L'ancià dels dies (Blake)

(Londres, 1757-1827)
“Als llibres profètics, que constitueixen el gruix de la seva obra, utilitza un estil ple de retòrica i de símbols i figures mitològiques de pròpia invenció però que corresponen a les versions mitopoètiques de la creació i redempció del món com a mitjans per representar un credo minuciosament elaborat.”

Les noces del cel i de l’infern

LA VEU DEL DIMONI

Totes les Bíblies o codis sagrats han estat les causes dels següents Errors:
1. Que l’home té dos principis existents reals que són: un Cos i una Ànima.
2. Que l’Energia, anomenada Mal, tan sols és del Cos, i que la Raó, anomenada Bé, tan sols és de l’Ànima.
3. Que Déu turmentarà l’Home a l’Eternitat per haver seguit les seves Energies.
Però els següents Contraris a aquests són Certs:
1. L’Home no té un Cos diferent de l’Ànima, perquè aquest anomenat Cos és una part de l’Anima discernida pels cinc Sentits, les principals entrades l’Ànima en aquesta època.
2. L’Energia és l’única vida i és del Cos, i la Raó és el límit o circumferència exterior de l’Energia.
3. L’Energia és Joia Eterna.


PROVERBIS DE L’INFERN

Al temps de la sembra aprèn, a la collita ensenya, a l’hivern regala’t.
Fes anar carro i rella per damunt els ossos dels morts.
La via kde l’escés mena al palau de la saviesa.
La Prudència és una vella i lletja fadrina rica festejada per la Impotència.
Qui desitja i no fa, cria pestilència.
El cuc escapçat perdona l’arada.
Fica’l de cap al riu a qui li agrada l’aigua.
Un ximple no veu pas el mateix arbre que un savi.
La cara que no fa claror no serà mai cap astre.
L’eternitat està enamorada dels productes del temps.
L’abella enfeinada no té temps d’estar trista.
Les hores d’estupidesa les compta el campanar, les de saviesa: no les pot comptar cap campanar.
La menja sana s’agafa sense parany ni xarxa.
En any d’eixut posa en clar el nombre, el pes i la mida.
Cap ocell no s’enfila gaire amunt si ho fa amb les seves ales.
Cos mort no venjua injúries.
No hi ha acte més ubli m que posar-te un altre al davant.
Si el boig persistia en la seva bogeria esdevindria savi.
La bogeria és el manteu de la malícia.
La vergonya és el manteu de la Supèrvia.
Les presons són fetes amb les pedres de la Llei, els bordells amb els maons de la Religió.
L’urc del paó és la glòria de Déu.
La lascívia del boc és la munificència de Déu.
El furor del lleó és la saviesa de Déu.
La nuesa de la dona és l’obra de Déu.
L’excés de dolor fa esclafir. L’escés d’alegria fa plorar.
El rugir dels lleons, l’udol dels llops, el bramul de la mar en tempesta, i l’espasa esquinçadora, són porcions d’eternitat massa grans per a l’ull de l’home.
La guilla maleeix la trampa, no pas a si mateixa.
La joia prenya. El dolor dóna a llum.
Que l’home es posi la pell del lleó, la dona el vell de l’ovella.
L’ocell un niu, l’aranya una teranyina, l’home l’amistat.
L’estúpid que somriu pagat d’ell mateix i l’estúpid emmurriat que s’arrufa s’han de tenir l’un i l’altgre per savis, perquè puguin servir de garrot.
El que ara s’ha demostrat fou abans només imaginat.
La rata, el ratolí, la guilla, el conill ronden les arrels; el lleó, el tigre, el cavall, l’elefant ronden els fruits.
La cisterna reté, la font vessa.
Un sol pensament omple la immensitat.
Estigues sempre a punt de dir el que penses, i l’home baix t’evitarà.
Tot allò que pot ser cregut és una imatge de la veritat.
L’àguila no ha perdut mai tant de temps com quan s’ha sotmès a l’escola del corb.
La guilla procura per ella, però Déu procura pel lleó.
Al matí Pensa, al migdia Fes, al vespre Menja, a la nit Dorm.
Qui t’ha comportat que te li imposessis et coneix.
Com l’arada segueix les paraules, així Déu fa cas de les pregàries.
Els tigres enfurits són més savis que els cavalls ensenyats.
Espera’n verí, de l’aigua aturada.
Mai no sabràs quan n’hi ha prou si no saps quan n’hi ha massa.
Escolta el retret de l’estúpid! És un títol reial!
Els ulls de foc, els narius d’aire, la boca d’aigua, la barba de terra.
Feble en coratgia, fort en mauleria.
El poemer mai no demana al faig com ha de créixer, ni el lleó al cavall com ha de capturar la presa.
El captaire agraït s’emporta una bona collita.
Si d’altres no haguessin estat estúpids, n’hauríem de ser nosaltres.
L’ànima en delícia, mai no serà sollada.
Quan veus una Àguila, veus una porció de Geni: aixeca el cap enlaire!
Així com l’oruga tria les fulles més fines per pondre-hi els ous, així el sacerdot deixa anar l’execració damunt les joies més pures.
Crear una floreta és una labor de segles.
La maledicció colla. La benedicció amolla.
El vi més bo és el més vell, l’aigua més bona és la novella.
Les pregàries no llauren! Les lloances no seguen!
La joia no riu! El dolor no plora!
El cap sublimitat, el cor Pathos, els genitals Bellesa, les mans i els peus Proporció.
Com l’aire per a l’ocell o l’aigua per al peix, així el menyspreu per al menyhspreable.
El corb volia que les coses fossin totes negres, l’òliba, que fossin totes blanques.
L’euberància és Bellesa.
Si la guilla hagués assessorat el lleó, el lleó seria astut.
El Millorament fa els camins drets, però els camins torts sense Millorament, són els camins del Geni.
Val més assassinar un Infant al bressol que criar desitjos sense acció.
On no hi ha homes la natura és estèril.
La veritat mai no podrà ser dita de manera que sigui compresa i no sigui creguda.

                    Prou! o Massa

Els Poetes antics animaren totes les coses sensibles amb Déus o bé Genis, denominant-les amb els noms i revestint-les amb els atributs propis dels boscos, dels rius, de les muntanyes, dels llacs, de les ciutats, de les nacions, i de tot allò que podien percebre llurs dilatats i nombrosos sentits.
I en especial s’aplicaren a l’estudi del geni de cada ciutat i comarca, subordinant-lo a la seva divinitat mental.
Fins que hi hagué un sistema format, del qual uns quants tragueren profit i esclavitzaren el poble senzill fent per manera que les divinitats mentals esdevinguessin reals o separades de llurs objectes: així va començar el Sacerdoci.
Escollir de contes poètics les formes del culte.
I al capdavall proclamaren que els Déus havien ordenat tal mena de coses.
Els homes oblidaren així que les divinitats resideixen Totes en el cor de l’home.

     (Trad. S. Serrallonga)

DANSA

Abans que apunti el matí, la joia s’obre al cor de les flors,
joia fins a les llàgrimes, i el Sol ixent les eixuga: la farigola boscana primer
i la ulmària borrissolada i suau, ondulant entre els joncs,
saltant en l’aire lleument, menen la dolça dansa: desvetllen
el lligabosc adormit en el roure; l’airosa bellesa
festeja al grat del ventet; l’arç blanc, l’arç gentil
obre cent ulls amables; escoltant, la rosa encara dormia:
ningú no ha gosat deixondir-la: obre aviat el seu llit de cortines vermelles
i surt, majestuosa en la seva beutat. Cada flor,
el gessamí, l’englantina, el clavell,
la jonquilla, el dolç lliri que obre el seu cel: tots els arbres,
les flors i les herbes omplen l’aire aviat amb la innúmera dansa.
Però tot amb un ordre dolç i gentil...

     (Trad. Marià Manent)



ETERNITAT

Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l’alba de l’eternitat.

     (Trad. Miquel Desclot
     De tots els vents. Selecció de versions poètiques.
     Barcelona, Angle, 2004)

 

William Blake
Cançons d’innocència i d’experiència.
Barcelona, El Mall, 1975
Versió catalana de Toni Turull.

Cançons d’innocència

CANÇÓ DE RIURE

Quan el bosc s’enriola amb la veu de la joia
i el feliç rierol passa rient,
quan l’aire riu amb les nostres facècies
i el puig amb el soroll de la tramoia,

quan les prades riuen amb el verd viu
i el pregadéu riu en l’alegre escena,
quan Mary i Susan i Emily
canten, llurs boques dolces riu que riu,

quan riuen a l’ombra ocells de color,
la taulada parada amb cireres i nous,
anima’t i alegra’t, vine amb mi, entra
a cantar, riu que riu, en el dolç chor.

JOIA INFANTIL

“No tinc cap nom:
sols tinc dos dies.”
Com et diré?
“Sóc molt feliç
Joia és el meu nom.”
Dolça joia trobis!

Joia bonica!
Dolça joia de només dos dies.
Joia dolça et dic
i tu somrius
mentre jo canto,
dolça joia trobis!

Cançons d’experiència

EL TERRÒS I EL CODOLELL

“L’amor mai no cerca complaure’s,
ni té tampoc cap cura d’ell mateix;
mes en tot temps per altri es sacrifica,
del desesper de l’Infern basteix un Cel.”

   Això cantava un Terrosset d’Argila,
   trepitjat per les potes del ramat,
   però un Codolell del rierol
   tot refilant aquests versos rimà:

“L’amor només cerca complaure’s,
encadenar un altre al seu delit,
gaudeix amb el desassossec de l’altre,
fa un Infern del Celestial despit.”

LA MOSCA

Petita mosca,
el teu joc d’estiu
la meva mà negligent
l’esborrà.

¿No sóc jo
una mosca com tu?
¿O no ets tu
un home com jo?

Car jo ballo,
i bec, i canto,
fins que una mà cega
esborrarà la meva ala.

Si el pensament és vida,
respir i força,
i la seva manca
és la mort;

llavors jo sóc
una mosca feliç,
tant si moro
com si visc.

EL LLIRI

La modesta Rosa treu una espina
l’humil Anyell una banya terrible.
Mentre el Lliri blanc fruirà d’Amor,
cap punxa o perill no n’entelen la claror.

LA PENA DE L’INFANT

La mare gemia, plorava el pare,
quan vaig saltar dins el món perillós,
desamparat, despullat, xisclant fort,
com un dimoni amagat en un núvol.

Lluitant per deslliurar-me dels bolquers,
m’agitava en els braços del meu pare,
lligat, cansat, se m’acudí el millor:
fer postures al pit de la mare.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA