Anònim (XIII-XV)
Arnold, Mathew (1822 –1888)
Ashbery, John (1927)
Auden, W. H. (1907-1973)

Paul Auster (1947)
Banton, Frank
Blake, William (1757-1827)
Bogan, Louise (1897-1970)
Browning, Elisabeth Barrett  (1806 –1861)
Burnside, John (1955)
Campion, Thomas (1567-1620)
Crapsey, Adelaide (1878-1914)

Creeley, Robert (1926-2005)

Anna Crowe (1945)
Cullen, Countee (1903-1946)
Cummings, E. E. (1894 - 1962)
Davies, W. H. (1871-1940)
Dickinson, Emily (1830-1886)
Donne, John  (1572-1631)
Dyer, Sir Edward (1540-1607)
Dylan, Bob (1941)
Eliot, T. S. (1888-1965)
Emerson, Ralph Waldo (1803-1882)
Frost, Robert (1874-1963)
Graves, Robert (1895-1985)
Gupta, Satish (1947)
Hardy, Thomas  (1840 –1928)
Heaney, Seamus (1939)
Herrick, Robert (1591 –1674)
Hopkins, Gerard Manley (1844-1889)
Hughes, Langston (1902-1967)
Hughes, Ted (1930)
Jonson, Ben (1572 –1637)
Keats, John (1795 –1821)
Kinnell, Galway (1927)
Landor, Walter Savage (1775 –1864)
Larkin, Philip (1922-1985)
Lindsay, Vachel (1879-1931)
Lowel, Robert (segle xx)
MacLeish, Archibald (1892)
Masters, Edgar Lee (1868-1950)
Millay, Edna St. Vincent (1892-1950)
Murray, Les (1938)
Parker, Dorothy (1893-1967)
Patchen, Kenneth (1911-1972)
Poe, Edgar A. (1809-1849)
Pound, Ezra (1885-1972)
Raleigh, Sir Walter (1552 –1618)
Roethke, Theodore (1908-1963)
Rosenthal, David H. (1945)
Rossetti, Christina (1830-1894)
Sandburg, Carl (1878-1967)
Shakabpa, Tsoltrim N. (1943)
Shakespeare, William (1564-1616)
Shelley, Percy Bysshe (1792 –1822)
Snow, Wilbert (1884- )
Stevens, Wallace (1879-1955)
Teasdale, Sara (1884-1933)
Untermeyer, Louis (1885- )
Watkins, Vernon (1906-1967)
Whitman, Walt (1819-1892)
Wilmot, John (1647 –1680)
Wordsworth, William (1770 –1850)
Wylie, Elinor (1885-1928)
Crowe, Anna


Lírica anònima
(segles XIII-XV)

Tota la nit vora la rosa, rosa,
tota la nit vora la rosa he estat;
robar el roser no gosava
però la rosa sí l'he robat.

    (Trad. Francesc Parcerisas)

EL BEVEDOR AGRAÏT

He passat per ‘qui, i aquí he begut:
adéu-siau, senyora, i mercès a mils.
He estat aquí amb molta alegria,
i aquí he begut cervesa a barrils.

          (Trad. Francesc Parcerisas)


Sir Edward Dyer

(Sharpam Park, Somerset, 1540-1607)
“Viatjà al continent i el 1566 va entrar a la cort de la reina Isabel [...] Byrd, el compositor, n’havia musicat algun poema”. La seva poesia fou molt popular.

“LA MEVA MENT ÉS SEMBLANT A UN REIALME...”

La meva ment és semblant a un reialme,
en ella trobo alegria perfecta,
més excel.lent del que poden causar-me
els goigs del món i la bondat dilecta.
Vull quasi tant com volen heure tots
però la ment em priva anhelar molt.

De reials pompes, d’un gran munt de riqueses,
o de la força per fer-se amb la victòria,
de l’enginy hàbil que sana malapteses,
o de l’aspecte que a l’ull amant és glòria;
de res d’això mai m’he sentit esclau,
la meva ment em basta per palau.

Veig l’abundor tacada amb sofriment,
i els grimpadors que cauen sempre prest;
veig que els senyors de rang més eminent
sovint es troben molts d’ells amb fat funest;
tot és esforç, la por els manté vius;
turments tan grans ma ment els troba asprius.

Jo visc content, i així entenc la vida,
no cerco més que allò que ha de bastar-me,
no vull tenir posició altiva;
tot el que em manca la meva ment pot dar-me;
heus aquí, doncs, que triomfo com un rei,
perquè la ment tot posa al meu servei.

Alguns, amb molt, voldrien tenir més;
jo tinc ben poc; res més, però, no vull:
ells pobres són, tot i tenir en excés,
i jo sóc ric car poc em fa curull:
ric sóc, i ells pobres; pidolen quan jo dono;
jo llenç, i ells manquen: freturen quan jo visc.

Jo no ric pas de la desgràcia aliena,
ni enveja tinc de llur prosperitat;
cap cop del món torba ma ment serena,
sempre igual roman el meu estat.
No temo mal, no adulo cap amic,
no odio viure, ni temo el fi inic.

Alguns confonen plaer amb cupiditat,
seny amb força que empeny la voluntat;
sols es refien del que han atresorat,
un art ocult per tota habilitat:
l’únic plaer que jo trobo, però,
és tenir calma en la ment de debò.

Mon tresor és salut i assossec,
l’esperit clar ma principal defensa;
si agradar vull en els suborns no crec,
ni desertant pretenc causar ofensa.
Així és com visc, així és com vull morir;
tant de bo tots seguissin eix camí.

          (Trad. Francesc Parcerisas)


Sir Walter Raleigh

(Devon, 1552 – Londres, 1618)
Participà en la colonització de l’Orinoco i la Guaiana. Va estar tretza anys empresonat. Fou executat. És autor d’una quarentena de poemes.

LA MENTIDA

Vés, ànima, hoste del cos,
a tan desagraït comès;
no temis tocar els millors;
la veritat t’ho haurà permès.
Vés, ja que a mi em cal morir,
la mentida fes sentir.

A la cort, digues que brilla
i lluu com fustot corcat;
i a l’església, que predica
el que és bo i no ha practicat.
I si església i cort repliquen
llavors menteix a ambdues.

Digues als potentats que viuen
mercès a les accions dels altres;
si no donen no els estimen,
llur força són guardaespatlles.
I si els arbora la ira
dóna als potentats mentida.

Digues als d’alta condició
que governen tot l’estat,
que llur fi és l’ambició,
llur pràctica la maldat.
I si et volen contestar
menteix-los i els fas callar.

Digues als malgastadors
que, gastant, demanen més,
i que allò que té un més alt cost
només vol un alt elogi.
I si gosen contestar,
la mentida els pots donar.

Digues al zel que vol devoció,
a l’amor que és sols luxúria;
al temps que és sols moció;
a la carn que és pols sa fúria.
I no esperis llur resposta
perquè hauràs de mentir a posta.

A l’edat, digues que es perd;
a l’honor, que sovint muda;
a la beutat, que marceix;
al favor, que prest s’atura.
I quan vulguin replicar
mentides els pots donar.

Digues al seny que desbarra
quan vol ser massa assenyat,
i a l’enginy que s’atabala
per sa escrupolositat.
I quan vegis que repliquen:
les mentides pacifiquen.

A la física pots dir agosarada,
a la traça pretensiosa;
a la caritat que és glaçada;
a la llei que és puntosa.
I en el moment de replicar-te,
tot mentint pots defensar-te.

A la sort digues-li cega;
que decau a la natura;
a l’amistat que és severa;
a la justícia que no fretura.
I si gosessin respondre,
tot mentint els pots confondre.

Digues a l’art que no és sòlid,
perquè varia amb el gust;
al pensament que és estòlid
de tant que vol ser profund.
I si algun dels dos s’enutja,
la mentida te’ls rebutja.

A la fe diques que ha deixat la ciutat;
al camp digues-li com ha pecat;
digues que els homes no tenen pietat;
que la virtut és allò menyspreat.
I si algú gosa replicar
mentides no has d’estalviar.

Aií, quan hagis, com t’he dit,
esbombat aquestes coses
-tot i que aquell que ha mentit
mereix la mort deshonrosa-,
que algú vingui a apunyalar-te.
Cap punyal, ànima, no pot matar-te.

     (Trad. Francesc Parcerisas)


William Shakespeare
(1564-1616)


Thomas Campion 

(1567-1620)
Poeta i músic. Va escriure la lletra de moltes cançons musicades pels seus contemporanis.

MADRIGAL

La meva amor, quan s'abilla,
mostra que n'és d'assenyada:
de tan rebé com li escau
tota la roba triada.
Per a cada estació
té un vestit que s'hi adiu,
sigui hivern o tardor,
primavera o estiu.
Cap bellesa no li falta
si apareix tota vestida
però la bellesa és
quan tots els vestits oblida.

    (Trad. Francesc Parcerisas)


John Donne

(Londres, 1572-1631)
“Arrià a ser capellà reial. La seva vida plena de dificultat, apassionada i intel.lectualment inquieta es reflecteix molt bé en els seus poemes: franquesa, paradoxes, hipèrbaton, enginy verbal, escolasticisme conceptual, sensualitat. [...] en vida mai no permeté la impressió de la seva obra, que, d’altra banda, era famosa.”

LA PUÇA

Mira aquesta puça, i repara
la nimietat del que tu em negues ara.
Primer em xuclà a mi, ara a tu;
de sang de dos, la puça n’ha fet un.
Saps que això no pot haver estat
pecat, vergonya, pèrdua de virginitat.
     Gaudint abans de noces, la puça,
     mimada, d’infla de sang feta de dues.
     I nosaltres, ai, no obrim quan l’amor truca.

Oh, detura’t. Perdona tres vides en l’insecte
en qui, quasi, què dic, més que de casats tenim afecte.
Aquesta puça ´ñes tu i és jo, essent
ensems el tàlem i el temple del casament.
No hi fa res que els pares remuguin, ni tu;
tu i jo ens enclaustrem dins l’animal menut.
     Si l’instint t’inclina a matar-la, i a matar-m’hi a mi,
     no vulguis pas afegir-hi el teu suïcidi,
     pecat que, en matar-ne tres, és sacrilegi.

¿Ja t’has, sobtada i cruel,
emporprat l’ungla amb sang innocent?
Aquesta puça, ¿com la pots haver culpat
sinó d’aquella gota que et xuclà?
Però tu triomfes, i dius encaqra
que no et trobes pas –ni a mi- més feble ara.
     Aprèn, doncs, que falses poden ser les ports;
     perdràs igual d’honor, donant-me el cos,
     que ànsia m’ha donat la puça que tu has mort.

     (Trad. J. M. Sobrer)

EPIGRAMA

M'has dit efeminat, perquè, de les dones,
em complau llur alegria;
jo em guardaré prou de dir-te viril,
encara que empaitis noiets cada dia.

    (Trad. Francesc Parcerisas)


Ben Jonson

(Westminster, 1572 – Londres, 1637)
“Va fer de soldat, de paleta i d’actor abans de dedicar-se a escriure per al teatre. [...] Va escriure cançons, epigrames i sàtires. Durant molt de temps fou considerat el primer dramaturg anglès, i més important que Shakespeare.”

“ENCARA QUE SÓC JOVE I NO PUC DIR...”

Encara que sóc jove i no puc dir
què és l’Amor o què la Mort,
que porten fletxes, però, ja he sentit,
i que apunten tots dos a l’humà cor.
I, a més, també, m’han advertit
que si amb fred fereix la Mort, l’Amor amb foc;
temo, doncs, que els dos extrems ja s’ahn unit
i que són una sola cosa Amor i Mort.

D’igual manera com nosaltres solem dir
que s’enruna el que s’esfondra o esclata;
i que idèntica pot ser la nostra fi
sigui en mans del llamp o de l’onada;
així d’Amor els dards de foc ens fan perir
tan prest com de la Mort la mà glaçada;
els focs d’Amor, emperò, han la virtut
de fondre tot el gebre d’un ntaüt.

     (Trad. Francesc Parcerisas)


Robert Herrick

(Londres, 1591 – Devon, 1674)
Sacerdot. “El seu to de suavitat clàssica fa que, quan frueixen de certa originalitat, les seves imatges o comparances resultin més detonants.”

COMPLAENÇA EN EL DESORDRE

Un dolç desordre en el vestit
encén en les robes el desig.
A les espatlles un xal posat
amb exquisida distracció;
unes puntes desfetes aquí i allà
fetilleres d’un cosset en carmesí;
un botonet descordat, i llavors
llaçades que salten en confusió;
una corba encisera, que hem d’advertir
en enagos de tempestuositat;
el nus d’una sabata, descurat,
on veig una esquerpa civilitat;
més captivador trobo tot això
que l’art massa precís en cada part.

     (Trad. Francesc Parcerisas)


John Wilmot, comte de Rochester

(Ditchley, Oxfordshire, 1647 – Woodstoch, 1680)
“El millor de la seva poesia és la sàtira”.

ERA UN PUTOT tan exquisit
que dins el ventre de sa mare
ja obria el cony amb delit
que dues se'n tirés son pare.

    (Trad. Miquel Desclot)


William Blake
(Londres, 1757-1827)

 
William Wordsworth

(Cockermorth (Cumberland), 1770 – Rydal Mount (Westmorland), 1850)
“Va conèixer Coleridge i, plegats, publicaren Lyrical Ballads (1798), considerat sovint com el primer gran manifest de la poesia romàntica. [...] El seu estil narratiu i descriptiu, mesurat, amb introducció de reflexions sobre les emocions peronsla, obren el camí al que serà la poesia de l’experiència i de la refleió.”

CANÇÓ

     Vés, rosa bella.
Digues-li que perd son temps.
     Ha sabut suara ella,
quan us comparava ensems,
com és dolça i com és bella.

     Digues-li sa joventut,
ella que serva sa gràcia escondida,
     que si tu fossis eixida
en desert on cap home és nascut
ningú diria ta gràcia exquisida.

     Poc valiment
té la bellesa a la llum amagada;
prega-li sia a l'esguard amatent
i no refusi el desig, altrament
tanta rubor no don l'ésser lloada.

     Llavores mor; i
si ella ta lleu existència compara,
     en tu pot llegir
el Fat comú de tota cosa rara
meravellosa i subtil i dolça i clara.

    (Trad. Joaquim Folguera)


Walter Savage Landor

(Ipsley Court, Warwickshire, 1775 – Florència, 1864)
“S’educà a Rugby i fou expulsat del Trinity College, Oxford, per “boig jacobí” [...] Escriví llibres d’idil.lis, fragments dramàtics, poesia lírica, epigrames i poemes de circumstàncies.”

IANTHE

Recordo ben bé com somrigueres
en veure’m escriure el teu nom damunt
la sorra molla de la mar... “Ai, criatura!,
que et penses escriure damunt pedra!”
Des de llavors he escrit allò que la marea
no podrà esborrar mai, allò que homes
que encara han de néixer llegiran enllà dels oceans
per tornar a trobar escrit el nom de Ianthe.

     (Trad. Francesc Parcerisas)

ENDREÇA

No vaig lluitar amb ningú, perquè cap valia la meva lluita,
vaig estimar la natura, i després de la natura, l’art;
ambdues mans vaig escalfar-me davant el foc de la vida,
ara s’apaga, i jo em disposo a partir.

     (Trad. Francesc Parcerisas)


Percy Bysshe Shelley

(Field Place (sussex), 1792 – en mar, prop La Spezia, 1822)
“Assistí a Oxford, però en fou expulsat en divulgar-se les seves idees atees. [...] En general, és incapaç de resistir la inclinació per la retòrica simbòlica.”

I

Massa sovint profana un mot, la gent,
perquè jo el vulgui profanar;
massa desdenya en fals un sentiment
perquè tu el vulguis desdenyar;
una esperança és prou desesperada
perquè l'ofegui la prudència;
la teva pietat, més estimada
que cap altra, i amb més ardència.

II

Jo no puc donar allò que hom diu amor;
mes, ¿no acceptaries l'anhel
que eleva el cor, una adoració
que no rebutja mai el cel,
el desig que sent l'arna per l'estrella,
el que la nit sent pel matí,
el culte cap a alguna cosa bella
lluny de l'esfera del patir?

    (Trad. Marià Villangómez)


John Keats
(Londres, 1795 – Roma, 1821)


Ralph Waldo Emerson

(Boston, 1803-1882)
“Filòsof i poeta. [...] El seu pensament, purità, romàntic, defensa l’experiència intuïtiva d’un Esperit Universal”.

MÚSICA

Deixeu-me anar allà on vulgui,
sento una música que neix del cel:
ressona en les coses antigues,
i ressona en les jovençanes,
en tot el que és bell, en tot el que és lleig,
campaneja amb alegre cançó.

No és sols en la rosa,
no és sols en l'ocell,
no és sols allà on l'arc lluu i s'irisa,
ni en la cançó que escoltem de la dona,
sinó en les coses més fosques, més vils,
on sempre, sempre hi canta alguna cosa.

No és sols en les estrelles més altes,
çni en el calze de les poncelles,
ni en el cant dolç del pit -roig,
ni en l'arc iris que somriuen les pluges,
sinó en el fang i en l'escòria de les coses,
on sempre hi ha quelcom, quelcom que canta.

    (Trad. Francesc Parcerisas)


Elisabeth Barrett Browning

Sonets del portuguès
Traducció de Dolors Udina
Vic, Cafè Central/Eumo editorial, 2006 (Jardins de Samarcanda)

“Quan pel maig de 1845 el poeta Robert Browning va visitar per primer cop Elizabeth Barrett (Durham, 1806 – Florència, 1861), feia uns quants anys que ella vivia reclosa com una invàlida a la casa de la seva família, sense més companyia que la dels seus germans i el gos Flush, i amb molt poca esperança d’una vida millor. Aquesta visita va ser l’inici d’una fascinant relació amorosa que el temps immortalitzaria amb els sonets que ara es publiquen, i dels quals no és exagerat dir que són un dels més gran himnes a l’amor escrits mai per una dona.”


5

Alço solemne el meu cor tan feixuc
com feu Electra amb l’urna sepulcral,
i, mirant-te als ulls n’aboco les cendres
als teus peus. Mira’m i observa dins meu
el gran cúmul de penes que m’aclofen
i com les roges espurnes salvatges
encenen el color gris de la cendra.
Si amb sorna les apagues i trepitges,
potser estarà bé. Però si al meu costat
esperes que el vent escampi ferotge
la pols grisa… no et protegiran prou,
estimat, els llorers que dus al cap,
perquè el foc no et socarrimi els cabells.
Allunya’t del foc. No t’hi acostis! vés.


8

Què et puc donar a canvi, desprès i esplèndid
benefactor, que has portat l’or i púrpura
del teu cor insòlit i immacaulat,
per deixar-lo a l’altra banda del mur
amb liberalitat inesperada
perquè algú com jo l’agafi o el deixi?
¿Sóc tan freda i ingrata, que a regals
tan opulents no dono res a canvi?
No, no sóc infierent, sinó pobra.
Pregunta a Déu, que ho sap! Perquè les llàgrimes
freqüents m’han fos els colors de la vida
i han deixat un cos tan pàl.lid i mort,
que no pot servir de coixí al teu cap.
Vés-te’n, i que en marxar t’obri camí.


10

Tanmateix l’amor, l’amor pur, és bell
i digne d’acceptació. Brilla el foc,
tant si crema al temple com a l’estopa;
com la flama de l’herba és la del cedre:
L’amor és foc. I quan dic exaltada
que t’estimo… fixa-t’hi bé… em veig
en els teus ulls transfigurada, esplèndida,
amb consciència dels nous raigs que viatgen
dels meus ulls als teus. No hi ha mai res baix
quan estima el menor; Déu rep l’amor
de la més vil criatura si el dóna.
I el que sento, en els trets inferiors
del que sóc, ara s’inflama i demostra
com l’Amor pot ennoblir la Natura.


14

Si m’estimes, que no sigui per res
sinó per pura amor. No diguis mai:
“L’estimo pel somriure, la mirada
o el dolç parlar… per l’opinió que expressa
que s’adiu amb la meva, i em procura
una gran sensació de benestar…”
perquè tot això, estimat, pot canviar,
canviar per tu, i l’amor així forjat
fàcilment pot desfer-se. No m’estimis
tampoc per eixugar les meves llàgrimes…
Estant amb tu podria oblidar els plors
i perdre tanmateix el teu amor!
Estima’m per amor i així podràs
estimar-me sens fi eternament.


15

No em renyis, t’ho prego, pel meu posat
massa trist i apagat amb tu a la vora,
perquè l’esguard dels dos és diferent
i no ens pot fer brillar el mateix esclat.
Em mires sense dubte ni inquietud
com si fos una abella rere un vidre…
car el dolor m’ha tancat a l’amor
i no podria desplegar les ales
ni remuntar el vol si hi fos temptada.
Però quan et miro a tu veig al costat
de l’amor, l’amor que s’acaba i sento,
més enllà de la memòria, l’oblit!
Com aquell que contempla des d’un cim
els rius que es perden a la mar amarga.


24

Deixem que la daga del món es tanqui
com una navalla sense ferir
aquesta mà estimada, suau i càlida,
per no sentir cap so de lluita humana
després del clic del fermall. Vida a vida
em repenjo en tu, amor, sense alarma,
i em sento segura com per encant
contra els cops del món, que si bé són molts,
són febles per fer mal. Ben blancs encara
mantindran les seves arrels els lliris
de la nostra vida, sols a l’abast
de les rosades celestials i lluny
de la mà de l’home, en els turons.
Només Déu, que ens féu rics, ens pot fer pobres.


32

Quan va sortir el sol després que juressis
que m’estimaves, vaig mirar la lluna
pensant que potser desfaria els llaços
lligats massa de pressa per durar.
Qui estima ràpid, també oblida ràpic;
i quan jo em veia em semblava indigna
de l’amor d’un home així, més aviat
em veia com viola desafinada,
que el cantant agafa sense pensar-hi
i abandona al primer so discordant.
No m’equivocava amb mi, però sí amb tu.
Perquè d’uns instruments dolents tocats
amb mans mestres sortiran melodies,
com sortirà l’amor d’una gran ànima.


38

El primer cop que em besà, fou només
als dits d’aquesta mà amb què ara escric;
i és cada dia més blanca i més neta,
freda per al món i presta a dir “calla”
quan parlen els àngels. Ni el més brillant
anell d’ametista s’acostaria
a aquell primer bes. El segon, millor
encara, cercava el front i aterrà
entre els meus cabells. Quina recompensa!
Era la unció de l’amor, precedida
de la corona que el santificava.
El tercer es va tancar sobre els meus llavis
amb perfecció; des de llavors, a fe,
puc dir amb orgull que ja conec l’amor.



“SI M’HAS D’ESTIMAR, QUE NO SIGUI PER RES...”

Si m'has d'estimar, que no sigui per res
que no sigui l'amor mateix. No diguis:
"L'estimo per l'aspecte, pel somrís, per la gentil
manera del parlar..., per un gir del pensament
que s'acorda bé amb el meu, i que em donà
en tal avinentesa un agradable benestar..."
Perquè aquestes coses, per elles, Estimat, poden
ser canviades, o canviar per a tu, i l'amor forjat així
igual podria ser desfet. No m'estimis tampoc
per la teva pietat en eixugar-me el plor:
hom pot oblidar les llàgrimes, que el teu confort
tan llargament dugueren, perdent així el teu amor!
Estima'm per l'amor mateix, perquè sempre més
puguis seguir estimant-me, en l'eternitat de l'amor.

    (Trad. Francesc Parcerisas)


Edgar A. Poe
(1809-1849)


Walt Whitman
(1819-1892)



Mathew Arnold

(Lakham (Middlessex), 1822 – Liverpool, 1888)
“Creia que la cultura, que concebia com a universal i no classista, era la força que podia salvar la societat moderna del materialisme. [...] Fou el primer a ressaltar la posició del poeta en la societat en lloc de la seva posició en el món de l’art.”

PLATJA DE DOVER

Tenim mar calma aquesta nit.
Alta marea, i la lluna reposa
clara damunt l'estret; a la costa francesa
un far lluu i ja no hi és; l'espadat d'Anglaterra,
un espurneig immens, es dreça
i corona la pau de la badia.
Vine'm a la finestra, respirem
l'aire clement que ens duu la nit!
Només que del llarg fil d'escuma, on la mar
talla la terra pàl·lida de lluna, 
escolta!: com retruny el turment dels palets
que les ones s'enduen, i després
els llencen, de tornada, platja amunt,
i s'engeguen i hi tornen i s'engeguen
amb una trèmula cadència, només
que ens ve, lent, l'acord etern de la tristesa.
Fa tant de temps que Sòfocles,
sentint-ho a l'Egeu, va meditar
la turpitud del flux i del reflux
del sofriment humà; nosaltres
pensem també, quan sentim el soroll
des d'aquesta remota mar del nord.

I la mar de la Fe
també un dia va ser al més alt de la marea
i va cenyir, cintura clara i ben plegada,
les ribes de la terra. Avui
li sé escoltar només el melangiós,
el llarg rugit quan es fa enrere
i cedeix: que ens aleni el vent nocturn
i ens esmoli les vastes vores àrides
i l'esquelètic bastiment del món.

Oh, amor, ens hem d'ésser
lleials!, car aquest món, que sembla
que se'ns obri com un país de somnis,
tan variat, tan ric de bellesa, tan nou,
no té joia real, amor, ni llum,
ni certitud, ni pau, ni un menys de pena;
i aquí ens trobem com a una plana on es fa fosc
i es travessen els crits de qui lluita amb qui fuig,
i exèrcits ignorants topen de nits.

    (Trad. Gabriel Ferrater)


Emily Dickinson
(1830-1886)


Christina Rossetti

Londres (1830-1894)
“Va relacionar-se molt amb el cercle d’artistes i escriptors pre-rafaelites que es va aplegar al voltant del seu germà, Dante Gabriel Rossetti. [...] La seva produjcció poètica es va tornar més introspectiva, més reflexiva i més innovadora a nivell formal i pel que fa als seus registres de dicció.”

CANÇÓ

Quan sigui morta, amo,
no cantis cançons tristes
per a mi.
Sobre el meu cap
no plantis roses,
ni fosc xiprer mesquí.
Sobre meu,
fes d’herba verda,
rosada i fosa als sols.
I si tu vols,
recorda’m viva;
o oblida’m
si tu vols.

Ja no veuré dolces ombres,
ploure no sentiré,
i el rossinyol cantant sa pena,
ja no oiré.
I somiant dins del crepuscle
d’un eternal recer,
potser el record
em faci seva,
oblidaré, potser.

     (Trad. Rosa Leveroni)


Thomas Hardy

(Upper Bockhampton (Dorset), 1840 – Dorchester, 1928)
“El més impressionant és la seva poesia de reflexions personals basada en sobtats llampecs de la memòria.”

LA DISCÒRDIA

La pluja a les finestres, les portes amb cruixits,
la gespa remoguda per les ràfegues,
i jo m'estic ací, i tu t'estàs allí,
i cent milles entre nosaltres.

Oh, si no fos més que el mal temps, amor,
oh, si no fos més que les milles
el que s'ajunta en la desunió,
podria haver-hi lloc per als somriures.

Però la nosa entre tots dos que ens frustra,
i s'amaga i torna a guaitar,
és més que la distància o que la pluja,
amor, i més llarga que els anys!

    (Trad. Marià Villangómez)


EL FANTASMA

Fou aquesta  finestra temps enrera la seva,
i la candela, gairebé,
brillant des de l'interior
em feia senyes: "Sóc aquí!"

Ara la veig, com aleshores,
movent-se rere els vidres.
Ai, és tan sols el seu fantasma
engendrat dins el meu cervell.

Al davant en la meva visió,
per onsevulla que ella vagi;
el canvi dissol els paisatges,
ella roman amb mi.

Figura dolça i tímida, amor meu,
qui podria apartar-te?
Jo no vull que mai, amor meu,
el teu fantasma s'esvaneixi.

    (Trad. Marià Villangómez)


ESTATS DEL TEMPS

I

Ara és el temps de què el cucut s’agrada,
i jo també:
quan amb l’aiguat les pues del castanyer es desprenen,
i la niada pren el vol;
i el bru rossinyolet és tot enamorat,
i a fora del “Descans del viatger” seu gent,
i les noies vesteixen transparents mussolines,
i els ciutadans somien el migjorn i el ponent,
i jo també.

II

Ara és el temps en què el pastor s’aparta,
i jo també:
quan degoten els faigs en marrons i burells,
i baten i s’agiten;
i palpita, amagada pel puig, l’aigua amb angúnia,
i per la praderia rierols es desborden,
i als reixats de les portes pengen gotes en fila,
i se’n van per famílies les graules cap a casa,
i jo també.

     (Trad. Marià Villangómez)


DESPRÉS

Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol  viure
    i el mes de maig batrà, content, com ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
    “Era un home que parava atenció en coses així”?

Si és al capvespre quan, com un silent aclucar de parpelles,
    ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
    “Això devia ser-li una visió familiar.”

Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida
    quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
    però poc pogué fer per elles; i ara j ano hi és.”

Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
    guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
    “Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?

¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
    si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que ressorgei amb so com de campana nova:
    “Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així”?

    (Trad. Josep M. Jaumà)


TOTS DOS ESPERANT

Una estrella em mira
i diu: “Aquí estem, tu i jo,
cadascú al seu lloc:
què penses fer,
    penses fer?”

I dic: “Pel que jo sé,
deixar que el temps s’escoli, i esperar
fins que el meu canvi arribi.” “Exacte
-diu l’estrella-, jo també,
    jo també.”

    (Trad. Josep M. Jaumà)

Gerard Manley Hopkins

(Stratfird, Essex, 1844 - Dublín, 1889)

Sonets complets (València, Ed. Denes, 1999)
(Trad. de l'anglès: Isidre Martínez Marzo)

LA MAR I L'ALOSA

A costat i costat se m'arrengleren
dos sorolls massa antics per a morir.
A la dreta, la plenamar s'alçura
contra la riba: allà la lluna lluu.

A l'esquerra, l'alosa pren el vol;
en una partitura s'acompassa,
que es descabdella a rínxols i que fa
la música brotar, malbaratar-la.

¡Com tots dos sons avergonyeixen una
tan frívola ciutat! ¡I com delaten
amb la seua puresa aquestos temps

mediocres! Nosaltres, envejosos
de corones, traïm el goig del món,
a penes sent com som un gra de pols.

Edgar Lee Masters

(Kansas, 1868-1950)
“A partir  de les seves experiències personals a una sèrie de poblets d’Illinois durant la seva joventut, Masters va crear el mite de la gran decadència social, moral i cultural del món occidental.”

CHANDLER NICHOLAS

Em banyo cada dia, cada dia m'afaito,
cada dia em vesteixo.
Però a ningú és plaent
ma enutjosa presència.
Cada dia em passejo, perquè respirar l'aire
és cosa saludable.
Però quin ús puc fer de ma energia?
Mon esperit cultivo cada dia,
llegint i meditant,
però no tinc ningú amb qui poder parlar.
A Spoon River no hi ha cap àgora, cap públic
amb qui canviar idees.
Cerco, però ningú no em cerca a mi.
Home fet, sociable i útil, per a res no serveixo.
Encadenat aquí, al poble de Spoon River,
on no hi ha cap voltor a qui plagui el meu fetge,
he d'anar devorant-me jo mateix!

    (Trad. Agustí Bartra)


W. H. Davies

(1871-1940)
“La seva mítica existència nòmada està recollida als seus volums autobiogràfics. [...] Com a poeta va ser instrumental en rescatar el poema líric curt del nivell d’afectació i intranscendència que havia assolit al principi del nostre segle.”

LES COSES BELLES

Tres coses hi ha més belles
del que ningú pot desitjar:
un vaixell amb les veles inflades
navegant, ben ormejat;
la segona, el vent i el sol
jugant en un camp de blat;
la tercera, una dona jove i bella
mostrant, abans que neixi, el seu infant.

     (Trad. Mireia Llinàs)


Robert Frost

San Francisco. (1874-1963)
El 1912 va a Anglaterra on va fer amistat amb Ezra Pound. El 1915 fugint de la guerra torna als Estats Units, on acabarà convertint-se en el poeta nacional.

EL TELÈFON

“Quan em trobava, avui, sola fent via
ben lluny d’aquí,
l’hora era calma,
quieta.
Inclinant el meu cap sobre una flor,
et vaig sentir.
Oh no m’ho neguis, ara; vares dir-me...
Enraonaves des d’aquella flor
de la finestra, saps?... No te’n recordes?”

“Abans que res, què cregueres sentir?”

“Vaig espantar una abella de la flor,
vaig agafar la tija
i, decantant la testa,
em va semblar sentir-te parlar de...
Què vares dir? Em cridares pel meu nom?
O vares dir-me...?
Algú féu: “Vine...”, quan vaig inclinar-me.”

“No t’ho vaig dir en veu alta, però potser ho pensava.”

“Per això vaig tornar.”

     (Trad. Agustí Bartra)

POLS DE NEU

Quan el corb féu caure
damunt meu
-en somoure l'arbre-
pols de neu,

mon cor, mudant l'ànim,
va salvar, amatent,
una part d'un dia
de tristor i lament.

    (Trad. Agustí Bartra)


Carl Sandburg

Illinois. (1878-1967)
“Va portar una vida de rodamón, fent tota mena de feines, fins que es va establir a Chicago l’any 1913. [...] Al llarg dels anys vint i trenta Sandburg va ser el poeta del “poble”. [...] La poesia de Sandburg és una barreja d’exaltació romàntica a la manera de Whitman i de realisme social que anticipa la poesia engagé dcels anys seixanta.”

DEU DEFINICIONS DE LA POESIA

1. La poesia és una projecció, a tgravés del silenci, de cadències arranjades per rompre aquest silenci amb precises intencions d’ecos, síl.labes i duracions d’oneig.

2. La poesia és el diari d’un animal marí que viu en terra i anhela volar per l’aire.

3. La poesia és una sèrie d’explicacions de la vida que s’esvaeeixen dintre d’horitzons massa ràpids per a explicacions.

4. La poesia és una recerca de síl.labes que han d’ésser disparades contra les barreres de l’inconegut i l’inconnoscible.

5. La poesia és un teorema d’un mocador groc de seda teixit amb endevinalles i tancat dins un globus lligat a la cua d’un estel que hom fa volar dins un vent blanc en un cel de primavera.

6. La poesia és el silenci i la conversa entre la humida i pugnaç arrel d’una flor i la florida lluminosa de la mateixa flor.

7. La poesia és la guarnida paradoxa de la terra gronxant la vida i després enterrant-la.

8. La poesia és el fantasmal escrit que explica com són fets els arcs iris i per què desapareixen.

9. La poesia és una síntesi de jacints i bescuits.

10. La poesia és aquell obrir i tancar d’una porta que deixa, als que miren, pensant en allò que es veu en un moment.

     (Trad. Agustí Bartra)

L'HERBA

Feu piles de cossos a Austerlitz i a Waterloo.
Soterreu-los-hi i deixeu-me treballar...
     Sóc l'herba: ho cobreixo tot.

I feu munts ben alts de cossos a Gettisburg,
i feu munts ben alts de cossos a Ypres, Verdun...
Soterreu-los-hi i deixeu-me treballar.
Dos anys, deu anys i els passatgers preguntaran al guia:
     -Quin lloc és aquest?
     On som ara?

     Sóc l'herba. Deixeu-me
     treballar.

    (Trad. Agustí Bartra)


Adelaide Crapsey

(Rochester, Nova York, 1878-1914)
“Fràgils i punyents notes líriques inspirades en la mort”.

TRÍADE

Tres coses hi ha
silents: la neu que cau...
l'hora abans de l'alba...
la boca d'un que acaba de morir.

    (Trad. Agustí Bartra)


Vachel Lindsay

(Illinois, 1879-1931)
“Es convertí en una mena de firaire messiànic”. Acabà suicidant-se.

LA TORTUGUETA

Hi havia una tortugueta
que trescava pel rocam,
vivia en una capseta
i nedava pels bassals.

Anà a l'encalç d'una puça,
anà a l'encalç d'un mosquit,
anà a l'encalç d'una cuca
i també a l'encalç de mi.

Va poder enxampar la puça,
va poder enxampar el mosquit,
va poder enxampar la cuca,
però no m'enxampà a mi.

    (Trad. Agustí Bartra)


Wallace Stevens

Reading, Pennsilvània. (1879-1955)
“A l’obra de Stevens hi ha una tensió constant generada per una sensibilitat eminentment romàntica que s’esforça a expressar-se d’acord amb els valors estètics del món modern.”

CINC PAISATGES SIGNIFICATIUS

II
La nit té el color
d'un braç de dona.
Nit: fembra
obscura,
fragant i flexible
que s'oculta.
Una llacuna brilla
com el braçalet
d'una dansarina.

    (Trad. Agustí Bartra)



Sara Teasdale

Saint Louis, Missouri. (1884-1933)
“Els seus temes adquireixen una qualitat boirosa i autumnal. Per bé que mai no són fúynebres, les seves cançons tracten del pas dels anys, de l’arribada de la nit, de la mutabilitat de les coses humanes.”

OBLIDEM-HO

Oblidem-ho, oblidem-ho com s'oblida una flor,
     com s'oblida una flama que un dia resplendí.
Oblidem-ho per sempre, oblidem-ho per sempre.
     Els anys tranquils a ambdós ens faran envellir.

Si algú t'ho preguntés, indiferent, contesta-li
     que ja ho has oblidat
com s'oblida una flor, o una flama, o una empremta
     en la neu del passat.

    (Trad. Agustí Bartra)


Wilbert Snow

Far de White Head Island. (1884- )
“Ha parlat amb emoció del mar, del mar de la costa de Maine, amb les seves boires i marees, i de la vida tràgica dels pescadors.”

HERÈNCIA

Ells feren les tombes al cim dels pujols;
llurs cases, al peu.
Fa molt anys, molts anys, quelcom rodolà
pel talús avall.
Quelcom es travà als murs del celler,
pujà les gruixudes
bigues de les golfes
i fugí ennegrint totes les fenelles.

fins que els que vivien en aquelles cases
veieren el rastre
que allò deixà enrera:
el flocall negrós de fang de tomba
sobre l'esperit de Nova Anglaterra.

    (Trad. Agustí Bartra)


Elinor Wylie

Somervile, New Jersey. (1885-1928)
En la seva darrera poesia hi ha un intens misticisme.

L'ÀGUILA I EL TALP

Deixa l'horda nombrosa
fuig de folc i coval,
imita l'orgullosa
àguila del penyal

La bafada gregària
nodreix odi i rancor;
l'àguila solitària
roman en la blavor.

Quan pitjat dins la borda
s'arrauleix el ramat,
i la tempesta eixorda,
l'au rep del sol l'esclat.

Si en l'alt camí dels astres
et trobes indefens
evita els fàcils rastres,
deixa els greixosos bens.

Si ni altura ni cleda
endurar tu no pots,
fes com els talps de seda:
habita dins els clots,

on faràs coneixença
amb arrels, pedres, fangs,
amb la deu que comença
i amb llisos ossams blancs.

    (Trad. Agustí Bartra)


Ezra Pound

Hailey, Idaho. (1885-1972)
A part de la seva pròpia obra, poètica i teòrica, fa traduccions, ajuda econòmicament  i literàriament diversos escriptors (Eliot, Joyce, Frost...), funda diverses revistes i escoles.
“The Cantos és un gran collage de records, pensaments, descripcions, cites, fragtments traduïts que, segons Pound, encarnen la complexitat i l’essència de la vida del segle XX.”

UNA NOIA

L'arbre m'ha entrat per les mans,
la saba ha pujat pels braços,
l'arbre ha arrelat dins mon pit,
profundament.
Els brancs creixen lluny de mi, talment braços.

Arbre ets tu,
molsa ets tu,
violetes amb vent al damunt.
Un infant molt alt ets tu.
Tot això és follia per al món.

    (Trad. Agustí Bartra)


EL NÚVOL IMMÒBIL

S'han acumulat núvols i més núvols,
     i la pluja cau i cau,
les vuit capes dels cels
     s'han replegat en una foscor sola,
i el camí, ample i planer, s'allargassa.
Em detinc a la meva cambra que mira a l'est, callat, mut,
i acaricio el nou garrafó de vi.
Els meus amics s'han anat distanciant, o són ben lluny,
acoto el cap i resto quiet.
    (T'ao Iuan Ming, 365-427)

    (Trad. Francesc Parcerisas)


Louis Untermeyer

Nova York. (1885- )

LA LLARGA CONTESA

Quin no sagnant i llarg combat
és més cruel que el que és lliurat
per la callada enemistat

entre els humans i el bri que neix?
L'home l'ataca, així que neix,
perquè té armes amb escreix

per contenir el tenaç estol
de tantes llances en son sòl.
Segant, n'aterra les que vol.

I elles s'ajeuen, esperant...
Alçant parets i soscavant,
té el que les rels mai no tindran.

El seu triomf durarà poc:
quan no hi haurà herbatges enlloc
i, fatigat de feina i joc,

el vencedor descansarà
ben ajagut, l'herba vindrà
i, lentament, el cobrirà.

    (Trad. Agustí Bartra)


T. S. Eliot

(1888-1965)
Ha estat un autor d’una gran influència tant per la seva poesia com per la seva crítica literària.

LA FIGLIA CHE PIANGE

          O quam te memorem virgo...

Oh resta al replà més alt de l'escala-
recolza't sobre una urna
de jardí -trena, trena
amb tos cabells la llum diurna-
abraça't a tes flors amb sorpresa apenada-
Oh llança-les a terra
i gira't, conservant en la teva mirada
un lleu ressentiment! Oh, però trena, trena
amb tos cabells la llum diürna!
Així hauria jo vist com ell partia,
i com ella, quedant-se, emmelangia;
ell se n'hauria anat
com una ànima deixa la desferrra del cos,
com l'esperit deserta del cos llarg temps usat.
Jo trobaria
una manera fàcil, una inefable via,
una forma que sols a tu i a mi ens servís,
senzilla i arterosa: una estreta de mà, o bé un somrís.

Ella es girà, de cop. I junt amb tardor,
durant dies i nits,
molts dies, moltes hores,
va viure dins la meva imaginació:
son cabell sobre els braços i aquests amb brancs florits.
Com haurien pogut romandre junts, em dic.
Una posa i un gest escapat se m'haurien.
Tots aquests pensaments sobten encara un xic
l'anhelant mitjanit i el repòs del migdia.

    (Trad. Agustí Bartra)


LITTLE GIDDING (IV)

El colom que baixa esquinça l'aire
Amb flama d'incandescent terror
Les llengües del qual atesten
L'únic alliberament del pecat i l'error.
La sola esperança, o bé desesperança
     Rau en la tria entre flama i flama-
     Perquè del foc el foc ens redimeixi.

Qui doncs inventà el turment? L'Amor.
Amor és el nom desuet
Rera les mans que teixiren
L'insofrible gec de flames
Que cap poder humà no pot treure's.
     Sols vivim, sols sospirem
     Consumits per un foc o altre.

    (Trad. Àlex Susanna)


Edna st. Vincent Millay

Camden, Maine. (1892-1950)
“Gràcies a la gran sinceritat dels seus poemes, Millay es va convertir en el símbol nacional de llibertat personal i actituds desafiants.”

PLANY SENSE MÚSICA

Jo no em resigno a què els cors amants hagin d'ésser enterrats
     en la dura terra.
Així és i així serà, perquè sempre ha estat des del principi
     del temps:
dins la foscor caminen l'assenyat i el bell. Coronats
d'assutzenes i llorer se'n van. Però jo no m'hi resigno.
Amants i pensadors romanen amb tu dins la terra.
Mescleu-vos amb el fang que ho nivella tot!
Quelcom del que sentíreu, del que sabéreu,
una fórmula, una frase, és tot el que resta.
Però el millor s'ha perdut.

Les respostes ràpides i subtils, les mirades franques, les ria-
     lles d'amor,
tot s'esvaí. Tot s'esvaí per a nodrir les roses. Elegant i arrissada
és la florida. Olorosa és la florida. Ho sé. Però no ho aprovo.
La llum que brillava en els teus ulls era més bella que totes
     les coses del món.

Avall, avall, dins la tenebra de la tomba,
a poc a poc se'n van el bell, el manyac, el bondadós;
a poc a poc se'n van l'intel.ligent, el faceciós, el valent.
Ho sé. Però no ho aprovo. I no em resigno.

    (Trad. Agustí Bartra)


Archibald MacLeish

(Glencoe, Illinois, 1892)
“La poesia de MacLeish ha estat especialment admirada per la perfecció dels seus recursos formals, per la sensibilitat i la traça amb què elabora el vers i n’afina la música.”

ABALTINT-SE A LA GESPA

Massa fàcil la son em ve, aquests dies...
Una estona, a migdia, m’estic endormiscat
al sol càlid, a prop dels arbres que murmuren.
I em desvetllo aviat,

massa aviat, i em ve temença
del sol encegador, del cel brillant.
Foscor hi havia al somni on em deixaren,
fosca serà la terra on m’ajauran.

     (Trad. Marià Manent)

OBRA D’UN HOME

Una pomera, un roure, un cedre
creixen vora la casa de pedra, al camp rocós,
on poemes escric si és la mà venturosa...
Vaig plantar el cedre: els altres són salvatges tots dos.
Els portà el vent. Les pomes escampen, a l’autumne,
llavors negres, fragants. Aire sol escampar
el roure, ombra a l’estiu i a l’hivern un so aspre.
Però el cedre en silenci el fruit fa madurar.

     (Trad. Marià Manent)


Dorothy Parker

(1893-1967)
Més coneguda com a contista, crítica teatral i figura llegend’ària de la Nova York dels anys vint i trenta. “Va fer un tipus de poesia de caire satíric i irònic que ridiculitza les febleses humanes a la societat moderna.”

RÉSUMÉ

Les navalles fan mal;
Els rius són humits;
Els àcids taquen;
I les drogues causen retorçó.
Són il.legals les armes de foc;
Els nusos rellisquen;
El gas fa pudor;
Val més que visquis.

     (Trad. Teresa Sàrries)


E.E. Cummings
(1894 - 1962)

Robert Graves

(1895-1985)
“Siguin de l’època que siguin, els grans poemes de Graves tenen un denominador comú: tots tenen un aire de senzillesa que dissimula o amaga una construcció verbal de gran complexitat formal i intel.lectual.”

El país que he escollit. Antologia poètica.
Trad. de Josep M. Jaumà.
(Ed. del Salobre, 2009)


ELS TURONS DE MAIG

Tot passejant amb cor de verge
     pels verds turons de maig,
volgué que jo, el Vent, jugués amb ella
     i em prengué per amant;

em deixà regirar-li el cabell,
     remenar la faldilla,
sense importar-li que el sol s’enfadés,
     s’enrojolés la margarida;

tan vistosa, menyspreava
     amors menors que aquest:
la meva abraçada espiritual,
     el meu bes secret.

Anava així, l’altiva dama,
     així corregué i ballà
i, negligint els homes,
     de tot cor estimà.

Apagueu-vos, estels innocents,
     sobre el verd de maig:
ens ha deixat per sempre, era
     massa noble per restar.


LA XARXA REFRESCANT

Els nens són muts per dir com crema el dia
o com crema la flaire de la rosa a l’estiu,
per dir els terribles erms del cel al cap al tard
i el terrible retruny dels timbals dels soldats.

Nosaltres tenim llengua: glacem l’inflamat dia
i la flaire cruel de la rosa esmussem,
desencantem la nit que ens amenaça,
desencantem els soldats i l’esglai.

La xarxa refrescant del llenguatge ens embolca,
recer de massa joia o bé de massa por:
i ens tornem verd-marins i morim fredament
entre salmorra, verbosament.

Però si abandonem el control de la llengua
rebutjant el llenguatge i el seu abraç aquós
-no quan vingui la mort, sinó abans de morir-
i afrontem el llambreig del dia dels infants,
i afrontem el cel fosc, la rosa i els timbals,
enfollirem, sens dubte, i morirem així.


NO MÉS FANTASMES

El llit patriarcal amb quatre posts
que era ancoratge de fantasmes,
és tret de la llòbrega golfa i serrat
per fer uns bons mobles per a bones cambres,

on ells (els fantasmes) befats, torbats, magrits,
oblidant llurs sospirs i pecats,
no poden pertorbar el nostre assossec
tret de, com pols d’estiu, fer esternudar.

Recuperem els dies clars, ja lliures
de les urpes del fosc constrenyiment,
i l’amor immediat dels nostres ulls
ens permet reconèixe’ns mútuament.

No tornaran. Llur pobra raó de ser
era que el temps pot glaçar i desglaçar;
però aquí perduraran sols els amors
no muntats en borrasques del passat.


ELLA PARLA D’AMOR MIG ADORMIDA

Ella parla d’amor mig adormida
     a l’hora fosca
          amb mots a mig dir, xiuxiuejats:
com quan la Terra a l’hivern es desvetlla
     i fa brotar flors i herbes
          malgrat la neu
          malgrat la neu que cau.

        

EL RETRAT

Ella parla tothora amb la seva
veu, fins amb els estranys; les altres dones
empren veus falses, manllevades,
fins i tot amb els fills.

Ella passa invisble a ple migdia
pel camí ral; les altres dones brillen
fosforescents –grans malucs, dits gruixuts-
pels carrerons més foscos.

Salvatge i innocent, gosa estimar
entre calamitats; però les altres dones
l’acusen de ser bruixa i vulgar meuca:
la miren de mal ull quan les saluda.

El seu retrat em mira de reüll;
despentinada i jove, m’interroga:
“¿I tu, amor meu? ¿Ets diferent dels homes
com jo ho sóc de les altres dones?”



SOTA LES OLIVERES

Mai no hauríem amat si l’amor no ens hagués
colpit més prest que la raó i malgrat la raó;
sota les oliveres, les mans s’entrellaçaren,
tots dos vàrem callar:
cadascú estava atent a la resposta
de sospirs desraonats de l’altre…
innocent, gentil, agosarat, persistent, orgullós.


LA VÀNOVA ESTELADA

Èxit difícil, d’amants veritables,
és jeure muts, sense bes ni abraçada,
sense sospirs sufocats ni murmuris,
cadascun rabejant-se en el goig que sent l’altre.

No hem de menystenir pas llavis ni braços
com a penyores de constància,
ni tampoc la convers anecessària
quan els cors van, torbats, a les palpentes;

però els qui saben el refinament
de jeure a part però somniar junts,
quiets sota la vànova estelada
amb rams de murtra coronen l’amor.

NO ESPERIS RES

Tu, dóna; res no esperis ni demanis,
viu d’engrunes a l’atzar escampades,
no per a tu (ella riu): per als ocells.
Dieta d’indigent, però conjura
l’amarga fam; ella tampoc s’engreixa
del pa que engruna, mentre la solitària
veritat de l’amor és honorada
i la paraula d’ella, compromesa.



ENTRE L’HISOP I LA DESTRAL

Saber el nostre destí és saber l’horror
d’haver de separar-nos, nit contra alba:
és mostrar obertament que entre l’hisop
i la destral, tu i jo, que ens cal ser lliures
malgrat que ens rondin retrets espectrals,
podríem viure junts no sucumbint
ni a la febreta de la domesticitat
ni al vol eixelebrat i sense nord.



Louise Bogan

(1897-1970)
Poeta i crítica. “Els poemes de Louise Bogan es caracteritzen pel seu extremat rigor formal i la seva lucidesa analítica.”

LIBÈL.LULA

Estàs feta de quasi res
Però és suficient
Perquè tinguis els ulls grossos
I quatre ales transparents;
Moviment incessant,
Fam inesgotable,
Amor violent.

Uneixes l’aigua amb l’aire,
La terra et rebutja.
La llum tan sols et toca per irisar-te
El cos i les ales.

Dos cops nada, depredadora,
Surts de l’ou a la calor.
Més enllà de tot càlcul o captura
T’endinses lleugera en la foscor

Que et consumeix.

Vols rabent cap al dia.
Però al final, quan el vent allisa els prats,
Cessa per a tu tot propòsit i objectiu.

I caus
Amb la resta de clofolles estiuenques.

     (Trad. Teresa Sàrries)


Langston Hughes

Joplin, Missouri. (1902-1967)
Va viatjar per la Unió Soviètica; fou corresponsal a la Guerra de Franco. Va escriure poemes, novel.les, contes, obres dramàtiques, lletres de cançons, articles i sassaigs sobre temes socials, històrics i musicals, nombroses antologies per a la divulgació de la cultura afro-americana. “La seva obra poètica es caracteritzxa per dos tipus de poema: impressions de la vida de la comunitat afro-americana, carregades d’amor, entusiasme i humanitat, i poemes de protesta davant de la situació racial.”

TAMBÉ JO

També jo canto Amèrica.

Sóc el germà més fosc.
Em fan menjar a la cuina
Quan tenen convidats,
Però jo ric,
I menjo bé,
I m’enforteixo.

Demà,
Seré a taula
Quan arribin els convidats.
Ningú gosarà
Dir-me:
“Vés a menjar a la cuina.”

A més,
Veuran que sóc bell
I s’avergonyiran-

També jo sóc Amèrica.

     (Trad. Teresa Sàrries)

TIMBAL

I recorda sempre
que la mort és com
un timbal
que sona i ressona
i no cessarà
fins que els darrers verms
vindran a la crida,
fins que el darrer astre
baixarà del cel,
fins que l'últim àtom,
àtom no serà,
fins que el temps i l'aire
i l'espai immens
ja no seran res.
Redobla el timbal
augural
de la mort que crida
a la vida: "Vine!
Vine! Vine!

    (Trad. Agustí Bartra)


Countee Cullen

(1903-1946)
“Cullen va fer molt per la llibertat artística de la comunitat afro-americana i va pagar un preu molt alt. [...] Els poemes de Cullen són càlids i humans i d’una perfecció formal molt natural.”

INCIDENT

Un dia, pedalant pel vell Baltimore,
     Amb el cor i el cap inundats de goig,
Vaig veure un baltimorès
     Que em mirava fixament.

Jo tenia vuit anys i era força baixet,
     I ell no era pas més gran,
I li vaig somriure, però ell em va treure
     La llengua i em va dir: “Negre de merda.”

Vaig veure tot Baltimore
     De maig a desembre;
De tot el que em va passar allà
     Això és l’únic que puc recordar.

     (Trad. Teresa Sàrries)


Vernon Watkins

Gal.les (1906-1967)
Va traduir Baudelaire, Heine, Hölderlin i Rilke. “Als anys quaranta Watkins va formar part d’un grup de poetes anomenat “New Apocalypse”, que reivindicava, en oposició al classicisme d’Auden, una poesia més feréstega, més turmulenta i més irracional, amb contagis romàntics i surrealistes. Més tard Watkins va evolucionar cap a un simbolisme més refinat i la seva poesia es va caracteritzar per un intent de rescatar del devastador pas del temps moments de gran transcendència.”

A LA FESTA DE LA VEREMA

Ara és temps de fruits tardans.
Ara avança en l’ocàs del sol
l’any espurnejant amb fulles.
Ajup-te. No tinguis por.
Guaita el cel atapeït:
fosca és la pell del raïm.
Balleu, cames, sens fi.
Porteu-nos gotims resplendents
i aixafem-los en vi.

Glans de les grogues branques
caieu sobre el sol atent.
Esperits que no defalliu,
balleu en cercle àgilment.
Colliu vells pensaments i arrels
mentre amb vostres empremtes
engendreu flames arreu,
sabent que l’any ha trobat
el seu foc íntim més secret.

Res de suprem s’acaba.
La terra, reduïda a brases,
no duu sinó mort fingida
i continua cremant.
Una nota més vera que el temps
i el seu vas cau, s’esmicola.
Fugiu, fugiu de la rima:
preneu del vas que lluïa
l’essència que en perdura.

     (Trad. Carme Guitart)


W. H. Auden

York 1907, Viena 1973
Influït en una primera etapa (1929-1933) per Marx i Freud, fa una crítica ferotge de la vida anglesa. En una segona etapa (1933-1939) fa una poesia d’un realisme líric més personal i íntim. Després emigra als Estats Units i retorna a la religiositat i espiritualitat.

EN AQUESTA ILLA

Mira, estranger, cap a aquesta illa ara
sota la llum saltironant per al teu delit descoberta,
queda’t aquí aturat,
silenciós,
a fi que pels conductes de l’orella
pugui vagar talment un riu
la remor onejant de la mar.

Aquí a l’acabament del petit camp suspès,
on cau damunt l’escuma el mur de greda,
i la seva alta vora resisteix l’estirada
i el cop de la marea,
i el còdol s’aferra després
de la ressaca que l’aspira, i la gavina es posa
un moment al seu flanc escarpat.

Lluny com flotants sements les naus
s’escampen per a urgents, voluntàries comandes;
i tot allò que es veu
vertaderament pot entrar
i moure’s dins de la memòria com fan ara aquests núvols
que passen pel mirall del port
i tot l’estiu mandregen de banda a banda de les aigües.

     (Trad. Marià Villangómez)

EL COMPOSITOR

Els altres tradueixen: esbossa un món visible
el pintor, que suscita l’estima o el rebuig;
regirant-se la vida, en fa sortir el poeta
les imatges que fiblen i estableixen lligams

amb l’Art des de la Vida, adaptant-s’hi amb esforç
i comptant que nosaltres taparem les esquerdes.
Només les teves notes són pur dispositiu,
només el teu cant és una ofrena absoluta.

Se’t vessi la presència, cascadejant delícia
pels sallents dels genolls i els dics de l’espinada,
envaint-nos el clima de silenci i de dubte;

només tu sol, tot sol, càntic imaginari,
ets incapaç de dir que s’erra una existència,
i se’t vessa el perdó com si es tractés d’un vi.

     (Trad. Joaquim Mallafrè)

W. H. Auden
Vint-i-set poemes
Selecció i traducció de Salvador Oliva (Barcelona, Quaderns Crema,  1995)

Amor i Veritat, quan semblen diferents,
la veritat ha de ser el subaltern.
             "La vida en comú

CANÇÓ DE BRESSOL

Dorm, amor, reposa el cap
alñs meus braços deslleials;
temps i febres van cremant
tots els rostres bells dels nens
pensarosos, que la tomba
sap prou bé que són efímers.
Però als braços fins a l'alba
vull tenir l'infant vivent,
fugisser, però per mi
totalment angelical.

No hi ha límits pels amants
quan reposen abraçats
a la falda tolerant
de la dea, i ella els dóna
greus visions, en ple desmai,
d'esperança, simpatia
i d'amor universals,
i esmes abstractes desvetllen,
entre roques i glaceres,
l'èxtasi de l'eremita.

Lleialtat i certitud,
ja passada mitjanit,
passen com les vibracions
de campanes; folls de torn
esgaripen avorrits:
cal pagar-ne tot el preu
-tal com han predit les cartes-;
però, en canvi, aquesta nit,
ni un sospir, ni un pensament,
ni un sol bes seran perduts.

Mitjanit, visions, bellesa
moriran... Que el vent de l'alba
que ara et passa suaument
vora el cap et beneeixi
ulls i cor per acceptar
aquest nostre món mortal;
que els poders involuntaris
et nodreixin constantment,
i esguardat d'amor humà
deixa al marge nits d'insults.


EN LLOANÇA A LA PEDRA CALCINERA

Si forma aquells paisatges que nosaltres inconstants,
   enyorem constantment, és sobretot perquè
la dissol l'aigua. Mira aquests vessants arrodonits
   amb la fragància de la farigola, i, sota el terra,
un sistema secret de coves i conductes; escolta aquestes fonts
   que brollen de pertot amb un somriure:
cadascuna va omplint la seva bassa per als peixos
   i va fent els seus solcs en un paisatge
capaç d'entretenir la papallona i el dragó.
   Examina aquest món de distàncies tan curtes
i llocs tan definits: ¿què més podria ser
   més semblant a la Mare? ¿Quina llar
pot ser més adient per al seu fill: el mascle flirtador
   que, a plena llum del sol, ganduleja vinclat sobre una roca,
sense dubtar de ser estimat, malgrat els seus defectes,
   i que tot el que fa són manifestacions
del seu poder de seduir? Des de pedres gastades
   fins als temples més alts, del naixement dels rius
fins a les fonts conspícues, de l'erm fins al cultiu,
   tots són enginys humils, per agradar o molestar,
que el desig d'un infant es pot permetre perquè els grans
   estiguin més per ell que no pels seus germans.

Després mira les bandes de rivals, mentre pugen i baixen
   pels camins pedregosos, de dos en dos, de tres en tres,
i de vegades abraçats (per sort, no marquen mai el pas),
   o a l'ombra d'una plaça, a ple migdia, capficats
en conversa eloqüent, massa amics per pensar que hi ha
   secrets gaire importants; o bé incapaços
d'imaginar-se un déu amb mal geni moral, o de calmar-se
   amb algun bon raonament, amb una dona al jaç;
perquè, avesats a una pedra que els parla,
   mai no s'han vist portats a cobrir-se la cara per respecte
a un cràter flamejant que no es pot aplacar.
   Sempre adaptats a les necessitats natives de les valls,
on tot es pot tocar i atènyer caminant,
   mai han hagut d'escodrinyar cap espai infinit
per l'enreixat artesanal d'un nòmada; nascuts afortunats,
    mai no han topat ni amb els bolets, ni els insectes del bosc,
ni les formes i vides monstruoses amb les quals
   -almenys així ho creiem- no tenim res a veure.
Així, si un d'ells es fa dolent, el mecanisme de la seva ment
   sempre es deixarà entendre: tornar-se barjauler,
traficar amb joies falses, o fer malbé la veu d'un bon tenor
   a fi de rebre aplaudiments, pot succeir a tothom, llevat
dels millors i els pitjors dels nostres...
                                                           Per això, jo suposo
   que cap d'aquests no ha viscut gaire temps aquí,
sinó que es van buscar unes terres molt més immoderades,
   on la bellesa no fos tan externa,
la llum no fos tan pública, i el sentit de la vida
   alguna cosa més que una coqueta boja.
"Acosta't!", va cridar el granit abandonat.
   "Sí que n'és d'evasiu el teu humor, que accidental
el millor dels teus besos, que permanent la mort!"
   (Els futurs sants s'escapolien sospirant.)
"Acosta't!", deien les argiles i les graves,
   "a les nbostres esteses tenim lloc perquè vinguin
soldats a treballar-nos, rius que esperen
   a ser pacificats, esclaus per construir-te tombes
a la menera gran. La terra és flonja com la humanitat,
   i tant l'una com l'altra han d'alterar-se." (Els Cèsars
se'n van anar rebatent els cancells.) I els temeraris
   van ser cridats per una veu més freda, el murmuri del mar:
"Jo sóc la solitud que indaga i mai no promet res;
   així és com seràs alliberat. D'amor, no n'hi ha gens;
només enveges diferents, i totes tristes."

   I aquestes veus, amor, tenen raó encara ara;
aquesta terra no pot ser la dolça llar que sembla;
   tampoc la seva pau pot ser la calma històrica
d'algun emplaçament on va establir-se alguna cosa
               una vegada i prou,
   una província retrògrada, dilapidada i connectada
amb aquest món atrafegat per un gran túnel, amb un cert
   encant adolescent. ¿És això el que ens en queda?
No pas del tot: té un deure mundanal que, a despit d'ella,
   no negligeix, però que posa en dubte
allò que el Gran Poder ja té assumit; destorba els nostres drets.
   El poeta, admirat per l'hàbit amatent d'anomenar
el sol el sol, la seva ment Enigma, es sent inquiet davant
   les estàtues de marbre que dubten clarament
de l'antimitològic mitye seu, i aquests noiets,
   que persegueixen científics entre les columnates
amb uns oferiments tan vius, censuren l'interès
   pels aspectes remots de la Natura.
I a mi també em censuren per allò que ja saps.
   No perdre el temps, no deixar-se atrapar,
no quedar-se endarrere, i, sisplau, no assemblar-se
   a les bèsties, que sempre es repeteixen,
ni a una cosa com l'aigua, o com la pedra,
   que fan coses tan fàcils de predir.
Aquestes són les nostres oracions de cada dia,
   i el seu millor consol és una música
que es pot fer a tot arreu, és invisible
   i no fa olor. I ja que tots hem d'espera la mort
com un fet, no hi ha dubte que no anem gens errats.
   Però si es poden perdonar els pecats,
si els cossos ressusciten de la mort,
   aquestes modificacions de la matèria
en innocents atletes, en fonts que gesticulen,
   fetes només perquè en sentim plaer,
tenen un sentit més: als benaurats
   no els importa saber des de quin angle
seran considerats, perquè no tenen res per amagar.
   Amor, jo no en sé res de res, però quan vull
imaginar-me un amor pur o la vida futura,
   només sento els murmuri dels corrents subterranis,
només veig un paisatge de pedra calcinera.

Theodore Roethke

Michigan(1908-1963)
“L’obra poètica de Roethke consta de tres grans cicles: els poemes de natura, que són angoixoses recreacions líriques de la seva infantesa on el poeta s’esforça a imposar ordre i sentit; els poemes d’amor, on el poeta experimenta sensacions de plaer i alliberament; i, els poemes tardans, on el poeta lluita per ultrapassar els límits del realisme de la seva obra anterior i arribar a nous horitzons d’expressivitat i de percepció.”

INCIDENT AL RIU

Se’m corbà una petxina sota el peu
i un remolí de sorra s’aixecava,
que va cenyir-me els genolls.
Tot el que al temps devia
en la meva figura humana es tornà lent;
l’aigua del mar tenia dins les venes,
els elements que abans havia servat càlids
es desfeien, lliscaven lluny de mi,
i vaig saber que havia estat abans
allí, dins aquell llot glaçat, granític,
en l’aigua ombrívola, onejant.

     (Trad. Agustí Bartra)


Kenneth Patchen

Ohio(1911-1972)
Poeta, novel.lista, dramaturg, pintor i dissenyador gràfic. “Els seus poemes són altament experimentals i iconoclastes, i denuncien, a partir d’una sensibilitat romàntica i idealista, les injustícies socials, la violència i el denigrant materialisme de l’American way of life.”

COM UN INFANT SENSE DOL

L'alliberadora porta és oberta
sobre vilatges que passen a través del sol.
No he d'escoltar per a dormir més.
Les vaques pasturen per les verdes hores
i folcs d'alegres cérvols beuen eternitat.
Les campanes agencen vestits blaus al vent.
L'estiu xiula als seus gossos d'arbres i flors.
La vella fe munta a cavall d'idiotes pels volts de l'església.
Estic tan a prop del bé! No necessito veure Déu!

    (Trad. Agustí Bartra)

Patchen, Kenneth
Panorames de poemes
Traduïts per Enric Casasses
Barcelona, Edicions Poncianes, 2015

3) VIURE ÉS LLOAR

   Que em sia dat el do de la lloança! Meravella i amor! Ah meravella i amor.

I A DONAR ALÈ (4

   Bonics són els arbres i els camps, i les aigües... bonics són els braços i el coll d'una dona... bonica la llum en aquesta taula d'aquí... bonica allà al cel... La vida només és bonica.

7) UN MATÍ GRIS

   "Estimats amics" sou, a vegades, molt lluny per dir-ho d'alguna manera.

MÉS ANIMALS FABULOSOS (10

   Aquest personatget us meravellarà amb el seu entusiasme! Considera que és senyal d'especial estima enfilar-se-us amunt per la cama en cerca de condiments que són part indispensable de la seva dieta. Els trobarà, després d'expedicions àrdues i prou sovint perilloses. Exemplar únic, els seus hàbits nupcials resten majorment il·lusius.

11) CAPOLLS DE PRUNA CLÀUDIA

   Ella es deixa anar els cabells. Fora al jardí les flors s'emproven colors nous.

CAPOLLS DE PRUNA CLÀUDIA (16

   I ara és la teva gràcia que jo celebraria, oh tu que em treus flor... Les roses mai no caminen sobre l'airet d'estiu amb més lleugeresa que tu per aquests corriols ensopits del poble... Poble? Ca! Paradís!

17) MÉS ANIMALS FABULOSOS

   Fan niu a tercets i fan brandar per tots cantons com uns bojos les seves cames grogues llargues i primes. Les femelles normalment són molt mandroses, o sigui que l'única solució és que algú altre els hi pongui els ous. Però al niu, ui quin xalar més divertit!

23) L'IMMENS REFUGI

   Oh, els teuladets vermells, allà! la preciosa dinastia dels cossos... Canta, Cor, canta!

25) ELS ASSATGETS

   Sentit dels objectes. Viure en llibertat poques vegades es veu com un objecte, com una poma macada, per exemple. Però viure en llibertat és importantíssim; viure en llibertat és més importantíssim que cap altra cosa. Doncs, viure en llibertat és l'únic objecte-objecte.

ELS ASSATGETS (26

   Què és "noms"? Sempre que sorgeix aquest problema es fa necessari mantenir una bella perspectiva. Perquè convé examinar la cosa amb cura, potser (fins i tot) comprometre-s'hi amb fúria. Aquest assumpte dels "noms" està matant els món, sabeu. No tot d'un sol castanyot sinó d'una manera miseriosa, plorinyaire. Rere les màscares, podridura, corrupció, hipocresia.

29) L'AMOR ÉS JUGANER

   L'amor és juganer, noble i ennoblit. Quina bondat corpartidora, la joia sòbria i tendra del seu meravellós fluir! Sí, l'amor és juganer i no maquina! I ei, quin furor, en un home, el furor de l'amor cercant el seu canal!

33) JOVENETES NEDANT

   Cossos que són com flors fent tentines i mig fonent-se, jovenetes nedant al riu. Allà! el pètal de seda rosa d'un maluc! la presa preciositat d'un pit petit! Que blavíssim i que net el cel damunt seu.

UNA NIT D'ESTIU (36

   Vaig fer un mantell amb la brillantor de l'aigua; de l'ala d'un ocell de mar, un fermall; per a la faldilla vaig agafar una boirina d'estiu de damunt d'un camp... i amb això la vaig vestir... el seu cor bategava, bategava.

49) LES APARENCES FLUIDES

   Fidel al que m'encisa... El bon color del foc cantaire dels cossos vius! que esplèndid! oh, que esplèndid! que enlluernadors, els consols! les temptacions! quines aures tan perdurables! Avui estic perdut en un aiguabarreig d'aparences fluides... d'audàcies immoribles...!

51) VOLTATS D'ENCISOS

   En la carícia de formes, de colors, d'aparences immaculades... Oi, estem voltats d'encisos!

AMIC EL CONILL (60

   Un cop fórem fora al carrer va coincidir que ens vam trobar un conill que anava en mula de porta en porta intentant vendre participacions d'un bloc de gel en desexpansió. Eixugant-nos el front, li vam desitjar molta sort.

LA BALADA LLUNYANA (68

   Ah, del color ben bé de la vida són els peixos que dormen a la devessa! Color vida són els seus ulls que s'obren a poc a poc, color vida el desplegar-se com un branquilló de les seves mans gracioses! Aviat vindran entre nosaltres.

71) UNA CANÇÓ DE NIT

   Una vegada em vas preguntar què volia jo de la vida... Doncs diguem... Bé, és igual.

79) L'ÚNIC ENEMIC DE LA POLS

   Un bon cor i amable... En aquest món no hi ha res de més bonic.

ELS ASSATGETS (82

   L'endemà ja és aquí? Oi tant. L'endemà va ser una patata calenta així que va començar a enviar enrere algunes de les seves habilitats menys llamineres. Tothom les va entendre com "Progrés". Sí, tirar el farcellet de l'endemà a la sopa abans que ningú hagi tingut temps de preocupar-se de quina mena de sopa és la sopa que convindria.

ENCANTAT AMB MAR-I-CEL (92

   M'encanta aquest casament que sempre canvia i sempre renovat, i que sembla que se celebri més a fora del món que a dins. M'encanta aquesta blavor que mira, i que sempre desconcerta com més confiança dóna.

CONVERSA AMB MIRALLS (96

   --Tu... tu no fas cap esforç per entendre una altra opinió. Tu... eee... --Que estrany, que trobis tolerable la teva. A mi em sembla horrible. --Tu... tu no vols... ho fas expressament, no vols veure que... que... eee... --Va, va, prou.

109) SÓC EL

   Goig dels Cossos Desitjaires. Els dies del meu viure són dies d'estiu, les nits de la meva glòria brillen més que les crestes d'onada enceses del cel quan són més altes! Meva és la mà segura que dóna forma al món.

UNA CANÇÓ DE NIT (130

   M'agrada que t'agradi l'altra versió, però em temo que algú alimenta el teu endarreriment amb el tema d'aquelles "capses amb llaços". I sí que tens un cantó molt calladet: no passis pena, totes les falagueries són torbadores, quan no són englantinadament carregoses. No cal dir que tothom és seriós; això és el que ho fa tan punyeterament reconvencional!

141) ELS ASSATGETS

   Què està Bé? Depèn molt de si vols fer créixer ortigues o trèvol: de si has vingut a aplaudir o només a birlar roba estesa; de si véns amb un ronsal o amb barret.

POBRE PUCCIO D'ANIELLO (148

   Au, va, som-hi, admet-ho! El dilluns serem què, el dimarts serem re i el dimecres serem mè... i ens queda més de mitja setmana per fruir-ho i gaudir-ho. Éh, som les verdures afortunades!

COMENTARIS PER A CORNS ENCORDATS (154

   Un cop vaig pensar que si ens arribés una bafarada ben bona d'allò de què realment van tots aquests mentiders, estafadors i esgarrapacristos traficants de democràcia, segurament allargaríem instintivament el braç devers la cadena; però me-cago'n-jo! t'hi va el coll, a sortir del mig quan pugen llançats a tota hòstia directes al cantell de la tassa!


Philip Larkin

(1922-1985)
“Larkin, com a poeta, és el gran cronista que recull l’ambient i el clima de decadència cultural, moral, social i política de l’Anglaterra postimperial sota el règim de l’estat benefactor.”

ASSOLELLAT PRESTATYN

Vine al sol de Prestatyn,
somreia, des del pòster, la noia
agenollada a la sorra
en banyador blanc de setí.
Darrera seu un tros de costa
i un hotel amb palmeres que semblava
sortir-li de les cuixes
i dels braços enlaire alçant-li els pits.

La van posar un dia de març.
A les dues setmanes ja tenia
les dents trencades i un ull guerxat;
unes tetes immenses i una pelvis
fendida ben endins, i a l’espai
entre les cames uns gargots
la feien muntar
uns collons i una polla tuberosos

signats Titch Thomas, mentre que
algú havia clavat un ganivet
o alguna ocsa enmig dels llavis,
amb bigotis pintats, del seu somriure.
Fou massa bona per a aquesta vida.
Molt aviat una estripada
deixà sols una mà i un tros de blau.
Ara n’hi ha un de Lluita contra el càncer.

     (Trad. Josep M. Jaumà)

Philip Larkin
Finestrals
labreuedicions@gmail.com
2009

Traducció de Marcel Riera.

FINESTRALS

Quan veig una parella jove
i m’afiguro que ell la carda i que ella
pren la píndola o du un diafragma,
sé que això és el paradís

que els grans hem somniat tota la vida:
bandejar la beateria i qualsevol prejudici
com una màquina de segar passada de moda,
i lliscar tots els joves pel llarg precipici

cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si
algú em va mirar, quaranta anys enrere,
i va pensar: Aixó sí que és vida!
Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera

de l’infern i tot això, res d’haver d’amagar
tot el que penses del mossèn. Seran ells,
maleït sia, els que no pararan de baixar
pel llarg tobogan, lliures com ocells.

I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és flas
i no és enlloc, i que és infinit.

ELS JUGADORS DE CARTES

Jan van Hogspeuw va tentinejant fins a la porta
i pixa en la foscor. A fora, la pluja
regalima per les roderes dels carros al camí fangós.
A dins, Dirk Kogstoerd fa un altre traguet
i, amb uns molls, acosta una brasa a la pipa d’argila
mentre eructa un glop de fum. El vell Prijck ronca amb la borrasca,
la cara de calavera encesa pel foc; darrere, algú beu cervesa
i obre musclos i gralla fragments de cançons
d’amor als pernils que pengen de les bigues.
Dirk reparteix les cartes. Els centenaris arbres humits
s’estremeixen en la buidor d’estrelles que circumda
aquesta cova il·luminada, on Jan es gira i es fa un pet,
escup a la graella i juga la reina de cors.

Pluja, vent i foc! La pau secreta i bestial!

ANNUS MIRABILIS

Les relacions sexuals van sorgir
l’any mil nou-cents seixanta-tres
(força tard per a mi)
entre la fi de la prohibició de Lady Chatterley
i, dels Beatles, el primer trenta-tres.

Fins aleshores només hi havia hagut
una mena de desgavell
una baralla per un anell,
una vergonya que començava a la joventut
i s’escampava fins a l’últim nivell.

Fins que de cop s’aturà la baralla:
tothom va sentir el mateix
i cada vida esdevingué amb escreix
una brillant endevinalla,
un joc que no es podia perdre, tanmateix.

Així doncs, la vida mai no va ser millor
que a l’any mil nou-cents seixanta-tres
(encara que massa tard per a mi)
entre la fi de la prohibició de Lady Chatterley
i, dels Beatles, el primer trenta-tres.

VERS DE SOCIETÉ

La meva dona i jo hem convidat una colla de desgraciats
perquè vinguin aperdre el seu temps i el nostre: t’hi voldries
afegir? Ni parlar-ne, amic meu.
S’està fent fosc.
L’estufa de gas respira, els arbres es balancegen foscament.
Així doncs Benvolgut Warlock-Williams: em sap greu...

Sembla mentida que costi tant estar sol.
Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,
amb una copa de xerès aigualit a la mà, inclinant-me
a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora
que no ha llegit més que revistes del cor;
només de pensar en el temps lliure que s’ha esquitllat

de dret cap al no-res mentre l’omplíem
amb forquilles i rostres, en lloc de posar-lo
sota un llum i escoltar la remor del vent
i sortir a fora per veure la lluna reduïda
a una navalla esmolada per l’aire...
Una vida i, tanmateix, com ens inculquen severament

que la solitud sempre és egoista. Ara ningú
no es creu l’eremita de la túnica i el platet
que parla amb Déu (que també se n’ha anat); el gran desig
és que la gent sigui amable amb tu, i això vol dir
ser-ho tu amb ells, no saps com.
La virtut és social. ¿Són, doncs, aquestes rutines

una manera de jugar a fer bondat, com anar a missa?
¿Una cosa que ens avorreix o que no fem bé
(demanar a aquell imbècil com va la seva recerca estúpida)
tot i esforçar-nos-hi maldestrament,
però que ens ensenya com haurien de ser les coses?
Massa subtil, tot plegat. Fins i tot massa decent. Maleït sia,

només els joves poden estar sols tranquil·lament.
Ara queda menys temps per a la companyia,
i seure sota un llum sovint ens porta
no pas pau, sinó altres coses.
Més enllà de la llum hi ha el fracàs i el remordiment
que remuguen Benvolgut Warlock-Williams: I tant que sí...

(UNA ENTREVISTA A THE OBSERVER:
Llegeixo de tot, llevat de filosofia, teologia, economia, sociologia, ciència o qualsevol cosa que tingui relació amb les meravelles de la naturalesa, o amb la teconologia... em descuidava la política. [...] A la pràctica només llegeixo novel·les o coses no gaire exigents de no ficció com ara biografies. Gairebé no llegeixo poesia. [...]
No voldria sonar falsament ingenu, però sovint em demano per què es casa la gent. Penso que estar sols potser els desagrada més que a mi. Qualsevol que em conegui li dirà que no m’agrada la companyia. M’agrada molt la gent, però costa tenir gent sense companyia. I em sembla que viure amb algú i estar enamorat és un negoci molt difícil perquè, si més no per definició, vol dir posar-te a disposició d’algu altre i situar-lo per damunt teu. [...] Crec que l’amor xoca de ple amb l’egoisme, i ambdues coses són força poderoses.

Creeley, Robert
A la terra
Jardins de Samarcanda, 2013
Trad. de Dolors Udina
(Massachusetts 1926-2005)

VELLA CANÇÓ

Encara em sento mínimament bé d'alguna manera.
He arribat massa lluny per desaparèixer.
M'agradaria quedar-me aquí d'una certa manera.

De manera que el que ara ve no sigui tan sols més
del que hauré de perdre. El que queda encara deixaria més
per venir si un no s'afanyés tant per arribar-hi.

Que queda per dir? Els teus ulls, els teus cabells, el teu somriure,
el teu cos dolç com l'aire fresc, la teva veu al matí clar,
després d'una altra nit, una altra nit, jaiem junts, dormint?

Si això ha de desaparèixer, no hi va ser mai.
Si sé que tu encara ets aquí, llavors jo també hi sóc
i t'estimo, i t'estimo.

Galway Kinnell

(Providence, 1927)
“Per a Kinnell el vers lliure és el mitjà idoni per aconseguir el que es proposa com a poeta: la reivindicació de l’oralitat del poema [...] Kinnell utilitza aquesta poesia psalmòdica per cantar el caràcter agredolç de la vida.”

DESPRÉS DE FER L’AMOR SENTIM PASSES

Malgrat que puc roncar com un megàfon
o tocar música alta
o passar la nit parlant amb un irlandès moderadament sobri,
en Fergus se submergeix en un son
sense somnis encara més profund, que passa per tot en un instant,
però si se sent una respiració pesant
o un gemec ofegat en algun lloc de la casa
es desperta tot sol de cop
i ve corrents – com ara, som al llit junts,
després de fer l’amor, en silenci, el seu cos contra el meu cos,
el contacte familiar d’un llarg matrimoni,
i ell apareix – amb el seu pijama de beisbol, resulta
que el coll és tan tancat
que l’ha de cargolar, un dia potser el farà pensar
en la capacitat mental dels jugadors de beisbol –
i diu: “Us feu petons i abraçades? Puc venir?”
Es deixa caure entre tots dos i ens abraça i s’arrauleix per dormir
amb el rostre resplendent de satisfacció per ser l’infant que és.

En la penombra ens mirem
i somriem
i ens agafem la mà per damunt d’aquest petit cos, sorprenentment musculós,
aquest a qui la memòria instintiva empeny a tornar a la terra on va ser concegut,
dorment a qui només els sons mortals desvetllen,
aquest do d’amor que es lliura de nou als nostres braços.

     (Trad. Teresa Sàrries)

John Ashbery

(Rochester, Nova York, 1927)

Alguns arbres
(Barcelona, Ed. 62 / Empúries, 2001)
(Traducció de l'anglès de Melcion Mateu)

ALGUNS ARBRES

Són sorprenents: s'uneix
cadascun amb el seu veí, com si parlar
fos una acció estàtica.
Disposats casualment

per trobar-se tan lluny, aquest matí,
del món com si estiguéssim d'acord
amb ell, tu i jo
de sobte som allò que els arbres proven

de dir-nos que som:
que el simple fet que siguin allà
vol dir alguna cosa; que aviat
podrem tocar, estimar, explicar.

I contents de no haver creat
aquesta placidesa, sentim el que ens envolta:
un silenci que és ple de sorolls,
una tela en la qual apareix

un cor de somriures, un matí d'hivern.
Amb una llum misteriosa, bellugant-se,
els nostres dies porten tal reserva
que aquests accents ja semblen la seva pròpia defensa.


EL PINTOR

Assegut entre el mar i els edificis,
li agradava de fer-ne el retrat.
Però igual que els infants creuen que la pregària
és tan sols el silenci, esperava que el tema
emergís de la sorra, i agafant un pinzell,
es retratés ell mateix a la tela.

Així que mai no hi va haver pintura a la tela
fins que els que vivien  als edificis
l'animaren a treballar: "Prova amb el pinzell
com a mitjà per a un objectiu. Escull, per a un retrat,
alguna cosa menys gran i furiosa, un tema
més adient per als estats d'ànim d'un pintor, o potser una pregària."

Com podia explicar-los la seva pregària
perquè la natura -i no l'art- usurpés la tela?
Prengué la seva dona com a tema;
la va fer enorme, com edificis
en runes, com si, oblidant-se d'ell mateix, el retrat
s'hagués expressat sense un pinzell.

Amb pocs ànims, mullà el pinzell
al mar, mentre murmurava, sincer, una pregària:
"Ànima meva, quan pinti aquest retgrat,
vull que siguis tu qui malmeti la tela."
Les notícies s'escamparen com foc entre els edificis:
havia tornat al mar per cercar-hi tema.

Imagineu-vos un pintor crucificat pel seu tema!
Massa cansat, fins i tot per alçar el pinzell,
provocà alguns artistes que guaitaven des dels edificis
a la burla malèvola: "Ara no tenim cap pregària
per posar-nos sobre una tela
o fer que el mar segui perquè li facin un retrat."

D'altres ho consideraren un autoretrat.
Finalment tot el que hi havia de tema
es començà a esvair fins que quedà la tela
totalment blanca. Deixà estar el pinzell.
De sobte, un udol, que també era una pregària,
sorgí de l'aglomeració dels edificis.

El llençaren a ell, el retrat, des del més alt dels edificis,
i el mar devorà la tela i el pinzell
com si el tema hagués decidit quedar-se en una pregària.

Ted Hughes

LLUM PERFECTA

Ets aquí, en tota la teva innocència,
asseguda entre els narcisos, com en una foto,
posant com si el títol fos: “Innocència”.
Una llum perfecta t’il.lumina la cara
com un narcís. Com qualsevol d’aquells narcisos,
seria el teu únic abril a la terra
entre els narcisos. Als braços,
com un osset de peluix, el fill acabat de néixer,
tot just començat, fa només unes setmanes, el camí de la innocència.
Mare i fill, com en la sagrada maternitat.
I al teu costat, alçant els ulls, somrient-te,
la filla, dos anys encara tendres. Com un narcís,
acales els ulls capa a ella i li dius alguna cosa.
Paraules que la càmera ha perdut.
                                                     El coneixement,
dins el turó on estàs asseguda
-un turó com un fortí, voltat d’un fossat més gran que la casa-,
no va arribar al retrat. Mentrestant, l’instant següent,
venint cap a tu com un soldat d’infanteria
que torna a poc a poc d’una terra de ningú,
inclinat sota alguna cosa, mai no et va arribar:
es va fondre, senzillament, en la llum perfecta.

     (Trad. Josep M. Fulquet i Pauline Ernest)


Frank Banton

Poemes (1987-1996)


AL METRO

He vist un home al metro
sense ulls
cap ull
no res, tot just
cràters coagulats i arrugats
que li esborraven la cara.

Ningú no l'ha pogut mirar dues vegades.

Lent
amb  pas segur
un tors apallissat però ben sòlid
jesei apedaçat i esfilagarsat
un gaiato mossegat i espellofat
i un tassó de plàstic color roig.

Allò va arribar tot arrossegant-se.

Potser tres monedes d'un quart,
i els tres i cadascú foren beneïts
quan el furtiu
clonc del so de la moneda en caure
fou enregistrat.

Que Déu us beneeixi.

Les deixalles del nostre món són pertot,
però on ha deixat aquest home els ulls?

    (Trad. Hilari de Cara)


CLEOPATRA

Els cabells lleugerament descolorits
i la primavera entre les cuixes,
accepta l'abraçada ardida
perquè aquest
que ja emmalalteix de sa caiguda
aquest caurà tot sol
i més tard...

    (Trad. Hilari de Cara)


LA CASA DE TROTSKY

Anomeneu-la vil.la
si això us plau,
la scasa i el jardí
estan tancats
amb una paret que molina
i la porta gairebé amagada
us ofereix un cordill per a estirar
una campana que sona
un món per a evocar.

Dins la casa
tot es conserva:
portes d'acer
prestatges
forats de bales contra el guix,
i damunt l'escriptori fatal
un manuscrit obert
devora unes ulleres inútils ja.

Tot es conserva,
fins i tot el nom de l'assassí es conserva.

La història és implacable : tot el poder per als soviets.

    (Trad. Hilari de Cara)

Les Murray

(Nabiac, New South Wales, Austràlia, 1938)


Poemes subhumans
(Barcelona, Columna, 2000) (Versió original en anglès de 1996)
(Traducció de Víctor Batallé)


ALLÀ ON ELS HUMANS NO PODEN ANAR-SE'N, NI TAMPOC QUEIXAR-SE

          per a Becki i Clare

Allà on els humans no poden anar-sen, ni tampoc queixar-se
alguns hi aniran que gaudiran tot fent patir.

Mofa universal que assja i condueix els humans, l'un cap a l'altre,
que en fixada fidelitat es marciran, mentre la resta ho esquivarà.

Entre alguns que han estat escollits, hi ha aquella policia natural
que per rutina sap com malferir, fer servir el xiule, no deixar ningú en pau,

però la brillantor entelada desenvolupa traïcions i noms
que bruseixen la dignitat i la vida com flames interiors.

Les hormones són allistades a la mili i la consistència
s'assaja, primer pels mateixos venjadors i fracassats,

però això és tenir molt en compte la moda. El remirar burleta
fa néixer còmplices callats. El coratge no es troba amb facilitat.

Això modela la revolució, fa viure les mosques en els aiguamolls descolorits.
Això és el veritable currículum de les escoles.


SOBRE LA PRESENT CARNISSERIA D'ANIMALS SALVATGES

Sembla ser que la manca de misericòrdia en els remeis humans
per a tota la terra, no ha de tenir pas un final verd.
De color caqui i des del lloc del res, torna els trets, amb posat de ranger,
cal entrar en un helicòpter sense porta, en disposició de tirador especialista.
En qüestió de minuts volar per sobre paisatge burell on s'escapa el búfal,
per davant de les bèsties rotundes de pols i marró d'escarabat amb ratllats

manillars o banyes que els fan ranquejar en un ventall d'aire.
L'escopeta en fa caure un, al galop, i un altre i un altre,
vaca, vedell, brau; dues tones de projectil,
poder que cavalca en cada una de les invisbles estrelles de bales
que fuetegen i trenquen la submissió dels fluids carnals. Pobre bestiar endurit
de l'Àsia que cau l'un rere l'altre, tones de sal i ferum en un mapa.

Apassionat per l'altruisme, com sempre ho va ser la inquisició,
un somni d'estadístiques que carrega contra ases, gats, cavalls.
Les escopetes militars d'alimentació plana, amb prismàtics a dalt,
s'obren i es tanquen. L'embalum d'un cartux i l'animal
roden cap a l'oblivió. Rere l'orella, un tros de pell salta
i un món desconegut tan llarg com un cap s'acaba.

Mentre els cims dels arbres i els humans s'àpiguen
que aquests són éssers indígenes. Quan, no van ser nostres?
Cadascun d'ells va néixer en aquest continent. Fusta cremada i ombra de pols
habitaven en la memòria, no pas una tardor freda, no pas un punyent verd blau.
Nosaltres, en contra de les espècies, per sobreviure podríem justificar
la xeringa infectada; les escopetes de porc que desgasten les valls,

però aquesta carnisseria de luxe en paisatges secs d'humans,
recorda la pudor de càmeres de gas. Diuen que el darrer so que escolta
un cavall salvatge és el so ideològic d'un esclat de nadons.
És la música oculta d'un final d'odi nadiu, cap a nosaltres mateixos,
en contra d'anar per la vorera d'un vol de milions en direcció
a un temps de somni sense violència i on cap ésser humà, encara, no hi ha arribat.


EL CICLE VITAL DE LES IDEES

Una idea et xiula als llavis,

et riu amb l'alè.
Una idea té gana del teu cos.

Un avís, calent per desordenar i compartir,
agafa raons en la seva manera de ser
des de qualsevol lloc per començar un rostre.

Una idea és una boca que ven
i xucla. El seu desig es dibuixa
a perpetuïtat amb colors de la nit:
una idea és sempre un graó més en l'escala social.

Encara que hagi de fer front a una roncadissa,
desmanar escopetejos, o descansar
entre els mapes propis de dominació mundial,
una idea que madura vol de cop i volta

ser més petita que qui la va engendrar.

Vol ser un poema:
que toca de peus a terra, trànsit immortal i precís,
una conversa amb estreps,
un crit com el de la pantera.

Només l'art pot contenir una idea.

Seamus Heaney

(Derry, Irlanda del Nord, 1939)
(Premi Nobel de literatura 1995)

Llum elèctrica
(Barcelona, Ed. 62 / Empúries, 2004)
(Traducció de l'original anglès de 2001 de Pauline Ernest i Jaume Subirana)


SONETS DE L'HÈL.LADE

5. La font de Castàlia

Mal llamp. No la còlera de Zeus, sinó la d'ella
no deixant-nos passar, i la meva creixent en resposta.
Allò era l'únic que havia promès: beure l'aigua
de la font de Castàlia, per poder així
almenys atribuir-m'ho i ser el poeta
sota el penya-segat impressionant del déu Apol.lo...
Però unes cordes tancaven el santuari interior de l'aigua
quan hi vam arribar. Bé, doncs: a l'infern, allò,
i a l'infern tots els que voldrien aturar-me, rellamp!
Escales amunt, doncs, cap a les grutes de marès,
les filtracions i els degoteigs, els tolls, les molses,
vinguts de més enllà i de lluny, amb aquesta ira
inútil escolant-se, en terrasses
on m'inclinava i empassava dolçor i desafiament.

EL LLAC DE BALLYNAHINCH

                           Godi, fanciullo mio; stato soave,
                                           Stagion lieta è cotesta.
                   Leopardi, “Il Sabato del Villaggio”

                                         Per a Eamon Grennan

Llavors vam parar i vam aparcar en la llum renovada
de Connemara un diumenge de matí
mentre una claror captivadora se sostenia i s’obria
i la muntanya sencera reflectida en el llac
ens penetrava com una falca dolçament empesa
fusta endins.
                    No gaire lluny d’allà,
però prou lluny perquè no ens n’arribés la fressa,
dos ocells aquàtics esquitxaven amunt i avall
i més i més. Tot seguit, el seu moviment blanc, fort,
que podria haver estat l’excitació de l’agonia,
es va tornar enlairament, grans cops segurs
per sobre l’aigua: no com ànimes suspeses a les golfes
movent-se endins i enfora de la casa de la vida,
sinó com llasts aeris, molt més pesants que l’aire.

Però alguna cosa dins nostre havia estat trasbalsada
veient-los, i així quan ella es va inclinar endavant
per girar la clau només va mig girar-la
i va parlar, com si diguéssim, al parabrisa,
de perfil i pensarosa, a tocar del volant,
sostenint que de fet aquesta vegada sí que havia
estat útil aturar-nos; i va decantar el cap de conductora,
que tremolà lleument mentre el contacte s’encenia.

PER A L'OMBRA DE ZBIGNIEW HERBERT

Eres un d'aquells del fons del vent del nord
que Apol.lo afavorí i a qui sempre retornava
durant l'estació hivernal. I entre la teva gent tu
vas restar el seu herald sempre que se n'anava
i la terra quedava en silenci i la promesa de l'estiu es frustrava.
D'ell vas aprendre a tocar la lira, i la vas mantenir afinada.

Bob Dylan
(1941)

PER SEMPRE JOVE

Que un bon déu et protegeixi
i s'acompleixi  el teu desig.
Sàpigues ajudar els altres
i deixar-te fer feliç.
Que arribis a les estrelles
per l'escala que et vas fent.
Sigues jove per sempre més.

Que creixis per ser més recte
cada dia més sincer
per conèixer la mentida i
la disfressa que ara té.
Que no et falti mai coratge
per lluitar contra corrent.
Sigues jove per sempre més.

Que les mans mai no et tremolin
i els teus peus siguin lleugers,
i que mentre els vents canvien
tinguis ferms els fonaments.
Guarda sempre el cor alegre
i cançons per fer content.
Sigues jove per sempre més.

    (Adaptació Isidor Marí)


PENJAT A MOBILE AMB ELS BLUES DE MEMPHIS

Oh! el drapaire va fent cercles
amunt i avall pel carrer
li vull preguntar quin problema té
però no sap parlar l'anglès
aquí les noies m'afalaguen
i em tracten a cos de rei
però ben endins del cor
sé que no els kpuc dir adéu.
Oh! Mama, digues que no és veritat
que sóc un altre cop a Mobile
amb els blues de Menphis penjat.

La Mona volia dir-me
que no m'acostés al tren
diu que tots els ferroviaris
se't beuen la sang a galet
i jo vaig dir "No ho sabia"
però recordo que un d'aquests
se'm va fumar les parpelles
com si fossin cigarrets.

Oh! Shakespeare és al carreró
amb sabates d'arlequí
parla amb una francesa
que diu que em coneix a mi.
Hauria d'avisar-lo
explicar-li amb qui s'ho fa
però a Correus han entrat lladres
i la bústia ja no va...

L'avi es va morir fa poc
i el van enterrar entre els rocs
i tothom parla d'ell encara
de l'ensurt que ens va donar
però a mi no em va estranyar gens
vaig saber que estava boig
quan va incendiar el carrer major
i després va engegar a trets.

El senador va venir ahit
ensenyant la pipa, quin perill!
Convidava a tots amb l'arma
al casament del seu fill
i a mi, no em feia cap gràcia
no m'hi vaig voler exposar
que em trobessin sense entrada
sota d'un camió amagat.

Ara el frare està desconcertat
li vaig dir: "Per què vas vestit
amb un munt de titulars
grapats damunt del pit?"
En sentir-me, em va maleir
jo li vaig dir "No et pots amagar
et passa el mateix que a mi
espero que ho tinguis clar...

L'home de la pluja em va donar
un parell de medicaments
l'un era un remei de Texas
l'altre gin del Xoriguer
i, com un boig, les vaig mesclar
i em van escanyar el cervell
ara veig la gent estranya
i no tinc sentit del temps.

Quan la Ruth em diu que vagi
al seu bar de mala mort
a veure com balla el vals de franc
amb la lluna al Panamà.
jo li dic "Va, cony! acosta't,
t'haig de presentar el meu pla"
i diu ella: "Ja sap el que vols
i jo el que estàs desitjant".

El carrer Major està enrajolat
hi van els bojos del neó
i tot sembla ben assajat
van caient amb perfecció
i ara estic aquí, esperant saber
quin preu caldrà pagar
per no caure dues vegades
en aquest mateix parany.

    (Adaptació Jordi Batiste)


COSTA MOLT DE RIURE, CAL UN TREM PER PLORAR

Vaig en el tren correu, nena
No es pot comprar l'emoció
Tota la nit despert, noia
Davant la finestra, tot sol
Bé, si ara em moro
Allà dalt del lturó
Si no ho faig jo
Saps que ella ho farà per mi

No et sembla maca la lluna
Entre els arbres brillant
I el guardafrens que et sembla
Quian fa senyal de parar
No és maco el sol
Quan cau sobre el mar?
La meva noia és hermosa
Quan darrera meu va

Ara l'hivern s'acosta
I a les finestres hi ha glaç
Vaig anar a dir-li a tothom
Ningú no em va saber escoltar
Vull ser el teu amant
No vull ser el teu senyor
Sabràs que t'he avisat
Quan el teu tren s'hagi perdut.

    (Adaptació Gerard Quintana)
     (Del disc Els miralls de Dylan, de Gerard Quintana i Jordi Batiste, Música global 2000)

Shakabpa, Tsoltrim N.
(Lhasa, Tibet 1943)

NIRVANA

La música de la vida
és decés pel vivent.
El beuratge de la mort
dóna vida a tota mort.
Segons aquest patró
el destí ordeix les nostres vides,
la nostra cobdícia kabranda,
tortura la nostra comesa.

Turmentada existència!
Esquinça el teu llaç d’amistat amb el fat,
mor eternament!
Sols vivient en la mort
desvetllat, adormit
al so de la foscúria.
Mai apostant
a la claror de la vida.


EL GOS ES MENJA EL GOS

Vet ací que hi havia dos gossos
                                                i un bocí de carn.

1r gos: grrrrr
2n gos: grrrr
1r gos: GRRRR
2n gos: GRRRRRRR
1r gos: Bup! Bup! Bup!
2n gos: Bup! Bup!
1r gos: aarrrrrf!
2n gos: grrrrrrrrrr! Aarrrrf! Aaarrrrfff!
1r gos: aoooo.....aaooooooo!
2n gos: grrrrrrrraarrrrf! Aarrrf
1r gos: Bup! Bup! Grf! Grrrff! Aaooo! grrrrrrrrrrrrrrrr! Grrrrrrrrrrrrr! Aaaooooooooooooo! Grhgrhgrhh! Grhr! Hhhhhh!

............................................... silenci ..................................................................

i ara en reta un bocí de carn
                                           i cap gos.


SI JO FOS POETA

Si jo fos poeta
et diria
com n’és de bella una rosa.
Et diria, no obstant,
que ses espines són perilloses
i que la bellesa
és només un miratge.

Si jo fos poeta
et diria
com n’és de dissortada la misèria.
Et diria
lka meva falsia per fer-te plorar,
i t’ho diria tan dolçament
que podria repapar-me en la riquesa i veure al miserable morir.

Si jo fos poeta
et diria
que estimo i odio la meva muller.
Et diria
que l’odi és part de l’amor,
i et convenceria
que si no odies la teva muller, és que l’odies vertaderament.


ZERO

Un número tan ubic
res pot significar,
o pot significar el món
en l’apoteosi de tots els nombres.

Pot significar desastres financers
o finances que cauen del cel,
pot portar un tosc desvetllar
o un joiós instant per festejar.

Pot significar la fi dels temps
o el naixement d’una nova vida,
amb una nul.la tolerància per l’absurd
pot apuntar denses qüestions.

Pot ser tan buit com la futilesa
o prenyat com un ou,
pots pintar-hi un rostre afligit o alegre
o deixar-ho en blanc per a imaginar.
No te la pots jugar al zero
doncs infinitessimal és el poder del zero.

     (Trad. de l’anglès: Caterina Roma)
     (Shakabpa, Tsoltrim N. Records d’un tibetà. Lleida, Pagès, 2002)

David H. Rosenthal

(Nova York, 1945)
(Ha traduït a l'anglès Tirant lo Blanc i també Víctor Català, Estellés, Foix, Perucho, Rodoreda i dues antologies de poesia catalana contemporània. És crític de jazz).

El visitant
(Barcelona, Cafè central 1992)
(Traducció de l'original anglès de 1989 de David H. Rosenthal i Francesc Parcerisas)


NOVEL.LA DEL SEGLE XIX

Piafen els cavalls
fent saltar espurnes a les llambordes.

Pels narius llencen núvols de baf;
dos passatgers baixen.

La gent, endiumenjada, passeja;
la canalla espia a les finestres.

Les campanes toquen anunciant
un mort a la parròquia.


BARCELONA 1985

Més enllà d'un bordell, d'un dancing,
de la neulida figuera de desembre,
pots pujar fins a un lloc
des d'on es divisa tota la ciutat.

Desconcerta de veure
com s'ha mantingut igual.
Només fa deu anys
que Franco la va dinyar

però aquelles porres
i els punys closos són una història antiga
ja. Tot allò que era caliu
fou flamarada i va ser consumit.

En una plaça que ha canviat poc
d'ençà que els romans albiraren terra,
un ionqui s'ajup a netejar
la xeringa en una font.

Els vaixells de càrrega encara suren
i pampalluguegen fora port.
Com a regla general, el sol es pon
cap a dos quarts de sis.



El viatge
(Barcelona, Columna, 1992)
(Traduït de l'anglès per l'autor i per Francesc Parcerisas)

UN ALTRE AGOST, UN ALTRE DIUMENGE

Una tarda calorosa i xafogosa de Nova York
quan les fulles penjaven exhaustes
dels polsosos arbres de l'estiu,

vam sortir de casa, tirant per la llarga espinada verda
de Riverside Park, espentejats pels que feien footing,
els ciclistes, els que passejaven els gossos, i els que corrien marxa,

cap a una font prop de les barques i cases flotants del carrer 79
on en Barry Harris i en Tommy Flanagan
anaven a donar un concert de duets.

Tots dos són pianistes de Detroit amb pinta
de professors de música d'institut: benèvols
i de cabells grisos, amb bigotis melancòlics i caiguts.

Tots dos creen melodies llargues, sinuoses,
arabescos elegants, però en Harris té més força rítmica.
L'estil d'en Flanagan és més legato.

Mentre les seves músiques s'entrellaçaven,
entreteixint-se inesperadament, vam contemplar
el Hudson a través de les arcades gòtiques de pedra.

Els velers passaven lliscant, lliures i lleugers
com aus marines a frec d'aigua; els remolcadors s'esbufegaven
obedients contra corrent tibant de les barcasses.

El cel va ennegrir; l'atmosfera esdevingué tensa
i en suspens fins que, a la fi, el cel
era negre com el carbó, color de tempesta que es conguira,

i fou esquinçat per llamps zigzaguejants;
ràfegues fredes fuetejaren els gallardets que s'agitaven-
però, mentre la tempesta se'ns tirava al damunt,

en H i en F no van perdre la marxa; brodant,
puntejant l'un al voltant de l'altre, inspirant-se
i burxant-se, deixant tocar l'altre per després interrompre'l,

fins que, al final, esclatà un gran xàfec
i l'aiguat ens va caure al damunt. Vam córrer a aixoplugar-nos
sota les arcades amb tota la gent i aquells pianos de cua.

Anna Crowe (1945)
Paisatge amb figura.
Muro. Ensiola, 2011-05-29
Poemes en anglès i en català traduïts seus amb l’ajut d’Anna Aguilar Amat

FIGUERES DAVANT DE CAN CABANA

les seves verdes faldilles fent tendals d’ombra
en un camp de blat toranassolat. Sorpresos
en mig d’això com criatures d’una altra vida
-secreta, misteriosa, entrevista tot just endins
de la claredat dels grans de cada dia- la rosa polsant
del gladiol salvatge i el vermell de sang dels gallarets
que beuen produndament l’ombra de les figueres.

Paul Auster (1947)
Desaparicions
Lleida, Pagès editors, 2006
Traducció de l’anglès de Jordi Casellas Guitart

CREDO

Les infinites

petites coses. Per una vegada simplement respirar
a la llum de les infinites

petites coses
que ens envolten. O res no
pot escapar

de l’esquer d’aquesta foscor, l’ull
descobrirà que som
només el que ens ha fet menys
del que som. No dir res. Dir:
les nostres pròpies vides

en depenen.

EN MEMÒRIA DE MI MATEIX

Simplement haver-se aturat.

Com si pogués començar
on la meva veu s’ha aturat, jo mateix
el so d’una paraula

que no puc dir.

Tant silenciç
al qual donar vida
en aquesta carn pensarosa, el redoblament
del tambor de paraules
a dins, tantes paraules

perdudes en el vast món
dins meu, i haver sabut així
que malgrat jo mateix

sóc aquí.

Com si aquest fos el món.

BATEC

Això que s’allunya
tornarà a acostar-se’ns
a l’altra cara del dia.

Tardor: una sola fulla
que la llum es menja: i la visió
verda de la verdor sobre nostre.
On la terra no s’atura
nosaltres, també esdevindrem aquesta llum,
fins i tot quan la llum
mor
en forma de fulla.

Ull que es bada
en la fam del dia.
On no hem estat
serem. Un arbre
s’arrelarà en nosaltres
i s’aixecarà en la llum
de les nostres boques.

Tindrem el dia per endavant.
El dia ens seguirà
a dins del dia.

AFORISME: EN LES GRANS DISTÀNCIES

Baladre i rosa. El reble
de l’altre aire de la terra –on el colibrí
vola a l’ombra
del falcó. I a través de cada mur, la terra
d’agost obrint-se,
com una pedra que esquerda
aquest mur de sol.

Muntanyes. I llavors les llums
de la ciutat
més enllà de la muntanya. La ciutat situada
a l’altra banda
de la llum.

Somiem
que no somiem. Ens desvetllem
a les hores del son
i dormim durant el silenci
que ens vigila. L’estiu
manté la seva promesa
en trencar-la.

AUTOBIOGRAFIA DE L’ULL

Coses invisibles, arrelades al frec,
i creixent vers aquesta llum
que s’esvaneix
dins de cada cosa
que il·lumina. Res no acaba. L’hora
torna al començament
de l’hora en què vam respirar: com si
no hi hagués res. Com si no pogués veure
res
que no és el que és.

Al límit de l’estiu
i de la seva escalfor: cel blau, turó purpuri.
La distància que sobreviu.
Una casa, construïda d’aire, i el flux
de l’aire a l’aire.

Com aquestes pedres
que s’esmicolen tornant a la terra.
Com el so de la meva veu
en la teva boca.

NARRATIVA

Perquè el que passa no passarà mai,
i perquè el que ha passat
constantment torna a passar,

som com érem, tot
ha canviat en nosaltres, si parlem
del món
només és per deixar el món

sense expressar. Hivern avançat: les pomes grogues encara
sense caure
als arbres pelats, petjades
de cérvols invisibles

a les primeres neus, i després la neu
que no para. No ens penedim
de res. Com si poguéssim estar-nos
en aquesta llum. Com si poguéssim estar-nos en el silenci
d’aquest moment únic

de llum.

LLIT DE ROCA

L’alba com a imatge
de l’alba, i el cel sencer esfondrant-se
en ell mateix. Irreductible

imatge
d’aigua pura, els porus de la terra
exsudant llum: una collita així

com només la llum pot dur, i les pedres mateixes
reviscudes

en la imatge d’elles mateixes.

El consol del color.

HERACLITIÀ

Tota la terra, responsable
davant la verdor, el carbó del balast
de l’aire i l’hivern
que encén
el foc de la terra, mentre tot l’aire es mou
ininterrompudament
ca a dins del moment
verd de nosaltres mateixos. Sabem que parlen
per nosaltres. I sabem que la terra
no cedirà mai
una paraula
prou petita per contenir-nos. Perquè la paraula justa
és només d’aire, i en la brasa
verda
de la nostra monotonia inferior, no ens sobrevé més por
que la de la vida. Serem, per tant,
anomenats
per tot el que no som. I el que
es vegi a ell mateix
en el que encara no
s’ha dit,
sabrà el que és
témer
la terra
en la justa
mesura d’ell mateix.

Gupta, Satish
(Nova Delhi 1947)
També és artista plàstic

Rebutjat
per les onades impies,
aferrat a una pura
blanca conquilla
robà el poeta
-el rugit de la mar


Bosc de tardor
somni
sobre somni
-caient

     (Trad. de Tomàs Llopis)
     (Gupta, Satish. La lluna fugissera. Alzira, Bromera, 2001)

Lowell,  Robert
(1917)

EL BEVEDOR

L’home mata el temps – no té altra cosa a fer.
llençada precipitadament al riu,
ja no li és cap consol l’ampolla de Bourbon,
el tap i tot ha anat a fons.

Cigarrets apagats abans d’esmorzar
han deixat un rastre de cremades a la tauleta de nit;
un got de plàstic amb alka-seltzer
xampanyeja al bany.

Ja no li serveix de suport el cos, aquest bondadós greix
de balena que s’enfonsa dins l’oceà, blanca agonia.
Els arpons s’enverinen. Les cordes estan tibants.

Quan crida els veïns, se li entelen els noms a la finestra;
el seu ull distret veu només un cel de vidre.
El seu desesper té el color galvanitzat
del fregall i l’aigua dins la galleda galvanitzada.

Una vegtada ella va estar tan a prop seu
com l’aigua del metall mort.
Ell li mira les cites marcades amb tinta al calendari.
Una acta d’acusació.
Mira els números de la guia telefònica, amb un dit d’engrut.
Un carcaix ple de fletxes.

L’absència d’ella xiula com vapor,
canten els tubs...
D’una manera o altra, el metall corroït i tot funciona.
Ell ronca en el seu pulmó d’acer,

i sent la veu d’Eva
suplicar que la deslliurin de la perfecta i feixuga
bombolla del Jardí. No hi ha cap veu
que ofegui el xiulet esquerdat, eufòric, de la serp.

El formatge es floreix a la ratera,
al bol de cornflakes la llet es fa mató,
les claus del cotxe i les fulles d’afaitar
brillen dins un cendrer.

¿Mata el temps? A fora, al carrer,
dos polis a cavall clapotegen sota la pluja d’abril
per controlar els parquímetres –
porten uns impermeables grocs com forsíties.

      (Trad. J. M. Fulquet)
     (Morts per la unió. Barcelona, Quaderns Crema, 1988)

 
John Burnside

(Dunfermline, Escòcia, 1955)


El món impossible. Antologia (1988-1995)
(Barcelona, Cafè Central, 1997)
(Traducció de l'anglès de Francesc Codina i Dídac Pujol)


*

Com jo, a vegades et despertes
d'hora, en la foscor,
creient que has conduït quilòmetres i quilòmetres
per la terra interior,

notant al teu voltant encara
el flux d'arbres, l'esvalot de les aus aquàtiques
i el bestiar que estiua,
esmunyint-se rabent davant dels fars.

A vegades t'atures durant dies
en una paraula,
una sola, incontaminada gota
de so; durant dies

tremola, líquida, en la ment,
i llavors cau:
mera denotació,
esblaimant-se en el reflux de la llengua.


POEMA CIRCUMSTANCIAL

          Charity Graepel, de dos mesos d'edat

Abans que els noms de les coses
li arribin a la ment,
hi ha només una seqüència d'ecos:
els ulls humits i el cabell de color de rovell,
l'angle i l'encaix de l'os
sota la pell fosca i flonja-

i ella viu en un altre estat, on nosaltres
som fluids i indistints,
figuracions de so i alletament
que s'encenen i s'apaguen,

i allò que sap dels gossos, o la llum,
o l'aigua, és un misteri per nosaltres,
que hi hem donat noms i ho hem perdut, una veritat resolta
en la gramàtica que ens revesteix i ens mina el pensament,
i n'enfosqueix la sobtadora meravella, el món impossible.

Anna Crowe (1945)
Paisatge amb figura.
Muro. Ensiola, 2011-05-29
Poemes en anglès i en català traduïts seus amb l’ajut d’Anna Aguilar Amat

FIGUERES DAVANT DE CAN CABANA

les seves verdes faldilles fent tendals d’ombra
en un camp de blat toranassolat. Sorpresos
en mig d’això com criatures d’una altra vida
-secreta, misteriosa, entrevista tot just endins
de la claredat dels grans de cada dia- la rosa polsant
del gladiol salvatge i el vermell de sang dels gallarets
que beuen produndament l’ombra de les figueres.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA