(Boston, 1809-1849)


EL CORB

Una trista mitja nit, que vetllava entenebrit,
fullejant amb greu fadiga llibres vells i antics papers
i em dormia a poc a poc, vaig sentir a la porta un toc.
I sens moure’m del meu lloc: “Qualcú ve a cercar recés
-vaig pensar- en aquesta hora, qualcú ve a cercar recés.”
Això sols i no res més.

Ah! El meu cor encar remembra que era dins el fred desembre.
Els calius s’esmorteïen en les cendres dels brasers.
Conjurava en va el meu dol i, amb els llibres més tot sol,
desitajava el dolç consol que amb la llum m’aparegués,
que la mort d’Elionor al matí m’aparegués,
sense nom per sempre més.

I la seda purpurina de la tènue cortina,
de terror me traspassava amb els seus cruixits lleugers.
I per fer allunyar la por que glatia dins mon cor,
repetia jo en mon cor; “Deuen ésser viatgers
que han tustat en aquesta hora; deuen ésser viatgers.”
Això sols i no res més.

Però el dubte tot seguit s’allunyà de l’esperit.
“Senyor -vaig dir- o senyora, perdonau que no m’hagués
adonat d’aquest tustar. Començava a somniar
i no havia sentit clar els tocs vostres tan lleugers.”
Vaig obrir l’ample portal, escoltant els tocs lleugers.
Sols la fosca i no res més.

Escrutant l’obscuritat, vaig restar meravellat,
ple de por altra vegada, ple de somnis volanders
com ningú n’ha mai tingut. Ni el silenci fou romput;
sols trencà la quietud un sol mot que jo digués,
un sol mot, Elionor, que llunyà l’eco digués.
Jus un mot i no res més.

Me n’entrava altra vegada dins ma cambra desolada
i uns brogits vaig escoltar un poc més forts que els primers.
“És segur que qualque cosa sobre ma finestra es posa
-jo vaig dir-me- vés i gosa explorar els brogits propers,
enfonsar-te en el misteri, explorar els brogits propers:
És el vent i no res més.

I tornant a obrir la porta, amb remor d’ales molt forta,
penetrà, amb gran majestat, negre un corb dels temps primers.
Penetrà en la mansió, sens fer salutació,
amb un aire de senyor, sens que el dubte l’aturés.
Es posà en un bust de Pal.las, sens que el dubte l’aturés;
va posar-se i no res més.

L’impostor ma gran tristesa féu somriure amb languidesa,
per la seva captinença, pels seus negres ulls austers:
-”Aucell de testa pelada i de cresta tonsurada,
que has deixat la desolada regió d’obscurs carners:
¿Quin és ton nom en les platges de la Nit, d’obscurs carners?”
I el corb va dir: “Jamai més.”

Vaig restar meravellat que em parlàs amb claredat,
anc que fossen tan estranys els seus mots escadussers,
car és cosa ben segura que jamai cap criatura
no va veure aital figura que a sa porta aparegués:
Un aucell que sobre un bust a sa porta aparegués,
amb el nom de “Jamai més.”

Mes el corb, tranquil.lament, repetia solament
aquest mot, com si son ànima en el mot es difongués.
Cap paraula més va dir, ni cap ploma es va estremir,
fins que jo deia dins mi: “Quants amics meus passatgers
han fuit! Com ells fugirà, com mos somnis passatgers!”
I digué el corb: “Jamai més.”

Em va infondre feredat que el mot fos tan ajustat.
“No hi ha dubte -vaig pensar- que és igual sempre el seu rés
i que el seu antic senyor, perseguit per la tristor,
va ensenyar-li una cançó que aquest mot sempre digués,
la cançó desconsolada que aquest mot sempre digués
de Jamai, de jamai més.”

Mes el corb que m’estremia tornà a dur-me la ironia,
i enfront d’ell em vaig asseure esguardant-me’l, i després,
reposant sobre el vellut, em vaig dir cap baix i mut
perquè havia aparegut aquell corb dels temps primers,
què volia dir el sinistre i vell corb dels temps primers,
quan grallava “Jamai més”.

Això em feia extremir tot, i sens jo adreçar cap mot
a l’aucell que em turmentava amb els seus esguards foguers,
per trobar el significat, vaig tombar el cap, reposat,
sobre el blau coixí folrat, que la llum par que encengués,
sobre el blau coixí morat, que la llum par que encengués,
que ella no oprimirà més.

Em semblà llavors que l’aire s’embaumàs d’intensa flaire,
com si els àngels davallassen brandant místics encensers.
Jo sentia llur petjada en la cambra encatifada:
-”Déu t’envia la rosada de l’oblit, el nepentés,
beu l’oblit d’Elionor, del cel baixa el nepentés.”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Esperit de maldat, vell missatger, profeta o aucell!
Sia el torb, sia el mateix Satanàs que t’enviés
sobre aquesta obscura platja, sobre aquest desert paratge
on l’horror avui s’hostatja, un sol mot diga’m només:
- Hi ha bàlsam a Galaad? Un sol mot diga’m només!”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Esperit de maldat, vell missatger, profeta o aucell!
Pel mateix Déu que adoram, pel cel que ens dóna recés,
diga’m si transfigurada aquesta ànima endolada
podrà veure sa estimada dins els sempre clars vergers,
abraçar sa Elionor dins els sempre clars vergers.”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Sia aquesta greu mentida el senyal de ta partida!
Deixa’m sol amb ma tristesa, de Plutó a les platges vés!
Ni una ploma per senyal de l’engany teu infernal!
Deixa el bust del meu portal, dins l’infern cerca recés!
Treu el bec de dins mon cor, dins l’infern cerca recés!”
I digué el corb: “Jamai més.”

I el corb sense aletejar, resta sempre, resta encar
sobre el pàl.lid bust de Pal.las, amb sos negres ulls austers.
Un llantó sobre ell fulgura i projecta sa figura,
que damunt el trespol sura, com si l’ànima em glacés;
i de l’ombra que em tortura, com si l’ànima em glacés,
no em podré lliurar mai més.

    (Trad. Miquel Forteza)

 

Poe
Poesia completa
Barcelona, Quaderns Crema, 2016
Traducció de Txema Martínez

SOMNIS

Si em fos la joventut un somni que no expira,
adormit l'esperit fins que alguna guspira
d'Eternitat portés l'endemà a qui descansa!
Sí, tot i que el llarg somni fes mal sense esperança,
seria molt millor que l'aspra realitat
de la vida desperta d'un cor que sempre ha estat
-i que haurà de ser per sempre-, sobre la terra ardent,
un caos de passió intensa, des del seu naixement.
Però si fos, el somni que perpetu es reprèn,
com van ser tots els somnis quan només era un nen,
si així se m'atorgués, em seria fatal
continuar esperant encara un Cel més alt.
Perquè jo vaig gaudir del sol que resplendia
en el cel de l'estiu, somnis de llum de dia
i encants, i vaig deixar al meu cor la flora
de climes que m'havia imaginat, lluny, fora
de la pròpia llar, amb vides a través
del propi pensament: ¿què podré veure més?
Va ser un cop, un sol cop, i aquell moment eteri
no l'esborrarà el meu record: un encanteri
o un poder va nuar-me. Era el gel de l'oratge
que em va buscar en la nit i va deixar la imatge
seva al meu esperit; o potser era la lluna
lluint al meu sopor, en l'excelsa llacuna
del seu fred; o els estels... Però, faci el que faci,
aquell somni és com el vent de la nit: que passi.
He estat feliç, però només m'haurà fet trémer
un somni. He estat feliç, i m'encanta aquest tema:
els somnis!, i la vívida rèplica de la vida,
igual que en la boirosa lluita, vaga, esvaïda,
de l'aparença contra la realitat que atansa,
als ulls delirants, més bellesa en l'esperança
de l'Amor i del Cel -i tot tan nostre, ara-
de la que el jove Anhel va veure en l'hora clara.

SONET. A LA CIÈNCIA

Oh, Ciència, vera filla del Temps Vell,
ho alteres tot amb ull escrutador!
¿Per què el cor del poeta t'és anyell,
realitat fosca amb ales de voltor?
¿Com podria estimar-te o creure't llesta,
tu que no vas deixar-lo ser un errant
que el cel en joia el seu tresor requesta
i amb ala impetuosa es va elevant?
¿Potser no has tret del seu carro Diana
i expulsat l'amadríada del bosc
pel recer d'una estrella més ufana?
¿No has arrancat els elfs del sotabosc
verdós, les nàiades del curs del riu
i al tamarinde el somni meu d'estiu?

A HELENA

Helena, m'ets en la bellesa
com els vaixells nicens d'ahir
que en una mar d'olors encesa
l'errant retut pel ric camí
duien al seu destí.

Feta a vagar en mars inhumans,
rostre clàssic, cabells jacint,
gest de nàiade, em fas a mans
el frec fulgor extint,
l'altesa dels romans.

Pel buit de la finestra et veig,
com una estàtua que entre tanta
claror un llantió d'àgata aguanta,
oh, Psique dels oneigs
que són de Terra Santa!

A F.

Amuntegats els més feixucs udols
en el meu terrenal camí, estimada
(camí terrible, ai, on ni tan sols
alguna rosa solitària es bada),
la meva ànima té un solaç en cada
somni de tu, on agafen cos
edens de dolç repòs.

I així el teu record m'és
una remota illa d'encant
en algun mar d'excés,
l'oceà que, entre tempestats, distant
i lliure alena, però on mentrestant
un cel tothora compassiu
sobre l'illa brillant somriu.

A F...S S. O...D

¿Vols ser estimada? Doncs que el cor
no et faci perdre mai el nord!
Si ara ets tot el que ara ets,
no siguis res del que no ets.
Més que bella, amb posat gentil
i gràcia, el món t'haurà de creure
tema d'elogis infinits,
i tot l'amor, un simple deure.

EULÀLIA, UNA CANÇÓ

Jo vivia ben sol
en el món de l'udol,
i era la meva ànima una onada reclosa,
fins que la bella Eulàlia, gentil i pudorosa, va ser la meva esposa,
fins que la jove Eulàlia, febril, cabells de rossa, va ser la meva esposa.

Ah, menys, menys han lluït
els estels de la nit
que el fulgor de la noia amb ulls de dàlia!
I mai els flocs de lluna,
de tints perlats i pruna,
que fa el vapor, podran, en represàlia,
rivalitzar amb el rínxol més descurat i minso de la modesta Eulàlia,
comparar-se amb el rínxol més descuidat i frívol de la ullbrillant Eulàlia.

Ara el Dubte, ara el Jou,
no tornaran de nou,
si el meu sospir es troba el seu, fidel,
i durant tot el dia,
fulgurant, fort, ens guia
Astarté dalt del cel,
mentre sempre cap a ella l'amada Eulàlia eleva els ulls de matroneta,
mentre sempre cap a ella la jove Eulàlia eleva els ulls de violeta.

A HELENA

Un sol cop et vaig veure, un, fa anys
-quants són no ho he de dir, però no molts-.
Era una mitjanit de juliol
d'una lluna plena, talment l'ànima
teva, que remuntant-se recercava
un camí fulgurant pel mit del cel,
va caure un vel de llum de seda i plata,
tranquil·la i sufocant i somnolent,
sobre els alts rostres d'un miler de roses
que s'espigaven al jardí encantat
on el vent sols passava de puntetes;
va caure als rostres alts de les roses,
que a canvi d'una llum d'amor exhalen
l'olor de l'ànima, una mort extàtica;
va caure als rostres alts de les roses,
que als parterres morien somrient
per l'encant teu i per la poesia
de  la teva presència.

De blanc tota, en un llit de violetes,
vaig veure't reclinada, mentre queia
la lluna als rostres alts d'aquelles roses
i sobre el teu, alçat en la tristesa.

¿Va ser el Destí, en aquella mitjanit,
va ser el Destí, aquell que també es diu Pena,
qui va aturar-me enfront d'aquell jardí
per flairar el son d'encens d'aquelles roses?
No se sentita un pas i l'odiat món
dormia tot, menys tu i jo (oh, Cel, oh, Déu,
junts els dos mots, com fan que el cor bategui!),
menys tu i jo. Vaig parar-me, vaig mirar.
I tot en un instant va consumir-se
(Ah, pensa que el jardí estava encantat!)
El clar perlat de lluna va esvair-se;
els bancs de molsa i els camins de serp,
les flors felices i el lament dels arbres
ja no es veien; l'aroma de les roses
moria en mans de l'aire adorador.
Tot va expirar menys tu, o menys que tu:
tan sols la llum divina dels teus ulls,
l'ànima dels teus ulls alçats, tan sols.
Només els veia a ells -el món per mi-,
només a ells vaig veure durant hores,
només ells, fins que va baixar la lluna.
Quina història horrible del cor jeia
com inscrita en aquelles cristal·lines
esferes celestials! Quin dolor obscur,
quina esperança excelsa! Quina mar
d'orgull que en el silenci s'asserena!
Quina ambició valenta i quina fonda
capacitat d'amor tan insondable!

Però, a la fi, Diana, l'estimada,
va submergir-se fora de la vista
en llits de llamps i núvols a occident,
i tu, un fantasma, entre arbres com sepulcres
vas lliscar lluny. I hi van quedar els teus ulls.
No van voler marxar. I encara hi són.
Enllumenant la meva soledat
camí de casa aquella nit, s'estan
amb mi avui, com les meves esperances.
Em segueixen, em guien pels meus anys.
Ells són els meus ministres, jo l'esclau.
El seu ofici, il·luminar i encendre;
el meu deure, salvar-me en la llum clara,
purificar-me en el seu foc elèctric,
santificar-me en el seu foc elisi.
Amaren la meva ànima en Bellesa
(que és Esperança), dalt del Cel, estels
davant dels quals jo m'humilio en tristes,
callades vetlles de la meva nit,
i fins i tot en el fulgor del dia,
meridià, les veig encara, Venus
suaus, centellejants, inextingibles!

EL DORADO

Vistosament vestit,
un genet distingit
per ombra i llum del dia
va sempre viatjant,
mentre canta el seu cant
perquè Eldorado ansia.

Però s'ha anat fent gran
el cavaller exultant
i al seu cor ara hi cela
l'ombra de si al final
no troba terra igual
a Eldorado que anhela.

I quan per fi la força
se li comença a tòrcer,
es troba una ombra que erra.
"Ombra -pregunta ell-,
¿saps d'Eldorado bell,
on pot ser aquesta terra?"

"Vés pels cims i les falles
de la lluna i davalles
a la vall de la Mort,
i audaç cavalques més
-repeteix l'ombra- si és
Eldorado el teu nord!"

ANNABEL LEE

Vivia fa molt i molt temps,
en un reialme ultramarí,
una donzella que potser
sabreu pel nom d'Annabel Lee,
la qui només tenia en ment
que jo l'amés i amar-me a mi.

Era una nena i jo era un nen
en el reialme ultramarí,
però amavan amb més que amor
l'amor meu i el d'Annabel Lee,
l'amor que els serafins del Cel
ens envejaven, a ella, a mi.

I per això, fa tant de temps,
en el reialme ultramarí,
un vent nocturn sorgit dels núvols
gelà la meva Annabel Lee.
Van venir els seus parents il·lustres
i la van allunyar de mi
per clausurar-la en un sepulcre
d'aquell reialme ultramarí.

Al cel, no tan contents, els àngels
ens envejaven, a ella, a mi;
sí, per això (com sap tothom
en el reialme ultramarí)
va sorgir el vent nocturn dels núvols,
glaç assassí d'Annabel Lee.

Però era el nostre amor més alt
que l'amor dels adults d'allí,
més que el dels més versats d'alli,
i ni els àngels del bé i del mal,
dalt del Cel, sota el blau marí,
mai podran separar-me l'ànima
de l'ànima d'Annabel Lee:

la lluna llu i el somni em du
de la preciosa Annabel Lee;
l'estel acull, quan brilla, l'ull
de la preciosa Annabel Lee,
i així faig vetlla i jec amb ella
-esposa, amada, vida meva-
al seu sepulcre vora el blau marí,
la seva tomba ran del cant marí.

SOL

Des que era un nen, jo mai no he estat
com són els altres; mai no he mirat
com miren d'altres; no em vaig endur
cap passió del goig comú...
Mai de la font corrent he extret
el meu dolor ni m'han atret
de cor els grats que tothom vol,
i el que he estimat, ho he estimat sol.
Des que era un nen, des de l'albor
del meu turment, he copsat jo
en cada abisme del bé i del mal
el greu misteri que en mi preval:
en el torrent, en la fontana,
en el pic roig de la muntanya;
al sol girant vora el meu cor
amb els seus tints de tardor en or;
al llamp que encén volant el cel
i m'estremeix a contrapèl;
en la tronada, en la tempesta;
i al núvol que se'm manifesta
(el blau celest per testimoni)
davant els ulls com un dimoni.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA