas tardívol, petita i última,
mai no et manca un pagès qui te culla
pensatiu al tombar de la fulla.

Tu mentre udolen del vent les ratxes
als nins recordes qui, porta closa
fan remor, com al buc les abelles,
del bon Juny les cireres vermelles.
Bona, mes aspra, i, com la verge
qui a la materna calor s'educa,
tu l'estimes, la casa tranquil.la
amb la flama a la llar qui s'enfila.

Madures lenta com la donzella
que és separada dels seus un dia
per quelcun qui després ha gustada
de son cor una mel ignorada.

    (Trad. Maria Antònia Salvà, 1919)

MÚSICA CELESTIAL

Quan els lilàs havien tret florida,
ella cosia el seu vestit d'esposa.

Els rams d'estrelles eren flors de vida
damunt de la mimosa encara closa.

Del vol de l'oreneta a l'embranzida
ella rigué. Amb qui? de quina cosa?

Reia amb els àngles, reia embadalida
amb el no-res dels núvols or i rosa.

(Trad. Josep M. López-Picó, 1928)


Gabriele D'Annunzio

(Pescara 1863 - Gardone Riviera [ßrescia] 1938)
“Entusiasta del feixisme en la seva vessant combativa i imperial, es va mantenir crític en els seus aspectes vulgars de captació de masses. La seva poesia teatral i decorativa, la seva veu afectada, fan que el D’Annunzio poeta hagi estat poc valorat per la crítica [...] moderna.”

SOBRE UN "EROTIK" D'EDUARD GRIEG

Vull un amor tot dolorós, tot lent,
que sia lent com una lenta mort,
-més que la mort jo vull que sia fort-
i sens límit i sens transformament.

Vull que sens pau en un ocult turment
nostres ànimes sentin ritme absort;
i un mar sia proper al nostre port,
i sol, que plori en un silenci atent.

Vull que sia la torre de granit,
tan i tan alta sia, que al zenit
sembli alcançar l'immens astre polar.

Vull un llit d'or i porpra, i vull trobar
en son ombra jaient sobre aquell pit,
com al fons d'un sepulcre, l'Infinit.

    (Trad. de Josep Tharrats, 1908)

EL VENT ESCRIU

En dòcil sorra el vent obra d'escriva
amb la ploma de l'ala; i en l'argot seu
parlen els signes per la blanca riba.

De cadascun, ara que el sol declina,
en neix, amb cada onada, una ombra lleu,
com la d'una parpella en galta fina.

I sembla com si en l'àrid rostre llis
de la platja es prodigui el teu somrís.

          (Trad. Joan Tarrida)


Enrico Thovez

(Torí 1869 - 1925)

QUAN FLORIA EL CIRERER

Quan floria el cirerer, les primeres nits d'abril,
que ja s'allarguen els dies i ja sense llum es sopa,
i conversaven els altres en l'ombra vaga, jo, noi,
venia caute al balcó. L'aire era dolç i tebi,
la nit clara. Amagada, queia la lluna plena
pel darrera, esquifida, i blanquejava el corral.
Per ci per lla, llums brillaven, finestres eren obertes,
veia al dedins les estances. I tenia un sentit
entre dolç i trist, llangor indefinida i profunda, l'aire.
Jo era tot absort mirant-ho mut.

    (Trad. Tomàs Garcés, 1921)


Trilussa

(Pseudònim de Carlo Alberto Salustri. Roma 1871 - 1950)

LA FAMA

Un Centcames va dir:
-Avui, comptant-me els peus aquest matí,
he vist que en tinc només una trentena.
No puc entendre com
m'he fet aquest renom
que el compte de les cames ara esmena.
-Calla, ximple acabat, -amb veu baixeta
un Milpeus murmurà, tot intranquil.-
També só conegut: però és que et penses
que de peus, justament, en tindré mil?
-Ca! Centvuitanta, pel cap alt encara.
Jo ni paraula en dic: ningú ho repara.
Deixem-ho estar. Hi ha un devessall de gent
famosa per aquest procediment.

    (Trad. Josep Carner, 1925)


Umberto Saba

(Trieste 1883 - Gorizia 1957)
“Poeta de veu aparentment senzilla, sempre greu i seriós, mai convencional, mai amagant-se sota pretesos intel.lectualismes, atent a les relacions profundes (psíquiques i metafísiques) de l’home amb el món físic que l’envolta.”

CENDRES

Cendres
de coses mortes, de mals perduts,
de contactes inefables, de muts
sospirs;

vívides
flames de vosaltres m'escometen
quan el desig al llindar va acostant-me
del son;

i al son
(amb els lligams apassionats i tendres
de la mare i l'infant) i a vosaltres, cendres,
em fonc.

L'an goixa
em sotja al pas; jo la desarmo. Com
un beat el camí del paradís,
pujo una escala, i a la porta sóc
on trucava altre temps. El temps
cedí de cop.
                  Em sento
amb els vestits i l'àn ima d'abans,
en clarors de llampec. Una alegria
contra el meu cor es llança, impetuosa,
talment la fi.
                  Però no crido.
                                        Mut,
vaig de les ombres a l'immens imperi.

    (Trad. Tomàs Garcés, 1935)

“FRUITA I VERDURES”

Colors –verdura, fruita- de la bella
estació. La meva set destria
dintre dels coves dolces polpes crues.

Imperiós, un infant camanú
entra i de pressa fuig.
                                 S’enfosqueïa
la botigueta humil, i es torna vella
com una mare.
                       Ell, al defora, al sol,
s’allunya, llest, amb la seva ombra.

    (Trad. Tomàs Garcés)

TRIESTE

He travessada tota la ciutat.
He pujada una costa,
populosa primer, després deserta,
tancada per un mur:
un racó on sol
m'assec; i em sembla que, on aquest lloc s'acaba,
s'acaba la ciutat.

Trieste té una gràcia
esquerpa. Si voleu,
és com un xicotot aspre i voraç
amb els ulls blaus i les mans massa grosses
per regalar una flor;
com un amor
amb gelosia.
Des d'aquí cada església, d'aquí cada carrer
descobreixo, si mena a l'atapeïda platja
o bé al turó on, sobre el cim pedregós
una casa s'aferra, la darrera.

Circula
entorn de cada cosa
un aire estrany, un aire tempestós,
l'aire natal.
ÉS la meva ciutat i arreu és viva.
I té el racó que escau a aquesta

          (Trad. Narcís Comadira)


Corrado Govoni

(Tàmara / Ferrara, 29.10.1884 – Lido dei Peni, 29.10.1965)
“L’afecció decadent de Govoni es troba “compensada” per una energia creativa extraordinària, per una paradoxal violència imaginativa que, uns anys més tard, el connectaran amb els futuristes.”

CREPUSCLE SOBRE EL PO

Com fruita ja madura cau el jorn.
A dalt del pont que el riu cavalca sona un corn.

Amb l'enorme fragor d'una cascada
als rails brunzeix el tren que la buidor forada.

Els sorolls pel silenci estenògraf
es fonen com imatges del cinematògraf.

Practica el vent l'ofici de flautista.
L'esveltesa del cel recorda un transformista.

L'aigua que corre corre cap al mar
i el rostre s'hi tenyeix de blau crepuscular.

Les cases es contemplen a la riba:
la seva imatge els sembla fugitiva.

Passa una barca plena de llegums,
mentre a les cases, blancs, es desclouen els llums,

amb esblenat ventall, la dona sola
envigoreix el foc de la vella cassola.

          (Trad. Joan Tarrida)

CAVALL

Violenta primavera del cavall!
A cadascun dels seus passos elàstics,
entornels cascs violeta,
que estampen llunes ressonants,
un arç de pols fumeja,
neix una mata de fang.

         (Ttrad. Joan Tarrida)


Vincenzo Cardarelli

(Corneto Tarquinia, 1887-1959)
Periodista. Milità activament en contra del d’annunzianisme. “Més partidari del “discurs líric” que no pas de la “paraula lírica”, fonamenta la seva elecció poètica precisament en Dante, Petrarca i Leopardi, segons els quals –diu Cardarelli- “ragionare è sinonimo di sfogarsi, aprire il proprio animo, fare poesia”.”

JOC

El bosc de primavera
té una ànima, una veu.
És el cant del cucut,
ple d’aire,
talment bufat en una flauta.
Darrera el lleu reclam,
més enganyós que l’eco,
il.lusos caminem.
Hi ha un castanyer verd tendre.
Destil.loen fins i tot
les velles ginesteres.
Al volt dels troncs ombrívols,
enmig dels jocs del sol,
dansen les hamadríades.

    (Trad. Tomàs Garcés)

*

L'esperança és en l'obra.
Jo sóc un cínic a qui resta
com a fe aquest més enllà.
Sóc un cínic que creu en el que fa.

    (Trad. Narcís Comadira)

SETEMBRE A VENÈCIA

Ja s'enfosqueixen a Venècia
els crepuscles precoços de stembre
i les pedres s'endolen amb crespons.
Dispara el sol la seva última fletxa
sobre l'or dels mosaics i en ells hi encén
focsd'encenalls, efímera bellesa.
Quieta,  darrera les Procuratíe,
surt mentrestant la lluna.
Llums argentades i festives riuen,
es van movent trèmules i llunyanes
en l'aire fred i fosc.
Jo les miro encantat.
Potser algun dia me'n recordaré
d'aquests vespres immensos
que vénen tan de pressa,
i, més belles, les seves llums, més vives,
que ara un poc em trasbalsen
(sempre tan fora meu, sempre distants!),
tornaran a brillar en
la meva fantasia.
I seràs de debò
calma felicitat!

          (Trad. Narcís Comadira)


Giuseppe Ungaretti
(Alexandria, 8.2.1888 – Milà, 1.6.1970)


Ugo Betti

(Camerino [Macerata] 1892 - Roma 1953)

LA NIT

Mareta, mira,
quants de petits estels!
Però les plantes
són talment feres
arrupides! Una ombra es belluga
poc a poquet...
On ets, mareta?
Dóna'm la mà.

Un pas lleuger
ens segueix. Un negre inconegut
mou el fullatge...
Com per a fer-nos por,
s'amaga!
És el vent,
no és veritat, mareta?  És el vent.

Els estels són llunyans, llunyans...
Semblen caravanes
perdudes en la fosca...
Es cerquen endebades!
Què hi deu haver, estels enllà?
Mareta meva, do'm la mà.

(Trad. Tomàs Garcés, 1928)


Eugenio Montale
(Gènova, 12.10.1896 – Milà, 12.9.1981)


Salvatore Quasimodo
(Modica / Ragusa, 1901- Nàpols, 1968)



Sandro Penna

(Perugia, 1906 – Roma, 1976)
“La poesia de Penna (poemes brevíssims, pretexts mai “intel.lectuals” i d’una gran monotonia) és sempre variada i mòbil: com la vida. I com la vida, és plena d’objectes, persones, paisatges i situacions que acaben per ser irreals de tant com el poeta les interioritza i de tant com, paradoxalment, se n’evadeix. Íntim i alhora universal, exiliat del món i alhora cronista dels moviments inexpressables del cor i de la història dels homes. Si Quasimodo volia ser clàssic. Penna ho era. La voluntat s’esfondra davant de la gràcia.”

"SEMPRE NOIETS A LES MEVES POESIES..."

Sempre noiets a les meves poesies!
Jo no sé pas parlar de cap més cosa.
Tota altra cosa sempre és enfadosa.
Jo no puc pas cantar-vos Obres Pies.

          (Trad. Narcís Comadira)

"M'ABANDONO AL MATÍ..."

M'abandono al matí
de primavera. Sento
créixer dins meu descompostes
aurores. Ja no sé
si moro o bé si neixo.

          (Trad. Narcís Comadira)

"BUIDA A L'ALBA, LA CIUTAT ESTIMADA..."

Buida a l'alba, la ciutat estimada
era plena del meu desig constant.
Però el meu cant  d'amor, el més vibrant,
era per tots una cançó ignorada.

          (Trad. Narcís Comadira)


Cesare Pavese
(Santo Stefano Belbo, Piemont 1908 - Torí 1950)


Aldo Capasso

(Venècia 1909 - 1997)

AMOR

He arribat a estacions devastades,
on la nit és llarga i curt el viatge
de la claror. Ombres porto
entorn al pas d'home
i creixen més encara.
Quines arrels vives
a les esquerdes del cor!
Inútil aparença per l'exiliada carn
d'un cor pedregós que la deixa sola
a gaudis d'abisme.
Dur, m'he desvetllat. Encara tinc una ànima.
Dona sense paraula,
i llunyana, de mans gèlides, en va
bella d'àgils vestits lluminosos,
saps tu que fas tremolar
els gèrmens menaçats a la roca.
O silenci que acosta.
Perill meu silenciós, per què
sembles una dona nova, i t'engarlandes?
per què després lés àgils danses fingir
intenta, faç pàl.lida?
no tinc pietat del cor. Si no t'amo,
no amaré ningú.
Amor porto també a la teva ombra.
Cerques les ombres i els llocs
l'encís morbós dels quals s'assembla al teu i t'acompanya.
Doncs vine a mi, que de nit sóc ple.

    (Trad. J. V. Foix, 1932)


Mario Luzi

(Castello / Florència, 20.10.1914)
“Luzi esdevé el gran poeta que és ara quan abandona el “rigor literari” dels seus inicis per endinsar-se en el rigor de la consciència humana.”

SENIOR

     Per als vells
tot és massa.
Una llàgrima a l'esquerda
de la roca pot vèncer
la set si és tan escassa. Fi
i vigília de la fi demanen
poc, parlen baix.
Però nosaltres, en el ple de l'edat,
en el fogar del temps, nosaltres? Pensa-hi

          (Trad. Xavier Riu)


Giorgio Bassani

(Bolònia, 1916)
Conegut sobretot per la novel.la Il giardino dei Finzi-Contini. “La seva obra poètica és la mateixa tant si escriu en prosa com en vers, amb rima o sense. Radicada en el petit món de Ferrara, que és correlat de l’univers sencer, amb un punt de vista atònit i benigne, elegíac i impassiblement distant, desccriu un món del qual, alhora que el construeix en la seva més profunda palpitació mítica, se sent irreparablement exclòs.”

VESPRE A PORTA RENO

Una efímera aurora de lluna nova als pòrtics
encén blanques tovalles. És l'hora que els alegres
gitanos fan el foc, les boques dels infants
escampen tebis càntics, dels blaus aeroports

calmós s'alça un vel d'ombra, és de nit i un dolç vent
asserena els motors perduts pel firmament.

    (Trad. Narcís Comadira)

A LA BADIA

Les lànguides fanfares d'un desembarc d'herois
somouen els verds camps del sol aquest matí
tranquil: com entre pols tremola la marina
amb dolcíssims esclats d'armes nues als teus

ullets mig closos d'ídol, vella mitologia.
Poguessis tu al reclam dels nostàlgics i roncs
corns de guerra sorgir amb melangia
intacta verge d'or pels cansats argonautes!

          (Trad. Narcís Comadira)


Franco Fortini

(Florència, 1917)
“De Fortini ha escrit Antoni Porta: “Hi ha en Fortini la confinaça de l’escriptor en la funció de la retòrica, de la persuasió estilística, i gairebé un negar-se d’entrada les possibilitats de la imaginació. La crònica i la història semblen ocupar-lo integralment”.”

ALS DÉUS DEL MATÍ

El vent sacseja llorers i pins. Als vidres, aigua i aigua.
Enmig de fums i llums la costa la veus a trossos, després gens.
El matí s'afina en la cambra tranquil.la.
Un fil kde música rock, els llapis, els papers.
Sóc feliç amb la pluja. Oh déus inexistents,
protegiu-me l'idil.li, us ho prego. Què podeu fer si no,
oh déus de la tardor indulgents dormilegues,
coronats de tristesa? Que majestuosos aquests vostres
lluminosos cúmulus! Quantes formigues ansioses a l'0mbra!

          (Trad. Narcís Comadira)


Pier Paolo Pasolini

(Bolònia, 1922 – Ostia 1975)
“El conegudíssim director de cinema, autor d’Accatone, Mamma Roma, Il Vangelo secondo Matteo, Teoriema, Porcile, Edipo, Medea, Il Decamerone, Salò o le 120 giornate di Sodoma, etc., és bàsicament un poeta.”

SÚPLICA A LA MEVA MARE

És difícil de dir amb paraules de fill
això a qui en el cor tan poc m'assemblo.

Tu ets l'única al món que sap, del meu, de cor,
allò que sempre ha estat, més que cap altre amor.

Per això t'he de dir el que és horrend conèixer:
dins de la teva gràcia hi neix la meva angoixa.

Ets insubstituïble. Per això és condemnada
a tanta solitud la vida que m'has dada.

I no vull estar sol. Tinc fam mai sadollada
d'amor, d'aquell amor de cossos sense l'ànima.

Que l'ànima és en tu, ets tu, i tu
ets la mare i el teu amor m'és esclavatge:

he passat la infantesa esclau d'aquest sentir
alt, irremediable, d'un immens compromís.

Fou l'única manera de sentir-me integrat
a la vida, l'única forma: s'ha acabat.

Sobrevivim: en la confusió
d'una vida represa fora de la raó.

Ah, sisplau, t'ho suplico: no et vulguis pas morir.
Sóc aquí, sol, amb tu, en un futur abril...

          (Trad. Narcís Comadira)

FRAGMENT EPISTOLAR, AL NOI CODIGNOLA

Benvolgut noi, si ho vols, doncs sí, trobem-nos,
però no n'esperis res, de la trobada.
En tot cas una altra desil.lusió, un altre
buit: d'aquells que fan bé
a la dignitat narcísica, com un dolor.
Als quaranta anys jo sóc com als disset.
Frustrats, el de quaranta i el de disset
sí que poden trobar-se, balbucejar
idees convergents, sobre problemes
entre els quals s'estenen dues dècades, una vida sencera,
i que sí, aparentment són els mateixos.
Fins que una paraula, sortida de les goles incertes,
corsecada de plor i de desig d'estar sol,
en revela la irremeiable disparitat.
I a més hauré de fer el poeta
pare, i llavors em replegaré sobre la ironia
-que t'embarassarà: essent com és el de quaranta
més alegre i més jove que el de disset,
aquell ara, amo ja de la vida.
A part d'aquesta aparença, d'aquesta parença,
no tinc res més a dir-te.
Sóc avar, el poc que posseeixo
m'ho guardo estret al cor diabòlic.
I el pam de pell entre pòmul i barba,
sota la boca torta a fúria de somriures
de timidesa, i els ulls que ja han perdut
el seu punt dolç, com una figa feta agra,
et semblaran el retrat
d'aquella maduresa que et fa mal,
maduresa no fraterna. Per a què pot servir-te
un coetani -senzillament entristit
en la magresa que li devora la carn?
Allò que ell ha donat, ho ha donat. La resta
és àrida pietat.

    (Trad. Narcís Comadira)

AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
  si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
   de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir.los,
   no sent davant de mi tota la vida...
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
   hores i hores de slitud és l’única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
   vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
   que ve abans, en l’ocàs de la joventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
   que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.

        (Trad. Josep Ballester i Enric Salom)


COMUNICAT A L’ANSA (UN GOS)

Ai, gos, aturat al marge de la Via Prenestina
que mira a un costat i a l’altre abans de travessar el carrer.
No té res per què riure: ho accepta tot.
No té dignitat a defensar, a causa de la seua bondat.
Vet ací, doncs, la meua conclusió:
la resignació no té res a envejar a l’heroisme.

        (Trad. Josep Ballester i Enric Salom)


Maria Luisa Spaziani

(Torí, 1924)
“El seu to suspès i intemporal l’allunya de les provatures dels “novissimi” i de les “neo-avantguardes”.

"L'HORT ERA DENS. LES FIGUES PESAVEN A LES BRANQUES..."

L'hort era dens. Les figues pesaven a les branques,
entre roselles, nispros, reclamaven l'estiu.

Havia estat ben dur tant podar com sembrar,
però ara senties respirar Déu als camps.

Els fruits eren enormes. Un suc dolç i gustós
vessava del vellut enrojolat d'un préssec.

Papallons amorosos proclamaven el dia
sagrat de la collita, a San Giovanni al Monte.

De cop vaig sentir l'ombra que fosca es distingia
sobre l'herba, al camí, un alè de malura.

Em vaig girar. Al portal, s'alçava la figura
d'aquell jardiner nou, i em perseguia.

          (Trad. Narcís Comadira)

VENÈCIA

Anava contemplant-se aquell melic tot d'aigua,
refraccions de llum, sublimada epidermis.
A les ales moresques del llebeig
giravoltaven fulles: cadascuna era un rostre.

Si un dia et ve que vols inventar un paradís,
et fas un raïm d'illes amb més de tres-cents ponts.
Seràs a prop dels altres, en restaràs a part.
Només en un melic de boira el déu es mostra.
   
    (Trad. Narcís Comadira)

LE VISIONNAIRE

Tota la nit sentint aquell cor de Sirenes.
Era una nit de gel i de vent com un riu.
Passaven embriacs, i sobre el Sena d'or
vibraven -també al cel- llunes alexandrines.

I ja fa anys que dura aquell cant de Sirenes.
Em canten en quartets, em canten en francès.
Mai podré repetir -seria massa orgull-
el que l'orella extàtica va entendre d'aquells llavis.

No puc: perquè on la rue du Bac fa cantonada
amb el claustre en ruïna de les persianes negres,
secret i somrient, amb corbes d'aire i Mozart,
un àngel conegut m'imposa de callar.

          (Trad. Narcís Comadira)

EL SOMNI JUST

Si, havent tingut un somni,
me’n neixen alguns versos,
els versos són el somni
que somnieu amb mi.

Atenció a encarnar-vos
en el somni just. Neixen
d’una pàgina escrita, en estret rengle,
monstres, presagis o àngels.

     (Trad. Miquel Desclot)

LUIGI FONTANELLA
(1943, Salerno)

*

Feia tant que
                   com aquest capvespre
no sentia aquest
alè de renovada primavera.
Tant que no m’endinsava
en aquesta calmada blancor de renaixença...
On havia estat tot aquest temps?

Tornen a reverdir
els rams de la rosa
                           per tal d’oferir l’exili
als impurs.
Tot quant hem estimat entorn a nosaltres
no cessarà mai d’existir.

     (Traducció de Lluís Servera Sitjar)
     (Tret de Superna 2, tardor 2012)

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA