la bola i l'escarabat (1941-1943)
fogall de sonets (1943-1948)
sortija (1948)
romancets de dragoli (1948)
sonets de caruixa (1949)
em va fer joan brossa (1950)
des d'un got d'aigua fins al petroli (1950)
u no és ningú (1950)
trenta divisió (1950)
el clavell i el martell (1951)
poemes entre zero i la terra (1951)
coral (1951)
odes del vell amor (1951)
odes rurals (1951)
cant de topada i victòria (1951)
el tràngol (1952)
mercurial (1952)
viltinença (1952)
catalunya i la selva (1953-54)
la porta (1954)
malviatge (1954)
cant (1954)
festa (1955)
coresforç (1955)
el pedestal són les sabates (1955)
interluni (1955)
 
 

la bola i l'escarabat (1941-1943)

EXALTADA ESTEPA

Mòrbid, clou les parpelles l'Eternal;
ve per senders, marxà per avingudes;
d'ombra entrecreua les mans nerviüdes
i escopint cendra arbora el temporal.

La boira avança muntanyes d'esmalt
damunt muntanyes terrals, cabelludes,
d'ombra aturada, com bruixes panxudes, 
nues, d'esquena en el jaç terrenal.

Pels camps sembrats de murs, mortes paraules
somien, foses en diàleg, faules
que enceguin himnes d'ala a les buidors.

Fineix un tro tangent a l'estelada,
un núvol baix envolta l'esplanada
amb reuma d'astres apilant tambors.

inici

fogall de sonets(1943-1948)

NOU PROMETEU O TOTS ELS ÍDOLS
SOLEN ÉSSER UN TROS DE FUSTA

No us exciteu amb pólvora ni el llaç se us
En vagi amb força a objectes molt llunyans;
Els intermedis, més que els desenllaços,
Us facin l'obra grata. En el descans

La fatxa dels pallassos, calbes, nassos,
Tot, en fi, diuen que amaga als profans
Tristos trasbalsos. No; fem-nos pallassos,
Cap meu, no pas per alçar els nassos, ans

Per damunt de tot màrtir i de tota
Verge. Del cos i de la sang, només
Allò que en veig. Si el món vestia, a sota,

Cota de malles, al damunt, progrés,
I l'apoquia el gran abisme on flota,
Fóra que l'home és fals i Zeus hi és. 
 

MAL CADUC

Colo cafè al faldó de la camisa
D'ella, abans que el gall vingui a trasbalsar
Amb el seu cant la lluna que ens encisa.
Faig una espelma, gran, de sèu humà.

El cor del soterrani s'il.lumina;
Blanca cortina, suspesa, fent rar
L'arbre diví per on el sol declina,
Substitueix per mi el fons de la mar.

Pèl moixí, herba màgica del rostre!
On bo i cavant trobava ocults tresors,
L'experiència res més no em mostra
Que les sabates velles, ai!, dels morts;

I torna al pedestal amb altivesa...
I jo sense sortir de la sorpresa. 
 

MARE TERRA

                          Fes del dia una festa.
                               Oblida les penes.
                            D'un poema egipci

Cada cop més, cavalls amb tot el foc
Cremen els olis en terra profunda.
De dalt del pont estant, lleons en joc
S'alcen despertats. L'ona espessa inunda

Els ecos de muntanyes que jo moc.
Hi ha guerra en el meu propi cos rotund de
Blanc, de blau, de vermell, de verd, de groc.
Terribles serps s'enrotllen a la funda

Per retardar la son dels arbres. Banya
En laberints estranys d'obscurs rocalls
La clau de ferro que obre la muntanya.

Amb faixes verdes cosiré miralls
I em sortirà un colom viu de la canya.
Ve l'alba amb tot el foc dels seus cavalls!
 

CINQUENA FASE DE LA LLUNA

Les anques amb empremtes d'ocellot,
Calo foc a la bèstia i tinc cura
Que la moneda es torni pedra al sot
On callarà la barba qui pastura,

A terra peus i mans. Tampoc no es pot
Esgarrapar aquí, en finestra dura,
Amb ploma d'oca d'escriptor remot,
La pedra que més cal en nit obscura.

Jo faig sortir una serp que es menja el pa;
Figures de gegants que la nit porta
Jo esguardo convertit en roquissar;

I la tempesta que la nit fa torta,
Al fons de catabaumes busco en va,
Marcades les orelles a la porta. 

inici

sortija (1948)

ODA A LOUIS ARMSTRONG

Bandades d'ocells esgarrapen un tauler
dividit en caselles blanques i negres.
Amb una agulla llarga forado una coixinera.
Als llavis el dur metall,
menges cristall trossejat
i embarques els blocs de gel
cap als camps de punta negra.
Trucant a totes les gerres,
el vent s'emporta els papers.
Louis cenyeix els jardins
i fa servir molt d'imant
després d'ensorrar cartons 
damunt un promontori.

Enllaça anells amb un filferro llarg,
un filferro torçat de manera que formi un trau.
Tira a terra el filferro.
Trec anells per la punta del filferro;
un tros de filferro que s'aguanta amb agulles.
El terra apareix cobert d'orquídies.
Els arbres voregen els marges del riu.
El bosc és interromput per prades
cobertes d'herba alta i espessa,
i per muntanyes plenes de palmeres.

Col.locades les peces a cada banda 
del tauler, a les caselles negres,
moc una peça endavant.
El contrari en juga una de seva. 

Un aspecte poc conegut del teatre són
el teler de les decoracions,
les taules nues, el fòrum de maó,
les cordes que cobreixen amb teles pintades.
Les cortines tirades, les descorren.

Carrega cartutxos damunt rodes,
estrelles, rues, salamandres, palmeres.
Les llimalles de colors s'encenen i esclaten
quan el coet final arriba de la carrera.

Louis Armstrong! Louis Armstrong!
Aquí estàs pres i amarrat
sense que vegis la lluna,
així com tinc un gripau
ficat en aquesta olla
sense veure sol ni lluna.

Les bombes volen sense direcció fixa.
Enlairaré una bomba gegant.
La millor travessia que ningú hagi fet en bomba,
en un concurs de bombes lliures. 

inici

romancets del Dragolí (1948)

EL RELLOTGE DE SOL

Amb bloc de pedra i esfera
Rellotge de sol parlà.
A la pedra del rellotge,
Un gall ros hi sol cantar.

-Sóc el rellotge de sol,
I pel mes de juny hi ha un bou,
Cobert el cap de carbassa,
Que us endevina quan plou.

Si als oros dels jocs de cartes
Podem dir que el sol hi ha,
També l'home el nom d'agulla
Al seu nas pot aplicar.

La lluna tota emboirada
Rellotge de sol parà.
Ningú, aquest camp dels rellotges,
En el món no pot negar.

La muntanya fa capell,
Molta boira al cel hi ha.
Crec que el rellotge de sol
Treballs haurà de passar.

Fer giravoltar el paraigua
Mai cap bé no pot portar.
Maritunga orinupa,
Maratunga xuripà.

inici

sonets de Caruixa (1949)

SONET DEL PUR ESTRÈPIT

El vent lluita per ésser flor, la flor
Per ésser papalló, el papalló
Per ésser peix, el peix per ésser jo,
I jo, l'Arrel de la Creació.

Sembla fosca; sentida no té so;
Pot no existir, no obstant, existeix: ¿no
Vivim en la foscor tu i jo, però
La terra es mou en justa processó?

El món, un cap d'agulla m'esdevé.
Ni alt ni baix, no pots distingir re;
Un bri és gran com el turó darrer.

En mi, ja quan la lluna fa el seu ple,
Profund com l'aigua obscura anhelo ser.
De l'univers i jo, cap el primer.
 

inici

em va fer joan brossa (1950)
 

SURT UN HOME

Surt un home i es fica en una gruta.
Travessa una dona i se'n va per la dreta.
Passa, volant, un ocell i se'n va.
Al lluny se sent xiular un tren.
Són dos quarts de quatre del meu rellotge.
El cel s'enfosqueix i em sembla que tindrem pluja.
 

UN HOME ESTERNUDA

Un home esternuda. 
Passa un cotxe.
Un botiguer tira la porta de ferro avall.
Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua.
Me’n vaig a dormir.
Això és tot.
 

CANAROLA

Un home serra un tauló.
Travessa, volant, un ocell.

La serra diu: Garrí-garrà, garrí-garrà.
L'ocell (que és una rata-pinyada) fa:
Cony... cony.... cony....
 

PASSA UN OBRER

Passa un obrer amb el paquet del dinar.

Hi ha un pobre assegut a terra.

Dos industrials prenen cafè
i reflexionen sobre el comerç.

L’Estat és una gran paraula.
 
 

inici

des d'un got d'aigua fins al petroli (1950)

TARGETA I LLUNA DE JACINT VERDAGUER
DES DEL SEGLE SEGÜENT

     Paranys amaga horribles amb plecs del seu vestit.
            Verdaguer

Massa us heu desbordat de la vida dels homes;
la humanitat us va perdent de vista.
Que admirable comptàveu les estrelles!
Però us correspon una bellesa antiga
i seieu prop nostre ple de serradures.
Jacint Verdaguer, poeta formidable!
Si una fe no hagués aconseguit d'imposar límits,
si haguéssiu dit: La terra serà nostra,
m'atansaria als arbres tocant els vostres poemes.
Ara, del vostre esforç, se n'ha perdut columna;
l'obra vostra no viu en l'interès del poble
ni teniu el lloc d'honor que us correspon,
per dret propi, damunt la terra.

Preníeu actitud contra la vida. 
Els homes no us inunden.
Sagnen les lianes i els arbres.
Marquen els bous escombres engrutades.
Pel brossegar s'estufen els vestits.
Vós no teníeu per car el mot lícit de protesta:
vós somiàveu la humanitat de la droga sedant
capellanesca.
De nova carn i sang els camps s'esquitxen;
una mar us ve al damunt.
Deixeu aquí les branques.
Davant l'engany del vell món no esdeveníeu home de carn i ossos;
i per contra, enfondint les entranyes de la terra éreu tan ple
d'humanitat... 
Roig veig el tou de verdor que els cims corona.
Endormiscats ramats fan sonar esquelles:
la vall se m'ofereix en espectacle.

Oh Jacint Verdaguer, peix de la nostra sang,
no arriba amb febles crits aquest llenguatge vostre!
Dringuen pels cims esquelles solitàries
i hi ha pous cegats aparentment per mala herba
que enlletgeixen la terra.

No, no us puc donar la mà!

inici
 

u no és ningú (1950)
 

MISSATGE DE MAC ARTHUR A LES FORCES NORD-COREANES INVITANT-LES A LA RENDICIÓ 

 Com a comandant en cap de les forces de les Nacions Unides, demano que cessin les hostilitats tot seguit. Us regirem amb mà de ferro. Us deixarem més pobres que abans i sense terres. Conservarem els ganivets xops de sang i us obligarem a treballar, a jornal de les Nacions Unides, les terres que abans eren vostres. Apreneu, doncs, el bé; estimeu l'aparat de la justícia. ¿Què hi fa la multitud de víctimes? Per a millor honrar-les, heus aquí el paper que representa la clerecia a la guerra capitalista. Deposeu les armes! Després de la ràpida i total derrota, i la completa destrucció de les vostres forces armades, ens aproparem a vosaltres. Els sacrificis tindran lloc a mitjanit a l'encreuament de carrers que jo indiqui. Les Nacions Unides funden la moral en el compliment del bé. Espero que la sang serà un poderós condensador contra la destrucció de la propietat i que no trigareu a manifestar-vos amb tot el vostre horror.
 Portaré els ulls dels enemics sota l'aixella i, de nit, els encendré amb sofre viu. Cap signe de pietat. Sereu objecte de la cobejança brutal i degradant per part de les potències interessades. He acordat que sigui omplert de fum el lloc on us arrenquin els ulls i que sigui manejat el carbó en muntanyes de sang. No oblideu que a les Nacions Unides sempre tenim el dret i la justícia de la nostra banda. Menjarem els vostres cors, bategants encara, i sentirem un gran alleujmament en el licor vermell de la sang. Al Capitoli el president Truman -aquest sanguinari que continua marcant amb sang les portes- manipula damunt una taula de pi coberta amb un drap negre, entre tres ciris negres. Els sacrificis humans oferts per les Nacions Unides són d'un gran valor moral i es basen en l'amor a la Humanitat. Us pagarem a la nostra manera, segons el dictat de les pràctiques civilitzades. ¿No heu assistit mai al linxament dels negres al territori dels Estats Units? Brillen els meus ulls criminals. Com a comandant en cap de les forces de les Nacions Unides, asseguro que degollaré les víctimes en una cava profunda i que no ensopegaré amb els esglaons.
 

POEMA

Sempre les tamaragues han merescut l'admiració de la humanitat. Les dones tracen a les portes de les cases ratlles blanques amb tamaragues. Els poetes diuen que quan una dona riu li cauen tamaragues de la boca. Els amants de tots els països han adoptat les tamaragues com a missatgers fidels. Els poetes treuen de les tamaragues un gran nombre de comparacions i d'imatges. I hi ha llibres que expliquen el llenguatge de les tamaragues per a ús dels enamorats. En cap país no celebren una festa sense que hi figurin com a element important les tamaragues. Les batalles de tamaragues són una de les diversions de carnaval. Les noies duen garlandes de tamaragues per la primavera.
El mot tamaraga significa flor.

inici
 

trenta divisió (1950)

A SEGONA LÍNIA

El paisatge es va fent ferreny.
Al fons hi ha un bosc d'alzines carregades d'anys.
Muntanya amunt es va engrandint el panorama.
Descobreixo pobles i pagesies.
Emergeixen nous termes de valls i muntanyes.
Enllà se sent un bombardeig continu.

inici

el clavell i el martell (1951)

VIATGE

Del meu pis a l'estació.
Arribo a l'andana. Pujo
al tren.
El xiulet de la màquina.
Trap que trap, trap, trap, 
trap... El tren corre.
Al costat meu uns nuvis es foten de tot.

Les parades a les estacions
no tenen interès.
La gent omple les andanes.
El cap d'estació va d'una banda a l'altra.
Els mossos traginen fardells amb un carretó.

Puja el tren tot esbufegant
i xiula des de la màquina.
El comboi es detura en una estació
i jo baixo.

Sí que l'és! Sí que l'és!
En Brossa!
 

IATRE I BATAFRA 

Es miren de fit a fit
Tots dos es miren de fit a fit
immòbils. Ella
abaixa els ulls
Les mirades es busquen. Tornen
a mirar-se de fit a fit
Romanen abraçats
Es desabracen
Es contemplen sense adonar-se de res del que passa
S'estrenyen en abraçada. Els ulls
en els ulls
S'asseuen i ell reclina el cap als braços d'ella
Tots dos s'abracen
Tots dos s'abracen
Ah, com es podran oblidar mai!

inici

poemes entre el zero i la terra (1951)

TOTS ELS RICS

Tots els rics, tots els benestants,
que han vist encendre's els ulls del poble,
s'han adherit a la ganga impura
del règim que ha atacat Catalunya,
però l'ha deixada mercadejar a l'engròs.

No han emigrat de les posicions:
han ofert els balcons i les finestres de llurs cases,
han consolidat la col.laboració
amb els destructors de Catalunya
-aquest règim de la xiulada universal.

Tals espadats fan feresa!
Han tallat pins seculars per millor gaudir del preu.
Informes multituds aixequen les muralles.
¿Com podran tots els rics i benestants
celebrar com a festa la derrota castellana?
 

ARREPLEC

La burgesia suggereix al poeta les imatges següents:
La combinació per a obrir caixes de cabals
apuntada en una Bíblia.
Que em planxen el vestit posat i em tiren
sal al cafè amb llet.
Un paraigua en un garatge ple de cendra de cigar.
Un barret de copa damunt un armari negre.
Un gerent que toca la campana.
Un frac posat al mig d’un camp per espantar el ocells.
Uns botins en una palangana plena de sang.
A casa d’un obrer moribund, un rellotge de paret que riu
en comptes de tocar les hores.
Una galleda d’escombraries al portal d’un castell.
Una balandra que voga en un mar roig-de-sang.
 

HIPOCRESIA

La caritat és un truc:
sota mots enganyosos 
d'estimar i defensar el pobre
hi ha un pla de submissió.

La caritat és un truc:
sota mots enganyosos,
el sistema d'explotació 
de les classes laborioses.

La caritat és un truc:
sense lluita ni combat
desviar els pobres de tota acció
contra l'organització dels trusts.

La caritat és un truc:
una canya verda caiguda en un esbarzer,
un nom de ric escrit en una moneda,
una flor que rebot en tocar les cossos. 
 
 

LA MOSCA 

 Crèdit nord-americà a Espanya.
  De la premsa 

Salta a la cara.
De la cara
a les mans
i del coll
a la cara.
Salta a les mans.
De les mans
a la cara.
Salta al coll.
Del coll
a les mans,
de la cara
al coll.
Salta a la cara
la mosca pesada.
La mosca importuna
que vola pertot arreu.
La mosca,
la mosca intolerable.
Pertot arreu,
a les parets,
a les fustes,
els mobles,
les portes,
el sostre,
la mosca,
la mosca intolerable. 

Hi ha papers matamosques
i tasses de vinagre
amb una gota de sucre
que serveix de trampa. 

Una mosca
diposita els seus ous
en un tall de meló,
diposita els seus ous
al femer.
Una mosca
diposita els seus ous
al femer.
Una mosca
diposita els seus ous
a les flors,
damunt el pa,
a les escopidores
i fins a les capses de cigars
la tapa de les quals hagi quedat oberta.
 

12 DE MARÇ DE 1951, A LES 11 DEL MATÍ 

  La intentona logró un éxito inicial...
   De la premsa 

La manifestació bolca
i crema un tramvia.
Reparteixen impresos
i proclames per Barcelona.
       Baixa
una manifestació que clama sense parar.
Els comerços tanquen. Sí,
a baix els feixistes!
La policia és apedregada.
Llancen per les finestres del Govern Civil draps impregnats
 de benzina.
Es forma una altra manifestació. Marxen homes pel carrer.
Han cessat les explosions. 

A la dreta, l'impacte d'una bomba.

inici
 

coral (1951)

I

LA PAU

Veu 1
L'home i res més que l'home.

Veu 2
No servim de nodriment al prestigi de les àguiles.

Veu 1
El pom vistós cedeix a la branca vigorosa.

Veu 2
L'home i res més que l'home.

Veu 1
Els déus amaguen el somni inventat que agitava les multituds inútils.

Veu 2
L'home i res més que l'home.

Veu 1
Han perdut l'or. Tanquen les portes, desolats, més enllà del cercle polar.

Veu 2
L'home i res més que l'home.

Veu 1
L'home i res més que l'home.

Veu 2
Flor de la vida.

Veu 1
Cristall d'escalinata.

Veu 2
Caverna entre muntanyes.

Veu 1
L'home i res més que l'home.

Veu 2
Por fregada.

Veu 1
Centre germà.

Veu 2
Em porto la copa als llavis.

Veu 1
L'home i res més que l'home.

Veu 2
El sol s'il.lumina ell mateix talment una central elèctrica.

Veu 1
El matí en curs ve a esborrar el misteri.

Veu 2
L'idioma rep un alfabet.

Veu 1
Al puny, un esbart d'ocells,

Veu 2
Desenterrem les escales.

Veu 1
Cau la nit com un pagès negre.

Veu 2
Quin soroll que se sent escala amunt!

Veu 1
És la Isaura, que treballa amb la màquina de cosir.

Veu 2
Gran mar, gran peix.

Veu 1
Al carrer passa un jove treballador amb gorra.

Veu 2
El món és per a nosaltres com una muntanya magnètica.

Veu 1
Somio de fa temps set capitals de República.

Veu 2
Encara resta caliu sota les cendres amarades?

Veu 1
Cap a nosaltres s'adrecen totes les mirades.

Veu 2
Malgrat que fossin d'or i d'argent les serres de l'univers...

Veu 1
Malgrat que s'entenebrís al tard la resurrecció de l'escuma...

Veu 2
Malgrat que se m'enfonsés la mà a la marea tèbia...

Veu 1
Malgrat que guerres de llum desfessin les comarques...

Veu 2
L'home i res més que l'home.

Veu 1
L'HOME I RES MÉS QUE L'HOME!

inici
 

odes del vell amor (1951)

TALLER GREC

Figures grandioses (tres sense cap ni braços).
Bellesa revelada. Llargs plecs. Justa harmonia
Dels cossos i la roba. Ordena la bellesa
     Les actituds senzilles.

Vestits i positures de mena més que humana.
Concepció total: els drets del cos i l'ànima.
Et veig viva i real, deïtat admirable,
     Vestida i asseguda.

Els marbres immortals, rera la carn divina.
La factura puixant d'esperit i de forma.
El repòs indolent. L'estructura assolida.
     Aquest cap, aquell ventre.

Just al sortint del pit el lleu vestit s'atura.
Flor nova al lloc profund unia les figures.
Oh resplendor de vida! Dolcesa de carns nues
     Nimbades de bellesa.

Bellesa revelada. Frontera de les cares.
L'essència perdura meravellosa i única.
Persisteix l'esperit, i és viva entre nosaltres
     La flor certa de Fídias.

inici
 

odes rurals (1951)

BARALLA DE GALLS

Vivor de foc! Els galls entaulen lluita!
Un d'ells ja cau a l'aigua. Bona casta!
Tenen raó tots dos: són sol i lluna
     Buscant la posta.

Tots dos dotats de força gegantina,
La lluna feta ocell porta avantatge
Al sol, que en aquesta hora és variable
     Punta de llança.

Ens ruixen els dos galls amb sang humana.
Ai, gall amb la caputxa mal posada!
Herbei i pedra ajuntes amb les potes,
     Gall de baralla.

Mireu-li els ulls. Fregueu-li amb sang la cresta.
L'un, obscurit plomatge amb taques blanques;
L'altre, voltat de flama, amb llarga barba.
     La lluna guanya!

El sol fet gall ja torna a dur avantatge;
Té la gola embussada de plomatge.
El sol entaula baralla amb la lluna, 
     Allà a la plaça!

inici
 

cant de topada i victòria (1951)

PER COMPTES DE LITERATURA...

Falsa finestra em fa voleiar l'aire.
Surt de la terra en ales de fum, mare;
Sembles més blanca sota la llum negra
     D'aquesta arcada.

Per habitacions, grosses onades.
No he vist poca gent entre columnes.
resten les flors i, riu enllà, la barca
     Que es balanceja.

Oh Llibertat pesant damunt nosaltres,
Torregin la foscor crestes florides!
Que s'enarbori la ventada a fora,
     Llibertat, mare!

Campeja una remor aterridora;
Tot ho carreguen d'aigua negres núvols;
La lluna, que la mar llançarà encesa,
     No acull miracles.

Remots i sorprenents turments i angoixes,
On sou davant la ruta decisiva?
Ja, fugitiu, ajupo al meu caràcter
     Pedra i columna.

Oh Llibertat pesant damunt nosaltres,
Obscurs complicadors de fondalades!
Ai, elevació caiguda, manca
     De fets i homes!

Copsa el meu interès, alta columna!
Que fallo encara entre manyocs de nervis,
Heus aquí l'única angoixa que sento;
     L'única angoixa!

inici
 

el tràngol (1952)

PASSEJANT TAMBÉ VORA EL MAR 

Apropa't més al mar. Aquí, les barques.
Escolta el vent damunt les roques planes.
I continua l'aigua, i continua.
 Sí, l'aigua, l'aigua. 

No veus la fi del mar entre la boira?
Sentim les campanades d'un rellotge.
Doncs jo sí. Són les vuit. Quantes onades
 Dobleguen l'aigua! 

No cabussem el ram. Tallem més cintes.
Rasquem les plantes. Hola! Mitja volta.
Jo miro l'aigua, l'aigua tu, tu els astres.
 Brilla la lluna. 

La muralla es desploma. Estàs esplèndida.
Tanquem els ulls. Així. Sembla una bola.
Escolta les onades rompre l'ombra:
 Onada, onada... 

Transmeten una veu al curs dels segles.
Transmeten una veu al curs dels segles.
Transmeten una veu al curs dels segles,
 Al curs dels segles. 

Transmeten una veu al curs dels segles.
Transmeten una veu al curs dels segles.
Transmeten una veu, ho repeteixo,
 Al curs dels segles.

inici
 

mercurial (1952)

GALATEA OCULTA

Tarada, de la raça d'Arlequí.
Falla al got retenir la mar mateixa.
Si era, haig de, diu ella, crec que sí.
Triar, o tu o jo, obrir, jo, la reixa.

Posa els peus a terra. Aigua i foc. Aquí.
La roca. Lliga el fil de la madeixa.
Fulles mormolen. I els teus ulls així.
Cara damunt la terra, flors que hi deixa.

T'has ben perdut pel bosc. Jo sé el que vals.
Sota els pètals. Res més. A la infantesa
L'any del diluvi t'ha deixat senyals.

Forada nits, estrella desatesa.
Etern flux i reflux dels nostres mals!
Jo sóc l'únic que sé el que vals encesa.

inici
 

viltinença (1952)

FLUIR DEL TEMPS UN

munt de fruita el rellotge ella jo tu
olor de carn olor dels altres ar-
bres ningú sí suaument pel front fu-
gir passaria el dia mirant ca-

mes sota el sol algú l'aigua cantus-
seja l'edat res a fer el pit mostra-
va net el lloc de banys sense ningú
tot el perfum amor és a la mà

d'aquesta nit La rosa al cabell es-
trella a la mà aquesta nit no sé si
jo ells bells els teus ulls l'estrella des-

prés l'amor allà baix la platja m'hi 
porta l'olor de fruits crec una ves-
prada dispensadora del camí.

inici

catalunya i selva (1953-54)
 

L'ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA 

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria. 

Texeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria. 

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa. 

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.
 

HOMENATGE A SALVAT-PAPASSEIT 
A LA NOSTRA VORA

Com que era teva la llum, la fogata
Es gela sota els arcs. Dóna'ns les mans.
Net de peix el terrat, la fosca ens mata:
Salvat, ajuda'ns a portar els instants.

Ens hem de batre sota una aigua ingrata,
La nostra força és pobra aquí al voltant
-Aquell peix al terrat era de plata-;
Però ens sabem valents, l'empresa és gran.

La pàtria, esguerrada, duu careta.
Que mai no sàpigues el que ha passat;
Al cel d'abans no hi ha columna dreta.

I si esborrem molts noms que hem heretat,
El teu és ple de ramells blancs, poeta
De la claror: no t'oblidem, Salvat!

inici
 

la porta (1954)

SOBRE LA VIDA

     Nosaltres hem tocat la Llibertat.
              Nazim Hikmet

I l'únic que existeix és aquest foc:
La seva llei profunda és la que em guia:
Immens en els sentits, per ell em moc
Afigurant senyals amb energia.

Alerta el cor, i el pensament en joc,
Feixuga és com un plom cap altra via;
És construïda a sang o mai enlloc,
I té veu circular qui l'elogia.

La llum de tal paraula on em fa expert,
Un fum s'apropa a la riba aïllada
D'aquesta lluna seca del desert;

I eleva, desbordant tota l'amplada,
Com taca reunint el mar llibert,
Un tro despert de roca copejada.

inici
 

malviatge (1954)
 

CATALUNYA DE 1954

Amb una estrella al front obre la boca a Europa;
necessitem l'escombra i amb ella l'horitzó.
Els canyars es remouen i, la pomera xopa,
la mou el vent. No puc ésser feliç si no

sentim els galls que falten dintre la seva copa,
com pilastra de vidre tallada a la blavor;
s'obren finestres grogues, i la paraula topa
amb el soroll de sempre: olor contra color.

cap als turons em giro. Allà faig un sospir o 
rectifico amb el sol un obelisc revés
clavat a la tempesta. La boca no pot dir-ho.

El sostre és ple de fulles. La nit d'un dia més
em torça la paraula. Aixeco els ulls i miro
el cel tan estrellat. La meva amor hi és. 
 

LLOSTRE

Aquesta gent tan ufana.
I superba. Un altre juny.
Alerta! Muntanya i plana.
L’enemic. Posem-lo lluny.

Ens volen fer patir gana.
Bon cop de falç! Alço el puny.
Sí. La terra catalana.
L’ensenya. I el cop retruny.

Au, defensors de la terra!
Com seguem el blat. Bon cop
de falç! Volen fer la guerra.

Esmolem eines. El roc.
Tornarà a ser rica i plena.
Segadors, seguem cadena.
 

DIA DIES... 

Dia dies
Rampellut
Graderies
Un embut

Pedreries
Solitud
Alegries
Percebut

Unes ales
Jo i jo i jo
Les escales

De debò
Les bengales
Una flor.
 

ALPINA...

Alpina
Betum
Ferum
Cortina

Retina
Besllum
Costum
Sordina

Això
Escaire
Però

Dansaire
Ressò
Enlaire.
 

JOU...

Jou
Cuc
Pou
Duc

Fou
Suc
Sou
Truc

Do
Fiu
Jo

Riu
Tro
Viu.
 
 

inici

cant (1954)

TU 

Si eres una onada, series el meu joc favorit.
Si m'estimaves sempre, series la plenitud.
Si eres una manera de parlar, series el diàleg.
Si ploraves inquieta, et buscaria i no et trobaria.
Si eres una posta de sol, series la més bella de totes.
Si eres un arbre, series un cedre.
Si ostentaves colors, series blanca i vermella.
Si eres la neu, passaries enllà.
Si eres una substància, series el bàlsam.
Si eres substituïda, series la fusta d'una columna.
Si jo era un vaixell, et duria al bell davant de la proa.
Si no eres una noia, series una rosa boscana.
Si eres un estel invisible, series el mutu amor.
Si em circumdaves suaument i et dissolies, series el serení de la nit que  mulla els arbres.
Si defallies, series un escut romput.
Si eres una flor, mai no t'apagaries.
Si llampeguejaves, series talment una pedra encastada del color del flux  del mar.
Si et veia en qualsevol indret, t'assenyalaria a tu.
Si eres indiferent, series el crepuscle.
Si em miraves distretament, series la meva esperança.
La teva presència em sembla la forma més planet de la mateixa harmonia.
Si la música s'omplia de tu, brollaria un acord greu i planyívol.
Si eres un trèvol, series la clau de l'aurora.
Si eres la suavitat, series el pes de l'aigua.
Si eres la tristesa, series els dies i el temps.
Si eres un desig, series passió desplomada.
Si eres la lluna, series una ala.
Si eres un rellotge, series un cercle profund.
Si eres l'espai, en series meitat i centre.
Si no eres un estel favorable, series una roca que defensa un territori.
Si t'amagaves de mi per sempre més, series la nit circumdant.
Si eres un camí, series la riba del mar.
Si eres un jardí, series un astre de flots.
Si eres un paisatge, series un bosc que respira.
Si eres un anell, series irrompible per sempre mes.
Si eres una ombra densa, series un camí entre els astres diàfans.
Si eres una tarda, series un dia.
Si eres un any, series un segle.
Si eres un soroll, series el soroll d'unes passes que ressonen sentides en  secret.
Si eres un pedestal, series una illa blavenca.
Si el món era romput a trossos, series el seu silenci.
Si inclinaves més el front, el cor dringaria clar.
Si sospires, el temps que passa esdevé dolç.
Si t'enfiles pel cel, en la meditació et trobo.
Si eres una boleta, series una sola gota d'aigua.
Vius en el sentit de la flama, no en el de la cendra.
Si eres un nombre, series una quantitat inacabable.
Si mudaves de forma, series una muntanya obscura i agradable.
Si eres l'oratge, dormiries damunt una cua de colors.
Si et coneixia la pluja, cauria al lloc que tu indicaries.
Si intentaves de salvar algú, l'ompliries d'espigues.
Si eres una paret, t'escudarien els arbres.
Si queia la llum, series la copa de cada dia.
Cobriries la joventut, si eres la matinada.
Si passava la tardor, tu series la primavera imminent.
Si eres un color, series l'alegria del sol en un bancal d'herba.
Si eres una veu, tindries el color d'un perfum.
Si eres un perfum, tindries la veu del color que et duria.
Si eres un vidre, apagaries els sospirs.
Si eres un desert, onejaries sense cap límit.
Si eres una paraula, series estimar-se.
Si eres un ídol, jo prepararia la teva adoració als santuaris.
Si eres una tèbia claror, et voltaries de ramats.
Si eres una gota de sang, il•luminaries.
Si el món de vida era tot solitud i caos, ja estaries destinada a manifestar- te.
Si el món era una boirosa caverna, en tu convergirien infinituds.
Tu ets el més bell reflex de la Imatge primordial
Que enllà dels temps es multiplica inexpressable.
 

LA TEVA FORÇA 

Espiga estranya, pobra arma en el joc,
Ja ha passat la tarda.
Baixa el sol.
Si plovia aquesta nit...
No tardis. Et voldria dir tantes coses!
Cada dia m'agrades més. Això és l'únic que importa.
No tardis. Tinc necessitat de veure't a tothora.
Ha no en puc prescindir. Ets el meu petit àngel.
T'he trobat i estic molt satisfet.
Tot em sembla molt bonic, molt bonic.
Mai més no et podré oblidar.
T'estimo tal com ets,
      no pel que puguis dir
             ni pensar ni per res.
Ho faig. D'altra manera no em lligaria.
En canvi, no comprenc què has pogut trobar en mi.
Per a mi sí que és fàcil.
          No exagero.
           No et busco més que a tu.
Mira, anem plegats pel carrer.
Avancen els peus.
Posem ordre al pensament.
Tot ho engrandim.
Sí, el nostre amor té raó d'ésser. 

Em complau deixar-me endur pel goig que experimento.
On aniries, petit àngel?
         Què faries?
         Oi que ja no et sents inútil?
Avui hem passat hores plegats. Fosforeja la cigarreta.
Els altres caminen de pressa.
D'uns quants dies ençà ens veiem diàriament.
El cor em balla. On tens les mans? 

No hi ha cap més notícia avui?

inici
 

festa (1955)

COR FOLLET

El dia s'aguanta.
Al calendari hi ha la distribució del temps.
No apressis el pas.
Ens pertany l'aurora.
Llancem força fletxes contra l'arany del sot.
Bella amiga, vull sentir la teva veu.
Alguna cosa em crida de dins estant.
M'omplo de tu. T'omples de mi.
El capvespre s'estavella contra les roques.
Oh escarabat daurat al cor de la nit!
Hora silenciosa!

Flor meva,
Flor que no coneixia,
No podia ser altrament, ens havíem de trobar.
Encara no comprenc com.
El cor t'endevinava
I no sé qui em guiava.

Ni tu mateixa sabies que em buscaves.
 

LES HORES

El rellotge no espera mai ningú.
Sempre camina.

El pensament em parla de tu.
La fantasia no mou la memòria quan t'imagino,
Quan retorno a tu amb el pensament.
No poden ésser queixes les meves paraules:
És cosa amorosa recordar-te.

El rellotge no espera mai ningú.
Quan sigui l'hora d'anar-te a buscar,
M'ho dirà.
(Només em separen de tu unes hores.)

inici
 

coresforç (1955)

CONTRA L'AMOR... 

Contra l'amor hi ha un llop llopàs culpable
Miserable cervell cèntim lunar
Ridícul als diaris detestable
Comediant de Crist no per atzar 

Té llotja principesca dins l'estable
Els timbals tallen la paraula al mar
A l'ou del món s'hi genera el diable
I el monstre que es permet és militar 

L'arbreda de tants ceptres ja l'esquerda
L'empremta del seu polze criminal
Se senya amb la mà dreta tota verda 

Amb la mà esquerra estreny el seu punyal
Funest feixista càlcul ple de merda
Avança sota el pal.li el general.
 

LA CONSIGNA

L'horror al buit és un horror remot
Per contestar la intriga tot és brut
I en prosa dins el règim que no pot
Alçar l'estat de guerra i ha vençut

Sense res més. És com un pierrot
Encadenat que crida amb un embut
La tirania. Veig el pellingot
Que pinta al meu davant la joventut

I bufetejo roques sense guants
No li descuren les crestes un vol
De rates de sotana i mendicants

Or endins Mentrestant l'home està sol
Vora l'abisme Però els governants
S'han dit A més problemes més futbol.

inici
 

el pedestal són les sabates (1955)

A LA POESIA

Oh Poesia, emmotlla en els avenços
L'orgull de poder dir company o pàtria;
Els rics detalls han envelat les fustes
     Dels brots del cant.

Cada hora modifica't, Poesia;
Fes campejar severa fantasia
Amb l'escalfor de l'esperit del poble
     Del meu país.

L'art del carrer on has estat bastida,
L'escultura del ferro que afaiçones,
No els vols un quadre mort. De vida intensa
     Forja el record.

Esmena't de l'afany dels qui et fan fosca,
Poetes de la mel i la melassa,
Capells de copa groga i cementiris,
     Productes bords.

Treu-te la cucurulla dels diumenges,
Posa't a lloc i reparteix els gustos
Per al coronament d'un goig estètic
     Amb vida al fons.

Sigues mestressa amb seny en la manera
De referir-te als homes i a les coses;
Constant corrent de brisa, ret justícia
     A pobres flors.

Torna, amor meu, integra't a les vides,
Uneix les fletxes a la senzillesa;
Deixa de banda els fòssils de les bèsties
     Fets de més tro.

Enrotlla't al meu cos. Però il.lumina,
Com el feix lluminós d'una lent clara,
La molta empenta d'aquest sol concepte:
     La Llibertat.

inici
 

interluni (1955)
 

Lluna      Miro ansiós les quatre cantonades,
morada   Canvio amb roques llargues cintes verdes;
              Quan la realitat, però, m'enrosca
                   D'allà no passo.

              El pensament m'indica enceses bigues
              I el fum em surt pel nas i per la boca;
              Roques de pedra imant desprenen heures,
                    Palles i ferros.

              El sol té ulls i peus per totes bandes,
              I tants d'anells li dauren l'energia,
              Que la serpent d'argent explota enfora
                   I obre els aiguatges.

              Una pila de pedra entrellaçada
              S'escola vora mar. Moren pels boscos
              Roques que sonen sota fullareda
                   Coronant mentes.

              Pren importància la meva boca;
              La llengua és foc unit que enrotlla plata: 
              -Alena, estesa arrel de la ment meva,
                   També de menta! 
 
 
 

inici

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia