Ovidi MONTLLOR i Francesc PI DE LA SERRA. Diàlegs a Barcelona. Barcelona, Ajuntament de Barcelona/Laia, 1986.

Ovidi- ¿Podem començar ja a carregar-nos tot déu, que és l'esport preferit d'una bona part del país, dit de forma constructiva?

Pi- Quan vulguis.
Ovidi- Doncs, comencem d'una vegada. No estic gens content de com va la situació. No solament perquè m'afecta professionalment, sinó perquè m'ha afectat moralment. Estem en una situació bastant baixa. Jo no havia estat mai tan baix de moral. Fins ara me n'havia sortit, de qualsevol situació, no havia tingut problemes majors, quan no m'agradava una feina determinada, podia fer-ne una altra. No he passat mai trangols econòmics forts fins ara. Em sobta la situació actual i hi barriono molt, li dono moltes voltes. Una bona part dels cantants que cantem en català un determinat tipus de cançó, podem ben bé estar preocupats per la situació política i social que ens envolta. No és pas una casualitat, com procuren fer creure els mitjans de comunicació.

Pi- Els que tindrien l'obligació d'aclarir-ho, encara ho enfosqueixen més.
Ovidi- Em fa l'efecte que el poder, sigui quin sigui, mai no vol ser criticat. Amb la gent que ara ocupa el poder, ens hi havíem tractat molt durant els anys de lluita paral.lela d'ells i nostra. Els en coneixem força la jugada i això no els deu fer massa gràcia. No ens ataquen directament, però ja els va bé la situació d'arraconament en la qual ens trobem. A nosaltres, que hem conviscut directament durant tants anys amb els problemes d'una societat molt mancada de llibertats i de motivacions, tgrobar-nos ara en aquesta situació ens deixa molt parats. Molt desenganyats del gènere humà. Som molt mesquins, tots plegats. Jo pensava que podíem arribar a ser-ho una mica menys en poc temps. Doncs, no hi ha manera. Per això estic en hores baixes. Alguns pensaran que la solució fàcil fóra de fer cançons que peguen pal, però no penso que sigui aquesta la via. Ha de ser molt més ubtil. Les cançons que peguen pal, ja se les esperen i deuen tenir preparada una arma de contraatac. Ha de ser més subtil.

Pi- Vols dir que es preocupen tant de nosaltres?
Ovidi- Sí, perquè encara no ens hem mort. I saben que, almenys jo, moriré matant, professionalment parlant. A mi no em conformarà que em deixin en un racó. No em conformaré amb el raconet.  [...]

Pi- La Cultura en majúscula tant se'ls en dóna.
Ovidi- Doncs, en aquest cas, haurien d'anar dimitint ràpidament tots els càrrecs de l'Administració que s'ocupen de Cultura. No dimiteix ningú. [...] A nosaltres se'ns nega l'accés als mitjans de comunicació, dels quals disposen altres persones. Aquí hi ha una injustícia molt gran d'entrada. Si hi ha injustícia com jo penso, aquella gent hauria de dimitir. No dimiteixen. Ben al contrari, miren d'estar-s'hi com més temps millor. Jo faig cançó perquè tinc necessitat de dir coses, d'expressar coses. [...] Em fa pensar molt quan veig que les persones que ara ens arraconen són les mateixes que abans ens cridaven per anar a cantar als pobles, on ocupen actualment tot sovint càrrecs municipals, i sovint en l'àmbit de Cultura. Ara ja no ens criden per a les festes majors d'aquests pobles, alhora que paguen xifres elevades per fer venir artistes comercials, per dir-ho així. En moltíssimes festes majors no hi ha ni un sol recital de cançó en català.  [...] Per això deia que em sento desplaçat per una gent en la qual jo confiava, no pas perquè em donés més feina, sinó perquè normalitzés una situació que aleshores era anormal i que ara ja és funerària, en el meu cas. Jo diria que és el cas de molta més gent, però si vols ho limito al meu. I tu saps que, a nivell artístic, podem perfectament considerar-nos per damunt de moltes actuacions que es veuen a la televisió o a d'altres àmbits. [...] Sempre he estat una persona molt generosa, com ho hem estat molts de nosla societat, i em deprimeix trobar-me en aquesta situació. Potser si hagués fet alguna d'aquelles coses que jo deia que no eren ètiques i no s'havien de fer, ara també seria amic dels que eren amics meus aleshores i que aplaudien que no fes aquelles coses. Els que les han fetes, ara són amics dels meus amics d'aleshores. Quina ensarronada ha estat aquesta? El meu pare ja em deia que amb bona fe no es pot anar pel món... Aquest és el problema. Després d'això, podem parlar del que voldràs. 

Pi- Estic absolutament d'acord amb tu. La cosa és claríssima: la gent que ens llogava, ara ocupa càrrecs, sovint a ajuntaments. Ens llogaven, però no ens valoraven artísticament. No érem artistes, per a ells. 
Ovidi- Admeto que no ens valoressin artísticament, perquè la història anava per un altre cantó, si tu vols. Però que després de vint anys de cançó, encara no ens valorin artísticament... No ens valoren, o bé no ens volen valorar? Canvia molt. En canvi, els cauen les calces davant d'altres artistes. M'han dit fa pocs dies que l'Eliseu Climent va boig per aconseguir una entrevista per a la revista El Temps amb Imanol Arias. No dic res més. Si és mentida, que em perdoni. Doncs, resulta que, en aquests dos mesos, he actuat cinc vegades al País Valencià. El setmanari EL TEMPS ressenya les actuacions de cada setmana i no n'ha consignat cap de les meves. [...] Si partim de la base que la cançó ha estat una eina de combat, que és una eina cultural, de conscienciació de la gent i que ha tingut un pes molt important al nostre país, no hi ha dret que estiguem passant el que estem passant. [...] 

Pi- Hi ha gent que canta en català i que continua tenint actuacions fora dels Països Catalans.
Ovidi. [...] Quan surto a cantar fora dels Països Catalans, vaig amb por, perquè m'han passat coses que no m'invento pas. [...] Les meves topades són més aviat per la qüestió de la llengua. El recital del Puerto de Santa María, el presentaven Rafael Alberti i Paco Rabal. Van actuar una colla de cantants abans que jo. Tot anava bé, fins que vaig sortir jo. Només d'obrir la boca, la plaça de toros en pes va començar a cridar: "¡En español, en español!" Vaig arribar així fins a la tercera cançó. Doncs bé, el senyor Alberti, que estava assegut dalt de l'escenari i que és del Puerto de Santa Maria, no es va aixecar de la cadira per calmar el públic. Vaig interrompre l'actuació a la tercera cançó i aleshores quasi em maten, em van estripar la camisa, etc.
 

Ovidi- Quan vaig aprendre a cantar, vaig aprendre moltíssim d'en Raimon, de tu [Pi de la Serra], d'en Guillem d'Efak, els tres que us vau brindar perquè jo anés a cantar amb vosaltres.

Ovidi- Recordaré tota la vida aquella nit del festival de Canet de l'any 1973. Vaig sortir-hi a cantar acompanyat per en Carles Boldori. Hi havia unes 60.000 persones al pla d'en Sala. La distància entre l'escenari i els espectadors era considerable; m'ho vaig estar mirant prèviament i vaig adonar-me que la meva interpretació gestual quedaria molt desdibuixada, que gairebé no em veurien [...] Vaig veure que allà havia de fer una altra mena d'actuació, molt més basada en la interpretació vocal i negligint una mica la gestual. Per estar-ne més pendent, tancava els ulls mentre cantava. Aleshores, recordo perfectament que estava cantant La cançó de les balances, de Josep M. Carandell, i per un moment vaig entreobrir lleugerament els ulls i vaig començar a veure llumenetes entre el públic. El primer moment em vaig espantar, perquè no entenia què podien ser aquelles llumenetes. Van anar creixent, creixent, creixent... Allò era indescriptible. Va ser la primera vegada que la gent va prendre la iniciativa d'encendre llumenetes. Després s'ha fet més usual i ara ja venen espelmetes a lentrada i tot. Aquella vegada va ser la primera i la meva emoció era increïble. [...]  Doncs bé, en acabar la meva actuació [...] vaig anar-me'n a aquella mena de vestuaris i vaig adonar-me que portava els pantalons xops: m'havia pixat d'emoció al damunt sense adonar-me'n!

Ovidi- La persona dóna notes amb un èmfasi o amb un altre segons els dies. La veu humana registra èmfasis, tendreses, brusquedats... Una cançó té vida pròpia. 

Ovidi- ens vam equivocar amb la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada dels socialistes al poder. Va acordar-se no tenir un sentit excessivament crític a les cançons com l'havíem tingut abans, per no afeblir l'esquerra i afavorir la dreta. Vam caure com uns sants innocents en aquest parany. Jo ara ja estic treballant en direcció contrària, explicant el que sento. 

Ovidi- Deixem de banda això que jo sóc un cantant mediterrani, que el qualificatiu està una mica suat, comença a fer pudor. [...] Continuo abocat a la cançó francesa, sobretot a Ferré i Brassens.
 

Pi- Segur que la teva visió de Barcelona és absolutament diferent de la meva. 
Ovidi- [...] La Barcelona que havia idealitzat de petit, no em va defraudar, ben al contrari. ÉS una ciutat que encara em sorprèn ara i fa vint-i-quatre anys que hi resideixo. En alguns moments. em procura moltes satisfaccions, una felicitat de passejar-hi. També em dóna de vegades el regust amarg, però tot plegat ja em va bé, és una barreja que no xoca. Aquí, no m'hi he sentit mai estrany. Vaig arribar amb un periòdic esportiu sota el braç, sense gaire cultura, perquè treballava des dels dotze anys i mig  i les coses no m'havien rodat gaire bé a nivell cultural. ÉS aquí on vaig prendre consciència de les coses, on em vaig comenár a cultivar, on vaig trobar gent que em va començar a explicar un món que jo desconeixia totalment. Vaig arribar amb la idea d'incorporar-me en una companyia teatral professional i de seguida em vaig adonar que d'això res, perquè hi faria una mena de teatre que no m'agradaria. En canvi, el teatre independent era més pròxim al que jo volia fer, si ens deixaven. Als grups de teatre independent era on es parlava més seriosament de la professió i del teatre ñque es feia arreu del món. [...] Barcelona és la mare de l'Ovidi adult en moltes coses, de l'Ovidi amb consciència col.lectiva, de l'Ovidi solidari amb la societat, amb la gent. Alcoi és la infantesa, els primers amics, les primeres noies, fer-se l'home abans d'hora i aquestes coses. Barcelona m'ha donat molt. [...] La veritat és que m'ho passo molt malament quan he d'estar temps fora de Barcelona, molt malament.  [...] Deu ser molt infantil, però és veritat: a Barcelona, m'hi sento important... Quan penso en la sort que he tingut de venir a viure aquí, em sento important. I em puja el somriure. 

Ovidi- Del temps escolar recordo un company que sempre s'ho feia al damunt. Desprenia sempre una flaire inconfusible i el posaven sistemàticament al darrer pupitre del fons de la classe. Tot i això, la flaire s'escampava pertot. Era el fill de l'adrogueria més exquisida d'Alcoi. Sempre anava cagat; era molt fort. El més curiós és que s'ho feia al moment precís d'entrar al col.legi. Sortia de casa net i polit, de vegades fèixem el camí plegats i jo veia com anava netet i polidet. Tot just entrava als Salesians, es cagava al damunt i, és clar, es passava tot el matí amb allò al damunt. Sortíem al migdia; en tornar a la classe de la tarda, el veia arribar una altra vegada netet i polidet. Entrava al col.legi i tornem-hi. Cada dia li passava el mateix, matí i tarda. Era increïble. Ni un sol dia d'excepció. 

 Miquel Pujadó. "Ovidi Montllor", a Enderrock 12. Maig-juny 1995. 

Va agafar d'Yves Montand la sobrietat i la foscor de la indumentària -pensades per a destacar els moviments, mai gratuïts, de les mans, i l'expressió facial- i d'un altre cantant/actor francòfon d'origen italià (Serge Reggiani), la seva manera estudiadament natural de dir i de cantar. Brassens li va fornir la ironia, i el seu amic Léo Ferré, la còlera i la revolta. Ara bé: qualsevol artista és fruit d'un cúmul d'influències, però només els grans aconsegueixen que el seu "total" sigui superior -o, si més no, diferent- a la suma dels seus "parcials". I Ovidi va saber combinar els elements fins aconseguir un resultat únic. 

Els mitjans de comunicació i determinats sectors de poder han lloat molt l'Ovidi, darrerament. Han parlat d'una gran pèrdua. Han dit que el trobarien a faltar. Però no el trobaven a faltar quan tenia veu i salut i no podia enregistrar ni actuar en condicions decents... El seu tan esperat Veri good ja no podrà sortir, ni el seu treball sobre Blai Bonet i altres poetes. Per a vergonya col.lectiva. Només dos dels seus nou àlbums estan disponibles en CD. Més vergonya. Certes televisions i ràdios que l'ignoraven (algunes autoanomenades "nacionals") s'han fet un empatx de necrofília. Alguns haurien estat més macos calladets...
"Els feies nosa, Ovidi. Les medalles / que et van penjar en preveure el darrer dia / no eren per a tu. Era a la malaltia / a qui agraïen aquells ninots de falles / els seus serveis. La porca malaltia / que els feia netament la feina bruta. / I com somreien per dins, els fills de... / I quins somriures podrits d'hipocresia!"
Tot plegat fa fàstic, ja ho veieu. El fàstic, però, no ha d'anar unit a la impotència: la paraula cantada ha sobreviscut a moltes sequeres i a molts comissaris culturals al llarg dels segles. I continuarà burlant-se dels enterradors vocacionals:
"No ho van entendre pas; la teva riba / serà el demà. Les albes que vas veure / no les veuran ells mai. I el nostre deure / és escampar la teva cendra viva." 

Joan Ramon MAINAT.- Tretze que canten.- Barcelona, Ed. Mediterrània, 1982.

Neix a Alcoi el 4 de febrer de 1942. Estudia només fins als 11 anys.
"El fet de realitzar tantes feines diferents em va permetre conèixer gent molt diversa i, certament, em reafirmà la consciència de classe que s'havia anat gestant en mi des que vaig començar a treballar als onze anys." Aquests constants canvis de feina no eren mai perquè sí. Sempre hi havia alguna causa: no aguantava el patró, el treball no li agradava, l'empresa feia fallida...
Als disset anys viu un any a Barcelona. Casat i amb una filla, després de fer la mili es trasllada a Barcelona, als 24 anys. Després del jornal de feina fa teatre i s'introdueix en la cançó, amb Guillem d'Efak, Pi de la Serra... El 1968 enregistra el primer disc. I finalment cine. 
Porta un tipus de vida bastant caòtic degut al seu tarannà polifacètic. Quan és a casa, treballa tota la nit, fins a les cinc o les sis de la matinada i dorm fins a l'hora de dinar. 
"És un treball apassionant el de musicar els poetes". "Estudiant amb deteniment els poetes es descobreixen coses insòlites i summament interessants". 
"Sóc pencaire. No puc estar parat. A part de la necessitat que tinc d'estar treballant constantment per tal de sobreviure, la veritat és que la feina és el meu principal "hobbie". 
"Jo sempre prefereixo un bon amic a un bon llibre, perquè si no tinguessis l'amic, amb qui tindries el gust de comentar el llibre?"
"Aquí només hi ha una baralla amb mi mateix que és l'utòpic anarquisme que sempre retorna. Potser amb la persona que m'entenc més és amb el meu pare, tot i que ell és anarquista i jo sóc d'idees comunistes. Quan parlo amb ell, encara trontollo. Després hi ha el nacionalisme, que em surt per tots els porus."
"En general visc les coses molt intensament, i a vegades això em fa patir". 
L'Ovidi és també un home honest amb ell mateix, terriblement humà, de mirada que inspira tendresa. 

"Poemes musicats, per Ovidi Montllor", dins Ovidi Montllor, Poemes i cançons, Barcelona, Galba, 1978. 

Poesia és allò que t'explica la vida que hauria de ser, i per tant, afirma l'existència negant  les destruccions.
Done gràcies a tants poetes nostres.
Al servei d'ells seré com ells són al nostre.

Montserrat ROIG.- Personatges. Segona sèrie.- Barcelona, Pòrtic, 1980.

-¿Com vas descobrir el sexe?
- Doncs, el vaig descobrir a tres anys i mig o quatre. Bé, no ben bé el sexe, sinó el desig de les noies. Recorde que jo vivia a la masia dels meus avis materns, perquè la meua mare estava en llit de postes que es diu, estava malalta i no podia cuidar-me, el meu pare feia setze hores i llavors van portar-me a viure a la masia dels meus avis i el meu pare baixava els diumenges a veure'm, a peu, hi havia tres hores i mitja de camí, i em portava un paquetet de peladilles. Aquelles peladilles, jo les donava a una noia d'aquell poble que li deien Maria, que devia tenir la meva edat; mentre ella se les menjava deixava que jo li toqués el cul, acabat el paquet ella fotia el camp corrents. 

- Tu has cantat una cançó a Teresa, que recorda molt un personatge femení d'en Fellini. Per a tu, ja des de petit, què ha significat la dona?
- La dona ha significat per a mi una cosa inevitable d'enfrontament, en molts camps; al camp de cercar estima o tendresa i al camp de cercar alguna cosa més, com pot ser el sexe. De petit, em recorde que sempre m'inclinava a les dones, perquè sabia que allà trobaria tendresa, afecte... 

- El teu pare, pel que has explicat, era un obrer amb molta consciència de classe.
- El meu pare era anarquista i tenia molta consciència de classe. Precisament per això ell ha respectat sempre la gent i és una de les coses que més m'ha inculcat. El respecte a la gent, l'estima a la natura, als objectes, a la casa, a guardar, com tu has dit al principi. Per a mi això ha estat el més important. I, per la banda de la meva mare, el que més m'ha agradat ha estat l'estima a la vida, fruir de totes les coses. Ara la meva mare s'empipa una mica perquè treballo tant, diu que no, que estic equivocat, que haig de fruir més de la vida i no treballar tant.

- Així, una mica per sobre, ¿quants oficis has arribat a fer, tu? 
- Teixidor, mecànic de cotxes, cambrer, xofer, ferrer, pastor de cabres, perruquer de senyores, venedor de peix, pescador de peix, ordidor, sulfatiner, canonaire, aprenent de decoració, en un magatzem de peó. En un banc [...]

-A tu, que t'agrada tant llegir, tant saber, ¿què ha representat el món del coneixement, ja que no has pogut anar a la Universitat?
- Quan vaig venir a Barcelona, el fet d'entrar en un grup de teatre, La Pipironda, per a mi va ser descobrir mil coses, allà vaig descobrir el llibre, vaig descobrir-ho tot. Va ser fantàstic, dic fantàstic perquè quan se t'obre tot un món molt ampli, molt gran... Per a mi el món intel.lectual és un món fantàstic, però sempre vist des del meu punt de mira, perquè ho veig tot amb molta il.lusió, no em pose rigor a llegir més o menys, m'ho passe molt bé, és molt ric per a mi.

- El fet de representar papers tan diferents, ¿no fa mal a l'autèntica personalitat de l'Ovidi Montllor?
- No fa mal, no fa mal, és molt bonic, per part meva és molt bonic, perquè representar papers comporta el fet que vius altres coses que no viuries si només fos jo. Sempre intente, i no és solament que ho intente, és que m'agrade, identificar-me amb els papers i aleshores  m'ho passe molt bé. 

- Ets un cantant que has llegit molta poesia i que, a més, has cantat grans poetes catalans. ¿Fins a quin punt et sents identificat amb la seva obra? Per exemple, en el cas de Vicent Andrés Estellés...
- No solament amb en Vicent Andrés, sinó amb molts poetes em sente molt identificat. Hi ha alguns que els porte a terme, en canvi uns altres que encara no sé la via per a portar-los a terme. Per exemple,  em sente molt identificat amb l'obra d'en Joan Brossa, i encara no sé, mira que hi estic donant voltes des de fa molt de temps, la manera de portar-los a terme. Amb en Vicent Andrés Estellés la cosa va ser molt fàcil, va ser pràcticament el temps de donar la volta a una truita, va ser molt ràpid; però, en canvi, amb en Brossa encara no sé ben bé quina és la manera de portar a terme la poesia d'aquest gran poeta. Això són dos exemples, n'hi ha molts més.

- Quin fora el teu ideal de societat futura?
- El meu ideal de societat futura hauria de ser que totes les persones tinguessin totes les possibilitats per a escollir el que ells volguessin, que tothom fos respectat per tothom, que la gent no tingués probles, en l'aspecte que no hi hagués necessitat de sortir moviments com la violència, no haguessin d'existir guerres ni coses d'aquest tipus. És molt utòpic, tot això, però la societat futura per mi hauria de ser que la gent estimi la vida i frueixi del món i de la vida. No haver-se de donar cops de cap contra la paret, que és el que ens passa anosaltres. 
- Creus que només és una utopia, o poser una esperança?
- Per mi és l'esperança. 

- ¿Quina és la teva idea dels Països Catalans?
- Per mi la significació dels Països Catalans és que tots estem sota una mateix cultura, un mateix idioma, i unes mateixes maneres de fer. Per a mi és molt important la idea dels Països Catalans." 

Joan Fuster, dins Ovidi Montllor. Antologia. Dahiz produccions, 2000

"Hi ha molta passió, i potser passió d'ira, en les cançons que canta Ovidi Montllor. [...] Sigui "art" o sigui  "temperament", el secret d'Ovidi Montllor consisteix en això: en el fet de reduir la còlera a mots i a melodies sense  èmfasi, sense truculència i sense espasmes, i alhora mantenir-la enèrgicament incisiva. I no cal subratllar contra què ni  contra qui s'adreça la serena violència d'Ovidi. Ell s'enfronta, precisament, amb l'altra violència, la violència autèntica,  institucionalitzada a través del cèntim, del poder i de les nostres mil ofuscacions quotidianes."

Sagarra, Joan de. "Ovidi Montllor" El País, 12-3-95

Em contava que quan, el 1958, el varen detenir amb son pare perquè penjaven cartells incitant a la vaga general, i després que a ell l'amollassin [...] tots els diumenges anava amb sa mare a visitar son pare pres i li duien ¡una llagosta!. "No teníem una pesseta, però, per al pare, el millor", em va dir Ovidi. 

Ordónez, Marcos. "Me'n recordo, d'Ovidi Montllor. Avui, 11-3-95.

El Mecano d'Ovidi era el seu cicle de poetes catalans. Pensava tancar-se en una masia amb Toti durant dos mesos, amb un equip portàtil de gravació. "No ens fa falta res més. Toti i jo i la gravadora. Són dotze hores, dotze poetes catalans. Està tot fet, la selecció, les músiques. Només ho hem de gravar. I després a insistir, una altra vegada. Les cases de discos, les institucions." 

Me'n recordo de la història d'Ovidi i el funcionari. Van anar a veure'l per demanar un local , un local per actuar, per presentar una sèrie de recitals. No recordo qui eren els que "hi van anar", crec que l'altre era Quico Pi de la Serra. El funcionari era jove, vestit a l'última moda. Els va rebre somrient i els va fer passar a un despatx impressionant. Els el va ensenyar, orgullós, aturant-se en cada moble, en cada objecte. La perla del despatx era una taula de vidre dissenyada per Philippe Stark. els va escoltar exposant el seu pla de recitals i, sense deixar de somriure, els va dir que admirava el seu coratge, la seva "insistència", però que potser haurien d'anar pensant a dedicar-se a una altra cosa. Rock català, per exemple. ¿Havien pensat a fer cançons per a grups de rock català? N'hi havia molts, i molt bons. La cançó, desenganyeu-vos, ha passat a la història. És història, història passada. Ningú vol comprar això. Ningú vol, i perdoneu, que li expliquin batalletes. Ovidi no va intentar argumentar. Es va aixecar, i alçant un enorme cendrer de marbre damunt la taula de Philippe Stark va dir: "O calles, o et foto la tuala". Crec que va aconseguir els recitals. 

"Tocar Bach m'apassiona", entrevista a Toti Soler. El temps, 6-2-95.

-¿Què vol dir ser amic d'Ovidi Montllor?
-Doncs vol dir una gran satisfacció... No ho sé, de vegades em sembla que l'Ovidi és per a mi com un germà gran. Hem xerrat molt, he après moltíssim d'ell. I ens hem entès molt. Tenim una entesa especial, i això ens ha permès, des del primer moment, de compenentrar-nos molt bé. en general, en poesia, ell fa la tria de poemes i me l'explica. I jo l'entenc de seguida, de seguida trobo la música que ell necessita. Això no es pot pagar. Ell m'ha donat una inspiració enorme i jo li he donat el coixí que necessitava. Hem passat moltes, moltes hores junts, viatjant amb tren o amb cotxe, als recitals, a casa de l'un i de l'altre, amb els amics..., és tota una vida. ÉS un company de vida. 

Diario 16. 11-3-95.

Jordi Pujol: És una mort que lament molt perquè, a més d'un cantant molt notable i admirat, ha estat un home que va efectuar contribucions molt estimables des del punt de vista ciutadà, cívic, nacional i català. Ha estat un dels representants més clars, valents i decidits de la identitat col.lectiva, lingüística, cultural i històrica dels països catalans. 

Joan Lerma: Ha estat, és i serà un símbol clar de la lluita per la llibertat des del seu treball en la Cançó i des del seu compromís personal. Montllor va desenvolupar una àmplia tasca per desvetllar consciències amb l'eina del so i de la parula, una tasca que va ajudar a fonamentar el que ara, en la democràcia i l'autonomia, és la nostra restauració civil i recuperació lingüística. 

Avui, 12-3-95

El crític Joan de Sagarra va dir ahir en un dels parlaments de la cerimònia de comiat del cantant Ovidi Montllor, mort divendres als 53 anys, que no se li havia "fet justícia".
"Quan l'Ovidi va perdre la veu, li vau penjar totes les medalles, i abans li vau regatejar fer recitals". 

"Aquesta història no em guanyarà", entrevista a Ovidi Montllor. El temps, 6-3-95.

-Posem per cas el tòpic de l'actor que s'enamora en la ficció i en vida real.
-Ni ha hagut problemes. La ficció és la que mana. En pel.lícules i obres de teatre, jo recordo que m'he enamorat realment de la persona de qui m'enamorava a la ficció. Pràcticament amb totes. I això t'ho has de callar i anar amb molt de compte perquè podria minvar la feina de l'altra persona i això seria imperdonable.

-¿Com es compagina una vida familliar amb una vida itinerant com la de l'actor?
-De la manera més desastrosa del móin; i vivint sol, com he acabat, després de viure amb quatre dones. 
-Però, ha pagat la pena?
-Sí. Però a mi no m'agrada viure sol. Treballar sol sí, però viure-hi, no. No em trobo còmode, però al final de l'experiència et dius: aquí no hi ha res a pelar. A mi m'ha agradat viure en parella. De fet tinc dues filles. He volgut perpetuar la parella, però ni així, ni amb filles ni amb hòsties. M'han fotut una puntada al cul i m'han dit que la meva manera de treballar no és compatible amb la família. 
-Mai ha tingut la temptació de deixar la interpretació per la família?
-Noo. És més forta la interpretació. Per mi ha anat així. Va començar als vuit anys i mai no m'ha deixat. És la meva vida i el meu aliment espiritual, sempre ho ha estat. Per mi, treballar és collonut. 

-La cançó és un símbol d'altres coses que també han desaparegut?
-Les persones han canviat molt, i també els partits. S'ha perdut el toc que tenia una sèrie de gent amb ideologies molt concretes... de vegades em ve a veure gent d'alguns partits i penso: noi, jo que hauria anat amb vosaltres a la fi del món i ara, ni a la cantonada. 

-M'han dit que no va voler que Canal 9-televisió li fera un documental. 
-És cert. [...] S'ho fan molt malament.

El País 12-3-95

Francesc Pi de la Serra: M'he quedat sense un dels meus millors amics, algú que sabia gaudir de la vida, algú que anava sempre amb l'ètica i la veritat per davant. 

Joan de Sagarra va elogià l'amic acabat  de morir i va explicar, per donar una idea de la seva enteresa, que el mateix dia de la mort, la seva companya, Neus, li va demanar: "¿Com et trobes?". Ell, etern optimista, va respondre: "¡De puta mare!". Sagarra va criticar també les autoritats: "Els mateixos que l'han omplit de medalles i homenatges en els últims mesos, quan el càncer el consumia, li regatejaren anys enrera recitals i subvencions". 

Vázquez Montalbán. Todos los ovidis. El país 11-3-95

Alfaro [...] Raimon [...] Montllor [...] Curiositat, inquietud, pulsió prometeica, perquè tots robaren el foc de la cultura als déus per posseir-lo i socialitzar-lo. 

"Sóc un tastaolletes, segurament", entrevista a Ovidi Montllor. El temps 11-4-94.

-Es considera una persona amb mala llet?
-Hi ha una persona gran al meu poble, Alcoi, que quan veu una persona de mal humor, diu: "Mira, eixe va mal follat". Doncs, més o menys. Necessite la tranquil.litat del treball, perquè tenir feina em dóna molta energia. 

-Com definiries la vostra relació [amb Toti Soler]?
-Començàrem a treballar plegats el 69 i ho vàrem reprendre seriosament el 73. A partir d'aquell moment fou un treball continuat; i d'això ja fa vint-i-un anys. Això porta que ens coneguem moltíssim. I els assaigs i les actuacions servixen per a això, per a conèixer-se i confiar que durant l'actuació, si passa alguna cosa, ell m'ajudarà i, a l'inrevés, jo hi seré amb el capot per a salvar-lo. Pujarem a l'escenari per trobar el moment d'adreçar-nos al públic, de donar-li aquell punt de bogeria que pot fer que en algun moment ms'emocione i ja està.
-Ja està? això és molt o no?
-Això és el màxim. 
 

inici

portada ovidi montllor 

Pàgina de presentació MAG POESIA