(Arezzo, 20.7.1304 - Arquà, 19.7.1374)


RENAIXEMENT

Argullol, Rafael.
El Quattrocento. Arte y cultura del renacimiento italiano.
Barcelona, Montesinos, 1982.

Petrarca, amb la seva ruptura amb el món medieval i el retorn als clàssics obre el Renaixement de la literatura europea, que durarà del XIV fins al XVI.

Petrarca influeix decisivament en la literatura catalana. Bernat Metge el 1388 tradueix al català la versió llatina de Petrarca de la història de Griselda, i escriu la seva Apologia basant-se en el Secret de Petrarca. El 1399 escriu Lo somni, obra influïda per Petrarca i Boccacció on narra les fàbules mitològiques d'Orfeu i Tirèsies. I el dominic fra Antoni Canals escriu un relat sobre Escipió i Aníbal que és una versió d'un llarg passatge de l'Àfrica de Petrarca. Així Catalunya s'obre també a l'humanisme. Andreu Febrer (1375-1444) rep l'influx dels trobadors, però és traductor de la Comèdia de Dant al català. Pere i Jacme March, encara que sota l'influx dels trobadors reben també alguna influència dels stilnovisti i de Petrarca, igual que Jordi de Sant Jordi. El Renaixement va veure en el pensament de Ramon Llull una actitud oposada a l'Escolàstica, la qual cosa va desvetllar l'interès per la seva obra, que va ésser molt editada i estudiada; Nicolau de Pacs en fa una biografia, etcètera.

És Ausiàs March qui trenca definitivament amb els trobadors, i a pesar del seu escolasticisme hi trobam ja un lirisme renaixentista en l'ona de Petrarca: comparem si més no la temàtica del Secret i la del "Cant espiritual" i tants altres poemes on es planteja el conflicte entre distints tipus d'amor; també la transmutació del poeta en el tractament de l'aimada morta (un cop morta ja no impera la sensualitat en l'amor del poeta). Hi impera la sinceritat per sobre de la retòrica, la floritura i les semblances amables; ell no escriu de cara a la galeria (com ho feien bastant els trobadors) sinó que expressa les seves passions, afectes, contradiccions (com també ho fa Petrarca).

El pare de Petrarca, notari, per tal que seguís les seves passes, li posà a les mans les obres de Ciceró. Així va descobrir el món antic: Virgili, Homer (encara que no el podia llegir perquè no sabia grec)... I va arribar a dir: "Voldria haver viscut en un altre temps; aquest l'intent oblidar completament i visc amb l'experit enmig dels antics" (defuig del món medieval i de l'escolasticisme). Fins a ell, l'acostament als clàssics era per trobar-hi un ensenyament històric o filosòfic; l'acostament de Petrarca és poètica: es situa tot ell a l'època clàssica. Fent-se antic Petrarca es converteix en un home modern, en un revolucionari.

La seva obra en llatí és extensa. Destaca el poema Àfrica, sobre les guerres púniques, en el qual introdueix un passatge sobre els dramàtics amors de Sofonisba i Masinisa basats en l'intima experiència del dolorós amor del poeta per Laura. Una obra en prosa llatina és el Secret, en què dialoga amb Sant Agustí sobre la seva vida i la seva debilitat davant les temptacions; hi mostra els seus conflictes intel·lectuals. Quan Sant Agustí li recrimina el seu amor per Laura i l'aconsella d'oblidar el seu amor i no escriure més sobre ella, Petrarca diu: "En el meu cas es tracta d'una dona que, lliure la ment de pensaments terrenals, només crema en desitjos celestials; en el seu semblant hi ha llum de llum divina, és immaculada i espill d'honestedat... ¿Com pots pretendre que oblidi i deixi d'estimar la que em va treure de la multitud vulgar, es va fer guia dels meus passos, va donar força al meu pobre enginy i va elevar el meu esperit a una vida nova?"

El Canzoniere és un recull de tres-centes setanta-sis poesies en italià (la major part són sonets), fetes al llarg de trenta anys i recollides per ell sota el títol de Rerum vulgarium fragmenta.Hi ha qui divideix el llibre en: poemes en vida de Laura, i poemes en mort de Laura (era una dona casada, i Petrarca era clergue). Hi destaca la sinceritat: tradueix un estat de l'ànima, una preocupació o una tortura intel·lectual; mostra les vacil·lacions del poeta, que tan aviat beneeix com condemna el seu amor. Un cop morta, tan llunyana que era de viva, dialoga amb ell i el consola. (Justament el 1348 l'any en què mor Laura, Bocaccio escriu el Decameró, on la dona apareix en les seves passions més sensuals: és un altre retorn als clàssics.
També va escriure uns Trionfi, és una obra artificiosa que es salva per la presència de Laura: el triomf de l'amor, de la castedat, de la fama, del temps, de la mort...

"El vertader iniciador i sustentador del concepte renaixentista de l'amor i de la bellesa [...] és Francesco Petrarca. En ell l'amor, igual que la bellesa, deixa d'ésser simbòlic. Tampoc no és exclusivament subjectiu: "Volgués Déu que ella no fos més que una criatura del meu esperit! Laura és una dona de carn i ossos que jo, desgraciadament, estim". La nova filosofia de l'amor que defensa Petrarca postula la convergència, en la persona estimada i en la bellesa desitjada, de forces naturals i de forces sobrenaturals, de components físico-sensorials i d'altres que procedeixen de l'especulació subjectiva. [...] El que fa Petrarca, com llavors ho farà l'antropocentrisme quattocentista, és "incrustar" el cel en la terra: és a dir, no renunciar a la idealitat, sinó crear una nova idealitat en què la bellesa de les formes espirituals germinàs i adquirís el seu esplendor en la bellesa dels cossos."

"Aquesta transformació, aquesta "terrenització" del cel es fa espectacularment evident en les arts visuals. No hi ha dubte que la major revolució iconològica del Renaixement és l'estetització de les religions, tant de la grecorromana com de la judeocristiana. Déus, herois, verges, apòstols, profetes, sants... es converteixen en símbols de bellesa." "La reconquesta del nu té molt a veure amb la mirada retrospectiva cap a l'Antiguitat." "La primera dualitat arquetípica del Quattrocento és el fruit de la contradicció entre la recerca d'una idealitat heroico-clàssica i la necessitat d'expressar els moviments interns de l'ànima."

"El cos humà és, per antonomàsia, la unitat simbòlica del Renaixement. [...] Precisament el que atorga homogeneïtat al moviment humanista -que en realitat conté molt distints corrents filosòfics- és la confiança, inèdita des de l'Antiguitat, en la integritat física i psicològica de l'home [...] En el pla del pensament tant la "filosofia de la contemplació" de l'Acadèmia platònica de Careggi com la "filosofia de l'acció" de Maquiavel donen suport a la dignitat i llibertat de l'home en la seva capacitat d'autoidentitat moral i física. En literatura, seguint el camí marcat per Petrarca, la predominant espiritualitat del dolce stil nuovo [que és la màxima sublimació de la dona: un salut, una mirada de la dona basten per sumir l'enamorat en un estat d'adoració i desprendre'l de la materialitat de la terra; vegeu Guinizelli (1230-1276) i Cavalcanti (1259-1300)] es transforma paulatinament d'acord amb la complexitat que l'època atorga a l'individu [...] A "Orlando furiós" [poema escrit en octaves italianes], Ariost, seguint les passes de l'individualisme heroic postulat per l'Humanisme, ressalta l'energeia, com el signe més característic de l'home. També la transformació teòrica i instrumental de la música, basada en el "principi de l'harmonia" i la "composició simultània", persegueix una lliure expressivitat fonamentada en l'equilibri els sentits i l'intel·lecte."

"La mirada antimedieval cap a l'Antiguitat clàssica, base del moviment humanista que segueix el camí obert per Petrarca, s'estén determinantment a l'art toscà." "El domini de la bellesa és la columna que sosté tot l'edifici del Renaixement i la constatació que , en aquest, el triomf de la individualitat inaugura la grandesa i la tragèdia de l'home modern." (Argulloll). En pintura la figura humana s'allunya de la generalització de l'abstraccionisme figuratiu i té un segell individualitzador (Masaccio). Amb Donatello l'escultura renaixentista assoleix la seva maduresa lingüística.

"El cos humà ha deixat d'ésser un motiu al·legòric-abstracte per convertir-se en una expressió de la interioritat. " "L'art renaixentista és naturalista en front de l'abstraccionisme medieval i l'estilització gòtica, però també és expressionista en contrast amb una concepció merament mimètica de la realitat." "La bellesa física del cos humà és el nucli en què es manifesten les belleses de la natura i de l'esperit". Guglielmo Ebreo, al seu Trattato dell'arte del ballo (1470) diu "El bon pintor ha de pintar principalment dues coses: l'home i les idees de la ment de l'home". "El cos, la visualització artística de l'alter deus, es converteix en una síntesi de natura i psique, d'energia i de contemplació, d'objecte científic (anatòmic) i de subjecte moral".

"Leonardo no sembla directament preocupat per trobar els principis de la bellesa immutable sinó, al contrari, per investigar aquells altres que reflecteixin la contínua mutabilitat de les emocions [...] per a ell, l'objectiu prigilegiat de l'art és l'expressió dels caràcters individuals".

"Leonardo da Vinci es mostra obsessionat per dos arquetipus figuratius que, essent antagònics, per a ell sembla que són complementaris. El guerrer i l'efeb. [...] En el guerrer es representa l'ideal renaixentista de l'acció, del poder de la voluntat, de la fúria que comporta el desig de glòria, de la dignitat inherent a la grandesa. [...] Enfront de les passions en acció simbolitzades en el guerrer, l'efeb és portador d'una sensualitat relaxada i gràcil. Enfront de la bellesa de l'energia, expressa la bellesa de la contemplació. El guerrer indica la tràgica violència de l'home que cerca un pensament superior; l'efeb, l'atracció que en ell provoquen la delicadesa i l'encant. "

"La cerca de la unitat entre bellesa, amor i veritat origina un dels problemes estètics més interessants del Quattocento: el del conflicte i la conciliació entre l'Amor sensual i l'Amor ideal." (Argulloll). [Això ho trobam en Ausiàs].
La relació entre l'home i la natura té en el quattocento un doble sentit: "D'una banda, el poder de la natura , la força universal de l'anima mundi que és capaç de mantenir una secreta harmonia i de penetrar en l'essència de tots els éssers" "D'una altra banda, el poder de l'home, l'"universal poder de representar" de què parla Leonardo. I aquest poder de respresentació no només inclou l'exacte coneixement de la natura, mitjançant l'experiència i la mímesi, sinó la possibilitat d'amar més enll¡a de la natura -naturam vincere- mitjançant l'exercici de la campacitat imaginativa." Diu Leonardo: "Si el pintor desitja veure hermoses dones per encendre el seu amor, té el poder de crear-les, i si desitja veure monstruositats per despertar la por, la diversió o la rialla, o fins i tot la compassió, ell és el seu Senyor i el seu Creador." "Leonardo cerca una "harmonia en tensió", en la qual, lluny de normes uniformes, s'expressin les contradiccions de l'esperit humà i les que afecten la relació entre la natura i l'home." Introdueix l'sfumato i el chiaroscuro.

"En el transcurs del segle XV es rompen definitivament els dos límits medievals: tant les dimensions còsmiques com la potencialitat humana es converteixen en il·limitades, i l'art quattrocentista germina en la fecuundíssima tensió que aquest fet propicia". "Enfront del teocentrisme medieval i a les ideologies de la Contrarreforma i de la Reforma defensa un antropocentrisme basat en l'"helenització" filosòfica del llegat cristià".

"En el moment de les opcions, amb Petrarca -i, en part, ja amb Dant- els intel·lectuals italians del segle XIV, iniciant el moviment que després serà denominat umanesimo, comencen a repudiar la síntesi cultural cristiano-bàrbara i tracten de recuperar els orígens grecorromans [...] per promoure i emparar les seves noves idees sobre la funció de l'home en el món. No es tracta per tant d'un retorn sinó d'una recuperació de l'Antiguitat: no es tracta de tornar a les arrels, sinó de fer créixer, des d'aquestes, una civilització nova." "Per a Nietzsche, al contrari de la tradició melachtoniana teoritzada per Hegel, les forces nobles i alliberadores de la Itàlia renaixentista es paralitzen pel contacte amb la barbàrie luterana i nòrdica".

"Petrarca [...] impulsa el gir antiescolàstic de la cultura florentina i reivindica un retons a les fonts pures del pensament grec i romà; com a poeta vincula el renaixement de la dignitat de l'home modern amb la glòria retrobada de l'antic. [...] És essencial tenir en compte el caràcter passional -lluny d'un simple antiquarisme [...]- que la recuperació de la civilització clàssica té per a Petrarca i, després, gràcies en gran part a la seva influència, per a la ment quattrocentista."
"El talant obertament antimedieval i "antinòrdic" del Quattrocento queda reblat en els versos petrarquians que va elegir Niccolò Machiavelli per concloure Il Principe (1513), el llibre que en major mesura representa la "nova voluntat" renaixentista:
vertú contra furore
prenderà l'arme, e fia'l combatter corto,
che l'antiquo valore
ne l'italici cor nom è ancor morto
(virtut contra furor
predrà les armes, i sigui aviat el combat,
car l'antic valor
no és mort encara en els cors itàlics)

Encara que la ressurrecció es realitza a Itàlia, aquest antiquo valore no és, per als renaixentistes, únicament italorromà. Per contra, un dels trets més distintius i clars de la tradició postpetrarquiana és l'entusiasta estudi de la Grècia antiga."

"Té una especial significació la defensa del paganisme realitzada pel bizantí Jorge Gemistos Plethon (1355-1450), el qual, emparant-se en el platonisme, sosté la superioritat moral del politeisme helènic sobre els monoteismes jueu, cristià i musulmà." "Substancialment, per a ells, es tracta de trencar la rígida frontera entre la terra i el cel, entre el natural i el sobrenatural que el teocentrisme de l'Edat Mitjana havia convertit en l'essència del Cristianisme" "L'esfera religiosa és secularitzada i transformada en moral. La mesura de l'home s'imposa sobre la mesura de Déu i la conciliació entre la terra i el cel no es realitza sinó incorporant el cel a la terra." "El principal esforç dels renaixentistes és crear una concepció del món que alimenti i empari el poder de l'home." "Per a l'art helènic, com per al renaixentista, no hi d'altra model que l'home". L'objectiu de l'humanisme és "impulsar les bases civilitzatòries que donin fermesa a la individualitat i integritat de l'home". "Per a Ficino, com per al Cardenal de Cusa, la ment divina penetra tot l'Univers i, paral·lelament, l'ànima humana és el centre de tota l'harmonia universal". És la "divinització de l'home" "Amb el Renaixement l'home adquireix el poder de "moldejar-se i esculpir-se a si mateix"

"En el món dualista de l'Edad Mitjana una frontera insalvable separa el món diví del món humà. El cel és inassolible des de la terra, la immortalitat és inaprehensible per als mortals, el destí regna sobre la llibertat. Salvar aquest abisme és la conseqüència de la gràcia divina no del dret humà. En l'asseveració de Pico della Mirandola aquella frontera es trenca en mil bocins per la major de les conquestes de l'home renaixentista: la voluntat." Pico della Mirandola en l'oratio de hominis dignitate posa en boca de Déu aquestes paraules: "No t'he fet ni celest ni terrestre, ni mortal ni immortal, perquè tu mateix, lliure i sobirà artífex et plasmassis i esculpissis en la forma que triïs. Tu podràs degenerar cap a les coses inferiors, cap a les bèsties; tu et podràs regenerar, segons la teva voluntat, cap a les coses superiors que són divines". En la voluntat es basa la capacitat humana de la llibertat. Un moriu iconològic freqüent en el Quattrocento és el de la lluita d'Hèrcules i la Fortuna. "La lluita entre els poders de la voluntat i de la Fortuna, o, si es vol, de la llibertat i de la necessitat o el destí, està en el centre del pensament renaixentista." "L'acceptació d'aquesta lluita és la que tenyeix de sentit tràgic la cultura helènica. Tota la lírica grega arcaica i, per descomptat, la tragèdia es troben posseïdes pel sentiment -al mateix temps impotent i heroic- d'aquest combat. Basta recordar el que diu Esquil a Els set contra Tebes: "i el seu coratge és superior a la inflexible llei de la necessitat. [...] En la literatura grega la grandesa d'un heroi es mesura per la seva capacitat d'enfrontar-se al propi destí [En canvi] la glòria màsima de l'home medieval és l'acatament al dictamen de Déu." "L'acusació titànica contra la Fortuna és, des de Petrarca, un tema freqüent en la poesia italiana".

"L'atenció en el poder de la voluntat du el Renaixement a recuperar un dels mites més decisius dels creats per l'home per simbolitzar la seva pròpia força: el mite de Prometeu." "El Renaixement no només restableix el mite original -el de la tragèdia +atica-, sinó també l'esperit prometix. En el seu llibre De genealogia Deorum (1347-60). Bocaccio atribueix a la figura simbòlica de Prometeu el pas de l'"home amb existència", el vinculat amb les altres forces naturals, a l'"home creador" que se'n diferencia i el supera per la seva potència espiritual. Prometeu es converteix en la literatura del Renaixement- i aquesta és l'herència literària moderna del mite- en el portdaor de la força civilitzatòria de l'home, en la personificació primigènia de la seva capacitat cultural-científica i en el símbol de la rebel·lió de la voluntat contra el destí." (Argulloll)."En la persecució, quasi desesperada però sobretot titànica, del poder de la voluntat humana, el Renaixement orienta el mite antic de Prometeu cap a un nou mite que li és propi: el mite de Faust. Hostil a la omnipotència de forces alienes a la seva identitat -siguin aquestes el Déu medieval o la Fortuna. l'home renaixentista inaugura el desig de totalitat, la insaciabilitat de conseixement, la confiança absoluta en la individualitat que condueixen a la grandes i tragèdia de l'home modern."

"Quan en el segle XVI, Michel de Montaigne als seus Essais -una de les "recapitulacions" més lúcides del Renaixement- escriu que "cada home du la forma entera de la condició humana", en realitat formula un principi que s'ha anat delineant des de Petrarca. El Renaixement crea l'ideal d'una humanitat autosuficient i autònoma: i cada individu és, conseqüentment o no -d'això depèn la "divinitat" que anhela Pico della Mirandola i d'això la "immortalitat" que, tres sigues després, demana Goethe - el portador d'aquest ideal.""El que s'afirma en el Renaixment no és un individualisme defensiu, asocial, sinó que és ideal, heroic"

"Les ments renaixentista i romàntica tenen en comú el valor absolut que es concedeix a al'autoafirmació i la consegüent negació de límits a la potencialitat subjectiva." "Basta llegir alguns passatges de Pico della Mirandola per comprovar el titanisme que es respira en el mateix Quattrocento: "Els miracles de l'esperit són més grans que el cel... Sobre la terra no hi ha res gran sinó l'home, i en l'home no hi ha res gran, sinó la seva ment i el seu esperit. Si t'eleves a través d'aquests, ascendeixes més enllà del cel". "Només aquell home que és capaç d'elevar.se a través de la seva potència creativa -la seva ment, el seu esperit- és apte per ultrapassar el cel mateix. El pensament renaixentista és selectiu i, en aquest sentit, aristocràtic."

"Les relacions de l'artista amb la moral col·lectiva es fan paulatinament conflictives [...] Però en aquests anys es fa evident en l'artista una altra conflictivitat més important: El convlicte amb ell mateix." "En el geni es resumeix la condició prometeico-fàustica de l'home renaixentista. D'una banda, la virtualitat titànica, l'afirmació -mirandoliana i maquiaveliana- del poder il·limitat del Jo, que pot fer dir a Miquel Àngwel que "l'artista snomés pot ésser superat per ell mateix". D'altra banda, el càstig provocat per l'ambició de totalitat, la frustració de la bellesa ideal inassolida, la melangia per una grandes intuïda i impossible, la solitud de qui en aIllar-se de la societat es sent, al mateix temps, marginat per ella".
"La noció de "raó humana" que pren cos en el pensament quattrocentista és substancialment distinta de la que presidirà l'"Edat de la Raó". [...] La relació entre art i ciència és, en el Quattrocento, més estreta que, tal volta, en cap altre període de la història de l'art". [...] La raó humana en el Quattrocento no es restringeix a la "crítica científica". Tant l'art com el moviment humanista accepten l'exitència d'un coneixement intuitiu-màgic paral·lel al coneixement científic". "La connexió de l'anima mundi amb l'ànima individual humana, en el si de l'harmonia universal requereix una confiança en la subjectivitat que va més enllà del que és percebut per l'anàlisi i l'experiència."

"De tot això en resulta el gran projecte -o el gran somni- renaixentista de l'home com a unitat totalitzadora. La "raó humana" íntegra i integradora, està en condicions de superar les instàncies escindides del dualisme medieval. La relació entre el Jo i el món, entre l'esperit i la natura, entre el subjecte i l'objecte i, fins i tot, audaçment, entre la terra i el cel, entre la llibertat i el destí, és considerada una coincidentia oppositorum. El poder de la voluntat és el principi motor d'aquesta relació; la bellesa, n'és la síntesi suprema."

"Per a la tradició humanista, seguint les petjades clàssiques d'Hesíode i Virgili, l'"Edat d'Or" original, saturniana i preolímpica, corresponia al temps llegendari en què l'home vivia d'acord amb la "raó natural" en un estat espontani de llibertat i bellesa.""No obstant, com Saturn, la nostàgia i reivindicació de l'"Edat d'Or" té un doble sentit. L'"Edat d'Or" és l'aspiració prometeica de restablir, en la seva plenitud paradigmàtica, el "triomf de l'home"; l'"Edat d'Or" -igual com pñosteriorment en el Romanticisme que recuperarà el mite amb angoixant necessitat- és, també, la percepció tràgica de la fugacitat del temps, del permanent cicle del construir-se i destruir-se de les coses humanes."
"la concepció del Renaixement és decididament titànica (triomf de la voluntat), però inevitablement tràgica (triomf de la fugacitat)."

Lorenzo de Medici diu en un poema:
Quante'è bella giovinezza,
che si fugge tuta via!
Chi vuol esser lieto sia,
Di doman non c'è certezza
(Que bella és la juventut,
que se'n va ben aviat!
Qui vol estar alegre, venga,
del demà no en sabem res.

Recullen el pensament humanista en llengua francesa: François Rabelais (1494-1553) i posteriorment Montaigne (1533-1592).




SONETS

Petrarca, Francesco. Cançoner. Tria de sonets. Barcelona, Proa, 2003. (Traducció de Miquel Desclot)


III*

Era el dia que al sol li empal.lidiren
els raigs, del seu autor bo i compadit,
quan vaig ser pres, trobant-me inadvertit,
que els vostres ulls, senyora, em posseïren.

En aquell temps els meus no s'asserviren
a guardar-se d'Amor: que protegit
jo em creia; tal que el meu mal i neguit
en el comú dolor es decidiren.

Amor em veia del tot desarmat
i obert el pas pels ulls al cor ombrós,
que de llàgrimes són portal amarg:

a parer meu, però, no fou honrós
ferir-me de sageta en tal estat
i a vós, armada, ni menys mostrar l'arc.

(NOTA: És el dia en què Petrarca veu Laura per primer cop, a l'església de santa Clara d'Avinyó: 6 d'abril de 1327)


VI

Tant va el meu foll desig extraviat
de seguir la que en fuga està resolta,
i dels llaços d'Amor lleugera i solta
vola davant el córrer meu lassat,

que com més segur el meno, a crit alçat,
pel bon camí, més fa el sord, sense solta:
no em val esperonar-lo, o dar-li volta,
que Amor de natural el fa obstinat.

I quan el fre per força amb si recull,
jo resto a mercè seva, lliure a penes,
que ben a desgrat meu a mort em porta:

només per anar al llor on sols es cull
aspre fruit, que les llagues alienes
gustant més afligeix que no conforta.


XIX

Hi ha animals a la terra de tan fera
mirada que amb el sol i tot contén;
i altres, ferits per llum massa lluent,
només de nits emprenen la tresquera;

i altres, amb el desig tan foll que espera
gaudir potser en el foc, per esplendent,
l'altra virtut sogreixen, la que encén:
i el meu lloc és amb la cohort darrera.

Car no sóc fort per resistir la llum
d'aquesta dona, i no en llocs tenebrosos
em sé guardar, ni a l'hora que tardeja:

però, amb els ulls malalts i llagreimosos,
veure-la és el destí que ara em consum;
car sé prou que vaig rere el que em fogueja.


XXXIV

Si encara és viu, Apol.lo, el bell delit
que t’inflamava a la tessàlica onda
i si l’amada cabellera blonda
amb els anys no posaves en oblit:

del calmós gel i del temps enasprit
que regna si el teu rostre no es deixonda,
defensa l’honorada i sacra fronda
on tu i jo al mateix vesc hem sucumbit;

i per virtut de la dolça esperança
que ja et va sostenir en la vida acerba,
d’aquesta nuvolada l’aire escombra;

i així, plegats, veurem amb delectança
seure la dona nostra sobre l’herba
i fer amb els braços a si mateixa ombra

(NOTA: Aquest sonet encapçalava, apropiadament, la primera redacció del Cançoner. S’hi desplega el tema recurrent de la germanor en la dissort amorosa amb Apol.lo, vanament enamorat de Dafne. 2. La tessàlica onda: el riu Peneu de Tessàlia, pare de la nimfa Dafne. 6.Si el teu rostre no es deixonda: seguint una tradició clàssica, Apol.lo és assimilat al sol. 7. L’honorada i sacra fronda: el llorer inabastable en què es metamorfosa l’esquiva Dafne; inabastable com Laura, la dona-llorer de Petrarca. 10. En la vida acerba: en la joventut (acerb equival a immadur, i doncs a jove.)


XXXV

Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l’esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.

No trobo altra defensa que els camins
per burlar l’adonar-se’n de la gent,
perquè en tot acte d’alegria absent
es veu de fora estant com cremo endins:

tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.

Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vingui sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costat.


LXI

Beneït sigui el dia, el mes i l’any,
l’estació i el temps, l’hora i el punt,
i el bell país, i el lloc on, vagabund,
vaig trobar els ulls que em fermen en parany;

i beneït el primer dolç afany
que vaig conèixer en ser jo a Amor adjunt,
i l’arc i fletxa que em tirà damunt,
i les nafres que al cor porten el dany.

Beneïdes les veus que he alçat al vent,
per les quals el seu nom la terra sap,
i els sospirs, i el desig, i el planyiment;

beneïts els papers on meno a cap
la seva fama, i el meu pensament,
que és només d’ella, que altra no n’hi cap.


XC

El cabell d’or a l’aura era escampat
que en mil sedosos rulls l’entorcillava,
i fora mida el llumener cremava
d’aquells bells ulls que ja s’han apagat;

i el rostre acolorit de pietat,
no sé si vera o falsa, ja em semblava:
si jo l’esca amorosa al pit servava,
que al punt cremés, qui pot haver astorat?

No era el caminar cosa mortal,
ans d’angèlica forma; i altrament
sonava el seu parlar que veu humana.

Un esperit del cel, un sol vivent
fou el que veia: i si ja no fos tal,
no per fluixesa d’arc, la nafra sana.


CXII

Sennuccio, vull que vegis la manera
com sóc tractat, i el viure que em mustia:
em consumeixo encara com solia;
l’aura m’emmena, i sóc el mateix que era.

Adés humil, adés com estrangera,
ara aspra, ara gentil, o acerba i pia;
ara vestint modèstia i gallardia;
adés mansoia, adés altiva i fera.

Aquí cantà un bell aire, aquí s’asseia;
aquí es girà, i aquí deturà el pas;
aquí amb l’esguard m’encomanà el dolor;

aquí un moment parlà, i aquí somreia;
aquí mudava el rostre. Talment, las
nit i dia em té l’amo nostre, Amor.


CXXXII

Si amo no és, què és que el meu cor sent?
Però si ho és, per Déu, què cosa és tal?
Si bona, per què es mostra aspra i mortal?
Si mala, per què és dolç el seu turment?

Si de grat cremo, per què el plor i lament?
Si a contracor, el lamentar què val?
Oh viva mort, o deliciós mal,
per què, si no hi consento, em pots talment?

I si hi consento, el plany és esguerrat.
Amb vent contrari, en barca sense antena
em trobo en alta mar, sense govern,

tan buida de saber, d’error tan plena,
que jo mateix no em sé la voluntat,
i tremo a mig estiu, cremo a l’hivern.


CXXXIV

Pau no conec, i no puc moure guerra;
temo i espero; cremo i sóc de glaç;
volo per dalt del cel, i jec a terra;
res no estrenyo, i el món retinc al braç.

Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,
per seu no em guarda ni em desnua el llaç;
i Amor no em puny amb l’arma i em desferra,
i no em vol viu ni treure’m de mig pas.

Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;
morir espero i d’ajuda faig exhort;
m’odio a mi i d’algú sóc amorós.

Visc de dolença i ric en plany assidu;
igualment em desplauen vida i mort;
en tal estat em veig, dona, per vós.


CXLV

Posa’m on mata el sol les flors i l’herba,
o allà on el vencen el glaç i la neu;
posa’m on el seu carro és tebi i lleu,
i allà on és qui ens el lliura, o qui ens el serva;

posa’m en lloc de príncep, o de serva,
al dolç aire serè, o al fosc i greu;
posa’m en nit, en dia llarg o en breu,
a la madura edat o bé a l’acerba;

posa’m en cel, en terra o en abís,
en puig alçat, o en fonda vall palustre,
lliure esperit, o als membres seus submís;

posa’m amb fama obscura, o amb il.lustre:
jo com sempre viuré el meu viure llis,
continuant el meu sospir trilustre.

(Nota: 14.Trilustre: de tres lustres, quinze anys. És a dir, fa quinze anys que Petrarca es va enamorar de Laura. Escrit, per tant, l’any 1342, ja que la data de l’enamorament és el 1327)


CLXIV

Ara que el cel, la terra i el vent calla
i la son aus i feres encadena,
la Nit el carro astral en ronda mena
i la mar plana jeu sense batalla,

veig, penso, cremo, ploro; i qui em tenalla
tinc davant meu per dar-me dolça pena:
guerra és el meu estat, d’ira i dol plena,
pensar en ella és la sola pau sens falla.

Així només d’una clara deu viva
brolla el dolç i l’amarg de què jo em peixo;
una idèntica mà em guareix i em puny;

i perquè el meu turment no vingui a riba,
mil cops al dia moro i mil reneixo,
tant de la salut meva em trobo lluny.


CXCVIII

L’aura suau al sol desplega i vibra
l’or que l’Amor amb pròpia mà ha filat,
i amb els cabells mateixos m’ha lligat
el cor las, que de forces es desfibra.

No tinc medul.la en os, o sang en fibra,
que no em senti fremir, si m’he apropat
on hi ha qui mort i vida, de costat,
suspèn en  lleu balança, i equilibra,

veient els focs cremar en què jo m’encenc,
i fulgurar els lligams amb què sóc pres,
ara a l’espatlla dreta, ara a l’esquerra.

Jo no ho puc explicar, que no ho entenc:
per tals dos llums és l’intel.lecte oprès,
i lassat per tan gran dolçor sense erra.


CCXXIX

Cantava, i ploro, i no pas menys dolcesa
prenc del plorar que prenia del cant,
car per la causa, no l’efecte, estan
els meus sentits, que anhelen sols altesa.

Així, mansuetud tant com duresa,
i gest fer, com humil i festejant,
duc igualment, com feix poc important,
i punta de desdeny l’arnès no em fresa.

Guardin, doncs, envers mi l’usat estil
Amor, madona, el món i la fortuna,
que mai no penso estar sinó joiós.

Visqui o mori o llangueixi, un més gentil
estat que el meu no hi ha sota la lluna,
tan dolça arrel m’aviven les asprors.


CCCXXXVIII

Deixat has, Mort, obscur i fred el món
sense sol, Amor cec i desarmat,
la Gràcia nua, amb tot encís gastat,
i a mi, sense consol, que el cor se’m fon

amb Honra i Cortesia en clot pregon.
Jo sol me’n dolc, no pas sol afectat,
que de virtut el germen clar has llampat:
si el valor primer es perd, quin és segon?

Plorar terra, mar i aire bé deuria
l’humà llinatge, que sense ella és ara
sense flor plrat, o sense gemma anell.

No la conegué el món quan la tenia:
només jo, que a plorar aquí resto encara,
i el cel, que amb el meu plany es fa més bell.


CCCLXV

Jo vaig planyent aquells meus temps passats
que esmerçava a estimar cosa mortal,
sense alçar-me, amb les ales, del fondal,
per dar potser de mi exemples triats.

Tu que em veus les mancances i els pecats,
oh Rei del cel invisible i immortal,
socorre la pobra ànima en el mal,
i per la gràcia Teva siguin grats:

tal que, si en guerra estava i en tempesta,
mori jo en pau; i si no hagué honorança
l’estada, sigui la partença honesta.

Al poc d’aquest meu viure en acabança,
com al morir, la mà divina presta:
Tu saps que en ningú més tinc esperança.



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA