(Londres, 1795 – Roma, 1821)
“Decidit a guan yar-se la vida com a poeta, abandonà els seus estudis i rebé la protecció de Leigh Hunt”.

SOBRE UNA URNA GREGA [Fragment]

Quan la vellesa abati la gent d’ara
et quedaràs enmig d’uns altres dols, amiga
de l’home, i li diràs: “Veritat és bellesa,
bellesa és veritat”; i és tot el que a la terra
ara sabeu, i més ja no us caldria.

     (Trad. Marià Manent)

CANÇÓ DE FADA

No ploris més! La flor gentil
ja tornarà amb un altre abril.
No ploris més! No ploris més!
La rel ja guarda nous rosers.
Eixuga el plor i allunya el dol.
Del Paradís, del blau redol,
sé una música de consol.
                              No ploris més!

Oh, mira amunt! Entre el florir
rosat i blanc, jo faig camí.
Enlaire! Mira el meu repòs
al magraner vermell de flors.
Mira’m: aquesta llum d’argent
sempre guareix la dolça gent.
No ploris més! La flor gentil
ja tornarà amb un altre abril.
Me’n volo amunt: adéu-siau!
Ja m’esvaeixo en el cel blau.
                            Adéu-siau, adéu-siau!

     (Trad. Marià Manent)

A LA TARDOR

Estació de boires i d’abundor emmelada,
gran amiga del Sol que el camp madura,
tu que mires amb ell de donar pes i joia
de fruits al cep, sota el teulat de palla,
i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,
i dónes fins al cor maduresa a la fruita,
i la carbassa infles, i omples les avellanes
d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles
tardanes, més i més, i així l’abella en tingui
fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se
perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel.les.

Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?
De vegades, qui et cerqui enfora, et trobaria
asseguda al trespol d’algun graner, distreta
quan venten i el cabell suaument se t’esbulla;
o en un solc mig segat, ben adormida
a l’alè dels cascalls, mentre respecta
la teva falç el blat i les flors que l’abracen.
O el rierol travesses com una espigolera,
carregada la testa, però que no vacil.la;
o a la premsa de sidra, amb pacient mirada,
els últims regalims vetlles, hores i hores.

On són, on són els cants de primavera?
No hi pensis, que ja tens la teva música
quan núvols estriats fan florida la posta
tranquil.la, i als rostolls donen claror rosada;
llavors en cor planívol, els lleus mosquits murmuren
el seu dol entre salzes del riu, portats enlaire
o avall, segons la brisa;
i a laes muntanyes belen, ja grossos, els anyells;
canten grills a les cledes i amb triple dolçor xiula
el pit-roig a l’hortet de la masia
i cel enllà s’apleguen cantant les orenetes.

     (Trad. Marià Manent)

BARDS DE LA PASSIÓ I DE L’ALEGRIA

Bards de la passió i de l’alegria,
a la terra heu deixat les vostres ànimes!
¿Teniu també unes ànimes al cel
que en noves regions us dupliquen la vida?

Sí, i les del cel conserven
amb els globus del sol i de la lluna;
amb el bruit de les fonts meravelloses
i la paraula de les veus del tro;
amb els arbres del cel que xiuxiuegen
i l’una amb l’altra, en tendre benestar
a les prades elísies,
on sols els cervatells de Diana pasturen;
sota la tenda d’unes grans campànules,
on fan les margarides una aroma de rosa,
i la mateixa rosa exhala
un perfum que a la terra no es coneix;
on és el cant del rossinyol
no un crit obscur, en èxtasi,
sinó melodiosa, divina veritat,
filosofia plàcida i nombrosa,
faules i històries àuries
del cel i els seus misteris.

Així allà dalt viviu, però també
damunt la terra reviviu:
i les ànimes que heu deixat darrera vostre
ací ens ensenyen com trobar-vos
al sojorn on frueixen les vostres altres ànimes,
mai ensopides, mai assaciades.
Aví les vostres ànimes terrenals sempre parlen
als mortals de llurs dies tan petits,
de llurs penes i joies,
de llurs passions i rancors,
de llur glòria i de llur vergonya,
del que enforteix i el que mutila.
Cada dia, així, ens ensenyeu
la saviesa, encara que volàreu ben lluny.

Bards de la passió i de l’alegria,
a al terra heu deixat les vostres ànimes!
Teniu també unes ànimes al cel
que en ñnoves regions us dupliquen la vida!

     (Trad. Marià Villangómez)

BRILLANT ESTEL

Brillant estel! Com tu, qui pogués ser immutable!
No que vulgui espitllar, suspès damunt la nit,
sol, i observar amb ulls fixos –així com l’incansable,
desvetllat. Eremita de l’espai infinit-

les aigües que caminen com practicant un rite
d’ablució a la terra de ribatges humans,
o contemplar la màscara de neu que es diposita,
nova i blanca, damunt els pujols i els pantans.

No! Així i tot amb constància tothora inalterada,
el jove pit del meu amor fent de coixí,
sentir sempre el seu tendre baixar i pujar d’onada,
restar despert en dolç desfici sense fi,

escoltar un cop i un altre l’alè que torna, bla,
i així viure per sempre –o de fallir i finar.

     (Trad. Marià Villangómez)

AL SON

Oh bla embalsamador de la mitjanit muda,
tu que véns a tancar amb dolç, benigne dit
els ulls que amen la fosca, al recer que els ajuda
contra la llum, ombrívols en divinal oblit;

oh son, màxim conhort, si et plau, posa fermalls,
durant l’himne que et canto, als ulls consentidors,
o espera el meu amén, abans que els teus cascalls
llancin entorn del llit llurs dons adormidors;

llavors salva’m, o el dia que hem passat, reflectit
al coixí, hi farà néixer molts de cruels treballs;

salva’m de la indiscreta consciència, potent
encara, com un talp que excava, entre foscors;
volta amb habilitat la clau al pany llisquent,
segella la meva ànima, cofret silenciós.

     (Trad. Marià Villangómez)



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA