(Frankfurt, 28.8.1749 – Weimar, .3.1832).
Cap al 1770 la Il.lustració alemanya entra en crisi: per sota la
forma cerebral, racionalista, creix un sentit de lliurament apassionat a
l'instint de l'esperit. És el moviment anomenat Sturm und Drang (Tempesta
i empenta), títol pres d'un drama de Klinger. Els dos representants
més destacats són Schiller i Goethe (en la seva primera època).
Home de molts amors, fins i tot a partir de 1806 quan es casa amb Christiane
Vulpius). Advocat. Exerceix de conseller i de ministre a Weimar, des de 1775;
el 1786 ho deixa i va a Itàlia; el 1791 fou nomenat director del teatre
de la cort de Weimar. Amant de la llibertat plena, la Revolució Francesa
el commogué profundament. A més d’assaig, escriu novel.la (a
Werther defensa el dret de l’individu per damunt de qualsevol qüestionament
social o afectiu), poesia i teatre (destaca el seu Faust). El romanticisme
marcà l’obra assagística i crítica. L’influí l’amistat
amb Herder i amb Schiller.
En català fou traduït per Joan Maragall (Elegies romanes, 1889;
Epigrames venecians, 1892; Ifigènia a Tàurida, 1897; Alexis
i Dora, 1904; escenes del Faust, etc.) Jeroni Zanné, Josep Lleonart
(Herman i Dorotea, 1920; Balades, Faust, 1938), Manuel Raventós. Cal
esmentar l’estudi de Manuel de Montoliu Goethe en la literatura catalana (1935).
Les traduccions següents són de Joan Maragall (Obres completes
1. Barcelona, Selecta, 1960), Feliu Formosa (Poesia alemanya. Barcelona, Ed.
62, 1984 (MOLU, 32), Miquel Desclot (J. W. Goethe. Poesies. Barcelona, Proa,
2000) i Feliu Formosa (Poesia alemanya. Barcelona, Ed. 62 i la caixa 1984).
DEDICATÒRIA
Vingué el matí; son pas lleuger esvaïa
el son que em posseïa suaument,
i ja ben desvetllat jo feia via
per la muntanya amunt, alegrement.
M'adelitava veure com lluïa
en les flors la rosada transparent.
El jove dia resplendent s'alçava,
i tot, al renovar-se, em renovava.
Sent amunt, del prat baix i la ribera
vaig veure com s'alçava arrossegant
una boira subtil i juganera
que creixia després, amunt volant.
El goig dels ulls deixà d'ésser allò que era,
un vel tèrbol cobria'm tot voltant,
i, negant entre núvols ja sens nombre,
vaig trobar-me tot sol en la penombra.
Tot plegat va semblar que el sol hi entrava;
la boira, penetrada de claror,
tota ella es somovia i rebolcava
amunt i avall en lenta partió.
Amb quin deler tan gran jo l'esperava,
el retorn de la llum en la foscor!...
Acabada la lluita vaporosa,
els ulls va cloure'm llum esplendorosa.
Tot seguit, un anhel al pit sentia
me va dar cor d'obrir-los un moment,
mes tot entorn brillava, tot ardia,
i sols poguí teni'ls oberts breument.
Per un núvol portada, apareixia
una dona divina, resplendent:
ella em mirava, davant meu suspesa...
Mai en ma vida he vist semblant bellesa.
-No em coneixes? -va dir-me de seguida
amb un parlar suau tot amorós-.
¿No coneixes aquella que en ta vida
tant consol ha donat als teus dolors?
Sí que em coneixes, sí. Per sempre unida
m'has sentit al teu cor impetuós;
¿no t'he vist, ja de nin, que tes mirades
me cercaven plorant moltes vegades?-
-Oh! Sí que t'he sentit temps ha -jo deia,
a terra bo i caient agenollat-.
De jove m'has dat pau quan ho em desfeia,
per tantes passions tempestejat.
Quan sota el dia ardent mon front dequeia,
tes ales celestials l'han refrescat:
els presents de la vida tu els corones,
i no vull cap més goig que els que tu em dónes.
"No et vull anomenar: més d'un ho intenta
i diu que et posseeix tothom qui vol;
creuen veure't molts ulls; mes, resplendenta,
ja els hauria encegat ta llum de sol.
Vaig tenir molts companys, desconeixent-te,
mes ara que et conec me trobo sol:
a soles vull gaudir ventura tanta
i en mi tenir reclosa ta llum santa-.
Va mig riure; va dir: -No volis tant!
Bé cal deixar-vos veure poca cosa!
Tot just retornes de l'engany més gran,
tot just retens ala voluntat commosa
i ja et creus sobrehome en un instant,
i els deures que tens d'home ja et fan nosa.
Dels altres semblants teus, què te'n separa?
Fes la pau amb el món: mira't encara-.
I jo vaig exclamar: -Perdó, perdó!
La llum ara has obert a la mirada;
d'un alt voler en la sang sento l'ardor,
i sé el per què la gràcia m'és donada.
Pela altres creix en mi el teu noble do:
no dec servar-lo en l'ànima tancada.
¿Per què he cercat la via amb tants afanys
sinó per ensenyar-la als meus companys?-
Ella, divina, mentre això li deia,
mirant-me encara, piadosament,
i a dintre el seu esguard ben clar jo veia
en què havia fet bé, en què malament.
De seguida, veient-la que, en mig reia,
nova alegria em va inundar potent...
Llavores vaig poder del tot amar-la,
i acostar-m'hi a la vora, i contemplar-la.
Damunt la boira de color de cendra
i dels lleugers vapors posà a la mà,
que, a ella dòcils, van deixar-se prendre
i esquinçar-se, i desfer-se, i dissipar.
De la vall vaig reveure el color tendre,
i vaig reveure el cel brillant i clar:
un vel de boira ella retenia
que entorn se li plegava i esllanguia.
-Jo conec el teu goig, la teva pena,
el que n tu viu, el que hi està naixent;
té -va dir-me (jo l'ànima tinc plena
d'allò que ella va dir-me, eternalment)-,
res pot mancar al qui amb l'ànima serena,
de mans de lo real, rebi en present
aquest vel, que és el vel de la Poesia,
teixit de boira suau i llum del dia.
"Si l'ardent sol d'estiu el front us torra,
desplega el vel enmig de la xardor.
Sentiràs de seguida l'aire córrer
tot ple de bons aromes i frescor.
Els dolors de la terra ell els esborra,
fa llit de flors del llit de la presó;
per ell és conhortada tota pena,
el dia és temperat, la nit serena-.
Veniu, doncs, germans meus. Si en l'aspra costa
Trobeu que els passos se us van fent pesats,
si voleu força novament disposta
en fresques flors i en dolços fruits daurats,
anem junts vers el dia que s'acosta;
mentre vivim, marxem ben animats.
Quan altres plorin damunt nostre un dia,
pugui encar nostre amor da'ls alegria!
(1784. Trad. Joan Maragall)
NIT NUVIAL
En la cambra, ben lluny de la bullícia,
t'espera Amor fidel, tot temerós
de que algun convidat vingui, amb malícia,
del llit nuvial a pertorbar el repòs.
Davant d'ell, i al través del groguenc ambre,
hi lluenteja mística claror,
un terbolí d'encens omple la cambra
perquè ambdós hi pugueu fruir millor.
I com bat el teu cor al sonar l'hora,
que treu a fora els hostes baldrers!
Com t'enardeix la boca temptadora
que ben tost no podrà negar-te res!
Per acabar, en impacient desvari
t'endús a ella i veus amb dolç anhel
de la llàntia que espera al santuari
el llum fix i tranquil com un estel.
Com tremola, al retop de tes besades,
sa galta arrodonida i el seu pit;
no pot usar el rigor d'altres vegades
perquè és per deure que ara tu ets ardit.
Amor t'ajuda a despullar l'aimia,
pro tu enllesteixes més, el doble i tot,
i ell després, de seguit, amb picardia,
vergonyós tanca els ulls tan fort com pot.
(Trad. Joan Maragall)
BENVINGUDA I COMIAT
Batia el cor, au, a cavall!
Abans fou fet que no pensat;
bressava el vespre ja la terra
i a les muntanyes la nit queia;
vestit de boira d'alça el roure
com un gegant enarborat
on la foscor des de la fronda
amb cent ulls negres esguardava.
La lluna des d'un puig de núvols
trista guaitava en la boirina,
els vents batien ales tènues,
ombrius brunzien a l'orella.
La nit mil monstres engendrava,
pro fresc i alegre era el meu ànim:
A dins les venes, quina flama!
A dins el cor, quina cremor!
Vaig veure't, doncs, i el goig suau
fluí del teu esguard en mi:
tot el meu cor t'era a la vora
i cada alè era per a tu.
Un temps rosat de primavera
l'amable rostre et circumdava
i per a mi era dolç -oh déus!-
jo que no creia ser-ne digne.
Mes ai, que amb el sol del matí
m'estreny el cor el comiat:
En els teus besos, quin delit!
En els teus ulls, quin sofriment!
Vaig partir, restares capbaixa
i em vas seguir amb l'esguard humit:
i amb tot, quin goig és ser estimat!
I quin goig, oh déus, estimar!
(Trad. Feliu Formosa. Musicada per Schubert)
GANIMEDES
Com en la lluïssor del matí,
al meu entorn t’inflames,
primavera, estimada!
Amb delits amorosos a milers,
s’obre pas dins el meu cor
el sentiment sagrat,
la bellesa infinita
del teu caliu etern!
Si pogués abastar-t
en aquests braços!
Ah, damunt el teu pit
reposo amb desfallença,
les teves flors, la teva herba
em penetren al cor.
Refresques la brusent
set del meu pit,
dolç aire del matí!
Dins teu, el rossinyol em crida
amorós des de la vall boirosa.
Vinc, vinc!
On? Ah! On?
Amunt, amunt l’afany em du!
Floten els núvols
tot descendint, els núvols es decanten
a l’amorós anhel.
A mi! A mi,
dins la vostra sina,
amunt!
Tot abraçant abraçat!
Amunt vora el teu pit,
pare que tot ho estimes!
(Trad. Feliu Formosa)
PROMETEU
Zeus, cobreix el teu cel
amb vapor de núvols
i exerceix, com l'infant
que escapça cards,
el teu poder en roures i cimals;
caldrà, però, que em deixis
la meva terra
i la meva cabanya, que tu no has bastit,
i el meu fogar,
la lluor del qual
m'enveges.
No conec res de més pobre
sota el sol que vosaltres, oh déus!
Nodriu mesquinament
d'ofrenes
i d'alè de pregàries
la vostra majestat
i viuríeu en la misèria, si criatures
i captaires no fossin
necis plens d'esperança.
Quan jo era infant,
no sabia on adreçar-me,
girava els ulls extraviats
al sol, com si allà dalt hi hagués
una orella que escoltés el meu plany,
un cor com el meu
que es compadís de l'oprimit.
¿Qui em va ajudar
contra l'arrogància dels Titans?
¿Qui em va salvar de la mort,
de l'esclavitud?
¿No ho has acomplert tot tu mateix,
cor ple d'ardor sagrat?
¿I t'has encès, jove i bo,
enganyat, agraint la salvació,
per al qui allà dalt és adormit?
Jo honorar-te? Per què?
¿Has mitigat mai els dolors
de l'angoixat?
¿Has calmat mai el plor
del temorós?
¿No han fet de mi un home
el temps omnipotent
i l'etern destí,
senyors meus i teus?
¿Suposaves, potser
que havia d'odiar la vida,
fugir al desert,
perquè no tots
els somnis en flor maduraven?
Aquí em tens, modelo éssers humans
a la meva imatge,
una estirp que sigui igual a mi,
per sofrir, per plorar,
per gaudir i alegrar-se,
i no fer cas de tu,
com jo!
(Trad. Feliu Formosa. Musicada per Schubert i Wolf)
EL REI DE THULE
Un monarca hi havia a Thule
que fou fidel fins a la tomba;
al llit de mort, la seva amiga
li va donar una copa d’or.
No la deixava mai de banda,
la buidava en tots els festins;
els ulls se li omplien de llàgrimes
cada vegada que hi bevia.
I quan va arribar la seva hora,
va comptar ciutats i reialmes
i ho cedí tot als seus hereus,
però no hi va ajuntar la copa.
Es va asseure a l’àpat reial,
envoltat dels seus cavallers,
a l’alta sala dels seus pares,
allí, al castell damunt el mar.
Allí s’alçà el vell bevedor,
begué el darrer caliu de vida
i llançà la sagrada copa
avall, a les profundes ones.
La veié davallar i omplir-se
i enfonsar-se al lpregon del mar,
se li anaven tancant els ulls,
no begué mai més ni una gota.
(Trad. Feliu Formosa)
LÍMITS DE LA HUMANITAT
Quan el primigeni
Pare sagrat
amb mà serena
des de núvols tombassejants
sembra benèfics llamps
damunt la terra,
jo beso la darrera
vora del seu mantell
amb un esglai d’infant
fidel dins el pit.
Perquè amb els déus
no ha de mesurar-se
cap ésser humà.
I si arriba a tocar
els astres amb el cap,
no assenta enlloc
els seus peus insegurs
i juguen amb ell
els núvols i el vent.
I si amb la ferma
ossada medul.losa
s’afiança a la terra duradora
i de base segura,
aconsegueix a penes
de comparar-se
amb el roure
o bé amb el cep.
Què distingeix
els déus dels homes?
Que moltes onades
passen davant d’aquells
en correntia eterna.
A nosaltres, l’onada ens alça,
l’onada ens engoleix
i ens enfonsem.
Un petit cèrcol
limita la nostra vida,
i moltes generacions
s’arrengleren sense parar
en la caden infinita
de llur existència.
(Trad. Feliu Formosa)
DELÍCIA DE LA MELANGIA
No us assequeu, no us assequeu,
llàgrimes d’amor etern!
Que buit és, que mort el món
a l’ull mig assecat!
No us assequeu, no us assequeu,
llàgrimes d’amor malaurat!
(Trad. Alfonsina Janés. Musicada per Zelter, Beethoven
i Schubert)
A PRÍAP
Vet aquí el meu jardí, on les flors d'amor jo conreo,
tal com la Musa prudent les repartia en feixons.
Branca plena de fruita, de daurada fruita de vida,
que plantava, feliç, ara la vetllo, joiós.
Príap, vulgues fer-me costat! No temo pels lladres:
que amb total llibertat culli i frueixi el passant.
Guarda'm, però, dels hipòcrites vils, els tímids canalles,
si en vingués cap a espiar tal jardinet
esbarjós
i fes ois dels fruits de natura, puneix-li el darrere
amb el pal vermellós que a l'engonal et
treu brot.
(Trad. Miquel Desclot. És una de les Elegies romanes
suprimida)
ELEGIES ROMANES
V
En eixa terra clàssica me sento
tot ple d'entusiasme; aquí em parlen
el passat i el present amb vius encisos.
Seguint-ne els bons consells, amb mà ben llesta
i cada dia amb nou plaer, fullejo
les obres dels antics, mes retenint-me:
l'Amor omple mes nits d'altra manera.
Si en sóc la meitat savi, sóc-ne, en canvi,
doblement benaurat; i ¿no és aprendre,
al mateix temps, el contemplar les formes
del bell pit de l'amada, en tant davalla
la meva mà a recórrer sa cintura?
Llavors comprenc bé els marbres artístics:
penso i comparo, veig amb ulls que palpen
i toco amb mans que veuen. Si l'aimia
me sol robar del jorn algunes hores,
les hores de la nit me dóna en paga;
que també enraonem... no és tot besar-se;
i si el somni la venç, jec i medito.
Molts cops he fet poesies en sos braços,
i la mida he comptat de molts hexàmetres
amb els dits, a pleret, damunt sa esquena.
Respira suaument en sos ensomnis,
son alè pit endins m'entra i l'inflama...
En tant l'Amor manté la llàntia encesa
pensant en aquells temps en què solia
fer un igual servei als triümviros.
(Trad. Joan Maragall)
EPIGRAMES VENECIANS
Molt buscava muller amb afany i trobava sols putes;
ara, puteta, en tu, una muller he ensopegat.
(Trad. Miquel Desclot)
NATURALESA I ART SEMBLEN FUGIR-SE
Naturalesa i art semblen fugir-se
i s'han trobat abans que no ho pensem;
també en mi s'ha esvanit l'antagonisme
i ambdós semblen atreure'm igualment.
Potser és vàlid només l'esforç honrat!
Si en hores mesurades ens lliguem
a l'art amb cos i ànima, potser
lliure al cor la natura torna a encendre's.
Així amb tota cultura s'esdevé:
esperits allerats en va s'esforcen
vers els cims purs de la perfecció.
Qui vol el gran, s'ha d'afanyar. Només
en la limitació es revela el mestre
i sols la llei pot dar-nos llibertat.
(Trad. Feliu Formosa)
AFORISMES
*
Si vols avençar sempre en l'Infinit,
recorre tots els àmbits del Finit.
*
I si del Tot la porta vols desclosa,
cerca'l sempre en la més petita cosa.
*
No tots els camins són per tots els caminaires:
mireu com les aranyes se fan camins pels aires.
*
Lluna nova i boca besada
torna sempre fresca, resplendent i sana
*
Posant nom a cada home l'allisteu,
i després per la llista el coneixeu.
*
El nostre fi més alt hem de trobar-lo
en conèixer aquest món sens menysprear-lo.
*
Mantén-te pur en ta pau
mentre al teu entorn hi ha guerra:
com més un home et sentiràs
més als déus t'assemblaràs.
*
Si se t'aferren mals al cap i al cor,
deixa que se t'aferrin:
al qui ja no té dubtes ni té amor
tant se val que l'enterrin.
(Trad. Joan Maragall)
POESIES SUPRIMIDES
*
Prou n'he estimat, de nois, però més m'agraden les noies;
quan d'alguna en tinc prou, en acabar em fa de noi.
*
¿I què en resta de la vida,
quan tot ja és una desferra,
quan l'honor ha fet fallida
i els anhels són tots per terra?
Però pots sofrir-ho encara
si a desgrat de la fatiga
els desitjos menes ara
a l'ampolla i a la figa.
(Trad. Miquel Desclot)
PENSAMENTS DE GOETHE
Si vols avençar sempre en l'Infinit,
recorre tots els àmbits del Finit.
No tots els camins són per tots els caminaires:
mireu com les aranyes se fan camins pels aires.
Lluna nova i boca besada
torna sempre fresca, resplendent i sana.
Posant nom a cada home l'allisteu,
i després per la llista el coneixeu.
El nostre fi més alt hem de trobar-lo
en conèixer aquest món sens menysprear-lo.
Mantén-te pur en ta pau
mentre al teu entorn hi ha guerra:
com més un home et sentiràs
més als déus t'assemblaràs.
Si se t'aferren mals al cap i al cor,
deixa que se t'aferrin:
al qui ja no té dubtes ni té amor
tant se val que l'enterrin.
¿Com pot un hom aprendre a coneixe's a si mateix? Mai per la reflexió,
sinó per l'acció. Procura fer ton deure, i sabràs allò
que hi ha en tu.
Però quin és ton deure? Allò que el dia et demana.
oleu que m'interessi en l'opinió d'altri, cal que em sia exposada
d'una manera afirmativa: de problemes, ja en tinc prou amb els meus.
Hi ha coses que les coneixeríem molt millor si no volguéssim
conèixer-les tant.
La imaginació, sols l'art (i especialment la poesia) pot regir-la.
No hi ha res més temible que imaginació sense gust.
Allò que no és present obra en nosaltres per tradició:
de la més usual en diem història: altra de més alta,
emparentada amb la imaginació, és el mite; i, si encara es vol
anar més enllà en busca de l'ocult sentit, ens trobem amb la
mística.
És una exigència de la Natura que l'home de tant en tant s'entorpeixi
sense arribar a dormir: d'aquí ve el gust de fumar, de l'alcohol, de
l'opi.
Planyo an aquells que fan massa cas de com són passatgeres les coses,
i s'enfonsen en la consideració del no-res d'aquest món; perquè
els homes precisament hi som vinguts per fer etern això que és
passatger, cosa que sols podem aconseguir sabent estimar degudament l'un i
l'altre.
La bellesa és manifestació de misterioses lleis naturals que
sens ella ens restarien sempre ocultes.
Jo puc prometre ésser lleial, però imparcial no.
Quan vinc en coneixement de la meva relació amb mi mateix i el món
exterior, d'això en dic la veritat. Així cadascú pot
tenir la seva veritat pròpia, essent sempre una sola i la mateixa.
El veritable simbolisme consisteix en representar allò que és
general per allò que és particular, no com un somni o un fantasma,
sinó com una manifestació momentània però vivent
de l'inescrutable.
Aquell a qui Natura comença a revelar la claredat del seu misteri,
sent una irresistible inclinació a l'art, que n'és el més
digne oracle.
Mira el món com vulguis, sempre hi trobaràs un costat de dia
i un costat de nit.
Entre tots els pobles, els grecs són els que han somniat el més
bell somni de la vida.
Quina és la mellor forma de govern? Aquella en què aprenem
a governar-nos a nosaltres mateixos.
De l'absolut no goso parlar-ne teòricament; però sí
puc dir que tot aquell que el sap reconèixer en ses manifestacions,
i el té en elles sempre davant dels ulls, hi trobarà gran benefici.
Una dependència voluntària i lliure és la més
bella posició; i de què pot provenir sinó de l'amor?
L'art és el medi més segur d'isolar-se del món, i de
penetgrar-hi.
L'acord musical que se'n diu Menor és l'harmonia del desig. Tot desig
que tira enfora cap al lluny, però que es circumscriu metòdicament,
produeix el to menor.
Res no hi ha més repugnant que això que se'n diu una majoria:
perquè es compon d'uns quants capitosts de força, dels pillets
que hi cerquen llurs conveniències, dels febles que s'hi deixen assimilar
i de la massa que va seguint sense saber poc ni molt de què es tracta.
Tot és més senzill del que un hom pot pensar i més
complicat del que un hom pot comprendre.
Preguntaven a Tymon quina instrucció calia donar als fills.
I ell responia: "Instruïu-los en quelcom que mai puguen arribar a comprendre
del tot".
El ritme té quelcom de màgic que ens fa creure que el sublim
ens pertany.
(Trad. Joan Maragall)
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
