Vida i obra

Neix el 19 de gener de 1919 al carrer Wagner, al barri de Sant Gervasi de Barcelona.

El 1939 participa en la Guerra Civil amb l’exèrcit republicà. Al front de Lleida escriu els seus primers versos. Hi dedica un poema de Ball de sang: La batalla del Segre... Després fa el servei militar en l’exèrcit franquista.

1940. Llegeix Chunk Kuei, domador de demonios, Freud, Nietzsche, Mallarmé, Kayyam, Guimerà, Verdaguer... Coneix Foix i Joan Prats, que li obre la seva biblioteca especialitzada en art de les avantguardes.

1941. Coneix Joan Miró. Realitza els seus primers poemes visuals (els anomena poemes experimentals). Escriu, per indicació de Foix, el primer llibre de sonets La bola i l’escarabat (dins Ball de sang), un llibre ple d'imatges oníriques, encadenades les unes amb les altres per associacions inconscients.

1943. Primer poema objecte, Escorça, objecte trobat. Coneix Arnau Puig.

1944. Primera obra teatral: El cop desert (inèdita).

1946. Coneix el pintor Joan Ponç.

1947. Funda, amb Joan Ponç, Arnau Puig i d’altres la revista Algol. Coneix Cabral de Melo: li provoca un tomb cap al compromís social. Escriu les primeres accions espectacle de Postteatre. Representació d’Ahmosis I, Amenofis IV, Tutenkha-mon a l’estudi de Joan Ponç, amb Joan Prats com a únic espectador. 

1948 Funda la revista Dau al set amb Joan Pons, Tàpies, Cuixart, Arnau Puig i Tharrats. Escriu la primera peça per a Ballet, Gomintoc; Josep Cercós va escriure la música per a aquesta peça el 1954. Escriu els guions cinematogràfics Foc al càntir i Gart. Creació amb Joan Ponç del llibre d’artista Parafaragamus (exemplar únic). 

1950, comença a publicar, Dragolí a Dau al set; Em va fer Joan Brossa...; aquest darrer llibre són flaixos de la realitat quotidiana, amb humor i denúncia política; aquesta és present també a moltes de les odes, que inicia el 1951. 

1954. Estrena a Barcelona Farsa com si els espectadors miressin l'escenari a vista d'ocell. Escriu Cant i Festa, dos llibres de temàtica amorosa; amb influències del cançoner popular, Brossa confegirà uns poemes amorosos desbordants d'imaginació i lirisme. 

1956. Poema objecte a l’aparador de la sastreria Gales, al passeig de Gràcia, de Barcelona. Viatge a París. 

1961. L’ADB estrena al Palau de la Música de Barcelona Or i sal, amb escenografia de Tàpies i direcció de Frederic Roda. D’altres estrenes. 

1962. Estrena dues accions espectacle.

1963. El saltamartí. Hi trobam mostres de poesia visual (ja el 1959 havia fet unes suites de poesia visual), que intensificarà posteriorment com a fruit de l'essencialitat o conceptualització que cerca el poeta (l'essència de les coses, el poder representatiu de les paraules. Augmenta la seva col.laboració amb artistes plàstics: Miró, Tàpies.

1964. Estrena Concert en tres temps per a representar, amb música de Mestres Quadreny.

1970. Publicació de Poesia rasa, que aplega disset llibres de Brossa. 

1971. Participa en una exposició col.lectiva de poesia visual a Nuremberg i Belgrad. 

1972. La revista Estudios escénicos de l’Institut del Teatre de Barcelona li dedica un monogràfic. La seva amiga íntima Pepa Llopis li ofereix casa i suport; el poeta inicia una vida familiar i, per primera vegada, pot convidar els amics a la seva taula. 

1973. Primer volum de Poesia escènica (1945-1954). A partir del 76 farà també alguns llibres de sextines.

1977. Emissió, en el programa televisiu Mirador de Strip-tease català, interpretat per Christa Leem, amb el guió original censurat.

1986. Antologia de poesia visual i poemes objecte a la Fundació Miró de Barcelona. A partir d'aquí fa exposicions arreu del món. Fa poemes que són col.locats a la ciutat: velòdrom d'Horta, La Rambla, Granvia...

Mor a Barcelona el 30 de desembre de 1998.
 
 
 

Joan Brossa parla de poesia
 

*
Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Barcelona Pòrtic, 1971 (Jordi Coca)

Els límits interiors de l'home són els que es fixa ell mateix; altrament, no en té. 

Jo tenia una gran admiració per en Miró perquè el veia un exponent d'aquest automatisme psíquic que a mi m'interessava. 

Quan es va morir el meu pare, abans de la guerra, vaig haver de conviure amb la família de la meva mare, que eren la viva estampa dels "passatistes". Per mi sempre han estat uns estranys, una mena de cor de sarsuela sinistre. Tota una altra cosa era el meu pare i la branca que en deriva. Ja de petit m'hi vaig identificar. Encara conservo els llibres infantils catalans que em regalava la meva tia. I recordo que em portava a veure putxinel.lis Didó al local dels "Quatre gats". 

Principalment havia llegit Verdaguer, Costa i Llobera, Sagarra, Maragall, Carner i algun altre de la modesta biblioteca del meu pare.

quan he estudiat Frègoli he vist que el seu art encaixa en la meva manera d'entendre la poesia, i això resumit en aquella frase seva que sembla d'Heràclit: "L'art és vida i la vida és transformació". Exacte! És el meu lema de poeta. Quina força de creació no té la metamorfosi!

De què vivies?
Com que, de fet, escrivint em guanyava la vida, però no me la pagaven, hi va haver una època en què vaig treballar perquè per a la família sempre havia estat un problema;  els Cuervo no acabaven de capir el meu pla; aleshores hi ha un moment... Mira, jo tenia un oncle, germà de la meva mare, que era el Zeus de la família, el model, i tohtom l'havia d'imitar perquè vestia bé, li agradava la sarsuela, guanyava un bon sou, era germanòfil, arribava puntual al despatx, seria jubilat..., i tot això. Aquest oncle refistolat treballava en un banc i tot s el pregaven perquè m'hi trobés feina; jo no ho volia de cap manera i ho anava retardant i llavors hi va haver un moment en què em van intimidar i em van dir: "Si no vols ser banquer, fes l'ofici del teu pare". El meu pare havia treballat a les arts gràfiques, era gravador. Vaig fer uns anys de gravador, com en Robrenyo! però tampoc no em va agradar i no vaig passar d'aprenent. Més tard, després de la guerra, em vaig dedicar a la venda de llibres perillosos.

[Amb en Ponç, juntament amb altres companys] vam decidir de publicar una revista: Algol. [...] Durant la primera etapa de Dau al set ens vèiem cada vespre amb en Ponç i era curiós que moltes vegades ell havia pintat coses que jo havia escrit durant el dia. I amb en Tàpies igual (fins i tot li titulava els quadres), i amb Cuixart també. Treballàvem en la mateixa ona. 

El poeta és una pantalla que copsa un seguit d'associacions que li vénen de dins [...] Totes aquestes imatges i estats d'ànim els plasmava sense dirigir-los [...] Constatava les vivències que sorgien, era una labor de catarsi veritable i un viure amb totes les coses.

A mi em sembla que un dels fets més importants en la història de l'art és l'aparició de Marcel Duchamp. Ell va fer una revolució, diguem-ne anticulturalista, en dir que havia arribat el moment de valorar la idea i no la tècnica. 
crec que les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen.
 

*
Joan Brossa Vivàrium, Barcelona, ed. 62, 1972

Veig l'art i la literatura com un possible eixamplament d'horitzons cap a la llibertat, com uns instruments de penetració al coneixement humà.

Si no podia escriure, als moments d'eufòria seria guerriller, als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses.
 

*
Roig, Montserrat. "El poeta a les golfes". Serra d'Or, Agost, 1975.

-Sé que no t'agraden els escriptors de doble ofici. T'hi has lliurat a l'art de manera total. Però, per la manera com vius, sembla que hagis renunciat a la vida privada.
Hi ha un moment que has de decidir. A mi m'interessava donar cap a una aventura que tingués continuïtat i força registres, és a dir, que no fos una obra de diumenge a la tarda. El problema de fundar una família tal com em van ensenyar a casa meva, no l'he vist mai clar. D'ésser poeta no en faig, però, un fetitxisme; podria haver estat aviador. Mira, la cosa em sembla així: si tens un fill sesible, pobre, la passarà molt puta a la vida; i si és ruc, doncs, ja n`hi ha prou de rucs. Sóc lleial, però, als amics. Pocs i bons. La gent té amics pequè se sent sola, els amics els són la crossa. No és el meu cas, la veritable família són els amics, l'altra no la pots triar. Apollinaire deia, i podia ser ben bé una dita de Nietzsche: no porteu a coll-i-be el cadàver del vostre pare, enterreu-lo d'una vegada i llestos. 

La Catalunya xarona, la que els burgesos han soterrat fins ara, em resulta molt més simpàtica que la Catlunya planxada i oficial. Paral.lelament m'atreu la Catalunya desconcertant dels trencadors de motlles; els trobadors, Llull, March, Verdaguer, Gaudí, Miró. 
-Vaja, els qui ells en diuen "folls".
Sí, i, com diu en Gimferrer, la meva obra pertany a aquesta Catalunya dels combats. 
 

*
Joan brossa, oblidar i caminar (J. Coca, a Serra d'or, des. 82)

Jo sempre dic que em guanyo molt bé la vida, però que me la paguen poc. Però també he dit, i fins i tot a tu mateix, que hi ha un moment que la vida et duu a optar per una cosa o per l'altra. I jo he optat per la llibertat que tinc, i comprenc que en aquesta societat tot s'ha de pagar d'alguna manera. El restrenyiment econòmic és el preu de la meva llibertat.
 

*
Joan Brossa, l'alternativa poètica. Entrevista d'Antoni Gual i Carles Ruiz a Carrer dels arbres 1, , estiu 1986

Parteixo de la base que no n'hi ha prou d'escriure llibres de versos per ser poeta. Cal entendre la vida d'una altra manera, tenir les antenes ben afilades, l'esperit alerta, ajudar a desvetllar la gent.

La poesia visual vol dir un canvi de codi: la considero la poesia experimental del nostre temps, perquè en la nostra societat la imatge és molt important. Veus imatges pertot arreu: pots fer quilòmetres i quilòmetres i trobes gran quantitat d'indicacions on el codi literari no es fa servir per a res. D'acord que són utilitzades  només en un sentit pràctic. Però no veig per què el poeta no les pot transformar i donar-los una dimensió ètica. I pensem en la gran importància que té un art nou i eminentment visual: el cinema. Jo crec que ha estat un element transformador de la literatura. 

Jo veig, en la poesia literària que s'escriu avui, un excés de perruques i una manca de caps. Hi falta aquell impacte que volia Miró quan dia: "Abans que una obra faci funcional el cervell, ha de produir un impacte, un cop de puny. Paf!"
 

 *
Joan Brossa. , Barcelona, Ed. 62, 1987

Ja se sap: qui només té coneixements menysprea el saber.

Al poema, els mots que descriuen la realitat són usats com els elements figuratius d'un quadre abstracte: només per a donar una pista a l'espectador.

Les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen. Podem aprendre de tenir bona lletra, però la naturalesa última de la realitat s'escapa al llenguatge. Situo la ciència pedagògica entre les peces de vestir, com una manera de buidar les butxaques de l'esperit per caure, si badem, en una mensa de positivisme estirilitzant.

Ens fan posar ulleres de sol quan el cel és fosc i sovint manipulen els mestretites els qui volen que les coses es parin. Els pedagogs es disfressen amb lletres, però en massa casos predomina una erudició negativa que dissimula una evident manca de fons, fins i tot en mentalitats ben equilibrades. Sí, aprenem a fer bona lletra, però ¿de què serveix el saber si no porta afegida la dimensió de l'ésser? De ben poc. Es cau en la pura metodologia que subministra, per una banda obrers aburgesats i, per l'altra, intel.lectuals fràgils (neonoucentistes!) que van d'acadèmics per la vida. Gent que es mor de vella i encara no ha après de viure el Gran Joc. Rusell deia que els anys escolars van interrompre la seva educació.

una educació únicament dirigida a obtenir coneixements abocats a solucions tècniques, és perniciosa perquè un home tarat i saberut resulta doblement perillós. I, al món, li calen homes honestos (una cosa important que s'ensenya però no s'aprèn...).
 

*
Pep Espaliu, entrevista del 1988 a un catàleg de la galeria "La máquina española" de Madrid.

Què és una religió sinó una secta màgica? Que s'anomene secta o religió depèn del desvergonyiment dels seus mandarins; i, a més desvergonyiment més poder econòmic, i a més diner més marketing. Però psicològicament és el mateix. Les sectes oficials detesten l'irracional dessacralitzat. A qui té una concepció personal del món el consideren enemic.
 

*
Entrevista d'Alfonso Alegre a Diario 16, 3-6-89

Es tracta de poemes [els poemes realistes, a partir sobretot del 59] en aparença prosaics i buits de contingut, l'efecte poètic dels quals rau en el fet de treure del seu context habitual fragments de la realitat, descrita minuciosament [...] En resum, tota una altra òptica, més enllà del postsimbolisme i del realisme històric. 
Anafil
 

*
Joan Brossa. València: La Forest d'Arana, 1990 (p.361).

Em sembla que és necessari tornar als orígens i endinsar.se en l'univers de les imatges. I per imaginació entenc, no la fantasia gratuïta sinó la metamorfosi de la realitat. La mateixa diferència que hi ha, per exemple, entre Walt Disney i Joan Miró.
 

*
"Entrevista amb Joan Brossa" de Picazo, Glòria i Cortés, J. M. del 1990. (dins La creación como cuestionamiento. Generalitat Valenciana, 1990. Traduïda dins Joan Borssa. València, La Forest d'Arana, 1994)

com sigui, el missatge ha de sortir de l'interior, no pas com un afegitó. Igualment, la veritable insurrecció no és la que procedeix dels fusells, sinó la que emana de l'interior de l'home. 

Perquè sigui eficaç, la imatge poètica ha de vincular-se amb la consciència obscura (per donar-li un nom). Altrament esdevé una perruca, una avorrida retòrica. Existeix una erudició negativa, que fan servir per a dissimular una evident falta de fons. 

Si les paraules són les coses, també pots servirte'n, de les coses, per fer metàfores. Precisament la metàfora permet viatjar en el temps i l'espai per analogies sensibles.

*
Joan Brossa, el cor de la màgia (entr. de Jordi Coca a Serra d'Or, juliol.agost 1992)

L'intel.lectual només pot fer tres coses. O aprofita la situació tant com pot, o protesta i combat la situació, o s'inhibeix. Només pot fer aquestes tres coses. Saps el conte de Pinotxo? Hi ha un personatge que és la seva consciència. Crec que l'intel.lectual hauria de ser la consciència de la societat. Actualment els polítics s'envolten d'intel.lectuals perquè els donin la raó. Entens?
 

*
Noguero, Joaquim. "Brossa desbrossa o les paraules nues". El pou de les lletres 2, estiu 1996. 

Recordo una cosa molt maca de Nietzsche que vaig escenificar, perquè Nietzsche, també m'ha ajudat molt a desfer la merda, oi? Nietzsche i Freud han estat dos escombriaires genials de la filosofia i el pensament. En l'obra que deia de Nietzsche, hi ha una societat que diu que tenen la veritat, fan unes proves als que volen entrar-hi, i si les superes t'expliquen en què consisteix. Doncs el protagonista hi va, compleix els preceptes, i quan li expliquen la veritat és... que no hi ha veritat! Està molt bé. Això és zen. I fixa't que ja ho deia Nietzsche. Ara: per saber que no hi ha veritat també t'ho has de merèixer. 

per a mi la intuïció també ha estat bàsica, en tant que comporta una lucidesa subconscient, mentre que la raó comporta una lucidesa conscient

quan vostè diu que vivim en una cultura del consens, a què es refereix?
-Doncs que no passa mai res. Que jo dic que a mi m'agrada Picasso i tu dius que és millor Sotomayor? Doncs ni tu ni jo, Picasso té uns errors i Sotomanyor uns altres, alhora que Picasso té tot un seguit de virtuts i Sotomayor també. Perfecte. Ens donem la mà i tots dos contents, oi? Doncs, no: Sotomayor és una merda i Picasso no. Però ara ningú no és radical. Ningú ni cap partit no es volen comprometre. I tanta normalitat el que porta és que tot continuï sempre igual: els de baix pugen una mica i els de dalt baixen una altra mica, i es troben en un terreny que no és ni carn ni peix. Ningú no toca fons. 

un dia que Franco va anar al Palau Nacional, a una exposició que havia d'inaugurar, en entrar a la sala on hi havia les obres d'avantguarda, va demanar tot sorprès: "¿Esto que es?". Doncs, "estos son los revolucionarios", li contesta el guia. I Franco que li diu: "mientras hagan la revolución pintando". Exacte: mentre la facin pintant no té cap importància.
-Així no s'hi val fer la revolució solament amb els pinzells i no amb armes, com deia Van Gogh, o sigui un art que solament sigui crític amb ell mateix sense un compromís real amb el món?
-No, no:  les revolucions primer s'han de fer amb armes, perquè la cultura al final s'acaba assimilant, i tu ja pots anar dient el que vulguis, que no passa res. Una mica això també m'afecta a mi, oi?
 

*
Noguero, Joaquim. "Contra l'ensinistrament. Entrevista a Joan Brossa". Escola catalana, novembre 1996.

"els meus pares em van fer anar al col.legi dels hermanos, aquells que són tan bruts que han d'anar amb pitet pel carrer. En tinc un record fatal dels bandarres aquells. [...] aquesta gent són classistes, et carreguen amb un pilot de coses, i després la feina que tens a treure-te-les de sobre. 

vostè ha dit que no li agrada gens l'escola?
les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen. Em sembla que tot el que pots aprendre en una escola és secundari: faràs bona lletra, tindràs una educació... Però dir coses interessants, si no tens capacitat de dir-les, no les diràs. Ha de sortir de dins. Si no, moldejat per l'educació, un queda una mica com una figura de cera. Jo més aviat he tingut feina a oblidar i a desapendre el que m'havien ensenyat, perquè veia que allò no conduïa enlloc i havai d'agafar una altra via. Qui no agafa una altra via ja està llest, perquè a la gent la preparen per a la socitat de consum. No tènsenyen a ser tu: t'ensenyen a fotre el del costat, a ser competitiu, a ser més que aquell altre, i això no m'interessa. És molt poc zen. [...]
Els governants volen gent que nok creï gaires problemes. Segons quina educació dónes després et poden fotre. Així que a la socitat de consum li interessa gent treballadora, però que no pensi gaire. Gent intel.ligent, gent que compleixi, això sí.  Ara bé, que investigui no interessa! Per això hi ha coses secundàries que passen a un primer pla, i es crea una mena de cultura de distracció. És un mal general. etes confessionals, que consideren que la poesia és per distreure. Això és entendre la poesia com una mena de novel.la rosa. Una poesia que plantegi problemes? No, res de voler ser gaire precís! [...]
I la màxima és: tu obeeix, que obeint no t'equivocaràs mai. L'escola la veig orientada cap això. 
 

*
Joan Brossa (entr. d'Elvira Altyés a AVUI DIUMENGE, 5-2-95)

Les escoles ensenyen a ser competitius, a fotre el del costat, quan el que haurien d'ensenyar és a asaber qui és cadascú, per poder.se emancipar. 
 

*
Entrevista de Xavier Moret a EL PAÍS, dijous 25 de gener de 1996

P. Un dels seus poemes diu: "Si és cert que hi ha un "Bon Deu" es mereix un altre Nüremberg (L'únic que té de bo és que no existeix)".
R. Això sol ja fa que no em donin el Premi d'Honor. 

P. Quan va introduir argument al seu teatre?
R. Va ser amb Or i sal. Eren tres actes, però agafant un punt significatiu de la societat. Al primer sortia un home que venia pomes. Al segon, jocs de mans, i el tercer era un sainet d'un que descobreix una manera de matar dracs però que no en troba cap. Els tres exabruptes junts donaven una manera de veure el món.

P. També li ha agradat incorporar gèneres parateatrals.
R. Sí, la prestidigitació, per exemple, però canviant els diàlegs habituals. I el music hall i l'strip tease, però procurava posar-hi elements nous. Sempre buscant la metàfora. Sempre amb imaginació. He fet pantomima, també.

P. Li han agradat, les seves obres, quan les ha vist representades?
R. M'ha decebut quan em vestien l'obra. El meu teatre el veig sempre amb una posada en escena molt realista. Potser com els quadres de Chiricco. El joc es produeix quan els personatges obren la boca. Aquest és l'efecte poètic del lelnguatge. Si maquillo el llenguatge és que no vull maquillar els actors. 
 

*
Joan Brossa. Poeta. "Fer poemes no és fer paraigües" (entrv. a El maresme)

El meu passaport diu "jornalero". Bé, l'anterior que vaig tenir, ara ja està rectificat. Em vaig anar a fer el passaport i, naturalment el funcionari era castellà i em va dir "usted que oficio tiene?", li vaig respondre "poeta", ell em va dir "ah! paleta", jo vaig dir "no, no, no" i ell va dir "no se preocupe, pondremos jornalero" i ho vaig trobar molt bé.

el realisme no és l'aparença de la realitat, sinó que és una qüestió de resultats. Per exemple, Piscator, que era un director comunista, després de la primera guerra europea, plantejant aquest problema del realisme, deia: "Si a mi m'encarreguen que posi en escena un burgès, jo puc optar per fer sortir un actor, desfressar-lo, fer-lo sortir amb barret de copa i gastó i amb una cara així d'intrigant; però el públic ¿no ho entendrà millor, la sàtira no serà més punyent si faig un ninot vestit de frac i que l'estirin uns fils?" [...] a vegades, perquè una cosa sigui realista has d'utilitzar elements que no ho són; la suma total és el que compta.

conec gent que tenen penjada una reproducció de Miró a casa seva i, en vanvi, de liteartura no en saben res. [...] Això que hi hagi gent que els agradi Miró, però que no comprenguin Foix, és una cosa que no acabo d'entendre. Sona a fals. Vol dir que a aquests senyors tampoc no agrada Miró, però saben que es cotitza a l'estranger... Pur papanatisme! Quant de mal que ha fet l'educació entre nosaltres!
 

*
El temps, 19-5-97

El poeta ha de comunicar i ajudar la gent a viure. Sobretot els ha de fer reflexionar perquè pensin. Generalment, els poetes, particularment els joves, el que volen és passar a la història i la manera de passar a la història és estar bé amb els qui manen. S'adapten a tot, oi? Com un guant. El poeta hauria de ser el que era l'antic profeta. El profeta el mataven perquè se n'anava davant el faraó o l'emperador i li deia fill de puta. 
 

*
Sotorra, Andreu. "Sóc com sóc i no vull ser model de res". Última entrevista publicada, feta a Joan Brossa al seu estudi del barri d'Horta a Barcelona. (Avui Diumenge, 27 de juliol 1998)

Sempre hi ha una cultura oficial i una de soterrada, que seria el cas de Foix, o d'altres d'anteriors, com en Llull... Llull, si fos contemporani, segurament que no agradaria gens a Triadú, per exemple, el trobaria un heretge. Ara, és clar, hi ha la distància. Quan els manaires d'aquesta cultura "oficialista" ensumen que una cosa no té els ingredients que hi busquen, aleshores la marginen. És normal, oi? Això fa que s'acumuli molt de res. 
 
 
 

Sobre Joan Brossa
 

*
Gimferrer, Pere. "Temes i procediments de la poesia de Joan Brossa". Estudios escénicos 16, desembre 1972.

Fogall de sonets [...] Es tracta d'una aplicació arriscadament literal del principi de l'escriptura automàtica i, alhora, d'un esbós revelador d'alguns dels temes i procediments que seran constants de l'obra brossiana. 

La comesa fonamental de la poesia brossiana ha estat, en darrer terme, la superació del cercle viciós que feia de l'avantguardisme i del realisme dues tendències irreconciliables. 

El primer tema de la poesia d'en Brossa [...] és la paraula mateixa. 

Dins l'àmbit d'aquesta visió màgica de la naturalesa es mouen tres de les obsessions més característiques de la poesia brossiana: la personificació, o, més exactament, l'animisme; la repetició, i, finalment, la interrelació del món natural i el món dels objectes de l'habitat humà. 
 

*
Fàbregas, Xavier. "Introducció al teatre de Joan Brossa", dins Brossa, Joan, Teatre complet 1, Barcelona, Ed. 62, 1973.

Establir l'equivalència entre les recerques brossianes dins el camp del teatre i el camp de la poesia en un moment determinat ens donaria una visió molt més rica i complexa que la que ens pot proporcionar una anàlisi limitada a un d'aquests gèneres.

Brossa, a partir d'un lèxic acuradament triat, inicia una elaboració de llenguatge recolzada en les tècniques neosurrealistes. Sovint, la juxtaposició de frases breus, cada una de  les quals enclou una imatge -en el real sentit de grafisme, d'objecte visualitzat, que conserva encara la paraula "imatge"- ens il.lumina quant a la particularitat d'una situació o l'estat d'ànim d'un personatge. El panorama general, però, ens el donarà només la suma de les imatges, de la mateixa manera que el conjunt d'una pintura ens el dóna la suma de les pinzellades.

De la varietat i la correspondència mútua de les paraules o frases-imatge en sortirà el món de Joan Brossa concebut com un espectacle.  [...] Brossa transcriu allò que veu i per aquest motiu el seu teatre s'escapa de la pura literatura.

La realitat només nes és coneguda a través de les aparences: aquesta sembla ésser la proposta inicial que Brossa ens fa en el seu teatre. Les aparences, però, disten d'ésser unívoques: se substitueixen les unes a les altres i d'aquest joc de miralls hem de recollir la realitat, si ens és possible. 

Així, si només podem comprendre una història quan ens és contada, resulta que no assolim un coneixement de la història en si, sinó de la recomposició ideal de qui ens la conta, el qual en té forçosament una visió parcial. 

Brossa necessita un llenguatge que expliqui les coses en lloc de descriure-les, per tant, que no sigui exttern i banal. Quan ens deturem en la superfície d'un objecte, en la seva aparença, en la descripció de la forma que arribem a entendre, no és per afany d'eludir la seva veritat, sinpo per afany d'encerclar-la, d'evitar que se'ns escapi. Per a aquest propòsit resulta útil la imatgeria surrealista en la qual Brossa es troba perfectament instal.lat. Així, el llenguatge discorre com una aigua de mina, per sota dels esdeveniments: els penetra i els fertilitza.          A Cortina de muralles Brossa usa el símbol, deliberadament, per primera vegada. I se'n servirà també en les obres següents. El preocupa, ara, la llibertat de l'home enfront de la societat que l'ofega, que l'obliga a menar una vida en la qual ha de renunciar al dret d'elecció. I aquesta societat, que té cura de determinar, és una societat capitalista on predominen els interessos d'una classe, la burgesia, i els tabús i les normes que aquesta classe ha consagrat. 

Brossa maneja els gèneres tradicionals amb una gran llibertat. I amb una sèrie de recursos enginyosos amb què aconseguiex efectes de distanciament. Aquests recursos poden centrar-se en el diàleg: per exemple, quan per mostrar-nos l'estimació de TRistany i Isolda [La xarxa]
 i llur compenetració fa que la frase naturalment començada per l'un sigui acabada per l'altre:

ISOLDA: Ah, la terra. El metall
TRISTANY: de la terra. Així
ISOLDA: vivim. Anell
TRISTANY: flamejant. Desbordant. Podem
ISOLDA: dominar. Llançats
TRISTANY: a l'amor. Jo
ISOLDA: t'estimo. Estàtua.
TRISTANY: Estel. Tu.
ISOLDA: Jo. La llum.
TRISTANY: La salut.

L'atenció envers els gèneres tradicionals es fragmenta a partir de Pastoral dins una alcova. Brossa sembla sol.licitat per curiositats de signes diferents en el transcurs d'una mateixa obra: un acte el construeix segons les fórmules del drama rural, un altre mostra plantejaments existencialistes. El resultat, però, manté un equilibri: la mixtura ha estat calculada per endavant i ofereix un tot homogeni.        Aquesta forma de construir menarà Brossa a unes obres que podrien ésser parangonades a una xarada. A la xarada es tracta d'endevinar una frase final que cal confegir amb paraules que hom ens ha subministrat successivament en unes frases prèvies. Cal, doncs, cercar una solució que no estarem en condicions de conèixer fins que tinguem tots els elements exposats al nostre davant. És més, l'autor ens pot subministrar un colofó en el qual hem de trobar tots els elements essencials, juxtaposats en una condensació reveladora.      [...] El tercer acte de les peces que l'autor escriu en aquest moment conté una culminació, brevíssima, de les propostes contingudes en els actes anteriors i que, fins aquell moment, ens podien semblar deslligades o mancades dee sentit. Mercès a aquest acte se'ns revela la unitat d'intenció que rau sobre les imatges disperses, sovint abordades amb tècniques que res no tenen en comú. 

Amb El ganxo [1957] i les obres que segueixen, el teatre de Joan Brossa travessa un moment d'optimisme com no havíem trobat abans ni tornarem a trobar després. Si l'autor explica una història, com succeeix a Diada de vent, es tracta d'una història d'amor que es clou amb un final feliç; i una cosa semblant ocorre amb El circ dels galls i amb El bell lloc, si bé aquí el fil narratiu és molt més tènue.     Però això no és tot; alenada vitalista que omple el teatre de Brossa en aquest moment duu l'autor a menysvalorar l'argument, a prescindir-ne. L'argument, sens dubte, el faria avançar pel conducte de la vida dels personatges, i ja sabem que a la fi de la vida trobaríem l'absurditat, el dolor, la impotència. Brossa substitueix l'argument per la situació. La situació fixa un moment, adquireix sentit amb la presència dels elements lúdics, i manca de desenllaç. 

La mina desapareguda [...] El Noi, fill de fabricants, trenca amb els pares i se n'allunya a fi de poder crear lliurement. No hem de considerar aquesta ruptura com una exposició de la lluita generacional entre pares i fills, sinó com el rebuig de l'artista-intel.lectual de sotmetre's a les directrius i els interessos de la burgesia.

el compromís amb la socitat és prosseguit a les obres immediates, com Els beneficis de la nació, Mala estrella i Repartiment de la vida, i el trobarem més endavant, una vegada i altra, a Collar de cranis, una consideració sobre l'autodestrucció de l'home per mitjà de l'energia nuclear, El sol amb cara, on el protagonista, un heroi de la resistència, mor a conseqüència de les tortures policíaques, El saltamartí, que a través de personatges diversos ens mostra l'enriquiment de la burgesia fet a costa de la repressió i el sofriment de la classe treballadora, etc. A Xeix la mateixa temàtica és abordada en un to més burlesc.

La necessitat de cristal.litzar en imatges alguns dels valors que observa en la realitat, però també la pruïja de bastir una cosmogonia totalment autònoma, semblen ésser els factos que menen Joan Brossa a crear el seu propi panteló de deus i deesses, de forces contraposades, que valguin alhora per a il.luminar un inventat inici de la protohistòria i per a explorar el subconscient dels humans. [...] Val a dir que Brossa no utilitza aïlladament els déus del seu panteó. De primer els explica per boca d'altres personatges, que s'hi refereixen i en conten les fetes. Després, en treure'ls a escena, a També, té bona cura, d'assenyalar que, malgrat la seva pretesa magnificència, no passen d'ésser unes ombres que s'esvaneixen, i així ha d'ésser, davant el primer contacte amb el real quotidià. 
 

*
Josep Romeu, "Uns apunts sobre aquest llibre de llibres", pròleg a Ball de sang (1982)

tant el primer dels dos volums esmentats [Poesia rasa] com el segon [Ball de sang] constitueixen, sobretot i abans que altra cosa, col.leccions de llibres d'un significat històric molt concret, denses referències i testimonis d'una prou ben determinada situació política i social vistos i concebuts a través de l'òptica i la sensibilitat d'un poeta tenaç que ha sabut fer de la poesia una militància des de la llibertat i per a la llibertat i que ha reeixit a deixar constància d'una ètica insubornable al llarg d'una conducta sense claudicacions. 

una incessant i ambiciosa recerca de l'essencialitat en els continguts conceptuals i d'altra mena que subjauen, vius i operants, sota la fal.làcia de la realitat aparent

la coratjosa afimació i la defensa ultrancera dels valors que salven i dignifiquen l'home en la llibertat i en la conducta alhora. Per aquest camí, i prou conscient de les pròpies i humanes limitacions,q ue accepta amb orgull, el poeta refusa enèrgicament qualsevol poder que el depassi o li marqui els destins i tota mena de convencionalismes establerts que el mutilin i els falsegin. 
 

*
PÒRTIC a El saltamartí (Proa 1984), Pere Gimferrer

La major part d'escriptors tenen a veure [...] només o bé principalment amb la literatura. Estricte, Joan Brossa no ha volgut mai tenir tractes sinó amb la poesia. 

Els poemes de Brossa, en isolar brutalment zones de la realitat (fragments de converses, descripcions minucioses, dades en juxtaposició), creen un nou espai -l'espai del poema, doncs, del qual podem entrar i sortir, com s'esdevé més d'un cop a El saltamartí- equiparable a l'espai pictòric o bé a l'espai escènic. Encara més: a vegades, el text desapareix, i ens trobem llavors en el domini de la poesia visual. [...] Aquesta és l'arrel de la funció revulsiva de la poesia brossiana: denuncia i nega, no tan sols la fal.làcia de la realitat i del llenguatge establerts, sinó la de la poesia mateixa. Només refusant el convencional -és a dir, allò pactat prèviament, allò viciat pel sistema de relacions existent i previ a l'escriptura i a la lectura- ens serà possible d'arribar a aquesta nova realitat poètica. 
 

*
Alexandre cirici, "La semblança de les coses dissímils" dins Joan Brossa, Poesia visual i poemes objecte, Galeria Joan Prats, 1982

Els Poemes Objecte de Brossa i les seves Poesies Visuals, són sistemes de relacions que obeeixen a l'excel.lència a què al.ludia Aristòtil quan deia que el mèrit més gran, de molt, és de l'artista que es basa en la percepció intuïtiva de la semblança entre les coses dissímils.

Podem preguntar-nos: On ha penjat les coses Brossa i com les ha penjades? Les ha penjades contra el sentit comú pintades amb pànic. Contra l'automatisme, amb lliberta. Contra la utilitat, amb idees. Contra el conformisme, amb el món al revés. Contra hipocresia, amb justícia. Contra aritificialitat, amb vida. Contra barreja, amb claredat. Contra engany, amb objectivitat. Contra lleugeresa, amb responsabilitat. Contra ruitna, amb agudesa. Contra l'evidència, amb realisme. Contra funcionalitat, amb divertiment. Contra càlcul, amb espontaneïtat. Contra encaixonament, amb portesta. Contra determinació, amb pluralitat. Contra pol.lució, amb neteja. Contra servitud, amb dignitat. Contra lloc comú, amb lloc singular. Contra tancament, amb obertura.
 

*
Antoni Tàpies "Les arts d'en Brossa" a Joan Brossa o les paraules són les coses. Fundació Joan Miró 2 d'octubre-16 de novembre de 1986, Barcelona

En Brossa, tanmateix, és la paradoxa vivent del fervor pels límits i les mètriques i, a la vegada, de l'art sense fronteres i fins de la destrucció dels gèneres. 
Així i tot en Borssa sap molt bé que ni el teatre és solament allò que està escrit en un llibre ni l'art de la prestidigitació un pur exercici de manipulació de cartes. Com tampoc no n'hi ha prou adquirint un repertori de nassos i bigotis per convertir-se en Frègoli.
 

*
Bordons, Glòria. Introducció a la poesia de Joan Brossa. Barcelona, Ed. 62, 1988.

[Hi ha un llistat cronològic de tots els poemaris i obres de poesia escènica]

Però darrere d'aquest ludisme, hi ha també una preocupació essencial: la recerca de la identitat de les coses i d l'home. Aquest anar endavant i enrere amb les formes no és més que una inquietud que vol pouar els secrets del llenguatge, per arribar a l'essència de les coses. Recerca, doncs, en el terreny formal i en el terreny existencial.         Buscar i experimentar en i amb les paraules i la vida per provocar i despertar el lector podria ser el resum de la intencionalitat poètica de Brossa. Finalitat que concorda plenament amb els pressupòsits avantguardistes.

"L'image est une création pure de l'esprit. Elle ne peut naître d'une comparaixon mais du rapprochement de deux réalités plus ou moins eloignées. Plus les rapports des deux réalités rapprochées seront lintains et justes, plus l'image sera forte, plus elle aura de puissance émotive et de realité poétique" [Breton, A. Manifestes du surrealisme. Paris, Gallimard, 1968]. Amb això neguen absolutament la imatge o metàfora produïda per associació lògica i la comparació usual perquè aquestes allunyen el poeta del seu fi principal: la unió dels contraris, la síntesi de les diferents realitats, conèixer la veritable condició humana. 

La poesia és arma, la poesia és vida, la poesia és joc, la poesia és transformació.

Amb aquests quatre aspectes, creiem que es pot resumir el que és la poesia per a Brossa: un continu procés d'investigació formal, un art sense límits, una recerca essencial i un compromís social alhora, i una manipulació lúdica de la realitat.
 

*
Victoria combalia, "Joan Brossa, el último vanguardista" a Brossa 1941-1991, Ministerio de Cultura, 1991

La poètica dels poemes-objecte de Brossa es basa en la justaposició de dos elements, la relació entre els quals fa disparar les associacions d'idees. El procediment té l'origen en la descontextualització de l'objecte quotidià promoguda per Duchamp. Ell mateix, i d'altres surrealistes com Man Ray, Miró, etc. (sense oblidar, al nostre país, la figura d'Àngel Ferrant, molt admirada per Brossa), ampliarien aquest a manera de procedir a la combinatòria d'objectes contraposats, inesperats, la qual cosa és el més típic de l'estètica surrealista. De fet, ja Pierre Reverdy anunciava tot això en una frase de 1916 en la qual afirmava: "La imatge és una creació pura de l'esperit. No pot néixer d'una comparació, sinó de dues realitats més o menys distants, posades juntes. Com més distant i precisa sigui la relació entre aquestes dues realitats, més potent serà la imatge -millor serà el seu poder emocional i la seva realitat poètica."      
No només foren dadaistes i surrealistes els que varen promoure l'estètica de la descontextualització o la del desplaçament. Teòrics del formalisme rus com Vícotr Shklovski (dins "L'art com a procediment") parlaven d'alliberar l'objecte de l'automatisme perceptiu, així com de la noció d'"economia creadora", és a dir, d'oferir una idea màxima amb un mínim de paraules, en el cas de la literatura. Per a Shklovski, "l'art és un mitjà per sentir la transformació de l'objecte" i el que fa és "obscurir la forma, augmentar la divicultat i la duració de la percepció". L'art, per dir-ho en poques paraules, ens fa veure amb ulls nous la realitat.
 

*
Spatola, Adriano. "L'abecedari mental i visual de Joan Brossa. València: La Forest d'Arana, 1994 (p.361).

Una notable part de la producció de Brossa està unida a allò que ell defineix com "el meu realisme", que no és pas un realisme màgic, sinó més aviat el resultat d'un procés d'enunciació o acumulació de dades lingüístiques preses directament del carrer. [...] "al carrer se solen produir una sèrie de fets que són com un ballet: passa un cotxe, un home entropessa i un altre el sosté i se'n van per un costat, mentre cau un test de flors." El mateix Brossa admet que la seua manera de mirar és més cinematogràfica que no pas estrictament literària, i no és difícil discernir en la seua descripció del ballet del carrer seqüències iguals als del cinema mut.
 

*
Pérez Montaner, Jaume. "Joan Brossa, la fascinació de la realitat". València, La Forest d'Arana, 1994.

com el mateix autor explica, per a ell "el poema és un enquadrament de la realitat. Cal resumir, simplificar, per obtenir una més gran intensitat". 

El que Brossa intenta, doncs, és fer-nos contemplar i pensar la realitat tal com és, situar la proposta artística en el pla de les coses quotidianes, desfamiliaritzant-les de la visió automàtica, superficial i plena de prejudicis a què, per tradició o per convenció social, estem habituats. 

en altres moments el que ens mostra l'autor és la pura presència d'una realitat física molt concreta o el simple inventari d'una sèrie d'elements que vol destacar, cosa que, per uns camins molt diferents, es pot observar també en alguns poemes d'Estellés. 

La poesia és vida per a Brossa i la vida, el sol i el vent són poesia. 
 

*
Pilar Palomer, "Claus per a la interpretació de l'obra objectual de Joan Brossa", dins Joan Brossa, entre les coses i la lectura, Ajuntament de Barcelona, 1994

Cada obra genera una plètora de significats independents que, lluny de tancar.se en si mateixos, desallotgen el sentit últim en l'estadi més general de l'al.legoria, mirall de l'existència, dels esdeveniments o de l'art mateix. Allibera els objectes de la seva servitud funcional tot assignant-los un rol determinat, un paper per representar. En aquestes instal.lacions, els objectes serien els equivalents plàstics d'una desfilada de personatges teatrals, els quals, sota les seves mil cares, reflecteixen genèricament les dèries i contradiccions de tota la humanitat, receptora última de l'obra. 
 

* 
Bordons, Glòria. "Estudi introductori". Poesia i Prosa de Joan Brossa. València, 3 i 4, 1995

La finalitat de tota la seva poesia, es manifesti en una forma o altra, és la de qüestionar l'home, presentar-li el món en què viu amb ironia, perquè hi doni una resposta personal. El mitjà amb què proposa el diàleg-joc amb el lector pot ser molt divers: poemes tradicionals, poemes quotidians, poemes escènics, poemes visuals, poemes objecte, etc., però el poeta aprofita tots els canals que té a l'abast per convidar l'home actual a participar amb ell d'una reflexió aprofundida.  
 

*
Vallès, Isidre. Joan Brossa: les sabates són més que un pedestal. Barcelona, Alta fulla, 1996.

En els anys cinquanta el meu teatre tenia una preocupació essencial, buscar la quarta dimensió del poema. És a dir, el moviment. Jo sempre he cregut que l'ingredient bàsic del teatre, i per això m'agrada Frègoli, no és la literatura sinó el carnaval. [...] Arlequí, Pierrot i Colombina, aquesta és l'essència del teatre. Vull dir que el teatre és un mitjà que treballa damunt la imaginació i la sensibilitat i no pas solament damunt l'intel.lecte." 

en el segon llibre, U no és ningú, seguint la idea continguda al títol de l'obra, se substitueix la crítica de la societat tecnificada per una de ferotge dirigida a qualsevol poder establert, sigui polític, religiós, econòmic o soaicl, etc. simbolitzat i descrit per mitjà de l'U.

Neosurrealisme (tot és u) i zen (l'u és divers), són, doncs, les dues vies metodològiques i expressives que permeteren al poeta del carrer de Wagner afermar el seu jo íntim i literari.
 

*
Pérez, Josep. "Joan Brossa, el límit i la paradoxa", La Marina, País Valencià, Maig de 1998

CONTRA CORRENT

[...]
-I l'art?
-La unitat de contraris

     Passat festes

El zen i les filosofies orientals pròximes al zen són els qui han arribat a una interpretació més diàfana o contreta dels contraris, mitjançant la representació de dos pols oposats: el yin (repòs o quietud) i el yang (moviment o activitat)

Brossa usa igualment un codi inventat per ell com un altre convencional, que són maneres de parlar de la vida quotidiana, les maneres que ell  troba més escaients, segons cada cas. I una de les coses que més ressalta en aquestes maneres és la paradoxa.
 

*
Galí, Beth. "Brossa: escenes d'infants". Avui, 21 gener 1999

-[...] i aquell de les monges.
-És veritat, d'aquest ja no me'n recordava, ni tampoc recordo si em va ocórrer de veritat. Un grupet de monges atura un home pel carrer: -"Bon home, que sap quina hora és?". -"Sí, senyoretes -respon l'home allunyant-se enfurrunyat-, és l'hora de cagar-se en Déu."
 

*
Guerrero, Manuel. "Joan Brossa o la revolta poètica". Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.

l'obra de Joan Brossaa incorpora dues de les oposicions, de les tradicions fonamentals, de la poesia moderna, tal com les ha definit Octavio Paz a Los hijos del limo (1974): la màgia i la política, la tradició hermètica i la tradició revolucionària.

La poesia de Brossa -o la pintura de Ponç i Tàpies- dels anys quaranta, sorgeix d'una irrefrenable voluntat d'investigar en el pou de l'inconscient i de trencar amb una racionalitat imperant -d'altra banda, ben irracional- que reprimia tots els anhels de llibertat espiritual i material. Aquest afany de ruptura no és aliè a la lectura profunda de les obres de Freud, Jung o Nietzsche que Brossa fa a principis dels anys quaranta.

L'obra de Brossa és una obra dialèctica que demana l'acció, que crida a la revolta de l'individu, que expressa la transformació constant del món. 

Tant en Brossa com en Cage, per influència o no de la filosofia oriental, sorgeix la necessitat d'expressar el buit, d'arribar a la màxima simplicitat, d'arribar a l'origen per crear un nou llenguatge conceptual.
 

*
Combalía, Victoria. "Joan Brossa dins l'avantguarda internacional" .Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.

Brossa és neosurrealista [...] des de molts aspectes: un és el de la seva capacitat de juxtaposar dues realitats diferents, del xoc conceptual de les quals sorgeix l'esclat poètic; un altre és el de l'ús de frases que, extretes de la vida quotidiana i aïllades (com en un ready-made) o contraposades a altres de contingut contrari, també aconsegueixen l'efecte poètic volgut. [...]també comparteix l'actitud violentament anticlerical d'alguns surrealistes: si Benjamin Péret insultava els capellans pel carrer, "accions" de les quals es conserven unes famoses fotografies, Brossa, en la seva obra titulada humorísticament Eclipsi, de 1988, col.loca un ou ferrat sobre una hòstica, en la mateixa posició en què la lluna passa sobre el sol en un eclipsi. 

també va ser [...] un precursor dels futurs happenings i de les accions dels anys seixant i setanta. 
 

*
Santos, Carles. "A Brossa". Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.

Brossa va estar escrivint en llapis fins a la mort de Franco 
(40 anys) 
[...] 
Poc abans de morir, vaig sentir dir al mateix Brossa que, 
vista la situació actual del nostre país, 
estava plantejant-se tornar a escriure en llapis.
 

*
Fanés, Fèlix. "Em va fer Douglas Fairbanks". Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.

sempre n'acabava destacant tres figures [de directors de cine]: Georges Méliès, Douglas Fairbanks i Busby Berkeley".

La fórmula emprada en els guions i les accions teatrals -la "semiologització" de l'espai- anuncia i alhora provoca el canvi estètic que es concretarà en el llibre de poemes Em va fer Joan Brossa.

El saltamartí [...] El petit poema es divideix en dues parts. En la primera es descriu l'objecte, el saltamartí, el ninot lleuger que porta un pes a la base i que desviat de la seva posició vertical torna a posar-se dret per l'acció del pes addicional. En una segona estrofa, que fa, si es pot dir així, de pedestal, hi apareix una sola paraula: "El poble".         Si ens hi fixem, el procediment té molta relació amb el que en el cinema còmic s'anomena la tècnica del gag, això és, la resolució sobtada d'una situació contradient totes les expectatives generades. 

En una d'aquestes [pel.lícules fetes amb Pere Portabella], Nocturn 29 (1968), s'hi pot veure una escena on se'ns mostren imatges documentals d'un partit de futbol que acaben en gol. Tot seguit, canvi de pla: la càmera ens acosta a la pilota dins de la porteria. Aleshores ens adonem que es tracta d'un globus terraqüi. TRansposició literal del poema esmentat.
 

*
Bürger, Peter. "Una temptativa de llegir els objectes i les instal.lacions de Joan Brossa". Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.

El segon procediment que fa servir Brossa en els poemes objecte, la combinació de materials i coses que no tenen res a veure els uns alm els altres, suposa assumir i desenvolupar la teoria de la imatge dels surrealistes, els quals, al seu tron, havien derivat d'una frase de Lautréamont: "Beau comme la rencontre fortuite, sur une table de dissection, d'una machine à coudre et d'un parapluie." 
 

*
Perejaume. "Que la literatura toqui a terra". Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.

La franquesa, el xoc, la ironia, fins i tot el sarcasme, serveixen, sovint, a Joan Brossa per pesar, per sospesar el to massa llibresc, la fumositat lírica, els grans formats narratius, la literatura d'adjectivació, el vocable exquisit... Que la literatura toqui a terra. Tota la potència lírica de l'autor sembla encarada a aquest menester: que, excepcionalment, el lirisme i la gravetat deixin de dur-se la contrària.

El terra on Brossa escriu, el terra de què Brossa ens parla, el terra on ell mateix s'inscriu, és pròxim i remot com la cosa més pròxima i la cosa més remota que es puguin imaginar. La cabuda d'aquest terra és enorme, insondable, inenarrable. Brossa abasta, en un excepcional grau d'amplitud, l'obsessió pel meravellós i la sensatesa de la realitat. És per raó d'aquest fet que la literatura i les coses resulten, en la seva obra indissociables. L'enigma és totalment terrenal, manifest, proper i extens com la terra mateixa, sense doctrines, sense cap dogma que l'empari. I és real com aquesta terra, que Brossa vol la seva literatura.
 

*
Minguet Batllori, Joan M. “La paraula dita, la paraula pensada”. Jocs i camins de Joan Brossa. Ajuntament de Cornellà de Llobregat, abril de 2002. [Catàleg]

“O de ouera” (1982, idea de 1969), on la “o” que trobem dins de la ouera substitueix els ous, però alhora els evoca, en una mena d’operació metonímica que realitzarà en altres ocasions. 

El silenci és l’original,
les paraules són la còpia
(Versos finals del poema Fi de cicle)

Efectivament, per Brossa les paraules, les lletres -els signes- serveixen per comprendre el món. Però, alhora, en la seva obra també serveixen per a transgredir-lo, per a obrir nous camins per a la creació incessant. 
 

*
Borràs, Maria Lluïsa. “El pas del temps”. Jocs i camins de Joan Brossa. Ajuntament de Cornellà de Llobregat, abril de 2002. [Catàleg]

a Novel.la que és una obra pregona d'art conceptual Joan Brossa denuncia el nou tempode l'home modern , marcat per la batuta de la burocràcia que redueix exclusivament la seva història als documents que ha d'obtenir tant si vol com si no vol. Documents que serà tot quant l'historiadort, l'investigador futur trobarà del pas de la vida "oficial" de l'individu; cewrtificat de l'acta de naixement, certificat metge ordinari, els diversos diplomes [...] 

A mi em fascinava aquell posat seu, com si tingués sempre tot el temps del món, com si no tingués res més a fer que allò que en aquell moment feia. Si alguna vegada el vaig veure frisós o impacient, amb por de no arribar a temps, va ser sempre i exclusivament per no fer tard a la Filmoteca. 
 

*
Arthur Terry. "Comentaris a dos sonets de Joan Brossa". Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 2. Barcelona, Curial, 1982 (A cura de Narcís GArolera)

SONET DEL PUR ESTRÈPIT

El vent lluita per ésser flor, la flor
per ésser papalló, el papalló 
per ésser peix, el peix per ésser jo,
i jo, l'Arrel de la Creació.

Sembla fosca; sentida no té so;
pot no existir, no obstant, existeix: ¿no
vivim en la foscor tu i jo, però
la terra es mou en justa processó?

El món, un cap d'agulla m'esdevé.
Ni alt ni baix, no pot distingir re;
un bri es gran com el turó darrer.

En mi, ja quan la lluna fa el seu ple,
profund com l'aigua obscura anhelo ser.
De l'univers i jo, cap el primer.

      (De Sonets de Caruixa, 1949)

"Aquí, la inestabilitat del jo és vista en termes del procés còsmic. Més d'un aspecte del poema correspon a les ensenyances del Zen. Una d'aquestes presenta la idea de la Creació com una creixença gradual, sense començament ni fi. Una altra tracta del desig d'identificar-se amb la Creació; al revés del cristianisme, no és qüestió d'assumir les funcions de la divinitat, sinó de reconèixer que l'autèntica saviesa consisteix a fondre la pròpia identitat amb els orígens de l'energia universal. Més important encara hi és la idea de la relativitat de les coses: res no es limita a una sola identitat -el vent pot convertir-se en flor, la flor en un papalló-, i la dualitat convencional del subjecte i l'objecte resulta ésser tan relativa com les altres. A la part central del poema, la sensació de foscor sembla expressar no la desorientació, sinó més aviat l'acceptació de l'experiència immediata, una voluntat de prendre les coses tal com són, sense cercar-hi cap significació. "

"en els tres darrers versos [...] la coneguda imatge Zen de la "lluna a l'aigua". En el fons, es tracta d'una imatge de l'experiència humana, en la qual l'aigua és el subjecte i la lluna l'objecte. El que més importa és que la imatge resulta impossible sense les dues coses: si sostraiem l'una a l'altra, la imatge queda anihilada: no tenim cap "lluna a l'aigua" [...] l'experiència humana queda determinada tant 0per la ment i els sentits com pels objectex que aquests revelen [...] són mútuament dependents, i cap dels dos no té precedència sobre l'altre."

"A Brossa, el fascina la manera com les coses són capaces de canviar llur identitat; com ho diu ell mateix: "Quina força de creació no té la metamorfosi!" I això queda confirmat no solament en un nivell sofisticat: segons Brossa, es manifesta també en les rondalles, en l'art de prestidigitació i en les mateixes arrels de la llengua, és a dir, en la possibilitat dels jocs verbals."
 

*
Algunes notes d'estil i de didàctica

ALGUNES IMATGES

Apòstrofe:
POEMA
A tu, qui 
siguis, t’invito
a trobar les coses amb
la transcendental bellesa,
com jo les trobo, i tindràs el
poema.

Quiasme:
Busco en la petitesa infinitud
com en la infinitud la petitesa

Homofonia:
Surt de la mar un cavall i jo tombo la
Volença. Plena d’escultura, he dut,
A la cambra, una fantàstica tómbola

Enumeració:
Pertot arreu, 
a les parets, 
a les fustes, 
els mobles, 
les portes,  
el sostre, 
la mosca,
 la mosca intolerable.

SPOT
Entre nació i nació hi ha diferències
molt notables. No visqueu fastiguejats
agafats entre dos focs. /
Principals interjeccions:
ep! ei! ah! ai! oi! uix! ui!
ecs! hola! ca! apa! bah! fort!
vaja! noi! llàstima! da-li!
pit i fora! tant de bo! manoi!

Gradació:
Sóc a casa meva
La casa és al carrer de Balmes
[...]

El vent lluita per ésser la flor, la flor
Per ésser papalló, el papalló
Per ésser peix, el peix per ésser jo,
I jo, l’Arrel de la Creació

Antítesi:
Callar és sac d’errades.
Més val perdiu en mà que dues en l’aire.
Escoltaràs, miraràs i si res veus ho callaràs.
Qui no s’arrisca no passa el mar. /
Home, com quedem?

Conec la utilitat de la inutilitat
i tinc la riquesa de no voler ser ric

Metàfora:
La meva terra du un barret vermell

Al.legoria:
CAPITALISTA

Cap
Llomillo
Rellomillo
Espatlla
Cansalada
Cuixa
Cap de costella.

També La mosca.

Ironia:
El poema visual de Joan Brossa titulat El planeta de la virtut és una sala plena d’escarabats. 
 
 

Bibliografia sobre Joan Brossa.

Alegre, Alfonso. Entrevista  a Diario 16, 3-6-89
Altyés, Elvira. Joan Brossa. Entrevista a Avui diumenge, 5-2-95.
Bordons, Glòria. "Estudi introductori". Poesia i Prosa de Joan Brossa. València, 3 i 4, 1995
Bordons, Glòria. Introducció a la poesia de Joan Brossa. Barcelona, Ed. 62, 1988.
Borràs, Maria Lluïsa. “El pas del temps”. Jocs i camins de Joan Brossa. Ajuntament de Cornellà de Llobregat, abril de 2002. [Catàleg]
Brossa 1941-1991. Museo nacional centro de arte reina sofia, 1991.
Brossa 1986-1991 Poemas objeto e instalaciones. Diputación de Huesca, 1991.
Brossa, Joan.  Vivàrium, Barcelona, ed. 62, 1972
Bürger, Peter. "Una temptativa de llegir els objectes i les instal.lacions de Joan Brossa". Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.
Cirici, Alexandre. "La semblança de les coses dissímils" dins Joan Brossa, Poesia visual i poemes objecte, Galeria Joan Prats, 1982
Coca, Jordi. Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Barcelona Pòrtic, 1971.
Coca, Jordi. Joan Brossa, el cor de la màgia. Serra d'Or, juliol.agost 1992.
Coca, Jordi. Joan brossa, oblidar i caminar . Serra d'or, desembre 1982.
Combalía, Victoria. "Joan Brossa dins l'avantguarda internacional" .Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.
Combalia, Victoria. "Joan Brossa, el último vanguardista" a Brossa 1941-1991, Ministerio de Cultura, 1991
Em va fer Joan Brossa. Exposició sobre l’obra literària de Brossa.Fundació Vila Casas /Fundació Joan Brossa, 2003.
Fàbregas, Xavier. "Introducció al teatre de Joan Brossa", dins Brossa, Joan, Teatre complet 1, Barcelona, Ed. 62, 1973.
Fanés, Fèlix. "Em va fer Douglas Fairbanks". Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.
Galí, Beth. "Brossa: escenes d'infants". Avui, 21 gener 1999
Gimferrer, Pere. "Pòrtic" a El saltamartí . Barcelona, Proa 1984.
Gimferrer, Pere. "Temes i procediments de la poesia de Joan Brossa". Estudios escénicos 16, desembre 1972.
Gual, Antoni / Ruiz, Carles. Joan Brossa, l'alternativa poètica. Carrer dels arbres 1, , estiu 1986.
Guerrero, Manuel. "Joan Brossa o la revolta poètica". Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.
Joan Brossa o la revolta poètica. Fundació Joan Brossa / Generalitat de Catalunya /Fundació Miró, 2001. 
Joan Brossa, entre les coses i la lectura. (Palau de la Virreina) Ajuntament de Barcelona, 1994.
Joan Brossa, prestidigitador de la paraula (vídeo). Iniciatives Audio-Visuals, S.A. Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona amb el patrocini de L'Avenç, 1991. 
Joan Brossa. València: La Forest d'Arana, 1990 (p.361).
Jocs i camins de Joan Brossa. Ajuntament de Cornellà de Llobregat, 2002.
Minguet Batllori, Joan M. “La paraula dita, la paraula pensada”. Jocs i camins de Joan Brossa. Ajuntament de Cornellà de Llobregat, abril de 2002. [Catàleg]
Moret, Xavier. Entrevista a EL PAÍS, dijous 25 de gener de 1996.
Noguero, Joaquim. "Brossa desbrossa o les paraules nues". El pou de les lletres 2, estiu 1996. 
Noguero, Joaquim. "Contra l'ensinistrament. Entrevista a Joan Brossa". Escola catalana, novembre 1996.
Palomer, Pilar. "Claus per a la interpretació de l'obra objectual de Joan Brossa", dins Joan Brossa, entre les coses i la lectura, Ajuntament de Barcelona, 1994
Perejaume. "Que la literatura toqui a terra". Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.
Pérez Montaner, Jaume. "Joan Brossa, la fascinació de la realitat". València, La Forest d'Arana, 1994.
Pérez, Josep. "Joan Brossa, el límit i la paradoxa", La Marina, País Valencià, Maig de 1998
Permanyer, Lluís. Brossa x Brossa. Barcelona: La Campana, 1999. 
Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau. Arthur Terry. Barcelona: Edicions 62, 1991. 
Roig, Montserrat. "El poeta a les golfes". Serra d'Or, Agost, 1975.
Romeu, Josep. "Uns apunts sobre aquest llibre de llibres", pròleg a Ball de sang (1982)
Santos, Carles. "A Brossa". Joan Brossa o la revolta poètica (a cura de Manuel Guerrero). Barcelona, Fundació Joan Brossa, 2001.
Sotorra, Andreu. "Sóc com sóc i no vull ser model de res". Última entrevista publicada, feta a Joan Brossa al seu estudi del barri d'Horta a Barcelona. (Avui Diumenge, 27 de juliol 1998)
Spatola, Adriano. "L'abecedari mental i visual de Joan Brossa. València: La Forest d'Arana, 1994 (p.361).
Tàpies, Antoni. "Les arts d'en Brossa" a Joan Brossa o les paraules són les coses. Fundació Joan Miró 2 d'octubre-16 de novembre de 1986, Barcelona
Terry, Arthur. "Comentaris a dos sonets de Joan Brossa". Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 2. Barcelona, Curial, 1982 (A cura de Narcís GArolera)
Vallès, Isidre. Joan Brossa, les sabates són més que un pedestal. Barcelona: Alta fulla, 1996. 
 

POESIA A LA BIBLIOTECA D'AULA
"L'esparver poesia". (Barcelona, Edicions La Magrana)  Col.lecció de llibres de diversos autors (Brossa, Estellés, Foix, Espriu...) al voltant de diversos temes. Alguns títols són: Mites i somnis, Els ocells, L'aigua, Aire i llum, Les flors, Les quatre estacions...

ALGUNS CD. JOAN BROSSA:
El cristall de la pista / Sota el pes de la cabellera / Text / Ficció / Sonet / Només / Solsticial / La ment / Hora baixa / La barca de roba / Coll de pal / Disposo... / Renúncia / Rapsòdia / Joc de cartes català / Planter d'idees / El plat de la ferida / Vella / Arcàdia / Un home reparteix... / Lluna minvant / Els polítics / Entreacte / Fumetto / Quan el tren està parat i corre el paisatge / El molinet de confetti / Quan arriba el moment / Setantenari / Espantamosques / Poema / També / Dretura / Encara / Circular / Convenciment / Energia neta / Crepuscle / Diàfan / Epíleg  (NÚRIA CANDELA DIU BROSSA. Ed. Barcanova, Barcelona 1998. Es ven conjuntament amb el llibre de Joan Brossa La memòria encesa)
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA