L'ALBATROS 

Ocell amb dits que un guant de pell defensa, 
cos vigorós, bec potent i bon cap, 
navegant de l'espai a bella altura 
damunt la gran estesa de la mar, 
ocell d'incomparable senyoria, 
car sota el cel no en passen de més grans, 
ni hi ha qui voli tan amunt, enlaire 
d'illes, de continents i de penyals! 

De lluny, deia l'albatros 
si no amb la veu, amb son esguard: 
-A mi no em plauen sinó estels i escumes: 
goig que dura, s'atura i es refà. 
 
 

L'ANGUILA 

-Homes, us he vist devora, 
homes, us conec els nius 
encara que marinera, 
quan no crio, vaig pels rius. 

Llisco, i el perill defujo; 
el viatjar m'espavila; 
quan no es pot ésser lleó 
val la pena d'ésser anguila. 

Tinc el geni rodamón; 
quan més dubten si passava, 
jo ja sóc a un altre cap 
de la terra o en mar blava. 

Llibertat, goig de l'anguila! 
Ni es dóna el meu cor ni es ven; 
fujo de qui m'amenaça 
i rellisco de qui em pren. 
 
 

LA CADERNERA 

Al primer pis hi ha un gos danès, 
malhumorat de viure-hi pres. 

Al segon, un lloro ensopit 
repeteix el que sempre ha dit. 

Al terç, planyívol, feia el gat: 
-Pogués escapar-me al terrat! 

Al quart, de temps ha llogador, 
l'aranya fila en un racó. 

En el quint pis, de sobte, un dia, 
ofert a uns vells patriarcals, 
la cadernera fa alegria, 
gentil remei a tants de mals; 
ja lloro i gat, aranya i gos, 
troben el viure delitós. 
 
 

EL CAMELL 

-El meu córrer meravella; 
i si no em plauen estreps, 
en ma esquena hi ha dos geps 
i l'endemig fa de sella. 

Espines, menjo només 
(tot el que el desert ens dóna) 
De pares a fills, fa estona 
que ens carreguen els neulers. 

Per sorrals escalfeïts 
no tinc fam ni cerco ajuda, 
i set dies i set nits 
puc estar sense beguda. 
I on jamai cap casa hi ha, 
si és que em toca traginar 
gent d'espasa o gent de renda, 
quan ve l'hora de dinar, 
ma gran ombra els fa de tenda. 
 
 

EL CARGOL 

-Tinc banyes que no fereixen, 
menjo tant de verd com puc 
i, com una joia viva, 
porto un estogi al damunt. 

Temo sabates distretes 
i peus feixucs o ferrats 
que sabrien esclafar-me 
damunt la pols o l'herbam. 

I quan sento criatures 
que a la voreta o de lluny 
canten un: -Cargol, treu banya!- 
mig em moro de poruc. 
 
 

EL COLOM 

-Els coloms, de tan polits, 
cridem menys que les cucales. 
Tenim peuets molt petits 
i el que fa goig són les ales. 

Si em causa desassossec 
la més gentil de la colla, 
li faig una pessigolla 
amb la punteta del bec. 

Segons un plàcid costum, 
gent d'entre mar i muntanya 
van donant tombs a una canya 
perquè volem en la llum. 

Pobres homes vanitosos! 
Jo sé que en els vostres tombs 
és només veient coloms 
que heu après d'ésser amorosos. 
 
 

EL COCODRIL 

Al cocodril li convenen 
amples rius assolellats; 
llargarut i boca-oberta, 
a tothora va pensant: 
-Quin bon sol, quan estavella! 
I ara, què t'empassaràs?- 
Amb mirada mig somorta 
i d'escates cuirassat, 
hom diria que sa cua 
no s'acaba d'acabar. 

Aigua dolça, aigua salada 
o aigua bruta, poc li fan. 
Fills futurs deixa en la sorra, 
i és el sol qui hi vetllarà. 
-Així crec que s'espavilin 
amb més geni personal!- 
I en la llum i entre la calda, 
mentre ell tira endavant, 
us mireu d'instint les cames 
per si són al seu abast. 
 
 

EL CUCUT 

El cucut, 
ben mirat, és un perdut; 
vejam, per a quins set sous 
en niu d'altri deixa els ous? 
Un savi us explicarà 
que si el cucut té la idea 
d'ésser lloable qui crea, 
el carrega de covar. 

És sa cua de grandària 
que ultrapassa l'ordinària; 
i ell, dreçat en un relleix, 
tot sentint el Fat que truca 
diu: -Tingués ulls a la nuca 
per a veure, commogut, 
si la cua m'ha crescut! 
 
 

EL DRAC 

-És la primera vegada 
que ataco un erro molt vell: 
no he mai topat un Sant Jordi 
ni mai tastat un anyell, 

ni he volat damunt les serres 
ni he fet cap mort ni ferit, 
per la raó, tan senzilla, 
de no haver mai existit. 

Capireu que no tinc culpa 
ni em sabríeu condemnar 
si un poruc va somiar-me 
i un pintor se'm va empescar. 

I vegeu si en són d'estranyes 
les manies d'un boirós; 
com em reca de no veure'm 
com em veien els pintors! 

portada josep carner