(Santo Stefano Belbo, Piemont 1908 - Torí 1950)

A "L'ofici del poeta" epíleg de la segona edició de Treballar cansa el 1943 diu Pavese: "El meu gust pretenia confusament una expressió essencial de fets essencials, no l'acostumada abstracció introspectiva, expressada en aquest llenguatge, al.lusiu, que amb tan freqüent gratuïtat té ínfules d'essencial... Al meu interior anava prenent consistència una idea de poema-narració."  Al pròleg a Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Ed. 62, 1992) Antoni Marí diu: "És el personatge, la realitat que l'envolta i els sentiments i les reflexions que aquesta realitat desperta en el personatge, el nucli central de la poesia de Treballar cansa. Amargues reflexions i sentiments dolorosos són el que li suscita l'experiència de la realitat, i en aquesta amargor i en aquest dolor és on el poeta sent, d'una manera més viva, el sotrac de la pròpia consciència, sotmesa per l'empait de la frustració, la mortificació i el trauma. Aquesta fricció amb la realitat portarà Pavese a mitificar i a idealitzar sota uns trets molt peculiars, el món de la infantesa, el seu paisatge geogràfic i aquelles altres geografies on, pensa el poeta, la vida pot ser més noble." De Whitman, sobre la poesia del qual escriu la tesi de llicenciatura,  "aprèn la senzillesa i la naturalitat de l'expressió, el rebuix de les formes retòriques postsimbolistes i el to aristocràtic i al.lusiu de la poesia d'annunziana. És Whitman, també, el que li descobreix la càrrega expressiva del llenguatge vulgar, de la parla casolana, dialectal i col.loquial, senzilla en la dicció, pròxima a la realitat immediata, escueta i essencial en el seu anomenament."

Sobre La terra i la mort, recull de nou poemes escrits el 1945, diu Antoni Marí: "La dona, la terra i el mar, les constants que irremeiablement es mantenen en tota la poesia de Pavese, aquí són símbol d'una realitat mítica, diria que quasi anterior a la consciència, on els tres termes es confonen en una sola presència femenina expectant, fosca, closa, silenciosa, enigmàtica i indiferenciada. Com si els tres termes -la dona, la terra, el mar- fossin sentits i copsats com una entitat que els recollís a tots tres abans de prendre els trets que els diferencien. La dona, la terra i el mar són d'idèntica naturalesa i participen, totes tres, d'una mateixa substància. Una substància magmàtica, tectònica i arborescent."
A Vindrà la mort, referit a l'actriu nord-americana Constance Dowling, "es fan clares les seves obsessions: la necessitat d'estimar, de ser reconegut en l'amor i la impossibilitat d'assolir aquest desig."


La terra i la mort

*

Terra roja terra negra,
tu arribes de la mar,
d'abrusades verdors,
on hi ha paraules antigues
i fatiga que sagna
i entre els còdols geranis -
ignores el que portes
de mar paraula i fatiga
rica com un record,
com els camps agostats,
oh tu dura i dolcíssima
paraula, antiga per la sang
aplegada als teus ulls;
jove, com un fruit
que és record i estació -
el teu alè reposa
sota el cel de l'agost,
el teu mirar color
d'oliva el mar encalma,
i tu vius i revius
sense sorprendre't, certa
com la terra, fosca
com la terra, molí
d'estacions i somnis
que la lluna revela
antiquíssim, talment
les mans de la mare
la conca del braser.
Tu ets com una terra
que mai ningú no ha dit.
No esperes res
si no és la paraula
que brollarà del fons
com fruit entre les branques.
S'alça el vent i t'encalça.
Coses seques i músties
et destorben al grat del vent.
Membres i mots antics.
Tremoles en l'estiu.

*

Tu ets també serral
i sendera de pedres
i joc entre les canyes,
i coneixes la vinya
que part de vespre calla.
Tu ets sense paraules.

Hi ha una terra que calla
i no és pas terra teva.
Un silenci que dura
sobre arbres i turons.
Hi ha els camps i hi ha l'aigua.
Ets un silenci clos
que no es dóna, ets llavis
i ulls ombrius. Ets la vinya.

Hi ha una terra que espera
i és sense paraula.
S'escolaren els dies
sota cels ardorosos.
Tu jugares a núvols.
És una mala terra -
el teu front prou que ho sap.
També això és la vinya.

Retrobaràs els núvols
i el canyís, i les veus
com una ombra de lluna.
Retrobaràs paraules
enllà la vida breu
i nocturna dels jocs,
enllà l'ardent infància.
Serà dolç de callar.
Ets la terra i la vinya.
Un ardent silenci
abrusarà els camps
com les fogueres al vespre.

*

Tens rostre de pedra esculpida,
tens sang de terra dura,
has vingut de la mar.
Tot ho aculls, tot ho escrutes,
i tot ho repudies
com la mar. En el cor
tens silenci, paraules
engolides. Ets fosca.
Per tu l'alba és silenci.

I tu ets com les veus
de la terra - la topada
de la galleda al pou,
la complanta del foc,
o la poma que roda;
paraules resignades
i obscures als llindars,
crits de l'infant - les coses
que mai ni mai no passen.
Ets immutable. Ets fosca.

Ets el celler tancat,
sòl de terra batuda,
on l'infant entrà un dia
que corria descalç
i per sempre ho recorda.
Ets la cambra fosca
que per sempre es recorda,
com la vella eixida
on despuntava l'alba.

*

Tu no saps els turons
on va córrer la sang.
Tots nosaltres fugírem,
tots allà abandonàrem
l'arma i el nom. Una dona
ens mirava fugir.
Un sol d'entre nosaltres
va aturar-se, puny clos,
clavà els ulls al cel buit,
tombà el cap i morí
al peu del mur, callat.
És ara un parrac de sang
i el seu nom. Una dona
ens espera als turons.

*

De salobre i de terra
tens la mirada. Un dia
regalimares del mar.
Havies tingut plantes,
càlides, al teu flanc,
i encara saben de tu.
Baladres i atzavares.
Tot s'aplega als teus ulls.
De salobre i de terra
tens les venes, l'alè.

Oreig que s'alça tebi,
ombres de la cnícula -
tot ho aplegues en tu.
Ets la veu rogallosa
dels camps, el correnteig
de la perdiui oculta,
la tebior del còdol.
Els camps són la fatiga,
els camps són el dolor.
Quan arriba la nit
calla el gest del pagès.
Ets la immensa fatiga
i la nit que sacia.
Com el penyal i l'herba,
com la terra, tu et tanques;
bategues com la mar.
No hi ha encara paraula
que et pugui posseir
ni aturar. Com la terra
aculls les envestides
i en fas vida, alè
que amanyaga, silenci.
Abrusada, com la mar,
com un fruit de rompent,
tu ets sense paraules
i ningú mai no et parla.

*

Sempre véns de la mar
i en tens la veu ronca,
sempre aquells ulls secrets
d'aigua viva entre bardisses
i tens biax el front, com
un cel de boira baixa.
Una i altra vegada
revius com cosa antiga
i salvatge que el cor
coneix i aferra encara.

Cada volta un esquinç,
cada volta la mort.
Sempre haurem de combatre.
Qui la topada accepta
ha glopejat la mor
i la porta a la sang.
Com uns bons enemics
que han deixat d'odiar-se
tenim una mateixa
veu, un mateix dolor
i vivim enfrontats
sota un cel miserable.
No hi ha insídia en nosaltres,
no hi ha coses inútils -
sempre haurem de combatre.

Hem de combatre encara,
hem de combatre sempre,
perquè busquem el son
frec a frec de la mort
i tenim la veu ronca
baix el front i salvatge,
i un cel en res distint.
Vam ser fets per a això.
Si tu o jo cedim al xoc
segueix una nit llarga
que no és pau ni treva
ni la mort veritable.
Tu ja no ets. Els braços
és en va que s'agiten.

Mentre el cor ens tremoli.
Han dit un dels teus noms
i la mort recomença.
Cosa ignota i salvatge
vas renéixer del mar.

*

I vils llavors nosaltres
que amàvem el murmuri
del capvespre, les cases,
els camins vora el riu,
les llums roges i brutes
d'aquells indrets, el mal
amorosit, callat -
arrencàrem les mans
de la cadena viva
i callàrem, però al cor
la sang es va estremir,
vam perdre la tendresa
i el dolç abandonar-se
al camí vora el riu -
alliberats, sabérem
que érem sols i vivíem.

*

Ets la terra i la mort.
El teu temps és la fosca
i el silenci. Cap cosa
no viu que tant com tu
sigui estranya a l'albada.

Quan sembles desvetllar-te
no ets res més que dolor,
el portes a la sang,
als ulls, però res no sents.
Vius com viu una pedra,
com viu la terra dura.
I et revesteixen somnis,
moviments d'un espasme
que ignores. El dolor
com les aigües d'un llac
s'agita i t'envolta.
Cercles arrisen l'aigua.
Els deixes esvanir.
Ets la terra i la mort.

    (Trad. Joan Tarrida)


De Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

*

Tu tens sang, un alè.
Tu ets feta de carn
de cabells de mirades
tu també. Terra i arbres,
el cel de març, la llum,
vibren i se t'assemblen -
el teu pas i el teu riure
com aigües que pertorben -
el solc entre els teus ulls
com núvols que es congrien -
el teu cos amorós
un terròs sota el sol.

Tu tens sang, un alè.
Vius sobre aquesta terra.
Coneixes les florides,
el gust, les estacions,
t'has esplaiat al sol,
parlaves amb nosaltres.
Aigua clara, rebrot
de primavera, terra,
silenci que germina,
vas jugar de petita
sota un cel tot altre,
als ulls en guardes el silenci,
un núvol, que emergeix
del fons com una deu.
Rius, ra, i t'esborrones
damunt aquest silenci.

Fruit dolcíssim que vius
sota aquest cel serè,
que respires i vius
la nostra estació,
al teu silenci clos
hi tens la teva força.
Com herba viva en l'aire
t'estremeixes i rius,
però tu, tu ets terra,
coratjoses arrels.
Ets la terra que espera.

    (Trad. Joan Tarrida)



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA