|
Johann Christian Friedrich Hölderlin
(Lauffen am Neckar, 20.3.1770 – Tübingen, 7.6.1843)
"OH, L'HOME ÉS UN DÉU, UN CAPTAIRE QUAN MEDITA"
Algunes dades:
1789: Revolució francesa.
1790: Memòria de llicenciatura de Hölderlin: "Història
de les belles arts entre els grecs".
1794: Arriba a Jena ("Quan arriba a Jena, Hölderlin tindrà dues
propostes elaborades a què enfrontar-se: per una banda, la de Fichte
d'educació mitjançant la raó i mitjançant l'estat,
amb una intensificació dels desequilibris provocada pel xoc amb l'existent
i amb l'expectativa d'una futura emancipació de tots; d'altra banda,
la de Schiller, d'educació mitjançant el sentiment i al marge
de l'estat, per efecte de l'art, que tendeix cap a un equilibri de les facultats
només a l'abast d'uns pocs." Bodei, Remo. Hölderlin: la filosofía
y lo trágico. (Madrid, Visor, 1990)
1795: Sobre la religió. (La religió per a ell és "la
grata santificació de la totalitat que anima la pròpia i parcial
esfera de vida, un procés "mític" de producció de tantes
divinitats com esferes hi ha de vides separades" "Hölderlin sosté
amb Lessing que és un "dels prejudicis de l'home considerar el pensament
com la cosa primera i més noble". El pensament i l'auconsciència
humans sonstitueixen únicament una part de l'ésser, una potència,
encara que una de les més elevades de la natrualesa. No es pot posar
el pensament com a fonament de la naturalesa, no es pot posar la consciència
com a fonament de l'ésser. Només la intuÏció intel.lectual,
en l'àpex de les escissions, deixa transparèixer la unitat
del jo amb la naturalesa infinita." "La idea força que articula el
seu pensament és la d'una naturalesa vivent i divina, en què
la vida i la mort es generen una de l'altra incessantment, i en què
els principis oposats, de formació i de destrucció, estan en
perpètua lluita entre si." Bodei, Remo. Hölderlin: la filosofía
y lo trágico. (Madrid, Visor, 1990)
1797: Primer volum d'"Hiperión".
1804: Apareixen les traduccions que ha fet de Sòfocles. ("Sòfocles
representa en els seus personatges "l'intent de l'home vagant en mig de l'impensable".
I l'impensable, l'inefable són des de sempre les lleis de la naturalesa
divina, no les de la cultura humana." Un altre "element identificable en
les Notes és la concepció del tràgic com a acoplament,
unida a l'allunyament infinit, de déu-naturalesa i home". Bodei, Remo.
Hölderlin: la filosofía y lo trágico. (Madrid, Visor,
1990)
Cap a 1802, quan tenia 32 anys, es va enfonsar "en una aguda psicosi esquizofrènica",
segons la diagnosi mèdica, i es va instal.lar a Tübingen, a la
casa del fuster Zimmer, sobre la riba del Neckar. Mor el 1843.
Són els filòsofs que prenen la poesia com a valuós paradigma
de l'expressió i el pensament humans -des de Dilthey fins a Heidegger,
que li donaran la glòria.
El to de la seva poesia és el pathos tràgic i entusiasta. Exaltació
de la Grècia clàssica.
"Però el que dura, ho funden els poetes". Darrer vers de Andenken
(Record).
Traduí Sòfocles i Píndar.
"Cap altre poeta no anuncià com ell que el fi de la vida era d'aconseguir
la revelació del sublim i que el sacrifici era el llenguatge del cor
de l'home. Bé que admirà la resplendor de la divinitat en la
natura i en les coses, la seva poesia, estranya a qualsevol misticisme i
moral, posseí la força exaltadora del seu entusiasme còsmic
i dionisíac que, en alguns moments, comunica un estat d'il.luminació
i d'alta puresa. Ha influït la literatura catalana moderna (Vinyoli)
i Riba assajà la traducció d'alguns dels seus poemes en una
edició publicada el 1943" (GEC)
Diu Blai Bonet: "El Dr. Sagués [...] em va ensenyar a llegir
Hölderlin. El primer vers de Hölderlin me'l va llegir ell, però
en consultar-li el que havia de fer en el Montseny i el que no, em va dir:
"No et donaré cap lliçó, ni una, només un vers
d'en Hölderlin que diu: Qui té la tirada de cap al sublim es
decanta sempre de cap al vital. Ja ho vaig tenir entès. Al sublim,
ja hi tenia la tirada." (Biel Mesquida. "Blai Bonet: un modern escriptor
mallorquí a Barcelona", dins Escriptors a Barcelona, Ajuntament
de Barcelona, 1980)
Poemes
Versions de Carles Riba
PERDÓ
Sagrada criatura! Jo he torbat sovint
L'auri repòs dels déus en tu, i dels secrets
Profunds dolors de la vida
Molta cosa has après de mi.
Oblida-ho i perdona! Com el núvol allà
Davant la lluna en pau, jo me'n vaig, i tu
Reposes i brilles en ta
Beutat de nou, oh dolça llum!
["El poema diu adéu a Susette Gontard, l'amant de Hölderlin"
G.F.]
SÒFOCLES
Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia;
Ara a l'últim aquí se'm manifesta en el dol.
EL POETA IRAT
No temeu el poeta si noble s'aïra: sa lletra
Mata, però l'esperit els esperits fa vivents.
QUAN JO ERA UN NOI...
Quan jo era un noi
Un déu em salvà sovint
De la fressa i la vara dels homes.
Llavors jo jugava
Confiat i bo
Amb les flors del boscatge
I els oratjols del cel
Jugaven amb mi.
I tal com tu el cor
De les plantes alegres,
Quan elles cap a tu
Els dolços braços estenen,
Tu has alegrat el meu cor.
Pare Sol!, i com Endimió
Jo era el teu predilecte,
Càndida Lluna!
Oh tots vosaltres, déus
Fidels i amorosos!
Si sabéssiu
Com us ha estimat la meva ànima!
Poc llavors us cridava
Jo encara pel nom, tampoc
Vosaltres m'anomenàveu
Mai, com els altres homes entre ells s'anomenen,
Com si es coneguessin.
Però us coneixia
Millor que no pas els homes
Jo hagi mai conegut!
Jo entenia el silenci de l'èter,
El mot de l'home no l'he entès mai.
M'ha criat l'harmonia
Del murmuriós boscatge,
I he après d'estimar
Entre les flors.
En braços dels déus m'he fet gran.
MADURS SÓN, EN FOC SUBMERGITS...
Madurs són, en foc submergits, bullits
Els fruits i sobre la terra provats, i és una llei
Que tot entri, a tall de serpent,
Profèticament, somniant, cap a
Les cimes del cel. I molta
Cosa, com damunt les espatlles
Un feix de llenya, cal
Guardar. Però dolents
Són els camins. De tort,
Com cavalls, van els presoners
Elements i antigues
Lleis de la terra. I sempre
Va cap al deslligat una enyorança. Molta
Cosa però cal guardar. I necessària
És la fidelitat.
Però endavant i endarrera
No mirem. Deixar-nos gronxar, com sobre
Una incerta barca del mar.
["Aquest fragment és només la primera estrofa de la tercera
versió de l'himne Mnemosyne." G.F.]
GRÈCIA
Tant com ho són els homes la vida és fastuosa,
Els homes són sovint senyors de la natura,
La fastuosa terra als homes no és oculta,
Amb encís apareix l'hora foscant i l'alba.
Els camps oberts són com en dia de la sega,
Amb esperit s'estén entorn la vella Faula,
I de la humanitat surt sempre vida nova;
Així s'inclina l'any encara amb un silenci.
Gabriel Ferrater, "Prefaci" a Carles Riba Versions de Hölderlin, B.,
Ed. 62, 1971
Riba, "escrivint les Elegies de Bierville, on sense equívocs deixa
que passi per ell una energia heretada de Hölderlin, i orientada a la
construcció, i la fusió en una imatge única, de tres
complexos mítics, molt més impressionants que qualsevol veritat
superficial: el seu personal, el del seu poble, i el d'una Grècia
que (ara sí que podem usar el mot) corrobora els altres dos i n'és
corroborada."
"El fet és que a Riba el conjunt de la literatura catalana, l'antiga
i la moderna, no li agradava, no l'enriquia ni el sostenia."
Riba "Ho havia resolt gràcies a la "puresa", a una prodigiosa capacitat
de posar una fe innocent en les coses properes i menudes, i una altra fe
igualment innocent en les seves enormes mitomàquies, i de combinar
aquestes dues fes mitjançant una no gens innocent intensificació
de la textura (la "tècnica poètica"), que li permetia de suprimir
els enllaços discursius i de presentar l'abstracció i la concreció
com l'anvers i el revers d'un mateix objecte simbòlic -simbòlic
per això mateix, i simbòlic només d'ell mateix."
"un dia es va produir la confluència, en forma de les Elegies de Bierville:
el senyal més fort, i ja indeleble, de la petja de Hölderlin
damunt de la poesia catalana."
"Hölderlin és un dels poetes d'experiència més
enèrgica i alhora més precisament modulada per una textura
formal excepcionalment densa."
Un poema traduït per Feliu Formosa:
APLAUDIMENT DELS HOMES
¿No és sagrat el meu cor, ple de vida més bella,
d’ençà que estimo? Per què de mi fèieu més
cas
quan era més altiu i més ferotge,
més ric de mots i més buit?
Ah! Plau a la multitud allò que és útil al mercat,
i el serf dedica honors tan sols al violent;
creuen en el diví
únicament els qui ho són ells mateixos.
L'arxipèlag
Traducció i presentació de Jordi Llovet [Fragment]
[...]
Però dalt hi ha la llum, que s'adreça tothora als humans
amb paraules
tot plenes de significança. I brama la veu del que trona:
¿que m'heu oblidat?; les ones del déu de la mar, amb tristesa,
com eco ressonen: ¿ja no us recordeu mai de mi, com solíeu?
Descansen feliços, al cor dels sensibles, els éssers celestes,
i ara, com sempre, les forces que ens donen fervor, de bon grat
acompanyen aquell que s'esforça; per sobre dels cims de la pàtria,
l'èter descansa, domina i es troba present en tot lloc
per tal com un poble amorós, aglevat entre els braços del Pare
s'alegri i els homes gaudeixin d'un sol esperit en comú.
Però, ai!, el nostre llinatge fa via en la nit, com a l'Orc,
estrany a les formes divines. Procura tothom pel que és seu,
sens cura dels altres, i enmig del renou i el brogit, ningú,
a l'obrador, no s'escolta ningú; és cert que treballen, els
bàrbars
aquests, amb braç poderós i sens treva; no dóna cap
fruit, emperò,
com l'afany de les Fúries, l'esforç i el neguit de la colla
mesquina.
Un dia vindrà que s'aixequin els homes, després de molts somnis
terribles, amb l'ànim alegre i tot jove, com era costum
en els fills fastuosos de Grècia: aleshores l'airet benfactor
de l'amor bufarà en un temps nou, i l'esperit de la bella natura,
arribant-nos de lluny, com un déu que apareix entre núvols
de plata,
haurà els nostres fronts, ja més lliures, i airós restarà
entre nosaltres.
¿Què fas, que no véns? Oh, llum!, també aquells
que van néixer divins
romanen encara amagats, com al fons de la terra, tots sols,
mentre apunta en el món el bon temps sobre el cap pesarós
dels que dormen:
no hi paren esment, primavera eternal, ni cap home no et canta.
No pas per molt temps! Que ja sento de lluny el renou de la festa,
el càntic, damunt del tossal que verdeja, i un eco al bosquet,
allà on els minyons s'entusiasmen i el geni del poble es confon
tot feliç, en un cant fastuós expandit per a honra d'un déu
que viu en l'altura però esguarda com cosa sagrada les valls.
Car allà on corre el riu tot joiós, amb escreix de la seva
jovença,
entre flors i la ufana dels camps, i on maduren el blat generós
i la fruita, en les planes solanes, allà s'engalanen amb flors
els devots, per la festa; i fulgura damunt del turó, a la ciutat,
igual que a les cases dels homes, l'estatge celeste del goig.
Que tot el que és viu s'ha emplenat del sentit de les coses divines
i tornes a fer-te visible als teus fills, com antany, oh, natura!,
i així com s'escolen les fonts cims avall, un diví benefici,
grandiós, es vessa pertot sobre el cor en brostada del poble.
Llavors, oh, vosaltres, delícies d'Atenes!, proeses d'Esparta!,
feliç primavera a les terres de Grècia!, quan sigui tardor
per nosaltres, esperits del passat!, vosaltres haureu madurat
i vindreu altre cop a trobar-nos per fer-nos perfecta l'anyada.
També per vosaltres, llavors, sigui festa, oh, dies pretèrits!;
adrecin els homes l'esguard cap a Grècia, i, amb plor i gratitud,
que l'urc de la rica victòria es temperi pensant en vosaltres.
[...]
"Presentació" de Jordi Llovet a Friedrich Hölderlin, L'arxipèlag.
Elegies, Barcelona, Quaderns Crema, 1999
L'arxipèlag és tot en versos hexamètrics, i les Elegies
en estrofes de set o nou dístics cada una. Són escrits entre
1800 i 1801. 'estructura bàsica de l'hexàmetre és de
cinc dàctils i un troqueu tancant el vers: _ U U / _ U U / _ U U /
_ U U / _ U U / _ U (els quatre primers dàctils poden ser substituïts
per espondeus ( _ _ ), com també el troqueu). Així, l'hexàmetre
clàssic té una "llargada sil.làbica" que oscil.la entre
les tretze i les disset síl.labes. L'hexàmetre comença
sempre amb síl.laba llarga (tònica). Presenta dos hemistiquis,
amb cesura -, generalment al mig del metre tercer i mai al davant de tònica.
Començar tots els versos en tònica , en català ofereix
un aspecte "ortopèdic", per això s'admet l'anacrusi, és
a dir començar el vers amb una o més síl.labes àtones
fora de mesura o de compàs, o bé amb ús d'accent secundari
a la primera síl.laba "Récordánt-se'n, digué
// als etérns aquéstes paráules" versió de Riba
de l'Odissea.
"Pel que fa a les Elegies succeeix una cosa semblant [...] Hölderlin
conserva gairebé sempre, en el primer vers del dístic, l'accentuació
a la primera síl.laba, sis accents, predomini del dàctil, cesura
audible, però variable, i respecte escrupolós de la clàusula
heroica, és a dir, final femení, o amb síl.laba àtona.
Per exemple, els dos primers versos d'El caminant presenten aquest esquema:
_ U / _ U U / _ // U U / _ U / _ U U / _ U
_ U U / _ U U / _ // _ U U / _ U U / _
"He considerat que la traducció d'un hexàmetre al català
no està obligada a ser gaire cosa més que un vers de sis accents
amb predomini de seqüències de dues síl.labes àtones
alternades amb una de tònica [...] i he considerat que el segon vers
del dístic elegíac ha de ser, en català, un vers anàleg
al pentamètric, és a dir, de cinc accents amb la mateixa llei
d'alternança rítmica que he assenyalat a l'hexàmetre.
Elegies
Traducció i presentació de Jordi Llovet
"Nosaltres somrèiem feliços, sentíem un déu cadascú"
(Planys de Menó per Diotima)
EL CAMINANT [fragments]
[...]
i el verd, testimoni sagrat de la sempre feliç i profunda
vida en el món, m'anima i em fa com un noi.
[...]
El pare i la mare i, si encara són vius, els amics ja s'hauran
avesat a altra cosa; car meus, ja no ho són
per a res.
[...]
Així quedo, sol. Però tu, tanmateix, per sobre dels núvols,
pare del nostre país, oh, èter potent!,
i la terra i la llum!, tres i un de sol que regneu i estimeu,
eternals!: el nus amb vosaltres, no el trencaré
mai.
Eixit de vosaltres he viatjat igualment amb vosaltres,
i sou vosaltres, feliços, que envio, serè.
Porta'm ara, per tant, a dalt les muntanyes calentes
del Rin, acosta'm la copa ben plena de vi!
[...]
RETORN A CASA
1
Dintre dels Alps és encara nit clara i els núvols, joiosos
i espessos, amaguen la vall espaiosa, pel fons.
L'aire dels cims, juganer, s'abat a pertot i rondina;
entre avets cau a pic un llamp que il.lumina i es fon.
Corre el caos, tot lent i en batalla, amb frisança de joia;
jove de forma, però fort, celebra el combat amorós
enmig del rocam; convuls, vacil.lant entre eternes barreres,
i encara més bàquic hi apunta el matí dalt
enllà.
Més infinita és encara l'estesa de l'any; i les hores
sagrades, els dies, s'hi fonen en ordre gosat.
L'ocell de tempesta és indici del temps, voltat de muntanyes,
dalt de les altrues roman i anuncia el matí.
Al fons es desperta el poblet, que ja aixeca l'esguard,
sense por, refiat de l'altura, muntanyes enllà.
Vessen a raig les fonts més antigues, i tot pressentint
la crescuda, la terra fumeja per sota l'aiguat.
El tro ressona pertot, l'obrador immensurable treballa
de dia i de nit bo i atorgant els seus dons.
2
Quiets, els cims argentats mentrestant allà dalt resplendeixen,
plena de roses lluu, dalt de tot, l'esplèndida neu.
Encara més alt, habita damunt de la llum el més pur,
el déu benaurat, feliç de l'esplai dels llampecs.
Viu en silenci, tot sol, lúcid fulgura el seu rostre,
i l'ésser eteri s'inclina a dar vida pertot
i bastir l'alegria amb nosaltres: així, sabedor de mesures,
expert en nosaltres, amb dubtes, magnànim el déu
envia a les cases i als pobles un goig consistent, i pluja
suau, que bada la terra, núvols congriats,
i, a vosaltres, les brises amables, temps de primavera;
i amb mà reposada torna la joia als sofrents
quan el tot creador els temps renovella, i els cors en silenci
d'aquells que es fan vells, els tempera i manté,
i actua també en el profund, que l'obre i hi fa clara fulgència,
talment com estima, i comença una vida de nou,
la gràcia floreix com antany i un esperit més present ens arriba
i un àlgid coratge infla les ales per fi.
3
Moltes paraules li he dit, que allò que els poetes mediten
o canten, val quasi sempre pels àngels o déu;
per amor a la pàtria he elevat fins a ell un munt de pregàries,
que no ens agafés d'improvís, tot de sobte, l'esperit;
moltes també per aquells que passen angúnia a la pàtria;
per la gràcia divina, alegre us retorna l'esquiu,
gent del país!; per vosaltres, llavors que la barca em gronxava
i seia, tranquil, el barquer tot lloant el camí.
Lluny dominava l'estesa del llac un oneig gaudiós
enmig de les veles, i allà, quan apunta el matí,
brilla i floreix la ciutat i dels Alps carregats de penombra
el vaixell ben guiat arriba i reposa en el port.
Càlides són les riberes, amigues les valls espaioses:
belles de lúcids camins verdegen per a mi.
Fan companyia els camins i ja esclata la rica brotada,
i el cant dels ocells, amatent, convida el passant.
Hi ha confiança pertot, fins i tot el salut de passada
apar amistós, tots els posats són amics.
4
Cert: aquesta és la terra nadiua i el sòl de la pàtria;
allò que buscaves, ja ho tens, que et surt a trobar.
No debades es planta talment com un fill, al llindar que murmura
i oneja, i mira i et busca paraula amatent,
amb càntics, el bon vianant que passeja, magnífica Lindau!
Un dels portals acollents del país és aquest,
que et convida a fer cap a contrades llunyanes amb tot de promeses,
al lloc on tot és meravella, on la fera divina
davalla a les planes, i el Rin, obrint-se un camí temerari,
de roques enfora dibuixa amb letícia la vall,
lluny enllà, per l'estesa muntanya, en la via de Como,
o avall, en la línia del dia, al llac espaiós.
Però encara amb més força em convides, porta sagrada!,
a tornar a les senderes amigues tot plenes de fruits,
a fer cap de bell nou a la pàtria i les ribes vermelles del Neckar,
i als boscos, al verd dee l'arbreda tothora amb airet,
on clapes d'avets el faig punxegut i el bedoll acompanyen;
i arreu hi ha poblets escampats que em capturen, amics.
5
Allà és on m'acullen. Oh, veu de ciutat, oh, veu de la mare!,
que em toques i animes coses apreses fa temps.
Car tot hi és present. Hi floreixen el sol i la llum de la festa,
els meus estimats!, més lúcids que mai a l'esguard.
Sí! L'antic és present!, el que resta. Hi ha molt; i cap cosa
estimada o sabuda no oblida la gran lleialtat.
Exsangüe. El tresor, tanmateix, que roman sota l'arc d'una pau
consagrada, estalvi roman per a joves i grans.
Parlo amb desfici. És el goig. Però demà i en els dies
futurs
quan plegats sortirem a mirar-nos la casa i els camps,
sota els arbres florits, al bon temps, en jornades alegres de festa,
molt en diré i faré espera amb vosaltres, amats!
Força he sentit a parlar del Pare, el més gran, i massa
he callat tot allò que sabia d'aquell que en un temps
variable, allà dalt, de sobte es revifa, governa muntanyes
i no triga gens a atorgar-nos presents celestials
i a un càntic més clar ens arrossega i envia esperits bondadosos.
Veniu, no trigueu, els modestos i els àngels del temps!,
6
àngels dels joves, veniu! Que en totes les cambres amb vida
que els àngels emparen, hi va la mesura del llast.
Res, exultants!, de tot el que és bo per als homes, cap hora
no corri mancada d'ajuda d'aquests guardians;
que aquella alegria que tenen -vegeu-la- els amants que es retroben,
i escau que així sia, quedi santificada com cal.
¿Qui hauré d'invocar en beneir el menjar nostre?; en la folga,
després de la feina del dia, ¿a qui regraciar?
¿Diré el nom més pur? Cosa no escau que no sigui de
prínceps
a un déu; que ens cal, per haver-lo, més força
que el goig.
Però n'hi ha, de troballes, com guarda secrets, quan s'enruna, la
casa.
És pobre l'esperit alemany. Com íntim sentit,
tanmateix, atorga la lira a cada hora la seva tonada
i alegra potser els celestials, que s'acosten ençà.
Trempeu l'instrument, afineu-lo, que així gairebé ablaniríem
l'ànsia passada, oculta al darrere del goig.
Penes així, de grat o per força, en l'ànima porta
el que canta, sovint; de les altres no en porta, però.
Heidegger, Martin. "Retorno a la patria / a los parientes", dins Interpretaciones
sobre la poesía de Hölderlin. (Barcelona, Ariel, 1983):
"El retorn a la pàtria és el retorn al proper a l'origen.
Només pot tornar qui abans, com a cominant, tal volta durant molt
de temps, ha partit cap a l'origen, per percebre-hi el que s'ha de cercar,
per tornar llavors més expert, com el que cerca.
allò que buscaves, ja ho tens, que et surt a trobar." "El poeta arriba
a casa quan arriba al proper a l'origen. Arriba a la proximitat quan diu
el secret de la proximitat al proper. El diu en tant que poetitza el més
joiós. El poetitzar no és el que dóna al poeta un goig,
sinó que el poetitzar és el goig, la claredat, perquè
en el poetitzar consisteix el primer arribar a casa. L'elegia Retorn a casa
no és una poesia sobre el retorn a casa, sinó que l'elegia
és el retorn mateix a casa, en tant aqueixa poetització que
és; un retorn que continua tenint lloc mentre les seves paraules ressonin
com la campana en la llengua dels alemanys. Poetitzar significa estar en
el goig que resguarda en la paraula el secret de la proximitat al més
joiós."
"Hölderlin, en torn a l'època de l'elegia Retorn a casa, escriu
en un "Epigrama" com s'ha de cantar el càntic del més joiós,
és a dir, del reservat, i com també s'ha de cantar el Càntic
de l'alemany. L'epigrama es titula Sòfocles i diu:
Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia; / Ara
a l'últim aquí se'm manifesta en el dol.
Ara sabem per què el poeta en l'època en què va arribar
a la pàtria com al lloc de la proximitat reservadora a l'origen, va
haver de traduir "les tragèdies de Sòfocles". La tristesa,
separada per un abisme de la simple agitació, és el goig que
s'alegra per al més joiós en tant que encara es reserva i vacil.la.
¿D'on, si no, vindria la llum interior del goig, tan sustentadora,
si no fos en el seu fonament amagat el goig per al més joiós?
Només el diàleg de Hölderlin amb Sòfocles, poetitzador
en "traduir" i en "observacions", forma part certament del retorn poetitzant
a casa, però no l'exhaureix. Per això la dedicatòria
que va posar Hölderlin a la seva traducció de les Tragèdies
de Sòfocles, es tanca amb la confessió:
D'altra bana vull, quan hi hagi temps, cantar als avantpassats dels nostres
prínceps i les seves seus i els àngels de la sagrada pàtria."
PA I VI
1
Reposa pertot la ciutat; el fúlgid carrer s'asserena;
guarnits amb brandons sonen els cotxes enllà.
Cansats de les joies del dia ja tornen els homes a casa
i els guanys i el perdut, a casa mesura, feliç,
la testa assenyada; la plaça és deserta de flors i raïms
i del braç esforçat; ja es fon el
renou del mercat.
Però lluny, al jardí, se sent com ressonen les cordes d'una
arpa;
potser és un amant que les toca, o un home
tot sol
que pensa en amics que són lluny, que pensa en anys joves;
murmuren les fonts, sonores i fresques, a prop dels
planters.
Dolços ressonen els tocs de campana en l'aire del vespre
i el guàrdia les compta i les diu, amatent,
als passants.
Bufa un airet i en els prats sacseja la copa dels arbres,
¿ho veus?; el mirall de la terra, la lluna,
allà dalt,
arriba secreta també; la nit somiadora ja arriba
sense ànsia per a cap de nosaltres, ben plena
d'estels;
la lluna ja brilla, la sempre admirable, l'estranya entre els homes,
trista, del tot fastuosa per sobre dels cims.
2
Superba és la gràcia de l'astre sublim, ningú no imagina
d'on ve ni en què consisteix el favor atorgat.
Per bé que sacseja la terra i desperta esperances als homes,
cap savi no sap què prepara en secret, perquè
així
l'altíssim ho vol, el déu que t'estima, i és prou per
això
que més que la nit t'estimes el dia tot clar.
A dies, però, desitja les ombres la clara mirada
i busca de gust, abans que li calgui, la son;
i l'home de seny, fins i tot, adreça a la nit la mirada,
molt li abelleix d'oferir-li corones i cants:
car és consagrada, la nit, als morts i als dements, però ella
resta tothora eternal, amb l'esperit més
despert.
A fi que tinguem un puntal entremig de la fosca i de l'hora
indecisa, cal, però, que ens atorgui també,
a tots nosaltres, l'oblit i també la sagrada ravata,
i la parla que corre, que mai no té son,
com aquells
que s'estimen, i el got a vessar i una vida molt més coratjosa,
sagrada memòria que en la nit ens permet
de vetllar.
3
En va volem amagar-nos el cor dins el pit, debades
frenem el nostre coratge els mestres i els nois:
¿qui ens en podria privar?, ¿qui ens en prohibiria la joia?
Canten senyals fastuosos, de dia i de nit,
les rauxes del temps. Acosta't! Mirem en l'espai tot obert,
cerquem el que és viu, encara que sigui molt
lluny.
Ferma resta tan sols una cosa; ja sigui al migdia
o entrada la nit, una mesura comuna
val per tothom, si bé cadascú té la seva, triada
i per ella s'afanya, i arriba allà on pot
cadascú.
I que una follia joiosa pugui burlar-se del riure
Correm fins a l'istme! La mar desfermada, als peus del Parnàs
hi murmura, la neu fa brillar les penyes de Delfos;
vine al país de l'Olimp i pugem les altures serenes
del mont Citeró, sota els pins, entre vinyes,
i a baix
veurem Tebes; beurem com murmura l'Ismenos en terra de Cadmos:
d'allà va venir-nos el déu, que ens
somriu, trasplantat.
4
Grècia, feliç! Estatge comú de tots els celestes,
¿és cert allò que van dir-nos
quan érem infants?
Sala festiva, amb el mar com a sòl i els cimals com a taules,
bastida en l'origen del temps només per a
aquest ús!
¿On són els teus trons? ¿On són les lleis de
la terra i les passes
dels déus, i el càntic, amb nèctar
regat, que hi corria?
¿On parlen encara els refranys bonhomiosos i plens de senderi?
Insípida és Delfos, que ho sent, més
encara, que ho viu
per mor de veritat; ¿on saltaria altrament a la vista
la joia tothora present del vent que retruny?
L'èter s'afanya i encalça la terra talment com les flames
i el déu ens arriba amb escreix. Com rosa
d'un dia,
el terra reposa, negat per les coses divines; però l'èter
actua de dalt, i tot consumint-nos, ens prova.
Les flames, però, fan tria i senyalen els caps, que s'aixequen,
i els homes plegats es parteixen el bé fastuós.
Foc que devores! Així ens arriba el celeste a nosaltres,
convuls, entre l'ombra, i arriba el seu dia als
mortals.
5
Arriba el celest i ningú se n'adona, a l'encontre li surten
els nens. Als homes els troba d'esquena, aquest
goig,
i els omple de por. Per això un semidéu, fins i tot, de reüll
el contempla; que ve tot voltat de flames i son.
Però és gran el coratge que dóna i el cor dels humans
se n'emplena;
en l'ardor, tanmateix, a penes el senten, el bé.
Crea, s'escampa, i no triga a topar amb els confins de la terra;
no para, fins que la nit l'arreplega, el destí.
Així consoliden el fat els celestes allà on cap molèstia
esgarria; amb temps, els homes s'avesen al goig
i a la llum i a mirar els iniciats a la cara, el rostre dels homes
que a l'U i també al Tot, ja fa temps, van donar-los
un nom,
aquells que els pits reservats van omplir-se amb esplet del tot lliure,
primers, només ells, amb tots els desigs
sadollats.
Llarg i feixuc és el mot que anuncia aquesta arribada,
però és fúlgida l'hora que
porten aquells, els servents
dels celestes, experts en la terra; és jove i efímer, davant
de l'abisme,
el seu pas; per contra, mirant la fondària,
és etern.
6
Ara preserven uns quants els déus benaurats i els esperits;
tot, en veritat, expressa les seves llaors.
Res a la terra la llum no ha de veure que als déus no complagui,
cap descurança dels homes a l'èter
no val.
Per això en aquest temps, els pobles, plantats una estona en l'espera,
es drecen els uns sobres els altres en ordes sonors;
basteixen, plegats, les belles ciutats, els temples magnífics,
a terres llunyanes s'afanyen, ribes enllà.
¿On rauen? ¿On són les insignes contrades, les flors
de la festa?
Atenes i Tebes decauen; el so de les armes a Olímpia
no es sent, ni sonen els carros daurats que hi lluitaven;
no porten garlandes, ¿mai més?, els
vaixells de Corint.
¿Per què aquest silenci als sagrats espectacles d'antany?
¿Per què ja no riu la dansa sagrada
i antiga?
¿Per què no senyala cap déu, com solia, la testa dels
homes?
¿Per què no segella, com era costum,
els triats? Baixava
ell mateix, de vegades, prenia la forma d'un home;
el temple i la imatge són ara tot plenes
d'enuig,
7
i Efes també està colpida. Viu el sagrat en sofrença,
s'encén la presència celeste, al final,
com el foc.
Follia és això, i ben estranya; pensa en la tomba l'esperit
assenyat, quan hi ha els celestials, al costat dels
subtils.
També a aquests subtils que pateixen, la terra sovint angunieja,
car triguen els déus, tot sovint, a rebre
el seu prec.
Ja res no verdeja per a ells ni es reglen les dolces senderes
de casa; ni el bosc ni la brolla s'aixequen com
temples,
ni els fruits són daurats ni l'arbreda apareix ordenada a la vista;
només de vegades acullen els homes l'ombrada
que fa.
Hi ha cors en puixança, però, com flor en un aterra deserta
en temps de sequera; l'herba, a la selva nodreix
el llop i el cavall; en la mort tanmateix, no s'hi pensa,
o a penes; no passa el profeta per veure el jovent.
Roman una cosa, però, tota sola. La norma, la terra.
I una puresa: la nit. I la calma, que això
prou ho sap,
altiu i soberg, l'assenyat, que us ensenya el diví
encara que sigui molt lluny, com el cel, i amagat.
8
Així, ja fa molt de temps -que sembla llunyà- que pujaren
aquells que la vida feia feliços, amunt,
llavors que el Pare ja havia apartat la mirada dels homes
i el dol, com calia, va córrer per sobre
aquest món
i va fer-se present a la fi un esperit tot serè, com un bàlsam
diví, pregonant el final de la vida, i va fondre's,
deixant com senyal de la seva presència i avís d'un possible
retorn, herald dels ésser celestes, uns dons
capaços de fer-nos fruit, a nosaltres, humans, com solíem.
Com una balança que es trenca, però,
el destí
es desajunta abans d'arribar-nos: així la raó també
es plega
davant del judici; però viu i triomfa la
gràcia.
El pa és un profit de la terra i, amb tot, la llum el consagra;
del déu en tronada ve l'alegria del vi.
Per això guardem el record dels éssers celestes, que antany
van ésser aquí i tornaran, en moment
oportú;
per això canten amb seny els poetes l'esperit de tardor,
no en va, ni fingida, és la seva lloança
del déu.
9
I diu veritat, car ell el dia i la nit agermana,
guia la volta estelada cap baix i cap dalt,
feliç, com la copa estimada i airosa dels pins, que tothora
verdeja, i el llaç que amb fullatge de l'heura
ha triat.
Roman, ell. I està satisfet fins i tot de la terra gastada.
Romanen la bella dormida, l'eixam i el banquet.
Allò que els càntics antics dels fills dels divins predigueren,
això som nosaltres; fruit de l'Hespèria
és això!
Prodigi! Amb molt de rigor s'ha acomplert el predit en els homes;
que cregui qui ho hagi tastat! No apunta l'esperit
al mig de la casa ni neix a la font: la pàtria el sustenta.
Li agraden les colles, al déu, la gosada
obligança.
Les flors de la terra, les ombres dels boscos alegren el cor
dels qui han perdut l'esma; s'hi cremen els més
inspirats.
Els savis feliços ho veuen; brilla un somriure als seus cors
captivats; la llum revifa altre cop els seus ulls.
Perdura aquest fet. Però els ulls de la terra descansen,
els omniscients, i dormen els gossos de nit.
STTUTGART [fragment]
6
àngels de la pàtria!, davant de la vostra presència
fins l'home
més fort doblega el genoll i acala l'esguard,
al punt que li cal repenjar-se en amics que s'estima, i pregar-los
ajuda, que portin amb ell aquest llast fastuós;
us dono les gràcies, benignes, per ell, per tots aquells altres
que em donen la vida i el bé, a mi, entre
els mortals.
Arriba la nit! Correm festegem avui encara el plaer
de tardor! Car plens són els cors, però
és curta la vida,
i allò, amic Schmidt, que ens obliga a evocar el dia celeste,
no serem prou capaços de dir-ho amb paraules
tu i jo.
Vinguin amb mi els escollits, esclati el foc de la joia,
amunt, i el mot atrevit s'expressi, sagrat.
Mira! Puresa pertot! Els dons amistosos del déu
que tu i jo compartim, ho són solament pels
qui estimen.
Res més... Veniu! Que sigui veritat! Jo sóc solitari,
ningú no és capaç de llevar-me
aquest somni del cap.
Veniu, estimats, saludem-nos! Que sigui bastant l'encaixada;
guardem-la, la joia més grossa, pels néts
que vindran.
Himnes
(Traducció Manuel CArbonell)
COM UN PAGÈS QUE AL MATÍ D'UN JORN DE FESTA...
Com un pagès que al matí d'un jorn de festa
va a veure el camp, quan han caigut
llamps refrescants tota la nit ardent
i lluny encara el tro ressona, el riu
torna de nou al seu llit, la terra
reverdeix amb més ufana,
el cep regala d'aigua joiosa
del cel i al sol calmós,
lluents, es drecen els arbres del bosc:
així us esteu sota temps favorables,
vosaltres, que no pas un mestre, ans la meravellosa,
l'omnipresent educa en tendra abraçada,
la puixant, la divina, la bella Natura.
Per això, quan sembla que dorm certs temps de l'any
al cel o sota les plantes o els pobles, s'endola
també la cara dels poetes, sembla
que estiguin sols, però pressenten sempre.
I és que pressentint Ella també reposa.
Però ja llostreja! Jo ho esperava i ho veia venir
i allò que veia venir, Sagrat!, que em sigui paraula;
i és que Ella, més antiga que el Temps
i per damunt dels déus del llevant i del ponent,
la Natura ja s'ha despertat amb fressa d'armes,
i, segons una llei inflexible, de les altures
de l'Èter fins les pregoneses de l'abisme, com antany, floreix de
nou,
filla del Caos sagrat, aquella
que tot ho crea, la inspiració.
I com un foc brilla als ulls d'un home,
quan esbossa projectes sublims,
així, de nou, amb els signes, els fets del món,
ara s'ha encès un foc a l'ànima dels poetes.
I allò que abans passà, bé que sentit a penes
només ara es pot veure,
i aquelles que menaven, somrients, els nostres camps,
talment esclaves, les reconeixem,
les que ho vivifiquen tot, les forces dels déus.
¿No saps qui són? Llur esperit alena a l'himne,
quan borrona del sol del dia i de la terra tèbia,
i, enlaire, les tempestes, i d'altres més forjades
a les profunditats del Temps,
més plenes de sentit i més perceptibles,
vagaregen entre Cel i Terra i entre els pobles.
Són els pensaments de l'esperit comú
que atenyen en silencia a l'ánima del poeta,
que bruscament colpida, temps ha
avesada a l'infinit, tremola del record,
i, pel llamp sagrat encesa, neix
el seu fruit, fill de l'amor, obra dels homes i els déus, el cant,
per donar-ne testimoniatge.
Així, com diuen els poetes, quan ella, de cara,
volia veure el déu, el seu llamp caigué sobre la llar de Semelè
i l'escomesa divina engendrà
el fruit de la tempesta, el sagrat Bacus.
I per això beuen ara sense risc
els fills de la Terra, el foc del Cel.
Tanmateix, ens cal, sota les tempestes del déu,
romandre, oh poetes, amb el cap descobert,
aferrar amb les nostres mans el llamp del Pare,
i atansar al poble el present
celestial embolcallat sota el vel del cant.
Perquè només si som purs de cor,
com els nens, i innocents les nostres mans,
el llamp de Pare, el pur, no crema,
i profundament commòs, compartint les penes del més fort,
en les tempestats del déu que es precipiten de les altures
quan s'apropa, el cor, però, resta ferm.
Però, ai de mi! quan del
Ai de mi!
I si dic,
estic a punt de contemplar els Celestials
ells mateixos m'enfonsen sota els vivents, a mi,
fals sacerdot, a la fosca, perquè jo
canti el cant d'avís a qui el pugui copsar.
Allà
Heidegger, Martin.- " Como cuando en dia de fiesta...", dins: Interpretacions
sobre la poesía de Hölderlin. Barcelona, Ariel, 1983.
"Com un pagès en la seva marxa, alegre per la presercació del
seu món, demorat al marge del camp, "així es troben sota un
temps propici"... els poetes."
"La Naturalesa consisteix en obra humana i destí de pobles, en les
constel.lacions i els déus, però també en les pedres,
plantes i animals, però també en els rius i en els niguls i
tempestes."
"La Naturalesa, poderosa per divinament hermosa, per meravellosament omnipresent,
circumda els poetes. Es troben inserts en aquest abraç. Aqueixa inserció
situa els poetes en el tret bàsic de la seva essència."
"Només en tant que hi ha qui pressnet, hi també qui pertany
i correspon a la Naturalesa. Els que corresponen al meravellosament
omnipresent, al poderós, al divinament garrit, són "els poetes".
Naturales, en la seva paraula grega "fisis", "significa brostar en l'obert,
encendre aqueixa il.luminació dins de la qual és com quelcom
pot ocórrer en absolut, situar-se en el seu perfil, mostrar.se en
el seu aspecte ("idea") per tant estar present en això o en allò."
"Hölderlin anomena per això a "la Naturalesa" en el seu poema
també l'"omnicreadora" i l'"omnivitalitzadora"." "El fer-se de dia
és l'arribada de la Naturalesa que abans descansava pressentint."
"Ella, "la poderosa", és capaç de quelcom diferent que els
déus: en ella, com la il.luminació, és on tot pot començar
a estar present." "Així, la "sacralitat" no és en absolut la
propietat presa en préstec d'un déu ja establert en ferm. El
sagrat no és sagrat per diví, sinó que el diví
és diví perquè a la seva manera és "sagrat";
ja que "sagrat" anomena HÓlderlin també en aquixa estrofa el
"Caos". El sagrat és l'essència de la Naturalesa. Aqueixa,
en tant el que clareja, desvetlla la seva essència en el despertar".
"Tot el que apareix està traspassat de la irradiació de l'esperit:
espiritualitzat. La Naturalesa espiritualitza tot com l'omnipresent i la
creadora de tot. Ella mateixa és l'"animació". Pot animar només
perquè és "ànim", "esperit". "L'esperit és la
unitat unificadora. Fa aparèixer la unió de tot el real en
la seva conjunció. L'esperit, per això, és essencialment
en els seus "pensaments", l'"esperit comú". És l'esperit en
la manera de l'animació que incorpora tot el que es manifesta en la
unitat de l'omnipresent."
"Hölderlin anomena "sagrat" el "Caos" i la "confusió". El Caos
és el sagrat mateix. Res real va per davant d'aixa obertura, sinó
que sempre entra dins ella. Tot el que apareix ja es troba en cada ocasió
deixat enrera per ella. La Naturalesa va per davant i per damunt de tot."
"[els poetes] saben el Sagrat en tant que incorporats a ell. El seu saber
és el presentir. El presentir val per al que ve i sorgeix, això
és, per al clarejar." 2
"L'"omnipresent" i l'"omnicreadora" ara s'anomena la Naturalesa "vivificadora
de tot"." "Els déus no són en virtud d'aqueixes forces, les
quals "vivificant-ho" tot, ho mantenen tot en "vida", fins i tot els déus."
"A partir del "càntic" i només en ell s'acomoda l'"esperit"
a l'ordenació memorable del Sagrat". Però no qualsevol càntic
ni qualsevol poeta. "Perquè el Sagrat es troba allotjat en calma en
l'ànima del poeta, aquest té la sort que li surti bé
el càntic, això és, ara, la parula que només
ha de dir el Sagrat. " "L'ardor del lluminós, abrigat en calma en
l'ànima del poeta, requereix ésser encès. Només
té força per fer-ho un raig de llum, que és enviat pel
Sagrat mateix. Per això hi ha d'haver qualcú més alt,
que es trobi més prop del Sagrat i en certa manera encara sempre sota
ell, un déu, per llançar el raig de l'enteniment en l'ànima
del poeta. Així el déu pren sobre si allò que es troba
"per damunt" d'ell, el Sagrat, i ho du [...] a l'home per obsequair-lo. Com
que ni els homes ni els déus poden assolir la relació directa
amb el Sagrat, els homes necessiten els déus i els celests necessiten
els mortals."
"El Sagrat és en el seu origen la "ferma llei", aqueixa "estricta
medició" en què són mesurades totes les referències
de tot el real." "El Sagrat "més antic que els temps" i "per damunt
dels déus" funda en la seva vinguda un altre començament d'una
altra història." "La paraula d'aquest càntic no és ja
un himne "a" quelcom, ni "himne als poetes", ni tampoc, no obstant, himne
"a" la Naturalesa, sinó l'himne "de"l Sagrat. El Sagrat atorga la
paruala i ve ell mateix en aquesta paraula. La paraula és l'esdevenir
del Sagrat. La poesia de Hölderlin és ara crida inicial."
EN BLAU ADORABLE FLOREIX...
En blau adorable floreix
amb el teulat de metall el campanar.
Al voltant hi planen xiscles d'orenetes,
l'abraça el blau més impressionant.
El sol s'enfila enlaire
i arroenta les planxes de bronze,
però, dalt de tot, al vent,
en silenci canta el penell.
I quan algú baixa els graons sota el batall,
la vida és dolça, perquè
si la figura s'ha separat tant, llavors
es mostra la concreció de l'home.
Les finestres, d'on dringuen les campanes,
són com portes a la bellesa. I és cert que,
puix que les portes són encara segons la natura,
tenen l'aspecte dels arbres del bosc. La puresa,
però, també és bellesa.
A dins, neix del divers
un esperit sever. Tan simples,
però, tan sagrades
són les imatges, que sovint,
en veritat, descriure-les ens fa por. Els Celestes,
però, que sempre són plens de bondat, ho tenen tot,
semblant als rics, virtut i goig.
En això l'home els pot imitar.
¿Pot, un home, quan la vida és un feix de fatics,
mirar enlaire i dir: també
jo voldria ser així? Sí.
Mentre l'amistat, la pura,
roman al cor,
no dissortadament
es mesura l'home amb la divinitat.
¿És desconegut
Déu? ¿És visible
com el Cel? Això és el que crec.
Aquesta és la mesura de l'home.
Ben mereixedor, però poèticament habita
l'home en aquesta terra. I no més pura
és l'ombra de la nit amb les estrelles,
si ho podia dir així,
que l'home, que és com dir una imatge de la divinitat.
¿Hi ha en la Terra una mesura? No n'hi ha
cap. I és que no frenen el camí del Tro
els mons del Creador. També
una flor és bella,
perquè floreix sota el sol. Sovint
en la vida l'ull troba éssers, que fóra
més bell anomenar-los que les flors i tot.
Oh!, prou que ho sé! Perquè
sagnar de cos i cor i ja no ser sencer,
¿plau al Déu? Però
l'ànima, i ho crec, cal que romangui
pura, si no, volant
l'àguila s'atansa al Poderós amb cants
de lloança i la veu de tants d'ocells.
Això és l'essència, és la forma.
Tu, bell torrent, em commous
mentre t'esbalces tan clar,
com l'ull de la Divinitat per la galàxia.
Prou que et conec; però les llàgrimes
neguen l'ull. Una vida joiosa
entorn meu veig florir en les formes de la Creació,
perquè no a tort ho comparo als coloms
solitaris entre les tombes. Diríeu, però,
que m'acora el riure dels homes;
i és que tinc cor.
¿Podria ser un estel jo? Crec que sí. Perquè
tenen la rapidesa dels ocells; floreixen
amb foc i són purs com els infants. Desitjar
un bé més gran és desmesurat per a la natura humana.
El goig
de la virtut, també mereix que el lloï
l'esperit sever, que alena
entre les tres columnes del jardí. Una noia
bonica s'ha de coronar el cap
amb flors de murtra, perquè és senzilla
d'ésser i de sentiments.
Però les murtres són a Grècia.
Si algú, un home, mira al mirall,
hi veu la seva imatge, com dibuixada,
i s'assembla a aquest home. Ulls té la imatge de l'home, llum,
en canvi, la lluna. El rei Èdip
potser té un ull de massa. Els sofriments
d'aquest home semblen indescriptibles,
inexpressables, indefinibles. Quan el drama
el representa, llavors això s'esdevé.
Però ¿què n'és, de mi, que ara penso en tu?
Com els rius, se m'enduu, cap allà, la fi d'alguna cosa,
que s'escampa com Àsia. És clar,
aquest sofriment, el coneix Èdip. És clar que és per
això.
¿Hèrcules també el sofrí?
I tant. ¿Els Dioscurs també, en llur amistat,
no suportaren sofriments? I és que lluitar
com Hèrcules, amb Déu, això és sofrir.
I compartir la immortalitat, enveja
d'aquesta vida, és també un sofriment.
Però també és un sofriment,
quan un home, cobert de cremades pel sol,
tot ell és una nafra! Vet aquí
el que fa el bell sol: ho fa esclatar
tot. Els joves mena pel camí
amb l'encís dels seus raigs, com amb roses.
Els sofriments, que Èdip suportà, s'assemblen
als d'un home pobre quan es plany, perquè li manca alguna cosa.
Fill de Laios, pobre estranger a Grècia!
La vida és mort, i la mort és també una vida.
RECORD
Bufa el nord-est,
el vent que estimo més,
perquè esperit ardent
promet i bon viatge als mariners.
Ara vés-te'n, però, i saluda
la bella Garona
i els jardins de Bordeus,
allà, on el camí voreja
l'escarpada riba i el torrent
s'enfonsa al riu, però al damunt,
noblement aparellats,
contemplen roure i àlber;
sovint encara hi penso i com
els frondosos cimals de l'omeda
sobre el molí s'inclinen,
però a la cleda creix una figuera.
Els dies de festa
les dones brunes s'hi passegen,
per una terra de seda,
al mes de març,
quan nit i dia són iguals,
i per camins calmosos,
gràvids de somnis daurats,
arrosseguen aires que bressolen.
Atenseu-me, però
curull d'obaga llum,
el got fragant, perquè
pugui reposar; que el son
a l'ombra fóra dolç.
No és bo
romandre buida l'ànima
de pensaments mortals. En canvi és bo
conversar i que hom digui
el parer del cor, sentir parlar
molt dels dies de l'amor,
dels fets que succeïren.
¿On són, però, els amics? ¿Bellarmin
i els seus companys? Molts homes
tenen por d'anar a la font; perquè
la riquesa comença
al mar. Ells, com
pintors recullen la bellesa
del món i no desdenyen
la guerra alada, ni
viure sols, anys i anys, sota el pal
despullat on les festes de la vila
i els cants i els balls
populars no il.luminen la nit.
Ara, però, se n'ha anat
els homes a les Índies,
d'allà, del cap ventós
entre els turons coberts de vinya
d'on baixa la Dordonya i junt
amb l'esplèndida Garona,
ampla com el mar,
el corrent s'escola. El mar, però,
dóna i pren la memòria,
i amb zel també l'amor ens fita els ulls,
però el que dura, ho funden els poetes.
Heidegger, Martin. "Recuerdo", dins Interpretaciones sobre la poesía
de Hölderlin. Barcelona, Ariel, 1983.
"Però el que dura, ho funden els poetes".
El vent del Nord-est promet als navegants esperit de foc, diu; els navegants
són els poetes, que diuen el Sagrat; els poetes alemanys que han de
trobar el destí del poble, ja que "la falta de destí és
la feblesa". "La pàtria és l'origen de l'esperit i el
fonament de l'origen." La historicitat de la història té la
seva essència en el retorn al propi, i aquest retorn només
pot arribar a ésser com a viatge d'anada cap a l'estrany. Per això
els poetes han de començar per ésser navegants, el viatge dels
quals, a favor del Nord-est, manté la direcció apropiada
cap a la terra del foc celest."
"Si la Festa [com a trobada d'homes i déus] és l'origen essencial
de la història d'una humanitat, i si el poeta sorgeix de la Festa,
aleshores el poeta es converteix en fundador de la història d'una
humanitat. Preapara el poètic, sobre el qual habita, com a fonament
seu, la humanitat històrica."
"Gràvids de somnis daurats". Els poetes van carregats de somnis d'or,
que mesuren la "realitat" des de fora. "Aquest somni insigne fa al possible
ésser més i fa que sigui menys existent el que fins aleshores
es tenia per existent i real. Aquest somni es mostra al poeta, perquè
el somni, com aqueixa terrible irrealitat divina, és el poema no concretable
per avançat del Sagrat. Aqueix poema l'han de dir els poetes. Sentitn
aqueix poema, somnien el somni. Només quan somnien són els
fuits madurats de la Festa.". "Tot el que ha d'esser cuit ha d'entrar en
el foc. Aqueixa és la llei del viatge emprès cap a l'estany
per fer l'experiència del foc celestial. Res propi de la terra pàtria
pot prosperar sense ésser cuit en l'estrany, on quasi es podria cremar."
" curull d'obaga llum /el got fragant". "La llum fosca del vi no lleva
la consciència, sinó que deixa que la consciència, per
sobre d'aqueixa simple aparença de claredat que també té
tot l'assolible i restringit, pugui pujar més, a l'altura i prop del
Suprem." "L'embriaguesa eleva així a la claredat lluminosa on s'obre
la profunditat de l'amagat i la fosca apareix com a germana de la claredat."
"Aquesta marxa de retorn és el romandre en el patri. El retorn és
ple de l'únic desig d'edificar la casa en el lloc de resiència
de l'home, per als celestials que hi seran hospedats." "Però per això
tot, la terra pàtria i l'aire, el cor dels mortals i els celestials
ha d'estar obert, això és , a la mesura de l'esperit." "La
crida del poeta, demanant la copa aromada, sol.licita romandre en la llei
essencial de la seva condició poètica, poder romandre en pensar
fidelment el que ha estat i el que ve, en lloc de dormir el temps que ara
és."
"Els amants pensen per avançat en l'ésser de l'estimat i no
obstant l'han de seguir amb el pensament, per mantenir-se ells mateixos en
l'ésser que se'ls ha atribuït. En el record dels navegants i
en el record dels amants arriba ara a encendre's l'ésser original
del record. El record [pensar en] és subjectar i detenir pensant quelcom
ferm, en queè es detenen tots els que pensen, per poder assentar-se
en el seu propi ésser. El record [pensar en] consolida els que pensen
en el seu fonament essencial. Però el pensar del navegants i el pensar
dels amants no són encara el pensament original." El pensament dels
amants "roman en l'òrbita d'aquests i pensa en la seva copertinença",
i el pensament dels navegants no va a la font. "El que mira l'amor en la
seva mirada essencial, és quelcom que roman. Però el mirar
amorós no és una fundació. La manera com els navegants
profunditzen en l'U, és un fundar. Però no funden el que roman.
Per això no funden originalment. Per això no són encara
els poetes de la condició poètica que ha de venir. Però
¿què és el que roman? ¿En què consisteix
el fundar original? L'un no es pot pensar sense l'altre. Ja que en la seva
relació tenen el seu ésser els poetes." "Prop de l'origen habita
el poeta, el mostrar el llunyà que s'apropa en la vinguda del Sagrat."
"L'habitar fundant prop de l'origen és l'habitar original en què
comença a ésser fundat el poètic en el fonament del
qual després han d'habitar els fills de la terra, si és que
habiten poèticament en aquesta terra. El poetitzar dels poetes és
ara la fundació del romandre." "Poetitzar és recordar [pensar
en]. Recordar és fundació. L'habitar fundant del poeta assenyala
el fonament i consagra l'habitar poètic dels fills de la terra. Quelcom
permanet arriba a romandre. Hi ha record. Bufa el Nord.est."
"Introducció" de Manuel Carbonell a Friedrich Hölderlin. Himnes.
Barcelona, Quaderns Crema, 1981.
"El poeta és el conservador d'aquell àmbit on es desplega tota
presència."
"Originàriament l'esfera dels homes es delimitava respecte a l'esfera
de la divinitat. Recíprocament, l'una era garantia de l'altra. Però
això era possible perquè entre ambdues hi havia l'esfera dels
semidéus que les mantenia en contacte. La grandesa i la dignitat d'aquests
éssers escollits residia en el fet de ser els signes directors de
l'obrar dels homes, eren els qui els donaven la mesura de l'existència.
Amb ells es desplegava la possibilitat d'una experiència fonamental
per a la vida: l'experiència religiosa en el seu sentit més
pur i concret. "
"no vol pas dir que en cap moment insinuï [Holdërlin] que l'objectiu
primordial de la seva tasca com a poeta sigui tornar al món hel.lènic
[...] Més aviat el seu propòsit és ajudar a l'adveniment
de la nova esfera que circumscrigui al seu àmbit propi, com per als
grecs l'esfera divina, l'esfera de l'home modern. Massa directament això
és el que es proposaren els primers himnes amb el mot Natura. El poeta
es concep com el substitut, ara, dels semidéus. Però aquesta
immediatesa de contacte amb l'esfera superior no pot ser sinó destructora.
Per això a partir de l'himne al Rin la meditació prendrà
necessàriament la forma d'una ascensió al cim més alt,
més llunya i lluminós des del fons més obscur per, d'allà
dalt estant, abastar plenament la vall de la modernitat i habitar-hi.
I, malgrat tot, mai, mai no deixarà de comprendre la funció
del poeta com el mediador que cal als nous temps. Així el poema és
el lloc on es pot capgirar categòricament la tendència innata
de l'occidental cap al regne de l'oblit, el regne dels morts."
La mort d'Empèdocles
Barcelona, Quaderns Crema, 1993. (Trad. en vers de Jordi Llovet)
És una obra inacabada "amb la intenció de plantejar-hi tòpics
alhora tan pròpiament romàntics com la distància que
hi ha entre el poeta, com a ésser singular, i la col.lectivitat o
el poble; l'abisme que separa els déus i els homes; o el retorn al
si de la natura com a reconciliació definitiva entre l'home i els
déus."
Hölderlin parla ja de la mort llegendària d'Empèdocles
al segon volum de la novel.la Hiperió: "Ahir vaig pujar a l'Etna.
Allà vaig recordar-me del sicilià superb [Empèdocles]
que una vegada, cansat de tant comptar les hores, confident de l'ànima
del món, malgrat el desig agosarat de viure va llançar-se a
les flames magnífiques".
"l'experiència central del protagonista de les tres versions de La
mort d'Empèdocles resideix en la unió amb Déu o amb
els déus, mitjançant una mort lliurement assumida, entesa com
a redempció o, si més no, com a acte de resolució dels
conflictes entre Empèdocles i els seus compatriotes. En aquest sentit,
doncs, podem pensar en diverses motivacions per al suïcidi d'Empèdocles
[...] el sentiment, també desenvolupat a Hiperió, que l'ésser
"singular" -el poeta, el geni, l'ungit, el predilecte, el solitari, Hölderlin
mateix- no aconseguirà la plena reconciliació amb els seus
contemporanis si no fa ofrena de la pròpia vida: lliurar-la al si
de la "natura sagrada", al llit de l'Etna, i , per això, lliurar-la
plenament al que és diví."
"Empèdocles decideix donar-se la mort, que reuneix els elements en
lluita "millor que en vida". Se sacrifica amb la finalitat que els homes
no cerquin el diví en la identificació amb una persona en parñticular,
amb una persona real, en la "condició de positiva" d'una institució,
sinó perquè els cerqui cada un dins de si." Per regenerar la
pàtria. "Hölderlin distingeix dues formes de dissolució:
la dissolució real, disgregació d'un món que existeix,
en què se sent el "primer dolor en brut de la dissolució, encara
massa desconegut en la seva profunditat per qui sofreix i contempla" i que
és "més objecte de temor" , i la dissolució ideal, elboració
artística i conceptural de la disgregació real, que es troba
exempta de temor. Només de la dissolució ideal, "explicació
i unificació de la llacuna que hi entre el nou i l'acabat", record-interiorització,
Erinnerung, de la dissolució real, "prové un sentiment total
de la vida." Bodei, Remo. Hölderlin: la filosofía y lo trágico.
(Madrid, Visor, 1990)
"Poemes de l'entenebriment"
Barcelona, Quaderns Crema, 1996. (Traducció i presentació de
Manuel Carbonell. Amb un estudi de Roman Jakobson)
LA GLÒRIA
A déu es lliga l'eufonia, que acomboia,
Una molt famosa oïda, car admirable
És una benfamada vida, gran i clara,
I tant se val que l'home sigui ric o pobre.
La joia, l'amistat i els bén d'aquesta terra,
El jardí, amb l'arbre, la vinya i el seu guarda,
Com un reflex del cel se m'apareixen,
Lliurat per l'esperit als fills de l'estelada.
Si doll de béns a un hom li espleta la fortuna,
Si fruites li engalanen el jardí, i l'or
Estada i llar, ¿què més podria coldre encara
En aquest món per delectar-hi el cor?
LA PRIMAVERA
Quin goig que fa de veure clarejar les hores,
Quan l'home contemplant els camps s'esplaia,
Quan sobre el que s'escau els homes s'interroguen,
Quan de la dolça vida els homes tenen cura.
Igual que el cel es corba i espandeix son àmbit,
Així és la joia a l'aire lliure de les planes,
Quan es deleix el cor per una nova vida,
I canten els ocells i per cantar garrulen.
És l'home que el seu fons més íntim interroga
Qui parla de la vida, d'on els mots provenen,
Si la tristesa una ànima no corca,
I un hom s'alegra del que té i ho vetlla.
Quan una llar llueix, als quatre vents bastida,
Més espaiós el camp és per a l'home
I lluny, camins enllà, l'esguard pot perdre's,
I ponts bastits ben sòlids un torrent travessen.
VIDA SUPERIOR
Escull la seva vida l'home, el seu concloure-la,
Lliure ell d'error coneix la saviesa,
Pensament i records, que al món s'enfonsen,
I res que dins seu valgui mai no pot vexar-lo.
Li muda els dies la natura fastuosa,
L'esperit que habita en ell nous anhels li atorga
Sovint al cor, i això, la veritat atendre,
I un seny més alt, i mant estrany enigma.
Així el sentit de viure pot conèixer l'home,
Proposar-se el més alt, l'altíssim, com a fita,
Veure el món del vivent a la mesura humana,
I atendre l'alt sentit com la més alta vida.
Scardanelli
HUMANITAT MÉS ALTA
El seny ha estat donat al cor dels homes,
Perquè al millor, reconeguts, s'inclinin,
Que valgui com a fita n'és la vera vida,
Davant seu anys de vida en esperit s'acreixen.
Scardanelli
GRÈCIA
Com homes hi ha, així és esplèndida la vida.
Els homes són sovint senyors de la natura,
Esplèndida la terra no s'amaga als homes,
És amb encís que el vespre i el matí apareixen.
Els camps esbadellats són com en temps de sega,
Amb l'esperit entorn s'hi estén, antic, el mite,
I a la humanitat advé de nou vida nova,
Així declina l'any amb tan quieta calma.
Amb submissió
Scardanelli
24 de maig de 1748
LA PRIMAVERA
Quan des del fons de tot la primavera ve a la vida,
Se'n meravella l'home, i nous vocables cor enfora
S'acuiten, de nou torna l'alegria
I danses i cançons es fan de festa.
És de l'acord del temps que en neix la vida,
Que sempre el seny natura i esperit escorten,
I en l'esperit perfecció és Una,
Així neix molt, i quasi tot, de la natura.
Amb submissió
Scardanelli
24 de maig de 1748
L'ESPERIT DEL TEMPS
Llançats estan en aquest món els homes a la vida,
Com són els anys, com més amunt els temps aspiren,
I com el canvi, molt de ver és perdurable,
Que al llarg dels anys allò que dura arriba a ésser;
Perfecció s'espleta així en aquesta vida,
I s'hi junyeix el més noble aspirar els homes.
Amb submissió
Scardanelli
24 de maig de 1748
CONVICCIÓ
Tal com el dia els homes amb claror il.lumina,
I, amb la llum que a les altures brolla,
Les visions crepusculars espleta,
Així és el saber, que al fons del cor arriba.
Presentació
En l'obra de Hölderlin "tot allò que podria remetre a la persona
singular de l'autor és bandejat en tant que "accidental" a favor d'allò
que és "necessari", en la mesura que això és a la base
de l'experiència habitual de tots i cadascun dels homes. [...] el
poeta ha realitzat una selecció prèvia d'entre la diversitat
de dades que li ha aportat la seva pròpia experiència. Ell
mateix n'ha conservat només aquells elements que es troben en la comuna
experiència, això, és, aquelles percepcions que tota
persona, pel sol fet de viure, és capaç de captar, és
a dir, de veure. Així són "imatges" amb les quals s'obre a
la visió de cadascú el mer fet de viure, a la mesura humana,
però. Són les imatges que fan visible l'essència del
mode humà de viure: l'existència."
A la major part d'aquests poemes (posteriors a 1802) "les referències
personals, siguin a si mateix o a algú altre, desapareixen i són
substituïdes per "l'home", "els homes" o "la humanitat". Ara bé,
a aquest home genèric, el conjunt del real se li desemboira, li apareix
de tal manera que se li mostra en la seva magnífica, esplèndida
variabilitat sempre actual. Per això el temps present s'erigeix en
"monarca absolut" de la realitat poetitzada en aquests poemes; però,
això, perquè el que es constata sempre i arreu és la
immutabilitat de la mudança de els estacions de l'any."
"perquè la natura arribi a ser d'una manera plena, l'existir, que
ha crescut d'ella, s'ha de manifestar en la seva forma més alta, a
saber: com a pensament, com a seny director.
Quan l'existència es troba integrada així en la rotunditat
cíclica de la natura, la seva visió, la visió d'aquest
tot integrat, s'ofereix des de l'altura serena de l'essencialitat. És
així que el regne humà de l'esperit, la intel.ligència,
es desamaga com la culminació de l'esdevenir de la natura cap a ella
mateixa, o, [...] s'assoleix [...] l'apropiació íntima del
món. Ara, aquesta apropiació íntima del món,
que s'esdevé en tant que regne humà de l'esperit, es consolida
esdevenint memòria servada en les paraules. D'aquesta manera és
l'esdevenir de l'esperit, el bé, allò que als homes es fa avinent
en la paraula. Per això l'art de la paraula, la poesia, acompleix
un dels projectes més nobles per a l'home: la revelació de
l'"ànima" del món.
La poesia, si és essencial, es limita a donar testimoni de la perfecció
que domina cada vegada el tot de tot allò que és d'alguna manera.
En aquest sentit està pel damunt, supera, absorbint-los, planys i
queixes, dubtes i vacil.lacions; en suma, allò que la dialèctica
hegeliana anomena "negativitat". La darrera poesia hölderliniana és
la certes positiva, és la convicció que en el mirall més
íntim de la natura, en les seves imatges, l'home hi pot trobar la
resposta última a les qüestions enigmàtiques que li deixondeixen
l'esperit, que li obren la vista a l'horitzó del propi existir. Però
en aquesta vigorosa i lúcida seguretat, hi parla l'esperit inicial
del món europeu, tal com el coneguí i se n'apropià Hölderlin:
Sòfocles i Píndar.
Com en aquests, la paraula poètica de Hölderlin ateny la sòbria
consistència marmòria de la veritat que il.lumina el viure
digne dels homes. Això és el que en fa una poesia "moral" en
el sentit més alt. Ensenya els senyals que fan signe cap al centre
de l'esfera on transcorre cada vida. I, així, fa girar l'atenció
cap al fons de l'ésser, talment que a les engires d'aquest fons esdevé
"saber". I, tanmateix, per arribar
en aquesta serena potència mostrativa, Hölderlin s'ha de sotmetre
a un procés d'autodespullament no exempt de dolor. En efecte, com
Èdip, el preu d'assolir un esguard tan penetrant és l'autosacrifici,
l'escissió de la seva persona entre el seu esperit lligat al seu món
i el seu esperit lliurat a la realitat total. [...] resol l'íntima
divisió fixant una distància infinita entre el Hölderlin
reclòs a la torre de ca l'ebenista Zimmer, tancat al més mínim
diàleg, i l'Scardanelli lliure, obert al logos més vast.
[...] Hölderlin, per dir allò que li és i que ens és
més a prop, ha de posar la màxima cura a allunyar-se de res
que tingui la marca de cap peripècia personal. Ara bé, aquest
allunyament és alhora la condició de possibilitat del manteniment,
en la més inviolable proximitat, de les visions que configuren el
fons de tota experiència. "
"Nota del traductor"
"Ens hem permès d'aplegar-los sota el títol de POEMES DE L'ENTENEBRIMENT,
perquè creiem que s'ajusta més a la manera com se sol caracteritzar
la "segona meitat de la vida" de Hölderlin. En efecte, el terme que
se li sol aplicar és umnachteten. Aquest designa habitualment "l'alienat
mental", "el foll". En el "cas" hölderlinià, però, Riba
el tradueix pel més literal de "entenebrit" [...] això és,
algú que ha buscat envoltar-se (um-) de les tenebres de la nit (Nacht)
com a recurs per a salvar tant la seva existència de la presència
abrusadora del sagrat com la seva intimitat de la glaçadora impertinència
del mundà."
Heidegger, Martin. "Hölderlin y la esencia de la poesía", dins
Interpretaciones sobre la poesía de Hölderlin. (Barcelona, Ariel,
1983):
ELS CINC LEMES
1. Poetitzar: aquesta ocupació, la més innocent de totes. (Carta
a sa mare, de gener de 1799)
2. Per això li ha estat donat a l'home el més perillós
dels béns, el llenguatge, perque testifiqui el que és... (Esborrany
de 1800)
3. Molt ha experimentat l'home, / a molts dels celests ha anomenat, / des
que som una conversació / i podem sentir uns dels altres.
4. Però el que roman, ho funden els poetes.
5. Ple de mèrit, però poèticament habita l'home aquesta
terra.
1 i 2. "El llenguatge, el camp de "la més innocent de totes les ocupacions",
és "el més perillós dels béns". ¿Com es
compaginen les dues coses?"
"El llenguatge és el que crea el lloc obert de l'amenaça a
l'ésser i l'extraviament i, per tant, la possibilitat de pèrdua
de l'ésser; és a dir, el perill."
"El llenguatge no és una eina de què es pugui disposar, sinó
el fenomen que disposa de la més altra possibilitat de l'ésser
home. Aqueixa essència del llenguatge és el que hem d'haver
començat per assegurar-nos per comprendre vertaderament l'àmbit
d'operació de la poesia i la poesia mateixa. ¿Com té
lloc el llenguatge? Per trobar la resposta a aqueixa pregunta, considerem
la tercera frase de Hölderlin."
3. "Des que el llenguatge té lloc pròpiament com a conversa,
els déus arriben a ésser paraula i té lloc un món.
Però, al mateix temps, és important veure que la presència
dels déus i l'aparició del món no comencen per ser una
conseqüència de l'esdevenir del llenguatge, sinó que hi
són simultanis. I això fins al punt que en l'anomenar els déus
i en el fer-se paraula el món consisteix precisament l'autèntica
conversa que som nosaltres mateixos."
4. "Precisament això que roman és el transitori. "Així
és ràpidament / transitori tot el celest, però no debades".
Però el que això romangui, és "confiat al servei dels
que poetitzen". El poeta anomena els désu i anomena totes les coses
en el que són. Aquest anomenar no consisteix que quelcom ja conegut
abans sigui provist només d'un nom, sinó que en dir el poeta
la paraula essencial, mitjançant aquesta demonimació, el que
és resulta anomenat com el que és. Aisí és conegut
com a ent. Poesia és autèntica fundació de l'ésser.
[...] Ja que l'ésser i l'essència de les coses mai no es pot
assolir i derivar a partir de l'existent, han d'ésser creats, establerts
i atorgats lliurement. Tal lliure donació és fundació."
5. "La poesia l'entenm ara com l'anomenar fundador dels déus i de
l'essència de les coses. "Habitar poèticament" significa: estar
en la presència dels déus i ésser tocat per la proximitat
essencial de les coses." "La poesia no és només un ornament
que acompanyi les coses, no és només una excitació transitòria,
ni encara un encalentiment ni un entreteniment. La poesia és el fonament
sustentador de la història i per tant tampoc no és només
un fenomen de cultura, ni en absolut la simple "expressió" d'una "ànima
cultural"."
"La poesia és l'anomenar fundacional de l'ésser i de l'essència
de totes els coses - no un dir arbitrari, sinó aquell pel qual surt
a l'obert per primera vegada tot allò que després esmentam
i tractam en el llenguatge quotidià. Per això la poesia no
pren mai el llenguatge com una matèria prima preexistent, sinó
que la poesia mateixa és el que possibilita el llenguatge. La poesia
és el llenguatge pristi d'un poble històric. Per tant, recíprocament,
l'essència del llenguatge s'ha d'entendre a partir de l'essència
de la poesia. [...] El llenguatge pristi és la poesia com a fundació
de l'ésser."
Bibliografia
Bodei, Remo. Hölderlin: la filosofía y lo trágico. Madrid,
Visor, 1990
Heidegger, Martin. Interpretaciones sobre la poesía de Hölderlin.
Barcelona, Ariel, 1983
Hölderlin, Friedrich. L'arxipèlag. Elegies, Barcelona, Quaderns
Crema, 1999. (Trad. de Jordi Llovet)
Hölderlin, Friedrich. Himnes. Barcelona, Quaderns Crema, 1981. (Trad.
de Manuel Carbonell)
Hölderlin, Friedrich. La mort d'empèdocles. Barcelona, Quaderns
Crema, 1993. (Trad. en vers de Jordi Llovet)
Hölderlin, Friedrich. "Poemes de l'entenebriment". Barcelona, Quaderns
Crema, 1996. (Traducció i presentació de Manuel Carbonell.
Amb un estudi de Roman Jakobson)
Poesia alemanya. Barcelona, Ed. 62 i la caixa 1984. (A cura de Feliu Formosa)
Riba, Carles. Versions de Hölderlin, B., Ed. 62, 1971
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
