(1894 - 1962)
Edward Estlin Cummings neis el 14 d’octubre de 1894 a Cambridge, Massachusetts.
Estudia a la Universitat de Harvard. El 1917 s’allista com a voluntari; és amic de Brown, al qual són interceptades cartes de París als Estats Units, expressant una actitud pacifista; Cummings és considerat còmplice de Brown i tots dos són acusats d’espionatge; la lleialtat a Brown el du a la presó durant tres mesos.
El 1983 publica el primer llibre. El 1933 rep una borsa Guggenheim i viatja a París i a Tunísia. Continua publicant. El 1951 amb una altra borsa Guggenheim va a París, Venècia, Florència i Atenes. Entre 1952 i 1953 fa sis conferències a Harvard sobre poesia i poètica, publicades amb el títol i: six nonlectures. El 1959 una borsa de la Fundació Ford li permet viatjar per Irlanda, Itàlia i Grècia.
Mor el 3 de setembre de 1962.
Cummings és un “creacionista” pur: es construeix uns codis retòrics i figuratius d’ús personal; distorsiona la sintaxi al seu antull, retalla els mots on li convé, dibuixa estructures poemàtiques tal com les veu en el seu ull, és “fantasiosament imaginatiu” i alhora fidel a la versmeblança més absoluta. La seva disseminació no és mai caòtica sinó d’una lògica implacable; la conversió d’adjectius en noms, o a la inversa, és moneda constant de canvi. “És d’una modernitat naturalíssima, però alhora del tot sofisticada. Com juga amb l’espai! Amb els espais! Amb el temps! Amb els temps! Amb els accents i el sil.labeig entretallat! Amb els alambinats cal.ligramàtics! Amb l’arquitectura del mot fet i desfet i refet i contrafet, amb l’organicitat del verb i del vers, tot en un desplegament polièdric d’una compacitat altament controlada…” De tot es parla en aquesta poesia. “Abans no comences a apamar-lo, ja et sorprèn amb una altra volta de rosca harmònica. És com si hagués decidit que efectivament “l’inefable l’ha temptat”, i tot el seu esforç i la seva intel.ligència d’expressió està concentrada en l’objectiu d’aferrar l’inaferrable, inventant-se per aconseguir-ho els mitjans que calguin. Sí és clar que és un “modernista” (en el sentit anglosaxó), però això no deixa de ser una etiqueta. És, sens dubte, un poeta.” (Obiols, Víctor. “El cummings català de Sargatal”, dins cummings, e. e. (a)poemes antologia poètica. Pollença, El gall editor, 2007. Traducció d’Alfred Sargatal).

També era pintor i fotògraf. “Cummings és, indubtablement, el gran “poeta de la vida” del segle XX.”

Si no s’indica el contrari, les traduccions són de Sargatal.


TULIPS & CHIMNEYS
(1922)

CANÇONS

IV

Fan els teus dits flors primerenques
de tot. Els teus cabells
és el que estimem més les hores,
una suavitat
que canta i diu
(encara que l’amor sols dura un dia):
No tinguis por, ens espera el maig.

Vaguen, fràgils, els teus blanquíssims peus.
Sempre els teus ulls humits
estan jugant a besos,
llur estranyesa ens diu
moltes coses, cantant
(encara que l’amor sols dura un dia):
A quina noia portes flors?

-És una cosa, ésser els teus llavis,
dolça i petita.
Et diré rica, Mort, enllà de tot desig,
si d’això t’apoderes,
tot i perdre la resta.
(Encara que l’amor sols dura un dia
i és la vida no-res, no acabaran els besos.)

     (Trad. Marià Villangómez)


CHANSONS INNOCENTES

I

quan ve
la primavera i el món és tou
de fang l’homenic
coix dels globus
xiula lluny petitó

i Eddie i Bill arriben
jugant a bales i
a pirates
i és
primavera

quan el món és embellit de tolls

el rar
vell l’home dels globus xiula
lluny petitó
i Betty i Isbel vénen ballant
saltant a corda i

és primavera
i
   l’homenic
                   dels globus
que té peus de pinya xiula
lluny
i
petitó

     (Trad. Agustí Bartra)


AMORES

XI

Oh Distinta
Senyora de la meva adoració distreta
si jo he fet
una fràgil certa

cançó sota la finestra de la vostra ànima
no és pas com qualsevol cançó
(els cantors els altres
han estat fidels

a moltes coses i que
moren
jo he estat de vegades lleial
al No-res i que viu

ells van tenir afecte a la distingida
lluna     mai no van dir mal de les
bellesestrelles     i a
la serena la complicada

i a l’obvi
van ser fidels
i que jo menyspreo,
reconeixent

amb franquesa que he estat lleial
només al brogit dels cucs.
en el dia elegible
sota el sol inexplicable)

Distinta Senyora
preneu de pressa
la meva fràgil certa cançó
perquè puguem veure plegats

darrere el condemnat
precís somriure del carnaval
plàcid obscur palpable
com dansen una melodia

normal de violins probables
les virtuts quadrades i els pecats oblongs
a la perfecció
gesticulen els correctes

enèrgics llavis de l’incorruptible
No-res     sota l’ample
sol,sota l’insuficient
dia sota el brogit dels cucs


LA GUERRE

I

Humanitat t’estimo
perquè tu t’estimes més enllustrar les botes de
l’èxit que no pas preguntar de qui és l’ànima que penja de la seva
cadena de rellotge cosa que seria molesta per totes dues

parts i perquè tu
aplaudeixes sense por totes
les cançons que contenen els mots país llar i
mare quan les canten al vell howard

Humanitat t’estimo perquè
quan tens la bossa buida empenyores la teva
intel.ligència per comprar-te una beguda i quan
estàs carregat de diners l’orgull t’impedeix

d’anar al mont de pietat i
perquè no pares mai de
molestar però sobretot
a la teva pròpia casa

Humanitat t’estimo perquè
sempre et fiques el secret de
la vida dins les calces i t’oblides
que hi és i d’asseure-t’hi

al damunt
i perquè sempre
estàs fent poemes en el si
de la mort Humanitat

t’odio


IMPRESSIONS

VI

el
  cel
       era
su cre llu
minós
         mengívol
rou
   roses pàl.lides
llimones
verdes
          fred xo
colata
a so ta,
una lo
co
mo
   tora
         ex
         pel.leix
                    vi
                    o
                    le
                    tes

     (Trad. Agustí Bartra)


IX

les hores s’eleven despullant-se de les estrelles i és
l’alba
en el carrer del cel avança la llum tot escampant poemes

a la terra s’apaga
una bugia     la ciutat
es desvetlla
amb una cançó a la
boca i la mort als ulls

i és l’alba
el món
surt a matar somnis…

veig el carrer on homes
forts excaven pa
i veig els rostres brutals de la
gent satisfeta repugnant desperada cruel feliç

i és el dia,

en el mirall
veig un home fràgil
que somia
somnis
somnis en el mirall

i és
el capvespre     a la terra

una espelma s’encén
i és fosc.
la gent és a casa seva
l’home fràgil és al llit
la ciutat

dorm amb la mort a la boca i amb una cançó als ulls
les hores descendeixen,
vestint-se d’estrelles…
al carrer del cel avança la nit tot escampant poemes


PORTRAITS

XXIII

Picasso
tu ens dónes Coses
que
s’inflen:pulmons que grunyen del tot inflats d’espès esperit agut

tu ens fas estridents
regals sempre
sords en el sumptuós xiscle de la
simplicitat

(fora del
negre destapat
Alguna cosa es vessa vagament un crit agut de plans
o

entre xiscles de
No-res atrapats amb esgaripant tensió circular
xiuxiuegen sòlids crits.)
Llenyataire del Distint

la destral del teu
seny només abat els inherents i més gegants
Arbres de l’Ego, dels cossos
vivents i monumental

dels quals podats
de tota
bellesa

tu talles fidelment la forma


SONETS-REALITATS

XVI

vintiset vividors claven el primer cop d’ull a una
prostituta.cinquantatrès (i un voldria veure si es pot)

ulls diuen que els pits semblen molt bonics:
fermselàsticament amb un lleuger sacseig,

tretze pantalons tenen una protuberància

admeten en una angoixa tridimensional
que aquestes cuixes van ser fetes per a Afers Horitzontals
(afermades sobre grans cames que fan bo de pessigar

assíduament que esfreguenapenes
l’una a l’altra).     Com culeja peresosa la dama
                                                                           (la seva
carn carregosa superior al legítim enlluernament
d’aquesta innegociable excitació,

els gestos indiferents de la qual a poc a poc escampen

la propaganda de l’anihilació


& [AND]
(1925)

SONETS-ACTUALITATS

VII

m'agrada el meu cos quan és amb el teu
cos. És tan totalment una cosa nova.
Músculs millor i nervis més.
m'agrada el teu cos. m'agrada el que fa,
m'agrada els seus coms. m'agrada palpar la columna
el teu cos i els seus ossos, i la tremolosa
-fermesa- suavitat la qual jo
una altra i altra i altra vegada
besaré, m'agrada besar això i allò de tu.
m'agrada, lentament acariciant l'escandalosa pelussa
del teu pelatge elèctric, i com-e-diu que ve
sobre la carn partida... I els ulls grans amoroses-engrunes

i possiblement m'agrada l'emoció

de sota meu tu tan totalment nova

          (Trad. J. Flanagan i G. Bordons)


IS 5
(1926)

QUATRE

VII

com que primer és el sentir
qui presta atenció
a la sintaxi de les coses
no et besarà mai del tot;

per ser un boig del tot
mentre la primavera és al món

la meva sang aprova,
i els besos són un millor destí
que la saviesa
senyora juro per totes les flors.      No ploreu
-el millor gest del meu cervell val menys que
la vibració de les vostres parpelles que diu

estem fets l’un per l’altre:per tant
rieu, recolzant-vos en els meus braços
perquè la vida no és un paràgraf

I crec que la mort no és cap parèntesi


NO THANKS
(1935 Manuscript)

24

“fundem una revista

al diable la literatura
ens cal quelcom que tingui sang

pollós de pur
pudent d’encarcarat
i agosaradament obscena

però realment neta
enteneu-me el que vull dir
no la deixem degenerar
fem-la seriosa

quelcom d’autèntic i delirant
sabeu quelcom de debò com un grafit
en un wàter

dotat de collons i collonut
de gràcia”

estreny-te la rosca i destapa’t la cara


67

          veniu(colla de mal-
     factors feu
mal)colla de

     culpables
          escampeu(colla de bastards llanceu dinamita)
               que els coneixements magnifiquin
          amb brillants credos cada foll divisible

     (la vida imita xafardeig por novida
in
     -fàmia,i
          reeixir a no
               morir)

          És encara arribarà;els ocells desapareixen
     adequadament:un llampec compondrà poemes
no perquè ofensa simetria
     terratrèmols asteri(sinó
          perquè ningú no
               pot vendre la Lluna a La)lluna


50 POEMS
(1940)

37

aquests nens que canten en la pedra un
silenci de pedra aquests nens
petits fan malbé amb pedres
flors que s’obren per

sempre aquests silencios
os nens són pètals
la seva cançó és una flor de
sempre les seves flors

de pedra silenci
osament canten
una cançó més silenciosa
que el silenci aquests sempre

nens per sempre
canten engarlandats amb cantants
flors nens de
pedra amb floreixents

ulls
saben si un
pe tit
arbre escolta

per sempre els sempre nens que canten per sempre
una cançó feta
de silenci de cançó silenciosa com
pedra


XAIPE
(1950)

39

obre-li el cap,nena
& hi trobaràs un cor
(esqueixat)

obre aquell cor,mabel
& hi trobaràs un llit
(fet)

obre aquest llit,sibil.la
& hi trobaràs una puta
(casada)

obre la puta,senyora
& hi trobaràs la seva ànima
(morta)


95 POEMS
(1958)

16

en temps de narcisos(els qui saben
que l’objecte de viure és créixer)
oblidant per què,recorda’t com

en temps de lilàs els qui proclamen
que l’objecte de vetllar és somiar,
recorda’t doncs(oblidant sembla)

en temps de roses(els qui sorprenen
el nostre ara i aquí de paradís)
oblidant si,recorda’t sí

en temps de totes les dolceses més enllà
de tot allò que la ment no pot comprendre,
recorda’t busca(oblidant troba)

i en un misteri a fi de ser
(quan el temps del temps ens deslliuri)
oblidant-me,recorda’t de mi


24

dim
i
nut

aquest parc és b
uit(toth
om enunaltrello
c excepte jo 6 p

ardals angleso
s)ta
rdor & l
a pluj

a
l
a
plujalapluja


41

El bell

és el
nosign
ificat
de(silenc

iosament)la

neu(pe
rtot arr
eu)que

Cau


46

mai no podria ningú
que només visqui per morir
somiar que el teu regal
em fa més feliç que jo

però sempre tot allò
que només mor per créixer
ho endevina i pel que fa a la primavera
ella serà la primera a saber-ho


57

la vellesa penja
cartells
Prohibit
el Pas)&

la joventut els
arrenca(la
vellesa
crida No

Tra)&(ves)
la joventut riu
(canta
la vellesa

remuga Prohib
it Stop Cal
no No

&)la joventut
continua endavant
env
ellint-se


72

m’imaginaré que la vida
no val la pena de morir,si
(i quan)les roses es lamenten
que les seves belleses siguin en va

però encara que l’home es convenci
que tota mala herba és
una rosa,les roses(en podeu estar
segurs)només somriuran


77

sóc una ermita(no una gran catedral)
lluny de l’esplendor i de la brutícia de les apressades ciutats
-no m’amoïno si els dies més curts es tornen curtíssims,
no estic amoïnat quan el sol i la pluja fan l’abril

la meva vida és la vida del segador i del sembrador;
les meves pregàries són les pregàries dels fills de la mateixa terra que sense gràcia
(trobant i perdent i rient i plorant)s’esforcen
qualsevol tristesa o alegria dels quals és la meva infelicitat o el meu goig

al meu entorn sorgeix un miracle d’incessants
naixements i glòria i mort i resurrecció:
sobre el meu jo adormit floten símbols inflamats
d’esperança,i em desperto en una perfecta paciència de muntanyes

sóc una ermita(lluny del frenètic
món amb el seu èxtasi i la seva angoixa)en pau amb la natura
-no m’amoïno si les nits més llargues es tornen llarguíssimes;
no estic amoïnat quan el silenci esdevé cantaire

hivern a la primavera,alço el meu petit campanar a
Aquell misericordiós del Qual l’únic ara és eternament:
mantenint-me dret en la veritat immortal de la Seva presència
(donant la benvinguda humilment a la Seva llum i orgullosament a la Seva foscor)


87

ara(més a prop nosaltres mateixos que nosaltres)
hi ha un ocell que canta dalt d’un arbre,
que mai no canta dues vegades el mateix
i encara aquell cantar és sempre els seus

ulls poden sentit però les orelles potser veuen
que allà mai no visqué ningú més alegre que ell;
si la terra i el cel es migpartissin
ell els uniria(tan autèntic és el seu cant)

el que canta per nosaltres pet tu per mi
per cada fulla més nova del que pot ser:
i per ell mateix(el seu amor)la seva estimada
canta fins que pertot arreu és aquí


92

porto el teu cor amb mi(el porto en
el meu cor)mai no me’n separo(a tot arreu
on vaig hi vas tu, estimada;i tot el que existeix
gràcies a mi només és obra teva,amor meu)
                                                                     no temo
cap fat(perquè tu ets el meu fat,vida meva)no anhelo
cap món(perquè preciosa tu ets món meu, veritat meva)
i tu ets tot allò que ha significat sempre una lluna
i tot allò que sempre el sol cantarà ets tu

vet a quí el més profund secret que ningú no sap
(vet aquí l’arrel de l’arrel i el brot del brot
i el cel del cel d’un arbre anomenat vida;que es fa
més alt del que l’ànima pot esperar o la ment pot amagar)
i vet aquí la meravella que distingeix les estrelles

porto el teu cor(el porto en el meu cor)


94

trobant-se en la intemporalitat com es troba en el temps,
l’amor no tornarà a començar sinó el que l’amor acabi;
on no-res és respirar deambular nedar
l’amor és l’aire l’oceà i la terra

(sofreixen els amants?totes les divinitats
que altivament descendeixen de carn mortal es vesteixen:
són feliços els amants?només la més petita alegria és
un univers que emergeix d’un desig)

l’amor és la veu sota tots els silencis,
l’esperança que no té contrari en el temor;
la força tan forta que la simple força és feblesa:
la veritat més primera que el sol més últim que les estrelles

-estimen els amants?per què doncs al cel amb l’infern.
Diguin el que diguin els savis i els folls,tot està ben dit


[Un altre poema]

llàstima, aquest monstre atrafegat, deshumanitzat,

no. el progrés és una malatia còmoda:
la teva víctima (a recer més enllà de la vida i la mort)

juga amb la grandesa de la seva petitesa
-els electrons deïfiquen una fulla d'afaitar
en una serralada; les lents estenen

el desdesig tot corbant el quan i l'on fins que el desdesig
torna al seu n0-mateix. un món de fabricats
no és pas un món de nascuts - llàstima, pobra carn

i pobres arbres, pobres astres i pedres, però mai aquest
formós exemplar d'hipermàgica
ultraomnipotència. nosaltres els metges reconeixem

un cas desesperat si - escolta: aquí al costat
hi ha un univers pistonut; anem-hi.

          (Tard. Teresa Sàrries)

 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA