Arendt, Erich
Arp, Hans
Ausländer, Rose
Ball, Hugo
Becher, Johannes Robert
Benn, Gottfried
Bergengruen, Werner
Bernhard, Thomas
Bobrowski, Johannes
Brecht, Bertolt
Brinkmann, Rolf Dieter
Britting, Georg
Busta, Christine
Celan, Paul
Chamisso, Albert von
Claudius, Mathias
Droste-Hülshoff,
Annette von
Eich, Günter
Enzensberger, Hans Magnus
Fontane, Theodor
Fuchs, Günter Bruno
Goethe, Joahnn Wolfgang von
Gomringer, Eugen
Grass, Günter
Gryphius, Andreas
Günther, Joahnn
Christian
Hagelstange, Rudolf
Hebbel, Christian Friedrich
Heine, Heinrich
Hesse, Hermann
Heym, Georg
Hofmannsthal, Hugo von
Hölderlin, Joahnn Christian
Friedrich
Holz, Arno
Jandl, Ernst
Kaschnitz, Marie Luise
Kästner, Erich
Kirsch, Sara
Krolow, Karl
Kunert, Günther
Langgässer, Elisabeth
Lavant, Christine
Lehmann, Wilhelm
Lichtenstein, Alfred
Loerke, Oskar
Logau, Friedrich von
Marti, Kurt
Meckel, Christoph
Meister, Ernst
Mon, Franz
Morgenstern, Christian
Nietzsche, Friedrich
Novalis
Opitz, Martin
Piontek, Heinz
Platen, August von
Reinick, R.
Rilke, Rainer Maria
Ringelnatz, Joachim
Sachs, Nelly
Schiller,
Joahnn Christoph Friedrich
Schubart,
Christian Friedrich Daniel
Schwitters, Kurt
Stadler, Ernst
Storm, Theodor
Stramm, August
Tieck, Ludwig
Törne, Volker von
Trakl, Geog
Tucholsky, Kurt
Vring, Georg von der
Martin Opitz
(Bunzlau, 23.12.1597 – Danzig, 20.8.1639)
“Poeta i teoritzador literari, és una de les principals figures
del Barroc. [...] Maldà per equiparar la poesia alemanya a la francesa
i a la italiana, mitjançant la incorporació de models clàssics.”
GOIG DE VIURE
Gairebé em fa venir esglai
haver passat tantes hores
segut davant teu, Plató.
Ara és temps de mirar enfora
i vora les fresques fonts,
esplaiar-se en la verdor,
on hi ha belles fonts i estenen
les xarxes els pescadors.
De què serveix tant d’estudi
sinó per passar treballs?
Mentrestant, el rierol
de la vida que portem
va corrent cap al final
sense que hi parem esment
i llavors, sense sentit,
tot va a perdre’s en la terra.
Ei, xicot, vés i pregunta
on pot ésser el millor vi,
pren la gerra i que te l’omplin.
Tot el dol, queixes i penes,
que cada dia tenim,
abans que Clotho mp’emmeni,
els vull enterrar en el nèctar
tan dolç que dóna el raïm.
Vés també a comprar melons
i no oblidis el pastís;
vigila que res no es trenqui.
Que protegeixi els seus sous
el qui per l’or i els tresors
com un ximple s’amoïna
i no es fica al llit ben fart.
Jo, si puc, vull recrear-me.
Bons germans, feu-me el favor,
amunt el vas i la música.
Al meu parer, no hi ha cosa
millor que un glop i un bon cant.
Poc deixaré en heretatge,
però tinc un noble vi;
vull ser alegre amb els companys,
swi m’haig de morir tot sol.
(Trad. Feliu Formosa)
“AH, ESTIMADA, APRESSEM-NOS...”
Ah, estimada, apressem-nos,
n’és el moment:
fóra dolent ajornar-ho
per a tots dos.
Els nobles dons de la bellesa,
pas a pas fugen.
I tot allò que posseïm,
ha d’extingir-se.
S’esblaima el roig de les galtes,
s’agrisen els cabells,
el foc dels ulls s’apaivaga,
l’ardor es fa gel.
La boqueta de coralls
ve que es deforma,
les mans falleixen com la neu
i tu et fas vella.
Per això hem de gaudir ara els fruits
de la jovenesa,
abans que ens calgui seguir
dels anys l’empesa.
Si tu mateixa t’estimes,
m’has d’estimar.
Dóna’m allò que, quan ho dónes,
jo també ho perdo.
(Trad. Feliu Formosa)
Friedrich von
Logau
(Brtockut bei Nimptsch, juny de 1604 – Liegnitz, 1635)
“És el primer poeta epigramàtic del Barroc. Membre de
l’escola silesiana, en els seus proverbis i sentències atacà
la immoralitat, la guerra, l’ambició, la vanitat, la misèria
social i la indolència religiosa.”
ART MUNDANAL D’AVUI DIA
Ésser un altre i semblar un altre,
parlar altrament que pensar;
lloar-ho tot, passar per tot,
fingir amb tothom, sempre content,
parar vela a tots els vents,
viure servint el bo i el dolent;
adreçar al propi benefici
tots els actes, tots els anhels;
qui s’apliqui a aquesta tasca,
pot avui dir-se polític.
(Trad. Feliu Formosa)
TEMPS FUGAÇ
El qui vol acusar el temps, que tan llestament es fon,
ha d’acusar-se ell mateix, que no l’usa llestament.
(Trad. Feliu Formosa)
Andreas Gryphius
(Andreas Grief)
(Glogan / Silèsia, 2.10.1616 – 16.7.1664)
“Màxim poeta del barroc alemany. [...] Conreà el sonet
i el vers alexandrí amb gran mestria. És important el seu
teatre.”
LLÀGRIMES DE LA PÀTRIA; ANY 1636
Ara ens han saquejat del tot, més que del tot!
La host de pobles bàrbars, el trombó furient,
el sabre xop de sxang, el canó que retruny
han gastat de tothom, suor, carn i pertrets.
Les hores són en flames, el temps és revessat,
l’alcaldia en esglai, els forts fetsw a bocins,
les donzelles forçades, i arreu allà on mirem,
foc, pesta i mort traspassen el cor i l’esperit.
Corre sempre sang fresca per la vila i baluards.
Tres vegades sis anys ja fa que els nostres rius,
obstruïts pels cadàvers, lentament s’obren pas.
I no dic res d’allò que és pitjor que la mort,
més aspre que la pesta, la foguera i la fam:
que a tants hagin robat de l’ànima el tresor.
(Trad. Feliu Formosa)
Johann Christian
Günther
(Striegau, 8.4.1695 – Jena, 15.3.1723)
“Visqué dificultosament després que el seu pare l’expulsà
de casa. Passà de la forma barroca tardana a una expressió
personal que s’avançà al seu temps, per la manca de retòrica,
sota l’influx del pietisme. El “Sturm und Drang” i el Goethe jove el reconegueren
com a precedent.”
QUAN VA DONAR A PHYLLIPS UN ANELL AMB UNA CALAVERA
Que no t’espanti aquest senyal d’amor,
porta la nostra imatge de demà
davant la qual els únics que es trasmuden
són aquells per als quals el seny no compta.
Com s’avenen, però, flames i gel?
Com poden consonar amor i mort?
S’avenen i consonen força bé
ja que tots dos són forts per un igual
i acompleixen les seves meravelles
amb tot els qui transiten per la terra.
Com a lliçó et dono aquesta penyora:
l’or vol dir una constant fidelitat,
l’anell, que el pas del temps ens destrueix,
els colomins, com és gran el delit,
la calavera et recorda la vida;
dins la fossa és debades tot desig,
per això viu i estima, car pots fer-ho,
qui sap si abans de gaire caldrà anar-se’n!
La vida rau en la fidel besada,
ah, aquest moment has de caçar-lo encara.
(Trad. Feliu Formosa)
Crhistian Friedrich Daniel Schubart
(Obersontheim / Württemb erg, 24.3.1739 – Stuttgart, 10.10.1791)
“Poeta del “Sturm und Drang”. El 1773 fou expulsat de Württemberg,
on exercia d’organista i director de música de la cort, per les seves
sàtieres i la seva vida lliure [...] fou empresonat durant du anys
[...] Autor de poemes abrandats contra la tirania, dins el clima de la
revolució burgesa. [...] Schiller el saludà com a màrtir
de la lluita contra el despotisme.”
A LA LLIBERTAT
Llibertat, llibertat! Del si de Déu sorgida,
plaer el més benaurat de tota criatura,
rica de voluptats en mil maneres,
fas que els éssers humans siguin com déus.
On és que puc tgrobar-te, on tens la teva nau?
Perquè també em prosterni i així pugui adorar-te,
i sempre venturós, i sempre lliure,
del teu temple jo sigui sacerdot.
Abans amb tant de gust als boscos d’Alemanya
t’agitaves i et feies banyar pels raig de lluna,
i dessota l’alzina de Wotan
hi havia el teu altar no profanat.
S’assolellava Hermann en el teu esplendor,
contra la teva alzina recolzava la llança,
i amb una delectança maternal
vas estrènyer el teutó contra el teu pit.
Aviat, però, els prínceps la teva pau espanten,
i també els capellans, que amb gust forgen cadenes,
i els giraves la cara, perquè allí
on retrunyen cadenes, tu no hi ets.
Després entre els suïssos i els britànics fugies.
Més rarament visqueres en palaus que en cabanes;
una tenda lleugera vas bastir-te
en el món nou on Colom arribà.
I a la fi, per deixar atònits tots els pobles,
talment com si mudés d’humor una deessa,
el teu rostre transfigurat giraves
als habitants alegres de la Gàl.lia.
(Trad. Feliu Formosa)
Mathias Claudius
(Reinfeld / Holstein, 15.8.1740 – Hamburg, 21.1.1815)
“Precursos dels calendaris populars. [...] Autor de poemes i cançons
de to senzill i intimista. Les seves proses ingènues i populars,
de carire religiós i didàctic.”
L’HOME
Acollit i alimentat
per la dona a meravella,
arriba, mira i escolta,
no s’adona de l’engany;
desitja i ambiciona
i amolla la llagrimeta;
menysprea i reverencia,
viu la joia i el perill;
creu, dubta, suposa, aprèn,
tot i no res té per ver;
edifica i destrueix
i constantment es turmenta;
dorm, vetlla, creix, consumeix;
té els cabells negres i blancs.
I a tot estirar li dura
tot plegat uns vuitanta anys.
Després s’ajeu vora els pares
i no retorna mai més.
(Trad. Feliu Formosa)
[Del “Sturm und Drang” a l’últim Romanticisme]
Sturm und Drang, Tempesta i impuls. “Els seus representants valoren
el geni rebel, l’element demoníac de l’home i la força demiúrgica
del creador. L’ètica se sobreposa a l’estètica. Els seus
primers teoritzadors foren Hamann i Herder, aquest darrer amb la seva penetració
dins el geni de la llengua i en la seva lluita contra els valors eterns i
racionals de la Il.lustració. [...] Dins aquest moviment, podríem
inclure les primeres obres de Goethe, el primer Faust i el Werther, el
seu poema “Prometeu”, així com les primeres obres de Schiller. [...]
Tot això es produeix abans del decisiu encontre de Goethe i Schiller
a Weimar (1794), és a dir, abans que el predomini de l’element dionisíac,
dins la poesia alemanya, cedeixi el lloc a l’element apol.lini i sorgeixi
l’anomenat “classicisme”, representat per la figura del conseller Goethe,
que ja exerceis a la cort de Weimar. [...] En un període relativament
breu se succeeixen la Il.lustració, el “Sturm und Drang”, el classsicisme
i els dos romanticismes. [...] Tots aquests moviments representarien successives
onades de l’idelaisme alemany, impulsades per filòsofs com Herder,
Fichte, Kant, Hegel, etc. [...] Si comparem el poema “Prometeu” amb “Límits
de la humanitat”, veurem en què consisteix aquesta transició
en el cas de Goethe. És un moment en el qual la llibertat és
sotmesa a disciplina i a llei, per tal d’arribar a una “humanitat” superior
que doni primacia a l’idealisme de la raó davant l’idealisme de
la naturalesa. Hi ha, a més, una fe en el millorament de l’ésser
humà a través de la cultura.” (Feliu Formosa, “Presentació”
a Poesia alemanya. Barcelona, Ed. 62 i la caixa, 1984)
Johann Wolfgang von Goethe
(Frankfurt, 28.8.1749 – Weimar, .3.1832).
Johann Christoph Friedrich Schiller
(Marbach am Neckar, 10.11.1759 – Weimar, 9.5.1805)
En el seu primer drama, Die Räuber (Els bandits), el somni d'una
justícia pura du al pillatge el jove noble Karl Moor. El mateix anarquisme
còsmic apareix al seu segon drama: La conjuració de Fiesco
a Gènova; se situen de ple dins el “Sturm und Drang”. Posteriormen
escriu Don Carlos, Guillem Tell (que insisteix en el tema de la llibertat).
També és autor de A l'alegria, himne que Beethoven convertí
en la darrera part de la Novena Simfonia. Cal esmentar també els
importants assaigs sobre temes d’estètica. Traduí Eurípides
i es lliurà a la creació de llargs poemes filosòfics.
HIMNE ALS ARTISTES
La majestat de l'home en vostres mans reposa.
Servada sia!
Caurà amb vosaltres o s'alçarà gloriosa.
Amb sant encís, la Poesia
del món s'avé amb la idea immensa:
serena es fon en l'ona extensa
de grossa harmonia.
Quan la Vritat fou rebutjada,
arreu fugint, va trobar estada
en les cançons, de Cadmos en els chors;
mes ja, terrible, en llum ardenta,
vestida amb túnica esplendenta,
renaix enmig de cants de glòria
i eixorda amb himnes de victòria
l'oït covard dels opressors.
Oh lliures fills de lliure mare!
El ferm semblant i els ulls gireu
vers la radiant Bellesa clara,
i altra corona no vulgueu.
I cadascú faci sa via
per cent camins entrellaçats:
ja us trobareu, quan vinga el dia,
a dalt del cim tots abraçats.
(Trad. Joan Maragall)
CANT DE JOIA
Recitat per a la
IX simfonia de Beethoven
Germans: a fora tristeses! -Altres
cants més joiosos entonats ara sien,-
de joia ressonanta.
CANTS
Joia, que ets dels déus guspira
generada dalt del cel:
vent de foc el pit respira
sota els plecs del teu sant vel.
Si ajuntar-se’ls cors demanen
que un mal vent va separant,
tots els homes s’agermanen
on tes ales van tocant.
Si fortuna generosa
ens ha dat un bon company
oh companya graciosa,
cantarem amb més afany.
Sols si un cor hem fet ben nostre
forta veu podrem lluir;
pro més d'un, girant el rostre,
fugirà plorant d'aquí.
Joia tots voldríem heure
bo i seguint son pas florit,
i de joia tot s'abeura
de Natura en l'ample pit.
Joia és bes i primavera,
joia bons amics ens feu;
Goig fou dat al cuc en terra,
goig a l’àngel prop de Déu.
Goig! Els astres canten glòria;
van pel cel rient triomfants.
Goig! Correm rient germans:
herois som cantant victòria
Abraceu-vos, homes, ara!
Un gran bes inflama els cels:
germans, sobre els bells estels
hi ha l’Amor immens d’un Pare.
Humilia’t, oh món! ara.
Creador de terra i cels!
dins la llum de mils estels,
dins la llum cerquem-te encara!
(Trad. Joan Maragall)
ANHEL
Si des dels camps d’aquesta vall
que la freda boira oprimeix,
ah, pogués trobar la sortida,
que ple de goig em sentiria!
Veig allà al fons els bells turons,
sempre joves i sempre verds!
Si tingués ales, si volés,
fins als turons m’arribaria.
Ara en sento les harmonies,
sons de dolça calma celest,
i els vents lleugers fan que m’arribi
el bàlsam de llurs flaires dolces.
Hi veig encendre’s fruits daurats
fent senyes entre el fosc fullatge,
i de les flors que allí floreixen
no en fa rapinya cap hivern.
Ah, que bonic deu ser d’estar-s’hi
sota l’eterna llum del sol!
I l’aire en aquelles alçàries
com ha de ser de refrescant!
Però em frena del riu la fúria,
que irada i brogent s’interposa;
s’han enlairat les seves ones,
que m’omplen l’ànima d’esglai.
Veig una barca que hi trontolla,
però, ai!, hi manca el barquer.
Au, no vacil.lis a ficar-t’hi!
Cal que tinguis fe, cal que gosis!
Perquè dels déus no hi ha fermança.
Sols un miracle podrà dur-te
fins a la terra dels miracles.
(Trad. Feliu
Formosa)
Johann Christian Friedrich Hölderlin
(Lauffen am Neckar, 20.3.1770 – Tübingen, 7.6.1843)
Novalis (Friedrich Leopold von Hardenberg)
(Oberwiederstedt bei Mansfeld, 2.5.1772 – Weissenfels, 25.3.1801)
Ludwig Tieck
(Berlin, 31.5.1773 – 28.4.1853)
“Membre del grup de Jena (primer Romanticisme) [...] Entusiasta de
l’Edat Mitjana, passà a les rondalles o als drames llegendaris.
Posteriorment conreà una narració de caire més realista.
[...] És famosa la seva peça teatral Der gestiefelte Kater
(1797)”
EL TEMPS
Descriu un cercle eternalment igual,
el temps, segons el seu antic costum,
pel seu camí, que és sord i cec;
la criatura humana, refiada,
espera sempre del següent moment
una imprevista, estranya, nova sort;
el sol passa i torna a aparèixer,
ve la lluna i tomba la nit,
les hores fan transcórrer les setmanes,
i les setmanes les estacions,
mai des de fora no es renova res,
ent u portes el temps canviant,
en tu només la sort i l’aventura.
(Trad. Feliu Formosa)
Albert von Chamisso
(Louis-Charles Adelaide de Ch. de Boncourt)
(Castell de Boncourt, Champagne, 30.1.1781 – Berlin, 21.8.1838)
“De la noblesa lorenesa, el 1789 fugí a Alemanya [...] No començà
a escriure alemany fins al 1803. Té una extensa obra lírica
de caire romàntic, amb derivacions cap al realisme burgès,
que toca de vegades la temàtica social. La seva obra més
coneguda és la narració que l’home que perdé la seva
pròpia ombra.”
LES DONES DE WINSPERG
El primer Hohenstaufen, el rei Konrad, s’estava
amb la host davant Winsperg, de molts dies ençà;
el güelf era colpit, prô el poblat resistia,
els vilatans impàvids encara l’aguantaven.
La fam vingué, la fam, que era un agut fibló;
demanaven la gr`’acia i trobaven la còlera.
“Aquí m’heu abataut més d’una bona espasa
i encar que obriu les portes, el glavi us ferirà.”
Vénen llavors les dones: “Si cal que sigui així,
deu-nos sortida franca, que som netes de sang.”
S’aplaca davant d’elles el furor de l’heroi
i doplça pietat dins el cor ha sentit.
“Poden sortir les cones, i és lliure cadaqscuna
d’endur-se’n el que pugui i allò que més s’estimi!
Deixeu que sense traves se’n vagin amb llur càrrega!
ÉS el lparer del rei, és del rei la paraula”.
I quan per l’Orient l’alba a penes despunta,
un estrany espectacle hom veu des de les tendes:
s’obre a poc a poquet el bloquejat portal
i en surt amb pas feixuc unn escamot de dones.
Les ajup el gran pes que duen a l’espatlla,
traginen llurs marits, que és el que més s’estimen.
“Detureu les malignes!”, crida algú amenaçant;
greu, el canceller afirma: “el tracte no era aquest.”
En sentir això, el monarca pietós ha rigut;
“Si no era aquest el tracte, elles han obrat bé;
allò que és dit és dit, i és paraula de
rei.
Cap subtil canceller no en pot mudar el sentit.”
Tan pur i sense màcula fou l’or de la corona;
ressona la llegenda de temps mig oblidats.
A l’any mil cent quaranta, així consta, era encara
sagrat el mot d’un rei a la pàtria alemanya.
(Trad. Feliu Formosa)
August von Platen
(Ausbach, 24.10.1796 – Siracusa, 5.12.1835)
“El seu volum Ghaselen fou admirat per Goethe i Jean Paul. [...] Líric
ded gran perfecció formal, seguí models antics i conreà
també el sonet i formes orientals, en una tasca aïllada i polèmica
(és cèlebre la seva violenta polèmica amb Heine,
el qual atacà amb brutalitat l’homosexualisme de Platen). Autor
de balades de caire més popular, a l’estil romàntic i de
comèdies aristofanesques.”
TRISTANY
Qui amb els seus ulls ha esguardat la bellesa,
és lliurat ja a la mort; damunt la terra
no serà apte per a cap servei,
però tremolarà davant la mort,
qui amb els seus ulls ha esguardat la bellesa.
Per a ell serà etern el mal d’amor;
car sols un neci a la terra pot creure’s
estar a l’alçada d’un impuls semblant:
el qui ha ferit el dard de la bellesa
per a ell serà etern el mal d’amor!
Ah, es voldria estroncar com una font,
xuclar un verí de cada alè de l’aire
i la mort olorar de cada flor:
qui amb els seus ulls ha esguardat la bellesa,
ah, es voldria estroncar com una font.
(Trad. Feliu Formosa)
“QUÈ HI TENIU, DONCS, AL VOSTRE RIN...”
Què hi teniu, donc s, al vostre Rin i a l’Ister,
per seure al tron al costat dels hel.lènics?
Recensions, revistes, periòdics,
tabac, cedrcesa i caps de policia!
Si mai no heu conegut els dos germans:
llibertat i art, que en zones més propícies,
de perfecció es coronen la testa,
per què us heu cregut grecs, oh filisteus?
Sols heu potinejat per tot arreu,
mentre que Grècia ha sabut difondre
l’etern esclat del bell en tots els éssers.
Què és l’art del qual sempre gallegeu?
Damunt un oceà de bajanades
apareix algun nedador de geni!
(Trad. Feliu Formosa)
Annette
von Droste-Hülshoff
(Castell de Hülshoff bei Münster, Westfalen, 10.1.1797 – Meersburg,
llac de Constança, 24.5.1848)
A LA TORRE
Sóc a la torre, a l’alta balconada,
el tord que crida em passa arran.
Com una m’ènade deixo que el vent
m’esbulli els cabells onejants;
oh company brutal, oh foll petulant,
voldria cenyir-te amb braó
li, nervi amb nervi, a dos passos del marge,
barallar-me amb tu a vida o mort!
I veig a sota, a la riba, tan fresques
com alans joganers, les ones
girant, entre esclafits i xiuxiueigs,
i salten flocs guspirejants.
Oh, voldria llançar-me tot seguit
dins la canilla enfuriadaç
i entre el bosc de corall, anar a l’encalç
de la morsa, l’alegre presa!
I veig, enllà, un gallardet que flameja,
arrogant com un estendard,
i de la quilla veig el balanceig
des de l’airejat mirador;
oh, voldria ocupar el vaixell de guerra,
garfir la roda del timó
i dels esculla on baten les onades
paqssar a frec com una gavina.
Si a camp obert pogués ser un caçador,
o un bocí de soldat només;
si, simplement, pogués ser almenys un home,
el cel em daria consells;
però aquí m’haig d’estar, fina i polida,
com un infant obedient;
sols d’amagat puc desfer-me els cabells
i deixar-los flamejar al vent!
(Trad. Feliu Formosa)
Heinrich Heine
(Düsseldorf, 13.12.1797 – París, 17.2.1856)
Corresponsal a París des de 1831. El 1835 els seus escrits foren
prohibits a alemanya. “Enemic de l’Escola Romàntica reaccionària
i medievalitzant, no deixà de pertànyer al Romanticisme.”
D’”EL RETORN”
No sé per quin motiu
sento tanta tristor;
no se me’n va del cap
un conte de l’antigor.
L’aire és fresc i fosqueja,
el Rin corre tranquil,
fulgura el cim de la muntanya
als raigs de ponent.
La més bonica donzella
seu allí dalt, magnífica,
brillen els seus joiells daurats
i els cabells daurats es pentina.
Se’ls pentina amb pinta daurada
i canta una cançó
que té una meravellosa
i puixant melodia.
Del barquer, dins la fràgil barca,
un dolor salvatge s’empara
i ell deixa de mirar els esculls
i tan sols mira enlaire.
Crec que s’han empassat les ones
a la fi, barca i barquer,
i això, amb la seva tonada
la Lorelei ho ha fet.
(Trad. Feliu Formosa)
DOCTRINA
Toca el timbal i no tinguis por
i besa la cantinera!
vet aquí tota la saviesa
i el més profund sentit dels llibres.
Desvetlla la gent a cops de timbal,
toca diana amb la força dels joves,
avança sempre timbalejant,
vet aquí tota la savieesa.
Vet aquí la filosofia hegeliana
i el més profund sentit dels llibres;
jo l’he copsat perquè sóc prou llest
i perquè sóc bon timbaler.
(Trad. Feliu Formosa)
ELS TEIXIDORS DE SILÈSIA
Sense cap llàgrima als ulls enfosquits,
seuen al teler i estrenyen les dents:
“Alemanya, et teixim la mortalla,
t’hi teixim la triple maledicció...
Teixim, teixim!
Maleït sigui el Déu a qui hem pregat
en els freds hivernals, i durant les caresties;
fou vana l’esperança i l’espera anhelant,
Ell ens ha entabanat, i burlat, i escarnit...
Teixim, teixim!
Maleït siguyi el rei, el rei dels rics,
que no ha pogut calmar-nos la misèria,
que fins el darrer sou ens ha arrencat
i ens fa matar com a gossos...
Teixim, teixim!
Maleïda sigui la pàtria falsa,
on sols prosperen l’oprobi i la vergonya,
on les flors són tallades massa d’hora
i la podridura engreixa el cuc...
Teixim, teixim!
La llançadora vola, espetega el teler,
teixim amb diligència nit i dia,
vella Aleamnya, et teixim la mortalla,
t’hi teixim la triple maledicció,
teixim, teixim!
(Trad. Feliu Formosa)
R. Reinick
(1805-1852)
SANT DILLUNS
(Chor d'homes)
Música de Franz Otto
És salat que al primer trago
de la bóta del vi vell
el barret ja se'ns desmandi
i se'ns posi de gairell.
Tant se val! tot és més broma;
que les noies, al passar,
se'ns en riuen de nosaltres,
riu que riu, qui més riurà.-
Oli al llum, tum tum.
Ep, tu, mossa, que ets tan maca!
quins ulls més festosos tens!
¿Per què fuges de nosaltres,
si fem festa justament?
Ahir festa, i avui festa,
i altra festa en els teus ulls.
Vinguen festes i més festes,
i no facis més embulls.
Oli al llum, tum, tum
És vritat que, si bé es mira,
tots anem un xic de tort;
pro això ho fa que les sabates
pesen més que un burro mort.
També és cert que la cantada
la cantem a la tum-tum:
això ho fa que l'hem apresa
bo i tenint poc oli al llum.
Oli al llum, tum, tum.
(Trad. Joan Maragall)
Christian
Friedrich Hebbel
(Wesseldorf/Dithmarschen, 18.3.1813 – Viena, 13.12.1863)
A París conegué Heine. És un dels més grans
dramaturgs alemanys.
EL NOSTRE TEMPS
És temps del mut judici universal.
No pas en devessalls d’aigua, ni en flames:
sola s’enfonsa la forma del món,
i la nova llostreja del no res.
Mostra el poeta en l’espill del poema
com dia i nit en l’aurora es fonien,
prô no ha de conjurar, ni condemnar,
el cast àugur a l’altar de la llum.
Amb mà pura, a la vida ha de servir,
i si té ulls per a la flor novella,
primaveral, i la cull amb amor:
tampoc els darrers fruits de la tardor
no passarà per alt, ni els més tardans
menystindrà fred, quan trena la garlanda.
(Trad. Feliu Formosa)
Theodor Storm
(Husum, 14.11.1817 – Hademarschen, 4.7.1888)
EL FUNCIONARI
Es frega les mans: “Ara sí que ho tenim!
El més díscol element hba de sentir
fins a les puntes dels dits
que des de dalt és governat.
En endavant, per cada naixement,
caldrà omplir una instància tot seguit,
perquè l’autoritat do... a la criatura
permís per existir.”
(Trad. Feliu Formosa)
Theodor Fontane
(Neuruppin, 30.12.1819 – Berlín, 20.9.1898)
Periodista; crític teatral, autor de novel.les socials, qualificades
d’impressionistes.
ELS VELLS I ELS JOVES
“Incomprensibles ens semblen els joves”,
així rondinen els vells constantment;
jo, per part meva, diria això altre:
“incomprensibles em semblen els vells”.
Aquest voler-se aguantar en el timó
en tots els casos i en tots els papers:
aquest vantar-se de ser imprescindibles,
ells i els seus “ulls que ploren en silenci”,
com si algú hagués causat un mal al món.
Ah,k és una cosa que no arribo a entendre.
¿Poden els joves, en llurs gosadies,
fer i portar a terme quelcom de millor?
¿Arribaran vora el cim del Parnàs
o escalaran només una talpera?
¿Amb els qui lluiten per uns costums nous,
faran els homes millors o pitjors?
Sembrant la pau o atiant temporals,
fent de diables o d’àngels del cel...
queda una cosa que s’ha d’imposar:
el dia és d’ells, la seva hora ha arribat:
que plegui Otel.lo, hi ha un nou espectacle.
Ells dominen l’escena, els toca a ells.
(Trad. Feliu
Formosa)
CANÇÓ POPULAR PRUSSIANA
Sí, ens deuen moltes coses,
sí, podríem ser més lliures,
prô paciència, paciència,
que la llibertat ve sola.
Mentrestant hem de menjar
de valent i traguejar,
i així potser oblidarem
que ja hauríem de ser lliures.
Sí, ens han promès moltes coses,
sí, molt ens han festejat,
han trencat els juraments
i s’han rigut de nosaltres.
Prò, germans, hem de menjar
de valent i traguejar,
i endrapant, oblidarem
que ja hauríem de ser lliures.
Allà on poses els peus: “Paga!”,
diuen com forassenyats;
és ben cert que els generals
en temps de pau ens saquegen.
Prò, germans, hem de menjar
de valent i traguejar,
i endrapant, oblidarem
que ja hauríem de ser lliures.
Sí, els diaris són terribles,
fan com l’opi. Tan polític
és qui mana, que restem
políticament estúpids.
Prò, germans, hem de menjar
de valent i traguejar,
i endrapant, oblidarem
que ja hauríem de ser lliures.
Sí, ens plauria dir ben fort
això és bo i això és dolent,
i no riure d’amagat
quan dieu insensateses.
Prò, germans, hem de menjar
de valent i traguejar,
i endrapant, oblidarem
que ja hauríem de ser lliures.
Sí, ens deuen moltes coses,
sí, podríem ser més lliures,
prô paciència, paciència,
que la llibertat ve sola.
Mentrestant hem de menjar
de valent i traguejar,
i així potser oblidarem
que ja huríem de ser lliures.
(Trad. Feliu Formosa)
ADAGIS
Si saps alimentar la intel.ligència,
no deixis que el teu ànim es corsequi,
car la suprema revelació
de la vida floreix sempre en el cor.
La salutació fresca d’un noi,
i encara més el balbuç d’un infant,
pot projectar més llum dins la teva ànima
que la saviesa de tots els savis.
Només sota besades, jocs, facècies,
sabràs del tot allò que vol dir viure;
oh, cal que aprenguis a pensar amb el cor
i aprenguis a sentir amb la intel.ligència.
(Trad. Feliu Formosa)
Friedrich Nietzsche
(1844-1900)
Arno Holz
(Rastenburg, Prússia Oriental, 26.4.1863 – Berlín, 26.10.1929)
“A partir del 1898 va apareixent la seva lírica, sempre amb
el títol Phantasus, que experimenta amb noves formes a partir de
l’observació i l’anàlisi de la realitat.”
DE “PHANTASUS”
Tot rient enfila l’Avinguda
de la Victòria un pensionat de noies
Rediantre, que en són de “chic”!
Oscil.lants, blaus i verdes, rutilants, tornassolades ombrel.les,
guants llargs, suecs, de color groc mantega,
bruses vellutades, bombades, d’un gris de plata, amb roges tulipes
com flames.
Tres joves tinents es cargolen els bigotis
Monocles.
La cavalcada es diverteix.
Cinquanta sabatilles de platja, marrons i trotadores
vint-i-cinc braçalets que dringuen.
A l’esquerra
entre elles i a dintre
amb l’esguar negre com el carbó
el drac que les guarda.
Llàstima!
Com el sol entre els arbres projecta rotllanes d’or...
Romanços!
I agafo la més bonica, que no se’m resisteix, per la cintrua,
-tota la colla es dispersa amb xiscles,
Uuuuh! La vella llocaq que guarda la decència es demaia- i jo
crido:
Noies, descenyiu-vos i danseu nues entre les espases!
(Trad. Feliu Formosa)
Christian Morgenstern
(Munic, 6.5.1871 – 31.3.1914)
"La seva obra consta de dues línies ben definides: la primera,
humorístico-sarcàstica (a la qual és deguda la seva
fama); i la segona, de caire més filosòfic, sota l'influx
de Nietzsche. A més de la lírica, va escriure prosa i petites
peces dialogades [...] Va traduir Strindberg, Ibsen Bjöprnson i Hamsum
i va publicar també literatura infantil."
CANÇÓ DE LES GAVINES
Totes les gavines sembla
que duguin Emma per nom.
Vesteixen de llana blanca
i es cacen amb perdigons.
Jo no mato a trets cap gavina,
més m'estimo deixar-les viure...
Amb pa moreno les engreixo
o bé els dono panses i figues.
Oh ésser humà, no podràs
volar mai com una gavina.
Prô si et dius Emma, dóna gràcies
de poder-t'hi assemblar una mica.
(Trad. Feliu
Formosa)
(Trad. Anna Presas)
Hugo von Hofmannsthal
(Viena, 1.2.1874 – Rodann, 15.7.1929)
“Un dels principals representants de l’impressionisme i el simbolisme
austriacs.”
TERCINES DE LA FUGACITAT
III
Som del material que integra el somni,
i desclouen els somnis els seus ulls
talment infants dessota els cirerers.
Des de llur copa emprèn la lluna plena
son curs d’or pàl.lid per la immensa nit.
...No altrament han sorgit els nostres somnis.
Són aquí i viuen com un nen que riu,
no menys grans, quan amunt i avall fluctuen,
que la lluna, a les copes desvetllada.
El més íntim es bada a llur teixir-se;
com mans d’espectres en estances closes
són dintre nostre i sempre tenen vida.
I tres són u: un home, un objecte, un somni.
(Trad. Feliu Formosa)
August Stramm
(Münster, 29.7.1874 – vora Horodec / Rússia, 1.9.1915)
"Va morir a la guerra de 1914-1918 com a comandant d'un batalló.
És autor de diversos drames expressionistes [...] Com a líric,
formà part del cercle de la revista "Der Sturm" des de 1913 i fou
celebrat com a innovador pel seu llenguatge sintètic i expressiu."
EXTERMINI
Els cels bufen
La sang desfila
desfila
en
milers de peus
Els cels bufen
La sang esclata
esclata
en
milers d'espases
Els cels bufen
La sang es desfà
es desfà
en
milers de fils
Els cels bufen
La sang destrueix i venç
destrueix i venç
en
milers d'esques
Els cels bufen
La sang s'esllangueix
s'esllangueix
en
milers de morts
Els cels bufen
La mort
en
milers de peus
(Trad. Judith
Vilar)
Rainer M. Rilke
(1875-1926)
Hermann Hesse
(Calw, 2.7.1877 – Montagnola, 9.8.1962)
El 1923 va adquirir nacionalitat suïssa. Prohibit a Alemanya durant
l’època nazi, va rebre després nombroses distincions (premi
Nobel el 1946). En prosa, entre d’altres, Demina i Siddharta. El primer
llibre de poemes és de 1899 i el darrer de 1942.
ETAPES
Com tota flor es marceix i tota joventut
abaixa el cap davant els anys, cada etapa
de la vida floreix, floreixen també saviesa
i virtut al moment just, i eternament no duren.
Cal que estigui prompte a acomiadar-se el cor
i a començar de nou a cada nova crida,
per poder lliurar-se a lligams nous,
valent i sense pena.
I en tot inici hi ha sempre un encís
que ens empara i ens ajuda a viure.
Hem d’avançar alegres de regió en regió,
no aferrar-nos a cap com si fos la nadiua,
l’esperit del món no ens vol grillons ni setges,
vol engrandir-nos, impulsar-nos d’edat en edat.
A penes avesats a un àmbit de la vida
com si fos la nostra llar, la flaquesa amenaça;
només aquell que és prompte a partir, a viatjar,
pot escapar de l’habitud anquilosant.
Potser a l’hora de la mort també
ens enviarà a noves regions,
mai finirà el crit que ens fa la vida...
Au, doncs, cor, pren comiat i guareix-te
(Trad.
Judith Vilar)
Wilhelm Lehmann
(Puerto Cabello (Veneçuela), 4.5.1882 – Eckernförde, 17.11.1968)
“El 1935 publicà el seu primer llibre de poemes, dins el corrent
de la Naturlyrik.”
ALEMANYA 1947
La llauna es rovella. La soca clama.
El vent ploriqueja. Li fa el temps llàstima?
El rostre afilat, el ventrell buit,
fins per a la gralla no és cap rebuig.
Si el cos pansit demana la joia.
Per pa se venen l’home i la dona.
Jo no ric pas. Jo no ploro pas.
El poema del món s’està acabant.
Quan la seva estrofa es va esvair,
la darrera, per a l’oïda sorda,
la terra s’ha oberta, tardana,
de la basca d’hivern desvetllada.
Prou, quje al turó despullà la destral,
assaja, assaja una altra vegada.
Ella mescla i garbella amb mà magistral:
Amb ardor de galta s’encén el tossal,
en anemone la sorra és transformada.
Es donen pressa amb rostre marrit.
Passa la flor. No és més que un vent.
Encís perdut? Ha reeixit.
Jo estic nodrit. Jo el càntic sent.
(Trad. Guillem
Nadal)
Ernst Stadler
(Colomar, 11.8.1883 – vora Zandvoorde/Ypern / Bèlgica, 30.10.1914)
Professor de germanística. "Va caure a la guerra de 1914-1918,
en la qual participava com a oficial d'artilleria. Col.laborador de les
principals revistes de l'expressionisme, moviment del qual és un dels
representants màxims, juntament amb Georg Heym i Georg Trakl."
LA FORMA ÉS VOLUPTAT
Cal primer que forma i forrellats esclatin,
i per obertes canonades tot el món penetri.
La forma és voluptat, pau, celestial delit,
però besllaurar rostolls és el meu neguit.
La forma em vol lligar i em vol estrènyer
Però jo el meu ésser arreu voldria empènyer.
La forma és duresa, clara i sense pietat,
però a mi m'atrauen el pobre i el dissortat,
i, en lliurar-me sense límit ni recança,
la vida vol sadollar-me amb delectança.
(Trad. M. del
Carme Serrat)
Joachim Ringelnatz
(Wurzen bei Leipzig, 7.8.1883 – Berlín, 16.11.1934)
"Pseudònim de Hans Bötticher [...] va actuar al cabaret
Simplicissimus de Munic des de 1909. Després de la guerra de 1914-1918,
en la qual va participar com a mariner, va continuar la seva activitat cabaretística
a Munic i a Berlín, on la seva personalitat pintoresca i irònica
el va convertir en una de les màximes figures del gènere.
El 1933, amb la pujada del nazisme, li va ser prohibida tota activitat pública
[...] la seva producció cabaretística (cançons, poemes
i alguns altres textos) ha estat recollida en diversos volums antològics."
LA CAPSA DE RAPÉ
Era una capsa de rapé
que amb bona fusta de noguer
es tallà Frederic el Gran
I d'orgullós n'estava tant!
Llavors un corc aparegué
que havia ensumat el noguer.
I la capsa li anaà explicant
els fets de Frederic el Gran.
Titllà el vell Fritz de generós.
Però el corc es posà nerviós
i va dir, tot rosegant;
"Se me'n fum, de Frederic el Gran"
(Trad. Judith
Vilar)
Oskar Loerke
(Jungen (Prússia Occidental), 13.3.1884 – Berlín-Frohnau,
24.2.1941)
"Cultivà una lírica classicista i molt eleborada formalment.
La temàtica és molt diversa i s'emparenta amb el postromanticisme,
sense renunciar a l'influx de l'expressionisme."
CASA DE CONVALESCÈNCIA
Qui va fer, a cops, un mutilat
d'aquest que, rera el front, pensava?
La porra el crani li va obrir
i el cervell no era més que cervell.
Per què uns pilots d'immundícia
a aquells d'allí han cremat els ulls?
Perquè d'un que era un malparit
van dir que era un malparit.
Per què calla el de la mordassa?
Perquè la seva consciència cridava!
A qui va esclatar el cap dins el regne de les boires?
A qui de fàstic va escopir!
(Trad. Feliu
Formosa)
Gottfried Benn
(1886-1956)
Hugo Ball
(Pirmasens, 22.2.1886 – Sant Abbondio / Ticino, 14.9.1927)
"És un dels representants més actius de l'avantguarda
alemanya del primer quart de segle. Va tenir afinitats amb l'anarquisme
i va col.laborar amb els expressioinstes (Kurt Pintus) i amb gent de teatre
(Max Reinhardt). Fou un dels fundadors del cèlebre Cabaret Voltaire,
de Zuric, amb Tzara, Arp, Huelsenbeck, etc., on va iniciar-se el moviment
dadà."
ºNÚVOLS
elomen elomen lefitalominal
volminuscaio
bàumala bunda
acicam glàstula feirofim flinsi
elominúscula pluplubaix
ral.lalalaio
endremin saxassa flumen flobol.lala
feilogaix faljada fòl.lidi
flumbaix
cerobadadrada
gràgluda glígoda glòdaix
gluglamen glòglada glèroda glàndridi
elomen elomen lefitalominal
volminuscaio
bàumala bunga
acicam glàstala feirofim blisti
elominúscula plupluix
ral.labataio
(Trad. Judith
Vilar)
Georg Heym
(Hirschberg / Silèsia, 30.10.1887 – Berlín, 16-1-1912)
"Va morior ofegat en intentar salvar un amic. En la seva obra lírica
(dels dos darrers anys de la seva vida) trenca radicalment amb la tradició
postromàntica i, juntament amb Trakl, Stadler i d'altres, inicia el
corrent expressionista."
LA GUERRA
S'ha aixecat la que tant de temps dormí,
s'ha aixecat, allà sota, en les voltes profundes.
En el capvespre es dreça, enorme i desconeguda,
i esclafa la lluna amb la mà negra.
Cauen, en el brogit nocturn de les ciutats,
el gebre i l'ombra d'una estranya obscuritat.
I es glaça el bellugueig circular dels firals.
Tot s'encalma. Miren a l'entorn. Ningú no sap res.
En els carrers, els pren suaument per les espatlles.
Una pregunta. Cap resposta. Un rostre empal.lideix.
Tremola en la llunyania un toc prim de campanes,
i les barbes tremolen en els mentons afuats.
Ella, a les muntanyes, inicia la dansa
i crida: Vosaltres, guerrers, endavant!
Hi ha un ressò quan fa moure el cap negre,
del qual penja una cadena sonora de mil cranis.
Com una torre apaga les darreres brases,
enllà, on el dia fuig, corren els rius, ja plens de sang.
Innombrables són els cadàvers estesos mpels canyars,
coberts de blanc pels forts ocells de la mort.
A la nit, escampa pels camps el foc,
gos vermell amb cridòria de boques salvatges.
De la fosca surt el món negre de les nits,
il.luminats els marges per la llum paorosa dels volcans.
Les planes tenebroses flamegen,
sembrades de mil altes caputxes.
I tot allò que fuig pels carrers en fresseig
ho empeny cap als boscos de foc on les flames crepiten.
I les flames devoren ardents un bosc i un altre,
rat-penats grocs, arrapats en ziga-zaga en el fullam.
I com un carboner, amb l'estaca, colpeja els arbres,
perquè el foc, rugint, prengui tiratge.
Una gran ciutat s'ensorrà entre groga fumarada
i es precipità, en silenci, dins el ventre de l'abisme;
però, gegantesca, s'aixeca sobre encesos enderrocs,
la qui fa giravoltar tres cops la torxa en el cel furiós.
Damunt la lluïssor dels núvols desfets de temporal,
en els freds erms de la morta obscuritat,
perquè amb l'incendi assequi enllà la nit:
pega i foc degoten damunt Gomorra.
(Trad. Artur
Quintana)
ELS ANIMALS CAPTIUS
Coberts amb geixugues pells
amb enormes banyes pesades,
vénen lentament en la foscor
arraulits en el tronc pelut.
Es freguen contra les reixes,
els seus ulls són com pedres.
I aleshores giren cua i despareixen
de nou en les ombres.
De sobte se senten crits al lluny,
cridòria i sonors bramuls,
esglai i un terrible espant.
S'apaguen lentament i es fa el silenci.
Però a les ribes salten
els agrons tremolosos i febles
fantasmals amb negres peus
sota el rostre dels arbres.
Com els morts, volen
entrar en la casa dels vius.
Però tot és tancat, i han
de plorar sols en la tempesta.
(Trad. Judith
Vilar)
Hans Arp
(Estrasburg, 16.9.1887 – Basilea, 7.6.1966)
"Escultor, pintor i poeta en alemany i francès. ÉS un
dels fundadors del moviment dadà i un dels màxims renovadors
de la plàstica contemporània dins el surrealisme."
DAMUNT TAULES D'UN SOL PEU PER A FLORS
Les forneres nues s'estan dretes
damunt les taules d'un sol peu per a flors.
Treballen enmig d'un aire dolç i pastós.
Les forneres estan en estat d'innocència.
Tenen nassos infinitament llargs
com els nois de Meandre
nassos provocants
d'quells que s'anomenen nassos d'Anàbasi
Nassos bàsics.
Les forneres pasten amb tot la força
pilotes de pasta sobre les cuixes nues.
De vegades formen en l'aire dolç i pastós
grans ales vagaroses de pasta, becs de pasta, urpes de pasta
contra les quals les forneres
sense voler i amb violència donen cops de mans i peus.
I en fer-ho vacil.len perillosament
sobre les inestables taules per a flors
però no perden mai l'equilibri.
(Trad. M. del
Carme Serrat)
Kurt Schwitters
(Hannover, 20.6.1887 – Ambleside/Westmorelant, 8.1.1948)
"És molt important i conegut dins el món de la plàstica
com a pintor, dibuixant i escultor. És un dels màxims representants
de l'avantguarda europea, connectat amb el dadà (va crear el moviment
paral.lel Merz a Alemanya), el constructivisme, etc. Autor de poemes i
proses surreals, amb un gran sentit de l'humor, i també d'experiències
de poesia concreta."
PARET
Cinc Quatre Tres Dos
U
Paret
Paret
PARET
PARET PARET PARET
PARET PARET PARET
PARET
PARET PARET
PARET
parets
parets
parets
PARETS PARETS PARETS
PARETS PARETS PARETS
PARETS
PARET PARET
PARET
paret paret paret
paret
paret
paret
paret
(Trad. Joan
Parra)
Georg Trakl
(1887-1914)
Georg von der
Vring
(Brake / Oldenburg, 30.12.1889 – Munic, 29.2.1968)
"Va viure com a escriptor lliure des de 1928 i en un exili interior
durant el nazisme. "És autor d'una extensa obra narrativa (una trentena
de títols) i d'una poesia intimista, que se serveix de formes clàssiques
i tradicionals. Traductor de Maupassant, Jammes, Verlaine i lírica
anglesa."
A LA PÀTRIA
Vora el Weser, el Baix Weser,
seràs de nou, com abans,
pels joncs i herbes de la riba,
l'aigua passa, com abans.
I la vella, vella mare,
et du el sopar, com abans,
menges la fresca mantega
al pa negre, com abans.
Grans vapors, vapors llunyans
xiulen de nit, com abans;
la cambra fa olor de càmfora
i et despertes, com abans.
Set estels, a la finestra
brillen lívids, com abans,
i de lluny, sempre la crida,
no spas de què, com abans.
Alfred Lichtenstein
(Berlín, 23.8.1889 – Vermandovillers / Somme, 25.9.1914)
EL CREPUSCLE
Un noi gras juga en un estany.
El vent ha quedat pres en un arbre.
El cel té un aire lívid i perdut
com si li hagués marxat el maquillatge.
Corbats, guerxos, en unes llargues crosses
i arrossegant-se tot xerrant pel camp dos paralítics.
Un poeta ros potser es torna boig.
Un cavallet ensopega amb una senyora.
S'enganxa a una finestra un home obès.
Un noiet vol visitar una dona tendra.
Un clown gris es posa les botes.
Un cotxet d'infants crida i els gossos reneguen.
(Trad. Feliu Formosa)
COMIAT
(Per a Peter
Scher, abans d'anar-se'n cap al front)
Abans de morir vull fer el poema meu.
Camarades, silenci, no m'importuneu.
Partim cap a la guerra. De bagatge, la mort.
Tant de bo l'estimada no gemegués tan fort!
A mi no em fa pas res. Jo me n'hi vaig de grat.
La mare plora. Cal ser de ferro colat.
A l'horitzó comença el sol a davallar.
Aviat es llançaran al plàcid fossar.
Al mig del cel s'inflama, bon minyó, l'ocàs.
Qui sap si en quinze dies no hauré fet el traspàs.
(Trad. Joan
Parra)
Kurt Tucholsky
(Berlín, 9.1.1890 – Hindas / Suècia, 21.12.1935)
Va viure a Berlín, a París, i a Suècia, on es
va suïcidar. "Va escriure articles, crítiques i recensions,
poemes i cançons. Hi lluita amb ironia i amb una forta originalitat
contra el militarisme, els aspectes regressius i corruptes de la República
de Weimar, la mediocritat petitburgesa i l'amenaça creixent del feixisme.
Ha estat considerat l'hereu principal de Heine."
LA TRINXERA
Mare, per què vas criar el teu fill?
Per què et vas barallar vint anys amb ell?
Per què alguns cops ell et saltava als braços
i tu li deies quelcom a mitja veu?
Fins que se te l'endugueren.
Cap a la trinxera, mare, per a la trinxera.
Noi, te'n recordes, del pare?
El pare tot sovint t'havia dut en braços.
I més d'un cop et regalava un ral,
i junts jugàveu a lladres i serenos.
Fins que se te l'endugueren.
Cap a la trinxera, noi, per a la trinxera.
A l'altra banda, els companyons francesos
jeien a la vora dels obrers britànics.
Tots ells van vessar la seva sang
i, desfets per les bales, jeuen junts avui.
Vells, homes i més d'un vailet
jeuen en un únic gran fossar.
No gallegeu de medalles i penjolls!
No gallegeu de cicatrius i d'aquells temps!
Els aristòcrates, el deliri de l'Estat i l'ambició
dels fabricants us van enviar a les trinxeres.
Éreu prou bons per ser pastura dels
corbs,
cap a la tomba, camarades, per a la trinxera!
Llenceu les banderes! Les bandes militars
toquen la vostra dansa de la mort.
I si caieu: la corona dels immortals,
vet aquí l'agraïment de la pàtria.
Penseu en els gemecs i les raneres.
En els pares, mares i fills que a l'altra banda estan
i s'afanyen, com vosaltres, per un bocí de vida.
Els negareu les vostres mans? Doneu-los
el regal més preciós, la mà fraterna
per sobre la trinxera, homes, per sobre la trinxera!
LES BOQUES BEN OBERTES
Bramuls de heil, remei del populatxo,
gallards, intrèpids, ardits i patapum!
Caps d'esquadró, tropes d'assalt,
instruments de metall, xim-xim, xip-xap!
Matajueus, colles de brètols...
Tots gentussa, tots gentussa.
Pobres brètols cridant fins a enrogallar-se,
milers de mans bellugant-se vehements.
Hitler com a Kàiser benaurat,
com una mala calcomania.
Àvids dels eslògans més
gruixuts:
Tots genturssa! Tots gentussa!
Fatxendegen de pàtria germànica,
grunyeixen ben bé com el bestiar.
Romanticisme de vida estreta...
Darrera, la indústria va pagant.
Darrera va pagant la pagesia.
Per més febrilment que vociferin:
no són més que bards alemanys
de tercera,
bigarrada escorta de fabricants!
I sempre, avui demà i ahir,
tots gentussa! tots gentussa!
(Trad. Joan
Parra)
Georg Britting
(Tatisbona, 17.2.1891 – Munic, 27.4.1964)
"Adscrit a l'expressionisme tardà i influït per Heym, passa
a una lírica de caire més postsimbolista."
SENSACIÓ D'ESTIU
Breu estiu, ardent, queda't! Malgrat que el teu hàlit
fereixi l'herba poruga. El gra, però,
t'estima, i el vi que enrogeix. El grill
et canta un cant de lloança.
I la calàndria, que s'enfila cap al blau,
ho fa amb refilades, per complaure't,
i la rosella salvatge té una flor purpúria
com un crit fogós d'alegria.
En les nits fresques, brillants, s'alça
un altre cop l'herba verda. El cargol
passeja sobre la terra humida de rosada i no veu
els estels al damunt:
són lluny de les seves banyes. S'arrossega i
té por, com la tortuga en el negre congost,
com la salamàndria en el pantà, de la dolça,
rosadenca albada.
(Trad. Anna
Presas)
Johannes
Robert Becher
(Munic, 22.5.1891 – Berlín, 11.10.1958)
"Expressionista en els seus inicis (col.laborà a "Aktion"),
fou després militant del Partit Comunista Alemany i inicià
una vastíssima obra narrativa, dramàtica, lírica
i assagística. Es va exiliar a l'URSS durant el nazisme i va retornar
el 1945 a Alemanya. Va arribar a ocupar el càrrec de ministre de
Cultura de la República Democràtica Alemanya."
LA GRAN CULPA
És culpa meva? He de negar la culpa.
No veig la culpa, una culpa tan gran.
A molts llocs passaré per foraster.
No seré ben rebut com a alemany.
Ara no em trobo reunit amb els meus
i, cansat d'estar sol, em quedo sol,
condemnat a plorar allò que es va perdre.
Ho he merescut, això? Jo us dic que no!
Veig novament com s'acosta el passat,
i torno a examinar el que succeí,
sense poder oblidar la meva part.
D'aquest examen veig com s'aixeca
la culpa, la gran culpa. He de dir: Sí!
Cal que afirmi la culpa, la gran culpa!
(Trad. Artur
Quintana)
Nelly Sachs
(Berlín, 10.12.1891 – Estocolm, 12.5.1970)
Premi Nobel 1966
PERQUÈ ELS PERSEGUITS NO ESDEVINGUIN PERSECUTORS
Passes-
En quines grutes de l’eco
sou preservades,
vosaltres que un dia vau predir a les oïdes
la mort que s’atansava?
Passes-
Ja ni el vol dels ocells, ni la prospecció d’entranyes,
ni el Mart que, traspuant sang,
donava la nova de mort de l’oracle-
només passes-
Passes-
Joc ancestral de botxins i víctimes,
persecutors i perseguits,
caçadors i caçats-
Passes
que fan el temps lacerant
prenyen de llops les hores,
apaguen en la sang al fugitiu
la fuita.
Passes
comptant el temps amb crits, sospirs,
broll de la sang fins que es coagula,
amuntegant suor mortal per hores-
Passes dels botxins
damunt passes de les víctimes,
agulla que marca els segons en el decurs de la terra,
de quina lluna negra sorgíreu terribles?
En la música de les esferes,
on és el vostre so estrident?
(Trad. Joan
Parra)
Werner Bergengruen
(Riga, 16.1.1892 – Baden-Baden, 4.4.1964)
EL MÓN IDEAL
Sàpigues, si en hores tristes
se't vessa a dolls la sang del cor:
el món ningú no pot ferir-lo,
només la crosta s'esgarrinxa.
Al bell fons de les anelles
jeu el nucli, estalvi i sa,
i amb totes les criatures
tu sempre en formes part.
Una potent bondat eterna
escampa, inalterable, els seus dons.
Per sempre fruita i flor s'alternen
i migren aus vers sud i nord.
Creixen penyes, corrents llisquen,
immutable cau el ros.
I les eternitat et marquen
on va la ruta i quan hi ha repòs.
Nous núvols l'horitzó encenen,
nous cims s'alcen apilats,
fins que uns estels mai vistos
t'amaren de benestar.
(Trad. M. del
Carme Serrat)
Bertolt Brecht
(1898-1956)
Elisabeth Langgässer
(Alzey, 23.2.1899 – Rheinzabern, 25.7.1950)
"Represaliada i detinguda sota el règim hitlerià. La
seva obra narrativa i lírica és marcada pel catolicisme dins
el corrent postsimbolista".
PRIMAVERA DE 1946
Xamosa anemone,
tornes a ser aquí
sorgint amb diàfana corol.la
com a guardó per a mi, malmesa,
com Nausica?
Vinclada i agitada pel vent,
ona, escuma i llum!
Ah, quin èxtasi esfèric
lleva per fi el seu pes
a l'esquena encorbada per la pols?
Des del regne del gripau
m'alço enlaire,
sota la parpella encara la rojor de Plutó
i la flauta del cabdill dels morts
horrible encara a l'oïda.
Vaig veure en l'ull de la Gorgona
una resplendor dura com l'acer,
i un lleixiu de mentides esquitxat
el vaig sentir murmurar que era capaç
de matar-me del tot.
Anemone! Besar
deixa'm la teva cara:
sense el reflex dels rius
Estigi i Leteu, sense saber res
del no i del gens.
Sense seduir,
vius i hi ets
per tocar-me el cor en silenci,
sense burxar-lo,
petita Nausica!
(Trad. Joan
Parra)
Erich Kästner
(Dresden, 3.2.1899 – Munic, 29.7.1974)
"Va escriure poesia satírica i cabaretística, novel.la
i narració infantil [...] Els nazis van cremar públicament
els seus llibres el 1934."
CONEIXES EL PAÍS ON FLOREIXEN ELS CANONS?
Coneixes el país on floreixen els canons?
Que no el coneixes? Ja el coneixeràs!
Allí els apoderats, gallards i audaços,
s'estan a les oficines com si fossin casernes.
Allí sota la corbata creixen botons de caporal.
I cascs invisibles hom porta al cap allí.
Allí hom té cara, però no pas cap.
I, quan hom se'n va al llit, és per reproduir-se!
Quan una autoritat vol una cosa
-i és que és el seu quefer voler-ne alguna-,
l'enteniment de primer es quadra i s'extingeix després.
Vista a la dreta! I a rodar amb la columna vertebral!
Els nens, allí, vénen al món amb petits esperons
i amb la clenxa ben feta.
Allí ningú no neix sent un civil.
Allí, per ser ascendit, cal tancar el bec.
Coneixes el país? Podria ser feliç.
Podria ser feliç i fer feliç!
Hi ha camps, carbó, acer i pedra
i laboriositat i força, i d'altres coses maques.
Fins i tot, de tant en tant, hi ha esperit i bondat!
I autèntic heroisme. Però no gaire.
De cada dos homes, un porta dins un nen.
Que vol jugar amb soldadets de plom.
allí la llibertat no madura. Resta verda.
Tot el que es construeix acaba sent caserna.
Coneixes el país on floreixen els canons?
Que no el coneixes? Ja el coneixeràs!
(Trad. Joan
Parra)
Marie Luise
Kaschnitz
(Karlsruhe, 31.1.1901 – Roma, 10.10.1974)
“La seva lírica parteix de l’experiència personal i té
en compte la contradicció entre l’individu i una societat conflictiva.”
HIROSHIMA
Aquell que va llançar la mort sobre Hiroshima
es va ficar en un convent, i allí toca les campanes.
Aquell que va llançar la mort sobre Hiroshima
va saltar des d’una cadira dins un llac, es va escanyar.
Aquell que va llançar la mort sobre Hiroshima
va enfollir-se i ara espanta fantasmes
a centenars de milers, que de nits se li atansen,
ressuscitats per a ell d’entre la pols.
Res de tot això és veritat.
No fa gaire vaig veure’l
al jardí de casa seva, als afores.
Les bardisses eren joves, i els roserars bonics.
Aquestes coses no creixen prou ràpid per amagar-se
en el bosc de l’oblit. Es veia clarament
la casa dels afores, la dona jove
que s’estava al seu costat amb un vestit de flors
amb la nena petita agafada de la mà,
el nen que seia damunt del seu cap.
Se’l reconeixia molt bé a ell
de quatre grapes damunt la gespa, amb la cara
deformada pel riure, perquè el fotògraf,
l’ull del món, s’estava rera les bardisses.
(Trad. Joan
Parra)
NO DIT
No dit
el que hauria calgut dir del sol
i no l’única veritat pel que fa al llamp
molt menys encara pel que fa a l’amor.
Intents. Instàncies. Denegats
descripció incompleta
Omesa l’aurora
no parlat del sembrador
i el ranuncle i la violeta
anotats només al marge.
No enfortides les vostres esquenes
amb benaurança eterna
no negades la caiguda
ni la desesperació.
No temptat el dimoni
perquè no crec en ell
no lloat Déu
però qui sóc jo per
(Trad. Joan
Parra)
Erich Arendt
(Neuruppin, 15.4.1903 – Berlín, 25.9.1984)
“S’inicià com a poeta en les publicacions expressionistes. Va
ingressar al Partit Comunista Alemany el 1926. Emigrat a Suïssa el
1933, va participar a la Guerra Civil espanyola.”
BARCELONA, MARÇ DE 1938
Sospira la nit. Un negre meteorit,
mortífer cau de la freda volta del cel.
D’angoixa s’alcen amunt les teulades
i dels somnis s’arrenquen les mares xisclant.
Els nens, però, no s’han despertat,
que ja els colpeixen els pesants carreus
dels murs – i sangonosos vestits
s’esquincen sota el pes del pedram. La nit
és com avalotada per tot de punyals blancs:
reflectors, que pel cel s’enfilen furiosos.
La baida, atemorida, copeja el vell bastió;
surt pols de les runes que el mar, ràpid, esventa.
I, mentre els homicides fugen núvols enllà,
de fosques bigues degota, negra, la sang dels infants.
(Trad. M. del
Carme Serrat)
Rose Ausländer
(Pseudònim de Rosalia Scherzer. Czernowitz / Bucowina, 11.5.1907
– Düsseldorf, 3.1.1988)
“El seu origen romanès es reflecteix a la seva obra, exclusivament
lírica, i també el seu judaisme, l’exili, la solitud i les
nombroses dificultats de la seva vida. Practica una escriptura diàfana
i sense artifici que, als darrers anys, es fa encara més sòbria
i escarida.”
TÜBINGEN
A la ciutat protegida,
muntanyes de carrerons vermells com frontissos,
espesseïts pels segles.
Il.lusió
batejada
pel Neckar.
Turons companys
fidels a Hölderlin.
Sota la pedra delicada
la pols
respira.
Compto els estels dels meus mots
(Barcelona, Cafè central, 1997; Jardins de Samarcanda, 17; Original
en alemany de 1985)
(Traducció M. E. Belmonte, B. Jardí, M. Oliva, E. Paredes,
H. Piquer, M. Raga i F. Formosa)
NO TE N'OBLIDIS
No em deixis sola
Els meus neguits
són el meu alfabet
Tinc gana
Quan et tinc
estic plena
No t'oblidis
de demanar
una ampolla de xampany
Necessitem
el vertigen
*
Sóc un arbre
i respiro
el meu fullatge
que xiuxiueja
Del cel
arriba un àngel
i em besa
les arrels
*
Coneixes
la màgia
d'aquest temps clar
Qui té fam
creu-me
serà
sadollat
*
Al país de les rondalles
floreix la poesia
Jo la busco
pel camí del somni
que m'hi porta
*
Crear
una cançó
vol dir
néixer
i cantar amb coratge
de naixença en naixença
*
Des del cim
veig
la vall del meu anhel
de nous mots
que creen el déu
*
Sóc
la reina de la nit
De dia dormo
i canto el meu somni
Günter Eich
(Lebus/Oder, 1.2.1907 - Salzburg, 20.12.1972)
"Va rebre diversos premis com a autor de radiodrames i llibres de poemes.
Va passar del postsimbolisme a una poesia que reflecteix d'una manera
immediata l'experiència de la guerra."
PENSA-HO
Pensa que l'hom és enemic de l'home
i que el que vol és destruir.
Pensa-ho sempre, pensa-ho ara,
per un moment, en aquest mes d'abril,
sota aquest cel ennuvolat,
mentre et sembla sentir com un tènue cruixit,
que tot allò que viu està creixent.
Les noies arrenquen els cards sota el cant de l'alosa.
Mentre assaboreixes el vi als cellers
de Randersacker
o culls taronges a les hortes d'Alacant,
mentre t'adorms a l'hotel Miramar prop de la platja
de Taormina,
o el dia dels morts portes un ciri
al cementiri de Feuchtwangen,
mentre tu, pescador, reculls les xarxes
damunt el Doggerbank,
o bé a Detroit treus un cargol de la cadena contínua,
mentre vas plantant arròs a les terrasses de
Setxuan
o cavalques pels Andes damunt la bèstia de càrrega.
Pensa-ho
Pensa que després de les grans destruccions
tothom demostrarà ser-ne innocent.
Pensa-ho:
Corea i Bikini
no es troben en cap indret del mapa,
sinó dintre el teu cor.
Pensa que tu tens la culpa de totes les atrocitats
que lluny de tu es cometen.
(Trad. Feliu Formosa)
CAUTELA
Els castanyers floreixen.
En prenc nota,
però em reservo l'opinió.
(Trad. Anna
Presas)
Ernst Meister
(Hagen, 3.9.1911 – 15.6.1979)
“Autor d’una vasta obra lírica, que s’inclou dins el corrent
“hermètic” (com Celan i Bobrowski), a partir d’uns inicis emparentats
amb el surrealisme.”
ORACLE
L’oracle tot
ho travessa,
la fi
emmiralla el principi.
Com si tingués
el mirall
dues cares
per a veure-hi.
En el punt d’intersecció
dels instants
l’enigma es fa
visible.
(Trad. Judith Vilar)
Rudolf Hagelstange
(Nordhausen/Harz, 14.1.1912 – Hanau, 5.8.1984)
“Poeta, narrador, assagista i autor de peces radiofòniques”.
Traductor de L’Atlàntida de Verdaguer per a l’oratori de Manuel de
Falla.
CANÇÓ DELS ANYS
Qui sóc i com puc sostenir jo els anys
roents i defallint com la rosella?
On va el perfum? I qui conserva el to?
Alta volà la bolla en els anys joves.
Cau ara, ja...?
És tot perdut, ha esdevingut jamai?
Dormir sota els estels, costes blavoses,
el pas dels corrents, les ciutats altes?
Jo podria tornar pels vells carrers...
Ja no em serien íntims.
Qui sóc, que tot això m’és fuit?
I qui, davant el que el futur em guarda?
I qui, despert pel vent, pel vi adormit,
enmig d’aquest eixam i aquest viatge
d’ocells de l’ànima i del cor espurnes?
Contesta tu, Present!
Sóc i respir – un quelcom: boca i flauta.
Jo em toco una cançó; sóc la cançó.
Jo sóc l’alè que passa per la canya,
el sonador i el so, el cos de la flauta,
de la flauta cançó.
Què m’importen els cants dels anys enrera...
Jo sóc. Respiro. No sento jo el to?
Clar vola el núvol, crema la rosella.
La flauta espera. Deixa els anys cantar.
Jo els sento ja.
(Trad. Guillem
Nadal)
Christine Lavant
(Caríntia, 4.8.1915 – 7.6.1973)
“La seva poesia, com les seves narracions, tenen un caràcter
intimista i ple de religiositat cristiana.”
“VELLA SON, ON SÓN ELS TEUS FILLS?...”
Vella son, on són els teus fills?
Hauries de tenir fills joves i forts,
homenots capaços d’alguna cosa més
que només venir i apagar-me el llum.
Un hauria d’ajeure’s prop de la meva por,
un hauria d’agenollar-se davant el meu deler,
cal que tinguin tots dos punys ben forts,
per tal que els veïns no sentin pas cap crit.
Què em vols tirar als ulls? Sorra?
No em facis riure! Jo puc regalar-te
un desert sencer perquè el tiris als ulls
d’aquells que amb sorra es conformen.
Els meus, saps?, són dos pilars de foc
que algun dia incendiaran el cel!
Però abans voldria poder dormir una mica.
Vella, vella, que no tens cap fill?
(Trad. Joan
Parra)
Christine Busta
(Viena, 23.4.1915)
“La seva lírica, de caire mític i religiós, critica
el món actual, sense pau i destructor de la natura.”
OCELLS
Els teus ulls són ocells dins nius ombrívols.
Quan jo he tocat l’escorça de l’arbre,
senvolaren cap a mi.
Ara me viuen a dins el cor
enfonsats pel fullatge espès del meu migdia.
Somni i oït és ara la meva vida
per als més amagats cants d’ocells.
(Trad. Guillem
Nadal)
EL VELL PESCADOR
Filtra escrutador les aigües del riu.
Té el temps a la xarxa:
el matí, el migdia, el vespre;
i els auguris anyals:
a la primavera, fusta flotant,
a l’estiu, la grípia amb fenc de tempestes,
a la tardor, rebuigs de fruita.
I un cop i l’altre, misteris:
un gatet mort,
una sabateta d’infant,
una boina entreteixida d’algues.
I molta paciència.
Només rarament encara li brilla
al davant un peix capturat.
Que mou un esvalot insòlit
de nits dins la corcada nansa.
(Trad. M. del
Carme Serrat)
Karl Krolow
(Hannover, 11.3.1915)
“S’inicia dins la Naturlyrik, amb formulacions afins al surrealisme”
POEMA CONTRA LA MORT
Les dolces llavors de l’alba vermella
s’escampen pel boscatge del cel nocturn.
Jo puc recollir-les
i sent com un vent, dins mi una alegria
que no té gens de por de la mort.
La fosca ha posat el seu cap damunt les mans.
Cedeix a l’esbart d’ocells cantadors de l’encís
que dins mi bat les ales.
Cada matí dicta sobre la mort la seva sentència;
i l’olor fugissera de la nit s’esvaeix.
Jo agafo el temps amb el dit.
Repñosa –gra de pols movedís- dintre la meva mà.
Perfecte és, com el roig pesoler d’lor
guarnit de poncelles i de beines,
i té els llavis secs i xapats de la terra
sobre la qual vingué la calor.
El destí és més fort ara en el call de les ungles
que creixen,
en rossos i negres pèls de barba
i en dones els pits de les quals s’alcen sota la brusa.
Cada matí dicta sobre la mort la seva sentència.
Jo he recollit les llavors de l’alba vermella
i canto contra el vent de la matinada:
Morta és la mort!
(Trad. Guillem
Nadal)
EN LA PAU
I
Pau. La gent tranquil.la
es deixa créixer el cabell.
La circumspecta prosa
del seu tracte.
Aire tallant quan una
adolescent pixa
a les ruïnes d’una caserna.
La meva flor floreix
amb persistència.
Estima el teu enemic:
indiferència reglamentada.
Arreu dies de camp,
innocents com els pallers
de la infantesa
de Restif de la Bretonne.
Sense rebombori. Pau.
II
La mal pagada activitat
d’adonar-se’n.
Sí, els barris perifèrics, amb les
asfaltadores, tan bufones!
En Jaumet de la flor al cul
tatuat sobre el pit.
Aquells paracaigudistes
que van desertar
ja fa temps que són morts.
El meu amic, el pastisser.
“L’amor ens fa recordar
la nostra bona educació.”
El futur calculat
ja ha arribat:
l’avorriment.
III
Deixar-se anar.
Ja només recognoscible
en un segell de correus: l’Estat.
La melangia fa progressos:
estones fent de banquer
entre peixos que es podreixen
lentament.
Petits fruits, en forma
de tumor.
Victòria de l’el.lipsi
damunt la mort.
Anar fent.
(Trad. Joan
Parra)
PARAULES
Simplicitat de les paraules inventades
que es pronuncien darrera la porta,
per les finestres i cap a les parets
emblanquinades amb llum pacient.
Veracitat dels mots,
de dues síl.labes o tres:
cisellats dels enigmes del cel,
d’una veta en la pedra.
Desxiframent de cares estranyes
amb llamps sota la pell,
amb barbes on hi ha el vent,
per mitjà d’ujn so siusiuejat.
Però dels noms no en resta
a l’oïda més que una bonior
com de cigales i abelles,
i giren cua per tornar al silenci.
Les vocals: minúsculs insectes,
invisibles en l’aire,
cauen com la cendra,
resten com aroma de codonys.
(Joan Parra)
CERCIORAR-SE
Intento
de cerciorar-me
que existeixo.
En el mateix moment
hi sóc, sense barba,
amb pàl.lides genives
rera els llavis
i els ulls oberts a mitges,
de por de veure-hi
massa cosa que no sigui
pell i cabell
que es perden
en la contemplació.
Hi sóc. La mà dreta
no se m’escola
per la butxaca.
La passo per damunt del paper,
per prendre nota
que visc.
(Trad. Joan
Parra)
Johannes Bobrowski
(Tilsit, 9.4.1917 – Belin, 2.9.1965)
“En tota la seva obra intentà d’expressar la “relació
infeliç i culpable del poble alemany amb els seus veïns orientals
fins als nostres temps i contribuir així a la superació de
les tendències revengistes”.”
PLANURA
Llac.
El llac.
Enfonsades
les ribes. Sota el núvol
la grua. Blancs, resplendents,
els mil.lenis
dels pobles pastors. Amb el vent
vaig pujar a la muntanya.
Aquí viuré. Caçador
era, però em
va capturar l’herba.
Ensenya’m a parlar, herba,
ensenya’m a ésser mort i a oir,
llargament, i a enraonar, pedra,
ensenya’m a persistir, aigua
no em preguntis, ni tu tampoc, vent.
(Trad. M. del
Carme Serrat)
Paul Celan
(Czernowitz 1920 – París 1970)
El 1942 fou enviat a un camp de treball. El 1948 es trasllada a París,
on és professor a l’Escola Normal Superior i adquireix la nacionalitat
francesa. Es va suïcidar llençant-se al Sena.
FUGA DE MORT
Negra llet de l'alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar ver Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d'un xiulet fa venir els seus mastins
d'un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.
Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret
crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu
i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres
i vosaltres continueu tocant per a la dansa
Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps
Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre
d'Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com
fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s'hi jeu estret.
Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d'Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d'Alemanya el seu ull és blau
t'encerta amb bala de plom t'encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l'aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d'Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
(Trad. Artur Quintana)
ENVERS L'ILLA
Envers l'illa, al costat dels morts,
relligats a la barca des del bosc,
els cels com gralles voltejant els braços,
les ànimes anellades per Saturn:
així remen els lliures i els estranys,
els mestres del gel i els de la pedra:
voltats pel so de boies que s'enfonsen,
pel grinyolar d'una mar blau tauró.
Remen, remen, remen-:
Vosaltres morts, nedadors, avanceu!
Cercleu això també amb la nansa!
I evaporeu a l'alba el nostre mar!
(Trad. Karen Müller i Andreu Vidal)
UN ESTRÈPIT: la
veritat mateixa
compareix
entre els homes,
enmig del
remolí de metàfores.
(Trad. Karen Müller i Andreu Vidal)
ELS EVADITS
papagais grisos
diuen missa
dins la teva boca.
Sents ploure
i creus que és Déu, també aquesta
vegada.
_ _ _
A CASA DE BRANCUSI, TOTS DOS
Si, d'entre aquestes pedres, una
deixés sentir
allò que la fa muda:
aquí, a prop
del bastó d'aquest vell,
es badaria, com una nafra
on haguessis d'abocar-te,
tot sol,
lluny del meu crit, ja també
esculpit, blanc.
_ _ _
ESTAR, a l'ombra
de la llaga dins l'aire.
Per-ningú-i-no-res-estar.
Inconegut,
per a tu
només.
Amb tot allò que a dins hi té cabuda,
també sense
llenguatge.
_ _ _
COMPTA les ametlles,
compta, allò que era agre i et feia estar despert,
compta'm entre elles:
Jo cercava el teu ull, obrint-se quan ningú no et mirava,
jo teixia l'amagat filament
pel qual el rou que tu pensares
llenegà fins als càntirs,
que serva una sentència que en cap cor no va trobar recer.
Només allí veritablement entrares dins el nom que és teu.
amb pas segur vers tu mateix anares,
lliures bornaren els batalls als cims del teu silenci,
allò escoltat amb tu es va retrobar,
també allò mort t'envoltà amb el seu braç
i junts, tots tres, caminàreu per la nit.
Fes-me amarg.
Compta'm amb les ametlles.
Kurt Marti
(Berlin, 31.1.1921)
"Com a poeta és antitradicional i renovador d'estructures, dins
un humanisme cristià que aspira a un canvi de relacions i d'estructures
de poder."
"QUAN ALS VINT ANYS..."
quan als vint anys
esperava un fill
que es casés
li van manar
i ja casada
que renunciés
als seus estudis
li van manar
quan als trenta
encara era emprenedora
que es quedés a casa
li van manar
quan als quaranta
va provar encara de viure
que fos decent
li van manar
quan als cinquanta
se sentia gastada i decebuda
el marit se'n va anar
amb una dona més jove
estimats germans
massa manem
massa obeïm
massa poc vivim
(Trad. Feliu Formosa)
"PREGUNTEU..."
pregunteu
com serà
la resurrecció dels morts?
no ho sé
pregunteu
quan serà
la resurrecció dels morts?
no ho sé
pregunteu
si hi haurà
una resurrecció dels morts?
no ho sé
pregunteu
si no hi haurà
una resurrecció dels morts?
no ho sé
sé
només
allò que no pregunteu:
la resurrecció dels qui viuen
sé
només
a què ens crida Ell:
a la resurrecció avui i aquí
(Trad. Feliu
Formosa)
Eugen Gomringer
(Cachuela Esperanza / Bollívia, 20.1.1925)
"Representant de l'anomenada "poesia concreta" [...] Juga amb elements
tipogràfics i elements visuals."
"SILENCI..."
silenci silenci silenci
silenci silenci silenci
silenci
silenci
silenci silenci silenci
silenci silenci silenci
(Trad. Feliu Formosa)
Ernst Jandl
(Viena, 1.8.1925)
“La seva producció lírica, extensíssima, s’acompanya
d’unes altres manifestacions estètiques experimentals dins el camp
de l’avantguarda, especialment el drama radiofònic i el disc.”
CANÇÓ D’ESTIU
Som els que estan damunt l’herba
aviat serem els que estan sota l’herba
i esdevindrem herba, i esdevindrem bosc
serà un agradable sojorn al camp.
(Trad. Joan
Parra)
PERFEKTION
e
ee
eei
eeio
p
pr
prf
prfk
prfkt
prfktn
ep
eepr
eeiprf
eeioprfk
eeioprfkt
eeioprfktn
pe
pree
prfeei
prfkeeio
prfkteeio
prfktneeio
prfkteneio
prfketneio
prfektneio
prefktneio
perfktneio
perfktenio
perfketnio
perfektnio
perfektino
perfektion
(Trad. Joan
Parra)
Heinz Piontek
(Kreuzburg / Alta Silèsia, 15.11.1925)
“Va passar d’un lirisme postromàntic a un llenguatge més
lacònic i incisiu, alhora que cultivava també la narració,
l’assaig i la crònica de viatges.”
EL GUAL
La planta enfiladissa s’agafa al genoll i al tou de la cama,
allí hi ha l’indret més poc profund.
Els núvols a l’aigua, que en són, de propers!
Vacil.lant murmura l’onada.
Passar el riu a gual i estar a l’aguait –el corrent
em xopa més amunt de les cuixes.
Mai no he sentit així els batecs del meu cor.
Batussa brunzent de mosquits.
Tropells de cap-grossos es dispersen espantats,
còdols sota els dits dels peus.
Quin regust de podrit té l’aire aquí!
Les llums dels projectors van i vénen.
Gual sense fi, estès damunt el perill –
guanyaré la riba?
Ensopegant i vacil.lant, nerviós pels salts dels peixos,
provo d’escapolir-me de la por.
(Trad. Judith
Vilar)
Franz Mon
(Frankfurt del Main, 6.5.1926)
"És un dels representants més coneguts de l'experimentalisme
i, especialment de l'anomanda "poesia concreta". Ha practicat el collage
i ha fet experiències amb el "fonetisme" (té uns quants discos
publicats). Té així mateix una obra teòrica important."
MOSSEGAT LA CUA
qui riu el primer és el primer que riu
qui riu segon riu riu dos cops
qui riu ara mateix riu doble
qui arriba primer és el primer a moldre
qui arriba segon hi veu doble
qui no arriba riu encara a la fi
qui arriba últim mossega els gossos
(Trad. Feliu Formosa)
Günter Grass
(Danzig, 16.10.1927)
“La seva lírica, força abundant, se situa dins el corrent
realista.” També és novel.lista i dramaturg.
FINAL
Homes que, amb coneguda frase,
ho preveuen tot,
sempre ho han tingut tot previst;
homes que no persegueixen objectius –si pot ser, possibles-
sinó l’objectiu final: la societat, esdentegada
darrera fosses comunes.
Homes, que de la suma de ruïnes amb data
només una conseqüència en treuen: la vistòria
final,
coberta de fum, sobre una terra del tot abrasada.
Homes com aquells que, en una de les conferències diàries
-un cop demostrat que el més brutal era viable-,
acorden la solució final;
l’han acordada fredament, amb homeia.
Homes amb visió de conjunt,
escortats per la pròpia importància;
grans homes extravagants,
que ningú, cap plantofa tèbia,
no ha pogut frenar.
Són homes amb una idea fixa, convertida a l’acte en fets.
I ens preguntem: aquests homes,
no s’acaben ja, d’una vegada?
(Trad. M. del
Carme Serrat)
Günter Bruno
Fuchs
(Berlín, 3.7.1928 - 20.4.1977)
"Fou un poeta urbà (del grup d'escriptors i de pintors del barri
berlinès de Kreuzberg)."
EL BOIG ÉS MORT
A la sala d'espera, quan els trens
anaven amb retard,
explicava contes de les mil
i una nits.
Mai no va saber saludar com calia. Al bon dia
responia sempre: potser.
Ho sabem: es treia el barret
davant els gossos.
La seva corona reial de paper de diari
la van dur els nens cap a casa.
Les cinc ratlles de la secció local del diari
acabaven amb els mots: va ser
la seva última nit,
quan al parc es va enfilar a l'arbre.
Corren rumors que es va oblidar
d'agafar-se bé
quan va llançar al món
la seva crida de pau.
(Trad. Feliu Formosa)
Hans Magnus
Enzensberger
(Kaufheuren / Allgäu, 11.11.1929)
Té una extensa obra lírica, assagística i narrativa.
VENTADA
algunes paraules
lleugeres
com el pol.len del xop
pugen
voltejades pel vent
baixen
difícils d’agafar
arriben lluny
com el pol.len del xop
algunes paraules
aflonjaran la terra
potser més tard
faran ombra
una ombra estreta
o potser no
(Trad. Anna
Presas)
MALA MEMÒRIA
En els nostres debats, camarades,
de vegades em sembla
com si haguéssim oblidat alguna cosa.
No és l’enemic.
No és la línia.
No és l’objectiu.
No figura en el “Curs breu”.
Si no ho haguéssim sabut mai,
no hi hauria lluita.
No em pregunteu què és.
Jo no sé com es diu.
Jo només sé
que el més important és
allò que hem oblidat.
(Trad. Anna
Presas)
Günther Kunert
(Berlín, 6.3.1929)
“S’inicia dins el realisme, amb tendència a la ironia i a la
sàtira, sempre amb una intenció transformadora i de crítca
de la quotidianitat.”
AIXÍ HA DE SER
Inútil i ple de sentit
ha de ser
inútil i ple de sentit
ha de sortir del fang
del qual els amons dels grans palaus
es formen per descompondre’s de nou en fang
inútil i ple de sentit
ha de ser
quina obra més inconvenient
fóra aquesta
inapta per a la repressió
irrefutable per a la repressió
inútil, doncs
plena de sentit, doncs
com el poema
(Trad. Judith Vilar)
Thomas Bernard
1931-1989
Thomas Bernhard. Nou salms. In hora mortis. Barcelona, Jardins de Samarcanda, 1995. Traducció Ramon Farrés.
NOU SALMS
IV
Aniré al límit,
al límit de la terra,
i tastaré l’eternitat.
M’ompliré les mans de terra
i diré les meves paraules,
les paraules que se’m tornen pedra a la llengua,
per tornar a construir Déu,
el gran Déu,
l’únic Déu,
el Pare dels meus fills,
al límit de la terra,
el Pare antiquíssim,
al límit de la terra,
en el nom dels meus fills.
V
Tots els peixos del mar
i tots els fills de la terra
fés-me conèixer
i tastar l’olor del matí
i l’olor del vespre.
Vull sentir la parla dels peixos
i la parla del vent,
que s’assembla a la parla dels àngels.
Vull sentir
la veu de l’efímer!
Totes les veus són les veus de l’efímer.
Totes les veus que han estat mai oïdes.
Totes canten l’efímer.
També Tu cantes l’efímer.
IN HORA MORTIS
*
A la dreta seu el dimoni
oh Senyor que em destrossa el meu membre
i omple el meu cervell
de pedres i herbes i fatics
de llargs hiverns
Senyor en la carn
que per Tu implora
en la pols et buscaré
Senyor
ajusticia’m doncs
fa temps que estic a punt
Déu meu esclafa’m
no em deixi’s tot sol
al llit no trobo pau
cap son no se m’emporta
destrueix-me
oh Senyor
no em deixis mai més sol
i molt menys ara
just en aquesta hora
que la lluna cau
i encara no han tocat
les dotze.
*
S’ha extingit el temps
Senyor
i la paraula que em va venir amarga
tenebrosa
oh Senyor
per a la terra massa tenebrosa
s’ha extingit el meu turment
la meva fam s’ha consumit
i el cor en nits
que han estat esbotzades
amb l’arada dels meus cants
el temps és infinit
però ple de l’ànsia dels somnis
que no em vol
sobre la pedra del morir.
*
Resar vull sobre la pedra que crema
i comptar els estels que em suren
a la sang
Senyor
Déu meu
vull ser oblidat
ja el dia no em fa por
que ve demà
ni em fa por ja la nit
que m’ha de suportar
Senyor
Déu meu
ja no em fa por
el que hagi de venir
la meva fam és extingida
i el negre turment
s’ha consumit.
*
Els ocells ai els ocells
la negra nit
la meva sang
oh Senyor
se m’han esquinçat
tots els ocells
un crit que groc
la llengua crema
esquinçat
ai a la sang
els ganivets Déu meu
em bec la meva carn
els ganivets
temps ha que és mort
el meu vermell
el meu verd
puny la meva espina
esquinçat
ai
esquinçat
ai
esquinçat
ai
ai
ai
el meu
ai.
Sota el ferro de la lluna
Palma, Lleonard Muntaner, 2010
*
Sota l'alè del fopc es resisteix
el teu braç
a les valls enfonsades,
amb matinades s'engalana
el sol ascendent dels teus membres
i s'enterra en els llavis més endins que la nit.
Ja no és la terra entre nosaltres
cendra d'hores tristes
davant de portes rovellades,
quan un vent ensalvatgit desclou en somnis
el silenci de les teves parpelles nafreades
i aquest cor esdevé arbre i turment
i mel degota de teulades hivernals,
dolça neu dels fronts del món
per a un instant d'amor que s'estimba
de sang en sang
a les ribes de pomeres desbordants
entre les cadenes de la primavera
que em deixarà sol
amb un pit esclatant de turment.
*
La nit es desfà als portals de vells murs,
la lluna penja inquieta, la terra busca
conservar la glaçada del darrer estiu
i sobre les muntanyes les estrelles brillen blanques,
amb ulls verds miren mudes
de dalt estant les parpelles cansades dels arbres.
Jo porto menyspreu a la vall i molts diuen
que només tragino mort i somni i gelosia
en grans cabassos per a la catàstrofe.
Les estrelles reneguen! Estranyament el dia cau
als seus solcs prop del riu que desemboca
molt més avall en les fantasies
amb sentències severes del meu dia hivernal.
*
On em du
el vent,
cor meu,
cor meu,
avall
a la ciutat,
enllà
al verd
de turosn diluïts,
cap a dones
estranyes
la lluna,
nebulosament
blanca
i roja
damunt d'una paret
brillant de cementiri,
cap al bosc
que les cames allarga
negre
i a la bassa
riu,
baten les ales
a grans cops
aus oblidades,
cap a on,
vent meu,
cor meu,
cor meu,
plor meu?
*
No tinguis pas
la fam
que a mi em rosega
cada hivern,
no et glacis
i no pensis
en l'arbust
que m'omple a mi
la boca
de fullam
i llàgrimes.
Espera a casa
fins que jo
hagi tornat
l'abril
i morta al rierol
la veu
de les
meves cançons
s'abeuri
d'aigua.
*
Les síl·labes d'aquest març plujós
destrueixen la casa dels meus pares
i fan que la neu s'arremolini en mans plegades
i clouen els ulls
d'una boja darrere la plaça de l'església.
Les síl·labes d'aquest març plujós
alegren un xai oblidat
i fan que s'amatoni la llet dels somnis
a set pobles al peu de les muntanyes
que són de cendra.
Les síl·labes d'aquest març plujós
es desfan sobre l'aigua del riu
i tornen en llargues nits
a cervells malalts i llàgrimes blanques,
crepitant per damunt dels cims verds
d'una nit de primavera expulsada.
Volker von Törne
(Quedlinburg, 14.3.1934 – 30.12.1980)
“La seva obra és marcada per la “responsabilitat col.lectiva”
del seu poble en els fets de l’època nazi.”
BUTLLETÍ OFICIAL
Ens han servit gat per llebre:
no passarem gana.
Tenim l’aigua al coll:
no passarem set.
Ells juguen amb foc:
no passarem fred.
Ja ho tenim tot resolt.
(Trad. M. del
Carme Serrat)
Sara Kirsch
(Limlingerode / Harz, 16.4.1935)
“La seva lírica neix de l’experiència de la naturalesa
i de l’amor, sempre en perill per la intervenció conflictiva de
l’home.”
ALESHORES JA NO ENS CALDRÀ EL FOC
Aleshores ja no ens caldrà el foc
la terra serà plena de calor
el bosc fumejarà, els mars
saltaran –núvols aquests animals lletosos
s’agombolen: un enorme arbre de núvols
El sol és pàl.lid enmig de la resplendor
tangible a l’aire l’aferro
un vent altisonant
se’m fica als ulls i no ploro
Caminem amb el cos nu
per estatges sense portes sense ombres
anem sols perqupè ningú ens segueix ni una ànima
ens nega el jaç: muts
són els gossos no m’impedeixen
fer un pas cap al costat: les seves llengües
inflades sense so són sordes
Només cel ens envolta i fred de pluja escumosa
mai no tornarà, les pedres
les flors de cuir els nostres cossos com seda enmig
irradien calor i hi ha en nosaltres
claror tenim al cos d’argent
Demà seràs amb mi al paradís
(Trad. Joan
Parra)
Chistoph Meckel
(Berlin, 12.6.1935)
"Va començar amb poemes dins la tradició expressionista,
als quals va incorporar elements surreals."
CANAL
No vols passejar-te nua
els dies estivals?
Casa clara, tot de bat a bat
i jo t'abraço
quan entres a la cambra;
no vols deixar-te tocar
cent vegades més
per mi, pel cel?
Quan truquen vas amb el barnús
cap a la porta oberta,
els nostres convidats parlen de negocis
i ens tenen per gent estrambòtica;
no vols ser més bonica
que totes les teves fotos
més bella encara sota el sol que a la nit
i tu i jo
carnals en l'alegria
vivint, del tot?
(Trad. Feliu Formosa)
Rolf Dieter
Brinkmann
(Vechta, 16.4.1940 – Londres, 23-4-1975)
“Introductor de la “lírica pop” americana a Alemanya i capdavanter
de l’underground durant els anys seixanta.”
SENTIR UN D’AQUELLS CLÀSSICS
negres tangos a Colònia, a la fi
del mes d’agost, quan l’estiu ja
és tot empolsegat, poc després de tancar
les botigues, vénen de la porta oberta d’un
fosc establiment que pertany
a un grec, sentir-los és gairebé
un miracle; per un moment una
sorpresa, per un moment
un respir, per un moment
un descans en aquest carrer
que ningú no estima i que ens fa
travessar-lo sense alè. He
escrit tot això ràpidament, abans
que dins el maleït
esmorteïment emboirat de Colònia
el moment torni a esfumar-se.
(Trad. Feliu
Formosa)
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
