(Gènova, 12.10.1896 – Milà, 12.9.1981)
“Tot allò que a Ungaretti és espontaneïtat (parlo només d’aparences), a Montale és recargolament. Tot allò que a Ungaretti és positiu, a Montale és un argument de negació. Mentre Ungaretti s’il.luminava d’immens (“m’illumino d’immenso”, diu un dels seus poemes més famosos), Montale s’escarrassava per descriure “il male di vivere”  [...] El punt de partida de la seva lírica és decididament contra el sublim.” “De fet, prové del quotidià del “crepuscolarismo” i en transforma el to i els pretextos, però no pas, en el fons, la postura vital i ideològica. El seu conservadorisme escèptic, el fet de moure la seva poesia sempre en l’àmbit del privat...”

PORTA’M EL GIRA-SOL

Porta’m el gira-sol. Vull trasplantar-lo
en el meu clos recremat del salobre,
i mostrar tot el dia als blaus miralls de l’aire
l’angoixa groga del seu rostre.

Les coses fosques de claror sedegen,
i s’esgoten els cossos en fluència
de tintes, i les tintes en música. Esvair-se
és, doncs, el goig suprem.

Porta’m, oh tu, la planta que acompanya
al lloc on brollen àuries transparències,
la planta que evapora com un perfum la vida;
porta’m el gira-sol enfolleït de llum!

    (Trad. Tomàs Garcés)

CORN ANGLÈS

El vent que aquesta tarda toca atent
-recorda un fort sacseig de làmines metàl.liques-
els instruments dels densos arbres i escombra
l'horitzó d'aram
on estries de llum van estenent-se
com estels en el cel que retruny
(Núvols que passen, clars
reialmes d'allà dalt! D'alts Eldorados
malcloses portes!)
i el mar que escama a escama,
lívid, canvia de color
llança a terra una tromba
d'escumes cargolades;
el vent que neix i mor
a l'hora que lenta s'embasarda
pogués tocar-te aquesta tarda
desafiant instrument,
cor.

    (Trad. Narcís Comadira)

EPIGRAMA

Sbarbaro, nen capriciós, plega papers
de tots colors i en fa barquets que confia al fangueig
mòbil d'un rierol; els veu com se'n van fora.
Sigues per ell pregingut, tu home bo que ara passes:
ateny amb el teu bastó la delicada flota,.
que no es perdi; mena-la a un portinyol de còdols.

          (Trad. Narcís Comadira)

"REPENSO EL TEU SOMRIURE, I ÉS PER A MI UNA AIGUA CLARA..."

Repenso el teu somriure, i és per a mi una aigua clara
+trobada per atzar entre els rocs d'un sorral,
petit mirall on mira una heura els seus corimbes;
i, damunt, l'abraçada d'un cel blanc i tranquil.

Aquest és el meu record; i no puc dir, oh llunyà,
si al teu rostre s'hi expressa lliure una ànima ingènua,
o ets de debò dels errants que el mal del món extenua
i porten el seu sofrir amb ells com un talismà.

Però això bé puc dir-t'ho, que la imatge que et penso
nega els neguits volubles en una ona de calma,
i que te m'apareixes a la grisa memòria
diàfan com la copa d'una molt jove palma...

          (Trad. Narcís Comadira)

BASSA

Passà sobre el trèmul vidre
un riure de belladona florida,
entre les branques s'afanyaven núvols,
del fons tornava a eixir-ne
la visió flocosa i destenyida.
Un de nosaltres va tirar-hi un còdol
que va trencar la tensió brillant:
les toves aparences s'enrunaren.

Però mira, hi ha quelcom més que frisa
a flor d'aquesta pell tornada llisa:
d'irrompre no té força,
vol viure i no sap com;
t'ho mires i s'atura, pujava dret i es torça:
ha nascut i s'ha mort, i no ha tingut cap nom.

          (Trad. Narcís Comadira)

L'ANGUILA

L'anguila, la sirena
dels mars freds que deixa el Bàltic
per arribar als nostres mars,
als nostres estuaris, fins als rius
que remunta pel fons, sota corrents adversos,
de braç en barç i després
de rierol en rierol, esprimejats,
cada vegada més endins, més cap al cor
de la pedra, filtrant-se
per sequioles de fang fins que un dia
una llum que rebot dels castanyers
n'encén el fueteig en basses d'aiguamorta,
en torrents que davallen
dels estimballs dels Apenins a la Romanya;
l'anguila, torxa, assot,
fletxa d'amor en terra
que solament els nostres recs o els ressecs
escorrancs pirenencs recondueixen
a paradisos de fecundació;
l'ànima verda que busca
vida allà on solament
mossega la secada i la desolació,
la guspiera que diu
que tot comença quan tot sembla
carbonitzar-se, branca soterrada;
l'anguila, l'iris breu, bessó
d'aquell que t'encasten les pestanyes
i fas que brilli intacte enmig dels fills
de l'home, immersos al teu fang,
tu pots no pensar que t'és germana?

          (Trad. Narcís Comadira)

"PETIT INSECTE ESTIMAT..."

Petit insecte estimat
que anomenaven mosca no sé per què,
aquest vespre gairebé a les fosques
mentre llegia el Deutero-Isaïes
has aparegut al meu costat,
però no duies ulleres,
tu no podies veujre'm
ni jo podia sense aquell llampegueig
distingir-te en la fosca.

          (Trad. Narcís Comadira)

FINAL DEL 68

He contemplat des de la lluna, o gairebé,
l'humil planeta que conté
filosofia, teologia, política,
pornografia, literatura, ciències
manifestes o arcanes. A dins també hi ha l'home,
i jo entre ells. I tot és molt estrany.

D'aquí a ben poques hores serà de nit i l'any
s'acabarà enmig d'esclats d'escumosos
i de petards. Potser de bombes, o pitjor,
però no pas aquí on sóc. Si un mor
a ningú no li importa mentre sigui
desconegut i lluny.

    (Trad. Oriol Codina)



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA