Expressionisme
"L'expressionisme -el primer dels avantguardismes de la nostra centúria-
arremet contra els fonaments estètics de l'impressionisme, i pretén
objectius diametralment oposats: un art que, més enllà de l'aparent,
sàpiga mostrar els mòbils essencials de l'ànima humana.
Segons els teòrics del moviment, l'artista expressionista desconfia
dels sentits, que només usa secundàriament per, després,
moldejar les sensacions captades d'acord amb les directrius emanades de la
pròpia subjectivitat. "L'ull no veu, mira; l'orella no sent, sinó
que escolta perquè la boca pugui cridar": contra la impressió
passiva es defensa l'expressió activa i, la major part de vegades,
violenta. El quadre El crit d'Edvard Munch, amb la seva virulència
cromàtica i el seu talant angoixat, és precisament el punt d'inflexió
cap a l'expressionisme. També l'obra madura de Van Gogh, amb els seus
xiprers retorçuts i els seus cels incendiats, anticipa el que serà,
uns anys més tard, el corrent més trencat de tot l'art contemporani.
Al contrari que l'impressionisme, definit pel crític anglès
Kenneth Clark com un "art de la felicitat", l'expressionisme, consolidat
al voltant de la primera de les grans tempestes del nostre segle, la guerra
europea entre 1914 i 1918, exposa un llenguatge virulent i dramàtic
que posa de manifest les agudes tensions de la nostra època. L'estètica
expressionista desencadena la majoria dels elements que dominen l'art del
nostre temps: el avantguardisme estilístic, les ruptures lingüístiques,
la subversió de la relació entre forma i contingut, l'hegemonia
de l'inconscient, la propensió a l'abstraccionisme."
"Els successius "ismes", el cubisme -també anomenat expressionisme
constructiu-, el dadaïsme, el surrealisme o l'abstraccionisme tenen en
comú la subversió dels habituals vincles que en la tradició
occidental havien posseït el pla lingüístic i el pla temàtic.
Les representacions són evidentment distintes. La cubista cerca descobrir
les formes interiors que, ocultes als sentits, articulen els materials de
la realitat; la surrealista allibera el món dels somnis i ressalta
la superioritat de les potències oníriques sobre les de la consciència;
i l'abstraccionista prescindeix de l'entorn exterior per atendre's als suggeriments
de la intuïció. Però en totes elles hi ha un significatiu
tret compartit: la desconfiança en el ritme històric de la
nostra civilització i l'aprofundiment en un subjectivisme que, aliè
a aquell ritme, es debat, cada vegada amb menys possibilitats, per trobar
noves formulacions lingüístiques capaces de mantenir un art les
relacions amb el món real de les quals són sensiblement conflictives."
(Argullol)
"L'expressionisme és "l'art d'una nova joventut" que es desenvolupa
entre 1905 i 1925 i que transforma la vida cultural alemanya en totes les
seves manifestacions (arts plàstiques, arquitectura, poesia, filosofia,
teatre, cinema...)".
La influència de Nietzsche és clara. “Enfront del monisme
i el principi d'identitat, Nietzsche oposa la pluralitat i l'antagonisme
permanent; a l'equilibri i la quietud, el dinamisme i el caos; a la transcendència
i la vida ultraterrena, la immanència i el sentit de la terra. [...]
no postergar la vida present en funció de la futura, ni la vida pròpia
en funció de la dels altres. Davant cada un s'obre el camí dels
cims més alts i, si altres queden per sota, no per igualar-los a ells
hem de descendir.” "Aquesta lectura de Nietzsche, vitalista [...] és
la que feren més o menys els homes de final de segle. Varen veure
en Nietzsche [...] el profeta de l'home nou, el cantor de la vida plena, el
destructor de la vella moral. I les seves idees [...] exerciran sobre l'expressionisme
una influència extraordinària". "Quan Trakl escriu: "El fill
entra a la casa buida del pare", expressa el que significa per als expressionistes
incorporar-se a la societat adulta. Per això romandran sempre adolescents
i es negaran a envellir; encara que matin el pare, mai no ocuparan el seu
lloc." (Casals)
"A l'Alemanya del canvi de segle, l'art que es feia al marge de l'academicisme
oficial s'orientava en dues direccions: el naturalisme, més o menys
relacionat amb l'impressionisme, i el modernisme o Jugendstild." "El modernisme
es proposa la integració de les arts. I, com a resultat de la fusió
d'art i vida, la regeneració de la humanitat." "El component decoratiu
del moviment modernista -simbolitzat en la figura elegant i refinada del dandy-
desapareixerà dissolta en l'ebullició finisecular; la seva
exaltació expressiva, en canvi -encarnada en la figura apassionada
i antinormativa del bohemi- enllaçarà amb l'època expressionista."
(Casals)
El camí que segueix Kandinsky és "el camí de la simplificació
de la forma, l'afany de puresa formal. Tal com va intuir Endell el 1898, comença
a néixer un art "amb formes que no signifiquen, ni representen ni
recorden res, però que emocionen tan profundament i tan fortament
l'ànima com només la música ha estat capaç de
fer-ho. [...] Com dirà P. Klee, "l'art no expressa el que és
visible, sinó que fa visible". (Casals)
"Aquesta és, per tant, la diferència fonamental entre impressionisme
i expressionisme: mentre que l'impressionista -com el seu nom indica- es limita
a dur a la tela una impressió que li ha produït la natura (la
natura és el principi actiu, el subjecte), l'expressionista adopta
una actitud crítica davant la realitat i, en lloc d'afirmar-la en la
seva aparença actual, la recrea o la deforma per expressar amb major
intensitat l'efecte anímic que li produeix (la natura és l'objecte
sobre el qual actua la subjectivitat de l'artista). Així doncs, davant
la passivitat de l'ull que només capta el que li arriba de l'exterior,
l'artista expressionista projecta el seu jo en les coses i fa de cada obra
"l'expressió del seu ésser" (Walden). [...] La "mimesi" aristotèlica
s'ha invertit: ara l'art nou crea la realitat, no la imita." (Casals)
"L'automatització dels mitjans expressius davant la realitat exterior,
l'atribució d'un sentit missional a l'activitat artística, la
primacia de la visió sobre l'observació i de la intuïció
sobre la raó, la fusió d'ètica i estètica en una
unitat vital, i l'horitzó utòpic en el qual tot això
s'inscriu, són els trets que determinen la identitat i el contingut
específic de l'expressionisme. La interconnexió amb les altres
avantguardes sorgides en reacció a l'impressionisme no es romprà
mai totalment, però els expressionistes cada vegada seran més
conscients del que els separa d'elles: del fauvisme, la seva alegre lleugeresa;
del cubisme, el seu intel.lectualisme; del futurisme, el seu nacionalisme
i el seu culte a la tècnica." (Casals)
"El modernista, paraula en principi despectiva que assenyala els que se
sortien de la normalitat, odia aqueixa normalitat i cerca audaçment
el nou, refusa les normes i la tradició, tendeix a l'excés,
li agrada el bàrbar i el virginal, afirma la natura enfront de la
societat i confia en l'art com a mitjà de salvació. Com veurem,
l'artista expressionista coincideix en molts dels trets amb aquest artista
finisecular." (Casals)
"Dins d'aquesta línia d'artistes inconformistes i maldits, un grup
en què molts expressionistes veuran reflectides les seves ànsies
i preocupacions és el dels poetes simbolistes, especialment Rimbaud
i Baudelaire. El primer valor que se'n retindrà és el seu exemple
vivencial de descens als inferns: Una temporada a l'infern és el títol
de l'obra més famosa de Rimbaud, i Baudelaire escriu: "Enfonsar-nos
en l'abisme, infern o cel, ¿què té més?". La peripècia
vital, en tots dos, magnifica l'obra, i l'una i l'altra són un violent
manifest contra la civilització cristiana-occidental. Rimbaud anomena
la seva mare "cocodril", a Jesucrist, "etern lladre d'energies".” "La influència
de Rimbaud serà notòria en Trakl i Heym. Pel que fa a Baudelaire,
poeta igualment bohemi i viatger, la seva teoria de les correspondències
entre les sensacions dels diversos sentits serà represa per nombrosos
expressionistes: Kandinsky, Trakl, Nolde..." (Casals)
"August Strindberg. Enfront del naturalisme que encara domina l'escena alemanya,
aquest autor proposa un "teatre de l'ànima" en què desapareix
tota descripció social i tota caracterització psicològica,
i en el qual trobam ja nombrosos elements característics del drama
expressionista: decorats irreals, gust pel macabre i l'oníric, destrucció
de tota verosimilitud, caràcter abstracte i despersonalitzat dels personatges".
(Casals)
En pintura: Nolde, que declara el seu afany per assolir "el que es troba
en el transfons de les coses". Klimt. "Thanatos, en Klimt, ocupa sempre una
posició preeminent. I també Eros, que apareix com la gran força
impulsora dels corrents invisibles que arroseguen els homes. L'heroi de Klimt
és dionisíac i, igual que Orfeu, desobeei els déus si
li ho demana la força dels seus instints". (Casals)
Escriptors. "El més genial dels poetes expressionistes: Georg Trakl."
"Lliurat des de molt jove a la beguda i a la droga, els seus poemes sembla
que reprodueixen l'estructura anàrquica del somni o el deliri al.lucinatori.
És inútil cercar-hi un encadenament lògic de sentit.
Trakl allibera la paraula d'una manera semblant a com Schönberg emancipa
la nota i Kokoschka el color."
"Havent elegit la carrera de farmàcia pel fàcil accés
que permet als narcòtics, el poeta es manifesta incapaç
de romandre estable en un treball o una ciutat. Quan el 1914 Trakl és
mobilitzat en els serveis sanitaris de l'exèrcit austohongarès,
l'horror de la guerra acaba amb ell: després d'intentar suïcidar-se
després d'assistir a l'espectacle dantesc de la batalla de Grodek,
és internat en un assil, on mor per una sobredosi de cocaïna."
(Casals)
A Berlin, el centre de reunió de la bohèmia artística
eren els cafès. "Allà, al "Romanisches café" o en el
"Café des Westens" enmig del fum i del renou, discorria la vida d'aquests
artistes, entre els quals hi havia autèntics personatges de llegenda
com la fascinant poetessa Else Lasker-Schüler, la vida de la qual fou
un continu vagar -dormia a habitacions miserables o als bancs de les estacions-
al llarg del qual es va relacionar intensament amb tota la generació
expressionista: es va casar amb Walden [fundador de la revista "Der Sturm";
el seu lema era: "la revolució no és art, però l'art
és revolució"], va estimar apassionadament Benn, fou la millor
amiga de Marc i de Trakl. A la llum de la seva obra ("Abracem-nos, el món
és ferit d'una pena que ens farà morir", diu en un poema titulat
"La fi del món"), el nomadisme d'Else se'ns apareix com una patètica
i inesgotable recerca del món somniat i de l'amor." Benn "a "Morgue"
desquartitza la realitat física de l'home amb un llenguatge fred i
precís com el bisturí d'un cirurgià." (Casals)
Després de la primera guerra mundial, en la qual moren o es suïciden
bastants expressionistes, "La mort del pare i la glorificació de la
juventut continua essent el tema axial en què convergeixen la major
part de les obres; basta repassar els seus títols: L'home jove (Johst),
Parricidi (Bronnen), El dret a la juventut (Bronnen), Una generació
(Von Unruh)... Sovint el jove s'identifica amb el poeta, que és vist
com el portador d'una missió universal: "Jo em vull posar el món
sobre les espatlles i dur-lo fins al sol", diu l'heroi de Sorge a Der Bettler
("El captaire"). Efectivament, en aquesta important obra (escrita el 1912),
el poeta, captaire, pelegrí de l'absolut, apareix com el guia espiritual
que condueix la humanitat cap al regne de la puresa i de l'amor. Per a això,
però, cal que desapareixin els símbols del vell món corromput,
els pares, l'enverinament dels quals a mans del poeta no és un assassinat,
sinó un acte místic de dimensions còsmiques." (Casals)
"El cine serà el gran popularitzador del moviment a escala internacional".
Abans de la guerra, Pàul Wegener filma L'estudiant de Praga, i El golem.
"En aquestes dues pel.lícules, Wegener adapta al cine els efectes de
llum i ombra característics del teatre de Reindhardt". A la postguerra,
El gabinet del Dr. Caligari. Nosferatu, de F. W. Murnau. Metrópolis
i d'altres, de Fritz Lang "l'obra màxima del cine expressionista en
el seu vessant arquitectural". (Casals)
En música, Arnold Schönberg. "A partir de 1911, any en què
publica el seu Tractat d'harmonia, Schönberg desenvolupa una reflexió
teòrica que el du al dodecafonisme", que desfà l'ordre existent
i en crea un de nou. "Aquest doble moviment, la destrucció de la forma
i la seva reconstrucció purificada, és característic
de tot l'expressionisme." (Casals)
Georg Trakl
Salzburg 3-2-1887 – Cracòvia, 3-11-1914
Farmacèutic. Drogaaddicte des de 1904, el seu temperament introvertit
i la seva inadaptació a l’ambient burgès del seu país
van determinar el caràcter visionari i intens de la seva poesia, on
és transcendida imaginativament, entre altres coses, la peculiar relació
amb la seva germana Margarethe. En la vida del poeta no hi va haver altra
dona que la seva germana Grete, la qual es va suicidar a Berlín tres
anys després de mort Trakl (El 1914 Trakl viatja a Berlín per
veure la seva germana, casada).
Va morir a l’inici de la guerra de 1914 a Cracòvia (després
d’haver presenciat la batalla de Grodek i d’haver intentat el suïcidi),
en un hospital militar, d’una sobredosi de cocaïna. Relacionat amb els
cercles del primer expressionisme. Va escriure drames –perduts- i sobretot
poesia.
“Trakl és el producte més pur d’aquest grup d’escriptors de
l’Imperi Austro-Hongarès que viuen i expressen d’una manera o altra
la disconformitat amb el “món feliç” de la burgesia d’entreguerres,
de l’època que precedeix el desastre de 1914-1918.” “Com a “visionari”
que “crea- un món nou, supera els corrents post-romàntics o
simbolistes de la poesia alemanya, i d’aquí ve la seva gran importància.
I no és estrany que hom el relacioni amb Hölderlin.” “L’obra de
Trakl n o té, absolutament, cap element èpic o narratiu [...]
La poesia de Trakl és una poesia de presències inquietants,
que es mouen en un món oníric que suggereix, alhora, la intensitat
i l’esquematisme cromàtic de la pintura expressionista germànica
i nòrdica.” “De fet, Trakl és conscient que, per expressar la
decadència, ha d’afinar fins al màxim la seva forma, feta d’eliminacions
i que el v incula amb la imatgeria dels pre-surrealistes francesos, especialment
amb el seu admirat Rimbaud.”
“És coneguda la utilització reiterada dels colors, especialment
el “blau” [...] un color que, en Trakl, no representa el color del cel, de
la joia o de l’anhel (la “flor blava” de Novalis), sinó la desgràcia,
la culpa i el mal [potser també l’amor, la bellesa van junts amb aquest
color; vegeu, per exemple “Tardor transfigurada]. Els colors que segueixen
en importància són el “negre”, el “gru” o “fosc”, el “vermell”
i el “groc”, així com el qualificatiu “porpra” o “purpuri”, aplicat
en un sentit semblant al blau.”
(Feliu Formosa. “Introducció” a Georg Trakl. Obra poètica.
Barcelona, Empúries, 1990)
(Totes les versions de Trakl són de Feliu Formosa)
Poemes
(1913)
RONDÓ
Transcorregut és l’or dels dies,
Els colors bruns i blaus del vespre:
Del pastor s’han mort dolces flautes
Els colors blaus i bruns del vespre
Transcorregut és l’or dels dies.
BENEDICCIÓ DE LA DONA
Avances enmig de les teves dones
I tens sovint un somriure d’angoixa:
Han vingut dies tan plens de neguit.
Blanc es marceix el cascall a la tanca.
Com el teu cos de tan bella turgència
Madura el vi daurat en el pujol.
Lluny resplendeix el mirall de l’estany
I del sembrat ve el brunzir de la dalla.
En els matolls rodola la rosada,
Roges les fulles cap avall s’escorren.
Per saludar la dona benaurada
Un moro se t’apropa bru i aspriu.
EL VESPRE DE TEMPESTA
Oh les roges hores del vespre! Oscil.len
Llampurnejant a la finestra oberta
Pàmpols teixits confusament al blau,
A dins fan niu fantasmes de paüra.
Dansa la pols en la fetor dels recs.
Crepita el vent en batre contra els vidres.
Passa un ramat de salvatges corsers
Empès per llamps, per núvols fulgurants.
Amb frressa esclata el mirall de l’estany.
Criden gavines en marcs de finestra.
Quan el genet de foc salta del puig
S’estavella contra l’avet en flames.
Hi ha xiscles de malalts a l’hospital.
Brunz el plomatge blavenc de la nit.
Centellejant de cop tamborineja
A les teulades la pluja que cau.
MUSA CAPVESPRAL
A la finestra amb flors retorna l’ombra del campanar
I l’or. El front ardent s’apaga en pau i quietud.
Una font brolla a l’ombra de brancs de castanyer
I ho sents: tot està bé! en la dolorosa lassitud.
Ara és buit el mercat de fruits d’estiu i de garlandes.
Hi ha concòrdia en la negros apompa dels portals.
En un jardí ressonen d’un suau concert les notes,
Allí on amics després de l’àpat van a reunir-se.
La rondalla del mag blanc l’escolta l’ànima de grat.
Brunz a l’entorn el blat que tallen segadors a mitja tarda.
Am b paciència calla la vida dura a les cabanes;
El son dolç de les vaques il.lumina el fanal de l’estable.
Èbries d’aires, aviat les parpelles s’abaixen
I s’obren lleus a estranys signes d’estels.
Endimió sorgeix de la fosca de velles alzines
I s’inclina samunt aigües plenes d’aflicció.
SOMNI DEL MAL
Tot fonent-se els sons d’or fosc d’una campana...
Un amant es deixondeix en negres cambres
A la galta els focs vibrants de la finestra.
Allà al riu fulguren veles, pals, cordatges.
Una dona prenys, un monjo en la gentada.
Les guitarres dringuen, bruses roges brillen.
Es marfonen castanyers dins fulgors àuries;
Negre s’alça el fast ombriu de les esglésies.
Guaita l’esperit del mal per blanques màscares.
Una plaça s’enfosqueix hòrrida i llòbrega;
Al capvespre una remor es gira a les illes.
Els senyals obscurs del vol d’ocell llegeixen
Uns leprosos que a la nit potser es corrompen.
Dins el parc, germans es miren tremolosos.
DE NIT EL MEU COR
Al vespre sentim el crit dels rat-penats.
Dos cavalls negres salten per la prada.
L'auró vermell murmura.
Al caminant es mostra el parador en el camí.
Magnífic és el gust del vi jove i les nous.
Magnífic: trontollejar ebri pel bosc capvespral.
Pel negre brancatge sonen campanes doloroses.
A la cara cauen gotes de rosada.
MALENCONIA
Ombres blavenques, oh vosaltres, ulls foscos
Que llargament m’esguardeu tot passant.
Sons de guitarres la tardor acompanyen
Dolçament al jardí, i en bru lleixiu es fonen.
Mans de nimfes preparen la tenebra
Greu de la mort, mamen de pits vermells
Llavis desfets, i en fosc lleixiu s’escorren
Els humits rínxols del donzell solar.
TARDOR TRANSFIGURADA
Pletòrica s’acaba així l’anyada,
Amb vi daurat i fruita de les hortes.
Magnífics a l’entorn els boscos callen
I fan costat al qui viu solitari.
I diu el camperol: tot està bé.
Campanes del capvespre, dolces, lentes,
Deu-nos un cor joiós per acabar.
Tot viatjant, un vol d’ocells saluda.
És l’època benigna de l’amor.
Vora el riu blau, tot baixant dins la barca.
Que belles s’arrengleren les imatges
Que en quietud i silenci s’esfondren.
METAMORFOSI
Jardins enllà, autumnals, vermells de foc:
S’hi mostra amb calma una vida capaç.
Les mans de l’home porten ceps negrosos,
I el lleu dolor s’enfonsa dins l’esguard.
Al vespre: passos per la terra negra
Sorgint en el silenci dels faigs rojos.
La mort subjuga una bèstia blava
I horriblement es desfà un vestit buit.
Hi ha jugadors tranquils davant l’hostal,
Un rostre embriac s’ha enfonsat dins l’herba.
Fruits de saüc, flautes tendres i èbries,
Reseda que espargeix olor de dona.
PETIT CONCERT
Un vermell com de somni que et commou...
Et passa entre les mans la llum del sol.
Sents el teu cor enfollit de delícia
Preparar-se en silenci per a un acte.
Cap a migid van passant camps grocs.
A penes sents encara el cant dels grills,
Dels segadors l’aspre zumzeig de dalles.
Callen càndidament els boscos d’or.
Al verd estany s’encén la podridura.
Els peixos són quiets. L’hàlit de Déu
Desvetlla un dolç arpeig entre els vapors.
L’ona augura als leprosos guariment.
Solca ombres blaves l’esperit de Dèdal,
Olor de llet entre els avellaners.
Hom sent encara el violí del mestre,
Al pati buit els xiscles de les rates.
Al cassó, vora empaperats horribles,
Floreixen tons més frescos de viola.
Morien fosques veus en la disputa,
Narcís en un acord final de flautes.
DE PROFUNDIS
Hi ha un camp de rostoll on cau una pluja negra.
Hi ha un arbre fosc que s’alça solitari.
Hi ha el xiulet d’un vent que encercla cabanyes buides.
Que trist aquest capvespre.
Pels termes del vilatge
La tendra òrfena aplega encara unes quantes espigues.
Els seus ulls pasturen rodons i daurats dins la posta
I el seu ventre é s a l’aguait del nuvi celestial.
A l’hora del retorn
Els pastors van trobar aquell cos dolç
Podrit al bardisser.
Una ombra sóc aalunyada de pobles obscurs.
El silenci de Déu
Me l’he begut a la font de l’arbreda.
Al meu front apareix un metall fred
Aranyes busquen el meu cor.
Hi ha una llum que se m’apaga a la boca.
De nit m’he trobat en un erm,
Tot cobert de deixalles i pols d’estrelles.
Entre els avellaners
Tornaven a sonar àngels de cristall.
PRIMAVERA SERENA
3
Que malalt sembla tot allò que arriba a ésser!
Gira un alè febrós a l’entorn d’un vilatge;
Però des del brancam un esperit benigne
Fa signes i obre l’ànim, que s’eixampla amb temença.
Un vessament florit s’escorre amb molta pausa
I els nonats tenen cura de la pròpia pau.
Floreixen els amants vers les seves estrelles
I més dolç el seu hàlit corre enllà de la nit.
Dolorosament bo i veraç és el que viu;
I ara una pedra vella lleugerament et toca:
En veritat! seré per sempre entre vosaltres.
Oh boca! que fremeix enmig del salze blanc.
MURMURAT A LA TARDA
Sol tardoral minso i poruc,
i la fruita que cau dels arbres.
Viu quietud en cambres blaves
durant tota una llarga tarda.
Agonitzants sons de metall
i un animal blanc que es desploma.
Aspres cançons de noies brunes
s'han desfet en caure les fulles.
Front de Déu que colors somnia,
sent del desvari el fi aleteig.
Ombres giren allí al pujol
enmig de negra podridura.
Crepuscle ple de calma i vi;
tristes guitarres regalimen.
I allí dins, cap al llum suau,
entres tu com si somniessis.
SALM
2a. versió
Dedicat a Karl Kraus
Hi ha una llum que el vent ha apagat.
Hi ha una taverna d'on surt un embriac a mitja tarda.
Hi ha una vinya cremada i negra, amb forats plens d'aranyes.
Hi ha una cambra que han emblanquinat amb llet.
El foll és mort. Hi ha una illa als mars del sud
per rebre el déu del sol. Toquen els timbals.
Els homes interpreten danses de guerra.
Les dones fan moure les anques entre lianes i flors de foc,
quan la mar canta. Oh el nostre paradís perdut.
Les nimfes han deixat els boscos daurats.
És enterrat l'estranger. Aleshores comença una pluja centellejant.
El fill de Pan es mostra en la figura d'un adobacamins,
que fa la migdiada damunt l'asfalt ardent.
Hi ha nenes en un pati amb vestidets d'una pobresa que trenca el cor!
Hi ha estances plenes d'acords i sonates.
Hi ha ombres que s'abracen davant un mirall cec.
A les finestres de l'hospital s'escalfen convalescents.
Un vapor blanc tragina canal amunt epidèmies sagnants.
La germana estrangera reapareix en els malsons d'algú.
Ajaguda sota els avellaners, juga amb les estrelles del qui somnia.
L'estudiant, potser un doble, la sotja llargament des de la finestra.
S'alça darrera d'ell el seu germà mort, o baixa l'antiga escala
de cargol.
A l'ombra de foscos castanyers empal.lideix la figura del novici jove.
El jardí és al capvespre. Dins els claustres voleien rat-penats.
Els fills del conserge deixen els jocs i busquen l'or del cel.
Acord final d'un quartet. La petita cega corre tremolant per l'avinguda,
i després la seva ombra tempteja parets fredes, envoltada de rondalles
i llegendes sacres.
Hi ha una barca buida, que llisca, de nit, negre canal avall.
Dins la tendresa del vell asil s'esfondren ruïnes humanes.
Els orges morts jeuen vora el mur del jardí.
De cambres grises surten àngels amb les ales enllordades.
Degoten cucs de les seves parpelles esgrogueïdes.
La plaça de l'església és fosca i silenciosa, com als
dies de la infància.
Damunt soles de plata s'esmunyen vides anteriors
i les ombres dels condemnats davallen vers aigües que gemeguen.
Dins la tomba, el màgic blanc juga amb les seves serps.
Silenciosos damunt el calvari s'obren els ulls daurats de Déu.
CANÇONS DEL ROSARI
A LA GERMANA
Allà on camines es fa tardor i vespre,
Blava salvatgina que sota els arbres ressona,
Bassa solitària al vespre.
Lleument el vol dels ocells ressona,
L’aflicció daqmunt l’arc dels teus ulls.
El teu somriure prim ressona.
Déu t’ha arquejat les parpelles.
Estrelles busquen de nit, filla del Divendres Sant,
L’arc del teu front.
PROXIMITAT DE LA MORT
Oh la tarda, que passa pels vilatges obscurs de la infància.
La bassa sota els salzes
S’omple dels sospirs empestats de la tristor.
Oh, el bosc, que suaument els ulls foscos abaixa,
Quan de les mans ossoses del solitari
Cau la porpra dels seus dies extasiats.
Oh la proximitat de la mort. Preguem.
Aquesta nit en coixins tebis es desnuen
Esgrogueïts d’encens els fràgils membres dels amants.
AMÉN
Corrupció que llisca per la pútrida estança;
Ombres en grocs empaperats; es corba en espills foscos
La tristesa de vori de les nostres mans.
Perles brunes s’escorren entre els dits morts.
En el silenci
S’obren els blaus ulls de rosella d’un àngel.
Tambés és blava la tarda;
L’hora del nostre morir, l’ombra d’Asrael,
Que obscureix un jardinet bru.
CANÇÓ DE LA TARDA
A la tarda, quan per senderes fosques caminem,
Les nostres pàl.lides figures. Apareixen davant nostre.
Si tenim set,
Bevem les aigües blanques de l’estany,
La dolçor de la nostra infància trista.
Reposem com difunts sota el saüc,
Esguardem les grises gavines.
Núvols de primavera s’alcen damunt l’ombrívola ciutat,
Que els temps més nobles dels monjos silencia.
Quan les teves mans primes agafava,
Pausadament vas obrir els ulls rodons.
D’això fa molt de temps.
Però si una obscura harmonia envaeix l’ànima,
Apareixes tu, blanca, dins el paisatge autumnal de l’amic.
Sebastià dins el somni
(1915)
CANT DE LES HORES
Amb fosc esguar es miren els amants,
Rossos, radiants. Dins la tensa tenebra
S’estrenyen gràcils els braços plens d’anhel.
Purpúria s’esquinça la boca dels feliços. Els ulls rodons
Reflecteixen l’or fosc de la tarda primaveral,
Llinda i negror del bosc, angoixes vesprals dins el verd;
Potser indicible vol d’ocells, la sendera
Del nonat vora pobles obscurs, per estius solitaris
I de la blavor en runa surt a estones una vida extingida.
Lleument remoregen al camp les messes grogues.
Dura és la vida i el pagès branda, acerada, la dalla,
El fuster fa encaixar robustes bigues.
Purpuri es torna el fullam a la tardor; l’esperit monacal
Cmina per dies serens; el raïm és madur
I festiu l’aire en patis espaiosos.
Fan una olor més dolça els gruits esgrogueïts; lleu és
el riure
Del joiós, música i dansa en ombrosos cellers;
Al jardí capvespral, pas i silenci del minyó difunt.
PAISATGE
Tarda de setembre; tristes ressonen les crides fosques dels pastors
Pel vilatge en penombra; foc espurneja a la farga.
Puixant s’arbora un cavall negre; els rínxols de jacint de la minyona
En delegen l’ardor dels purpuris badius.
Suaument resta immòbil a la vora del bosc el crit de la cérvola
I les flors grogues de la tardor
S’inclinen mudes sobre la faç blava de l’etany.
En roja flamarada es cremà un arbre; voleien amb cara fosca els rat-penats.
EN PRIMAVERA
Lleu s’enfonsa la neu sota passos obscurs,
a l’ombra de l’arbre
Alcen amants les rosades parpelles.
Sempre les crides fosques dels barquers són seguides
per astre i nit;
I els rems baten lleument a compàs.
Aviat floriran als murs en runa
Les violetes,
Reverdeix encalmada la templa del solitari.
VESPRE A LANS
Caminada a través de l’estiu crepuscular
Vorejant garbes de blat esgrogueït. Sota arcs emblanquinats
On es ficava volant i en sortia l’oreneta, bevíem un vi generós.
Bell: oh melangia i rialla de porpra.
Vespre i les fosques fragàncies del verd
Ens refresquen amb esgarrifances el front xardorós.
Aigües de plata corren pels replans del bosc,
La nit i muda una vida oblidada.
Amic; els frondosos camins al vilatge.
DE NIT
La blavor dels meus ulls s’ha apagat aquesta nit,
L’or vermell del meu cor. Oh! Que silenciós cremava el llum.
El teu mantell blau envoltà el qui s’enfonsava;
La teva boca roja segellà el pas de l’amic dins la fosca.
TARDA D’HIVERN
Quan cau la neu a la finestra,
Hi ha un so llarg de campana al vespre,
Per a molts la taula és parada
I la casa ben proveïda.
Hi ha més d’un pelegrí que arriba
al portal per fosques senderes.
Auri floreix l’arbre dels dons
Sortint del suc fred de la terra.
Entra en silenci el pelegrí;
El dolor ha endurit el llindar.
Llavors fulguren amb llum clara
Damunt la taula el pa i el vi.
PAU I SILENCI
Pastors han enterrat el sol al bosc despullar.
Un pescador ha tret
Amb xarxa de crin la lluna del gèlid estany.
Dins el blau cristall
Habita l’home lívid amb la galta recolzada als seus estels;
O bé inclina la testa en un somni purpuri.
Però sempre el negre vol dels ocells commou
El qui contempla, la santedat de flors blaves,
El silenci veí pensa coses oblidades, àngels apagats.
Torna a fer nit el front en roques lunars;
Com un adolescent radiant
Apareix la germana amb tardor i negra podridura.
FALLIDA
Damunt el blanc pantà
Han passat volant ocells salvatges.
Al vespre, des dels nostres estels bufa un vent gèlid.
Damunt les notres tombes
S’inclina el front destrossat de la nit.
Sota alzines ens gronxem en una barca de plata.
Sonen tothora els murs blancs de la ciutat.
Sota arcades de bardissa,
Oh germà, anem pujant com busques cegues fins a mitjanit.
A UN MORT PREMATUR
Oh, l'àngel negre que eixia lleu de l'interior de l'arbre,
quan érem tendres companys de jocs al vespre,
a la vora de la font blavosa.
Era tranquil el nostre pas, els ulls rodons a la fresca fosca de la tardor,
Oh, la purpúria dolçor dels estels.
Ell, però, descendia pels graons de pedra del Mönchsberb
amb un blau somriure al rostre i convertit en rara crisàlide
cap a la seva infantesa més encalmada i moria;
i al jardí romania la cara de plata de l'amic
a l'aguait dins l'herbei o dins l'antic rocam.
L'ànima cantava la mort, la verda putrefacció de la carn
i era el murmuri del bosc,
la queixa fèrvida del cérvol.
Sempre sonaven des de torres foscants les blaves campanes del vespre.
Vingué l'hora en la qual ell va veure les ombres al sol purpuri,
les ombres de la podridura al brancam despullat;
vespre, quan sobre el mur fosquejant de la merla cantava,
l'esperit del mort prematur va aparuèixer en silenci a la cambra.
Oh, la sang que de la gola del ressonant raja,
flor blava; oh la llàgrima ardent
vessada en plena nit.
Núvol daurat i temps. En cambra solitària
sovint fas del mort el teu hoste,
camines en íntim col.loqui entre els oms, davallant pel riu verd.
CANT D'OCCIDENT
Oh, el nocturn esbatec de l'ànima:
pastors, passàvem fa temps per boscos crepusculars
i seguien la roja salvatgina, la flor verda i la font borbollant
plena d'humilitat. Oh, l'antiquíssim cant del grill,
sang florint a la pedra dels sacrificis
i el xiscle de l'ocell solitari sobre la verda calma de l'estany.
Oh vosaltres, croades i martiris ardents
de la carn, caiguda de fruits purpuris
en jardins capvesprals, on passaven antany els deixebles devots,
ara guerrers, desvetllant-se de nagres i somnis astrals.
Oh, el tendre feix de blauets de la nit.
Oh, els temps de silenci i de tardors daurades,
quan nosaltres, monjos pacífics trepitjàvem el raïm purpuri;
i a l'entron resplendien turó i bosc.
Oh vosaltres, caceres i castells; calma del vespre,
quan a la seva estança cavil.lava l'home coses justes,
en muda pregària lluitava per la testa viva de Déu.
Oh, l'hora amarga de la decadència,
quan contemplàvem un rostre de pedra en aigües negres.
Però radiants alcen les parpelles de plata els amants:
única estirp. Encens emana de coixins rosats
i el dolç càntic dels ressuscitats.
CREPUSCLE ESPIRITUAL
Troba silenci a la llinda del bosc
Una bèstia fosca;
Lleument fina al pujol el vent vespral.
Emmudeix el plany de la merla,
I les tendres flautes de la tardor
Callen dins el canyar.
Sobre un núvol negre
Navegues ebri de cascall
Pel llac nocturn,
Pel cel estrellat.
Sempre ressona la veu lunar de la germana
A través de la nit espiritual.
ALS EMMUDITS
Oh la follia de la gran ciutat, quan al vespre
Vora el mur negre es p0aralitzen arbres mutilats,
Amb màscara de plata esguarda l’esperit del mal;
La llum foragita amb magnètic flagell la nit de pedra.
Oh els sons submergits de les campanes capvesprals.
Puta que amb gèlid tremolor pareix un infant mort.
Frenètica la còlera de Déu fueteja el front del posseït,
Purpúria epidèmia, fam que esbotza els ulls verds.
Oh l’horrorosa rialla de l’or.
Però en silenci sagna a la gruta fosca una humanitat més muda,
Que forja amb durs metalls la testa redemptora.
ANTEINFERN
Vora murs tardorals, ombres hi busquen
Allí al pujol l’or ressonant
Núvols de tarda que pasturen
En la pau de plàtans ressecs.
Llàgrimes fosques respira aquest temps,
Damnació, quan el cor del qui somnia
Vessa de purpúria vermellor de posta,
Rera el qui passa bufa una fredor àuria,
Rera l’estrany, des del cementiri,
Com si el seguís un dolç cadàver en la fosca.
Sona suau l’edifici de pedra;
El jardí dels orfes, l’obscur hospital,
Un roig vaixell al canal.
Somniosos pugen i cauen dins l’ombra
Éssers humans que es podreixen
I de portals negrosos
Surten àngels de front glaçat;
Blavor, els laments de mort de les mares,
Pels cabells llargs els rodola
Una roda de foc, el dia rodó
De la terra turment sense fi.
En fredes cambres sense sentit
Es floreixen objectes, amb mans ossoses
A les palpentes busca rondalles dins el blau
Una infantesa desgraciada,
La rata grassa rosega porta i arca,
Un cor
Es glaça en un silenci de neu.
S’escampa l’eco dels renecs purpuris
De la fam dins la fosca corrompuda,
Les negres espases de la mentida,
Com si es tanqués de cop una porta de bronze.
EL SOL
Cada dia el sol gros curt damunt el pujol.
Bell és el bosc, la bèstia fosca,
L’home; caçador o pastor.
Rogenc puja dins el verd estany el peix.
Sota el cel rodó
Calladament navega el pescador dins el bot blau.
Lentament madura el raïm, el gra.
Quan el dia declina silenciós,
Quelcom de bo i dolent és preparat.
Quan ve la nit,
Ql caminant alça calladament les feixugues parpelles;
Irromp el sol de tenebrosa afrau.
DECLIVI ESTIVAL
El verd estiu ha esdevingut
tan lleu, la teva faç cristal.lina.
Vora el llac capvespral han mort les flors,
un xiscle espantat de merla.
Vana esperança de la vida. Ja s'apresta
al viatge l'oronell dins la casa
i el sol s'abat rera el turó;
ja fa senyes la nit de viatjar als estels.
Silenci dels vilatges; ressonen a l'entorn
els boscos desolats. Cor,
aboca't ara amb més amor
damunt la plàcida dorment.
El verd estiu ha esdevingut
tan lleu i sona el pas
de l'estranger per l'argentada nit.
Que una blava salvatgina recordi el seu camí.
L'harmonia dels seus anys espirituals!
PRIMAVERA DE L'ÀNIMA
Xiscle en el son; per negres carrerons es llança el vent,
El blau de la primavera fa signes entre brancam que es trenca,
Purpuri rou nocturn i s'apaguen els astres a l'entorn.
Verdós fosqueja el riu, platejades les velles avingudes
I les torres de la ciutat. Oh mansa embriaguesa
Al bot que llisca i els foscos crits de la merla
Al jardí dels infants. Ja s'aclareix el vel rosaci.
Solemnes remoregen les aigües. Oh les ombres humides de l'horta,
La bèstia que avança; quelcom de verd, brancam florit
Toca el front cristal.lí; refulgent barca que es gronxa.
Sona lleument el sol dins la roja nuvolada allí al pujol.
És gran el silenci del bosc d'avets, les ombres greus vora el riu.
Puresa! Puresa! On són els terribles vials de la mort,
Del gris silenci de pedra, les roques de la nit
I les ombres mancades de pau? Resplendent abisme del sol.
Germana, quan vaig trobar-te a la clariana solitària
Del bosc i era migdia i gran el silenci de la bèstia;
Blancor sota alzines feréstegues, i floria argentat l'esbarzer.
Mort immensa i la flama cantant dins el cor.
Fosques envolten les aigües els bells jocs dels peixos.
Hora de dol, silenciosa mirada del sol;
És estrangera l'ànima a la terra. Espiritualment
Llostreja una blavor sobre el bosc devastat i sona
Llargament una fosca campana al vilatge; pacífica escrota.
En silenci floreix la murtra sobre les blanques parpelles del mort.
Sonen lleument les aigües al migdia que tomba
I fosca verdeja la malesa a la riba, joia en el vent rosat;
El tendre cant del germà al pujol capvespral.
[Publicacions a “Der Brenner”]
(1914/15)
EL COR
El cor salvatge es torna blanc al bosc;
oh fosca por
de la mort, així l'or
morí en un núvol gris.
Vespre de novembre.
Al portal un de l'escorxador esperava
la munió de dones pobres;
a cada cistell
queia carn podrida i entranyes;
menja maleïda!
El blau colom del vespre
no va dur conciliació.
Un clam fosc de trompetes
va recórrer dels homs
l'humit fullatge d'or,
una bandera esquinçada,
fumejant sang,
talment que amb furiosa melangia
un home para l'orella.
Oh temps de bronze
enterrats allí al sol colgant.
De la fosca entrada sortia
la figura daurada
de l'adolescent
envoltada de lívides llunes,
tardoral seguici,
s'esberlaven negres avets
en la tempesta nocturna, la rosta fortalesa.
Oh cor
que envies llum a la fredor nevada.
EL SON
Maleïts sigueu, foscos verins,
Son blanc!
Aquest jardí tan estrany
D’arbres crepusculars
Plens de serpents, falenes,
Aranyes, muricecs.
Estranger! La teva ombra perduda
Al sol colgant,
Un tenebrós corsari
Al mar salat de la tribulació.
Voleien blancs ocells al marge de la nit
Damunt ciutats d’acer
Que s’esfondren.
EL TEMPORAL
Oh muntanyes salvatges, de l'àguila
tristor sublim.
Núvols daurats
fumegen sobre un petri desert.
Un silenci pacient respiren els pins,
els negres anyells a l'abisme
on d'improvís la blavor
estranyament emmudeix,
la suau bonior dels borinots.
Oh verda flor…
Oh silenci.
Somniosos, els esperits obscurs
del torrent commouen el cor,
tenebra
que tomba sobre les afraus!
Veus blanques
errant per atris afrosos,
terrasses esberlades,
dels pares l'enorme rancor, la queixa
de les mares,
del minyó el crit de guerra daurat
i un nonat
que sospira amb ulls cecs.
Oh dolor, flamejant aparença
de l'ànima gran!
Ja esclata dins el negre aldarull
de carros i cavalls
un horrorós llampec rosat
vers els avets ressonants,
fredor magnètica
flota a l'entorn d'aquesta testa altiva,
melangia ronet
d'un Déu colèric.
Oh tu, por, serp verionsa,
negra, mor al rocam!
I cauen de les llàgrimes
els ferotges torrents,
tempesta-pietat.
Retrunyen en trons amenaçants
els cims nevats a l'entorn.
Foc
purifica la nit esquinçada.
LA NIT
Et canto, salvatge cinglera,
en la tempesta nocturna
encimbellada muntanya;
vosaltres, torres grises,
sobreeixint d'infernals ganyotes,
de bèsties fogoses,
d'aspres falgueres, avets,
flors cristal.lines.
Infinit turment,
que tu percacessis Déu,
dolç esperit,
sospirant al salt d'aigua,
als pins onejants.
Daurats flamegen els focs
dels pobles al voltant,
damunt rompents negrosos
èbria de mort es precipita
la borrasca encesa,
la blava onada
de la gelera
i retruny
fortament la campana a la vall;
flames, flastomies
i els foscos
jocs de la voluptat,
escomet el cel
un cap petrificat.
A L’EST
Com l’orgue salvatge del temporal
És la fosca ira del poble.
L’ona purpúria de la batalla,
com estel sense fulles.
Amb celles esquinçades, braços de plata,
La nit fa signes als soldats que moren.
A l’ombra del freixe tardoral,
Gemeguen els esperits dels occits.
Boscúria d’espines cenyeix la ciutat,
La lluna bandeja de graons sagnants
Les dones espantades.
Salvatges llops han entrat pel portal.
GRODEK *
Al vespre ressonen els boscos tardorals
Per les armes que maten, les planures daurades
I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol; la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s’agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra putgrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d’orgull! Altars d’aram.
La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.
(* Ciutat polonesa, escenari de combats entre russos i austíacs durant
la guerra del 14; Trakl assistí els ferits d’una batalla a Grodek)
[De l’obra pòstuma]
COMPLANTA
L’amiga voletejant amb flors verdes
Juga en jardins lunars...
Oh, què crema rera tanques de teix!
Àuria boca que toca els meus llavis,
I ressonen com els estels
Damunt la riera del Cedró.
Però les boires estel.lars cauen damunt la plana,
Danses ferotges i indescriptibles.
Oh, amiga meva, els teus llavis
Llavis de magrana
Maduren a la valva cristal.lina de la meva boca.
Greu pesa damunt nostre
L’auri silenci de la plana.
Cap al cel fumeja la sang
Dels infants
Occits per Herodes.
A NOVALIS
En terra fosca reposa el sagrat estranger.
Dels dolços llavis li va prendre el plany el déu,
Quan en la flor dels seus anys va caure.
Flor blava
Sobreviu el seu cant a la casa nocturna dels dolors.
DECLINAR
Oh sagrat retrobar-se
A la vella tardor.
Roses grogues
S’esfullen a la tanca,
En fosques llàgrimes
Va fondre’s un gran dol,
Oh germana!
Tan en silenci acaba el dia d’or.
Argullol, Rafael. Tres miradas sobre el arte. Barcelona, Destino, 1989.
Casals, Josep. L'expressionisme. Orígens i desenvolupament d'una nova
sensibilitat. Barcelona, Montesinos, 1982.
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
