(West Hills (Nova York), 1819 – Camden (Nova Jersey), 1892)
“A Long Islant ensenyà en escoles de 1836 a 1841, treballà a intervals com a impressor i periodista i en el seu periòdic, el “Long Islander”. El 1848 se n’ànà a Nova Orleans i la seva imatge canvià, com revelen els seus quaderns d’apunts: fins llavors havia estat prolífic, convencional i retòric; ara el seu paper era el de profeta, el de poeta d’una Amèrica ideal. Es convertí en Walt, el poeta de Leaves of Grass. Els seus poemes foren atacats per la seva estructura lliure i la seva exaltació corporal.” (F. Parcerisas)

La traducció de Jaume C. Pons Alorda

Altres traduccions

La traducció de Jaume C. Pons Alorda

Walt Whitman
Fulles d’herba
Traducció de Jaume C. Pons Alorda
Barcelona, Edicions de 1984, 2014

Aquests cants per a tu. Jaume C. Pons Alorda

     [...]
     Walt Whitman, el creador d'universos, el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l'amant... Ell i les seves mil cares ens conviden a formar part d'un sistema filosòfic únic que celebra, fins a les últimes conseqüències, un panteisme omnívor i omnisexual, així com la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina. Cada poema ens permet participar en una gran dansa còsmica com si tot l'univers fos una òpera harmònica i sublim vertiginosa i extrema. Amarat d'una voracitat incommensurable, insaciable, Walt Whitman ens demostra que tot, absolutament tot, pot esdevenir matèria poètica. [...] El seu gest d'intentar atrapar l'infinit dins de les pàgines d'un llibre és d'una ambició sideral, però també d'una tendresa i d'una innocència que només una criatura irresponsable i encantadora podria arribar a somniar.

VINE, va dir la meva Ànima,
Hem d'escriure aquests versos per al meu Cos (ja que som un),
Per poder tornar aquí invisiblement després de la mort,
O per d'aquí molt, molt de temps, en altres esferes,
Poder prodigar els meus cants a un grup d'amics
(I per això faig recompte del sòl de la Terra, dels arbres, dels vents,
                de les ones tumultuoses),
Jo sempre existiré amb un somriure feliç,
Per sempre més existiran els meus versos -però primer de tot, jo aquí i ara,
Firmant en Cos i Ànima, els hi dono el meu nom,

                                                           Walt Whitman
    

DEDICATÒRIES

JO EM CANTO A MI MATEIX

Jo em canto a mi mateix, persona senzilla i independent,
I dic la paraula Democràtic, la paraula En-Masse.

Jo canto la fisiologia de cap a peus,
Ni la fisonomia tota sola ni el cervell tot sol no són dignes de la Musa, jo dic que
            la Forma completa és molt més majestuosa,
Jo canto la Dona ben igual que l’Home.

La Vida immensa en passió, impuls i força,
Entusiasta, a favor dels actes més sobirans sota les lleis divines,
Jo canto l’Home Modern.

A UN HISTORIADOR

Tu que celebres les coses del passat,
Que has explorat l’extern, les superfícies de les races, la vida manifesta,
Que has tractat l’home com la criatura de la política, dels conglomerats, dels
            legisladors i dels sacerdots,
Jo, habitant dels turons d’Allegheny, que tracto l’home com és en ell mateix
           amb els seus propis drets,
Insisteixo pel batec de la vida que rarament es manifesta (el gran orgull de
           l’home en ell mateix),
Cantador de la Personalitat, defineixo el que encara ha de ser
I projecto la història del futur.

ALS ESTATS

Als estats o aqualsevol d'ells, o a qualsevol ciutat dels Estats, Resistiu molt,
          obeïu poc,
Un cop l'obediència és inqüestionable, un cop l'esclavitud és total,
Un cop l'esclavitud és total, cap nació, estat o ciutat d'aquest món mai no
          recupera la seva llibertat.

VIATGES A TRAVÉS DELS ESTATS

Viatges a través dels Estats emprenem
(Sí, a través del món, impulsats per aquests cants,
Salpant cap a totes les terres, totes les mars),
Som els àvids aprenents de tot, mestres de tot, i amants de tot.

Hem contemplat les estacions com se’ns lliuraven i avançaven,
I ens hem demanat: Per quina raó un home o una dona no poden ser com les
         estacions i vessar com elles?
Vivim un poc a totes les ciutats i a tots els pobles,
Travessem el Canadà, el Nord-est, la vasta vall del Mississipí, i els Estats del
         sud.
Tractem amb igualtat tots i cadascun dels Estats,
Ens posem a prova i convidem els homes i les dones que ens escoltin,
Ens diem a nosaltres mateixos: Recorda, no tinguis por, sigues càndid, promulga
         el cos i l’ànima,
Viu i avança, sigues abundant, trempat, honest, magnètic,
I que el que vessis torni a tu com tornen les estacions,
I sigues com les estacions.

TANMATEIX JO CANTO L’INDIVIDU

Tanmateix jo canto l’individu
(Individual, però fet de contradiccions), jo el consagro a la Nacionalitat,
A dins seu jo hi deixo la revolta (Oh latent dret a la insurrecció! Oh insaciable
        foc imprescindible!)

POETES DEL FUTUR

Poetes del futur! Oradors, cantans, músics del futur!
No serà l’avui qui em justifiqui ni qui doni resposta al meu destí,
Sinó vosaltres, una nova raça, nativa, atlètica, continental, la més gran fins
          ara coneguda,
Amunt! Sou vosaltres qui m’heu de justificar.
Jo sols escric una o dues paraules reveladores per al futur,
Jo sols avanço un instant per després retrocedir i afuar-me de bell nou
          dins la tenebra.

Jo sóc un home que, vagant a la ventura sense aturall, us dirigeix una
          mirada casual i després us evita,
Deixant-vos-ho a vosaltres perquè ho confirmeu i ho definiu,
Esperant el millor de vosaltres.

SALPAR DE PAUMANOK

8

Què fas, jove?
Tan entusiasmat estàs i tan lliurat a la literatura, a la ciència, a l'art, als amors?
A aquestes realitats aparents, a la política aparent, a altres coses aparents?
A les teves ambicions i als teus negocis, siguin quins siguin?

Molt bé -contra això no puc dir res, jo també sóc el poeta d'aquestes coses,
Però alerta! Aquestes coses es consumeixen ràpidament, extingides a favor
      de la mística,
Perquè no tota la matèria és combustible per cremar, flama impalpalbe,
       la vida essencial de la terra,
Doncs, de la mateixa manera, aquestes coses no són combustible per a la
       mística.

17

S’expandiran veloçment, d’ara endavant,
Elements, races, adaptacions, turbulències, rapideses i audàcies,
De bell nou un món primigeni, paisatges gloriosos que es ramificaran incessants,
Una nova raça dominarà les anteriors, i serà més podesora, i naixeran
         nous desafiaments,
Noves polítiques, noves literatures i noves místiques, nous invents i noves arts.

La meva veu ho anuncia –ja no dormiré mai més, m’elevaré,
Oceans que heu estat en calma dins meu! Com us sento, insondables, agitats,
         a punt per a onades i tempestes sense precedents.

CANT DE MI MATEIX

1

Jo em celebro i em canto,
I allò que jo dono per bo tu també ho donaràs per bo,
Perquè tots els àtoms que em pertanyen també et pertanyen a tu.

Reposo i exalto la meva ànima,
M’inclino i reposo amb llibertat, i contemplo un bri d’herba d’estiu.

La meva llengua, tots els àtoms de la meva sang, nascuts d’aquesta
         terra, d’aquest aire,
Nascuts aquí de pares que ja hi varen néixer, i els seus pares també,
Jo , ara, amb trenta-set anys i una salut perfecta, començo
I desitjo no aturar-me fins a la mort.

Credos i escoles en suspens,
Me n’allunyo una estona, satisfet del que representen, però no els oblido mai,
M’apodero del bé i del mal, i deixo que tots els perills parlin,
Natura sense contencions, amb tota la seva energia primordial.

5

Jo crec en tu, ànima meva, l'altres que sóc no s'humiliarà davant teu,
I tu no t'humiliaràs davant seu.

Lliura't amb mi a l'herba, aclareix-te la gola,
No vull paraules ni música ni rimes ni costums ni conferències, ni tan sols
      les millors,
Només vull el non-non, la taral·la de la teva veu polida.

Recordo com ens vàrem ajeure aquell cop, un translúcid matí d'estiu,
Com inclinares el teu cap sobre les meves cuixes i et vares girar dolçament
      cap a mi,
Com esbudellares la tela que cobria el meu tòrax i endinsares la llengua
      fins a tocar el meu cor nu,
I et dilatares per arribar-me a la barba, i t'expandires per abraçar-me els peus.

Ràpidament s'alçaren i m'enrevoltaren la pau i el coneixement que
       ultrapassen totes les qüestions de la terra,
I sé que la mà de Déu és la promesa de la meva,
I sé que l'esperit de Déu és germà del meu,
I que tots els homes que han existit són també els meus germans, i les dones
      són les meves germanes i amants,
I que l'amor és el substrat de la creació,
I que són infinites les fulles d'herba erectes o músties dels camps,
I les formigues morenes en els petits pous sota seu,
I les crostes molsoses a les tanques, les pedres amuntegades, el caüc,
       el trepó i la zitzània.

21

Jo sóc el poeta del Cos i sóc el poeta de l’Ànima,
Els plaers del cel són dins meu i els dolors de l’infern són dins meu,
Els primers me’ls implanto per fer créixer el meu jo, els segons els tradueixo
       a una nova llengua.

Jo sóc el poeta de la dona ben igual que de l’home,
I dic que és genial ser una dona com ser un home,
I dic que no hi ha res més gran que la mare dels homes.

Jo canto el cant de la dilatació i de l’orgull,
Ja hem tingut prou encongiments i súpliques,
Jo tan sols mostro que la mida només és desenvolupament.

Has deixat enrere els altres? Ets el President?
Això són banalitats, perquè tots arribarem, i anirem més enllà encara.

Jo sóc aquell que es passeja amb la nit dolça i fecunda,
Jo crido la terra i la mar mig posseïdes per la nit.

Estreny-me més fort, nit de mamelles despullades –estreny-me més i més
         fort, nit magnètica i nodridora!
Oh nit dels vents del sud –nit d’immenses i poques estrelles!
Oh tranquil·la nit capcinejant –folla i nua nit d’estiu!

Somriu, voluptuosa terra d’alè fresc!
Terra de somnolents i líquids arbres!
Terra òrfena de ponent –terra de muntanyes coronades de boira!
Terra del doll vitri i cristal·lí del pleniluni acabat de tenyir de blau!
Terra de brillantors i d’obscuritats que taquen les aigües del riu!ç
Terra de netíssims núvols grisos que es fan més lluminosos i més clars
        en honor meu!
Terra d’amples abraçades –riquíssima terra de pomerars exaltats!
Somriu, que el teu amant ja arriba!

Pròdiga, m’has donat el teu amor –per tant jo et dono el meu amor!
Oh inexplicable amor apassionant.

22

Tu, mar! També em lliuro a tu –endevino allò que vols dir-me,
Veig des de la platja els teus dits com garfis que em conviden,
Crec que no te’n vols anar sense qua abans m’hagis sentit ben endins,
Remolquem-nos junts i plegats, em despullo, pporta’m més enllà de la terra,
Acarona’m amb cura, furga’m en una becada trontollosa,
Esquitxa’m d’amorosa humitat, jo et recompensaré.

Mar sadolla de prominències,
Mar d’alenades profundíssimes i convulses,
Mar de la salabror de la vida i de les tombes no cavades però sempre a punt,
Mar d’udols i escultora de tempestes, mar capriciosa i delicada,
Jo formo part de tu, jo sóc uniforme i multiforme com tu.

Jo participo dels fluxos i dels refluxos, jo exalto l’odi i la conciliació,
Jo exalto els amants i aquells que dormen abraçadíssims.

Jo sóc aquell que autentifica la compassió
(He de fer la llista de les coses que hi ha a la casa i oblidar-me de la casa
         que les conté?).

Jo només sóc el poeta de la bondat, jo no rebutjo ser també el poeta
         de la perversió.

Què són totes aquestes beneitures sobre la virtut i el vici?
M’impulsa el mal i m’impulsa la reforma del mal, romanc indiferent,
La meva actitud no és la del censor ni la del que tot ho repudia,
Humitejo les arrels de totes les coses que creixen.
Has tingut mai por de l’escròfula de l’embaràs infatigable?
Has cregut mai que les lleis del cel poden ser encara revisades i rectificades?

Jo crec que qualsevol punt i els antípodes estan en equilibri,
Que una doctrina lleugera és un refugi tan segur com una doctrina poderosa,
Que els pensaments i els fets del present ens inciten i ens inicien.

Aquest minut d’ara m’arriba de decilions de minuts que l’han precedit,
No hi ha res que sigui millor que ell i ara.

Allò que s’ha comportat bé en el passat i es comporta bé en l’avui no és
         cap meravella,
L’eterna meravella és que puguin existir un home egoista o un home sense fe.

44

És ben hora que m’expligui –vinga va, dempeus!

Em despullo del que és conegut,
Jo propulso amb mi tots els homes i totes les dones cap a l’Inconegut.
El rellotge indica l’hora –però què indica l’eternitat?

Ja hem exhaurit trilions d’hiverns i d’estius,
N’hi ha trilions per venir, i més trilions després.

Els naixements ens han dut riquesa i varietat,
I altres naixements ens duran riquesa i varietat.

Jo no clamo que ningú sigui més gran ni més petit,
Totes les coses que omplen el seu temps i el seu lloc són iguals.

Ha sigut la humanitat homicida o gelosa amb tu, germà meu, germana meva?
Em sap greu, no ha sigut homicida ni gelosa amb mi,
Tot ha siguat bo amb mi, jo no faig llistes de lamentacions
(Què n’he de fer, jo, de les lamentacions?)

Jo sóc el cim de les coses acomplertes, i jo sóc el germen de les coses
        que han de venir.

Els meus peus arriben a dalt de tot de les lescales,
A cada esglaó manades de segles, i manades més immenses entre cada esglaó,
Tots els inferiors han sigut recorreguts, i encara vaig amunt i ben amunt.

Com més i més amunt vaig, els fantasmes s’inclinen rere meu,
A baix veig el colossal No-res primigeni, sé que també vaig ser allà,
Vaig esperar invisible i sempre, i vaig dormir a través de la boira letàrgica,
I em vaig prendre el meu temps, i el fètid carboni no em va fer cap mal.

Molt de temps vaig estar encongit entre els braços de les tenebres –molt i
        molt de temps.

Immensa ha sigut la gestació del meu ésser,
Fidels i efusius els braços que m’han ajudat.

Els cicles varen barquejar el meu bressol, remant i remant sense
     aturall com mariners eufòrics,
Per fer-me lloc les estrelles es varen retirar de les seves òrbites,
I varen enviar les seves influències per prendre bona cura de tot allò
       que m’havia de rebre.

Abans de néixer de la meva mare tot de generacions senceres em varen guiar,
El meu embrió mai no ha estat adormit, no hi ha hagurt mai res capaç
       d’oprimir-lo.

Per ell la nebulosa es va congriar en un orbe,
Els immensíssims i lentíssims estrats es varen acaramullar
         per deixar-lo descansar a sobre seu,
Vegetacions gegantines li varen servir d’aliment,
Sauris monstruosos el varen transportar dins les seves boques i
         el varen dipositar dolçament.

Totes les forces elementals han treballat sense parar per completar-me
         i exaltar-me,
I ara estic aquí dempeus amb la meva ànima robusta.

46

Jo sé que tinc el millor del temps i de l’espai, i que mai no m’han mesurat
        i mai no em mesuraran.

Jo vagarejo en un viatge perpetu (veniu tots, escolteu-me!),
Les meves senyes són un abric impermeable, unes bones sabates i
        un gaiato tallat al bosc,
Cap amic meu no s’asseu a la meva cadira,
Jo no tinc cadira, ni església, ni filosofia,
Jo no convido ningú a sopar a cap taula parada, a cap biblioteca, a cap borsa,
Però a cadascun de vosaltres, homes i dones, us convido al cim d’un turó,
La meva mà esquerra us agafa per la cintura,
La meva mà dreta assenyala els paisatges dels continents i el camí ral.

Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,
L’has de fer tu mateix.

No és lluny, és al teu abast,
Potser ja hi has estat des del dia que vares néixer i ni te’n recordes,
Potser és pertot, sobre l’aigua i sobre la terra.

Carrega’t les teves coses a l’espatlla, fill meu, i jo em carregaré les meves,
        i anem,
Anirem trobant ciutats meravelloses i nacions lliures al nostre pas.

Si et canses, dóna’m els dos farcells i recolza la mà al meu maluc,
I quan sigui necessari tu em recompensaràs amb el mateix servei,
Perquè un cop comencem a partir ja no tornarem a descansar mai més.

Aquest matí abans de l’alba he pujat a un turó i he contemplat el cel
       atapeït d’estrelles,
I li he dit al meu esperit: Quan siguem posseïdors d’aquests mons, i
         del plaer i de la saviesa de tot el que contenen, ens sentirem llavors
         plens i satisfets?
I el meu esperit m’ha dit: No, no arribarem al final si no és per superar-lo
        i continuar més enllà.

Tu també em fas preguntes i jo t’escolto,
I et responc que no puc respondre’t, ho has de descobrir tu mateix.

Seu un moment, fill meu,
Aquí tens galetes per menjar i llet per beure,
Però tan aviat com hagis dormit i t’hagis posat roba neta, et faré
       una besada de comiat i t’obriré la porta perquè surtir.

Durant massa temps has comniat somnis menyspreables,
Ara et trec les lleganyes dels ulls,
T’has d’acostumar a l’esclat de la llum i de cada moment de la teva vida.

Durant massa temps has xipollejat vora la riba agafat a una post,
Ara vull que siguis un nedador intrèpid,
Que et capbussis al cor de la mar, que tornis a sortir, que em facis
       un senyal de sí amb el cap, que cridis i que t’espolsis els cabells rient.

48

Jo ja he dit que l’ànima no val més que el cos,
I jo ja he dit que el cos no val més que l’ànima,
I que res, ni Déu, és més gran per aningú que la mateixa essència de cadascú,
I qui camina una llegua sense amor camina cap al seu funeral embolcallat
       amb el seu sudari,
I que jo o tu, que no tenim ni un cèntim, podem comprar el millor de la terra,
I que contemplar l’espurna d’uns ulls o mostrar un fesol dins la seva beina
        confonen la ciència de tots els temps,
I que no hi ha cap ofici ni cap feina on un jove no pugui convertir-se
       en un heroi,
I que no hi ha cap objecte tan suau que no pugui ser l’eix de les rodes
       de l’univers,
I jo dic a tots homes i a totes les dones: Que la teva ànima resti calma i
       serena davant d’un milió d’universos.

I jo dic a la humanitat: No tinguis curiositat per Déu,
Que jo que sento curiositat per totes les coses no sento curiositat per Déu
(No existeixen encara els estols de paraules que puguin expressar
       la meva placidesa i la meva serenitat davant Déu i davant la mort).

Jo veig i sento Déu en totes les coses, i tot i això no entenc Déu
       de cap manera,
Ni puc entendre qui hi pot haver que sigui més meravellós que jo mateix.

Per què hauria de voler veure Déu millor que aquest dia?
Jo veig partícules de Déu a cada moment de cada hora de les vint-i-quatre,
En les cares dels homes i de les dones jo hi veig Dñeu, i també a la meva
        reflectida al mirall,
Jo trobo cartes de Déu escampades pel carrer, i totes i cadascuna d’elles
       van signades amb el nom de Déu,
I les deixo allà mateix on són i on jo mateix les trobo, perquè sé que allà on vagi
N’arribaran d’altres puntualment per sempre més.

FILLS D’ADAM

DELS ADOLORITS RIUS CONTINGUTS

Dels adolorits rius continguts,
De l'adolorit riu contingut de mi mateix sense el qual jo no seria res,
Del que he decidit fer il·lustre, fins i tot encara que jo sigui l'últim dels homes,
De la meva veu ressonant que canta el fal·lus,
Que canta la cançó de la procreació,
Que canta la necessitat de fills esplendids i, incrustats dins d'ells,
        adults esplèndids,
que canta el fervor muscular i la fusió,
Que canta el cant de l'amant (oh anhel irresistible!
Oh per a tots i cadascun de nosaltres l'atracció del cos correlatiu!
Oh per a tu, siguis qui siguis, el teu cos correlatiu! Oh delícia suprema
       més que qualsevol altra!),
De la voracitat que em rosega de nity i de dia,
Dels instants primordials, dels dolors escandalosos, jo els canto,
Jo cerco una cosa que encara no s'ha trobat, tot i que he estat cercant
       obsessivament durant molts i molts anys,
Jo canto el cant veritable de l'ànima capriciosa  a la ventura,
Jo reneixo del més groller de la Naturalesa o entre els animals,
De tot això, de totes aquestes coses i de tot el que les acompanya
      vaig erigint els meus poemes,
De l'olor de les pomes i de les llimones, de la còpula dels ocells,
De la humitat dels boscos, de l'onatge dels oceans,
Dels atacs folls de les ones sobre la terra, de totes aquestes coses i a través
        seu jo faig els meus cants,
Començo a entonar el preludi amb xiuxiuejos, anticipo els acords de les
        melodies,
La benvinguda prosimitat, la contemplació del cos perfecte,
El nedador que neda nu a la piscina o que està quiet o que jeu i sura d'esquena,
La figura femenina que s'acosta, jo resto pensatiu, la carn d'amor trèmula
       em fa mal,
Redacto la llista divina per a mi mateix o per a tu o per aqui sigui,
La cara, les extremitats, la nomenclatura des del cap fins als peus,
      i tot el que evoca,
Els deliris místics, les follies amoroses, els abandonaments complets
(Acosta't, calla i escolta el que t'he de xiuxiuejar,
T'estimo, oh, tu em posseeixes totalment,
Oh, fugim tu i jo dels altres i partim d'una vegada, lliures i sense lleis,
Dos falcons que s'endinsen al cel o dos peixos que neden al mar no tindran
       menys lleis que nosaltres),
La furiosa tempesta que a través meu esclata, jo tremolo de passió,
El jurament d'inseparabilitat entre dós éssers, de la dona que m'adoro i que jo
       adoro més que la meva vida, em lligo a aquest jurament
(Oh, de bon grat ho arrisco tot per tu,
Oh, aniquila'm si cal!
Oh tu i jo! Què ens importa el que la resta de la gent faci o pensi?
Què ens ha d'importar res? Sols gaudim-nos l'un a l'altra i acabem exhausts
      d'extenuació si és el que cal!);
Del capità, del pilot a qui lliure el meu veler,
El general em comanda, ens comanda a tots, li demano permís,
Del temps que estreny els horaris (ja m'he demorat massa),
Del sexe, de la força i de la fufa,
De la soledat, dels freqüents gemecs solitaris,
De la multitud de persones a prop teu, i tot i això la persona que estimes
      no hi és, a prop,
Del suau lliscar de les mans sobre meu i dels dits que es claven als meus cabells
      i a la meva barba,
De la besada que dura amb insistència a la boca o al pit,
De l'estreta pressió que m'emborratxa a mi i a qualsevol altre home,
      i ens acubem per culpa de l'excés,
Del que sap l'espòs diví, del treball de la paternitat,
De l'exultació, de la victòria i de la treva, de l'abraçada de l'amant a la nit,
Del poema vivent dels ulls, de les mans, dels malucs i dels pits,
Del copntacte del braç que tremola,
De la flexió dels cossos lluitant entortolligats,
D'un costat a l'altre el rebuig de la manta plaent,
Del qui no vol que l'abandoni, i de jo que no vull abandonar-lo
(Un moment, oh pacient company meu, i torno),
De l'hora de les brillants estrelles, del rou moridor,
De la nit emergeixo fent vibrar les meves ales,
I jo et celebro, acte diví, i a vosaltres també us celebro, fills procreats,
I a vosaltres, robustíssimes entranyes.

JO CANTO EL COS ELÈCTRIC

2

L'amor pel cos d'un home o d'una dona fa inútils totes les explicacions,
       el cos mateix fa inútils totes les explicacions,
El cos de l'home és perfecte, i el cos de la dona és perfecte.

L'expressió del rostre fa inútils totes les explicacions,
Però l'expressió de l'home perfecte no només es manifesta al seu rostre,
Està també en els seus membres i en les seves articulacions, està curosament
       en les articulacions de les seves anques i dels seus punys,
Està en el seu caminar, en l'actitud del seu coll, en la flexió de la seva cintura
       i dels seus genolls, les seves robes no l'amaguen,
La seva forta i delicada complexió furga per mostrar-se a través del cotó
      i de la llana,
Veure'l passar significa tantes coses com el millor poema, potser més,
Et gires per mirar la seva esquena, i el seu clatell i el perfil de les seves
       espatlles.

L'eixancarrament i la plenitud dels infants, els caps i els pits de les dones,
      els plecs dels seus vestits, la seva elegància mentre anem pel carrer,
      el contorn de la part inferior del seu cos,
El nedador nu a la piscina, veure'l nedar a través de la brillantor verdosa i
      transparen, o jeure de cara al cel i lliscar d'un costat a l'altre a flor d'aigua,
El doblegar-se endavant i endarrere dels remers als bots de rems, el genet
      a la sella,
Nenes, mares, mestresses de casa en totes les seves tasques,
El grup de manobres asseguts al migdia davant les caramnyoles del seu
     dinar, i les seves dones els esperen,
La dona que amanyaga un nen, la filla del granger al jardí o a la cort de les
      vaques,
El mosso que cava el blat de moro, el conductor del trineu que guia els seus
     sis cavalls a través de la multitud,
La lluita dels lluitadors, dos aprenents, ja crescudets, cepats, afables, nascuts
     aquí, a fora al solar abandonat, a hora foscant, després de la feina,
Les juguetes i les gorres per terra, l'abraçada de l'amor i de la resistència,
Agafats de dalt i agafats de baix, els cabells embullats oculten els seus ulls;
La marxa dels bombers uniformats, el joc dels músculs masculins que
     s'intueixen a través dels calçons cenyits i dels cinturons,
retornen lentament del lloc incendiat, es deturen en sentir una altra vegada
     les campanes sonar de mala manera, escolten l'alerta amb atenció,
Les actituds naturals, perfectes, variades, els caps inclinats, els colls
      corbats i el compte dels tocs;
És a totes aquestes persones, i a totes les que s'hi assemblen, a qui estimo
     -jo em relaxo, jo passo lliurament, jo estic al pit de la mare amb el
      petitonet al costat,
Jo nedo amb els nedadors, lluito amb els lluitadors, marxo en formació amb
     els bombers i m'aturo, escolto, calculo.

4

He entès que em basta estar amb els que estimo,
Que em basta passar la nit en companyia dels altres,
Que em basta estar envoltat de la carn bellíssima, curiosíssima, respiradora,
        riallera,
Què significa doncs per a mi viure entre ells i elles o tocar-los o reposar
        lleugerament el braç al voltant del seu coll sols un breu segon? Creus
        que és poca cosa?
No demano cap altra delícia, nedo a través d’ella com si fos un oceà.

Hi ha quelcom en el fet de romandre prop dels homes i de les dones i
        contemplar-los, i en el contacte i en la seva olor, això fa que
        l’ànima s’exalti,
Totes les coses fan que l’ànima sigui feliç, però aquestes fan que
       l’ànima s’exalti.

5

Aquest és el cos femení,
Un nimbe diví exhala de cap a peus,
Atreu amb feréstega i innegable atracció,
Em sento atret pel seu alè com si jo no fos res més que un baf impotent,
      tot s'esfondra excepte jo i ell,
Els llibres, l'art, la religió, el temps, la terra visible i sòlida i el que s'esperava
     del cel o el que s'havia temut de l'infern s'han consumit,
Filaments embogits, brots ingovernables surten jugant d'ell, la reacció
     també és ingovernable,
Cabells, pits, anques, la corba de les cames, mans difuses (les meves mans
     són massa difuses) que cauen amb negligència,
Flux turmentat pel reflux i reflux turmentat pel flux, carn d'amor, turgent,
     s'infla, de fruïció panteixa, dolor meravellós,
Infinits i límpids i inesgotables brolladors d'amor calents i enormes, trèmula
     gelatina d'amor, blanc ruixim i blanc suc delirant, embriagadors,
Nit d'amor nupcial obrint-se pas amb constància i seguretat i delicadesa,
     penetrant l'alba prostrada,
Ondulant amb gemeces cap al jorn que es lliura complaent, dòcil i rendit,
Abismant-se en la tendra esquerda de la carn dolça del dia que l'abraça.

Aquest és el nucli -després que el fill hagi nascut de la dona, l'home neix
     de la dona,
Aquest és el bany del naixement, aquesta és la fusió colossal i del diminut,
     i la sortida un altre cop.

No us avergonyiu, dones, el vostre privilegi comprèn totes les coses,
     i és la font de totes les coses,
Vosaltres sou les portes del cos, i vosaltres sou les portes de l'ànima.

La dona conté totes les qualitats i les combina,
Ella és al seu lloc i avança amb equilibri perfecte,
Ella és dins de totes les coses directament misterioses, ella és passiva i activa,
Ella pobrà concebre filles i fills, i fills i filles.

En veure la meva ànima reflectida en la Naturalesa,
En veure a través de la boira un Ésser de perfecció, salut i bellesa inexplicables,
Veig el cap inclinat i els braços encreuats sobre els seus pits, veig la Dona.

6

El mascle no és menys que l'ànima, ni més, ell també és al seu lloc,
Ell també és totes les qualitats, ell és acció i força,
L'abundància de l'univers conegut és dins seu,
El menyspreu li va bé, les ganes i els reptes li van bé,
Les passions més salvates i colossals, els èxtasis suprems i les penes supremes
     li van bé, l'orgull està fet per a ell,
L'orgull de l'home amb tota la seva amplada és calmant i excel·lent per a
      l'ànima,
La saviesa li va bé, sempre li encanta, tot ho ha de provar en ell mateix,
Sigui quin sigui el sondeix, siguin quines siguin la mar i la vela, sols és
     dins seu que ho prova tot finalment
(En quin altre lloc podria provar-ho millor?).

El cos de l'home és sagrat i el cos de la dona és sagrat,
No importa de qui sigui, és sagrat -es tracta del més humil de la colla
      dels obrers?
Es tracta d'un dels immigrants de cara tristíssima que acaben d'arribar al moll?
Tots són d'aquí i de tot el món ben igual que els acomodats i ben igual que tu,
Tots ells i totes elles tenen el seu lloc en la processó.

(Tot és una processó,
L'univers és una processó amb moviment mesurat i perfecte.)

Tant et coneixes a tu mateix que dius que el més dèbil és un ignorant?
Creus que tens dret a una bona vista i que ells o elles no tene dret
     a una bona vista?
Creus que la matèria s'ha fusionat de forma compacta des d'una efervescència
     disseminada i que el sòl ocupa la superfície i que l'aigua flueix i que la
     vegetació brota
Només per a tu i no per a ells i elles?

7

El cos d'un home a subhasta
(Abans de la guerra jo solia anar al mercat d'esclaus per veure les vendes),
Jo ajudo el subhastador, el malgirbat no en té ni punyetera idea.

Contempleu, senyors, aquesta meravella,
Per molt altes que siguin les ofertes dels postors, mai no podran pagar el que
     realment costa,
Per a ell es va preparar el planeta durant quintilions d'anys sense cap animal ni
     cap planta,
Per a ell els cicles rotatoris varen girar de veres i amb constància.

A dins d'aquest cap hi ha el totpoderós i desconcertant cervell,
A dins i més enllà hi ha els orígens dels herois.

Examineu aquests membres, vermells, negres o blancs, són un enginy de
    tendons i nervis,
S'han d'esquinçar perquè els pugueu veure.

Sentits exquisits, ulls lluents de vida, valor, voluntat,
Feixos de músculs pectorals, espinada i caparrot flexibles, res de carn flonja,
     braços i cames de bona mida,
I més prodigis encara al seu interior.

Al seu interior hi corre la sang,
La mateixa sang antiga! La mateixa sang vermella que s'afua!
Aquí s'infla i es contreu un cor, aquí hi ha totes les passions, tots els anhels,
     tots els triomfs, totes les ambicions
(Creieu que no hi són perquè no se'n parla als salons ni a les sales de
     conferències?).

Això no és sols un home, és el pare d'aquells que també seran pares,
Dins seu l'inici d'estats populosos i de riques repúbliques,
A partir d'ell vides immortals infinites amb infinites encarnacions i alegries.

Com podeu saber vosaltres qui sortirà de la nissaga de la seva nissaga
     a través del segles?
(De qui podries descobrir que has sortit tu mateix si poguessis seguir
     el rastre a través dels segles?)

8

El cos d'una dona a subhasta,
Ella tampoc no és ella només, ella és la fecunda mare de mares,
Ella és la portadora d'aquells que creixeran i que seran els companys
     de les mares.

Has estimat mai el cos d'una dona?
Has estimat mai el cos d'un home?
No veus que són exactament els mateixos per a tothom en tots els països
     i en totes les èpoques arreu del món?

Si de veres existeix res que sigui sagrat, el cos humà és sagrat,
I la glòria i la dolçor d'un home són el símbol de virilitat pura,
I en l'home i la dona un cos net, fort, ferm, fibrat, és més preciós que
     el rostre més preciós.

Has vist el boig que va corrompre el seu propi cos viu? O la boja que va
     corrompre el seu propi cos viu?
Perquè no s'amaguen, ni poden amagar-se.

9

Oh cos meu! Jo no m'atreveixo a abandonar els teus semblants en els altres
      homes i en les altres dones, ni els semblants de les teves parts,
Jo crec que els teus semblants resistiran o cauran amb els semblants de
     l'ànima ( i que ells són l'ànima),
Jo crec que els teus semblants resistiran o cauran amb els meus poemes,
        i que ells són els meus poemes,
Poemes de l'home, de la dona, del nen i de la nena, del noi i de la noia,
     de les mares, dels pares, del jove i de la jove,
Cap, coll, cabells, orelles, tou i timpà de les orelles,
Ulls, parpelles, iris de l'ull, celles, i el despertar o la son de les parpelles,
Boca, llengua, llavis, dents, paladar, mandíbules i les articulacions de les
     mandíbules,
Nas, narius i envà,
Galtes, polzes, front, mentó, gola, clatell, circumvalació del coll,
Espatlles fortes, barba viril, omòplat, espatlles posteriors, i l'ampla
     circumferència del tors,
Braç, aixella, conca del colze, avantbraç, tendons del braç, ossos del braç,
Canell i articulacions del canell, mà, palmell, nusos, polze, índex,
     articulacions dels dits, ungles dels dits,
Oit frontal ample, pèl arrissat del pit, estèrnum, costat,
Costelles, ventre, espinada, vèrtebres,
Anques, conques de les anques, força de les anques, expanció interior
     i exterior, testicles, verga,
Joc fort de cuixes, que aguanten perfectament el tronc superior,
Músculs de les cames, genoll, ròtula, part de dalt de la cama, part de baix
     de la cama,
Turmells, garró del peu, tendtrum del peu, dits, articulacions dels dits, el taló,
Totes les actituds, tota la bellesa de les formes, totes les propietats del meu o
     del teu cos o del cos de qualsevol altra persona, d'home o de dona,
Les esponges pulmonars, el sac estomacal, els budells suaus i nets,
El cervell en els seus plecs dins el bastigi del crani,
Simpaties, vàlvules del cor, vàlvules del paladar, sexualitat, maternitat,
Feminitat, i tot el que és dona, i l'home que ve de la dona,
L'úter, les mames, mugrons, llet dels mugrons, llàgrimes, rialles, plors,
     esguards d'amor, pertorbacions i ereccions d'amor,
La veu, articulació, llenguatge, murmuri, crits forts,
Menjar, beure, batec, digestió, suor, son, caminar, nedar,
L'equilibri de les anques, saltar, jeure, abraçar, braços que es corben i que
      estrenyen,
Els incessants canvis dels plecs de la boca i de l'entorn dels ulls,
La pell, la morenor del sol, pigues, cabells,
La curiosa simpatia que sentim quan palpem amb la mà la carn nua del cos,
Els rius circumdants de l'alè, la respiració i l'expiració,
La gràcia de la cintura, i dels malucs més avall, i de tot el que encara
    queda més avall fins als genolls,
Les finíssimes gelatines vermelles que hi ha dins teu o dins meu, els ossos
     i el moll dels ossos,
L'exquisida sensació de salut;
Oh, jo dic que aquestes coses no són només les parts i els poemes del cos,
     sinó de l'ànima,
Oh, jo dic ara que aquestes coses són l'ànima!

UNA DONA M'ESPERA

Una dona m'espera, té a dins totes les coses, no existeix res que li falti,
Però tot li faltaria si li faltés el sexe, o si li faltés el suc de l'home bo.

El sexe té a dins totes les coses, cossos, ànimes,
Significants, proves, pureses, delicadeses, resultats, promulgacions,
Cants, manaments, salut, orgull, el misteri maternal, la llet seminal,
Totes les esperances, accions benefactores, favors, dons, gràcies, totes
      les passions, amors, belleses, delits del món,
Tots els governs, jutges, déus, cabdills de la terra,
Tot és a dins del sexe com parts d'ell mateix i raons d'ell mateix.

Sense vergonya l'home que m'agrada sap i confessa les delícies del seu sexe,
Sense vergonya la dona que m'agrada sap i confessa les delícies del seu.

Ara mateix em faré enfora de les dones impassibles,
M'uniré amb la dona que m'espera, i amb aquelles dones de sang ardent
     i que tant de plaer em donen,
Jo veig que m'entenen i que no em rebutgen,
Jo veig que són dignes de mi, jo seré el marit robust d'aquestes dones.

Elles no són ni un àtom menys del que jo sóc,
Els seus rostres estan torrats pels sols refulgents i pels vents bufaires,
La seva carn té l'antiga agilitat i força divines,
Elles saben nedar, remar, cavalcar, lluitar, disparar, córrer, colpejar,
      fugir, avançar, resistir, defensar-se,
Són absolutes i inexorables en el seu propi dret -són serenes, sinceres,
      segures d'elles mateixes.

Jo us atrec, dones,
No us puc deixar partir, jo us faré bé,
Jo sóc vostre i vosaltres sou meves, i ho som pel nostre bé i pel bé dels altres,
Dins voaltres dormen els més grans herois i bards,
I ells no volen deixondir-se amb el contacte de cap altre home que no sigui
      jo mateix.

Sóc jo, dones, qui s'acosta,
Jo sóc inflexible, càustic, enorme, persistent, inaccessible, però us adoro,
No us faig més mal del que us és estrictament necessari,
Jo vesso la substància iniciadora de fills i filles idonis per a aquests Estats,
     i m'abraono amb múscul lent i decidit,
M'acoplo eficaçment, no faig cas de súpliques,
No m'atreveixo a retirar-me fins que no hagi dipositat tot el que durant
     tant de temps s'ha acumulat dins meu.

A través de vosaltres vesso rius desbonrdants del meu ésser,
Dins vosaltres compilo un miler d'anys futurs,
En vosaltres empelto els empelts del que més estimo i d'Amèrica,
Les gotes que en vosaltres destil·lo criaran nenes ferotges i atlètiques,
     nous artistes, músics i cantants,
Els infants que en vosaltres engendro també engendraran infants quan sigui
     el seu torn,
Exigiré homes i dones perfectes dels meus vessaments d'amor,
Espeeraré d'ells que es penetrin mútuament amb altres, com ara vosaltres
     i jo ens penetrem mútuament,
Confio en els fruits dels seus devessalls irresistibles, com confio en els fruits
     dels devessalls irresistibles que estic expel·lint ara mateix,
Esperaré collites d'amor del naixement, de la vida, de la mort, de la
     immortalitat que tan amorosament planto ara.

ESPONTANI JO

Espontani jo, Natura,
El dia amorós, el sol ascendent, l'amic amb qui sóc feliç,
El braç del meu amic penjat mandrosament a les meves espatlles,
El turó emblanquinat per la blancúria de les flors de la muntanya,
O el mateix turó al final de la tardor, amb tonalitats vermelloses, marronoses,
     groguenques, grisoses, violetes i de verd clar i fosc,
El cobertor riquíssim de l'herba, dels animals i dels ocells, la riba privada
     i descuidada, les pomes primitives, els macs de torrent,
Preciosos fragments que regalimen, la llista negligent de totes les coses, l'una
     després de l'altra, mentre jo les evoco o les penso totes,
Els poemes autèntics (tot allò que anomenem poema és merament imatge),
Els poemes de la privacitat de la nit, i d'homes com jo,
Aquest poema que em penja tímid i ocult i que sempre duc amb mi, i que
     tots els homes també duen sempre
(Vull que ho sapigueu una vegada per totes, que aquí quedi dit doncs, i és que
     allà on anem jo i els homes com jo sempre vindran amb nosaltres els nostres
     latents, saludables i luxuriosos poemes virils),
Pensaments d'amor, suc d'amor, olor d'amor, llicència d'amor, heura d'amor,
     i saba escaladora,
Braços i mans d'amor, llavis d'amor, fàl·lic polze d'amor, mamellam d'amor,
     ventres que s'oprimeixen i es fusionen amb amor,
Terra d'amor cast, vida que només és vida amb amor,
El cos del meu amor, el cos de la dona que estimo, el cos de l'home,
     el cos de la terra,
Suaus brises matineres que bufen des del sud-oest,
L'abella salvatge i peluda que murmura d'avidesa amunt i avall, que engrapa la
     flor femella adulta, es corba sobre ella amb les potes amoroses i fermes,
     i s'hi manté trèmula i tensa fins que queda satisfeta;
La humitat dels boscos a l'alba,
Dos dorments jeuen en la nit ben juntets i aferrats, el braç d'un d'ells envolta
     l'altre per la cintura,
L'olor de pomes, aromes de la sàlvia aixafada, de la menta, de l'escorça del
      bedoll,
Els anhels del noi, el seu rubor i la seva urgència mentre em confia els seus
     somnis,
La ulla morta que gira en espiral i cau immòbil i satisfeta a terra,
Les fiblades sense forma que les vistes, les persones i els objectes em
      provoquen,
La meva pròpia fiblada essencial, que em burxa a mi tant com a qualsevol altre,
Els germans bessons, còsmics, intel·ligentíssims, a la gotzó, només els
     estimadors més privilegiats poden accedir al seu cercle íntim,
La mà que, errant i curiosa, deambula per tot el cos, la carn que fremeix púdica
     allà on els dits s'aturen relaxadament per endinsar-se en l'abisme,
El límpid licor dins dels joves,
L'exasperada corrosió tan pensativa i dolorosa,
El turment, la irritable marea que no vol descansar,
L'eco del meu desig i l'eco del desig dels altres,
El desig que s'empegueeix i es posa més i més vermell, i la jove que
     s'empegueeix i es posa més i més vermella,
El jove que es desperta en el més profund de la nit, la seva mà ardent
     intenta reprimir allò que el domina,
La mística nit amorosa, els espasmes, els deliris i els líquids estranys i
     benvinguts,
El pols que trontolla a través dels palmells i dels dits tremolosos com ganxos,
     el jove tot envermellit, ruboritzat, avergonyit, emprenyat,
L'escuma amb què em cobreix el meu amant el mar, mentre jo estic ajagut
     ben obedient i despulladíssim,
L'alegria dels nadons bessos que s'arrosseguen de genolls per l'herba i al sol,
     la mare que mai no enretira els seus ulls vigilants,
El tronc de la noguera, les clovelles de nous, i les nous rodoníssimes
     verdes o madures,
La puresa de les plantes, dels ocells, dels animals,
La meva consegüent hipocresia si m'amagués o si pensés que sóc indecent,
     perquè els ocells i els animals mai no s'amaguen ni pensen que són
     indecents,
La gran castedat de la paternitat unida a la gran castedat de la maternitat,
El jurament de procreació que jo mateix he prestat, les meves fills adàmiques
     i fresques,
La voracitat que dia i nit em devora amb el seu rosec afamat, fins que no se
     sadolli de tot allò que produirà criatures que ocuparan el meu lloc quan jo
     me n'hagi anat,
L'alleujament, el repòs i l'entusiasme saníssims,
I aquesta branca que he arrabassat de mi mateix a l'atzar,
Ja ha fet la seva feina -la llenço sense cura perquè caigui allà on sigui.

UNA HORA PER A LA FOLLIA I L'ALEGRIA

Una hora per a la follia i l'alegria! Oh frenesia! Oh, no m'empresonis!
(Què és això que fa que esclati enmig de les tempestes?
Qupè signifiquen els meus crits entre els llamps i els vents rabiosos?)

Oh, beure els deliris místics més ansiosament que cap altre home!
Oh dolors bàrbars i tendres! (Jo us els dono com a herència, fills meus,
És per a vosaltres que els canto, tinc motius per regalar-vos-els per a
     les vostres noces, núvia i nuvi.)
Oh, lliurar-me a tu que em desitges, siguis qui siguis, i que tu et lliuris
     a mi desafiant el món!
Oh, tornar al Paradís! Oh tímida i femenina!
Oh, atreure't cap a mi, plantar en tu per primer cop els llavis d'un home
     decidit!

Oh l'enigma, el nus tres vegades lligat, l'estany profund i obscur, tots
     desfermats i il·luminats!
Oh, anar tot accelerat cap a on hi hagi prou espai i prou aire finalment!
Quedar absolt de lligadures i convencions antigues, jo de les meves
     i tu de les teves!
Descobrir una nova i insospitada despreocupació dins del millor de la
     Natura!
Arrabassar-me la mordassa!
Tenir la sensació d'estar pleníssim avui o qualsevol dia de felicitat
     pel fet de ser com sóc!

Oh inconegut! Oh èxtasi!
Escapar-se absolutament de les àncores i de les cordes dels altres!
Ser lliure! Estimar lliurement! Propulsar-se temerari i desafiant!
Seduir la destrucció amb befes, amb convits!
Ascendir, pegar un bot als cels de l'amor que se m'ha predestinat!
Assolir l'allà de l'enllà amb la meva ànima borratxa!
Perdre'm si fa falta!
Alimentar la resta de la meva existència amb una de plenitud i de
     libertat!
Amb una hora fugaç de follia i alegria!

DE L'ONDULANT OCEÀ, LA MULTITUD

De l'ondulant oceà, la multitud, va caure'm a sobre una gota,
Xiuxiuejant: T'estimo, moriré molt aviat,
He fet un llarg viatge només per mirar-te i per tocar-te,
Perquè no podia morir sense haver-te mirat encara que sols fos una vegada,
Perquè tenia por de perdre't.

Ja ens hem conegut, ens hem mirat, estem estalvis,
Retorna en pau a l'oceà, amor meu,
Jo també formo part d'aquest oceà que estimo, no estem tan separats,
Contempla la curbatura de tot plegat, la cohesió de totes les coses,
     que perfectes que són!
Pel que fa a mi, pel que fa a tu, la mar irresistible ens ha de separar,
Durant aquesta hora ens mantindrà units, però no pot unir-nos eternament;
No t'impacientis -espera un segon-, vull que sàpigues que cada dia
     jo saludo l'aire, l'oceà i la terra,
I que ho faig cada dia durant la posta de sol a la teva salut i al teu honor,
     amor meu.

CÀLAM

SIGUIS QUI SIGUIS TU QUE ARA M'AGAFES PER LA MÀ

[...]
Perquè a mi tot just em basta tocar-te per ser feliç,
Perquè tocant-te podria adormir-me dolçament i ser arrossegat tota l'eternitat.
[...]

NI TAN SOLS PROPULSANT-TE CONTRA EL MEU PIT NERVAT

Ni tan sols propulsant-te contra el meu pit nervat,
Ni en sospirs nocturns de ràbia pel descontentament contra mi mateix,
Ni en aquells gemecs fondíssims, gemecs mal reprimits,
Ni en els juraments ni en les promeses violades,
Ni en el voler de la meva ànima voluntariosa i salvatge,
Ni en el nodriment subtil de l'aire,
Ni en els batecs ni els cops de mall de les meves temples i dels meus canells,
Ni en les curiosíssimes sístole i diàstole interiors que un dia s'acabaran,
Ni en els moltíssims desitjos ambiciosos i afamats que només es confien
     en el cel,
Ni en les llàgrimes, ni en les rialles, ni en les amenaces proferides per culpa
     meva quan he estat tot sol allà ben lluny a les muntanyes,
Ni en els gemecs roncs a través de les dents estretes,
Ni en les paraules que sonen i ressonen, xerrameca, ecos, paraules mortes,
Ni en els murmuris dels somnis mentre dormo,
Ni en els altres murmuris d'aquests somnis increïbles de cada dia,
Ni en els membres ni en els sentits del meu cos que t'atreuen i et repel·leixen
      constantment -no en ells,
Ni en cap d'ells, oh unió! Oh pulsió de la meva vida!
Jo no necessito que existeixis i que et mostris enlloc més que en aquests cants.

DEL TERRIBLE DUBTE DE LES APARENCES

Del terrible dubte de les aparences,
De la incertesa darrere de tot plegat, que possiblement hem sigut enganyats,
Que possiblement la confiança i l'esperança no són més que especulacions
      després de tot,
Que possiblement la identitat més enllà de la tomba no és res més que una
      bella faula,
Possiblement les coses que percebo, animals, plantes, homes, turons, aigües
       brillants i corredisses,
Els cels del dia i de la nit, colors, densitats, formes, possiblement totes
     aquestes coses són (som sens dubte són) només aparicions, i que la cosa
      vertadera encara ha de ser coneguda,
(Quantes vegades corren a tota velocitat com si volguessin confondre'm i
     burlar-se de mi!
Quantes vegades crec que ni jo, ni cap altre home, no tenim ni punyetera
     idea de res),
Possiblement em semblen el que són (com sens dubte sosl sembla que són
     el que són) respecte del meu punt de vista actual, i al final pot resultar que
     no siguin (com evidentment no seran) res de tot allò que semblen, o
     res de res des de punts de vista completament diferents;
Per a mi aquestes coses i d'altres de semblants tenen resposta curiosament
     gràcies als meus amants, els meus amics estimats,
Quan aquell que estimo viatja amb mi o s'asseu una bona estona agafant-me
     per la mà,
Quan l'aire subtil, allò que és impalpable, el sentit que les paraules i les raons no
     contenen, ens envolten i ens penetren,
Llavors em carrego d'una saviesa inexpressada i inexpressable, romanc en
     silenci, no demano res més,
Jo no puc contestar al problema de les aparences ni al de la identitat més
     enllà de la tomba,
Però camino o m'assec indiferent, m'assereno,
Aquell que m'ha agafat per la mà m'ha donat una serenitat absoluta.

CRONISTES FUTURS

Cronistes futurs,
Veniu, jo us ajudaré a endinsar-vos en el misteri, molt més enllà d'aquest
     exterior impassible, jo us diré què heu d'explicar sobre mi,
Publiqueu el meu nom i pengeu el meu retrat com el de l'amant més tendre,
Com l'amic penja el retrat de l'amat, a qui l'amic més amava,
Expliqueu que no estava orgullós dels seus cants, però si de l'oceà
      immensurable de l'amor que l'habitava, i ell vessava i repartia tot aquest
      amor pròdigament,
Que feia a peu moltíssims passeigs solitaris mentre pensava en els seus amics
     estimats, els seus amants,
Que pensarós, molt lluny de qui estimava, normalment s'ajeia sense tenir son
     i tristoi a les nits,
Que coneixia massa bé el malaltís, molt malaltís temor que aquell a qui
     estimava pogués ser-li secretament indiferent,
I que els seus dies més feliços i venturosos foren els que va viure ben lluny
     entre els camps, entre els boscos, pels turons, en companyia de l'altre,
     vagarejant agafats per la mà, tots dos separats de la resta dels homes,
Que quan normalment rondava pels carrers agafava el seu amic per les
     espatlles amb el braç mentre el braç del seu amic també l'agafava a ell.

EN CAURE EL DIA VAIG SABER

En caure el dia vaig saber que el meu nom s'havia rebut amb aplaudiments
     al Capitoli, i tot i això no va ser una nit feliç la que va venir després
     d'aquell dia,
Ni tampoc quan vaig anar de gresca, ni quan els meus plans es varen acomplir,
     tot i això jo no era feliç,
Però el dia en què em vaig aixecar del llit de bon matí amb una salut perfecta,
     regenerat, cantant, respirant l'alè madur de la tardor,
Quan vaig veure la lluna plena empal·lidint devers l'horitzó de l'oest i
     desapareixent entre la llum de la matinada,
Quan vaig errar tot sol per la platja, quan vaig despullar-me i vaig nedar, i
     quan vaig riure amb aquelles aigües refrescants, i quan vaig veure sortir
     el sol,
I quan vaig pensar que el meu amic de l'ànima, el meu amant ja feia camí
per arribar fins a mi, oh, llavors sí que vaig ser molt feliç,
Oh, llavors cada respiració meva era més i més dolça, i tot aquell dia el meu
     menjar va ser més i més nutritiu encara, aquell sí que va ser un dia
     preciós ben viscut,
I el dia següent, ple de goig, ben igual, i al vespre següent el meu amic va
     arribar,
I aquella nit, mentre tot estava calmat, vaig poder sentir les aigües rodant a
      poc a poc contínuament fins a les coses,
I vaig sentir el murmuri sibilant del líquid i de les arenes mentre es dirigien
     cap a mi per felicitar-me amb un xiuxiueig,
Perquè aquell que més estimo ara jeu adormit al meu costat davall la mateixa
     manta que ens cobreix a tots dos dins la freda nit,
En la quietud dels raigs lunars de la tardor el seu rostre es va inclinar cap a mi,
I el seu braç descansava lleugerament sobre el meu pit -i aquella nit sí que vaig
     ser feliç.

A UN DESCONEGUT

Desconegut que passes! No saps amb quant d'ardor et contemplo,
Segur que ets aquell que tant he cercaty i esperat, o aquella que tant he cercat
    i esperat (això és com un somni),
Segurament he viscut en algun altre lloc una vida d'alegria amb tu,
Tot s'evoca quan ens creuem l'un amb l'altre, fluids, afectuosos, casts, madurs,
Tu vares créixer amb mi, vares ser un noi amb mi o una noia amb mi,
Jo vaig menjar amb tu i vaig dormir amb tu, el teu cos va deixar de ser només
     teu i va impedit que el meu cos fos només meu,
Tu em dónes el plaer dels teus ulls, de la teva cara, de la teva carn, jo a canvi
     et deixo gaudir de la meva barba, del meu pit, de les meves mans,
Jo no t'he de parlar, t'he de recordar quan escrigui tot sol o em desperti
     tot sol en la nit,
Jo t'he d'esperar, no dubto ni un segon que ens trobarem de bell nou,
I aniré ben amb compte de no tornar-te a perdre.

PER QUÈ CREUS QUE AGAFO LA PLOMA?

Per què creus que agafo la ploma? Per celebrar què?
El vaixell de guerra de forma perfecta, majestuosíssim, que vaig veure passar
     a tota potència mar enllà?
Les esplendors del dia viscut? O l'esplendor de la nit que m'envolta?
O les tan elogiades glòria i expansió de la gran ciutat al meu voltant?
     -no;
Simplement dos homes senzills que he vist avui al moll enmig de la multitud,
    acomiadant-se amb el comiat dels amics que s'estimen,
L'un s'aferrava al coll de l'altre i el besava apassionadament,
Mentre el que havia de parñtir estrenyia entre els seus braços l'amic que
     s'havia de quedar allà.

PLE DE VIDA ARA

Ple de vida ara, compacte, visible,
Jo, amb quaranta anys d'edat en el vuitanta-tresè any dels Estats,
A qui visqui d'aquí a un segle o d'aquí a tots els segles que facin falta,
A tu, que encara no has nascut, aquests cants que et cerquen.

Quan llegeixis això, jo, que era visible, seré invisible,
Ara tu ets compacte, visible, penetres els meus poemes, em cerques,
Imagines que fewliç que seria jo si pogués estar ara mateix amb tu i ser
    el teu amic;
Fes com si de veres estigués amb tu. (No pensis en cap moment que jo no
     estic amb tu).

SALUT AU MONDE!

9

Veig les ciutats de la terra i me n'hi vaig, a l'una o a laltra, a l'atzar,
Sóc un parisenc de veres,
Sóc un habitant de Viena, Sant Petersburg, Berlín, Constantinoble,
Sóc d'Adelaida, Sydney, Melbourne,
Sóc de Londres, Manchester, Bristol, Edimburg, Limerick,
Sóc de Madrid, Cadis, Barcelona, Porto, Lió, Brusel·les, Berna, Frankfurt,
      Stuttgart, Torí, Florència,
Pertanyo a Moscou, Cracòvia, Varsóvia, o al nord, a Oslo o Estocolm, o a
      l'Irkutsk siberià, o a qualsevol carrer d'Islàndia,
Descendeixo sobre aquestes ciutats, i m'elevo de bell nou prosseguint
     el meu camí.

CANT DEL CAMÍ

1

A peu i amb cor lleuger me'n vaig pel camí,
Sa, lliure, el món al meu davant,
El llarg camí marró al meu davant em conduirà allà on jo vulgui.

Jo no demano bona fortuna, jo mateix sóc bona fortuna,
Ja no ploriquejo, ja no posposo, ja no necessito res,
Prou de queixes domèstiques, biblioteques, crítiques rondinaires,
Fort i content viatjo pel camí.

La terra, això em basta,
Jo no vull que les constel·lacions se m'aproximin encara més,
Sé que estan molt bé allà on estan,
Sé que elles basten a aquells a qui pertanyen.

(Tot i això encara duc els meus deliciosos fardells antics,
Aquí els duc, homes i dones, els duc amb mi vagi on vagi,
Juro que m'çés impossible desfer-me'n,
N'estic sadoll, i jo els sadollaré com a recompensa.)

2

Tu, camí on jo entro i miro al meu voltant jo crec que no ets tot que hi ha
     aquí,
Crec que hi ha molt d'ocult aquí també.

Aquí, la profunda lliçó de l'acceptació, sense preferència ni rebuig,
El negre amb el seu cap llanut, el criminal, el malalt, l'illetrat, cap d'ells no
     és rebutjat,
El part, el fet de córrer per anar a cercar el metge, el bellugueig del captaire,
      el trontoll del borratxo, la colla riallera dels mecànics,
L'adolescent que s'ha escapat, el carruatge del ric, el nyèbit, els amants
     fugitius,
El venedor matiner, el cotxe fúnebre, el transport de mobles cap a la ciutat,
     el retorn a la ciutat,
Tots passen, jo també passo, qualsevol cosa passa, no hi ha res que pugui
     se prohibit,
No hi ha res que jo no accepti, no existirà mai res que jo no estimi.

5

Des d'aquesta hora em declaro lliure de tot límit6 i de tota línia imaginària,
Vaig a on em vingui de gust, sóc el meu propi senyor total i absolut,
Escolto els altres, m'agrada el que em diuen,
M'aturo, investigo, rebo, contemplo,
Tendrament, però amb una voluntat innegable, m'allibero de tots els lligams
     que volen retenir-me.

Aspiro grans glops d'espai,
L'est i l'oest són meus, i el nord i el sud són meus.

Sóc més immens i millor del que pensava,
No sabia que contingués tanta bondat dins meu.

AL FERRI DE BROOKLYN

8

Ah, què pot ser més espectacular i admirable als meus ulls que Manhattan
     envoltada dels pals dels vaixells?
Que el riu i l'ocàs i les ones fistonades de la marea?
Que les gavines balancejant els seus cossos, la barca de palla al crepuscle
     i la xalana que va tard?
Quins déus poden superar totes aquestes coses que m'agafen per la mà i,
     amb veus que estimo, em criden prest i fort pel meu nom més íntim
     quan m'acosto?
Que pot ser més subtil que això que em ferma a una dona o a un home que em
     mira a la cara?
Que em fusiona a tu ara mateix i vessa el meu significat dins teu?

Ens entenem, no és veritat?
Has acceptat el que et vaig prometre sense esmentar-ho, no és veritat?
El que l'estudi no va poder ensenyar i el que sermó no va poder aconseguir
     s'ha complert, no és veritat?

CANT D'AQUELL QUE RESPON

2

Les indicacions i l'adequació del temps,
La salut perfecta denota el mestre entre els filòsofs,
El temps, sempre sense interrupció, es revela a ell mateix en parts,
El que xsempre revela al poeta és la multitud de l'agradable companyia dels
     cantants, i les seves paraules,
Les paraules dels cantants són les hores o els minuts de la llum o de l'ombra,
     però les paraules del creador de poemes són la llum i l'ombra generals,
El creador poètic estableix justícia, realitat, immortalitat,
Ell és la glòria i l'essència de les coses i de la raça humana.

Els cantants no creen, sols el Poeta crea,
Els cantants són benvinguts, entesos, apareixen sovint, però rar ha estat el dia,
     i rar ha estat el lloc, en què hagi nascut un creador poètic, Aquell que respon
(Ni un segle ni cinc segles no han conegut tal dia, tot i els múltiples noms).

Els cantants de les successives hores dels segles poden tenir noms ostensibles,
     però el nom de tots i cadascun d'ells és un nom de cantant,
El nom de tots i cadascun d'ells és cantant dels ulls, cantant de les orelles,
     cantant dels caps, cantant de les dolçors, cantant de les nits, cantant dels
     salons, cantant dels amors, cantant de les coses sinistres o de qualsevol
     altra cosa.

Durant tot aquest temps, com durant tots els temps, espera les paraules de la
     veritable poesia,
Les paraules de la veritable poesia no només agraden,
Els veritables poetes no són els sequaços de la bellesa, sinó que són els
     mestres augustos de la bellesa;
La grandesa dels fills és l'emanació de la grandesa de les mares i dels pares,
Les paraules de la veritable poesia són la coronació i l'aplaudiment definitiu de la ciència.

Instint diví, aplitud de visió, llei de la raó, salut, rudesa del cos, recolliment,
Alegria, carícia profunda del sol, dolçor de l'aire, aquestes són algunes de
     les paraules de la poesia.

El mariner i el viatger són subjacents al creador de poemes, Aquell que respon,
El constructor, el geòmetra, el químic, l'anatomista, el frenòleg, l'artista,
     tots ells són subjacents al creador poètic, Aquell que respon.

Les paraules de la veritable poesia et donen més que poesia,
Et donen els mecanismes per generar la teva pròpia poesia, místiques,
      polítiques, guerra, pau, comportament, històries, assaigs, vida quotidiana
     i totes les altres coses,
Equilibren jerarquies, colors, races, credos i els sexes,
No cerquen la bellesa, són perseguides,
La bellesa sempre les toca o s'hi acosta molt a prop, anhelant, enfervorida,
     malalta d'amor.

Em preparen per a la mort, però no són el final, sinó el principi,
No porten cap home ni cap dona al seu terme ni a la seva satisfaccció ni a la
     seva plenitud,
Transporten aquells a qui s'aferren a l'espai per tal que contemplin el naixement
     de les estrelles, per tal que n'aprenguin els significats,
Per tal que es propulsin amb fe absoluta i llisquin a través dels anells infinits
     i no puguin calmar-se mai més.

CANT DE LA DESTRAL

5

El lloc on s'alça una gran ciutat no és només el lloc on s'estenen els molls, les drassanes, les fàbriques, els magatzems de mercaderies,
Ni el lloc d'incessants salutacions als nouvinguts o d'alçaments d'àncores per als que se'n van,
Ni el lloc dels més alts i costosos edificis o de botigues que venen productes de la resta del món,
Ni el lloc de les millors biblioteques i escoles, ni el lloc on els diners són més abundosos,
Ni el lloc de la població més nombrosa.

Allà on s'alça la ciutat amb la més vigorosa raça d'oradors i bards,
Allà on s'alá la ciutat que ells estimen i ella els estima i els entén al seu torn,
Allà on no hi ha cap monument als herois que siguin paraules i actes comuns,
Allà on l'estalvi és al seu lloc, i on la prudència és al seu lloc,
Allà on els homes i les dones no donen massa importància a les lleis,
Allà on l'esclau deixa de ser-ho, i l'amo de l'esclau deixa de ser-ho,
Allà on el poble es revolta de cop contra l'audàcia inacabable dels elegits,
Allà on homes i dones ferotges s'aboquen com la mar s'aboca al xiulet de la mort amb les seves ones devastadores i implacalbe,
allà on el ciutadà és sempre el cap i l'ideal, i el President, i l'Alcalde, el Governador i el que sigui són agents assalariats,
Allà on s'ensenya als nens a ser ells mateixos amb les seves pròpies lleis, i a dependre d'ells mateixos,
Allà on l'equanimitat s'il·lustra en els negocis,
Allà on les epseculacions sobre l'ànima són encoratjades,
Allà on les dones caminen en processó pública pels carrers ben igual que els homes,
Allà on elles entre a l'assemblea pública i hi prenen el lloc ben igual que els homes;
Alla on s'alça la ciutat dels amics més fidels,
Allà on s'alça la ciutat de la puresa dels sexes,
Allà on s'alça la ciutat de la paternitat sana,
Allà s'alça la millor ciutat.

CANT DE L'EXPOSICIÓ

7

Arruix, temes de guerra! Arruix, guerra mateixa!
Que mai més la meva vista trèmula i estremida torni a contemplar aquest espectacle de cadàvers ennegrits i mutilats!
Aquell infern desencadenat i ofegat de sang, propi de tigres salvatges o llops famolencs i no d'homes raonables,
Més val que feu via amb les campanyes de la indústria,
Amb les teves tropes indòmites, enginyeria,
Els teus penons, feina, tots desplegats a la brisa,
Les teves trompetes ressonen fortes i clares.

Arruix, velles ficcions!
Arruix, novel·les, drames i comèdies de corts estrangeres,
Arruix, versos d'amor ensucrats de rima, intrigues, amors d'ociosos,
Sols aptes per als banquers nocturns on els ballarins llisquen amb la música que sona fins a la matinada,
Els plaers malsans, dissipacions extravagants d'alguns,
Amb perfums, sufocació i vi sota els enlluernadors canelobres.

Ah, vosaltres, reverents i sanes germanes,
Jo aixeco la veu per demanar-vos temes molt més superbs per als poetes i per a l'art,
Per exaltar el present i la realitat,
Per ensenyar a l'home comú la glòria del seu passeig quotidià i del seu comerç,
Per cantar en cants com l'exercici i la vida química mai no s'han de vexar,
Per demanar treball manual per a tots i cadascun dels homes, per tal que tothom pugui llaurar, cavar, furgar,
Per plantar arbres, móres, verdures, flors i tenir-ne cura,
Perquè tots els homes vegin que han de fer alguna cosa, i totes les dones també;
Per utilitzar el martell i la serra (a fil o a través),
Per cultivar l'afició a la fusteria, a l'emblanquinat, a la pintura,
Per treballar com a sastre, cosidora, infermera, mosso d'estable, porter,
Per inventar un poc, quelcom enginyós per ajudar a rentar, cuinar, netejar,
I per no considerar que és una desgràcia deshonrosa fer aquestes coses amb les teves pròpies mans.

Jo dic que jo et porto, Musa, a l'aquí i a l'ara,
Totes les ocupacions, tots els deures grans i modests,
El treball, el sa treball i la suor, sense fi, sense interrupció,
Les antigues, tan antigues tasques pràctiques, interessos, goigs,
La família, els pares, la infància, el marit i l'esposa,
La comoditat domèstica, la casa i tot el que conté,
Els aliments i la seva conservació, la química que s'hi aplica,
Totes les coses que conformen l'home i la dona comuns, potents, complets i de sang pura, la perfecta personalitat longeva,
I que ajuden les seves vides presents amb salut i felicitat, i conformen les seves ànimes,
Per a l'eterna i veritable vida futura.

Amb els mitjans de transport més recents, obres, l'acostament d'un punt a l'altre del món,
La força del vapor, les grans línies rapides, el gas, el petroli,
AQuests triomfs del nostre temps, el delicat cable de l'Atlàntic,
El ferrocarril del Pacífic, el canal de Suex, els túnels del Mont Cenis, del Sant Gotard i d'Hoosac, el pont de Brooklyn,
Aquesta terra tota apamada amb rails de ferro, amb línies de vaixells de vapor que uneixen totes les mars,
La nostra pròpia esfera, el món actual que jo porto.

CANT DE LA TERRA QUE GIRA

JOVENTUT, DIA, VELLESA I NIT

Joventut, enorme, vigortosa, tendra -joventut plena de gràcia, força,
         fascinació.
Saps que la Vellesa et persegueix amb la mateixa gràcia, la mateixa força,
         la marteixa fascinació?

Dia florit i esplèndid -dia de l'immens sol, acció, ambició, riure.
La Nit et persegueix amb un milió de sols, i somni i tenebra reconfortant.

OCELLS DE PAS

A TU

Siguis qui siguis, sospito que camines pels camins dels somnis,
Crec que aquestes realitats suposades es fondran sota els teus peus i a les
     teves mans,
Fins i tot ara les teves faccions, les teves alegries, la teva parla, la teva casa,
     la teva feina, els teus costums, els teus problemes, les teves follies, els teus
     vestits, els teus crims, es dissipen lluny de tu,
La teva ànima autèntica i el teu cos autèntic apareixen davant meu,
S'alcen per damunt de negocis, comerços, botigues, treballs, granges, robes,
     la casa, compres, vendes, menjars, begudes, sofrences, morts.

Siguis qui siguis, ara et poso la mà al damunt perquè siguis el meu poema,
Et xiuxiuejo amb els llavis closos a cau d'orella,
He estimat moltes dones i molts homes, però no estimo ningú més que tu.

Oh, he sigut un triganer i un imbècil,
Hauria d'haver-me encaminat cap a tu fa molt de temps,
No hauria d'haver xerrat més que de tu, no hauria d'haver cantat cap altra cosa
     sinó tu.

Ho abandonaré tot i vindré i faré els himnes per a tu,
Ningú no t'ha entès, però jo t'entenc,
Ningú no t'ha fet justícia, tu no t'has fet fustícia,
No hi ha ningú que no t'hagi trobat imperfecte, jo cóc l'únic que no ha trobat
     cap imperfecció dins teu,
No hi ha ningú que no t'hagi volgut sotmetre, jo sóc l'únic que mai no
     consentirà que et sotmetis,
Jo sols sóc aquell que no posa damunt teu cap amo, dominador, superior, Déu,
     més enllà del que es cova intrínsecament dins teu.

Els pintors han pintat els seus eixams humans i una figura al mig,
Del cap de la figura central s'escampa un nimbe de llum daurada,
Però jo pinto miríades de caps, jo no pinto ni un sol cap sense el seu nimbe
     de llum daurada,
Que de la meva mà, i del cervell de tots els homes i de totes les dones, flueix
     refulgent per sempre més.

Oh, jo podria cantar tantes grandeses i glòries de tu!
Tu encara no has conegut el que ets, tu has dormit tota la teva vida,
Les teves parpelles han estat sempre tancades de la mateixa manera,
El que has fet ja torna a tu en forma d'escarni
(Si els teus guanys, els teus coneixements, les teves pregàries no han tornat
     en forma d'escarni, per què han tornat?).

L'escarni no et pertany,
Sota seu i dins seu jo et veig a l'aguait,
Et persegueixo fins allà on ningú no t'ha perseguit,
El silenci, l'escriptori, l'expressió petulant, la nit, la rutina acostumada, si
     aquestes coses t'amaguen dels altres o de tu, no t'amagaran de mi,
La cara afaitada, l'ull inquiet, la complexió impura, si això desparata els altres,
     no em desbarata a mi,
El vestit cridaner, l'actitud pervertida, la borratxera, l'avarícia, la mort
     prematura, de tot això me n'allunyo.

No hi ha do en l'home i en la dona que no posseeixis,
No hi aha virtut ni bellesa en l'home i en la dona que no estigui també dins teu,
Cap coratge, cap resistència en els altres que no estigui també dins teu,
Cap plaer no els espera que t'esperi a tu.

Si per mi fos, jo no donaria res a ningú sense donar-te a tu abans una cosa
     idèntica amb tota la cura,
Jo no canto la glòria de ningú, ni la de Déu, si abans no he cantat la teva glòria.

Siguis qui siguis! Reclama el que és teu a tot preu!
Aquests espectacles de l'Est i de l'Oest no són res comparats amb tu,
Aquests immensos prats, aquests rius interminables, tu ets immens i
     inteminable com ells,
Aquestes fúries, aquests elements, aquestes tempestes, aquestes convulsions
     de la Natura, aquestes angoixes de dissolució aparent, tu n'ets l'amo o la
     mestressa,
Amo o mestressa, amb tot el dret, de la Natura, els elements, el dolor,
     la passió, la dissolució.

Les traves et cauen dels turmells, torbes una suficiència infal·lible,
Vell o jove, mascle o femella, groller, baix, rebutjat pels altres, el que ets
     et proclama,
A través del naixement, la vida, la mort, la sepultura, els mitjans ofers,
     no s'escatima res,
A través de les ires, les pèrdues, l'ambició, la ignorància, l'enuig, el que tu ets
     s'obrirà pas.

A LA VORA DEL CAMÍ

DÉUS

Amant diví i Company perfecte,
Que esperes satisfet, però invisible, i real,
Sigues tu el meu Déu.

Tu, tu, Home Ideal,
Pur, capaç, preciós, feliç i amorós,
De cos complet i esperit amplíssim,
Sigues tu el meu Déu.

Oh Mort (car la Vida ha acabat la seva obra),
Que obres i custodies la mansió celestial,
Sigues tu el meu Déu.

Poder suprem, el millor que veig, concebo o conec
(Per trencar els lligams que paralitzen -per alliberar-te a tu, a tu, oh ànima),
Sigues tu el meu Déu.

Grans idees, aspiracions de les races,
Heroismes, proeses d'entusiastes arravatats,
Sigueu vosaltres els meus Déus.

Temps i Espai,
Forma de la Terra divina i meravellosa,
Forma pura que contemplo, que adoro,
Esplendorós astre solar o estrella nocturna,
Sigueu vosaltres els meus Déus.

DONES PRECIOSES

Les dones s'asseuen o es mouen d'un costat a l'altre, algunes són velles,
     d'altres jovews,
Les joves són precioses -però les velles són més precioses que les joves.

TOCS DE TAMBOR

REDOBLEU! REDOBLEU, TAMBORS!

Redobleu! Redobleu, tambors! -Soneu, clarins! Soneu!
Per les finestres -per les portes- precipiteu-vos com una força irresistible,
Dins de l'església solemne, i dispersu la congregació,
Dins de l'escola on l'escolà estudia;
No deixeu quiet el nuvi -cap alegria no pot tenir ara amb la seva dona,
No doneu pau al pacífic granger que llaura el seu camp o recull els seus cereals,
Tonqueu i colpegeu així de furiosament, tambors -soneu ben agudament,
     clarins.

Redobleu! Redobleu, tambors! -Soneu, clarins! Soneu!
Per damunt del trànsit de les ciutats -per damunt de la remor de les rodes
     als carrers;
Estan els llits preparats a les cases per als dorments nocturns? Cap dorment
     no pot dormir en aquests llits,
No hi pot haver cap negoci per als negociants -ni per als corregors de borsa
     ni els especuladors -podrien continuar?
Podrien parlar els parladors? Podria cantar el cantant?
Podria alçar-se l'advocat al tribunal per declarar davant el jutge?
Llavors repiqueu més ràpidament, i amb més força, tambors -vosaltres,
     clarins, amb més salvatgia.

Redobleu! Redobleu, tambors! -Soneu, clarins! Soneu!
No doneu treva -no accepteu excuses,
No tingueu en compte els tímids -no tingueu en compte el ploraner
     ni el predicador,
No tingue en compte el vell que implora al jove,
No deixeu que se senti la veu de l'infant, ni les súpliques de la mare,
Que fins i tot els baiards remenin els morts allà on jeuen esperant els carros
     fúnebres,
Redobleu amb tota la força, oh tambors terribles -soneu ben fort, clarins.

SORGIU, OH DIES, DELS VOSTRES ABISMES INSONDABLES

       1

Sorgiu, oh dies, dels vostres abismes insondables, fins que avanceu amb pas
     més altiu i més ferotge,
Durant molt de temps, per la fam gimnàstica de la meva ànima, jo he devorat
     el que la terra m'ha donat,
Durant molt de temps he navegat pels boscos del nord, durant molt de temps
     he mirat el Niàgara vessant-se,
He viatjat per les praderies i he dormit a la seva falda, he travessat
     les Nevades, he travessat els altiplans,
He ascendit als penyals encimbellats al llarg del Pacífic, m'he fet a la mar,
He travessat la tempesta, he renascut gràcies a la tempesta,
He mirat amb alegria la gola amenaçadora de les ones,
He remarcat les blanques crestes allà on pugen tan amunt, encrespant-se,
He sentit el vent bufar, he vist els núvols negres,m
He vist des de baix el que s'alça i remunta (oh superb espectacle! Oh salvatge
    com el meu cor, i poderós!),
He sentit el tro constant com baixava darrere del llamp,
He vist els fils tènues i irregulars del llamp, tan sobtats i tan ràpids enmig
     del fragor, perseguint-se l'un a l'altre a través del cel;
Jo he vist, exaltat, totes aquestes coses i coses com aquestes -les he vistes
     meravellat, però també pensatiu i poderós,
Tot el prodigi amenaçador del planeta alçat al meu voltant,
I, tot i això, me n'he alimentat amb la meva ànima, me n'he alimentat content,
     arrogant.

     2

Va estar bé, oh ànima -el que em vares oferir va ser un bon entrenament,
Ara avancem la nostra fam latent i més vasta per saciar-nos,
Ara anem endavant per rebre el que la terra i la mar mai no ens varen donar,
No anem a través dels increïbles boscos, sinó a través de les increïbles ciutats,
Quelcom, fet per a nosaltres, està vessant molt més que les cascades del
     Niàgara,
Torrents d'homes (fonts i rierols del Nord-oest, de veres sou inexhauribles?),
Què eren aquelles tempestes de les muntanyes i de la mar per a aquests carrers
     i per a aquestes cases?
Què és això per a les passions que jo contemplo al meu voltant avui en dia?
     Es va alçar la mar, realment?
Va fer bufar el vent la flauta de la mort sota els núvols negres?
Mira! D'abismes més insondables, quelcom més mortal i salvatge,
Manhattan s'alça, avança amb aspecte amenaçadaor -Cincinnati, Chicago,
     desencadenades;
Què era aquella ona que he vist sobre l'oceà? Mira com arriba fins aquí,
Com s'enfila amb peus i mans audaços -com s'estavella!
Com el veritable tro brama després del llamp -que brillants, els raigs
     del llamp!
Com la Democràcia, desesperada i venjativa, avança a grans gambades, guiada
     a través de la tenebra pels raigs del llamp!
(Tot i això crec que he sentit un gemec endolat i un plor ofegat a través de
     la tenebra,
En una pausa de la confusió ensordidora.)

     3

Trona! Avança, Democràcia! Colpeja amb cops venjatius!
I alceu-vos molt més amunt que mai, oh dies, oh ciutats!
Esclateu amb més força, amb molta més força encara, oh tempestes!
     Vosaltres m'heu fet bé,
La meva ànima entrenada a les muntanyes absorbeix la vostra força
     nodridora i immortal.
Molt de temps he caminat per les meves ciutats, per les carreteres
     del meu país a través de granges, només mig satisfet,
Un dubte nauseabund ondula com una serp, s'arrossega per terra davant meu,
Contínuament precedeix les meves passes, es gira cap a mi, es burla de mi
     xiulant fluixet amb ironia;
Vaig abandonar i vaig deixar les ciutats que tant estimava, em vaig dirigir
     cap a les certituds adequades per a mi,
Afamat, afamat, afamat, d'energies primitives i de l'audàcia de la Natura,
Sols puc renéixer amb elles, només puc assaborir-les a elles,
Vaig esperar que esclatés el foc contingut -damunt l'aigua i l'aire vaig esperar
     moltíssima estona;
Però ja no espero, ja estic plenament satisfet, estic sadoll,
Jo he presenciat el llamp autèntic, jo he presenciat les meves ciutats
     elèctriques,
Jo he viscut per veure l'home esclatar i per veure la guerrera Amèrica alçar-se,
Per tant, ja no seguiré cercant l'aliment dels asprius solitaris del nord,
S'han acabat el pelegrinatge per les muntanyes i la navegació per mars
      tempestuoses.

NI EL PILOT

Ni el pilot no s'ha encarregat ell mateix de dur la nau a port, la part posterior
     colpejada i perduda la ruta;
Ni l'explorador que penetra el continent amb fatiga i durant molt de temps,
Abrasat pels deserts, gelat per les neus, banyat pels rius, no persevera fins
     que arriba al seu destí,
Però jo sí que m'he encarregat, tant si m'escolten com si no, de compondre
     una marxa per a aquests Estats,
Un crit de guerra, una crida a les armes si és necessari, per als anys,
     per als segles que encara han de venir.

EL CURADOR DE FERIDES

4

Així, en silenci, en les projeccions del somnis,
Retorno, recordo, m'obro pas a través dels hospitals,
Calmo els malalts i els ferits amb mà reconfortant,
M'assec al costat dels insomnes tota la nit obscura, alguns són tan joves,
D'altres pateixen tant, rememoro l'experiència dolça i trista
(Més d'un bon grapat de braços amorosos de soldats han abraçat
     aquest coll i hi han descansat,
Més d'un bon grapat de besos de soldats reposen en aquest llavis barbuts).

DÓNA'M L'ESPLÈNDID SOL SILENCIÓS

1

Dóna'm l'esplèndid sol silenciós amb tots els raigs enlluernadors,
Dóna'm la sucosa fruita tardoral madura i vermella de l'hort,
Dóna'm un camp on l'herba no creixi esbiaixada,
Dóna'm un emparrat, dóna'm el raïm de la parra,
Dóna'm el moresc i el blat fescos, dóna'm els animals de moviment serè
     ensenyant la satisfacció,
Dóna'm nits perfectament quietes com les dels alts altiplans a l'oest
     del Mississipí, i jo mirant amunt capa les estrelles,
Dóna'm, olorós a la matinada, un jardí de flors precioses allà on jo pugui
     caminar tranquil,
Dóna'm en matrimoni una dona d'alè dolç de qui mai no em cansi,
Dóna'm un nen perfecte, dóna'm, lluny del renou del món, una vida rural
     domèstica,
Dóna'm, per cantar, els cants espontanis, reclòs en mi mateix, només
     per a les meves orelles,
Dóna'm solitud, dóna'm natura, dóna'm de bell nou, oh Natura, les teves
     sanitats primitives!

Això vull tenir (cansat de l'excitació incessant, i turmentat pel conflicte
     bèl·lic),
Això vull incessantment, amb crits que s'eleven del meu cor,
I, mentre encara vull tot això incessantment, m'aferro a la meva ciutat,
Dia rere dia i any rere any, oh ciutat, camino pels teus carrers,
Als quals em tindràs encadenat durant cert temps, i et negaràs a alliberar-me,
Però deixaràs que em sadolli, que enriqueixi la meva ànima, tu sempre
     em regales cares
(Oh, ja veig de què vaig voler escapar-me, confrontant, revertint els meus crits,
Veig la meva pròpia ànima trepitjant el que jo volia).

2

Guarda el teu esplèndid sol silenciós,
Guarda els teus boscos, oh Natura, i els llocs tranquils al costat dels boscos,
Guarda els teus camps de trèvol i alfals, i els teus camps de moresc i els teus
     horts,
Guarda els teus camps de blat negre en flor allà on les abelles de setembre
     brunzeixen;
Dóna'm cares i carrers -dóna'm aquests fantasmes incessants i infinits al llarg
     de les voravies!
Dóna'm els ulls interminables -dóna'm dones -dòna'm companys i amants
     a milers!
Deixa que en vegi de nous cada dia -deixa que n'agafi de nous per la mà
     cada dia!
Dóna'm aquests espectacles -dóna'm els carrers de Manhattan!
Dóna'm Broadway, amb els soldats marxant -dóna'm el so de les trompetes
     i dels tambors!
(Els soldats en companyies o en regiments -alguns se'n van, entusiastes i
     insensats,
Alguns, el termini acabat, tornen en files delmades, joves, però ben vells,
     esgotats, marxant, sense reparar en res);
Dóna'm les platges i els molls densament farcits de naus negres!
Oh, tot això és per ami! Oh, una vida intensa, plena fins a vessar, i variada!
La vida del teatre, del casino, de l'immens hotel, tot per a mi!
La cantina del vaixell de vapor! L'excursió multitudinària! La processó
     amb torxes! Tot per a mi!
La densa brigada destinada a la guerra, amb vagons militars replens
     al darrere;
Gent, inacabable, desbordant, amb veus fortes, passions, cavalcades,
Carrers de Manhattan amb les seves pulsacions poderoses, amb tambors
     tronadors com ara,
L'infinit i sorollós cor, el cruixit i el terrabastall de mosquets (fins i tot
     la visió dels ferits),
Multituds de Manhattan, amb el seu turbulent cor musical!
Cares i ulls de Manhattan, tot sempre per a mi.

RAÇA DE VETERANS

Raça de veterans -raça de vencedors!
Raça del sòl, preparada per al conflicte -raça de la marxa conqueridora!
(S'ha acabat la raça de la credulitat, la raça tolerant i temperada),
Raça, d'ara endavant no posseiràs cap llei que no sigui la teva llei,
Raça de la passió i de la tempesta.

OH NEN DE LES PRADERIES, DE CARA MORENA

Oh nen de les praderies, de cara morena,
Abans que vinguessis al camp varen arribar molts regals apreciats,
Varen arribar elogis i presents, i menjar nodridor, fins que finalment,
     entre els reclutes,
Tu vares arribar, taciturn, no tenies res per donar -no vàrem haver de fer
     cap altra cosa que mirar-nos l'un a l'altre,
I tu em vares donar més que tots els regals del món.

QUAN VAIG RECLINAR EL CAP SOBRE LA TEVA FALDA, COMPANY

Quan vaig reclinar el cap sobre la teva falda, company,
Reprenc la confessió que vaig fer, reprenc el que us vaig dir a tu i a l'aire fresc,
Sé que sóc impacient i faig que els altres ho siguin,
Sé que les meves paraules són armes perilloses, mortals,
Perquè jo m'engronto amb la pau, amb la seguretat i amb totes les lleis
     establertes per rompre-les,
Jo sóc més resolut perquè tots m'han negat, què hauria estat si tots
     m'haguessin acceptat,
No en faig cas, i mai no n'he fet cas, de l'experiència, dels consells,
de les majories o del ridícul,
I l'amenaça d'allò que anomenen infern és petita o no res per a mi,
I la temptació d'allò que anomenen cel és petita o no res per a mi;
Estimat company! Confesso que t'he iniciat a caminar amb mi, i que encara
     t'incito sense tenir la més petita idea de quina és la teva destinació,
O de si serem victoriosos o completament vençuts i derrotats.

A LA RIBA DEL BLAU ONTARIO

2

Una Nació s'anuncia a ella mateixa,
Pel meu compte creo allò per què seré estimat,
No rebutjo ningú, ho accepto tot, llavors ho reprodueixo tot a la meva manera.

Una progènie, la raó de ser de la qual rau en el temps i en els fets,
Som el que som, el nostre naixement és l'única resposta possible a totes les
     objeccions,
Nosaltres ens brandem com es branden les armes,
Nosaltres som poderosos i tremends,
Nosaltres som executius, nosaltres som suficients en la nostra pròpia varietat,
Per a nosaltres i en nosaltres, som els més preciosos,
Nosaltres romanem al centre en perfecte equilibri, ens ramifiquem des d'aquest
     centre fins a tot el món,
Des de Missouri, Nebraska o Kansas ens riem amb menyspreu dels atacs.

Per a nosaltres res no és pervers tret de nosaltres mateixos,
Vingui el que vingui, vingui el que no vingui, nosaltres som preciosos o
     perversos només per a nosaltres.

(Oh Mare -Oh Germanes estimades!
Si ens perdem, no és perquè cap vencedor ens hagi destruït,
És per la nostra pròpia culpa que descendim a la nit eterna).

8

Les altres coses tenen un final, però la República sempre és constructiva
     i sempre mira cap a l'horitzó,
Les altres coses adornen el passat, però jo us adorno a vosaltres, oh
     dies del present,
Jo crec en vosaltres, oh dies del futur -jo m'aïllo en honor vostre,
Jo construeixo per a tu, oh Amèrica, perquè tu construeixis per a la humanitat,
Jo guio aquells que planegen amb decisió i ciència, oh estimats picapedrers,
Jo guio el present amb mà amistosa cap al futur.

(Visques a tots els impulsos que envien fills sans cap al futur!
Però maleït allò que s'esgota sense pensar en els defectes, els dolors,
     els neguits i les febleses que deixa com a herència.

RIEROLS DE TARDOR

A UNA PROSTITUTA

Calma't -confia en mi -jo sóc en Walt Whitman, generós i robust com la Natura,
Fins que el sol no et rebutgi, jo no et rebutjaré,
Fins que les aigües no es neguin a brillar per a tu i les fulles no es neguin
     a estremir-se per a tu, les meves paraules no es negaran a brillar per a tu
     ni a estremir-se per a tu.

Noia meva, jo quedo amb tu per a una cita, i et demano que et preparis per
     ser mereixedora de trobar-me,
I et demano que siguis pacient i perfecta fins que jo vingui.

Fins llavors jo et saludo amb una mirada expressiva perquè no m'oblidis.

MIRACLES

Perquè qui exagera el valor d'un miracle?
Pel que fa a mi, no conec res que no sigui un miracle,
Si camino pels carrers de Manhattan,
O si llanço una mirada com un dard cap al cel sobre els terrats de les cases,
O si vagarejo amb peus nus per la platja just a tocar de l'aigua,
O si estic dempeus sota els arbres dels boscos,
O si parlo de dia amb algú que estimo, o si a la nit dormo al llit amb algú
     que estimo,
O si sec a taula per sopar amb els altres,
O si miro els estrangers davant meu mentre van amb tranvia,
O si miro les abelles ocupades al voltant del rusc un horabaixa d'estiu,
O els animals que s'alimenten als camps,
O els ocells, o la meravella dels insectes a l'aire,
O la corba exquisida, delicada i prima de la lluna nova a la primavera;
Totes aquestes coses, i totes les altres, són miracles per a mi,
Tot concorda i, malgrat això, totes les coses estan seprades i totes tenen
      el seu lloc.

Per a mi totes les hores de llum i d'ombra són un miracle,
Totes les polzades cúbiques d'espai són un miracle,
Totes les iardes quadrades de la superfície de la terra estan sembrades
     de miracles,
Tots els peus de l'interior dels pantans també.

Per a mi la mar és un miracle continu,
Els peixos que neden -les roques -el moviment de les ones -les naus
     amb homes a dins,
Quins miracles hi ha més estranys que aquests?

DESPLEGAT DELS PLECS

Desplegat dels plecs de la dona, un home es desplega, i sempre
     haurà de desplegar-se,
Sols desplegat de la més superba de les dones de la terra podrà arribar
     el més superb dels homes de la terra,
Desplegat de la dona més amistosa arribarà l'home més amistós,
Sols desplegat del cos perfecte de la dona pot formar-se un home amb
     un cos perfecte,
Sols desplegats dels inimitables poemes de la dona poden venir els poemes
     de l'home (sols d'aquests poemes és d'on han sortit els meus poemes);
Desplegat d'una robusta i arrogant dona que estimo, sols d'ella pot néixer
     el robust i arrogant home que estimo,
Desplegades dels braços vigorosos de la dona ben musculada que estimo,
     dols d'ella es derivaran les abraçades vigoroses dels homes,
Desplegats dels plecs del cervell de la dona vénen tots els plecs del cervell
     de l'home, degudament obedients,
Desplegada de la justícia de la dona es desplega tota la justícia,
Desplegada de la simpatia de la dona arriba tota la simpatia;
Un home és una gran cosa sobre la terra i a través de l'eternitat, però
     cada part de la grandesa de l'home es desplega de la dona;
Primer l'home es forma en la dona, llavors ell es pot formar en ell mateix.

COSMOS

Qui inclou la diversitat i és Natura,
Qui és l'amplitud de la terra, i la cruesa i la sexualitat de la terra, i la gran
     caritat de la terra, i l'equilibri també,
Qui no ha mirat en va per les finestres dels ulls, o el cervell del qual no
     ha donat audiència en va als seus missatgers,
Qui conté creients i no creients, qui és l'amant més majestuós,
Qui, home o dona, posseeix degudament la seva trinitat proporcional
     de realisme, espiritualitat i sentit estètic o intel·lectual,
Qui, havent tingut el cos en consideració, troba bons tots els seus òrgans
     i totes les seves parts,
Qui, home o dona, amb la teoria de la terra i del seu cos, entén a través de
     subtils analogies totes les altres teories,
La teoria d'una ciutat, d'un poema i de la immensa política d'aquests Estats;
Qui creu no sols en el nostre globus amb el seu sol i la seva lluna,
     sinó en algres globus amb els seus sols i les seves llunes,
Qui, home o dona, quan construeix la seva casa, no per a un dia sinó per a
     tots els temps, veu races, èpoques, dates, generacions,
El passat, el futur, que hi habiten, com l'epai, units inseparablement.

ELS DORMENTS

TRANSPOSICIONS

Que els reformadors baixin de les tribunes on sempre estan vociferant sense
     aturador -que un idiota o un foll aparegui a cada tribuna;
Que els jutges i els criminals siguin intercanviats -que els carcellers siguin
     ficats a la presó -que els presoners agafin les claus,
Que aquells que desconfien del naixement i de la mort guiïn els altres.

PENSAR EN EL TEMPS

7

No és per dispersar-te que vares néixer de la teva mare i del teu pare,
     és per identificar-te amb tu mateix,
No és que no fossis volgut, és que vares ser elegit,
Quelcom que s'estava preparant durant molt de temps, informe, ha arribat
     i ha estat creat amb tu,
Tu, d'ara endavant, estàs segur, vingui el que vingui, passi el que passi.

Els fils que es varen teixir s'han unit, la trama travessa l'ordit, el patró
     és sistemàtic.

Tots els preparatius han estat justificats,
L'orquestra ha afinat els seus instruments a bastament, la batuta ha donat
     el senyal.

El convidat que havia de venir ha esperat durant molt de temps, ara ja té casa,
És d'aquells que són preciosos i feliços, és d'aquells que basta mirar-los
     als ulls i estar amb ells.

No és possible escapar de la llei del passat,
No és possible escapar de la llei del present i del futur,
No és possible escapar de la llei del vivent, és eterna,
No és possible escapar de la llei del progrués i de la transformació,
No és possible escapar de la llei dels herois i dels benefactors,
No és possible escapar, de cap manera, de la llei dels borratxos,
     dels delators, dels malvats.

XIUXIUEIGS DE MORT DIVINA

JO CANTO EL QUADRAT DEÍFIC

2

Consolador amadíssim, jo sóc l'home promès, i avanço,
Amb la mà benigna i estesa, jo sóc el Déu més extraordinari,
Anunciat pels profetes i pels poetes en les seves profecies i en els seus
    poemes més extasiats,
Des d'aquest costat, mira! Crist Nostre Senyor, contempla -mira!
     Jo sóc Hermes -mira! la meva cara és la d'Hèrcules,
Tot el dolor, tota la feina, tot el patiment, jo m'hi fonc, els absorbeixo
     dins meu,
Moltes vegades m'han rebutjat, m'han vexat, m'han ficat a la presó i
     m'han crucificat, i m'ho faran moltes vegades més,
Jo he deixat tot el món en honor dels meus estimats germans i les meves
     estimades germanes, en honor de l'ànima,
He visitat les cases dels homes, dels rics i dels pobres, amb la besada
     de l'afecte,
Perquè jo sóc l'afecte, jo sóc el Déu que porta alegria, amb l'esperança
     i la caritat que arriba a tots,
Amb paraules indulgents per als nens, amb fresques i sanes paraules,
     només meves,
Jo vinc jove i fort sabent que estic destinat a morir aviat;
Però la meva caritat no mor -la meva saviesa no mor, ni tard ni d'hora,
I el meu dolç amor, que deixo aquí i per totes bandes, no mor mai.

4

Jo sóc l'Esperita Santa, la inspiradora, la vida,
Més enllà de la llum, més lleugera que la llum,
Més enllà de les flames de l'infern, alegre, salto fàcilment damunt l'infern,
Més enllà del Paradís, perfumada només amb el meu propi perfum,
Jo abraço tota la vida sobre la terra, toco i abraço Déu, abraço el Salvador
     i Satanàs,
Etèria, ho impregno tot (perquè, sense mi, què serien totes les coses?
    Què seria Déu?),
Essència de les formes, vida de les autèntiques identitats, permanents,
     positives (sobretot les invisibles),
Vida del gran món rodó, del sol i de les estrelles, i, de l'home i de la dona,
     jo en sóc l'ànima universal,
Aquí s'acaba el quadrat, el sòlid, jo sóc la més sòlida,
I també difonc el meu alè a través d'aquests cants.

DEL MIGDIA A LA NIT ESTRELLADA

EL TROMPETISTA MÍSTIC

1

Escolteu, un trompetista salvatge, un músic extravagant,
Es belluga invisible per l'aire, entona notes capricioses aquesta nit.

Jo et sento, trompetista, jo t'escolto atentament i caço les teves notes,
Que ara es vessen, giren com una tempesta al meu voltant,
Ara van baixet, s'apaguen, ara es perden en la distància.

5

Bufa de bell nou, trompetista! I, per al meu tema,
Pren ara el tema que conté totes les coses, el que soluciona i el que fixa,
Amor, aquest és el pols de totes les coses, l'aliment i l'angoixa,
El cor de l'home i de la dona és tot per a l'amor,
No hi ha cap altre tema que l'amor -l'amor que uneix, que conté, que difon.

Oh, com s'amunteguen al meu voltant els immortals fantasmes!
Veig el vast alambí com sempre treballa, veig i conec les flames que
     encalenteixen el món,
La basca, el rubor, els bategants cors dels amants,
Tan inefablement feliços alguns, i alguns tan silenciosos, obscurs, i
     tan a prop de la mort;
L'amor, que és tota la terra per als amants -l'amor, que es burla
      del temps i de l'espai,
L'amor, que és el dia i la nit -l'amor, que és el sol i la lluna i les estrelles,
L'amor, que és carmesí, sumptuós, malalt de perfum,
No hi ha paraules que no siguin paraules d'amor, no hi ha cap pensament
     que no sigui amor.

8

Ara, trompetista, per acabar,
Atorga'm una melodia més sublim que cap altra fins ara,
Canta a la meva ànima, regenera'n la fe i l'esperança l'anguides,
Desperta la meva fe lenta, dóna'm una visió del futur,
Dóna'm sols, per una vegada, la seva profecia i la seva alegria.

Oh cant feliç, exultant, culminant!
Un vigor més celestial que el de la terra roman dins les teves notes,
Marxes de victòria -l'home alliberat de les cadenes -el conqueridor a la fi,
Himnes al Déu universal de l'home universal -tot alegria!
Apareix una raça ressuscitada -un món perfecte -tot alegria!
Dones i homes en saviesa i innocència i salut -tot alegria!
Desenfrenades bacanals rialleres plenes d'alegria!
La guerra, el patiment, la sofrença s'han acabat -purgada la terra impura
     -res no queda tret de l'alegria!
L'oceà ple d'alegria -l'atmosfera tota alegria!
Alegria! Alegria! En llibertat, en adoració, en amor! Alegria en l'èxtasi
     de la vida!
A bastament per merament existir! A bastament per respirar!
Alegria! Alegria! Tot és alegria!

EXCÈLSIOR

Qui ha anat més lluny? Perquè jo aniré més lluny encara,
I qui ha estat just? Perquè jo seré la persona més justa de la terra,ç
I qui és més caut? Perquè jo seré més caut,
I qui ha estat el més feliç? Oh, crec que sóc jo -crec que mai no hi ha hagut
     ningú més feliç que jo,
I qui ho ha gastat tot? Perquè jo gasto constantment el millor que tinc,
I qui el més orgullós? Perquè jo crec que tinc raó de ser el més orgullós fill viu
     -car jo sóc el fill de la vigorosa ciutat d'altes elevacions,
I qui ha estat audaç i lleial? Perquè jo seré l'ésser més audaç i lleial de l'univers,
I qui benvolent? Perquè jo mostraré més benvolença que tots els altres,
I qui ha rebut l'amor del major nombre d'amics? Perquè jo sé que és rebre
     l'apassionat amor de molts amics,
I qui posseeix un cos perfecte i enamorat? Perquè jo no crec que ningú no
     tingui un cos més perfecte i més enamorat que el meu,
I qui pensa els pensament més amples? Perquè jo superaré aquests
     pensaments,
I qui ha fet himnes adequats per la terra? Perquè jo estic boig per devorar
     l'èxtasi i fer alegres himnes per a tota la terra.

UNA MITJANIT CLARA

Aquesta és la teva hora, oh ànima, el teu vol lliure dins l'inefable,
Lluny dels llibres, lluny de l'art, el dia abolit, la lliçó apresa,
Tu emergeixes plenament, silent, contemples, medites els temes
     que més estimes,
La nit, el somni, la mort i les estrelles.

CANTS DE COMIAT

CANT A L'OCÀS

Esplendor del dia mort, que m'eleva i m'omple,
Hora profètica, hora que fa reviure el passat,
Que m'infla la gargamella, tu, divina mitjania,
Jo us canto a vosaltres, terra i vida, fins que l'últim raig deixi de fulgurar.
Boca oberta de la meva ànima, que mostres alegria,
Ulls de la meva ànima, que veieu la perfecció,
Vida natural del meu ésser, que fidelment venera les coses,
Que eternament corrobora el triomf de les coses.

Il·lustres totes les coses!
Il·lustre el que anomenem espai, l'esfera dels esperits innombrables,
Il·lustre el misteri del moviment de totes les coses, fins i tot dels insectes
     més diminuts,
Il·lustre la llum fugitiva -il·lustre el pàl·lid reflex de la lluna nova en el cel
     de l'oest,
Il·lustres totes les coses que veig o sento o toco, fins a la darrera cosa.

El bé en totes les coses,
En la satisfacció i la serenitat dels animals,
En l'anual retorn de les estacions,
En la hilaritat de la joventut,
En la força i la bellesa de la virilitat,
En la grandesa i l'exquisidesa de la tercera edat,
En les superbes perspectives de la mort.

Meravellós és morir!
Meravellós és ser aquí!
El cor, propulsar la sang igual i innocent!
Respirar l'aire, que deliciós!
Parlar -caminar -aguantar quelcom amb la mà!
Preparar-se per dormir, al llit, mirar la meva carn de color rosa!
Ser conscient del meu cos, tan satisfet, tan grandiós!
Ser aquest increïble Déu que sóc!
Haver freqüentat altres Déus, aquests homes i dones que estimo.

És meravellós com et celebro a tu i a mi,
Com els meus pensaments juguen subtilment amb els espectacles que
     ens envolten!
Com els núvols passen silenciosament sobre els nostres caps!
Com la terra vola i vola sense parar! I com el sol, la lluna i les estrelles
     volen i volen sense parar!
Com l'aigua es diverteix i canta! (És clar que sí, és viva!),
Com els arbres s'alcen i es drecen, amb troncs forts, amb branques i fulles!
(És clar que sí, hi ha quelcom més dins cada arbre, una ànima viva.)

Oh prodigi de les coses -dins i tot de la darrera partícula!
Oh espiritualitat de les coses!
Oh melodia musical que sures a través de les èpoques i dels continents,
     ara arribes a mi i a Amèrica!
Jo prenc els teus acords intensos, els combino, i feliçment els projecto.

Jo també canto al sol, l'acompanyo quan surt al matí o al migdia, o com ara,
     quan es pon,
Jo també m'estremeixo amb el cervell i amb la bellesa de la terra i de tot
    el que creix a la terra,
Jo també he sentit la irresistible crida de mi mateix.

Mentre descendia pel Mississipí,
Mentre vagarejava per les praderies,
Mentre he viscut, mentre he mirat a través de les finestres dels meus ulls,
Mentre caminava a la matinada, mentre contemplava la llum com esclatava
     a l'orient,
Mentre em banyava a la platja del mar de l'Est i, de bell nou, a la platja
     del mar de l'Oest.
Mentre transitava pels carrers de Chicago, ciutat interior, fossin els carrers
     que fossin jo hi transitava,
O per ciutats i boscos silenciosos, i fins i tot pels espectacles de la guerra,
Per totes bandes m'he saturat d'alegria i de triomf.

Jo canto, fins a la fi, les igualtats modernes i antigues,
Jo canto els infinits finals de les coses,
Jo dic que la Natura continua, que la glòria continua,
Jo venerao amb veu elèctrica,
Perquè no veig ni una imperfecció a l'univers,
I no veig ni una causa ni un resultat lamentables a l'univers.

Oh sol que et pons! Tot i que el moment ha arribat,
Jo encara cantussejo sota teu, si ningú més no ho fa, una exaltada adoració.

FULLES DE SETANTA ANYS

MANNAHATTA

El nom noble i digne de la meva ciutat tornat a dir,
Preciós nom aborigen, amb meravellosa bellesa, significa:
Una illa fundada sobre platges de roca on sempre, feliçment, rompen les
     alegres, apressades, insistents i ràpides ones de la mar.

QUAN M'ASSEC AQUÍ A ESCRIURE

Quan m'assec aquí a escriure, malalt i envellit,
No és la més petita de les meves angoixes el temor que la pesadesa dels anys,
     les lamentacions,
Les tristeses ofensives, els dolors, la letargia, el restrenyement, l'avorriment
     queixós,
Puguin esmunyir-se en els meus cants quotidians.

LA VIDA

Sempre l'ànima coratjosa, resoluda, combativa, de l'home
(Han caigut els exèrcits anteriors? Doncs enviarem nous exèrcits
     -i més encara);
Sempre el misteri esforçat de totes les èpoques de la terra, antigues i
     modernes;
Sempre els ulls anhelants, els visques, les mans que fan mamaballetes de
     benvinguda, l'aplaudiment sonor;
Sempre l'ànima insatisfeta, curiosa, no acabada de convèncer;
Lluita avui com sempre -guerreja com sempre.

AGRAÏMENTS EN LA VELLESA

Agraïments en la vellesa -gràcies abans que me'n vagi,
Per la salut, pel sol del migida, per l'aire impalpable -per la vida,
     res més que per la vida,
Pels preciosos records perdurables (de tu, mare meva estimada
     -de tu,, pare -de vosaltres, germans, germans, amics),
Per tots els meus dies -només els de pau -els dies de guerra també,
Per les paraules gentils, per les carícies, pels regals de terres llunyanes,
Pel refugi, pel vi i per la carn -per la dolça estimació
(Per vosaltres, distants, pàl·lids desconeguts -joves i vells -incomptables i
     indeterminats lectors estimats,
Mai no ens hem vist i mai no ens veurem -però les nostres ànimes s'abracen
     molta estona, estretament);
Pels éssers, pels grups, per l'amor, pels fets, per les paraules, pels llibres
     -pels colors, per les formes,
Per tots els homes valents i forts -homes fervorosos, intrèpids -que s'han
     llançat a ajudar la llibertat al llarg de totes les èpoques, en tots les terres,
Pels homes més valents, més forts -(un llorer especial abans de partir,
     als elegits dels combats de la vida,
Els artillers del cant i del pensament -els grans artillers, els guies primordials,
     capitans de l'ànima):
Com un soldat que torna d'una guerra acabada -com un viatger entre
     milions a la processó que ja ha passat,
Gràcies -gràcies eufòriques! -les g`racies d'un soldat, d'un viatger.

LA VEU DE LA PLUJA

I qui ets tu?, li vaig dir a l'aigua que queia suaument,
I, estranyament, em va donar una resposta que aquí tradueixo:
Jo sóc el Poema de la Terra, va dir la veu de la pluja,
Eternament m'elevo impalpable des de la terra i des de la mar insondable,
Cap al cel, des d'on, formada vagament, canviada del tot, i tot i això sóc
     la mateixa,
Baixo per banyar les sequeres, els àtoms, les acumulacions de pols del món,
I totes les coses que, sense mi, sols eren llavors latents, nonades;
I sempre, de dia i de nit, jo torno, és la meva essència, per donar vida i
    per purificar i per embellir
(Perquè el cant, que sorgeix del seu propi lloc de naixement, després
    d'assolir-se, després de vagarejar,
Atès o desatès, torni a temps amb el seu amor).

ADÉU, INVENCIÓ MEVA

SALPA PER SEMPRE, IOT QUIMÈRIC!

Lleva l'àncora!
Hissa la vela major i el floc -posa el rumb cap a alta mar,
Oh petita balandra de buc blanc, accelera ara la marxa damunt d'aigües
      veritablement profundes
(No diré que és el nostre viatge conclusiu,
Sinó que és una entrada inicial i segura al que és més veritable, millor,
     més perfecte);
Abandona, abandona la terra ferma -ja no tornaràs a aquestes platges,
Ara ens toca navegar per sempre en la nostra lliure aventura infinita,
Menysprearem tots els ports, totes les mars, totes les amarres, totes les
     densitats, totes les gravetats,
Salpa per sempre, iot quimèric meu!

ADÉU, INVENCIÓ MEVA!

Adéu, Invenció meva!
Adéu, estimada companya, estimada meva!
Me'n vaig, no sé cap a on,
Ni amb quina fortuna, ni si et tornaré a veure,
Així que adéu, Invenció meva.

Ara, per darrer cop -deixa'm mirar enrere un moment;
Les busques del rellotge, cada vegada més lentes i pàl·lides, estan dins meu,
Eixida, nit, i prest s'acabaran els cops apagats del meu cor.

Hem viscut, hem gaudit, ens hem acaronat, durant molt de temps;
Deliciós! -ara la separació -Adéu, Invenció meva.

Però no em vull afanyar gaire,
Durant molt de temps hem viscut, hem dormit, ens hem acoblat,
     ens hem fos realment en un de sol;
Llavors, si jo moro, morim junts (sí, serem un),
Si anem a qualsevol banda, hi anirem junts, a l'encontre del que passi,
Potser estarem millor i més feliços, i potser aprendrem alguna cosa,
Potser ets tu qui realment em mena ara cap als veritables poemes (qui sap?),
Potser ets tu qui realment palpa, qui despassa el forrellat mortal,
     qui gira la clau -així finalment,
Adéu -i salut, Invenció meva!

Altres traduccions

“CURULL DE VIDA, ARA, COMPACTE, VISIBLE...”

Curull de vida, ara, compacte, visible,
jo, als meus quaranta anys i als setanta-tres d’aquests Estats,
m’adreço a algú que viurà dintre cent anys o dintre alguns segles,
a tu, que encara no has nascut, adreço aquests cants, cercant-te.

Quan els llegiràs, jo, que ara sóc visible, hauré esdevingut invisible,
i tu, compacte i visible amarant-te dels meus poemes, em cercaràs,
pensant en el feliç que series si jo pogués estar al teu costat i esdevenir company teu.
Que sigui, doncs, com si estigués vora teu! (No creguis massa que no hi estic, ara.)

          (Trad. Agustí Bartra)


JO CANTO EL COS ELÈCTRIC

1

Jo canto el cos elèctric,
Les tropes dels qui jo estimo m’abracen i jo els abraço,
No em volen deixar anar fins que me’n vaig amb ells i els correspongui,
I els purifiqui i els carregui curulls de la càrrega de l’ànima.

Algú dubtava si aquells qui corrompen llurs cossos s’amaguen?
I si aquells qui profanen els vius no són tan dolents com els qui profanen els morts?
I si el cos no val tant com l’ànima?
I, si el cos no és pas l’ànima, què és l’ànima?

2

L’amor del cos de l’home o de la dona és inefable, el cos mateix és inefable,
El del mascle és perfecte, i el de la femella és perfecte.
L’expressió de la cara és inefable,
Però l’expressió d’un home ben fet no apareix solament a la seva cara,
És també als seus membres i articulacions, curiosament és a les arituclacions de les seves anques i els seus punys.

És en la manera com camina, en l’actitud del seu coll, en el plec de la seva cintura i els seus genolls, el vestit no l’amaga,
La seva forta i suau complexió furga a través del ctó i de la llana.
Veure’l passar expressa tant com el millor poema, potser més,
Us gireu per veure la seva esquena i el seu clatell i el perfil de la seva espatlla.

El pernabatre dels infants sadollats, els pits i caps de les dones, els plecs de llurs vestits, llur elegància quan passen pel carrer, el caient contorn de llurs formes,
El nedador nu al bany, vist quan neda en la verda eplendor transparent, o quan jeu  cara al cel i sura silenciós al rabeig de l’aigua,
El doblegament endavant i endarrera dels remers al bot de rems, el cavaller a la seva sella,
Fadrines, mares, mestresses, en totes llurs funcions,
El grup de manobres asseguts al migdia amb la cassola oberta i llurs mullers servint-os,
La fembra que amanyaga el nen, la filla del masover al jardí o a la cort de les vaques,
El mosso que cava el moresc, el carreter que mena els seus sis cavalls entre la multitud,
La lluita dels lluitadors, dos aprenents, joves fets, sapats, de bon natural, fills del país,a afoa al camp a posta de sol, després del treball,
Gecs i gorres per terra, l’abraçada d’amor i resistència,
La presa de dalt i la presa de baix, el cabell esbullat que encega els ulls,
La marxa dels bombers amb llur uniforme, el joc dels virils muscles a través de les calces justes i els cinturons,
La lenta tornada del foc, la pausa quan la campana bat de sobte altre cop, i l’alerta escoltar,
Les actituds naturals, perfectes, variades, el cap inclinat, el coll corbat i el compte dels tocs,
Tot això estimo, jo em deslligo, passo en lliure trànsit al pit de la mare amb el marrec,
Nedo amb els nedadors, lluito amb els lluitadors, marxo en rengle amb els  bombers i m’aturo, escolto, conto.

5

Mireu la forma femenina,
Una aurèola divina n’exhala de cap a peus,
Ella atrau amb feréstega i innegable atracció,
Jo em sento atret pel seu alè, com si jo no fos sinó un vapor desvalgut, tot cau de banda menys jo i ella,
Llibres, art, religió, temps, la terra visible i sòlida, i allò que era esperat del cel o temut de l’infern, tot ara és consumit,
Folls filaments, rebrolls ingov ernables ixen d’ella jugant, la resposta igualment ingovernable,

Cabell, pit, anques, plec de cames, flonjo caient de mans, tot difós, les meves també difoses,
Flux agullonat pel reflux i reflux agullonat pel flux, carn d’amor que s’infla i deliciosament panteja,
Infinits, límpids raigs d’amor calents i enormes, trèmola gelatina d’amor, blanc ruixim i suc delirant,
Nit d’amor nupcial segurament fent via, suaument vers l’aurora postrada,
Ondulant vers el dia, que, rendit, es dóna.
Perduda en l’estreta abraçada de dolça carn del dia.

Heus aquí el nucli –com que el nen és nat de dona, l’home és nat de dona-,
Heus aquí el bany de naixença, aquí la fusió de petñit i gran, i l’eixida altra volta.

No us avergonyiu pas, dones, el vostre privilegi inclou totes les coses, i és la font de totes les coses,
Vosaltres sou la porta del cos, i vosaltres sou la porta de l’ànima.

La fembra conté totes les qualitats i les tempera,
Ella és al seu lloc i es mou amb perfecte equilibri,
Ella és toca cosa degudament velada, és alhora passiva i activa,
Ella ha de concebre filles tan bé com fills, i fills tan bé com filles.

Com jo veig la meva ànima reflectida en la natura,
Com jo veig, a través d’una boira, un ésser de perfecció, salut i bellesa inefables,
Veig la testa inclinada i els braços plegats sobre el pit, la fembra jo veig.

6

El mascle no és pas menys l’ànima ni més, ell tam´be és al seu lloc,
Ell també és totes les qualitats, és acció i força,
L’influx de l’univers conegut és en ell,
El menyspreu li va bé, i l’afany i l’arrogància li escauen,
Les més feréstegues i més grans passions, delectació suprema, dolor suprem, li escauen, l’orgull és per a ell,
L’orgull de l’hyome, en tota la seva amplada, és quelcom de calmant i d’excel.lent per a l’ànima.
[...]

9

[...]
Feminitat i tot allò que és la dona, i l’home que ve de la dona,
L’úter, els pits, els mujgrons, la llet del pit, les llàgrimes, rialles, els plors, esguards d’amor, trobaments i ereccions,
La veu, articulació, llenguatge, murmuris, forts crits,
Menjar, beure, pulsació, digestió, suor, son, caminar, nedar,
Equilibri de les anques, botar, jeure, abraçar, la corba i pressió del braç.
Els canvis incessants dels plecs de la boca, i a l’entorn dels ulls,
La pell, el torrat del sol, pigues, pèls,
L’estranya simpatia que un hom sent quan toca amb la mà la carn nua del cos,
Els rius circumdants de l’alè, de la respiració i l’aspiració,
La gràcia de la cintura i d’allí vers les anques, i d’allí cos avall fins als genolls,
Les tènues, vermelles gelatines dins tu o dins mi, els opssos i el moll dels ossos,
L’exquisida sensació de la salut;
Oh, jo dic que aquestes coses no són només les parts i els poemes del cos, les parts i els poemes de l’ànima,
Oh, jo dic que són l’ànima!

          (De “Fulles d’herba”. Trad. Cebrià Montoliu)


UNA DONA M’ESPERA

Una dona m’espera, tot ho conté, res no li manca,
Mes tot mancaria si hi manqués el sexe, o si hi manqués el llevat de l’home bo.

El sexe ho conté tot, cossos, ànimes,
Inencions, proves, pureses, delicadeses, resultats,  promulgacions,
Cants, manaments, salut, orgull, el misteri maternat, la llet seminal,
Totes les esperances, beneficis, favors, totes les passions, amors, belleses, delícies del món,
Tots els governs, jutges, déus, renoms de la terra,
Tot és contingut en el sexe com a parts d’ell mateix i justificacions d’ell mateix.

Sense vergonya, l’home que em plau coneix i confessa les delícies del seu sexe,
Sense vergonya, la dona que em plau coneix i confessa les delícies del seu.

Ara vull apartar-me de les dones impassibles,
Me’n vaig a unir-me a la dona que m’espera, i a les dones de sang ardenta i que em satisfan,
Jo veig que elles m’entenen i que no em neguen,
Jo veig que són dignes de mi, jo vull ser l’espòs robust d’aquelles dones.
Elles no són gota menys del que jo sóc,
Són colrades de cara per sols brillants i vents bufants,
Llur carn té l’antiga agilitat i força divines,
Saben nedar, bogar, cavalcar, lluitar, caçar, córrer, batre, retirar-se, avançar, resistir, defensar-se elles soles,
Són absolutes en llurs drets –són calmes, mestresses de si mateixes-.

Jo us atrec, oh dones!
No us puc deixar anar, us voldria fer bé,
Sóc per a vosaltres i vosaltres sou per a mi, pernosaltres i pels altres,
Envoltats en vosaltres dormen els més grans herois i bards,
Que rebutgen de desvetllar-se al toc d’un altre home que jo.

Sóc jo, dones, jo faig el meu camí,
Sóc sever, aspre, ample, inexorable, però us estimo,
No us faig més mal del que us cal,
Vesso la substància suscitadora de fills i filles aptes per a quests estats i us abraço amb lenta rudesa de muscle,
M’uneixo a vosaltres eficaçment, no escolto cap prec,
No goso retirar-me fins que he dipositat allò que de tant de temps s’ha acumulat dins mi.

En vosaltres escolo els rius desbordants de mi mateix,
En vosaltres cloc un miledr d’anys a venir,
En vosaltres empelto els pempelts del que és més preuat de mi i d’Amèrica,
Les gotes que en vosaltres destil.lo criaran braves i atlètiques dones, nous artistes, músics i cantors,
Els infants que engendro en vosaltres a llur torn han d’engendrar infants,
Demanaré homes i dones perfectes de les meves efusions d’amor,
Esperaré d’ells que es compenetrin amb d’altres, com ara jo em compenetro amb vosaltres,

Comptaré amb els fruits dels ruixats irresistibles d’ells, com compto amb els fruits dels ruixats irresistibles que dono ara,
Cercaré les amoroses messes de la naixença, la vida, la mort, la immortalitat, que tan amorosament planto ara.

          (De “Fulles d’herba”. Trad. Cebrià Montoliu)


CANT DE MI MATEIX

4

Transeünts i tafaners em volten,
gent que conec, l'efecte que ha produït en mi la meva minyonia, o el
     barri i la ciutat on visc, o la nació,
els darrers temps, els darrers descobriments, invents, societats, autors
     antics i moderns,
el meu sopar, vestit, companys, aspecte, gentileses, deures,
la indiferència real o imaginada d'algun home o dona que estimo,
la malaltia d'un dels meus parents, o meva, o la malanança, la pèrdua
     o manca de diners, les depressions o exaltacions,
les batalles, els horrors de la guerra fratricida, l'angoixa de les notícies
    dubtoses, els esdeveniments convulsos,
tot això m'ateny, de dia i de nit, i se m'allunya,
però no és el meu Jo.

Lluny d'estrebades i tragineigs, s'alça allò que sóc,
divertit, complaent, compassiu, ociós, unitari,
mira cap a baix, es redreça, s'inclina o recolza el braç sobre un suport
     impalpable i segur,
mira amb la testa decantada, curiós, devers allò que vindrà,
dintre i fora del joc, sotjant i reflexionant.

Evoco els dies en què suava a través de la boira amb els políglotes i els contendents,
no tinc burles ni discussions: observo i espero.

11

Vint-i-vuit nois es banyen a la platja,
vint-i-vuit nois, i tots tan amics;
vint-i-vuit anys de vida efeminada, i tots tan solitaris.

D'ella és la bonica casa prop de la riba,
s'amaga, bella i empolainada, darrere les persianes.

quin dels nois prefereix?
Oh, troba bell el més vulgar de la colla!

A on aneu, senyora? Perquè jo us he vist,
xipollegeu a l'aigua, allà, i no obstant ara esteu del tot immòbil a la
     vostra cambra.

Dansant i rient ve per la platja la banyista que fa vint-i-nou,
els altres no la veuen, però ella sí que els ha vistos i els estima.

L'aigua brilla a la barba dels joves, s'escorre pels seus llargs cabells,
menuts rierols travessen llurs cossos.

Una invisible mà ha passat també sobre llurs cossos,
i, tremolosa, baixa de les temples i les costelles.

Els nois floten d'esquena, llurs blancs ventres s'inflen al sol, no pregunten
     qui els estreny tan fort,
no saben qui panteixa i s'inclina damunt d'ells en un arc corbat i suspès,
no es fixen en qui esquitxen d'escuma.

22 [fragment]

No sóc únicament el poeta de la bondat, no em nego a ésser també el
     poeta de la perversitat.

Què és aquesta xerrameca sobre la veritat i el vici?
M'empeny el mal i m'empeny la reforma del mal, romanc indiferent.
El meu pas no és el de qui tot ho troba malament ni el de qui tot ho
     rebutja,
humitejo les arrels de tot allò que ha crescut.

23 [fragment]

Les meves paraules recorden menys les coses ja sabudes
que la vida no dita, i la llibertat i el deseiximent,
i fan poc cas dels epicens i els castrats, i afavoreixen els homes i les dones
     d'una peça,
i fan sonar el gong de la revolta, i fan costat als fugitius i als qui fan
     complots i conspiren.

24 [fragments]

Qui degrada un home em degrada a mi,
i qualsevol cosa que es faci o es digui reverteix cap a mi.
[...]
Crec en la carn i en el desig,
veure, sentir i tocar són miracles, i cada una de les parts i apèndixs de
     mi són un miracle.

    (Trad. Agustí Bartra i Miquel Desclot)


DONES BELLES
Hi ha dones assegudes o movent-se d’ací d’allà; algunes són velles, altres joves.
Les joves són boniques, però les velles encara en són més.

          (Trad. Agustí Bartra)


OH VIURE SEMPRE, SEMPRE MORIR!

Oh viure sempre, sempre morir!
Oh els meus enterraments passats i presents!
Oh jo mentre camino enllà, material, visible, imperiós com sempre!
Oh jo, allò que vaig ésser durant anys i ara és mort (No em queixo, ans estic content)
Oh desprendre’m d’aquests cadàvers de mi, que giro i contemplo en el lloc on els llanço,
per a seguir la meva via (oh viure sempre, sempre morir!), deixant enrera els cadàvers!

          (Trad. Agustí Bartra)


QUAN VAIG SENTIR L'ERUDIT ASTRÒNOM...

Quan vaig sentir l'erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col.locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i
     mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l'aplaudit astrònom,
tot d'una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l'aire de la nit,
i, adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.

    (Trad. Agustí Bartra)

Habla Walt Whitman.
Valencia, Pre-textos, 2008
A càrrec de Rafael Cadenas

Hi ha res millor en aquest món, onsevulla, que l’alegria, la simple alegria? Alguna religió més bona? Algun art, millor que la simple alegria?

Crec en tot això –en el beisbol, en picnics, en la llibertat-: crec en el temps de les festes sense clergues i sense la policia.

Quasi tots els homes s’amarren fort ells mateixos i després es demanen per què no són lliures.

Els homes fan les esglésies: els homes poden destruir les esglésies. No hi veig cap utilitat a l’església: roman supèrflua en l’escenari.

La família d’un home és la gent que l’estima –la gent que l’entén.

Suposo que el pla més bo és no tenir pla –mantenir-se fluid, deixar que les influències ens posseeixin, passi el que passi.

El que sostenc sempre és: no us sotmeteu a provocacions, irritacions, negres fantasies del dia superficial; anau immutablement endavant, endavant, al que calgui que faceu: la resta es cuidarà sola.

Em sembla que algunes persones tenen la idea que he de “seleccionar” els meus amics –acceptar i refusar, etcètera-. L’amor, l’afecte, mai no selecciona; només estima, és només afectuós.

Les he estades observant una hora –són rarament belles-, vastes, profundes, grans masses, corrent pel cel, caçant-se les unes a les altres. Vegi ara aquestes!, com es mouen, incansables i inúmeres. Sempre ha estat una de les meves alegries més exquisides, observar els variats, variants, sempre canviants, entrellaçats niguls.

La millor política que hi podria haver per a la nostra república seria l’abolició de la política.

Un escriptor no pot fer res més necessari, més satisfactori per als homes que revelar-los les infinites possibilitats de les seves pròpies ànimes.

-Horace Traubel: ¿Què hi ha de més bo que l’amistat d’una dona?
-Walt Whitman: Res en absolut, Horace, res, res en aquest món.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA