(Oberwiederstedt bei Mansfeld, 2.5.1772 – Weissenfels, 25.3.1801)

Peudònim de Friedrich von Hardenberg. Neix el 1772, 2 de maig. Estudia filosofia (amb el kantià K. L. Reinhold) i Història (amb Schiller). Coneix Schlegel; més endavant coneixerà Fichte, Hölderlin, Ahelling. 1974 es llicencia el dret i comença la seva carrera a l’administració; allà coneix Sophie von Kuhn el 1794, quan ella tenia 12 anys i el 1795 es prometen; Sophie emmalalteix al cap de poc i mor el 19 de març de 1797. El 13 de maig visió a la tomba de Sophie, la qual visita sovint els vespres; arran d’això escriu els Himnes a la nit. El desembre de 1798 es promet amb Julie von Charpentier. 1801, 25 de març, mor de tuberculosi.

Ell parla de la seva “vocació de l’invisible”. És pietista, per a ells Jesucrist és la figura clau.
L’absolut, diu no serà mai assolit pel pensament ni per la praxis, sinó pel que ell anomena “infinita activitat lliure en nosaltres”.
Himnes a la nit i a la seva llum; oposada a les llums de la raó (ja Dionís l’aeropagita diu que la nostra experiència de la divinitat està més a prop de la ignorància que no del coneixement).


HIMNES A LA NIT
Novalis. Himnes a la nit, Barcelona, L’illot, 2001. (Trad. d’Eduard Cairol).

Comentari a l’himne 1.- “Paradoxalment, l’entrada al regne de la Nit es produeix a través d’un elogi de la llum”; després declara llur insignificància al costat de la Nit (i de la seva llum).
Novalis considera l’home un estranger, car la seva veritable pàtria és el món espiritual i viu a la terra com un exiliat.
“Darrera d’aquest vel que embolcalla la Nit desapareix tot coneixement objectiu i es produeixen revelacions inefables que desperten en nosaltres capacitats insòlites.”


HIMNE 2

¿Ha de retornar sempre el matí? No s’extingirà mai el poder d’allò mundà? La funesta activitat destrueix la divina aparició de la Nit. Així, doncs, no cremarà mai eternalment la flama a l’altar secret de l’amor? A la llum li va ser concedit un temps limitat; però el domini de la Nit està per sobre del temps i l’espai –la durada del son és eterna. Son sagrat –fes sovint benaurats en llur tasca quotidiana a la terra tots aquells que s’han consagrat a la Nit. Únicament els necis t’ignoren i no coneixen cap altre son que l’ombra de la Nit veritable que cada capvespre projectes misericordiosament sobre nosaltres. Ells no senten la teva presència en el nèctar daurat del raïm –en l’oli miraculós de l’ameteller, i en el suc de color torrat del cascall. No saben que tu ets allò que flota al voltant del tendre pit de les noies i converteix el seu si en un paradís –no sospiten que et fas present en antigues històries tot obrint-nos les portes del cel, i que tens la clau de les mansions dels benaurats, oracle silenciós de secrets insondables.

Comentari a l’himne 2. “El poder il.limitat de la Nit es manifesta en el son” el qual “s’identifica de fet amb tots aquells estats en què se suspèn el control de la consciència i la racionalitat. Per aquesta raó el veritable son està present en el vi, en l’oli d’ametlla amarga i en el suc del cascall, és a dir, en l’opi.” “també l’amor i la poesia continguda en les antigues històries provoquen aquests instants de pura revelació en què se’ns obren les portes del cel o els paradissos baudelairians.”


Comentari a l’himne 3. “aquest poema es relaciona directament amb la biografia personal de Novalis”


Comentari a l’himne 4. “la Nit, que durant la vida terrenal sempre es replega sobre si mateixa davant l’embranzida de la llum, només s’imposa definitivament a aquesta després de la mort, quan el son ja no serà interromput.”


HIMNE 5

Fa molt de temps, un destí inflexible governava amb tàcita autoritat sobre les diverses nissagues dels homes, àmpliament disseminades. Una bena obscura i feixuga comprimia llurs ànimes esporuguides; la terra, sojorn dels déus i pàtria de l’home, no tenia fi. El seu misteriós aixopluc existia des de l’eternitat. Més enllà dels cims vermellosos del matí, en el si sagrat del mar, habitava el sol, la llum que dóna vida i caliu a tota cosa.

Un vell colós sostenia el món benaurat. Els fills originaris de la mare terra restaven empresonats sota les muntanyes, impotents en llur còlera contra la nova i puixant nissaga de divinitats i llurs parents, els homes benaurats. Les profunditats obscures i verdoses de la mar eren el si d’una deessa. Un poble voluptuós es rabejava a les grutes cristal.lines. Rius, arbres, flors i animals posseïen un cor humà. Era dolç, el vi ofert per la plenitud exuberant de la joventut –un déu a les vinyes, una deessa amant i maternal creixent a les garbes esponeroses i daurades; el sagrat entusiasme de l’amor era un culte deliciós a la més encisadora deessa –la vida, una perpètua festa multicolor, celebrada pels fills del cel i els habitants de la terra, transcorria com una primavera al llarg dels segles. Totes les races veneraven ingènuament la flama de mil formes com allò suprem del món. Tan sols hi havia un pensament. Un espectre terrible,

Que a taula s’acostava esgarrifós,
sumint el cor en una angoixa extrema.
Ni els propis déus sabien amb quins mots
donar consol al pit ple de tristesa.
Secret era el camí d’aquest horror,
que no cedia als precs ni a les ofrenes.
Era la Mort, que aquest convit xalest
interrompia amb planys, dolor i destret.

De tota cosa separat per sempre
que al nostre món ens omple el cor de pler,
privat d’aquells qui estima, que són presa
d’atroç dolor i enyor sense cap fe,
al mort escau només un somni d’esma,
la lluita en un combat que sempre es perd.
L’onada de la joia s’estavella
contra els esculls de la tristesa eterna.

Amb cor ardit i noble passió
va ser embellida l’espantosa ganya:
un gràcil noi apaga el llum i dorm;
un dolç final, com el vibrar d’una arpa.
Es fon en un riu d’ombres el record,
el cant fa suportable la mancança.
L’eterna nit restà sense explicar,
terrible signe d’un poder més alt.

L’antic món s’acostava al seu final. El verger de la jove nissaga es va marcir –i els homes, que havien perdut la innocència i estaven madurant, van afanyar-se a pujar a un espai més lliure, deshabitat. Els déus van desaparèixer amb llur seguici –la naturalesa es va quedar deserta i sense vida. El número eixut i la mesura estricta van encadenar-la fèrriament. Com en pols i aire, la riquesa incalculable de la vida es va dissoldre en obscures paraules. Havien fugit la fe que fortifica i la fantasia, l’aliada del cel que tot ho transfigura i agermana. Un fred vent polar va bufar amb hostilitat sobre la terra balba, i aquella pàtria mirífica, completament glaçada, va esvair-se en l’èter. La immensitat del cel es va omplir d’esferes resplendents. L’ànima del món es va traslladar amb totes les seves potències a un santuari més recòndit, a un espai més elevat: l’esperit –a fi de regnar-hi fins al dia de la plenitud universal. La llum va deixar de ser el sojorn dels déus i el signe del cel –els déus es van cobrir amb el vel de la Nit. La Nit va ser l’espai privilegiat de les revelacions; en ella van retornar els déus –s’hi van adormir, per tal de ressorgir en formes renovades i magnificients en el món ja transformat. En el poble més despreciat de tots, que, prematurament madur, s’havia obstinat a allunyar-se de la benaurada ingenuïtat de la joventut, el nou món es va manifestar amb un aspecte insòlit: en el poètic alberg de la pobresa, un fill de la primera mare verge, el fruit infinit d’una misteriosa abraçada. La saviesa d’Orient, profètica i esponerosa, va ser la primera en reconèixer l’inici d’una nova època –una estrella va indicar als tres mags el camí fins a l’humil bressol del rei. En nom d’un futur llunyà, van honorar-lo amb resplendor i perfum, les supremes meravelles de la naturalesa. Solitari, aquell cor diví es va badar en un calçe d’amor omnipotent –girat cap a l’alt rostre del pare i reposant sobre el pit ple de presagis de la mare, adorablement serena. Amb fervor digne d’un déu, l’esguard profètic de l’infant en flor mirava als dies futurs, cap als seus estimats, els plançons de la seva nissaga divina, sense preocupar-se per la sort dels seus propis dies a la terra. Aviat els esperits més purs, miraculosament posseïts per un amor entranyable, es van aplegar entorn d’ell. Una vida nova i desconeguda brotava com les flors al seu voltant. Paraules inexhauribles i el més joiós dels missatges sortien dels seus llavis talment el resplendor que emana d’un esperit diví. Un aede nascut sota el cel serè de Grècia va venir des de remotes costes fins a Palestina, i va consagrar íntegrament el seu cor al miraculós infant:

Ets la figura que de temps ençà
les nostres tombes vetlla pensativa;
una esperança en plena fosquedat,
d’un món millor la benaurada xifra.
Allò que sempre ens ha descoratjat,
amb dolç enyor enllà del món ens crida.
Eterna vida ara ens promet la mort,
Tu ets la mort, i ens salves Tu ran sols.

L’aede va marxar ple de joia cap a l’Indostà –tenia el cor embriac de tendre amor; i va abocar-lo en cants fervorosos sota aquell cel benigne, talment que milers de cors es van inclinar davant seu, i la bona notícia es va escampar en mil direccions. Poc després de la marxa de l’aede, aquella vida excel.lent va ser víctima de la profunda depravació de l’home. Va morir en plena joventut, arrencat del món que estimava, de la mare plorosa i dels amics esfereïts. Aquella boca adorable va apurar el calze funest d’indescriptibles dolors –l’hora del naixement del nou món s’acostava enmig d’una angoixa terrible. Va lluitar ardidament contra la por de la vella Mort –el llast de l’antic món pesava sobre ell. Un cop més, va mirar a la seva mare tendrament –llavors va arribar la mà alliberadora de l’amor etern, i es va adormir. A penes uns pocs dies, un espès vel va davallar sobre el mar embravit i la terra convulsa –els seus estimats van vessar infinites llàgrimes. Va caure el segell del secret –esperits celestials van aixecar l’antiga llosa del tenebrós sepulcre. Al costat del dorment hi seien àngels, delicadament afaisonats en els seus somnis; despetat en un nou esplendor diví, va pujar a les altures del món ressuscitat –amb les seves pròpies mans va colgar el cadàver dels temps antics en el sepulcre abandonat, i amb mà omnipotent hi va col.locar una llosa que cap força no serà capaç d’aixecar.

Els teus estimats encara vessen llàgrimes de joia, llàgrimes d’emoció i infinita gratitud al teu sepulcre; encara et veuen, feliçment esglaiats, ressuscitar –i ells amb tu; et veuen plorar amb dolç fervor sobre el pit benaurat de la mare, passejar circumspecte amb els amics, dir frases que semblen collides de l’arbre de la vida; et veuen córre ple d’anhel als braços del pare, portant amb tu la jove humanitat i el vas inexahurible del daurat futur. La teva mare aviat es va apressar darrera teu, en divina apoteosi –ella va ser la primera en estar amb tu a la nova pàtria. Des d’aleshores ha passat molt de temps, i la teva nova creació es va mostrar cada vegada amb un esplendor més gran; i homes i dones a desdir, arrossegant llurs cuites i neguits, han seguit els teus passos plens de fe, enyorança i fidelitat –i ara habiten amb tu i amb la verge celestial al regne de l’amor, serveixen en el temple de la divina mort, i et pertanyen per tota l’eternitat.

La llosa ja no hi és,
la humanitat s’enlaira;
a tu resten fidels
i lliures de recança.
El dol despareix
davant la copa santa,
s’inclina el món sencer
la nit de l’últim àpat.

La mort ja és a l’altar,
les làmpades flamegen,
a punt són les donzelles,
tenim oli a vessar.
Si se sentís la fressa
llunyana del teu pas
i ens fessin els estrelles
un crit, amb dring humà!

Els cors vers tu,l Maria,
s’aixequen a desdir.
Al llarg de l’aspra vida
per tu són tot sospirs.
Confien en salvar-se,
exulten en la fe:
abraça’ls, Mare santa,
en el teu pit fidel.

Molts d’ells, que es consumien
en sofriments amargs,
del món escapolint-se
a tu ja han retornat.
Sovint ens acompanyen
en la necessitat;
vers ells anem nosaltres
per viure tots plegats.

Mai més ja no plorava,
qui creu, en el fossar;
del do de l’estimada
ningú en serà privat.
La Nit l’entusiasma
per fondre-li el dolor;
sovint per tendres àngels
vetllat és el seu cor.

La vida ferma avança
cap a l’eternitat;
per fonda fe exaltada,
la ment s’ha il.luminat.
Es dissoldran els astres
de la vida en most daurat,
i esdevindrem estrelles
després de fer-ne un tast.

L’amor no té fronteres,
no arriba mai la fi,
flueix la vida plena
com un mar infinit.
Sols una nit de festa,
un sol poema etern;
per tota llumenera
tenim la faç de Déu.


Comentari a l’himne 5. “aquest himne pot ser interpretat també com un autèntic manifest del romanticisme, enfrontat polèmicament a l’ideal classicista de la Grècia antiga.      La primera part del poema ens presenta una descripció de la vida a l’antiga Grècia, que Novalis revesteix amb els trets d’una autèntica edat d’or.” “Tota la naturalesaa estava habitada per divinitats: Afrodita vivia al mar, Demèter als camps de b lat, Dionisi al raïm, etc.; i àdhuc els animals tenien un cor humà, d’acord amb l’antropomorfització de déus i animals pròpia de la mitologia grega.”
“Per a Schiller, com per a tot el classicisme de Weimar, la Grècia clàssica representava un estadi superior de la humanitat, malauradament perdut i recuperable tan sols a través de les representacions idealitzades de l’art. “
“a partir d’Homer, la mort era representada no pas com un esquelet, sinó amb l’aspecte d’un noi jove, germà  del somni, que apaga la flama de la vida i ens convida a passar el riu Leteu, les aigües del qual ens faran oblidar la nostra vida”
“Tal com afirma també Schiller, aquest món es va acabar quan els homes, deixant enrera la pròpia infantesa [...], van abandonar el lloc que els havia estat reservat per Zeus en l’ordre de l’univers, i van aspirar a introduir-se en un territori inhabitat, on fossin més lliures. Pel que segueix a continuació es pot deduir que aquest territori no és altre que el pensament científic”, el número i la mesura. “Tanmateix, aquest món no va desaparèixer totalment, sinó que es va replegar a un espai superior, l’espai de l’esperit.”
A la segona part vida de Crist. Novalis “afirma que Jesucrist s’identifica amb el jove déu de la mort de la mitologia clàssica.” (la mort camí cap a una nova vida)


Comentari a l’himne 6. Anhel de la mort per . “anunci del tema de la comunicació entre el món dels vius i el món dels morts, que reapareixerà en els Sonets a Orfeu (1926) de Rilke, autor d’uns Poemes a la Nit (1912),”
“La reunió amb els habitants del més enllà es produeix gràcies a l’abraçada de Jesucrist, que ara s’identifica amb l’estimada” “Així Novalis es refereix a Jesucrist alhora com a l’estimat i la núvia (braut = aimia)


Un poema traduït per Feliu Formosa
(Poesia alemanya. Barcelona, Ed. 62 i la caixa 1984)

“QUAN JA NI XIFRES NI FIGURES...”

Quan ja ni xifres ni figures
siguin clau de les criatures,
quan es besin o cantin més
que els profunds erudits no ho saben
quan el món a la vida lliure
i al món sigui reintegrat,
quan de nou la llum i les ombres
s’acoblin en claredat certa,
i hom vegi en contes i poemes
històries del món eternes,
llavors davant un mot secret
s’esvanirà tot l’ésser errat.

Novalis (Friedrich Leopold von Hardenberg)
(Oberwiederstedt bei Mansfeld, 2.5.1772 – Weissenfels, 25.3.1801)

Novalis. Fragments. Barcelona, Quaderns Crema, 1998
A cura de Robert Caner.

Hem sortit del temps de les formes amb validesa universal. (Pàg. 11)

El fenomen més meravellós, el fenomen etern, és la pròpia existència. 55

L’acte genuïnament filosòfic és matar-se a si mateix; aquest és el veritable principi de tota filosofia i cap a ell es dirigeixen totes les necessitats de l’aprenent de filòsof, i només aquest acte satisfà totes les condicions i característiques de l`’acció transcendent. 55

Mai no arribarem a comprendre’ns del tot, però podem i arribarem més lluny que només a comprendre’ns. 59

Si somiem que somiem, som a prop del despertar. 59

On hi ha infants, hi ha una edat d’or. 67

Fer-se un ésser humà és un art. 75

La poesia és allò absolutament real. Aquesta és l’essència de la meva filosofia. Com més poètic, més vertader. 85

Proposició principal. – Només es pot acabar essent en la mesura que ja s’és. 85

La flor és el símbol del misteri del nostre esperit. 115

La facultat de la imaginació és el bé més gran. 117

El poema de l’enteniment és filosofia. çEs l’mpuls més gran que l’enteniment es dóna elevant-se sobre si mateix. Unitat de l’enteniment i la imaginació. Sense filosofia les facultats fonamentals de l’ésser humà es mantenen sense concordança. Hi ha dos éssers. Un de raonable. Un de poètic. 127

La poesia és el gran art de la construcció de la salut transcendental. El poeta és, doncs, el metge transcendental.
La poesia fa i desfà dolor i desig –plaer i desplaer – error i veritat – salut i malaltia – ho barreja tot amb vista al seu gran fi de tots els fins – l’elevació de l’ésser humà sobre si mateix. 129

Jo = No-Jo – proposició superior de tota ciència i de tot art. 131

El poeta entén la Natura millor que la ment científica. 153

Poesia és veritable idealisme – contemplació del món com a contemplació d’un gran ànim – autoconsciència de l’Univers. 153

L’artista és damunt dels homes, com l’estàtua sobre el pedestal. 253

El poema líric és per als herois – fa herois. El poema èpic, per als éssers humans. L’heroi és líric – l’humà és èpic. El geni, dramàtic. L’home, líric. La dona, èpica. El matrimoni, dramàtic. 253

Imatge – no al·legoria – no símbol d’alguna cosa estranya – símbol de si mateix. 255

Tota paraula és paraula que conjura. Crida tal esperit – tal esperit apareix. 293

El món és un trop universal de l’esperit – n’és una imatge simbòlica. 331

Balasch, Manuel. Carles Riba, la vessant alemanya del seu pensament i de la seva obra. Barcelona, Ed. del Mall, 1987.

De la novel·la Enric d’Ofterdingen:

El poeta sap suscitar en nosaltres, a la mida del seu gust, aquelles energies ocultes, i ens fa percebre mitjançant paraules un món desconegut i meravellós. Com si fos de pregones grutes, pugen cap a nosaltres èpoques passades i futures, homes incomptables, regions admirables i els fets més extraordinaris que ens arravaten de la realitat coneguda. [...] Les dites dels poetes exerceixen un poder màgic, fins i tot els mots usuals vénen amb sons encisadors i embriaguen els enartats oients. 100

els poetes, aquells escadussers homes-guia que ronden pels nostres habitacles i que per tot arreu renoven l’antic culte de la humanitat i dels seus primers déus, l’estel de la primavera, de l’amor, de la felicitat, de la fecunditat, de la salut, de l’alegria, ells, que ja aquí estan en possessió de la serenitat celestial. No els empeny cap pruïja estúpida i aspiren només el perfum dels fruits sense menjar-se’ls per restar després irremissiblement encadenats al món subterrani. 100

en tota poesia el caos ha de traspuar a través del vel normal de l’ordenament. [...] La poesia més alta, la tenim molt a la vora i sovint la seva matèria preferida és un objecte usual. 102

La llengua... és veritablement un petit món en signes i tons. L’home, tal com la domina, voldria dominar el món immens, i poder-s’hi expressar lliurement. I l’origen de la poesia és precisament aquest goig de revelar en el món allò que és fora d’ell, de poder fer allò que pròpiament és l’impuls primigeni de la nostra existència. 102-102

El sentit per a la poesia té molt de comú amb el sentit per a la mística. És el sentit per a allò peculiar, personal, desconegut, secret, per a allò que cal revelar, que és una casualitat necessària. Presenta l’impossible d’esperar, veu l’impossible de veure, percep allò imperceptible, etc. 104

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA