(Mansfeld, Prússia occidental 1886 – Berlín
1956)
Estudia medicina. Participa activament en l’expressionisme. Col.labora
amb el primer nazisme. És autor també de peces teatrals i
drames radiofònics.
Ronne [escrit en prosa] es demana si la natura és allò més
vital, és allò més primigeni. No, diu, la natura i
el jo s'alcen cap a un somni! La substància de l'existència
humana és el somni. I ja no troba vertader ni el mateix jo.
En la magnífica conferència Problemes de la lírica,
donada per Benn a la Universitat de Marburg el 1951 [...] compara el líric
amb certes bestioles marines plenes de pèls per a palpar l'enviró.
Així palpava ell les sensacions, les imatges i sobretot els mots,
amb les seves antenes girades pertot arreu. De vegades es comparava més
tost al pescador que espera, malbaratant el temps, que piquin els somnis,
les expressions. O com l'aranya vetllant la presa. O com Budha, esguardant
cap endins. Recordem el seu poema Viatges:
Ai! és inútil el viatge,
sols més tard us n'adonareu.
Romandre, i guardar tranquil
el Jo que es limita a si mateix.
I en un assaig diu: "el qui corre amb el temps serà sobrepassat
per ell, però al qui està quiet li arriben les coses".
Com Nietzsche (el seu gran admirat), considera l'art com la darrera activitat
metafísica dins el nihilisme europeu.
"Pròleg"
de Guillem Nadal a Poemes de G. Benn (Ed. 62).
EL METGE
I
La corporalitat se'm lliga, dolça
com una crosta al llarg del paladar.
El que altre temps en suc i en carn madura
voltant la calç dels ossos tremolava,
duu un baf de llet i suor al meu nas.
Jo sé l'olor que fan les putes i les dames
després de passejar i al matí en despertar-se
i en el període de llur sang -
i senyors vénen a la meva consulta
per als qui el sexe s'ha assecat:
l'esposa pensa que serà prenyada
i alçada sobre un turó dels déus;
més l'home està nafrat,
son cervell va trescant per una estepa en boires
i els seu semen cau sense remor.
Jo visc davant el cos: i allà enmig
pertot arreu s'aferra l'engonal.
Cap allí el crani també ensuma:
Ho endevino: una vegada
des del front, romandran badats,
cap al cel l'empenta i els xaps.
(Trad. Guillem Nadal)
DE LLUNYANIES, DE CONTRADES
El que serà llavors, després de l'hora
en què això esdevingué
ningú no ho sap, mai cap nova
d'allà no vingué.
De goles escanyades
de la trencada llum,
s'encendrà de bell nou,
ja no ho crec pas.
Mes jo albiro un signe:
Damunt la terra d'ombres
del llunyedà i contrades
una mà bella i gran
que a mi no em tocarà
car l'espai no ho admet
mes jo he de sentir-la
i això ets tu.
I I baixaràs lliscant
a la platja i al mar
del llunyedà i amplàries:
"salvat ell també"
vaig saber els teus esguards
i al si del més pregon
reculls nostres ventures,
somni i destí.
Un jorn s'ha acabat
els cercles se n'han duit
i encar dues mans toquen
la cançó de la nit
de la cambra on les tecles
difonen el so fosc,
es veu el mar i els màstils
alts, que van cap al Nord.
Quan la nit es retiri
i quan comenci el jorn,
portes tu signes
que ningú no pot aclarir,
oculta senya
d'hores fuites malalta
i buides el vas
del que abans de tu he begut.
(Trad. Guillem Nadal)
HOME -
Home - tu Tot damunt la terra
caigueren les màscares del món,
caigueren els herois, els ramats-:
ample camp de lluita troià.
Sempre nuvolades dels focs
sempre les flames de la nit
al teu entorn, pregon i fidel,
que contemples el més darrer.
No hi ha més déus a qui pregar
no hi ha més mares com a sina,
call i comporta el sofriment
concentra't i sigues gran!
(Trad. Guillem Nadal)
RESTAURANT
El senyor d'enfront comana encara una altra cervesa,
això m'agrada, car no em cal reptar-me
si jo de passada també me'n xiulo una.
Hom pensa sempre tot seguit que un és viciós.
En una revista americana he llegit
que cada cigarret escurça la vida trenta-sis minust,
no ho crec pas, segurament la indústria de Coca-Cola
o una fàbrica de xiclets són darrera l'article.
Una vida normal, una mort normal
tampoc no vol dir res. També una vida normal
mena a una mort malalata. Sobretot, la mort
no té res a veure amb salut o malaltia;
se'n serveix per als seus fins.
Què voleu dir: La mort no té res a veure amb la malaltia?
Jo vull dir: Molts emmalalteixen sense morir,
doncs aquí hi ha encara una altra cosa,
un fragment de dubte
un factor d'inseguretat,
no està tan clarament delimitada,
tampoc no té una falç
observa, veu darrera la cantonada, fins es fa enrera,
i musicalment està dins una altra melodia.
(Trad. Guillem Nadal)
AQUELL
Jo he vist la terra molt sovint
i moltes vegades l'he entesa,
morir, silenci i resurrecció,
blat, teixir i remoreig de fulles,
i aiguamolls on es trobaven.
¿Però com sembla la terra a Aquell:
"Vine a la nostra casa florejada"?
Un crit del migida, un estol
amorós de malves als graons
de les sales, del jardí, les fonts calentes,
xigales revoltant vil.les d'encís,
que, embriagues de sol, criden.
¿Així sembla la terra a Aquell:
"Vine a la nostra casa florejmada"?
Jo no ho sé i tampoc no puc
fiar-me del Nord ni del Migdia,
jo crec que sols quan l'espai es trenca,
sols quan l'hora dels somnis parla,
arriben els baladres i els paons.
Llavors sembla la terra a Aquell:
"Vine a la nostra casa florejada".
(Trad. Guillem Nadal)
ELS VOSTRES ESTUDIS
Els vostres estudis,
arpeggios i corals
són fastigosos
i romanen locals.
El ronquejar dels corbs
és també una peça -
treballar, ésser ximple:
això és ventura.
Tot el sagramental -
bell, qui ho veu i ho sent,
mes gossos i xacals
tenen també el seu cant.
Ai, tota una xaranga
mes no en boca de carn -
que jo aprengui
on és el fons dels tons.
(Trad. Guillem Nadal)
VIATGES
¿Voleu dir que Zuric per exemple
és una profunda ciutat
on consagració i prodigi
es tingui sempre com a contingut?
¿Voleu dir que des de l'Havana,
blanca i roja de malví,
brolla un mannà eternal
per a la vostra fam de desert?
Banhofstrassen i rues,
boulevards, lidos i laans -
fins a la Cinquena Avinguda
t'escometrà la buidor.
Ai! és inútil el viatge,
sols més tard us n'adonareu.
Romandre, i guardar tranquil
el Jo que es limita a si mateix.
(Trad. Guillem Nadal)
EPÍLEG 1949
V
Les moltes coses que ben segellades
per als teus dies, portes en tu sol,
que tu en converses no has mai desclòs
i no has ficat en cap lletra ni esguard,
les callades, les bones i dolentes,
les tan sofertes, allà on tu vas,
les pots sols deslliurar en aquella esfera,
aquella on mors i, acabant, ressuscites.
(Trad. Guillem Nadal)
NO POT HAVER-HI CAP DOL
Dins aquell llitet, quasi d'infant, morí la Droste
(es pot veure al seu museu, a Meersburg)
damunt aquest sofà Hölderlin, dins la torre, a ca un fuster,
Rilke, George, en llits d'hospitals suïssos,
a Weimar jagueren els grans ulls negres
de Nietzsche damunt un coixí blanc
fins al darrer esguard -
tot trastum ara, o de cap manera disponible
indeterminable, sense ésser,
dins la impassible i eterna desfeta.
Portem en nosaltres grills de tots els Déus,
el gen de la mort i el gen del delit -
qui els deslligà: les paraules i les coses
qui els barrejà: els turments i el lloc
on acaben, bosc amb rierols de llàgrimes,
per curtes hores una llar miserable.
No pot haver-hi cap dol. Massa llunyà, massa espaiós,
massa intocables llit i llàgrimes,
cap no, cap sí,
naixença i dolor corporal i fe
un trescar, sense mida, un esmunyir-se
quelcom de celestial, naixent dins el somni,
commosos llit i llàgrimes -
Dorm!
(Trad. Guillem Nadal)
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
