(Recanati, 29.6.1798 – Nàpols, 14.6.1837)
“La biblioteca paterna, esplèndida, fou el seu refugi i l’estudi el seu món.” “Aquesta vida tenaç d’un món intern, malgrat la caiguda del món teològic i metafísic, és l’originalitat de Leopardi”.

EL PENSAMENT DOMINANT

Dolcíssim, poderós
dominador de la profunda ment;
terrible, però amat
present del cel; consort
dels meus lúgubres dies,
pensament que a mi tornes tan sovint.

De la teva natura
arcana, qui no en parla? El seu poder,
qui no sent en nosaltres? Però sempre
que, per dir els seus defectes, esperona
la humana llengua els propis sentiments,
sembla nou escoltar allò que raona.

¡Que sola que ha quedat
la meva ment d'ençà
que tu la vares prendre per estatge!
Del meu voltant, tan ràpics com llapecs,
els altres pensaments
s'allunyaren. Igual com una torre
en un camp solitari
estàs tot sol, gegant, al centre d'ella.

¡En què s'han convertit, fora de tu,
les obres terrenals,
la vida tota entera al meu esguard!
Quin tedi intolerable
els lleures, les normals relacions,
la vana confiança en vans plaers,
devora aquesta joia,
joia celest que procedeix de tu.

Com de les nues roques
dels Apenins abruptes
a un camp verd que somriu al llunyedar
gira els ulls delerós el pelegrí,
així jo del sec i aspre
conversar mundanal amb avidesa
torno a tu, com si fos a un jardí alegre,
i els meus sentits restauro al teu sojorn.

Quasi increïble em sembla
que la vida infeliç i el món bajà
durant un temps tan llarg
sense tu suportés;
quasi no puc entendre
com per altres desigs,
llevat que a tu semblants, ningú sospiri.

Mai dènçà que al principi
com a prova vaig prendre aquesta vida,
la por a la mort no m'ha oprimit el pit.
Avui em sembla un joc
la que l'inepte món
lloa a vegades, sempre odia o tem,
necessitat extrema;
i si el perill traspunta, amb un somrís
miro de fit a fit les amenaces.

Sempre els covards, les ànimes
miserables i baixes,
he menyspreat. Qualsevol acte indigne
avui ofèn tot d'una els meus sentits;
i tot exmple de vilesa humana
tot d'una excita l'ànima a desdenya.
A aquesta edat superba,
que d'esperances buides es nodreix,
vanitosa i hostil a la virtut,
que estòlida reclama allò que és útil,
i no veu que la vida
per això més inútil sempre es torna,
em crec superior. Prenc per ludibri
els judicis humans; i la diversa
gent vulgar, desdenyosa d'elevats
pensaments, jo trepitjo amb dignitat.

Davant d'allò que inspires,
quin afecte no es ret?
A més ¿quin altre afecte
té sinó aquell la seu entre els mortals?
Avarícia, supèrbia, desdeny, odi, anhel d'honor, d'imperi,
¿què són sinó capricis
al costat d'ell? Sols un afecte viu
en nosaltres: aquest,
senyor puixant; les lleis
eternes van donar-lo al cor humà.

No té valor, no té raó la vida
sinó per ell, que ho és tot per a l'home;
sola disculpa al fat,
que a nosaltres, mortals, ens va posar
a la terra, a patir sense altre fruit;
per qui només, tal volta,
no a la gent estulta, al cor no vil
la vida és més amable que la mort.

Per assolir el teu goig, dolç pensament,
provar els humans afanys
i aguantar molt de temps
una vida mortal, no fou indigne;
i encara tornaria,
expert com sóc en tots els nostres mals,
a reprendre el camí cap a tal terme:
car entre les arenes i el mossec
viperí, mai a tu
pel desert moridor
he arribat tan cansat que no cregués
que les penes vencia un bé tan alt.

¡Oh, quin món, quina nova
immensitat, quin paradís, aquell
on molt sovint el teu encant esplèndid
semblà elevar-me! ¡On jo,
errant sota altres llums inusitades,
el meu ser terrenal
i tot el que és real poso en oblit!
Aquests són, crec, els somnis
dels immortals. Ai, somni que a la fi
en gran part embelleix la veritat
ets tu, dolç pensament;
somni i error palès. Però entre errors
graciosos, tu tens una natura
divina; perquè és tan viva i forta
que enfront del ver perdura tenaçment,
i al ver sovint s'iguala,
i no s'allunya més que dins la mort.

I tu, ben cert, pensament meu, tu sol
vital per als meus dies,
causa dilecta d'infinites ànsies,
et moriràs amb mi quan jo m'apagui:
car dins l'ànima sento els vius senyals
que per senyor perpetu em fores dat.
Altres gentils enganyus
em solia l'aspecte veritable
per sempre dissipar. Com més retorno
a veure aquella de la qual amb tu
he viscut raonant,
creix aquell gran delit,
creix aquell gran deliri en què respiro,
Angèlica beutat!
Els més bells rostres, onsevulla miro,
em semblen gairebé una falsa imatge
que el teu rostre ha imitat. Tu, sola font
de qualsevol encant,
sola bellesa veritable em sembles.

Des que et veí, ¿de quina
meva sol.licitud últim objecte
no fores tu? ¿Quant ha passat del dia
que no pensés en tu? ¿En els somnis meus
ha mancat mai la teva sobirana
imatge? Bella com talment un somni,
angèlica aparença,
al terrenal estatge,
als alts camins de l'univers sencer,
¿què demano, què espero,
què més bell sigui que mirar els tues ulls
i més dolç que tenir el teu pensament?

    (Trad. Marià Villangómez)

L’INFINIT

Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

          (Trad. Narcís Comadira)

DE LEOPARDI A ELL MATEIX

Reposaràs per sempre
cor meu lassat, L'engany darrer moria,
que perennal creguí. Ja és mort. I sento
la il.lusió enganyosa
sense esperança amb el desig marcir-se.
Reposa. Prou, fins ara,
has bategat. Ni poc ni molt no valen
els teus dalers ni de sospirs és digna
la terra. Enuig i penes
és la vida; res més. I el món fangueres.
Quiet! Tu desespera't
una vegada i prou. El fat no ens dóna
sinó mnorir. Ara, plegats, menysprea,
amb la natura, el míser
poder ocult que el nostre dany governa
i la infinita vanitat de tot.

    (Trad. Josep M. López-Picó, 1928)


A LA LLUNA

Oh lluna graciosa, jo em recordo
que, ara fa un any, a dalt d’aquest turó,
venia ple d’angoixa a contemplar-te:
tu penjaves, llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tots els il.lumines.
Però velat i tremolós, pel plor
que dels ulls em brollava, davant meu
el teu rostre sorgia, que era dura
la meva vida: i ho és, no ha canviat,
lluna estimada. M’ajuda, però,
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh, que n’és d’agradable
als dies juvenils, quan l’esperança
té llarg el curs i el té breu la memòria,
rememorar les coses ja passades,
encar que tristes i que en duri l’ánsia!

     (Trad. Narcís Comadira)

BROMA

Quan, menut, vaig posar-me
sota la disciplina de les Muses,
una d’elles es féu càrrec de mi;
i durant tot el dia,
amb detall, com calia,
pel taller em conduí.
Una a una, cada eina
em mostrà de la feina
de l’art, també els diversos
usos de cadascuna,
quina és més oportuna
per la prosa o pels versos.
Jo mirava i, després,
vaig fer: ¿la llima on és? La Dea pensa
i diu: està gastada; ara ho fem sense.
I jo vaig afegir:
¿refer-la, si és esmussa, que no us cal?
Respon: no tenim temps, i tant se val.

     (Trad. Narcís Comadira)




 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA